Category Archives: Cultura Clàssica 3r

Lectures: “El somni de Tàrraco”

Una vegada més, comparteixo amb vosaltres les meves lectures. La Teresa ja ens té acostumats amb les seves recomanacions a Lectures d’estiu, i aquest any em satisfà ser jo qui comenci les lectures estiuenques. Ja  que el curs ha arribat a la seva fi, aprofito per recomanar-vos aquesta novel·la d’aventures (entre moltes altres coses) de X.R. Trigo: El somni de Tàrraco. Val a dir que aquest llibre va ser triat pel mateix seminari de llatí del nostre institut Albéniz pels premis de Sant Jordi de l’any 2010, fet que encara m’ajuda més a convèncer-vos que no té pèrdua.

L’autor. [Font: aldia.cat]

Xulio Ricardo Trigo, nascut a Betanzos (A Coruña) l’any 1959, ha publicat llibres de poesia i una desena de novel·les, entre les quals destaquen La passió d’Alexandra, Els secrets de la reina o El somni de Tàrraco, entre d’altres. Ha guanyat el premi Ausiàs March, el Maria Mercè Marçal, el Miquel de Palol i el Joanot Martorell, i altres.
És un col·laborador habitual dels mitjans de comunicació i ha treballat a El Temps, Diari de Barcelona, El Periódico de Catalunya o La Vanguardia. Des de l’any 1993 es dedica a escriure, alhora que col·labora a la premsa i manté a la xarxa el bloc «El violinista celest», sobre temes de literatura i art, amb articles molt interessants (us recomano que hi feu una ullada, esmenta molts llibres i molts autors. Recordeu,  per exemple, alumnes de l’Albéniz, els poemes treballats d’Anna Akhmàtova el curs passat amb el nostre estimat professor Eugenio?). Com a traductor ha fet versions d’autors gallecs i portuguesos al català. El 2005 es trasllada a la ciutat de Tarragona, on és sotsdirector de l’Escola de Lletres.

[Font: totdocoleccion]

“Som a l’any 27 abans de Crist. Mentre l’exèrcit romà lluita per aconseguir la pacificació dels pobles del nord d’Ibèria, l’emperador Octavi August s’instal·la a Tàrraco, des d’on exerceix el poder i administra tot l’Imperi.
L’acollidora ciutat, bressol de mar i terra d’oliveres, aviat veu trastocat el seu ritme tranquil quotidià. Al tràfec d’obres ordenades per l’emperador per tal de convertir-la en la població més esplendorosa de la Mediterrània, s’hi afegeixen les vils conspiracions provocades per les ànsies de riquesa i poder.”

[Fragment extret de la contraportada]

En voleu saber més? Aquest fragment és un petit tast per animar-vos a endinsar-vos dins d’aquesta increïble novel·la històrica, que se situa a la Tàrraco romana, però també passa per Ilerda i Bètulo!
Tot comença amb una mort, la del governador de la ciutat, Manni; un assassinat a sang freda per tal d’assolir poder al recent començat Imperi romà d’Octavi August. Sul·la, un jove romà, té la mala sort de ser a l’escenari del crim en un mal moment, i és acusat de l’assassinat. A partir d’aquí, es crea tot un embolic de secrets, misteris, morts, i sobretot, ambició: molta ambició de poder i diners (no trobeu una certa semblança amb l’actualitat?). L’autor juga amb la narració, ja que per una part -la major part de la novel·la- està escrita en tercera persona a partir d’un narrador omniscient, però també fa salts fins a l’any 44dC, on Perthus, un vell metge, amb un monòleg interior, va rebel·lant secrets que són clau per entendre el misteri que envolta la mort del governador.

Gràcies als diferents personatges de la novel·la, de diferents procedències i classes socials (des d’esclaus, passant per comerciants, un llibreter o un professor, fins a senadors de Roma o la mateixa dona de l’emperador) el lector es fa una idea de com era la convivència a Tàrraco i de com vivia la gent, però sobretot de com era la vida al voltant del poder polític, i de com aquest podia ser arrabassat -i també atorgat- en un tres i no res.

