Tag Archives: Foment de la lectura

Santiago Posteguillo, Premi Barcino 2014

Santiago Posteguillo

En aquest apunt tractarem una mica de literatura, concretament de novel·la històrica. Aquest mes s’ha fet el Congrés de Novel·la Històrica 2014. Santiago Posteguillo amb ‘Trilogía de Escipión’, que se situa a l’Antic Imperi Romà, ha guanyat el premi Barcino d’enguany. Aquí teniu un enllaç molt interessant a una notícia del telenotícies vespre de Tv3  d’ahir (Vid. minut 27).

També hi ha una lleugera explicació, un resum, d’aquesta trilogia als Matins de Tv3. A El Periódico, al diari Ara

A Aracne, ja tenim una entrada amb la recomanació del professor d’Educació Física del nostre institut, n’Alfred, i a més un dels nostres companys de classe, l’Arnau Lario, s’ha llegit la trilogia completa i ens contestarà unes preguntes:

·De què tracta la trilogia?

Arnau: Té dues trilogies i tracta de Escipió l’africà, un general del segle III a-C que lluità contra Annibal. I tracta de la seva vida i la seva trajectòria militar.

·Quin dels tres llibres t’ha agradat més?

Arnau: El que més m’ha agradat és el tercer llibre.

·Per què ens la recomanaries?

Arnau: És fàcil de llegir i interessant per a la gent que no sap gaire del tema és facil i aprens molt.

 Us hi animeu?

Judit Giménez

2n Batx. Llatí i Grec

Lectures d’estiu: Le Voyage d’hiver d’Amélie Nothomb

Com cada estiu, paga la pena desempolsar els coneixements d’altres llengües i anar ampliant, amb la lectura, la competència lingüística en llengües estrangeres, per exemple, el francès. Una ràpida incursió a la biblioteca pública en va fer caure a les mans una col·lecció de llibres de novel·la negra d’Amélie Nothomb i, tot i que no sóc una amant d’aquest subgènere narratiu, vaig decidir agafar-ne un.

Aliena a la sorpresa que m’esperava entre les seves pàgines, vaig obrir el volum sense cap esperança de trobar-hi referències clàssiques i les primeres petges van sortir-me a l’encontre en altres títols de la mateixa autora publicats en la col·lecció Le Livre de Poche (Editions Albin Michel, 2009): Les Catilinaires, Mercure, Péplum. “Casualitats”, vaig pensar, “tot i que aprofitaré per demanar a l’alumnat el perquè del meu interès per aquests títols.

Des de la primera pàgina, em surt a l’encontre un personatge torturat, de nom Zoïle, que es disposa a dur a terme un atemptat aeri més sonat que el de les torres bessones. Queda clar que tota la novel·la serà una explicació dels motius que l’han portat a aquest forassenyat propòsit, totalment allunyats de qualsevol fanatisme religiós.

Ben aviat descobreixo un desacostumat interès del protagonista per l’etimologia del seu nom i m’enlluerna la utilització del fantàstic tecnicisme hapax, que estaria bé que interpretéssiu etimològicament:

Ils [mes parents] trouvèrent Zoïle et me l’atribuèrent sans même s’intéresser a la signification de ce qui me condamnerait à être un hapax.

J’ai appris par coeur les six lignes consacrées à Zoïle dans le “Robert des noms propres”: “Zoíle (en grec Zôilos). Sophiste grec (Anphipolis où Éphese, ∼IVsiècle). Fameux surtout pour sa critique passionée et mesquine contre Homère, il fut surnommé “Homeromastix” (le Fléau d’Homère). C’était, dit-on, le titre de son ouvrage, où il essayait de prouver, au nom du bon sens, l’absurdité du merveilleux homérique.

