Tag Archives: audiollibre

Concurs de recreacions mitològiques

14 Replies
La millor recreació mitològica en prosa i en vers rebrà el premi de formar part d’un audiollibre amb il·lustracions inèdites a més del valor del premi literari de Sant Jordi de l’institut Cristòfol Ferrer. Qui diu que els alumnes d’ESO i de batxillerat no saben escriure? Qui diu que no fan res? Qui diu que no els interessa res?…
En una primera selecció, han quedat finalistes les següents recreacions mitològiques a partir sobretot de la lectura de Narracions de mites clàssics i La còlera d’Aquil·les, ara hi podreu dir la vostra i votar les tres millors en cada categoria (prosa i vers). Les cinc més votades, abans de Sant Jordi, seran valorades pel jurat i la millor rebrà el guardó en l’acte del concurs literari de Sant Jordi. Rellegiu-les i voteu! Tempus fugit!:
PROSA

POESIA
A l’article de El Fil de les Clàssiques us demanava de fer poemes inspirant-nos en la mitologia:


Caos


Contra la violència de gènere, sigui quin sigui!

20 Replies

Aquesta història va començar quan una dona anomenada Maite volia veure la seva germana que feia molt de temps que no la veia, però l’Alícia, la seva germana, vivia molt lluny, en Els Països Baixos, i la Maite acabava de tenir un fill amb el seu marit Joan Carles. Ella li va demanar que si podia ell anés a Els Països Baixos a buscar-la i portar-la cap a Premià de Mar, ell va dir que ho faria molt encantat.

Aquell 25 de maig en Joan Carles va aterrar a l’aeroport de Holanda, l’Alícia portava un cartell amb el seu nom ja que ells mai no s’havien vist. En veure l’Alicia, en Joan Carles es va enamorar d’ella. Quan varen arribar a casa de l’Alícia en Joan Carles es va tirar a sobre d’ella, violant-la. Per tal que això que acabava de fer en Joan Carles mai no es sàpigues, li va tallar la llengua i la va segrestar.

Quan va tornar a Premià de Mar en Joan Carles va dir a la seva dona, que la seva germana havia mort. Però al cap de dues setmanes la Maite va rebre una carta de la seva germana explicant-li tot el que el seu marit li havia fet, llavors les dues germanes van quedar per preparar una venjant-se. Van decidir fer que el Joan Carles es mengés el seu propi fill en venjança per tot el mal que havia fet.

Aquella nit la Maite va preparar una sopa amb el seu propi fill de menys d’un any i la va servir a taula. En acabar de sopar en Joan Carles va dir que, quins eren els ingredients d’aquella sopa tan deliciosa. La dona va respondre que s’havia menjat el seu fill. Ell enfadat, va agafar un ganivet i va matar la Maite i després ell es va tallar las venes.

Francesc Martínez
4rt de Llatí

Amor, mort i odi

6 Replies

http://commons.wikimedia.org/wiki/File:Hecuba.jpg

Per a la Teresa, el seu fill ho era tot, com per a qualsevol mare. L’estimava d’una manera digna de ser exemple per a totes les mares del món, que el duia pel bon camí, de manera ferma i amb un munt d’amor alhora. Però el seu amor no va ser suficient com per a aturar el cruel destí que l’aguardava.
En un acte d’imprudència innocent, el pobre noi no s’aturà per a mirar si venia cap cotxe a l’hora de creuar el carrer. Malhauradament, la fortuna no l’acompanyà, doncs el conductor del cotxe que se li apropava semblava més preocupat per poder acabar la seva conversa per mòbil que per poder salvar una vida.
I, potser, per obra del destí, la vida del nen acabà en aquell precís moment, i el seu cos sobrevolà el cotxe sota la mirada atònita del conductor.
La pobra mare, que s’ho mirava des de la distància, arrencà a córrer en l’instant en què fou capaç de reaccionar.
Va abalançar-se sobre el cos del seu fill, plorant desconsoladament i amb una tristor abrumadora i creixent al cor. El conductor va sortir del cotxe, amb el mòbil encara a la mà, i, inútilment, preguntà a la mare com estava el nen.
La mare, conscient de la imprudència del fill, però encara més conscient de la imprudència comesa pel conductor a l’anar parlant per telèfon, va muntar en còlera. S’abalançà sobre ell i començà a colpejar-lo, tal i com va fer Hècuba.
La resta de mares anaren a socórrer el conductor, que estava sent víctima de la fúria de la mare a qui li havia mort el fill.
Entre sirenes i masses de gent expectant, la mare, que estava agafada per les seves amigues, lluitava per controlar la seva fúria i la seva tristor, mentre amenaçava el conductor de que, sigués com sigués, acabaria pagant per la mortal imprudència que havia comès.

Toni Moreno
1r batxillerat de llatí

Denis, ànima de llop

25 Replies

http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/7/72/Canis_lupus_pup_closeup.jpg

 

 

És de dia. Els seus instints de llop el criden. Aixeca les orelles en sentir un lleuger soroll. Sent el seu cos regenerat després d’un llarg son. Ensuma. Olor a conill. Estira les potes sense fer el més mínim soroll. Ensuma, Corre, Salta, Mossega. Olor a sang. Olor a mort. Dia rere dia els seus sentits primitius el fan viure la vida més salvatge entre els boscos propers a la gran ciutat, Paris. Paris de nit és l’espectacle més meravellós que cap ésser por arribar a contemplar. Llums de colors brillen en el mar de gent que gaudeixen de l’agradable estiu, menjant, rient, somiant. Paris és la ciutat de la vida, de l’amor, i ell, Denis, en la seva forma de llop, observa des del penya-segat més alt la deliciosa serenitat del gran “la bôite” en què es transforma la ciutat de nit.

 

Mentrestant, la llum de la lluna es banya en els seus grans ulls grisos.

I amb tota la melanconia que un cor de llop pot contenir, canta a la seva bellesa amb un llarg udol esmolat, li canta perquè en la seva primitiva ànima ferotge li fa mal alguna part desconeguda. És estar allà, amagat entre les herbes, ser conscient de què hi ha vida més enllà de caçar conills i córrer entre els fulles. Perquè Denis, tot i ser un llop, amaga una ànima d’home que es rebel·la contra la natura només una nit cada quatre setmanes. Quan la pàl·lida lluna és plena, Denis escapa de la seva pell i surt alliberat a la nit francesa, amb el seu encant, amb la seva lluna, amb la seva forma de home. Malauradament per un curts temps, 12 notes del rellotge i la maledicció que l’ofega en els seus dies de soledat entre els boscos parisencs torna a ell. Tan se val on estigui, Denis esdevindrà el més hàbil dels animals de bosc.

 

Tot i així, tot i la seva ferida, el llop canta cada nit a la llum argentada i frívola de la lluna, tot i que ella, enamorada de Paris, mai no es fixarà en el seu pèl blavós que brilla. Canta llàgrimes d’udols. Però falta poc per lliurar-se per fi. Només queden tres nits per ser lliure, per sortir triomfant a la agitada vida de ciutat de la que mai no es cansarà i a la que sempre voldrà tornar, tot i que passin milions d’anys empresonat en el dolor punyent de la seva naturalesa.

És de nit. Dolor. Sang agitada corre per les seves venes llobines amb afany. Canvis febrils. Calor. Lluna.
Lentament i amb tot el dolor que un ésser viu pot suportar, els udols de llop es transformen en crits humans. Un esbart de corbs aixeca el vol de cop i fugen espantats en escoltar els rugits greus del Denis com a home. El bosc no està acostumat a la presència d’un humà i el cos humà de Denis tampoc suporta el bosc. Vol Paris.

Denis jeu de bocaterrosa i nota com la seva pell està coberta de sorra barrejada amb la seva pròpia suor. Acaba de patir un canvi, i ja pot gaudir del seu cervell humà. S’aixeca i nota tots els seus ossos adolorits per la metamorfosi. I pensa. Una sensació sempre benvinguda, tot i que els seus sentits es minimitzin en comparació amb els que té quan és llop, que són molt més desenvolupats. Pensar és agradable, tan agradable com poder caminar de peu. Denis, com a home, corre bosc endins, nu, buscant la roba que guarda en un arbre negre ple de nusos.

