Tag Archives: Filmografia

Κυνόδοντας

Sempre s’ha dit que el cinema grec és com una muntanya russa, ja que ha tingut dècades molt bones i dècades d’estancament.

Aquesta vegada el cineasta hel·lènic Λάνθιμος Γιώργος (Giorgos Lanthimos) ens ha portat una nova manera de veure el cinema, des del seu punt de vista excèntric i filosòfic.

L’obra anomenada Κυνόδοντας (Canino) tracta d’una família formada pel pare (Christos Stergioglou), la mare (Michelle Valley), les dues filles adolescents (Aggeliki Papoulia i Mary Tsoni) i un fill adult (Christos Passalis). Aquesta família té un tret particular i és que el pare ha decidit que, des del seu naixement, els seus fills han d’estar reclosos, per tant es comporten com a nens petits. D’aquesta manera els educa fent-los creure que viuen en un món que no és el real, donant-los una falsa visió del món, quasi cruel, ja que per exemple, els ensenya nous significats de paraules que els fills no haurien de saber. En el tràiler podem veure com fan creure al fill que la paraula “zombie” significa “flor petita i groga”:

Però tot canvia quan Christina (Anna Kalaitzidou), una noia que no forma part de la familia, és a dir, forma part de l´exterior, comença a fer visites periòdiques a la casa, ja que és l’encarregada de satisfer les necessitats sexuals del fill. Aquest aspecte extern fa que els fills, que mai en la seva vida no han rebut informació del exterior, comencin a sentir curiositat i busquen altres maneres de saber sobre el que s’han perdut. Hi ha un moment clar a la pel·lícula que mostra aquesta idea. Christina dóna uns vídeos als fills on apareixen pel·lícules de l’època dels vuitanta. Per als fills resulta un gran impacte, així que imiten tot el que veuen en aquests vídeos.

Encara que aquesta pel·lícula tingui unes escenes mal gravades i uns actors i actrius no massa expressius, degut al baix pressupost d’aquesta producció, ens recorda una idea que també hem tractat a classe de filosofia: el Mite de la Caverna de Plató. Igual que els individus reclosos de la caverna, es troben els fills d’aquesta peculiar família. En ambdós casos no saben absolutament del “món exterior” que representaria el “Món de les Idees” de Plató.

Carlos Rocamora i Rebeca Sánchez
2n de Batxillerat Llatí i Grec

Les cròniques de Riddick

Hola companys,

L’altre dia vaig veure una pel·lícula molt bona on surt un dels meus actors preferits, Vin Diesel. En la història que es desenvolupa vaig trobar certs referents clàssics grecs.

L’argument d’aquesta pel·lícula ” Les Cròniques de Riddick” explica que el protagonista, Riddick, un home dolent, però no més que els Necròfers, després de la fugida del planeta de les criatures nocturnes juntament amb Imam i Jack els seus companys, amb una actitud més humana i no tan violenta, ha estat fugint dels mercenaris que el buscaven per una recompensa per cap.

També els Necòfers, un terrible exèrcit de guerrers disciplinats, sense percepció del dolor i influïts per unes creences religioses particulars però sense pietat, destrueixen pel seu camí tots els planetes que se li creuen. Donant a escollir als seus conciutadans dues alternatives: convertir-se o bé morir.
L’exèrcit dels Necròfers, dirigits per Lord Mariscal, es disposen a conquerir en primer lloc Helión (no us sona al Sol?), un pacífic planeta multicultural en què viu Imam, l’antic company de Riddick. Imam, basant-se en antigues llegendes per derrotar a Lord Mariscal a mans de l’ últim dels Furians, una misteriosa raça ja extingida de la que Riddick forma part. Ell és l’ elegit pel cura i una elemental, aquesta darrera forma part d’una raça coneguda com les bruixes i té la capacitat d’aparèixer i desaparèixer.

El significat de Necròfers és “Portadors de la mort”. Què us sembla la pel·lícula? Podíeu esmentar algunes paraules amb els ètims grecs de Necròfers (νεκρός “mort”) i (φέρω “portar”).

