Origen llatí dels noms
vid. aquí
Què us ha semblat? Què en sabeu vosaltres? Quins apunts heu publicat als vostres blocs sobre l’antroponímia d’origen grecollatí?…
Si en voleu saber més, diumenge 3 de juny, a les 11.00 hores, a l’Escola de Mallorquí de Manacor, dins el cicle de xerrades d’Acampallengua no us perdeu la meva conferència “L’origen dels noms i cognoms catalans”.
Antoni Janer Torrens
professor de l’IES Damià Huguet
Campos, Mallorca
Ella treballava a la plaça del fòrum en un parada de fruits secs; jo passava sovint sense fixar-me en res més que en la seva pell resplendent sota el sol del migdia, quan les coses més senzilles es tornen tresors. Mai no he estat una persona tímida, potser perquè no vaig arribar a comprendre el seu significat, per tant res no m’impedia d’ observar-la sense cap pudor, quan jo la mirava ningú no existia al fòrum, com la força de tot l’Olimp, la meva mirada penetrava el seu cos banyat de llum.
Les primeres paraules que vam creuar no les recordo i no sabria per què les vam iniciar, recordo les nostres passes allunyant-se plaça amunt mentre observàvem el sol desfent-se entre les muntanyes. Vam arribar a casa seva entre acudits sobre la gent que tots dos ens trobàvem al fòrum i altre cop no sabria dir-vos com és que vaig trobar-me amb els seus llavis, érem ombres en les clarianes del solstici que s’infiltraven per la finestra, ens vam integrar en la densitat dels aromes, érem i no existien pensaments, foc i vent.
El seu nom es presentava en els meus llavis amb facilitat, com l’impuls de l’instint, vaig posar-me dempeus i no vaig aturar-me des que el sol va aparèixer, em movia amb la gràcia d’un ballarí i percebia l’harmonia del món com un gran músic, ella va despertar un esperit atàvic en mi, jo vaig cedir al desig.
Els altres no compartien el meu entusiasme, parlaven amb mi i m’aconsellaven, discutien sobre termes que no era capaç de compendre, obsessió, ira, por, misèria. Jo únicament dedicava tot a observar-la, la perseguia en cada pas, en cada alè, en tots els seus pensaments.
Ella es va esfumar amb el xiuxiueig del fullatge, vaig buscar l’única persona en tota Roma capaç de obrir-me un nou camí en el neguit. Els últims carrers de les cases dels mercaders eren al seu cau, amb ulls sobre l’asfalt governava en la clandestinitat.
Les escales giravoltaven descobrint nous tapissos, escenes estrambòtiques del gènere humà, on la imaginació s’endinsava. Evidentment m’esperava amb tot llest per començar, trenta talles de fusta antiga, espècies fresques sobre el plat, dotze espelmes sota l’òrbita dels ulls de bou, les urpes de l’àguila reial i els meus dits com a compositors de l’obra, tot està preparat.
Escric el conjur induït per la potència dels aromes, una estranya companyia estimula els meus músculs mentre la seducció de les paraules desperta el subconscient que es manifesta en tots els versos. No té sentit pensar en nocions com el temps i l’espai, aquesta és una nova dimensió amb regles pròpies, hem travessat el món de les paraules i únicament distingeixo clars i obscurs, grans onades d’aire mobilitzen aquest espai ingravitatori, i ella és aquí, ara tan aprop que sóc capaç d’apropar el seu cor al meu pit, sentir la seva respiració al meu coll, observo el seu iris i pronuncio el seu nom que s’expandeix al llarg de l’espai.
Ara ho sé, ella és la regent d’aquest univers extraordinari, jo la vaig allunyar del món, lluny de la carn i els ossos. Vam estimar-nos tant que ella va convertir-se en l’atmosfera del meu esperit, quan els rajos van travessar la nostra habitació van emportar-se els seus records, les seves petjades i viuen en mi, jo sóc el guàrdia dels seus petons tatuats als meus llavis en secret.