[…] Dans une encyclopedie de philologie, j’ai même appris que Zoïle serait mort lapidé par une foule de braves gens écoeurés par ses propos sur l'”Odyssée”

[…] Tant qu’à me donner le nom d’un sophiste, je n’aurais rien eu en contre de Gorgias, Protagoras ou Zénon. dont les intelligences n’ont pas fini d’intriguer. (pàg. 14)

Com podeu comprendre, aquest exhaustiu estudi etimològic que -sospito- es troba en la base del trastorn d’una ment torturada capaç de dirigir el personatge a la realització d’una acció execrable, desperta el meu interès per una lectura, en principi, poc “clàssica”. I encara més, quan, agafant el toro per les banyes, un Zoïle de catorze anys es proposa “retraduir” la Ilíada i l’Odissea, en un gest de rebel·lió contra el seu homònim i les seves teories en contra d’Homer. Evidentment, la frustració per no poder reeixir en aquesta ingent tasca i la indiferència dels companys d’institut en explicar-los les seves aventures filològiques (que n’hauríeu dit vosaltres?) agreugen la patològica frustració del nostre heroi. Pobret, mireu com descriu l’experiència gairebé mística que experimenta durant el seu retir d’ermità traductor:

Ma surexcitation survécut à l’écoulement des jours: la résistance du grec renouvelait “ad libitum” la sensation d’une conquête amourese de premier ordre. [pàg. 18]

Penseu-hi, quan el grec se us resisteixi, i penseu que es tracta d’una mena de conquesta amorosa. No obstant, si no us serveix de consol, aprofiteu per comentar totes les referències clàssiques presentades, així com el llatinisme que s’hi amaga.

Després d’aquests passatges tan intensos, difícils de superar, aquí us deixo d’altres fragments amb algunes de les moltes referències que, de manera ja més transversal, ens apropen, des de diferents àmbits, al món clàssic.

Aliénor [una escriptora discapacitada mental] parlait comme l’inspirée de Delphes et déversait cette prose pythique tour a tour lentement et convulsivement. (pàg. 70)

-J’essaie simplment de te montrer l’absurdité de ta régle.

-“Dura lex sed lex.”

-Rien ne t’empêche de changer cette loi. (pàg. 78. Parlen Zoíle i Astrolabe, la seva estimada)

Mais je serrerai les dents, ja n’écouterai pas cette effusion qui me pousse vers toi.[…] Et puis, je me suis juré de tenir. Ulysse ne cédant pas au chant de la sirène me comprendrait.(pàg 114. Zoîle parla a Astrolabe)

En fi, no us explicaré el final de la història, per si algú es decideix a llegir-la, però no em puc estar d’esmentar la paràfrasi que apareix a la darrera pàgina, a veure qui me la pot explicar.

Me voici à bord. Les stewards qui vont mourir me saluent.

TERESA

Referents clàssics a Retrum de Francesc Miralles

Després de llegir-nos el primer llibre de Retrum Quan érem morts  i el segon La neu negra de Francesc Miralles, ens vam adonar que, entre les referències culturals, contenien una gran quantitat de referents clàssics i llatinismes. Hem fet una presentació amb Google drive per tal de poder compartir amb tots els aràcnids aquesta recerca, oberta també a la vostra col·laboració. Per què penseu què hi ha tants llatinismes? Què signifiquen? Per què l’autor els utilitza? Per què tants referents clàssics? (enguany tornarà segurament a visitar-nos i li ho podrem demanar  i confirmar així les nostres hipòtesis, a veure qui ho encerta?). N’heu trobat més? Ens ajudeu a buscar-los i a identificar-los?…

Si us pica la curiositat i voleu trobar més referents clàssics podeu visitar el nostre bloc o si en teniu cap referent que volgueu compartir amb la resta del món el podeu deixar aquí en comentari.

Esperem que us hagi agradat i que  trobeu més referents arreu, és qüestió d’obrir bé els ulls i les orelles perquè de ser-hi hi són.

Elisa Moya i F. Xavier Gras Rossell

2 batx.C Llatí

Lectures d’estiu: Tanguy de Michel del Castillo

La màgia de la literatura de vegades pot portar-nos sorpreses agradables que no esperàvem ni de lluny. Per casualitat va caure a les meves mans, en un dia xafogós d’estiu, la novel·la Tanguy de Michel del Castillo (Ed. Gallimard, 1995. 1a edició 1957), que narra les peripècies vitals d’un noi durant la dura postguerra espanyola. En aquesta narració autobiogràfica, l’escriptor en llengua francesa però d’origen espanyol ens presenta, a través de les experiències del jove Tanguy, els horrors i les conseqüències de la guerra i l’exili que comporta. Fill d’activista republicana, va haver de fugir a França i viure sol en un camp de concentració, per acabar finalment en un internat fosc i depriment de l’Espanya franquista.