Irena Jagustin Arana, LLATÍ I GREC, 2n Batxillerat A

Lliçons d’etimologia a “Mi gran boda griega”

L’altre dia en Carlos Rocamora de segon de batxillerat va veure Mi gran boda griega (My Big Fat Greek Wedding) de Joel Zwick (2002) i va pensar en les nostres classes de grec i, segons el grec d’aquesta pel·lícula tot el món és hel·lènic. Mireu si no us ho creieu i fixeu-vos, entre d’altres, en les etimologies i amb l’aspecte de la seva casa:

Per cert, què n’opineu de tot plegat?

“The Sorcerer´s Apprentice”

Ahir vaig anar al cinema a veure ‘The Sorcerer´s Apprentice’ (“El aprendiz de brujo”) amb Nicolás Cage. Em va fer passar una tarda molt entretinguda, però no em puc treure del cap els referents clàssics que té. A casa m’havien llegit fa temps El aprendiz de brujo de Fernando Lillo i he vist una pila de vegades la versió anterior de Disney que trobareu a El Fil de les Clàssiques i podreu comprovar la repetició de l’escena de les escombres. Vosaltres que en sabeu més, m’agradaria que em comentéssiu quina actualització del mite han fet, a més dels increïbles efectes visuals, tot i que la crítica no la deixa massa bé.

Valèria
5è Primària

Els set princeps de “Stardust” i els noms llatins

A l’antiga Roma, en un primer moment, s’atorgava als fills noms amb significat de nombres ordinals. Més tard, es van començar a posar antropònims que fessin referència a detalls físics, de naixement o futures característiques que els pares volien que els descendents tinguessin, això, es va fer per iniciar una diferenciació més concreta entre la població. A Stardust, 2007) EEUU, de Matthew Vaughn hi trobem un clar referent clàssic ja que els noms dels set princeps tenen un antropònim llatí: Primus, Secundus, Tertius, Quartus, Quintus, Sextus i Septimus. No és curiós? L’autor del llibre en el qual està basada la pel·lícula, Neil Gaiman, va donar a aquests personatges els primers noms ordinals llatins, seguint el costum romà.


FITXA TÈCNICA:

Stardust (2007) EEUU.

Director: Matthew Vaughn

Guió: Jane Goldman i Matthew Vaughn

Productors: Matthew Vaughn, Lorenzo di Bonaventura, Michael Dreyer i Neil Gaiman

Director de fotografia: Ben Davis

Música: Ilan Eshkeri

Repartiment: Claire Danes, Charlie Cox, Sienna Miller, Michelle Pfeiffer, Robert DeNiro, Peter O’Toole…

Gènere: Fantàstic

Argument: “Stardust” comença en l’humil poblet de Mur, a Anglaterra. El seu nom prové del mur de pedra que ha mantingut als seus habitants allunyats de l’amenaça que representa l’univers paral·lel i sobrenatural que existeix fora. Malgrat això, el jove Tristà fa una boja promesa a la noia més maca del poble amb l’esperança de guanyar-se el seu cor: li portarà una estrella caiguda del cel. Per mantenir la seva promesa, Tristà, haurà de passar a l’altra banda i entrar al misteriós regne habitat per una màgia sense fi i llegendes de les que aviat formarà part.

Què n’opineu? Coneixeu algun mot de persona actual que provingui d’aquests antropònims llatins?…

Sílvia Espinach
Llatí 1r Batxillerat

Curiositats de Roma: La boca de la Veritat

Ja han començat les classes, però seguim amb el record de les vacances i jo continuo la sèrie, Curiositats de Roma, encetada arran del meu viatge a Roma: En Pasquino, Una piràmide romana… Ara toca La boca de la Veritat! No us ho creureu, però jo la vaig descobrir en una pel·lícula: Vacances a Roma de Wyler!