És moment de tornar al cau, doncs els olors s’apaguen, els músculs s’enfonsen i la seva imatge s’allunya, la seva veu en mi, els seus bategs entre els meus dits, la seva pell brillant des dels meus ulls, no es poden apagar. Les convulsions comencen a precipitar-se, el cor s’ofega, ja és el moment…
L’única persona que podria obrir-me un nou camí de nou ja ho té tot preparat, perquè me’n vagi en el mateix silenci en què vaig arribar.
Dani Costa
aràcnida universitari
De tots és sabut que de Grècia arrenca bona part de la tradició científica, fins i tot els filòsofs grecs van desenvolupar les primeres teories sobre l’origen de la química i la seva constitució. Destaca Empèdocles amb la teoria dels elements constituents de la matèria: γῆ (terra), πῦρ (foc), ὒδωρ (aigua) i ἀήρ (aire).
El mateix nom de la química és grec: χυμεία (khymeía) i la majoria dels elements químics tenen el nom d’arrel clàssica el principi del qual forma el símbol, per tant si sabem que or en llatí és aurum ens serà més fàcil recordar el seu símbol AU.
N.B.: Cliqueu damunt la diapositiva.
De la tasca manada a El Fil Moodle de 4t a partir del llibre Arrels clàssiques del lèxic científic, tècnic i humanístic (ed. Teide), jo he fet la següent recerca de l’origen dels ètims grecs i llatins dels noms dels elements químics:
Clara Trullenque
4t ESO Llatí opt.2
vid.: Les ciutats de l’Imperi Romà avui El Fil de les Clàssiques
Chaima Anzaoui
1r Batx.Llatí
Petó: Acte de tocar amb els llavis una persona o alguna cosa cloent-los i descloent-los en el moment del contacte, tot produint un soroll característic.
Darrere d’aquestes paraules s’amaga tot un món.Un viatge que convida a somiar a tothom per igual, que darrere d’aquest cadascú calla, o bé propaga en veu molt alta la seva pròpia intenció. Tots somiem al cloure els llavis i pensem en allò que desitgem, en allò que busquem i volem aconseguir.
Hi ha milions de petons. Un seguit infinit de petons amb diferents significats. Anomenar-los tots seria gairebé impossible, perquè n’estic segura que qualsevol podria parlar d’un altre petó per a mi encara desconegut o inconcebible. Per a mi, personalment hi ha uns petons clars i coneguts per tots nosaltres, que ens fan sentir persones dintre d’un món tan gran.
Uns d’ells són els petons insignificants. Petons per cortesia, perquè hi ha petons que avui en dia també s’utilitzen com a senyal de benvinguda, com a salutació. Aquí a Catalunya i a la resta d’Espanya, tenim costum de fer petons, un a cada galta. En canvi, diuen que a França saluden amb tres petons, un a cada banda de la galta i un últim als llavis. Diferents maneres de fer-ho però que cap d’aquestes ens diu gaire més que un simple hola.
D’altres petons signifiquen esperança, carinyo cap alguna cosa que apreciem de veritat, i per la qual guardem un gran sentiment. Besar algun objecte estimat ens aporta força, ens fa sentir més aprop d’allò que per nosaltres significa. Viatgem al passat, com una màquina del temps que ens transporta i ens fa recordar amb plena claredat, tal i com si en aquell mateix instant que col.loquen els llavis, poguessin estar sentint el mateix aire que voltava en aquell instant de la nostra memòria.
Però hi ha uns petons que ens envaeixen. Petons que són forts, que ni nosaltres mateixos tenim prou força com per parar-los. Aquets petons són els que tothom enveja quan no els té, són aquells que només faríem quan sentim un sentiment tan gran com l’amor. L’amor va de la mà d’aquests petons. Sentir a l’altra persona com si fossin una sola, sentir el seu sabor tan característic que fa que si ens l’amaguessin entre un milió de petons seguirien sabent quin és el nostre. Besar és increïble i tothom desitja fer-ho quan és de veritat.
De fet tots els petons ens fan ser com som. Son viatges en el temps que ens ajuden a recordar d’on venim i on volem anar. Totes les pel.lícules tenen una escena on n’apareix un, totes les novel·les en parlen… els petons estan presents en el nostre dia a dia sense excepció, és més , en un dels papers més importants ja que ens fan ser millors persones sempre que tens l’oportunitat de fer-nos parar un moment i recordar-nos que darrera d’aquell petó s’amaga una gran quantitat de vida, de nosaltres.