 

 

Superades aquestes dures proves, un raig de llum s’escola en la seva existència arran de la fugida que el porta a una escola religiosa d’Andalusia. Pedagogs de soca arrel, el director del centre i el professorat en general li obren les portes de la instrucció i la cultura i li ofereixen un futur fins aleshores inexistent. És en aquest punt argumental on em vaig topar amb el fragment que vull glossar en aquest article (pàg 244-45).

En el context d’una descripció del professorat i els mètodes pedagògics de l’escola andalusa en què es troba el protagonista, se m’apareix aquesta sobtada afirmació:

La bête noire de Tanguy était Don Santos, homme très courtois et très doux, mais qui avait le terrible défaut d’être professeur de latin et de grec. (La bèstia negra de Tanguy era Don Santos, un home molt amable i dolç, però que tenia el terrible defecte de ser professor de llatí i grec.)

Malament rai, -vaig pensar- ja és mala sort que entre tots, aquest sigui el pitjor mestre. Però malgrat el descoratjament, vaig trobar les forces per continuar llegint per més que em dolgués. L’autor explicava a continuació que Tanguy s’havia trobat de sobte amb dues matèries que no havia fet mai i, de cop i volta, s’enfrontava a declinacions i formes verbals noves que el feien patir i intentar esquivar la matèria. Però no ho aconseguí i Don Santos l’interrogava cada dia:

Allons, voyons un peu cette Catilinaire. (Som-hi, vegem una mica aquesta Catilinària.)

A partir d’aquí, la cosa millora quan es diu que aquest homme exceptionnel (no cal traducció, oi?) eut la patience de reprendre par la base la culture de Tanguy. Que el professor tingui la paciència de refermar la base cultural del xicot, de començar pel fonaments, ja se’m fa més proper. Començant per baix, doncs, docent i deixeble fan hores d’estudi extres en què a base de “suar” les declinacions i les conjugacions, l’alumne aviat esdevé capaç de traduir César primer i després Ciceró, i el que és més important, de contextualitzar les lectures fins al punt de “ressucitar-les”. No és estrany que ben aviat Tanguy esdevingui un alumne avantatjat, per davant dels altres companys. Les seves preferències comencen per Ovidi, el seu autor predilecte, del qual li agrada recitar les Tristes per apaivagar la seva ànima, i segueixen per Virgili. Convertit el nostre esforçat heroi en llatinista de pro, em quedo amb la darrera part del fragment:

Ainsi formé, Tanguy ne pourrait jamais renier ses vieux maîtres. Don Santos lui avait fourni le moyen le plus sûr de s’evader de son present: le goût de ce qui est immortel. (Format així, Tanguy mai no podria renegar dels seus mestres. Don Santos li havia proporcionat el mitjà més segur d’evadir-se del seu present: el gust del que és immortal.)

Vet aquí, doncs, que una lectura que les prometia magres acaba d’una manera reconfortant per a una humil professora de grec i llatí. De no voler semblar-me a aquell Dos Santos, la bèstia negra, d’entristir-me de veure el grec i el latí considerats com un defecte, vaig passar a sentir una sana enveja i un desig incomensurable que vosaltres també pugueu arribar a sentir le goût de ce qui est immortel. Quina expressió tan ben trobada!

En aquest enllaç podreu trobar el text original, que us animo a comentar amb la vostra professora de Francès, aquells que en feu. I d’altra banda, us insto a desenvolupar totes les referències clàssiques de l’article per poder acabar d’entendre’l perfectament. També estaria bé que trobéssiu l’aforisme llatí que reflectiria l’actitud de Tanguy envers l’estudi, que l’acaba portant a l’excel·lència.

Bon inici de curs. Desitjo que, començant per la base, acabeu trobant el gust del que és immortal!