Peck va preparar una broma a Hepburn en l’escena de La boca de la veritat. La llegenda sobre aquest monument explica que qui menteix perd la mà en introduir-la en la boca. Així, Peck hi ficà la mà i l’amagà per sota de la seva màniga. Això provocà un esglai d’Hepburn. Wyler, en veure la reacció d’Hepburn, no va dubtar ni un moment en incloure l’escena de la broma en la pel·lícula Vacances a Roma.

La Boca de la veritat (en italià: Bocca della Verità) és una antiga màscara de marbre pavonazzetto, col·locat en la paret del pronaos de l’Església de Santa María de Cosmedin a Roma l’any 1632 (Recordeu d’introduir-la en el nostre Google Maps de Curiositats de Roma!).

L’escultura, datable al voltant del segle I, té un diàmetre d’1,75 metres i representa un rostre masculí amb barba en el qual els ulls, el nas i la boca estan perforats i buits. Tampoc no se sap del cert la seva antiga utilitat: si era una font o part d’un impluvium o fins i tot una claveguera (hipòtesi sorgida arran de la seva proximitat a la Claveguera Màxima). En canvi, se sap que la màscara gaudeix de fama molt antiga i llegendària: es presumeix que aquest sigui l’objecte esmentat al segle XI en els Mirabilia Urbis Romae, on es diu:

Al costat de l’Església de Santa María de la Fontana es troba el temple de Faune. Aquesta imatge va parlar a Julià, l’emperador conegut com “l’Apòstata” i ho va enganyar.

Un text alemany del segle XII descriu detalladament com, des de darrere de la boca, el diable −autodenominant-se Mercuri (que en aquell temps era protector dels comerços i dels garbulls)− va agafar una llarga estona la mà de Julià l’Apòstata (que havia enganyat a una dona i davant aquell ídol havia de jurar la seva bona fe), prometent-li rentar la seva reputació i una gran fortuna si tornava a l’antiga esplendor del paganisme. En una altra llegenda alemanya de dos segles més tard, trobem la imatge que no gosa mossegar la mà d’una emperadriu romana que −tot i que efectivament havia comès adulteri− la va enganyar amb un artifici lògic. Al segle XV alguns viatgers italians i alemanys recorden amb certa credulidad que aquesta pedra “és anomenada pedra de la veritat, doncs antigament tenia la virtut de mostrar quan una dona ha fallat al seu marit”.

El nom boca de la veritat apareix en l’any 1485, i l’escultura apareix esmentada des de llavors entre les curiositats de Roma, i ha estat reproduïda en dibuixos i postals. A partir d’aquests, se sap que a l’inici estava fos del pòrtic de l’església i que va ser traslladada després de les restauracions sol·licitades per Urbà VIII en l’any 1631.

M’han dit que La Boca de la Veritat també apareix en el videojoc Animal Crossing de la Nintendo GameCube com a part del mobiliari que el jugador pot col·locar a la seva casa.

Maria

Lectures d’estiu VI: “Pompeia” de Robert Harris

Sense deixar el tema dels volcans que ja he tractat en la ressenya d’Atlàntida, però en el context de la novel·la històrica en estat pur, és a dir, una recreació del passat en què la trama és fictícia però el context pretén ser fidel a la realitat històrica, us recomano la lectura de Pompeia.

En aquesta ocasió, moguda potser per la mandra estival, no he llegit l’original anglès, com vaig fer amb Lustrum, sinó que he recorregut a la traducció catalana de Mar Albacar i Luís Delgado publicada per Edicions 62 el setembre del 2004, just després de la publicació de l’original anglès.

Amb el teló de fons d’un final anunciat que el lector coneix perfectament, Marc Atili Primus, l’enginyer encarregat de l’Aqua Augusta, l’ingent aqüeducte que feia arribar l’aigua al sud d’Itàlia, haurà d’afrontar el repte de descobrir el motiu de la contaminació de l’aigua potable. A mida que avança, el lector es trobarà amb nous misteris que li faran oblidar el coneixement de la imminent erupció del Vesubi i acompanyarà el protagonista en la recerca d’un personage desparegut misteriosament, la reparació de les entranyes de l’aqüeducte, l’oposició a l’enveja i l’ambició i, com no, la redescoberta de l’amor. Però sobretot serem conscients de la insignificància de l’ésser humà enfront del poder de la natura, en adonar-nos que la distribució de l’aigua va ser un dels puntals de l’Imperi romà i que les misèries humanes poden ser esborrades en un moment per la força d’un volcà. Només qui observa els seus senyals i la respecta podrà sobreviure!

