Ovidi fa més de dos mil anys va trobar una relació paradoxal, entre l’amor i la guerra. En el seu Ars amatoria ja ens aconsellava que lluitéssim per allò que estimem:

Principio, quod amare velis reperire labora
qui nova nunc primum miles in arma venis!

Ovidi, Ars Amatoria 35-36

A través de la cantant Sade a Soldier of love(Soldat de l’amor) del 2010 i dels meus propis sentiments en la forma en què les paraules s’han disposat sobre aquest escrit, he deixat la meva empremta sobre aquesta deliciosa batalla que desitjo dur a terme.

Quant et trobo en la foscor

Pots sentir la veu que ens crida a lluitar?

Si l’ obviessis conservaries nostàlgia al teu esperit.

No vull  avançar sense impregnar-me de passió,

correm per atrapar els nostres desitjos,

sabem que no ens afavoreix la pau en l’amor.

La pau a les  flames és el fred que congela els nostres cors,  

necessito sentir córrer la sang i elevar-me per poder abraçar-te.

La pau no pot seduir-me amb el seu discurs hipnòtic,

 no et moguis, no cridis, no miris…

Jo no tinc pas por de  ferir-me, vull mirar-te directament als ulls,

travessar el vent i escoltar tots els sons doncs seré jo en tot instant,

un lluitador constant de camí al cel per trobar-te,

estimar-te i tornar-te a perdre en la foscor.

Una estampida de llum ha de detonar del meu desig per tu,

que mantingui les flames d’aquest deliciós combat enceses en la immensitat.

Què n’opineu? Podem establir un paral·lelisme entre el tòpic ovidià i Soldier of love de Sade? Realment creieu que l’amant ha de ser un soldat?

Dani Costa
2n batx. llatí