Bé, no us desvetllaré gaires secrets ni faré excés de detalls, per si us llegiu la novel·la. Recordeu la sortida a Tarragona que vam fer quan érem a 1r de batxillerat? Vam aprendre moltes coses, i tots vam quedar meravellats per l’increïble amfiteatre al costat del mar, però, oi que era una mica difícil imaginar-se l’esplendor de la Tàrraco romana? Doncs si voleu sentir-ho -i, perquè no? veure-ho en la imaginació- nos us esteu d’endinsar-vos en el mapa de Tàrraco i veure els carrers, la gent i sentir les olors i els sorolls de la ciutat.

[De l’article “Ad Tarraconem“]

El que més m’ha agradat com a lectora ha sigut comprovar que el bagatge adquirit durant aquests darrers tres anys d’estudi del llatí m’ha servit, i molt, per entendre bé la novel·la i, per tant, no perdre’m cap detall. Així doncs, he pogut anar més enllà del que surt escrit a les pàgines del llibre. Coneixements com saber la història de la ciutat…

  • “Dos segles enrere, quan l’havien fundat els Escipions, en la seva recerca d’un indret més avançat que Empúries per combatre els cartaginesos, Tàrraco havia viscut èpoques molt diverses. Ara, amb l’estada d’Octavi August (…) la ciutat s’havia convertit en la base d’operacions de les campanyes contra els pobles càntabres i àsturs del nord d’Hispània, i havia rebut un impuls ben significatiu en la seva vida quotidiana.” (op. cit, pàg.15)

…o les parts d’una domus romana o l’estructura de la mateixa Tàrraco…

  • “Si seguies l’estela de la muralla, anaves descendint pel petit turó fins que la salabror anunciava la proximitat dels molls. L’habitatge dels Likinos es trobava poc abans d’arribar-hi; una domus relativament petita envoltada de cases més modestes, les insulae, con es concentrava la població en pisos llòbrecs i pudents.” (op. cit, pàg.15)
  • “L’Ariadna, neguitosa per la claror de la lluna que li arribava a través de l’atrium, s’havia quedat una estona al jardí. Davant del lararium, havia exigit als déus protectors que tinguessin cura del jove.” (op. cit, pàg.23)

… fins i tot conèixer autors clàssics! Segur que sabeu per què el personatge Perthus diu això de Plaute 😀 :

  • “La idea de veure una obra de Plaute no és que m’entusiasmi. M’agrada la riquesa del seu llenguatge, però no suporto bé els seus acudits obscens, com rebaixa el seu talent per satisfer les ànsies de farsa dels espectadors. Però tinc ganes de sentir una altra vegada el brogit del teatre, d’admirar els decorats de l’escenari i jutjar les interpretacions dels actors.” (op. cit, pàg.265)

Bé, seria gairebé impossible posar tots els exemples, però espero que us hàgiu fet una idea de com és El somni de Tàrraco, el somni de trobar esperances i una vida plena a les terres de la Tarragona romana, però tacada per l’ambició de poder. Sota la novel·la s’amaga una profunda documentació de X.R.Trigo, que és la base per construir la història d’aquesta i que sigui versemblant, i realment ho ha aconseguit amb escreix.

M’acomiado del bloc com a alumna de 2n de batxillerat, perquè ara ja seré ex-alumna! Espero que us hagi agradat l’article i que, si llegiu la novel·la, compartiu les vostres opinions.

Molt bon estiu a tothom!

Sara Cañizares
2n de batxillerat
Llatí

Tit Livi presenta Ab urbe condita

Benvinguts aràcnids i aràcnides,

Tinc la intenció de presentar-me a tots vosaltres: el meu nom és Tit Livi i vaig néixer l’any 49 a.C a la ciutat de Patavium, fundada per Antenor. He crescut entre llibres i sempre he mantingut una curiositat constant per la història de la ciutat que trepitgen els meus peus, Roma. He de reconèixer que no em va ser fàcil presentar-vos el resultat de la meva recerca, però ara és davant de vosaltres la meva herència, Ab urbe condita (és a dir, des de la fundació de la ciutat).