El llibre en general no té pèrdua i està ple també de referències interessants a la cultura, política i societat romana. Ara bé, com sempre faig, us proposo uns punts de reflexió:

  • Què en sabeu, dels aquaeducti romans?
  • On es troba Pompeia i a quin fenomen natural fa referència el llibre? Com va acabar la ciutat?
  • Numeri Popidi Ampliat és un esclau alliberat que ha esdevingut milionari gràcies a l’especulació immobiliaria posterior al primer terratrèmol de Pompeia, i que exerceix control polític i econòmic a través de patricis arruinats com el seu antic amo. Podeu situar aquest estament dintre del marc de l’estructura social romana?
  • Al capítol HORA SEPTA (pàg. 140-142), Ampliat celebra un banquet, durant el qual els convidats patricis es mofen d’amagat del seu amfitrió anomenant-lo Trimalció. Això porta Luci Popidi, l’antic amo del ric llibert, a plànyer-se per la desaparició de l’elegant Petroni:

“I com s’hauria rigut de mi [Petroni]“, va pensar Popidi amargament, “si hagués vist que jo, un Popidi que havia tocat i cantat amb el Senyor del Món, he arribat a aquesta situació i, als quaranta-cinc anys, m’he de veure presoner de Trimalchio!”.

Investigueu sobre aquests dos noms, Trimalció i Petroni, i quina és la relació entre ells, per després interpretar el significat d’aquest fragment.

  • Un dels personatges principals de l’obra és l’almirall Plini, un apassionat naturalista que observa i pren nota de tots els fenòmens naturals que li és donat observar. Conegut per la posteritat com a Plini el Vell, quina va ser l’obra que va deixar escrita i en què consisteix la seva importància?
  • I per últim, una referència mitològica que no us ha de ser difícil interpretar. En la seva investigació sobre la desaparició d’Exomni, l’anterior aquari, Atili es troba en un burdell ple de passadissos i escales, on a la vista del perill, fa la reflexió següent:

“Sóc com Teseu”, va pensar, “i ara sóc dins el laberint però sense el cabdell de fil d’Ariadna per poder tornar a un lloc segur”

En l’article referent a Lustrum, enllaçat més amunt, una altra lectura del mateix autor, ja vaig fer esment d’aquesta obra i el fallit intent de portar-la a la pantalla de la mà de Roman Polansky com a director i Orlando Bloom i Scarlett Johansson d’intèrprets. Ara, després d’haver-lo llegit, encara estic més convençuda que és una llàstima no poder-ho veure materialitzat. A part que podria ser una trepidant història d’aventures immersa en una temàtica de rabiosa actualitat com és la inestabilitat de l’escorça terrestre i les conseqüències de les erupcions volcàniques, m’hauria agradat veure com reproduïen amb efectes especials la monumental Aqua Augusta. Amor, intriga, aventures, maldat, ambició… què més pot desitjar una pel·lícula americana? Sigui com sigui, en cap cas seria un nou Quo vadis?, amb el seu missatge religiós-moral transmès a través dels herois cristians, màrtirs de la fe, al cap i a la fi. Vaja, suposo, perquè amb el cinema, mai se sap.  Tanmateix, sempre ens quedarà l’original literari…

TERESA

Hispania, nova sèrie a Antena 3 aquesta tardor

Antena 3 fa una aposta per la moda de les sèries històriques i ja s’ha començat a fer el rodatge d’Hispania, que narrarà la lluita dels rebelds hispans que al comandament de Viriat, es varen enfrontar als romans en el segle II aC i pretenien alliberar Hispània del poder romà. En aquesta superproducció de Bambú Producciones que s’estrenarà a la tardor hi haurà lluita, venjança, aventura, acció i amor i s’emetrà en prime time. Hi actuaran actors com Ana de Armas, Roberto Enríquez, Lluís Homar, Juan José Ballesta, Jesús Olmedo, Manuela Vellés, Alfonso Bassave, Angela Cremonte, Antonio Gil, Pablo Derqui, Luz Valdenebro i Hovik.