Denis amb aspecte humà  és alt i àgil com el llop que realment és i manté el seu cabell negre brillant i uns poderosos ulls grisos de mirada profunda, pertorbadora i misteriosa, tan enlluernadora com la lluna que tantes nits ha passat observant amb delit. Amb caminar discret, la seva figura es desdibuixa en la negror de l’arbreda, mentre s’endinsa ràpidament en l’aigua de gel del llac més proper. Neteja la seva pell intentant eliminar tot rastre de vida salvatge. El cor de llop queda atrapat en el cos d’home, així que bombeja amb força per a que Denis mai no oblidi el que és. Per molt que ho dissimuli. Mentre baixa cap a la ciutat, impacient, com sempre, per arribar, es tenyeixen de color grana les seves galtes, que somriuen amb dents clares i afilades.
Deixa enrere la verdor ennegrida per la nit del bosc, i en posar un peu en el tòrrid asfalt de la ciutat, sent com si la seva vida de llop no hagués existit mai i que l’home Denis fos de veritat. Se sent realment bé i vol aprofitar la vitalitat de la nit de la manera que millor sap.

2a part:
La nit de Paris és el moment perfecte per deixar volar la imaginació. Quan el sol es pon, la ciutat no enfosqueix. Lluny d’això, enbelleix gràcies a la seva majestuositat i això, Denis, ho sap apreciar. Com conserva el seu olfacte lloví, ensuma els perfums més refinats i embaucadors que farien delirar a tot home corrent que hi arribés a parar, però els parisins hi estan acostumats i no pateixen els seus maleficis. Denis, que tampoc és un home normal, segueix ensumant i deixa que les fragàncies de la nit i els aspectes provocadors de la gent que l’envolten s’endinsin en el seu interior, buscant un lloc en la seva ment per quedar-s’hi. Denis ensuma i sent, escolta la clamor de les veus afrancesades, els seus crits aguts, els seus riures repiquetejants. Veu els llums més colorits, mentre camina. Camina fins que els crits, els riures, els colors i les olors mimven cada cop més, fins a fer-se un petit murmuri, com un record intens però passat. L’aire que ara respira és un aire lleuger i fresc, no és carregat com el del centre de la ciutat. Inspira olors mentolats on el fum ha desaparegut per complet. S’escolta la musicalitat de la nit, els soroll vibrant de les llagostes, els calfreds de les fulles perennes dels balcons colorits. Només es veu foscor clara per cada una de les minúscules estrelles que l’observen des del cel. Denis segueix caminant, impregnant-se de totes i cada una d’aquelles sensacions agradables, de cada sentiment fins que veu com la seva poderosa estimada blanca apareix en rodejar una cantonada. Les cases parisenques envellides pel temps l’amagaven. Denis la mira i sent com el seu iris s’omple de la seva claror, sent com les seves pupil.les s’engrandeixen amb la seva força, sent la angoixa, però no vol, no vol que arribi encara el moment. I fuig. Busca desesperadament un lloc on refugiar-se. Ensuma un altre cop i troba un olor picant però dolç a la vegada. Li agrada i mira cap a dalt. Veu un cartell. El local s’anomena: “Hall des Voyageurs Errants.” L’espurna del misteri esclata dins seu. En adintrar-se, sent com la olor que l’ha cridat es fa més intensa. Amb una certa picor al nas, es dirigeix cap a la barra amb ulls examinadors i observa el tuguri on ha anat a parar. És un bar de dimensions petites, una única sala i quatre butaques vermelles. Llum fosca, potser per a que no es pogués veure la brutícia que feia pesat l’ambient. Aire viciat, tabac i música suau de la època, una estranya barreja poc usual de Norah Jones, Ella Fitzgerald, Aretha Franklin i Edith Piaf. Denis demana el còctel amb alcohol més potent que tinguin al jove barman que l’espera, netejant un got desgastat a causa del mateix moviment monòton del noi. Aquest prepara una forta beguda massa dolça que Denis odia, però que la veu d’un sol glop, per a sorpresa del cambrer, convençut d’haver fet una obra mestra inbebible. Denis, assegut en un tamboret, no sap que és una visió celestial per a tot ésser humà. El seu cabell enfosqueix el seu rostre però no ho aconsegueix amb els seus ulls, brillants, poderosos. Un grup de joves franceses el miren, i no dissimulen la sensació de plaer que els causa la seva presència. Una d’elles, la més atrevida, s’alça de la cadira i va cap a ell, rere les rialles de les seves companyes. Seu sensualment al seu costat i demana el mateix que ell. Té el cabell quasi tan negre com el de Denis, però amb uns ulls tan verds, que s’assemblaven als colors dels bosc on Denis pateix la majoria de la seva vida. Es miren i queden sorpresos l’un de l’altre. Ell, perquè la veu fràgil però a l’hora perillosa. Ella, però nota la sensació de misteri que s’amaga en el seu cos. La música convida a ballar, ja que el piano de Jamie Cullum i la veu de Joss Stone duen el ritme en aquell moment. Junts inicien una dança muda, seguint les notes musicals amb els seus peus, els seus braços, les seves mans… Llencen mirades i Denis ho sap. Potser és la música, potser l’alcohol, potser és que se sent viu gràcies al jazz que s’adintra en la seva sang. Potser és París, però ho sent, sent que és ella amb la única que vol passar aquesta nit màgica. La torna a mirar i se sent atrapat pel seus ulls, pel seu cos i pels seus moviments. La nit s’inicia amb un sospir d’ella. Entre petons, el porta a una petita planta baixa que olora a maduixes i humitat amb encara la música que els ha unit reproduinte-se en les seves oïdes. S’abraçen i s’estimen com si no ho haguessin fet mai. Es miren als ulls amb tendresa i deixen passar la nit com si fos l’únic que tinguessin. La lluna es mou lentament sobre els seus caps, atenta. En cap moment deixa de comptar els segons per a que Denis torni a fer la seva metamorfosis. Només els deixa uns segons per dir-se adéu i s’adormen entre la foscor i la calor de la nit de París. L’alba arriba a la ciutat de l´amor, pica a les portes de tots els veïns, els aixeca i els il·lumina amb foguerades de llum blanca. Però Denis sap que en absolut és comparable amb la claror de la seva estimada Lluna i fuig de la ciutat, carrer amunt, amb un udol que trenca l’anima de tots els ciutadans. Fuig perquè ja no és home, i amb la seva aparença natural no es ben rebut entre la gent. Fuig perquè no aguanta la soledat i prefereix patir la dolorosa espera entre arbres que l’amaguin. Fuig perquè ja conserva poca humanitat i els instints de llop el comencen a invair. Fuig perquè necessita ser estimat i sap que encara queda molt de temps per a que torni a passar. El seu cabell negre cobreix el coixí sobre el que reposa el cap. Dorm. Però el neguit de que ell ja no hi és al seu costat la fa desvetllar-se. Obre els ulls i mira. No el troba i una llàgrima calenta rodola cara avall; s’adona de que no el tornarà a veure. Entre pensaments d’amor recorda la seva olor, els seus petons i passa la mà per on, minuts abans, ell jeia observant com dormia profundament. Corre cap el balcó embolcallada amb un llençol que es confon amb la seva pell. Les cortines ondegen amb la brisa matutina. Un somriure es dibuixa en el seu rostre. S’escolta com un udol trencant el matí.