Andrea Lara
2n Batxillerat B
És apassionant, la mitologia grega, aquella en què el pecat es troba en segon terme, on les deïtats són d’allò més humanes. Però ¿què és pecat? Davant d’aquest terme ens aparaeix a la nostra ment, estretament lligada, la paraula ”mal”, ¿què és?
Van escriure un cop els grecs sobre una capsa, una capsa que duia dins l’explicació de com el mal havia arribat al món. Diuen que Zeus volia castigar Prometeu per haver robat foc d’allà dalt, de l’Olimp, i haver-lo lliurat als humans. Així va ser com una dona va ser modelada i dotada amb totes les qualitats possibles per a resultar irresistible davant els ulls de qualsevol home. Pandora, seducció personificada, va ser com enviada juntament amb la capsa que guardava dins totes les coses dolentes, així com també hi va ser inclòs de manera benèvola el seu únic remei: l’esperança. Pandora, embolcall que embellia l’adominable present tornant-lo intrigant, desitjable…
”La curiositat va matar al gat”, diuen. I en aquest cas, segurament més d’un felí va caure mort en obrir-se la capsa i desbordar tot el seu contingut. La curiositat, doncs, va provocar una catàstrofe ¿No és, aleshores, una cosa dolenta? Així doncs, ¿no hauria d’haver estat també tancada dins la capsa? Si hi hagués estat tancada, però, el pany no hagués estat burlat per la força que empenyia les mans de Pandora i el mite no hagués pogut continuar més enllà del viatge d’aquesta dona tan bella que carregava tan poc equipatge. No tindria sentit. Si més no, no el té. L’equipatge, el mal….Plantegem-nos, doncs, sota quins perjudicis van decidir les deïtats de l’Olimp què era el mal, per saber què posar-hi, dins d’aquella maleta…. Perquè no es tractava de preparar un equipatge qualsevol, on tots i cadascun de nosaltres hi fiquem de qualsevol manera el mateix: un raspall de dents, un pijama, mudes i un calçat còmode, la càmera i el seu carregador, no oblidem mai el carregador…! Aquest viatge era diferent. La imaginació porta a nombroses escultures clàssiques que cobren vida, aasegudes sobre els núvols, rumiant què posar-hi , doncs, dins de la maleta. La venjança de Zeus segurament es va retardar bastant, ja que resulta dubtós que es posessin d’acord. Si vosaltres, de sobte, us trobéssiu davant d’aquest viatge, en el que només hi heu de portar el mal com a equipatge, ¿què us emportaríeu? El mite perd el seu sentit totalment. El mal és tan relatiu… Ja ho va dir Hume en la seva ètica, que els valors eren relatius, així com que la moral provenia d’una part irracional. Plató li hagués portat la contrària, tot dient que el bé era un valor absolut, cognosible, i el mal, en conseqüència, també ho hagués sigut. A l’actualitat, però, tots ens decantaríem per la primera opció. El mal no és un problema matemàtic, no es pot resoldre racionalment. Prové de molt més endins que la nostra ment calculadora, és pràcticament inconscient quan ens mostrem afectats d’una determinada manera davant d’un fet. Al mal el defineix un sentiment, i els sentiments són diferents per a cadascun de nosaltres. D’alguna manera podem trobar semblances dins d’una mateixa cultura, ja que som educats de manera determinada i pensem de manera semblant. Però el sentir, el sentir és incontrolable, no és ensenyable, canvia constantment al llarg de la nostra vida i és aquesta mateixa qui el va determinant.
