Tag Archives: Competència literària

La dansa mitològica dels arbres

Salve! Per conmemorar el quart aniversari d’Aracne Fila i Fila vet aquí el meu primer poema d’aquest curs 2012-2013! Algú sabria dir-me quin mite es recrea?

Tu que una vegada vas ser dona

i et varen arrabassar el teu fill.

No ets arbre, ets persona,

per què has de patir?

 

Venus a Adonis li explicà la història,

ell no la va creure,

el teu testimoni s’esfum com la boira,

com pot creure el que no pot veure?

 

Les teves dolces llàgrimes cauen per l’aspre cos,

allargues les branques cap a Adonis i ell et repudia com a la pols.

El teu cor encara d’humana crida el seu nom.

 

Quan hi ha vent aprofites per a que t’empenyi

i t’inclines a Adonis per a poder-lo abraçar,

que el vent t’ensenyi els teus sentiments expressar!

I amb aquesta trista simfonia comences a dansar.

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batx Llatí

Com el vent

A partir de l’apunt  Jocs olímpics: les dones gregues i l’esport i inspirada per aquesta estatueta d’una noia corredora tot fent grans gambades amb la cama esquerra estirada ben endavant i mirant cap a la dreta per fitar enrere no sigui que algú l’avanci i guanyi.

 

COM EL VENT

Anem ara, en silenci, recobrant
pel riu del temps quiet, totes les coses.
(Joan Vinyoli)

Mires enrere, mentre t’agafes la faldilla,
com si volguessis atrapar el vent.
Quins pensaments travessen els teus ulls?
Imagino aquest instant d’eternitat corrent,
corrent ingràvida mentre et voleien els cabells,
respirant l’aire que et talla la cara,
sentint els músculs tibats. La llarga
alenada d’un instant que et dóna vida,
el cor desbocat per la carrera, per l’esforç…
L’ escultura ha immortalitzat el teu gest,
el teu cos projectat cap a l’objectiu.

Pepita Castellví

 

Jocs Florals III – Dula

Odiava els dies festius perquè els meus amos es llevaven més d’hora i de més mal humor. Eren les cinc de la matinada i ja estava llevada amb unes bosses increïbles perquè els amos s’havien quedat fins tard bevent vi per celebrar que començaven les festes florals i com a bona esclava, jo m’havia de quedar a servir-los. Després de rentar-me la cara i assimilar el fet que les bosses serien permanents, em vaig vestir amb la fascia pectoralis* i em vaig quedar pensant una estona si feia prou fred per col·locar-me les benes*, però al final vaig decidir que no i em vaig posar la túnica per acabar de vestir-me. El temps se’m va passar rapidíssim i vaig haver de córrer a la recàmara dels amos a portar-los el ientaculum*, i a l’hora de fer-ho, com que anava amb presses, em vaig entrebancar amb una cadira, amb la mala sort que la safata va caure sobre la túnica de l’amo Iulius. El meu amo em va començar a cridar que era una inútil i que no servia per res, i quan em pensava que ja s’havia acabat la bronca, em vaig trobar de genolls al terra amb la galta cremant i llàgrimes d’impotència per la crueltat d’aquell home, el qual estic obligada a respectar. Per sort va entrar el meu amic Policarp i, en començar a netejar, va distreure’ls i em vaig poder escapolir a buscar un altre cop el ientaculum per poder servir-los-el una altra vegada. En acabar l’esmorzar, vaig haver d’ajudar la senyora a vestir-se i arreglar-se; no és que no em caigués bé la meva mestressa, però fer aquestes feines no m’agrada perquè sempre em deixa mal gust a la boca.* Com que són les festes florals, a la tarda vaig poder sortir a fer un volt i vaig veure que en un teatre feien una representació, m’hi vaig acostar a mirar i, com sempre, em va escandalitzar l’escena lasciva que s’estava representant. Com que aquests temes m’intimiden, em vaig apropar a algú conegut per sentir-me més segura, llàstima que fos l’última persona que vull veure en la meva vida, el pervertit i desvergonyit del meu amo, que contemplava les dones nues amb ulls lascius. Llavors va ser quan es va girar, em va guaitar amb una mirada indescriptible, que espero no tornar a veure, i em va desvirgar. Em va treure l’única cosa que era meva i després se’n va en anar com si no hagués fet res de dolent, i jo, amb l’ànima els peus, em vaig dirigir cap a casa i en el camí vaig trobar la senyora i vam tornar juntes. En arribar a casa, vaig ajudar la senyora a assegurar-nos que els nens estiguessin dormint i tot seguit ella se’n va anar a dormir. En aquell moment, quan estava sola netejant i preparant les coses per l’endemà, vaig arribar a una conclusió, mataria al meu amo, no crec que a la seva dona li fes molta pena ja que li té rancúnia des que no va acceptar la seva filla. Esperaria que vingués Policarp, li demanaria que comprés una mica de cicuta*, i a l’hora de la secunda mensa* li barrejaria amb el vi de manera que quan caigués mort seria a la nit i no ho podrien relacionar amb mi. Espero ansiosa a demà, aquestes seran les millors festes florals.