Rebeca Sanchez

1r de batxillerat grec i llatí

Qui riu l’últim…

10 Replies

Era el vespre del dia de Halloween i també l’aniversari d’en Tomàs, però les tres amigues Alcítoe, Alcínoe i Leucònoe es quedaren a casa, tot rebutjant la seva invitació i convidant els seus amics (també amics d’en Tomàs) a casa d’Alcítoe.
Mentre que el sopar a casa d’en Tomàs es refredava i ell perdia la paciència per la impuntualitat dels seus convidats, tots aquests es divertien explicant-se històries de por per torns a la sala d’estar d’Alcítoe. Quan a tots se’ls va acabar la imaginació, van sopar i van començar a mirar una pel·lícula de por. Poc a poc, començava a fer fred al carrer, però Leucònoe, tot i estant ben abrigada i dintre de la casa, va sentir un calfred.
A la foscor de la seva habitació, Tomàs hi va trobar un llibre i va llegir  la portada: “METAMORFOSIS”.  A la primera pàgina hi posava ben clar “NO LLEGIR EN VEU ALTA”, però, sense fer cas, va obrir la seva llanterna i va llegir la primera història que va trobar anomenada “Les filles del rei Mínies” en veu alta i clara. Mentre llegia va trobar similituds entre el conte i la seva pròpia experiència i va començar a centrar la seva fúria en les tres noies que s’havien rigut d’ell.
De sobte, les llums de casa d’Alcítoe es van tancar i entre els crits i els riures de la gent es van sentir uns molt aguts i terrorífics que van fer callar els convidats. Quan la llum havia tornat la roba de les tres noies estava al terra i tres ratapinyades volaven sobre d’elles.
Tomàs va asseure’s al seu llit amb una estranya sensació de cansament. Per la seva finestra entreoberta hi van entrar les ratapinyades; als seus ulls va descobrir els d’Alcítoe, Alcínoe i Leucònoe, i ràpidament va decidir tancar-les en una gàbia i castigar-les per sempre més.