No he trobat sensat obligar-vos a llegir 140 llibres, que és el volum de la meva obra, que comprèn la història de Roma des de l’any 753 a.C  fins a la mort de Drus el Vell a l’any 9 d.C. No obstant, he decidit compondre un poema on sintetitzo els punts generals de la meva obra, d’aquesta manera tindreu un primer contacte amb l’obra Ab urbe condita i espero que un dia o altre, us animeu a llegir-la perquè és la meva immortalitat:

Ab urbe condita

Conec les intimitats de grans emperadors

he viscut al costat d’August i Claudi anys d’or,

Sumergit en llibres que parlen dels meus avantpassats,

he rescrit la història d’un imperi que no es perdrà.

Ab urbe condita, des de la fundació de Roma,

la corona de Numa és a l’inici del relat,

quan la monarquia era el poder sensat,

d’un gran savi i millor persona.

Però el temps dels homes bons s’abandona

quan el poder queda en mans dels guerrers,

reis com Tuli Hostili oblidaren que els homes són primers,

a les guerres i les campanyes que ompliren de sang Roma.

He escrit les històries dels emperadors

que succeiren els monarques, reis i alts senyors,

cent quaranta llibres no són suficients,

per parlar de les històries que Roma

ha viscut des dels seus jaciments.

El mite del fugitiu Eneas dóna peu a l’inici,

i la mort de Drus el Vell donà fi al relat en el solstici.

Dani Costa

2n de batx. Llatí

A Grècia, un gran deute li devem!

Pobra Grècia! Ofegada per la corrupció, a punt de.. i en canvi, li devem tantes coses impagables: la filosofia, la democràcia, la llibertat d’expressió, el teatre, … tants i tants deutes que tenim pendents. El Roto realment ha posat el dit a la llaga en aquesta vinyeta còmica, publicada fa uns dies (dimarts 14 de juny de MMXI) a El País. Precisament avui El País dedica a Grècia aquest altre article.

Potser molts i moltes haurien de llegir Pourquoi la Grèce? de Jacqueline de Romilly (vid. El Fil).

Mercè Otero

Fes l’amor i no la guerra!

Venus i Mart

En aquest quadre de l’artista italià Sandro Botticelli, Venus i Mart, del 1483 que es troba a la National Gallery de Londres (vid. Google Art Project), hi veig un clar reflex de la ben coneguda frase “Fes l’amor i no la guerra” ja que representa la figura del déu de la guerra, Mart,  somnolent, sota la mirada atenta i enigmàtica de la deessa de l’amor, Venus, amb les trapelleries dels amorets que esdevinguts sàtirs amb banyetes i cames de boc  juguen amb les armes del déu i fan de les seves. Ens trobem en el terreny de l’al·legoria: així se’ns introdueix el triomf de Venus sobre Mart i, per tant, de l’amor dolç i sensual sobre els comportaments bèl·lics que sols porten  la mort i la destrucció.

Fatima El Azouan

1r Batxillerat Llatí

Les dones romanes també portaven biquini

Les dones de l’antiga Roma, encara que era bastant diferent que la nostra, també duien roba interior. La roba interior de les antigues dones romanes, però m’agradaria que penséssiu i investiguéssiu una mica sobre la pregunta que us faré més endavant.

Aquí us deixo una imatge De Vita cottidiana Romanorum de culturaclasica.com on es pot veure la roba que porten des de la interior fins la que es veu des de fora, tant d’homes com de dones (recordeu aquell vídeo de la Laura Galán?).

Clica damunt

Les dones romanes tenien (tal i com tenim nosaltres) les seves tècniques per aixecar el bust. Ho feien utilitzant sovint una peça de roba anomenada fascia pectoralis, que com bé he dit, era una espècie de cosset que ajudava a donar una major fermesa al bust. També trobem dues peces més de roba interior utilitzades per les dones, anomenades strophium i mamillare. Aquestes dues eren més semblants als cossets que tenim actualment i que tan de moda estan.