Una de romans sempre va bé, esperem, però que les expectatives no es vegin frustrades com en el cas de la sèrie Via Augusta de TV3.

Joan Ramírez

Philadelphia i toponímia clàssica dels Estats Units

Veient la pel·lícula Philadelphia de Jonathan Demme (1993), protagonitzada per una parella d’ homosexuals en què un d’ells, Tom Hanks, pateix sida, mentre que tot el món el defuig i no en vol saber res. Finalment gràcies a l’amor, tots dos aconsegueixen tirar endavant. L’any passat ja la vàrem veure a classe d’ètica, però, jo encara no havia fet grec i no vaig saber relacionar el missatge de la pel·lícula ja que en clau simbòlica es relaciona el nom de la ciutat amb el seu missatge. La banda sonora de Neil Young precisament ens recorda l’etimologia de la ciutat de Philadelphia “city of brotherly love”:

Per cert, què significa i quins ètims formen aquest mot?

Philadelphia no és l’única ciutat americana d’etimologia clàssica. En aquest Google maps, en trobareu d’altres que haureu de completar:


Veure Toponímia clàssica dels Estats Units en un mapa més gran

Ire Jagustin
1r batx. grec i llatí

El sopar de Trimalció

Sabeu qui era Trimalció? Sabeu en quina obra llatina i de quin autor se’ns parla d’ell i del seu famós sopar? Per anar fent memòria podeu visionar aquest fragment de la pel·lícula Satiricó de Federico Fellini del 1969, on es veu detalladament el convit de Trimalció amb tota mena d’abusos:

Aquests sopars, en temps dels romans, normalment no eren tan exagerats com el que surt al fragment que acabeu de visionar, ja que la pel·lícula de Fellini mostra una Roma decadent i, encara que fidel a la realitat, no mostra la bona cara de la Roma antiga sinó una Roma grotesca i monstruosa on les festes són orgies amb molt de vici i sexe, amb molt de vi i amb molt menjar.

El sopar de Trimalció formava part de l’episodi central de l’obra de Petroni, El Satíricon. El Satíricon, del qual només ens han arribat els llibres XV i XVI, narra les aventures d’un gladiador escapat de l’ofici, Encolpi, associat amb dos joves, i un vell poeta disbauxat, en un viatge pel sud d’Itàlia. En aquesta paròdia dels viatges d’Ulisses, es destaquen dos episodis: el conte de la vídua d’Efes i el cèlebre sopar de Trimalció, un sirià nou ric i vanitós. Trimalció és un personatge tremendament opulent: la seva hisenda és inabastable, les seves terres ocupen superfícies insospitades i el nombre dels seus esclaus s’equipara a la població d’una ciutat considerable. Els protagonistes troben  Trimalció a la plaça, mentre aquest juga en rotllana a la pilota amb uns nois melenuts. Arriben més tard a casa de Trimalció amb tot el seguici que ha acompanyat l’ostentós amfitrió en el seu desplaçament des de la plaça. En arribar a la casa Encolpi s’admira de les pintures que ornamenten l’entrada: pintures d’un mercat d’esclaus, d’un gos ferotge que atemoreix  qualsevol visitant, episodis diversos de la vida de Trimalció, etc.

Abans de començar el banquet, un esclau demana la intercessió dels convidats per alliberar-se d’un càstig del seu amo. En seure a la taula per prendre l’aperitiu, Trimalció encara no hi és. Els criats animen la vetllada tot cantant. Seguidament Trimalció entra al compàs d’una vivaç melodia, però, un cop assegut a la taula, aprofita per acabar la seva partida de terebint. En aquest moment se serveix una gallina de fusta que amaga uns ous de gall d’indi. Entren dos etíops melenuts portant uns bots i aboquen el vi a les mans dels convidats. Entre els diferents esdeveniments, presenten després davant la taula un esquelet de plata articulat, que dóna peu a una reflexió sobre la fragilitat del gènere humà.