”Mal” és un mot abstracte, i al sentir-lo, al llegir-lo, no hi ha manera de crear una imatge concreta a la nostra ment. Proveu-ho. De segur que dóna més dificultats que no la paraula ”arbre”. Però al final, a través de la sensibilitat i del record, és possible donar-li forma. Tot i així, el mal és plastilina. Si mor algun ésser estimat, la mort és el mal. Si una malaltia ens és diagnosticada, aquella serà el mal. Si ens trenquen el cor, aquell qui l’ha fet a miques serà el mal. Si el conflicte entre dos territoris porta la guerra i la fam els seus habitants, aquest serà el mal. O encara més simple: al final d’un dia desastrós, el mal cobra la forma de tot allò que ens ha ocorregut, i si ha estat un dia feliç, el mal serà allò que l’haguès pogut perjudicar. Al tancar els ulls, el trobem en forma de malson, i al obrir els ulls…. al obrir-los, Zeus veu que és el dia fixat per al viatge sense retorn de Pandora. Que hi encabeix, doncs, dins la maleta? No depèn de la revisió meteorològica, menys per Zeus, déu del tro. Arriba l’hora de donar a la irresistible dona modelada de fang un capsa plena de maldat, de dolor. Però aquella serà la capsa de Pandora, o més ben dit ”la capsa de Zeus”. Ja que la maldat, la creueltat, el dolor…. són sentits de manera diferent pels set mil milions de persones que habitem el planeta. Ja que cadascú de nosaltres té la seva pròpia capsa.
Yolanda Picazo
2n de batxillerat
Hi havia certa vegada, una aranya molt competitiva, i sempre anava dient que era la que feia millor les teranyines. Un dia, l’aranya va veure una altra aranya fent una teranyina que semblava perfecta. I ella morta de la ràbia va dir-li que qui fes més teranyines al final del dia, i guanyaria qui les fes millor. Les dues van començar a teixir i teixir. Després una d’elles va pensar – Si les faig ràpid, les faig malament, i no guanyaré la juguesca! – Y va decidir teixir lentament, però això sí, les seves teranyines eren tan perfectes com el dia en que aquella aranya desconeguda li va proposar d’apostar. En veure com teixia l’enemiga, l’aranya competitiva va voler parar perquè pensava que no l’atraparia mai, va pujar a una teranyina que ella havia fet i es va trencar. Així una a una fins que, al final ja no en tenia cap. Va decidir posar-se a fer-ne més però va acabar el dia, i òbviament l’aranya que s’ho va “currar” va fer només 12 teranyines, però es van convertir en les millors teranyines del poble. I es va convertir en la teranyinadora del rei de les aranyes.
Conte acabat, conte contat.
Victòria Ardiles, 1r ESO A
Isop en Valors
N.B.: A partir de quina tasca proposada per la Margalida en el Moodle de 1r ESO, he fet aquesta recreació? Quin valor o contravalor pretenc exemplificar? Ho he aconseguit? A quina faula d’Isop us recorda? Quin mite rememora? En tenim altres exemples a Aracne fila i fila? Quina recreació vàreu fer vosaltres per a aquesta tasca? Si no la vàreu fer quan tocava, no perdeu aquesta oportunitat.
“Tot i que ens creiem totalment lliures, estem carregats de tabús i limitacions. Els antics romans haurien considerat la majoria de les nostres actituds respecte al sexe una cosa inaudita i fins i tot absurdes. [..] Als ciutadans de Roma, el sentiment de culpa que nosaltres solem associar amb el plaer sexual els hauria semblat estrany“.
John R. Clarke
Per tal que podeu entendre el que a continuació us explicaré, és necessari que oblideu tots els tabús que, fins ara ens han inculcat, i que, abans del Cristianisme no hi eren en absolut. A l’època romana, el sexe era considerat una necessitat humana més, com menjar o dormir. Per tant, la perspectiva era molt diferent que a la nostra actual; hom parlava de sexe, i a ningú no li semblava dolent que s’hi parlés en moments seriosos o fins i tot, en família. Després, amb l’arribada de la religió cristiana especialment, el sexe va passar a considerar-se únicament una qüestió reproductiva, i els costums van canviar de manera extraordinària, fins al punt que el plaer sexual es va considerar un pecat. Però bé, tornem als romans. La perspectiva de llavors era ben diferent a la d’ara, així que us demano que obriu molt els vostres caps per tal d’entendre -i així qüestionar o acceptar- el passat.
Heu vist mai a les parets de les vostres cases o la dels vostres amics, objectes decoratius com aquest? Sincerament, en quin cap -actual- entra tenir això a casa? Doncs pels romans, l’arquitectura eròtica era símbol de distinció i, a més, es creia que allunyava la mala sort. Símbols fàl·lics, pintures eròtiques i escultures una mica explícites formaven part del mobiliari urbà sense que ningú no s’exaltés o incomodés.
Però l’erotisme no es trobava únicament a l’art. Possiblement el sexe romà és considerat, ara per ara, exageradament desinhibit o, inclús, depravat, ja que, a la vida diària, el sexe es trobava arreu. Malgrat això, tampoc hem de pensar que hi havia tanta libertat: La llibertat sexual estava determinada per la classe social. L’èlit era completament exempta; no hi havia problema si freqüentava prostitutes o esclaus, ja que els últims eren considerats inferiors. Per exemple, un ciutadà romà podia tranquil·lament fer l’amor amb la seva dona al llit, després amb un home a les termes (no hi havia distinció de sexes), amb una prostituta a un bordell i amb un esclau al pati de sa casa, sense considerar-se adulteri. En canvi, es podia fins i tot castrar a qui tingués relacions amb algú de la seva mateixa posició social sense estar-hi casat. Les dones de l’èlit, en canvi, no gaudien de satisfacció ni d’amor amb el seu marit, ja que llavors l’amor no existia i el casament era senzillament per interessos. Les dones podien també tenir amants de tots els sexes mentre que ho mantinguessin en secret; però no gaudien de contemplació sexual i estava mal vist que es tingués en compte -al matrimoni- el seu desig.
Durant l’imperi, les dones van poder gaudir de més drets. El segle primer després de Crist, es va crear el divorci i la dona, només vinculada al seu progenitor (del qui heretava tot quan moria) tenia més llibertats econòmiques, socials i, per tant, sexuals. Tot i el desenfré, hi havia altres tabús que ara no es troben tant, com:
Si voleu podeu mirar el vídeo (5 parts):
Malgrat tot, hi hauria moltes raons per creure que la societat romana tampoc era tan diferent de la nostra, quins creus que han estat els canvis respecte abans? I les similituds? Quina societat escolliries per viure, o amb quina estàs més d’acord? Quina és la teva opinió respecte la societat de l’Imperi Romà? I respecte la nostra? Què creus que va impulsar el canvi? Sabries dir què significa el que diu a la primera imatge? Saps si els romans coneixien i usaven el preservatiu?
Si en vols saber més, no et perdis l’exposició que està preparant Arqueoxarxa i que es podrà visitar a partir del mes de desembre en el Museu de Badalona.
Cecilia Bizzotto
4t ESO Llatí opt. 1
Hola a tots, aràcnids i aràcnides. He fet aquest article anomenat un Ulisses de l’espai, perquè com una fan que sóc de la mitologia clàssica i del gènere del còmic manga, m’agradaria fer-vos veure que la cultura hel·lènica també ha influït d’una manera o d’una altra als nipons, que tot sovint han begut en la mitologia grega per crear les seves obres.
A continuació, us deixo el vídeo d’introducció dels dibuixos Ulises 31, amb la cançó interpretada pel grup musical Capitán Memo.
Gaudiu-lo!!!
[youtube]https://youtu.be/nS3kCACw_t0[/youtube]
Què us ha semblat? Us agrada també el manga? Coneixeu aquesta sèrie? Per què es diu així? Quins altres referents clàssics hi trobeu? Aneu deixant en comentari l’enllaç al Youtube d’un episodi, tot explicant els referents que hi trobeu.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=mFita3ZFpo4[/youtube]
Sara Bernad
1r Batx. Grec i Llatí
Nosaltres vàrem exposar a classe de llatí, l’obra representada a Tarragona de Plaute El soldat fanfarró. A nosaltres ens va agradar molt, perquè era molt divertida i molt de la nostra actualitat. I a vosaltres, què us ha semblat? Quines altres diferències, hi trobeu entre el llibre que vàrem llegir i l’obra representada a l’auditori del Camp de Mart de Tarragona?
Erik Martins, Aïda Espasa i Natalia Espejo
Llatí de 4t opt.1