Coty Ledesma, 1º Batx. llatí i grec

Apol·lo, Coronis i el corb a la Universitat

39 Replies

L’Òscar va arribar aviat a la Universitat com cada dia. Era un dia preciós de primavera, d’aquests que anuncien l’arribada de l’estiu.

En Marc ja estava assegut en un dels bancs del jardí. L’Òscar el va saludar amb la mà mentre s’hi acostava mirant-lo amb afecte. Pràcticament havien estat tota la vida junts, a l’escola primària, a l’institut, al batxillerat, i finalment, a la universitat. Es podria dir que eren com germans.

En Marc li va fer un senyal amb el cap i l’Òscar es va girar. Ella acabava d’arribar. Portava un senzill vestit blau que feia que els seus ulls, del mateix color del vestit, ressaltessin amb vivesa. El seu cabell negre i ondulat, li queia per les espatlles.

L’Òscar se la mirava, intentant armar-se de valor per acostar-se, i dir-li alguna cosa. Sabent però, que al final desistiria.
Però aquell dia era diferent, ja que, de sobte, els seus ulls castanys es van trobar amb els ulls blaus d’ella. Esperava que apartés la mirada però no ho va fer. Li va somriure i s’hi va acostar.
– Hola Òscar, em dic Lara. – va dir ensenyant unes dents blanques i perfectes en un gran somriure.
Li va explicar que últimament el llatí li anava bastant malament i que necessitava ajuda. L’Òscar intentava parlar sense tartamudejar, i ella se’l mirava divertida per la seva timidesa.
Van estar quedant cada tarda durant uns quants mesos per estudiar llatí.
A la Lara li agradava saber que L’Òscar estava enamorat d’ella, i quan un dia, ell li va confessar que se l’estimava, ella es va adonar que s’havia enamorat d’ell.

Van passar els mesos, en Marc, estava molt content de que el seu amic per fi estigués sortint amb la Lara, però el trobava a faltar cada dia, en aquelles tardes que sempre havia compartit amb ell i que ara compartia amb la seva xicota.

Una tarda d’hivern, en Marc estava passejant sol pel carrer principal de la ciutat. De sobte, es va parar en sec. Allà mateix, davant seu, hi havia la vidriera del bar on l’Òscar i la Lara sempre quedaven per estudiar llatí.
Però l’Òscar no estava, només estava ella, movent amb gràcia aquell cabell negre, i mirant amb coqueteria l’home que tenia al davant. Aquest es va incorporar i li va fer un petó als llavis.
En Marc, no s’ho va pensar dues vegades i va explicar al seu amic tot el que havia vist. L’Òscar ho va escoltar tot sense dir res. Després es va aixecar i se’n va anar caminant cap al bar.

En Marc el seguia feliç. Havia recuperat el seu millor amic. I això volia dir que ja no tornaria a passar les tardes sol i que tornaria a recobrar l’amistat que havien perdut per culpa de la Lara.
Però res no seria com ell s’imaginava.

Quan l’Òscar va arribar al bar, la Lara encara seguia allà. Es deixava abraçar per l’home que l’acompanyava.
De sobte els seus ulls es van trobar, com aquell dia de primavera en què havien parlat per primera vegada.
L’Òscar va entrar al bar i ella es va desfer de l’abraçada.

Van tenir una discussió llarga. L’Òscar cridava furiós mentre que la Lara plorava sense parar.
L’home que acompanyava la Lara va intentar fer que l’Òscar parés de cridar i aquest va respondre llançant-s’hi a sobre, i donant-li cops amb el puny.
La Lara enfadada per la violència de l’Òscar va començar a insultar-lo, i aquest, més furiós que maiÒ li va donar una bufetada amb totes les seves forces tirant-la al terra.
Tothom en el bar es va callar.

L’Òscar es va mirar la mà, i a continuació va mirar-la a ella. Estava a terra, amb les mans cobrint-li la galta vermella. Se’l mirava espantada i furiosa, amb aquells ulls blaus que tant li agradaven plens de llàgrimes.
L’Òscar es va girar lentament i va sortir d’allà.

