En aquesta prestatgeria podrem veure algunes de les nostres presentacions de la primera part de Narracions de mites clàssics, precisament aquells mites ovidians que es transformen en animals:
Alumnes de 4t ESO llatí
Mai us heu preguntat perquè quan ens enamorem escollim una persona en concret i no una altra?
Aquest estiu, mentre cercava informació per realitzar el meu treball de recerca, vaig haver de llegir un llibre que parlava de filosofia amorosa. Com ja sabeu, Plató, va ser el filòsof grec més influent en la concepció de l’amor que tenim a Occident. Durant la seva vida, va fer un munt de diàlegs intentant explicar els seus principis filosòfics, però jo només en parlaré d’un, El banquet, on parlava de la seva teoria de l’ amor.
Dintre d’un dels sets apartats en què està dividit el diàleg (cadascun protagonitzat per un personatge diferent) trobem El mite dels Andrògens, explicat per Aristòfanes.
Els grecs, com ja sabeu, justificaven tot el que passava en el seu entorn a partir d’una narració oral, és a dir, un mite. De la mateixa manera, van justificar la qüestió que us he fet al principi de l’apunt així:
Els andrògens eren sers compostos per dos cossos. Hi havia tres tipus: aquells que estaven compostos per un cos d’home i un cos de dona, els que estaven compostos per dos cossos de dona, i els que pel contrari, eren dos cossos d’home. A part de tenir aquestes característiques fisiològiques (duplicació de les extremitats etc) tenien molta força, i el déus de l’Olimp, per tal de que no es revelaren contra ells, els van dividir per la meitat i els van repartir per tot el món.
D’aquesta manera, els andrògens anaven cercant la seva meitat per tal de completar-se. Per tant, tenint en compte aquest mite, que els humans ens decantem per una persona i no per altra, pot ser fruit del record que un gran dia vam estar compostos per dos cossos i avui, encara busquem la nostra meitat .
Aquí us deixo una animació molt divertida del francès Pascal Szidon, subtitulada en anglès, sobre el mite.
Havíeu pensat una possible resposta a la pregunta, al llarg de la vostra vida? Seria interessant que la compartíssiu. A més, el Fil i a Aracne hi ha altres apunts sobre el tema de l’amor platònic que us podríen interessar, com per exemple Encara és vigent l’amor platònic? L’Uri acaba de publicar a L’empremta d’Orfeu L’amor platònic en la música. A més, dintre de poc, el meu company Dani ens deleitara amb un apunt sobre El banquet.
Laura Galán
2n de batxillerat llatí i grec
Atents viatgers! Us espera un viatge que us conduirà a la màgia de la mitologia grega de l’època dels herois i déus de l’Olimp. Un viatge amb el que us posareu en la pell dels mateixos ciutadans de l’antiga Grècia.
Us adjuntem algunes de les ofertes que més s’aproximen als vostres gustos i que, certament, són bastant assequibles. Es veuen els llocs més importants, llocs sagrats i de peregrintage per a molts, també podreu alimentar la vostra cultura. Trieu, remeneu i digueu amb quin us quedeu perquè les places són limitades!
Alumnes de 1r de batxillerat de GREC.
Fa més o menys un més, la nostra professora de llatí, la Margalida, ens va dir que llegíssim el mite de Acetes i els mariners tirrens. Aquest mite es resumeix en el següent:
Acetes era una mariner de família humil que navegava guiant-se per les constel·lacions.
Un dia, anant cap a Delos, fa escala a Quios. Ell va ordenar als seus mariners que anessin a buscar aigua pel viatge que reprendrien aquell mateix dia. Quan van arribar, Acetes es va trobar amb la sorpresa de que els mariners portaven un noi molt ebri, però d’aspecte peculiar. Acetes, en el mateix moment que el va veure, va notar alguna cosa estranya, i estava segur que en el cos d’aquell noi hi havia un déu, i va proposar de portar-lo on ell volgués. Però els mariners no pensaven com ell, i van decidir que en traurien més profit d’ell si el venien a qualsevol persona.