TERESA

Lectures d’estiu VII: Señores del Olimpo

Si a Atlàntida Javier Negrete ens presenta un univers contemporani en què les divinitats arriben a interactuar amb els humans i les peripècies dels protagonistes es desenvolupen en un món perfectament reconeixible per al lector actual, a Señores del Olimpo els humans passen a ser meres comparses d’una trama protagonitzada únicament per tota mena de personatges mitològics. Tenia pendent aquesta lectura des que la Sara Pérez ens el va recomanar en un comentari a l’article abans enllaçat sobre l’altra obra del mateix autor que tenim glossada al bloc i, com sempre, l’estiu és un bon moment de perdre’s per la biblioteca i posar-se al dia de les lectures ajornades…

En aquesta novel·la, els déus deixen de ser ens superiors que decideixen el futur dels humans, per esdevenir veritables protagonistes de perills, lluites, passions, incerteses… Hi podem trobar de tot: l’omnipotent Zeus perd el seu poder; Hera intenta trair-lo sense miraments; Atena deixa de ser verge a mans d’un Ganimedes que acaba pagant els plats trencats; Ares es mostra irascible i desmesurat, mentre que Afrodita fa ostentació de la seva superficialitat i volubilitat; Hefest, secretament enamorat d’Atena, continua maltractat però té el goig de contemplar la ridiculització de l’amant de la seva adúltera muller; Apol·lo i Hermes es mantenen serens… Tot un ventall de divinitats majors i menors, monstres i herois que van comportar per a aquest professor de secundària el Premi Minotauro l’any 2006.

En fi, no cal dir que us recomano la lectura d’aquesta novel·la, en què posareu a prova el vostre coneixement de la mitologia grega, i no us faci mandra, en acabar, llegir l’apèndix que clou el llibre. Com a professora de Grec, vull destacar aquest apartat que denota l’afany didàctic i la rigorositat en el tractament de fonts i versions mítiques d’un col·lega de professió que comença reivindicant que todo lo relacionado con la cultura clásica ha quedado muy disminuido en los planes de enseñanza desde hace años. Completament d’acord amb tu, Javier, i agraïda per aquest apèndix en el qual fas la declaració d’intencions següent:

Por eso he querido desbrozar en este apéndice lo que hay en esta novela de mitología griega, de adaptación, de invención mía o de influencia de otras mitologías.

Els nostres alumnes, com els teus de Plasencia, t’ho agrairan!

TERESA

Faules d’Isop de Jerry Pinkney

Jerry Pinkney, Faules d’Isop (també el trobareu en castellà), Editorial Vicens Vives, 2003.

Aquest estiu us recomano un llibre preciós Faules d’Isop de Jerry Pinkney, és molt entretingut i de lectura molt fàcil,es pot llegir a partir de set anys; aquells alumnes que no hàgiu superat Isop en valors l’heu de llegir obligatòriament, fer les propostes de lectura i deixar aquí en comentari la vostra opinió personal abans de dia 4 de setembre.

La majoria dels consells d’Isop no han perdut vigència.

Llegiu i comenteu també els diferents articles sobre Isop i les faules isòpiques publicats a El Fil de les Clàssiques i a Aracne fila i fila.

L’ase d’or en promoció

Si no pots llegir la publicació sobre la nostra promoció de la lectura d’Apuleu, clica aquí.

Si voleu treure el so, cliqueu damunt el segon altaveu.

P.D.:

No us perdeu la falca radiofònica de la Clara i de la Sabina, feta a partir del nostre treball!

Eva Serrano i Paula Franco
4t ESO Llatí Opt. 2

Us han robat mai el cor?

Mireu amb atenció aquesta il.lustració de Carles Arbat:

A què us sona? La reconeixeu? Podríeu dir l’episodi que il.lustra? En quin llibre trobem aquest episodi? Qui és el seu autor? Robar el cor pot tenir diverses interpretacions, a quina es refereix aquesta il.lustració? En coneixeu d’altres? etc.

 

Noelia Vargas

4t d’ESO Llatí optativa 2

En Google Maps viatja amb Jàson i els argonautes

Acabem de llegir El viatge dels argonautes, ed. Teide i entre tots els alumnes de grec de primer de la Lida hem decidit de fer aquest Google Maps Viatja amb Jàson i els argonautes. Vols ser un o una argonauta? Doncs, embarca’t en aquesta nova aventura i a veure si entre tots aconseguim arribar sans i estalvis a Iolcos i amb el velló d’or.


Mostra Viatja amb Jàson i els argonautes en un mapa més gran

Per cert, què significa l’anada mítica de Jàson i els argonautes cap a l’Orient? Quin heroi devia atreure navegants cap a la ruta de ponent?

Alumnes de Grec de 1r de Batxillerat.