En Marc el va estar trucant cada dia durant molts mesos, però l’Òscar mai no va contestar. L’amistat entre ells s’havia acabat.
L’odiava per haver estat el causant d’aquella galta inflada i vermella, aquella que tantes vegades havia acariciat, i per haver-li fet veure com ella el mirava espantada, amb por de que li fes més mal.
L’Odiava per haver-li tret aquella felicitat al costat de la Lara.
Ja mai més podria perdonar-lo.

Júlia Serrano Juaní
4rt A Llatí

ARACNE A L’OFICINA

11 Replies

ODones a l'oficina

La Gemma, la becària de Zenit S.A i estava segura de que era la que realitzava els millors informes de comptes de l’agència barcelonina.
La Penèlope, la secretària de direcció, gaudia de la fama de ser la que millor realitzava els informes de comptes i tothom a l’empresa l’admirava en la seva feina, tot i que a ningú li queia bé, excepte la cap de l’agència, la Mònica.
Un dia, la Gemma va tenir la seva gran oportunitat, la Mònica li havia encomanat un informe de comptes de l’últim mes perquè la Penèlope estava malalta i no la podia localitzar.
La becària va ben aprofitar aquell regal i va fer el millor informe que ningú de l’agència havia vist mai.
Quan la Penèlope va tornar, es va trobar que tothom parlava del famós informe i de com n’era de simpàtica la Gemma. Ella no ho suportava i va voler comprovar l’habilitat de la noia enviant-li l’últim informe que li havia encomanat la seva estimada Mònica.
Quan va rebre l’informe de part de la Gemma, es va adonar realment que aquella becària era millor que ella, i que aviat podria prendre-li el lloc de treball.
Va donar l’informe a la Mònica dient-li que era seu, suposant que aquesta es sorprendria tant que l’ascendiria a directora adjunta ja que les dues tenien una relació molt més que professional.
Finalment, va ser així, i la Penèlope va ascendir  la Gemma per poder encomanar-li informes setmanals, mensuals i anuals.
La Gemma va estar fent informes fins als 65 anys, quan es va jubilar i va ingressar en una clínica psiquiàtrica.

Joel Beltran

Llatí 4rt IES Cristòfol Ferrer

EUROPA A L’INSTITUT!

39 Replies

He reescrit una història basada en un dels mites ovidians que hem llegit a classe dins Narracions de mites clàssics (ed. Teide). Cal que us pregunti quin és? Amb el nom de la protagonista em sembla que ho dic tot… He provat de representar tants elements del mite  com m’ha estat possible adaptant-los a la vida moderna, els podríeu identificar?

 

Europa de Gustave Moreau

Europa de Gustave Moreau

 

EUROPA A L’INSTITUT!

Era principi de curs. Europa va entrar a l’institut i es va dirigir cap al racó on sabia que hi trobaria les persones que buscava… i efectivament, eren allà. Tota la seva classe, la gent amb la qui havia compartit la majoria de les seves experiències des  que tenia memòria. Encara no havien arribat tots (i ella podria haver dit exactament qui hauria faltat abans de veure’ls, els coneixia massa), però la imatge li va encantar. Havia d’acceptar que en el fons li agradava molt estar tots junts allà, i les classes amb aquella gent eren tant divertides!

Va acostar-s’hi amb un somriure gegant a la cara i els va saludar amb la mà. Una de les noies se li va acostar i la va arrossegar cap a un grupet que mirava cap a la mateixa direcció.

-Ei, Europa, has vist això?- i va assenyalar a un noi que s’estava quiet al davant de la seva aula. El noi era realment atractiu. Tenia tot el que es podia demanar en un home. Era alt, amb les espatlles amples i una pell morena, tocada pel sol. Uns cabells castanys foscos, brillants, tallats a la mida justa, va pensar ella, que contrastaven amb uns ulls d’un blau pàl·lid però profund. Un nas recte, de la mida perfecta. I una boca amb uns llavis una mica encorbats cap amunt, amb  un somriure permanent.

-Sí, ho veig- va dir i va somriure. Aleshores va veure com el noi es girava i clavava els ulls ens els seus. Ella sabia que la seva bellesa no passava desapercebuda. Els seus cabells rossos li queien ondulats fins a mitja esquena. I els seus ulls blaus que havien atret l’atenció de tants nois havien tingut el mateix efecte en ell. A més aquell dia s’havia posat el millor que tenia a l’armari, preparant-se bé per a l’inici de curs. Havia de reconèixer que el seu aspecte no era gens lamentable, en aquell moment. Ell li va somriure. Unes dents blanques, blanquíssimes, perfectament arrenglerades van acabar de constatar la seva perfecció.