Acetes s’hi va negar i va rebre un cop que el va estar a punt de tirar a l’aigua. El noi va dir que el portessin cap a Naxos.
En veure el noi que no anava cap a on ell volia, va fer començar a créixer branques de vinyes en tot el vaixell. Els mariners, espantats, van saltar del vaixell, i quan van tocar l’aigua, es van convertir en dofins. (el final de la història us l’haureu de llegir vosaltres a Narracions de mites clàssics).
I per què aquest mite i quina cabuda té en els nostres dies? Fa poc, vaig veure una imatge que em va fer pensar en aquest mite, precisament en una ampolla de vi. No sé si és casualitat o no, però crec que és una imatge bastant representativa del mite.
Es veu clarament com és el vaixell, i com Bacus el converteix en una vinya: unes branques d’heura de color verd fosc s’emboliquen en els rems i impedeixen de moure’ls, i uns penjolls ven carregats de raïms trepen per les veles. Els mariners, esglaiats, es tiren al mar per la borda, i de cop, veuen com es van convertint amb dofins.
Em van dir que una imatge semblant era el símbol de la denominació d’origen d’algun lloc.
Eric Andreu Carvajal
1r batxillerat Llatí i Grec
A partir de l’article fait par Carla sur le latin et l’anglais, les étudiants de 1r de Batxillerat français de l’I. Isaac Albéniz on fait une recherche de quelques mots qu’elle avait mis dans sa liste. On a cherché à comparer l’origine de certains de ces mots dans les deux langues et on a pu voir qu’il y en avait qui n’existaient pas en français, d’autres qui étaient arrivés à l’anglais par le français… Vous trouverez dans la grille suivante les mots que Marina Garcia, Adrian Cea et Sara Caoduro ont travaillé.
Gràcies a la Margalida Capellà pel seu magnífic enllaç, que ens ha permès fer la feina de recerca.
Hem trigat una mica però ha valgut la pena.
Coneixeu les paraules en llatí? Què volen dir? Tenen un mateix significat que les paraules que han donat en anglès i francès?
Maintenant c’est à vous de jouer!
| Mot anglais | Mot français | Origine du mot anglais et français |
| adventure | aventure | adventurus, L’origine est le même mais le français l’a emprunté du latin vulgaire et l’anglais l’a repris du français. |
| animal | animal | Mème mot en français et en anglais. Tous les deux proviennen du latin animus, qui veut dire souffle de vie. |
| album | album | album (amicorum) Origine curieux dans les deux langues. Ils l’empruntent d’une tradition allemande qui consistait à avoir un petit cahier ou l’on notait les noms des savant qu’on visitait. |
| alacrity | —— | alacer, alacris / alacritatem Le mot n’existe pas en français. Le sens est “liveliness” |
| acerbic | ——- | acerbus Le mot n’existe pas en français. Le sens du mot anglais est “sour, harsh, severe” c’est un emprunt moderne du latin,1865. |
| consolation | consolation | consolationem Mot qui est arrivé à l’anglais à travers le français. |
| contract | contrat | contratus L’anglais l’emprunte du français. |
| courageous | courageux | L’origine est cordicus, du latin vulgaire, a partir de cor, coris. Le mot anglais est un emprunt du français. |
| edifice | édifice | aedificium L’anglais l’emprunte du français. |
| feline | felin | feles Dans ce cas le mot est un emprunt du latin à l’anglais. Recherche de mots scientifiques que le français a emprunte de l’anglais. |
| paternal | paternel | paternus Mot anglais emprunt du français. |
| pessimist | pessimiste | pessimus C’est un mot très moderne en anglais (XIX siècle) et emprunte du latin. |
| rural | rurale | ruralis Mot anglais emprunte du français |
| urban | urbain | urbanus Les deux langues l’on pris du latin directement. |
Núria Valls. Amb la inestimable col·laboració d’Adrián Cea, Sara Caoduro i Marina Garcia, alumnes de Francès de 1er de Batxillerat de l’I. Isaac Albéniz
Hola companys,
L’altre dia vaig veure una pel·lícula molt bona on surt un dels meus actors preferits, Vin Diesel. En la història que es desenvolupa vaig trobar certs referents clàssics grecs.
