La teoria socràtica en la música

Jo he decidit escoltar el programa de ràdio referit a Sòcrates,  ja que és el filòsof més recent que hem estudiat a filosofia. Durant el programa, han posat tres cançons molt relacionades amb la seva teoria filosòfica, i també cal destacar que els presentadors són molt irònics, tal com ho era Sòcrates.

La primera cançó, “Una de dos” de Luís Eduardo Aute, intenta reflectir la societat atenesa.  Segons els savis, els homes són ignorants i per això han de mediar entre ells, perquè d’aquesta manera a través de la discussió, arribaran fins la veritat, és a dir, el coneixement. La cançó explica la història d’un home que estima una dona, però no és correspost; ella està amb un altre home i dóna dues condicions a aquest últim: o bé el deixa marxar amb ella, o tots tres s’organitzen per poder gaudir sense baralles. Aquest exemple és un reflex clar de que a la societat d’Atenes, tothom era ignorant i feia el que creia convenient, i sovint, era un motiu de discussió, i per tant,  la via imprescindible per conèixer la veritat.

La segona cançó, “L’home dibuixat”, de Jaume Sisa, no parla d’una persona en concret, bàsicament es limita a criticar que les persones no hem de ser dibuixos de nosaltres mateixos, si no que hem de ser tal com som i acceptar la nostra ignorància, perquè d’aquesta manera aprendrem a pensar sols. Sòcrates és peculiar, perquè a diferència d’altres filòsofs, ell no vol que la seva filosofia sigui un espectacle, la seva finalitat és benèfica, és a dir, ell vol que nosaltres trobem la nostra veritat (amb la seva ajuda), tal com expressa la cançó.

En tercer i últim lloc, una cançó de Frank Sinatra, “My way”. Pel que fa com a persones, independentment del que pugui haver en comú entre la teoria filosòfica de Sòcrates i la música de Frank Sinatra, tots dos tenien una part fosca en la seva vida. El cantant va ser acusat de tenir relacions amb la mafia, i el filòsof, va morir precisament per un judici on se li acusava de corrompre als joves i de no respectar els déus. Aquest aspecte que comparteixen, també es veu reflectit a la seva cançó, on expressa que s’ha de morir amb dignitat, alliberant-te dels teus pecats, perquè al final del camí només et tens a tu mateix i has de fer néixer la veritat del teu interior.

En conclusió, les tres cançons resumeixen molt bé el principi que defensava Sòcrates,  i és que, els homes han de reconèixer la seva ignorància,  perquè d’aquesta manera seran capaços d’aprendre a pensar per si mateixos,  i per tant,  a trobar la veritat a través del coneixement. Què opineu?

Laura Galán
2n de batxillerat

5 pensaments a “La teoria socràtica en la música”

  1. Un bon dia, Laura, per publicar aquest article just després de celebrar el dia de la filosofia i avui és Santa Cecília, patrona de la música. Crec que tant d’esforç i tantes
    llàgrimes amb l’edició s’ho hauran valgut i espero que no m’ho tinguis en compte. L’enhorabona!

  2. Χαιρετε!

    Opino que m’encanta Frank Sinatra, només veure que hi havia un enllaç amb una cançó seva ja m’han entrat ganes de comentar!

    És cert que Sòcrates defensava la teoria de que tot passa i tot canvia. I trobo que la millor relació que es pot fer amb aquesta cançó és la que has fet tu anteriorment, Sinatra ens deia amb aquesta cançó que “has de fer la teva” i Sòcrates fa fer això mateix.
    Va voler saber (quan l’oracle va dir que era l’home més savi de Grècia) i parlar amb aquells que es feien anomenar savis i els va deixar en ridícul, va seguir amb la seva idea que “ell només sabia, que no sabia res” i molts joves el van seguir i van voler ser il•lustrats per ell. No creia en que hi hagués una ànima que més tard restes per l’eternitat, ja que no ho sabia. Sòcrates va fer el que ell creia que era correcte i el que trobava just, no trobava cap mal en el que feia, sabia que havia sigut just i que no li podia passar res de dolent.

    El que jo extrec de la cançó de Frank Sinatra és la idea de Sòcrates de que hem de fer que creiem que és correcte, al cap i a la fi només hi ha una vida i l’hem de viure a la nostra manera.

  3. Núria, en la meva opinió crec que Sòcrates defensaria portar una vida que ens dugués al Coneixement. Crec que el fet de “deixar-se emportar” és un raonament més propi del pensament sofista perquè parla d’una veritat relativa, segons les percepcions de cada individu. Tanmanteix aquesta visió del món no ens portaria a la veritat sinó a la δόξα.

    Sòcrates volia arribar al Coneixement i sabia perfectament que a través de les percepcions de cada individu no es pot arribar a una veritat universal, perquè en cas contrari la veritat seria diferent per a cadascú.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *