Tag Archives: Foment Lectura

Concurs de recreacions mitològiques

La millor recreació mitològica en prosa i en vers rebrà el premi de formar part d’un audiollibre amb il·lustracions inèdites a més del valor del premi literari de Sant Jordi de l’institut Cristòfol Ferrer. Qui diu que els alumnes d’ESO i de batxillerat no saben escriure? Qui diu que no fan res? Qui diu que no els interessa res?…
En una primera selecció, han quedat finalistes les següents recreacions mitològiques a partir sobretot de la lectura de Narracions de mites clàssics i La còlera d’Aquil·les, ara hi podreu dir la vostra i votar les tres millors en cada categoria (prosa i vers). Les cinc més votades, abans de Sant Jordi, seran valorades pel jurat i la millor rebrà el guardó en l’acte del concurs literari de Sant Jordi. Rellegiu-les i voteu! Tempus fugit!:
PROSA

POESIA
A l’article de El Fil de les Clàssiques us demanava de fer poemes inspirant-nos en la mitologia:


Caos


“O Brother!” i “Juno” per Sant Jordi

Com és habitual al nostre institut, aquest Sant Jordi també hi haurà cinema. Entre les pel·lícules seleccionades enguany per la diada segurament n’hi ha dues relacionades amb les clàssiques i ho referenciem aquí perquè no us passin per alt i ho tingueu en compte a l’hora de comentar i d’intervenir al cinefòrum: una d’elles és Juno que l’exalumna Andrea Palacios ja la va ressenyar el curs passat; i l’altra és O Brother! Where Art Thou? que tot i que s’havia proposat per als cursos que us heu llegit l’Odissea o la seva adaptació literària, Les aventures d’Ulisses, finalment es passarà a quart de la ESO i per a tots els alumnes, no sols per als de llatí. No passa res, és una pel·lícula divertidíssima dels germans Cohen amb la presència espectacular de George Clooney i segur que us farà passar una bona estona i potser després us vindran ganes de llegir i de veure-la si aquest Sant Jordi no us deixen.

Els germans Cohen van revelar que no s’havien llegit l’obra d’Homer (quina llàstima!) sinó que s’havien inspirat en la pel·lícula Ulisses de Mario Camerini del 1954, interpretada per Kirk Douglas.

 Haureu de buscar els possibles paral·lelismes amb l’Odissea d’Homer, tot i que abunden les referències a episodis històrics, cinematogràficos i musicals.  Us dono un cop de mà i us indico els punts, ja que jo sí m’ha llegit l’Odissea d’Homer i he vist la pel·lícula O Brother! Where Art Thou:

  • Protagonista de O Brother! amb Ulisses de l’Odissea: nom, do de paraula, astúcia, l’orgull, la mala sort, hybris, la humiltat  …
  • Principi de O Brother! i invocació de la musa a l‘Odissea.
  • El Mississippí surant la Gran Depressió i la Mediterrània d’Homer. (No us perdeu El retorn d’Ulisses de Sebastià Giralt)
  • Tommy Johnson i la dea protectora d’Ulisses,  Atena.
  • El sheriff Cooley sense pietat  i el déu Posidó: la forca i el trident. L’aigua.
  • El venedor de la Bíblia, Big Dan i el ciclop Polifem. Creu i estaca. Ku Klux Klan i companys d’Ulisses presoners pel ciclop. Vestits de Ku Klux Klan i pells d’ovella per escapar de la cova del ciclop. De fet, hi havia en aquesta organització l’anomenat el ciclop exaltat que correspondria amb el líder del grup.
  • Estació de radio WEZY i Eòlia, l’illa d’Èol.
  • El vell que profetitza el futur i l’endeví Tirèsias. Baixada al món dels morts i el cinema.
  • Les joves del riu i les sirenes.

  • Les joves del riu, l’aigua, el licor prohibit i la flor de l’oblit. Odisseu i Nausica. La fetillera Circe i el gripau.
  • El graner de Hogwallop i els esculls d’Escil·la i Caribdis.
  • L’atracador George Nelson tira trets contra un ramat de vaques i el sacrilegi de les vaques sagrades del déu Hèlios. George és condemnat a la cadira elèctrica i l’Odissea un raig fa malbé el vaixell i la tripulació sacrílega.
  • Un fèretre com a flotador i la balsa d’Odisseu.
  • Dos retorns a la llar. Prova de reconeixement. Una munió de filles i Telèmac. El teixit i el fil que uneix les nenes. Un sol pretendent estirat. Disfressar-se per no ser reconegut…
  • Altres referències clàssiques: el polític Homer; el bust d’Homer; la condemna a mort per part del sherif i el destí irrefutable de les tres Parques o Moires en forma de tres estoics enterramorts; el nom de Pappy O’Daniel és Menelaus, el rei d’Esparta, marit d’Hèlena.

Us heu fixat en el color de la pel·lícula? Us ha agradat? Tot retorna tot i que no sigui exactament idèntic?…Bona diada de Sant Jordi!

“Quis est iste qui venit?”