L’argument d’aquesta pel·lícula ” Les Cròniques de Riddick” explica que el protagonista, Riddick, un home dolent, però no més que els Necròfers, després de la fugida del planeta de les criatures nocturnes juntament amb Imam i Jack els seus companys, amb una actitud més humana i no tan violenta, ha estat fugint dels mercenaris que el buscaven per una recompensa per cap.
També els Necòfers, un terrible exèrcit de guerrers disciplinats, sense percepció del dolor i influïts per unes creences religioses particulars però sense pietat, destrueixen pel seu camí tots els planetes que se li creuen. Donant a escollir als seus conciutadans dues alternatives: convertir-se o bé morir.
L’exèrcit dels Necròfers, dirigits per Lord Mariscal, es disposen a conquerir en primer lloc Helión (no us sona al Sol?), un pacífic planeta multicultural en què viu Imam, l’antic company de Riddick. Imam, basant-se en antigues llegendes per derrotar a Lord Mariscal a mans de l’ últim dels Furians, una misteriosa raça ja extingida de la que Riddick forma part. Ell és l’ elegit pel cura i una elemental, aquesta darrera forma part d’una raça coneguda com les bruixes i té la capacitat d’aparèixer i desaparèixer.
El significat de Necròfers és “Portadors de la mort”. Què us sembla la pel·lícula? Podíeu esmentar algunes paraules amb els ètims grecs de Necròfers (νεκρός “mort”) i (φέρω “portar”).
Irena Jagustin Arana, LLATÍ I GREC, 2n Batxillerat A
Com bé sabeu, Tirant lo Blanc és lectura obligatòria al batxillerat. Per tant, tot just m’acabo de llegir la novel·la cavalleresca i la tinc molt recent. La meva edició del Tirant conté escolis que comenten cada grup de capítols. I en aquests, s’expliquen, entre d’altres coses, les similituds que tenen amb altres novel·les anteriors. No és estrany que Joanot Martorell, l’autor, s’inspirés en obres de la literatura clàssica per descriure alguns personatges o redactar algunes de les situacions més rellevants de l’obra o, fins i tot, fes plagis d’alguns fragments.
Per començar, cal esmentar que, en general el model de cavalleria de l’Edat Mitjana ja estava inspirat en el model antic. L’autor aconsegueix igualar la inspiració de Virgili o Ovidi els quals, ja havien retratat l’heroisme d’una manera absolutament veraç. Així, a Joanot Martorell no li és difícil igualar l’heroïcitat de Tirant amb altres herois com Hèrcules, Jàson o Aquil·les i amb grans noms il·lustres de la història greco-llatina com Agammèmnon, Paris, Juli Cèsar, Alexandre o Escipió. Al mateix moment que el nostre protagonista té similituds amb grans noms grecs i llatins, Carmesina podria ser una renovada Hèlena de Troia, Polixena o Medea. Per confirmar aquest fet, podem mencionar una ocasió en què apareix la descripció d’una “arma ensangonada”, inspirada en la mítica espasa d’Aquíl·les.