-Em sembla que algú ja ha lligat – va fer una altra de les seves amigues, amb un to burleta.

– Sí home, si ni ens hem parlat!- Tot i haver dit això, Europa tenia molt present que ell s’havia fixat en ella. El va tornar a mirar. Ell no li havia tret els ulls de sobre. Però… tenia alguna cosa estranya. No podia ser tant perfecte. Havia de tenir algun defecte… segur…

En entrar a la classe, va començar la ja tradicional baralla per aconseguir els millors llocs. Europa va seure al seu de tota la vida, a la segona fila a l’esquerra, a prop del professor… però tampoc massa. Dues de les seves amigues van seure al seu davant i dues al darrere. Era una pena que ja no hi fos la seva millor amiga, la Carlota. Havia marxat aquell any de l’institut. Però ella sabia que vindria algú a seure al seu costat. No la deixarien sola, sempre hi havia algú disposat a seure al costat seu.

-Està lliure?- Es va girar i el va trobar. Aquella veu tranquil·la, greu, madura, acompanyada d’aquell somriure de dents blanques, d’aquells ulls blaus…

-Sí- li va retornar el somriure –seu, si vols…- darrere seu sentia els riures de les seves companyes.

Increïble. Aquell noi era real? Durant tota la classe es va repetir aquesta pregunta uns quants cops. Escoltava, prenia apunts d’una forma inusualment polida per a un noi de la seva edat, i de tant en tant deixava anar algun comentari… que va fer que a Europa li haguessin de cridar l’atenció un parell de cops. Comentaris senzills, però molt aguts, molt intel·ligents… que la feien riure.

Ella no era d’aquest tipus… ella era de les que es feien les misterioses, no es deixava portar per un noi així com així. Però un dia al seu costat va ser suficient… com ho podia explicar? S’havia enamorat. Perdudament. Ell era perfecte, i ella tenia ganes de conèixer-lo més, de veure fins on arribava la seva perfecció.

Van passar uns mesos. Ell tan perfecte i ella tan enamorada. Les seves amigues no paraven d’insistir en com n’era ell de fantàstic, ressaltaven les seves qualitats d’una manera que a qualsevol li podria semblar exagerada, però Europa sabia que allò no era res més que la veritat.

***********************************************************************

Un cap de setmana, va sortir amb les seves amigues. Anaven a la discoteca, com feien de tant en tant. A Europa li agradava anar-hi. En arribar, a la cua, el va veure. No s’ho podia creure! Aleshores es va adonar que realment no l’havia vist mai fora de l’institut. Se li va acostar, amb un gran somriure. Anava acompanyat d’un parell de nois més i de dues o tres noies. El seu somriure la va enamorar un cop més. Van decidir entrar tots junts, i, al cap d’una estona, quan ella ja portava un parell de copes i ell… cap? (O això li semblava a ella), li va agafar la mà i se la va emportar. Ella va sentir a les seves amigues per darrere, com reien, els seus comentaris sobre la parella. Sentia que estava segura, que no li podia passar res. Amb un noi tant perfecte no podia passar res de dolent.

Aleshores, allà, en aquell racó, ell va treure el que a ella li va semblar impossible.

-No ho has provat mai?- La va mirar, sorprès. Què podia fer, ella? Va baixar el cap. De sobte, no haver provat mai una droga li va semblar el més vergonyós que li podia passar. No va ser capaç de dir res mentre ell encenia el porro amb molta traça. Hi va fer una calada.

-No fa res, veus? És com beure… perquè tu beus, oi?- un altre cop aquell somriure. Aquells ulls clavats en els seus. Va fer que sí amb el cap. Ell va fer-hi una altra calada i li va acostar.

-Si?- Aquells ulls blaus eren hipnotitzadors. Va agafar-lo i va inspirar. Va tancar els ulls uns segons, fins que el va sentir parlar:

-Estàs bé? Si estàs esperant per veure què passa, tranquil·la, no és gaire fort…- li va tornar a passar. Ella hi va tornar. Una altra calada. Realment era ella? Era la noia que havia promès tants cops que no provaria drogues? De fet,  què era allò? No ho sabia… i tot i això, va continuar fumant. Fins que ella ja no era ella. Fins que no controlava el que deia, ni el que pensava.

I fins que ell la va besar. Un i un altre cop. Li va agradar tant! I ell la va agafar. Estava anant massa lluny. No, ella no ho volia. Va provar de parar-lo. Tenia massa força. No se’l podia treure de sobre… I el cap li rodava. Per què no parava? Potser era que ella encara no ho havia dit. Ara… ho havia dit? O només ho estava pensant? “Para, si us plau… para…” no ha sabia. Finalment, va perdre el coneixement.

************************************************************************

Va obrir els ulls. Parets blanques, una manta suau, de cotó, que la tapava perquè no passés fred. No en tenia, de fred. Va girar el cap.

-Europa?- La seva mare se la va mirar. Tenia els ulls vermells i inflats de tant plorar. Les galtes vermelles.

Europa va tancar els ulls. Què havia sigut, allò? Era un somni? No… era en un hospital. Quant de temps havia passat? No ho sabria dir. Com havia arribat allà? No ho recordava… Els va tornar a obrir. La seva mare se la mirava. Al seu costat ara hi havia el seu pare. De seguida va arribar el metge. Ara sí… res podia anar malament.

Bet Rosell Tinker

4rt ESO B Llatí

I.E.S. Cristòfol Ferrer

AQUÍ EL CORB ES DIU EDUARD

38 Replies

He fet una adaptació d’un mite ovidià del llibre de Narracions de mites clàssics que estem llegint a classe de llatí. Realment llegint-lo es pot comparar amb una història de la nostra vida actual. Quin és el mite? Si mireu la imatge potser us ajudarà. És un corb; us sona?

 

AQUÍ EL CORB ES DIU EDUARD

La Carme i l’Andreu es van conèixer a l’empresa on treballaven junts des de feia anys. Com que a ella la van ascendir i va passar a portar el departament on treballava ell, van començar a tenir una relació molt més estreta, i, és clar, ja se sap com va acabar tot allò.

Als cinc mesos van llogar un piset petit però il·luminat al centre de la ciutat, i van començar a viure-hi junts.

L’amic de la infància de l’Andreu, l’Eduard, anava cada dia al gimnàs al matí. Caminava fins a dos carrers més avall, girava a la dreta i es trobava de cara amb el rètol on posava “Centre Esportiu Municipal”. Aquell dia havia dormit poc acabant de corregir els exàmens dels seus alumnes de llatí, i anava amb els ulls mig aclucats pel carrer, per això el primer que va pensar en veure la silueta de la Carme agafada de la mà a un perfecte desconegut va ser que s’havia confós de persona. Però quan s’hi va fixar, va poder veure bé la dona del seu millor amic. Què hi feia, tan lluny de casa seva, i amb aquell home? No tenia pas germans, que ell sabés. Llavors ho va veure. A l’entrada de la boca del metro, la parella es va besar i es va separar.

Mentre corria a la bicicleta estàtica, l’Eduard va estar pensant en tot allò. Al final va pensar que el millor era explicar-ho al seu amic Andreu.

L’endemà mateix l’Eduard s’asseia al bar de la cantonada esperant el seu amic. Havien quedat per esmorzar. Quan l’Andreu va entrar per la porta del bar, l’Eduard va repensar-s’ho, però va fer el cor fort i al final li va explicar la infidelitat de la seva dona.

L’enganyat se’l va mirar incrèdulament “Qqq…què vvols dir amb això, Eduard?” I es va aixecar de la cadira, i va deixar el croissant a mitges i el seu amic allà plantats.

Ràpidament, l’Andreu va pujar a la moto i es va posar el casc, el ciclomotor va esbufegar, però finalment va arrencar en direcció al càlid piset que compartia amb la seva dona. Mentre conduïa, l’Andreu no se’n podia avenir, del que li havia dit l’Eduard. La seva dona, la seva fantàstica Carme, amb un altre?

Va posar les claus pel forat del pany de baix, i va pujar per les escales, no tenia temps d’esperar l’ascensor. Va obrir la porta i la seva dona va aparèixer per la porta de l’estudi. La discussió va ser forta, molt forta. Al cap de dos dies d’acabar amb ella, l’Andreu va deixar la feina. No podia viure tenint tan a prop la Carme. I per acabar-ho d’adobar, ja no tenia millor amic, “Adéu, Eduard, deixa’ns en pau a mi i als meus problemes d’una vegada” havien sigut les últimes paraules que assenyalaven el final d’una relació que potser havia estat sempre més a prop que aquella Carme tan enganyosa.

Maria Salat Navarro

4t Llatí IES Cristòfol Ferrer