Com ja sabeu, sempre podem trobar coses relacionades amb el món clàssic, amb el llatí, i aquest és el meu cas. Llegint un llibre d’anglès, “The Unquiet Grave”, he trobat una frase escrita en llatí, que apareix a l’ultim capítol, que rep el nom d’ “Oh, Whistle, and I’ll Come to you, My boy”.

La frase en llatí diu Quis est iste qui venit?, que si no m’equivoco, vol dir “Qui és qui està venint?”.

Ariadna Jiménez
1r batxillerat INS Isaac Albéniz

Un final diferent per a Troia

Hi havia dubtes al poble. La gent estava intranquil·la i neguitosa, havien vist marxar centenars de naus: però qui podia creure que després de deus anys de setge d’un dia per l’altre els aqueus haurien marxat i prou? Durant aquell temps sempre havien mostrat més ganes i energia per continuar la batalla. I ara, amb la presència del cavall davant de les seves muralles el núvol d’incertesa s’havia anat escampant i havia anat cobrint més aquells rajos de seguretat que havien començat a arribar a la gent.

Els grans caps troians que quedaven amb vida es reuniren i parlaren durant hores sobre l’ofrena dels aqueus. Finalment, van sortir de la sala amb cara de preocupació. Intentant transmetre algun tipus de confiança al poble, al bell mig del fòrum els homes que havien participat a la reunió, entre ells Eneas i Licaó, els comunicaren que no havien pogut arribar a cap acord i que farien el que el poble considerés més just. Les mirades es movien nervioses, el rumor de les veus començà a pujar… Ningú s’atrevia a dir res, no es veien en cor.

Timeo Danaos et dona ferentes – (“Desconfio dels grecs fins i tot quan porten regals”) digué una veu ferma.

Sobtadament, la gent es girà per veure d’on provenia i tots els ulls es clavaren a Laocoont. Caminant amb pas lent però segur i mirant desconfiadament aquell enorme cavall de fusta Laocoont es dirigí al poble i als herois de guerra:

-Oh, per l’amor dels déus! Només mirar aquest “regal de pau”, que en dieu vosaltres, el cor se m’encongeix. Quantes desgràcies ens han causat els aqueus! Quant patiment, quanta sang vessada…! I penseu que després de tanta guerra han decidit marxar per les bones i amb un regal com aquest? Això ha de ser una enganyifa, puc sentir sorolls dintre d’aquest cavall, puc veure maldat a cada una de les fustes que el formen. Què us ha deixat cecs tanta guerra? Si us plau, no accepteu aquesta ofrena, no taqueu el nom de Troia i no feu que caiguem en la vergonya! Cremeu aquesta ofensa!

Regal dels equeus devorat per les fLAMES

En el relat de Coty, el regal dels aqueus a Troia acaba devorat en flames

En sentir les paraules de Laocoont la gent agafà aquells rajos de confiança que havien marxat amb les pròpies mans i els ulls, abans neguitosos, ara miraven amb fúria. Dues serps sorgiren de l’aigua però el rebombori que començava a crear la gent i el moviment continu les va fer tornar al mar. Les torxes començaven a encendre’s i a apropar-se al cavall. Les potes foren les primeres a ser cremades i els homes de dintre encara no sabien el que estava per arribar. El poble troià se sentia orgullós de la seva decisió, la gent cridava amb torxes a la mà i els ulls ara reflectien el foc que devorava el cavall. Però sorolls quasi muts i cops els van fer callar: venien de dintre. Homes cremant-se vius caigueren de la panxa del gran equí, entre ells pogueren reconèixer la veu del gran Ulisses. Els troians incrèduls començaren a riure i a cridar cada cop més i més fort, ara felicitant a Laocoont pel seu gran enginy, ja que sense ell hauria estat tot molt diferent…

Coty Ledesma

1r de batx. Grec i Llatí

Un dia a l’antiga Grècia

“Iambe de les dones” de Semònides d’Amorgos


Al llibre de Grec 2 de l’editorial Teide, vaig llegir el “Iambe de les dones” de Semònides d’Amorgos i ara el vull compartir aquí amb tots vosaltres, sigueu o no alumnes de grec. Escolteu el muntatge fet amb la nova música de Nini i després responeu les qüestions de més avall.

  • Què us ha semblat el poema?
  • Quin és l’origen i quins són els trets de les diferents dones segons el “Iambe de les dones” de Semònides d’Amorgos? Quina és la millor dona?
  • Per què la dona és un mal per als grecs? I per què un “mal necessari”?
  • Què en sabeu de Semònides d’Amorgos i de la seva obra? El considereu un autor misogin? Per què?

Marc Pelegrín

2n batxillerat Grec

La millor de la competició de ball!

Tot seguit, podreu llegir la meva actualització d’un mite d’Ovidi (val més tard que mai!). Sabríeu dir quin?:

La millor de la competició de ball!