Tanmateix, no només la temàtica èpica és l’única que té un rerefons clàssic. El clima sentimental està arrelat a la literatura d’Ovidi. Una de les obres amb les que hi trobem més similitud són les Heroides. Fins i tot, al final del llibre, que Tirant pren a Carmesina, trobem la imatge d’un poema d’Ovidi titulat Militat omnis amans et habet sua castra Cupido . Per altra banda, el joc amorós entre Felip i Ricomana s’inspiren clarament en el model de comèdia llatina. A l’episodi en què coneix Carmesina, el nostre protagonista contempla aquesta pintura i, seguidament, fa una menció sobre les grans històries d’amor de la literatura d’aquell moment: “ de Floris e de Blanxesflors, de Tisbe e de Píramus, d’Eneas e de Dido, de Tristany e Isolda, e de la reina Ginebra e de Lancelot“. Més entrada la novel·la, trobem semblances entre un parlament que tenen l’Emperadriu i Hipòlit amb un fragment de Lamentació de Tisbe, de Joan Roís de Corella en el qual, Tisbe pren la iniciativa davent dels temors de Píram.
Fins i tot al Pròleg, Joanot Martorell afirma la font de la seva inspiració de la següent manera: “E aquell egregi poeta Homero ha recitat les batalles dels grecs, troians e de les amazones; Titus Lívius, dels romans: d’Escipió, d’Aníbal, de Pompeu, d’Octovià, de Marc Antoni e de molts altres. Trobam escrites les batalles d’Alexandre i Dari[…] les faules poètiques de Virgili, d’Ovidi, de Dant e d’altres poetes. […]son estades compliades per tal que per oblivió no fossen delides de les penses humanes.”
A més, cal destacar que gran part de la novel·la succeeix a les nostres terres predilectes, les terres de l’antiga Grècia. Tirant lo Blanc viu la seva història d’amor amb Carmesina a Constantinoble. Però, no és l’únic indret per on hi passa, l’illa de Rodes, Sicília, Xipre i Troia. Hi apareix també el nom de Calàbria, una regió italiana d’on prové un personatge secundari: el filòsof de Calàbria o, un altre exemple: el nom del duc de Macedònia.
Sílvia Espinach García
Grec i llatí de 1r batxillerat.
Hola!
Com que vaig fer el treball de recerca sobre “la pena de mort als Estats Units”, m’he llegit molts llibres i he trobat informació interessant sobre la pena de mort a Grècia, i la que vull compartir amb tots vosaltres, ja que crec, que és un apartat bastant important de la nostra història.
Després de la nuvolosa Edat heroica, on les llegendes i la història es confonen fins a no diferenciar-se, la ciutat-estat d’Atenes es va dotar d’un codi de justícia imposat per un misteriós personatge anomenat Dracó. Segons les històries de l’antiga Grècia, Dracó va compilar les lleis velles en un codi, l’any 621 a. C. Ho va fer amb tanta duresa, que es va dir més tard que havia estat escrit amb sang en comptes de tinta, d’aquí ve l’adjectiu <draconià> que s’utilitza com a sinònim de sever.
La pena de mort s’aplicava per a qualsevol tipus de crim i per a petits delictes, com per exemple robar. Es deia que aquestes lleis tan rigoroses, van portar a Atenes un ordre social i un progrés econòmic.
Execucions amb espasa en la guerra de Troia, pintura a sobre d’una ceràmica, Museu de Nàpols (s. V a. C.)
Després de la mort de Dracó van tornar a sorgir problemes, i els atenesos van escollir com a nou governador a un ciutadà anomenat Soló, al qual consideraven savi i justicier.
Soló va ser el primer qui l’any 590 a. C., va compilar el primer codi ben conegut on va reservar la pena de mort per als delictes de sacrilegi, atemptat contra l’autoritat de la ciutat, adulteri de la dona, homicidi i violació si no anava seguit d’un matrimoni. El rei també va establir la pena de mort per a qualsevol delicte que atemptés contra l’ordre públic i la seguretat de les persones.
Tot i que les lleis de Soló van ser modernitzats, les velles creences van seguir molt presents, i així, als criminals executats se’ls enterrava amb una mica de menjar, ja que es creia que si arribaven a passar fam al trànsit a l’altra vida tornarien al món dels vius.
Seguint el que disposaven aquests codis i la seva eficàcia, els grans filòsofs grecs de l’època clàssica no només no van qüestionar la pena de mort sinó que la van defensar amb certa ardor.
Sòcrates i el seu deixeble Plató la van justificar com el millor recurs polític per eliminar de la societat els elements nocius i perillosos.
Com en tantes altres cultures, els grecs no van tenir la menor reticència a executar els seus personatges més il·lustres. Com a un bon exemple tenim el gran savi Sòcrates.
Sòcrates beu la cicuta, oli de Charles Alphonse Dufresnoy (h.1650), Galeria dels Uffizi, Florència.
Alisa Komarova, 2n Batxillerat Grec
Aquest és el meu primer article a Aracne i, com que m’agrada la música i la història de la música, he decidit ajuntar música, història i el grec. Des del punt de vista del l’antiga Grècia, la música no l’entenien com ho fem avui en dia. Els grecs veien la música com una forma de relació entre sons i la relacionaven estretament amb les matemàtiques. A part de escoltar-la, “calculaven” la música.
Quan ells parlaven de música, la gent la veia i l’ajuntava amb els conceptes ball i poesia.
La paraula música deriva de vàries paraules. De la paraula “Μουσική” i la paraula “Τεκνή”. A l’antiga Grècia, consideraven que la música era l’art sagrat de les muses, que eren qui inspiraven els homes per composar la música (per això, els músics eren considerats com a intermediaris entre les muses i els homes). La música també creien que tenien poders curatius i purificadors, per això els músics eren considerats bastant importants en la societat.
El problema és que en l’actualitat no tenim quasi cap mostra de música d’aquells temps per múltiples raons. Una, quasi la més important i la més clara, és que les peces no s’han conservat a causa de que són molt antigues. Un altre factor a tenir en compte és que en l’antiga Grècia, el sistema de perpetuació i escriptura de la música no és el mateix que tenim en l’actualitat. Passa el mateix que els jeroglífics egipcis. Fins que no es va descobrir la Pedra Rosseta, no es van poder comprendre els jeroglífics. Tot i així, ens han arribat en els nostres temps tres grans textos musicals que ens donen unes petites pautes de com sonava la música que feien, descobert l’ any 1850: dos himnes Dèlfics (138 a.C.) i l’epitafi de Seikilos (II a.C.), sumen menys de dos minuts de música totes juntes.
Tot i així, sabem en l’actualitat que la música era bastant present en la vida dels grecs. Ho sabem a causa de que en múltiples pintures i ceràmiques hi ha escenes on es veuen persones fent música. En ceràmiques on apareix Apol·lo, obres literàries, com la Ilíada o l’Odissea, on Ulisses canta amb un cor per calmar els déus i poder navegar. Els grecs, en el cas de l’aparició de obres que hi aparegui música, són els primers. La música estava present en tota mena d’esdeveniments com banquets, casaments, sacrificis… en tenim constància gràcies a actes escrits on es pot llegir que hi havia presència musical.
Ceràmica en la que apareix Apol·lo tocant la seva lira.
Si voleu escoltar una mica de música de l’antiga Grècia, aquí podeu escoltar-ne una mica. És una part d’un dels dos himnes Dèlfics.
Aquí deixo una parell de enllaços d’ articles sobre temes musicals molt interessants que m’han inspirat per fer aquest article: Celebrem Santa Cecília amb la música de l’antiga Grècia i Com en temps de Carixena.
Eric Andreu Carvajal 1r batx. grec
Nosaltres hem fet a classe un muntatge audiovisual per explicar-vos aquesta narració d’Ovidi, recollida en la primera part de Narracions de mites clàssics, i esperem que us agradi.
Qui és Mèmnon? Qui són les aus memnònides? Què és el memnònium?
Patrícia González i Víctor Barranco
4t de llatí