S’arriba al primer plat, que consisteix en una gran font decorada amb els dotze signes del zodíac i a cada un d’ells els correspon una menja representativa. Aquest primer plat, segons l’opinió d’Encolpi, sorprèn per la seva vulgaritat. Però després tots es sorprenen, ja que quan Trimalció aixeca el pis superior de la font, apareixen aus, mamelles de truja, una menja molt estimada a l’època, i altres aliments. Tot això bé condimentat per la famosa salsa anomenada gàrum.

Durant aquest primer plat, Encolpi pregunta al comensal que té al seu costat sobre la dona de Trimalció. Aquest l’informa de Fortunata, que així es diu la seva dona i, en la seva opinió és una antiga esclava. Segons aquest convidat, Fortunata és una dona desllenguada, d’escassa confiança. Així mateix enumera totes les propietats de Trimalció, que són innombrables. A més, tots els aliments que consumeix els produeix a casa: cria bestiar, obté la mel, etc.

Trimalció passa a pronunciar una conversa en to erudit: explica les influències dels diferents signes del zodíac en les persones nascudes sota cada signe. Ell, per descomptat, ha nascut a l’època de l’any més propícia. Conclosa la seva al.locució, se serveix el segon plat, consistent en un enorme senglar del qual semblen mamar uns garrinets. El senglar va tocat amb un pili, espècie de barret frigi que usaven els lliberts. Dionís, un criat de Trimalció, interpreta unes cançons dionisíaques, fent honor al seu nom. Després posa el pili del porc senglar al cap del seu amo. Trimalció  surt cap a les letrines.

Durant l’absència d’amfitrió té lloc una conversa entre els diferents comensals, que opinen sobre diversos aspectes de la vida social. Per exemple, Seleuc apunta que no cal banyar-se cada dia, després parla de la  recent mort de Crisant, un home al seu parer, bo. Però un altre convidat  titlla al difunt d’avar i llengut. El seu germà, segons el seu parer, sí que era bo. Al final de la seva vida Crisant va deixar els seus béns als esclaus, en què confiava.


Ganimedes intervé per protestar contra el cost de la vida. Lloa Safini, un conveí ja mort que vetllava pels interessos de tots. Ganimedes veu l’arrel de la crisi econòmica i social en la manca de religiositat del poble romà: el poble ja no creu en els déus: només es preocupa de problemes mundans.

També opina Esquió, que admira la bona conducta de Tit, un ric veí que va organitzar un fabulós espectacle de gladiadors. Al mateix temps critica la mediocritat de Norban, l’ espectacle de gladiadors va donar molt que desitjar (l’organització d’aquest tipus d’actes servia per obtenir influències en la política municipal). Esquió es dirigeix a Agamèmnon, el professor de retòrica, i sota el seu magisteri vol posar el seu fill, que ja sap grec i ara ha començat amb l’estudi profund del llatí.

Torna Trimalció. La seva barroeria es manifesta en el permís que concedeix als comensals per assistir a les latrines  cada vegada que ho desitgin. Així mateix, els autoritza qualsevol tipus de ventositats que vulguin expulsar durant el banquet. És, en la seva opinió, cosa molt sana. Uns criats li presenten tres porcs de diferent edat. Trimalció  tria el major i ordena que el cuinen. A continuació l’amfitrió inicia una nova conversa, en aquesta ocasió sobre temes mitològics, encara que sempre fica la pota. Sense més demora li porten el porc ja cuinat, però Trimalció de seguida adverteix que no està buidat i decideix castigar el cuiner. Aplacada la seva ira pels convidats, concedeix a aquest servent una nova oportunitat per buidar el porc. Ho fa amb tal mestria que després és ple d’honors i coronat.

Què us ha semblat el sopar de Trimalció? Encara es pot cuinar el menjar que se’ns descriu?…

Carlos Rocamora
1r batx. llatí