El que m’encantava, com no, era ballar Hip-hop. Jo vivia a Brooklyn, i ni tan sols vaig arribar a conèixer els meus pares, ja que als pocs mesos de néixer, el meu pare va desaparèixer, no sé encara ni per què. I d’altra banda, la meva mare va tenir càncer de mama, que li va provocar la mort només quan jo  tenia vuit anys. Per això, visc amb la millor amiga de la meva mare, la Jenifer, procedent d’una família pobra, amb cinc boques que alimentar inclosa jo. Em vaig criar al carrer, cada dia després d’anar al col·legi, que tampoc hi anava, m’ajuntava amb ells, una banda de nord-americans, que es passaven el dia practicant passos i fent confrontacions amb altres bandes. Jo, doncs, també formava part del grup, era com diguem, la capitana. Gairebé tots els cap de setmana, ens anaven a competir a festivals que es convocaven als pitjors barris de Brooklyn. El propòsit de la Jenifer era que m’apuntes a una escola especial de dansa, ja que deia que tenia molt de talent com el que va tenir la meva mare. Això veritablement, era el que sempre havia somiat, arribar a ser una ballarina professional i no dependre de ningú. Jo no hi estava encara molt convençuda, ja que hauria de deixar enrere tots aquells que estimava, però, després de reflexionar-hi molts dies, ho vaig decidir.

Aviat va arribar el dia de la  competició. Hi havia molta gent que lluitava per aquest gran somni. Hi havia una noia, les típiques nenes riques mimades, que era bastant bona, però s’ho feia creure molt. Al final de la competició, vam quedar precisament nosaltres dues. La primera que va haver de sortir a ballar vaig ser jo: vaig fer tot el que podia i més, procurant no cometre cap errada perquè em poguessin desqualificar. Després va ser ella qui va sortir, i abans de fer-ho, em va mirar com dient “que creus que ets millor que jo?”, bah, i jo vaig restar preocupada.

La noia  ho va fer magnífic i jo ja estava segura que no guanyaria el premi. Aleshores, després d’una estona que els tribunals s’aclarissin, van sortir amb què totes dues ho vam fer molt bé i que es quedaria en un empat: havíem de fer un combat, com en el carrer. Això significava que posaven la música i ens picàvem l’una contra l’altra sense cap regla, i amb això acabaria sortint la guanyadora. Finalment, el tribunal va decidir que jo fos la guanyadora, ja que ella va intentar fer un pas molt difícil i no li va sortir. La noia tota enfurida va agafar-me del coll i em va trencar el collaret d’or blanc que sempre portava amb mi, ja que era allò que em feia sentir-me a prop de la meva mare. Jo, amb el cor trencat, vaig agafar el collaret i me’n vaig anar a casa sabent que havia aconseguit el meu somni i que la meva mare segurament estava molt d’orgullosa de mi. La noia va quedar molt enrabiada per la meva fulgurant victòria i la seva injusta derrota.

Irena Jagustin, 1r batx llatí i grec

Mont Taíget avall

Mont Taíget, dibuix de l’alumne Dani Costa

Una nit  estelada va marcar la meva vida. Recordo encara l’aixopluc del pit de la meva mare, l’escalfor de la seva mà acaronant-me les galtes quan, de sobte, vora el pòrtic vaig caure en un somni profund en braços de Morfeu. Quan vaig obrir els ulls, l’aire era oxidat, amb el rumor del vent viatjàvem crits ofegats, quasi imperceptibles, encara sentia l’escalfor de la meva mare, però la resta del meu cos era ara, rígid i fred, com un mirall esquerdat que està a punt de trencar-se. Entre la foscor de la nit, va esclatar una flamarada escarlata en el mont Taíget, es difícil pensar en el mont Taíget sense que els pensaments es perdin en la perversitat que es nodreix des del seu fons obscur i s’enfila per la terra com una depredadora que ofega al seu pas la vida.

Vaig rodolar al peu del mont Taíget, impulsat pel pressentiment que bategava dintre meu a un ritme frenètic, el cel es tornà cada cop mes tenebrós i la boira es diluïa a cada tomb com una ferida sagnant, els crits van abandonar tota presumpció per convertir-se en estampides, d’esgarrades, dolor i patiment. Vaig travessar la vegetació del bosc sense aturar-me a respirar, sentia la humitat en el terra però no distingia les gotes d’aigua en les fulles de la suor congelada el meu rostre per la por que provocaven en mi aquells crits enmig de la foscor, i així vaig arribar al límit del barranc on es va dibuixar sobre les meves pupiles l’horror de la carn i la sang. Els cossos inerts s’aplegaven als peus de la muntanya, centenars d’infants fixaven la mirada al cel amb el terror retratat en els seus rostres. En una alenada d’aire es va despendre la meva consciència i amb ella tots els meus sentits.

Dani Costa

1r de batxillerat Grec

Quis quem amat?

Joël Beltrán. IES Cristòfol Ferrer

Joël Beltrán. IES Cristòfol Ferrer

Estava Cupido enfadat,
Apol·lo l’havia insultat.
Va clavar-li una fletxa d’or,
perquè per Dafne sentís amor.
I una de plom va clavar-li a ella,
perquè d’Apol·lo rebutgés ser parella.
El déu va perseguir la jove formosa,
i ella encalçada no va parar de córrer.
La nimfa va demanar ajuda al seu pare Peneu,
i, quan Apol·lo va tocar-la, en llorer es va transformar.

 

Joël Beltrán, 4rt ESO llatí