Aquestes peces estaven compostes per unes tires de cuir les quals cobrien el bust sostenint-lo i també afirmant-lo. També he d’esmentar una cosa molt curiosa que he trobat de la vestimenta de les dones romanes. La gent acostuma a pensar que els biquinis són un invent molt nou, un tipus de roba de bany molt modern, però no és així, ja que les antigues dones romanes en portaven de biquinis, encara que no els feien servir igual que ho fem nosaltres, com podem observar en els mosaics de la vil·la romana del Casale, Sicília:

Aquí us plantejo la meva pregunta, que és clara i senzilla: Per a què feien servir els biquinis les dones romanes?

Sebastià Giralt, Museum of London

Sebastià Giralt, Museum of London

Cristina Álvarez

1r batx. Llatí

La muller, l’estimada?

Ovidi i Homer van contar històries d’amors sense límits ni fronteres. Històries que avui en dia poden sonar apassionants, però, d’un caire excepcionalment fictici. Les traïcions entre parelles eren un dels temes més freqüents tant en la Roma com en la Grècia antiga. Però, tampoc era un tema que causés masses conflictes emocionalment parlant. I és que el concepte amor i el concepte matrimoni no estaven estrictament lligats.

Fresc eròtic de Pompeia

Sí que és cert que era una sort poder-se casar amb la persona estimada, però, el matrimoni era la simple unió de les propietats econòmiques i el prestigi polític de dues famílies, amb l’objectiu de tenir una descendència que en pogués gaudir. Vaja que per unir-se a una persona econòmica, política i corporalment no era necessari establir un vincle emocional. En aquest cas, llavors, quin tipus de relació tenien? Eren amics i, finalment, arribaven a estimar-se prou com per no penedir-se de la decisió externament premeditada del seu matrimoni o es repudiaven fins al final? Sincerament, em pregunto com en un context on l’ètica i la moral tenien tant de pes en la societat, una dona podia deixar-se maridar en contra dels seus sentiments, per la pura aparença. Perquè jo considero, en la meva mentalitat de dona del segle XXI, que això no és ètic, és incoherent. Però, les normes socials estaven molt marcades i atrevir-se a discrepar amb un pare, no deuria ser del tot fàcil.

Seguint amb el tema de les normes de la societat romana en trobem un de força delicat. Per a una dona, la virginitat i la castedat eren de gran importància. Se solien casar joves per poder perdre la virginitat amb el seu marit i molts cops, després del segon o el tercer fill, decidien per pròpia voluntat esdevenir castes de nou. Però, jo em pregunto, això no significa que renunciaven també a les seves necessitats bàsiques? Malgrat també hem de considerar que, avui en dia, continuem trobant dones que trien aquesta manera de viure. És cert que els seus mètodes anticonceptius no eren tant eficaços com els que s’utilitzen avui en dia, sobretot, perquè la màgia es considerava un d’ells, però, també existien ungüents espermaticides, diafragmes o la possibilitat de fer una neteja després de l’acte. Sincerament, aquest tema obre un debat en mi. Guardar les aparences, com ja he comentat, era molt important i, en una dona, l’adulteri estava mal vist, en canvi, no en un home. Per tant, mentre ell gaudia d’una vida sexual satisfactòria amb concubines, esclaves i llibertes, plena de fills bastards, ella preferia triar la castedat per no continuar tenint relacions amb un marit al que no estimava o s’arriscava a cometre una infidelitat, amb el perill de ser descoberta i castigada severament per la societat i la llei.

I per aquest motiu es va inventar el divorci. Penso que és la millor manera de concloure, parlar d’aquesta possibilitat que ha estat vedada durant llargs períodes de la història. Per què els romans van inventar el divorci? Durant els primers segles, només existia la possibilitat discriminant que el marit repudiés  la seva dona, però, més endavant, el dret romà va concedir la llibertat de divorci. Òbviament, però, aquest tema tampoc eren flors i violes per a la dona, ja que els fills solien quedar sota la custòdia paterna. Suposo que aquest era una de les qüestions per la qual, els divorcis no eren tan freqüents com haurien d’haver estat, perquè com ja sabem, la dona compartia molt de temps amb els fills durant els seus primers anys de vida. Sigui com sigui, podem continuar cercant-li el costat positiu. En aquest cas, tant l’home com la dona podien tenir la iniciativa de divorciar-se, així que aquelles que no triaven ser castes, ni estaven enamorades del seu marit, podien demanar la separació legal i poder començar de nou.

Fotografia de Sebastià Giralt

Fotografia de Sebastià Giralt

N.B.: Apunt inspirat en Matrimoni i amor, de Sebastià Giralt.

Sílvia Espinach

1r de batx. Llatí

Les Equínades de Premià de Mar

Sóc molt amiga de la Marta. La conec des que érem petites i sempre hem connectat amb les nostres històries. De fet, ella forma part de la meva vida perquè hem passat moltes coses juntes.
Demà és el seu aniversari i tenia pensat de fer-li alguna cosa diferent dels altres anys, com una festa sorpresa, o anar a Port Aventura i que després es quedi a dormir a casa meva… Home,  és que si cada any li regalo una postal o un ram de flors, és per avorrir una mica…
Em sembla que em quedaré amb la festa sorpresa!

Arriba el gran dia, i em trobo a la Marta repartint invitacions pel nostre institut, però de sobte em gira la cara i se’n va.
Pregunto a la Judith, una companya de classe, que era el que donava i m’assabento d’una festa privada per celebrar l’aniversari de la Marta. Increïble era la paraula que em venia al cap, sóc la seva millor amiga i no em diu res? Com s’explica això? A veure, no ens posem nerviosos, encara queda tot un dia per endavant i suposo que la Marta em dirà alguna cosa.
Tota la gent està encantada amb la gran festa que farà a  casa seva, amb piscina, beguda, música, nois guapos i molts regals per a ella. Quina enveja!
Vaig cap a casa a dinar i després intento estudiar per l’examen que tinc dintre de dos dies, però no puc, tota l’estona que penso amb la festa, la veritat és que m’estava cansant una mica, em fa molta ràbia que la meva millor amiga s’hagi oblidat de convidar-me i que hagi avisat a noies que ni tan sols es fa.
Agafo el telèfon per trucar  la Marta i  marco el número ràpidament:
– Marta? Sóc la Georgina- Vaig dir.
– Ah hola Georgina, què vols?- Em va preguntar amb desgana.
– Què fas aquesta nit? Ho dic com que és el teu aniversari…- Li vaig retreure.
– No faré gran cosa, ja saps, estar amb la família, sopar…- Em va mentir.
– Ah doncs que et vagi molt bé, ens veiem demà a l’escola- Li vaig dir amb tristesa.
– Adéu- Va acabar.
I a sobre m’havia mentit! Com és possible? Pensava que em tindria en compte en tot moment, però ja veig que ni això. Ara penso que gent d’aquest tipus no val la pena, així que demà el matí, li giraré la cara com m’ha fet ella avui i em quedo tan ample.
La veritat és que l’endemà ella em va venir com si res i em va continuant parlant, però sentint-ho molt jo estava molt ressentida i la vaig ignorar de totes les maneres.

Quan va arribar el meu aniversari, sabeu què vaig fer? Doncs, ho vaig fer pagar amb la mateixa moneda, no la vaig convidar i tan tranquil•la, però clar ella es va enfadar i em va trucar, havia reaccionat de la mateixa manera que ho vaig fer jo.
– Ara entens pel que vaig passar?
Finalment ens vam posar en contacte d’immediat a través del Facebook, perquè s’havia muntat un merder que no se sabia com havia començat, però ens havia petrificat.  Tot plegat recordava aquell mite d’Ovidi que havíem llegit i comentat a classe de llatí.  Sort que nosaltres, de seguida, vàrem arreglar les coses i tot va quedar com sempre estava.
Amigues per sempre. Amicae in aeternum!

Georgina Tur

4t ESO Llatí