 

Agripina Metella” d’Aurora Mira

Proposta de treball

De ben segur us haureu adonat que al llarg del text apareixen un seguit d’asteriscos. Donc bé, us proposo que definiu els conceptes dels termes resaltats i aprofundiu en l’aspecte de la vida quotidiana amb què estan relacionats. Us recomano consultar aquest article i us ben asseguro que descobrireu detalls força curiosos.
Un dels asteriscos crec que mereix una petita pista, concretament el que fa referència al mal gust de boca. Per entendre-ho cal conèixer la manera com es perfumaven les dames romanes: l’esclava s’omplia de perfum la boca i el polvoritzava sobre la seva senyora. Investigueu sobre d’altres aspectes de la cosmètica a la Roma antiga.

Cloenda

Bé, la Núria, la Carla i jo esperem que us hagi agradat la sèrie “Jocs Florals” i que de pas hagueu après alguna cosa de la vida quotidiana, com alguns àpats, o el costum del pares d’acceptar els fills, etc.
Esperem la vostra opinió i si voleu alguna informació o aclariment sobre la vida quotidiana.
Adeu!

Júlia Tosses
1r batxillerat

Un Sant Joan a Alexandria

Segur que algun cop us heu plantejat cremar els llibres de text a la festa de Sant Joan, perquè esteu farts del curs i creieu que no podeu més. Veieu els llibres com un objecte pesant, que es du a la motxilla, lligada a l’esquena i penseu que us fa mal l’espatlla.

Però hi va haver una vegada, ara fa molt de temps en què la biblioteca més gran i completa de tot el món (més gran que qualsevol de l’actualitat fins i tot!), va ser cremada, incendiada; després que l’emperador romà Teodosi acceptés el Cristianisme com la religió oficial de l’imperi al segle IV dC. Hi va haver una gran revolta. Els cristians rebels varen ocupar la biblioteca, prèviament pels romans que conservaven l’essència de la civilització llatina.

En aquella biblioteca hi havia guardats milers de papirs conservats de dècades i segles, documents que havien pertangut a les primeres civilitzacions de la Humanitat (egipcis, acadis, babilònics, sumeris…). La major part va ser destruïda, gran part de la història proto-històrica és desconeguda com a conseqüència d’aquesta pèrdua d’informació. La resta, va ser emportada pels romans fidels a la Roma clàssica. Més endavant, els papirs van passar a ser propietat de l’Església i censurada durant tota l’Edat Mitjana… I potser encara avui en dia, segueixen ocults els secrets de l’antiguitat.

Vet aquí fa un temps, jo passejant per Alexandria, vaig topar amb els cristians rebels que es dirigien a la biblioteca amb torxes i jo tímidament els hi vaig preguntar:

– On van?

– La veritat no ho sé. -Respongué un cristià vestit amb una túnica i amb una barba aspra. -Jo segueixo els altres.

Llavors vaig suposar que celebraven Sant Joan i m’hi vaig apuntar.

 

Laia Muñoz Osorio

1r Batx Grec

Els jocs florals II – Claudia

Ahir, quan em vaig llevar, a les set del matí, el sol començava a escalfar les cases, i entrava una llum penetrant per l’atri. Al meu costat en Iulius estava remugant, per aquell sol que tant mal ens feia a la ressaca. La nit anterior havíem estat bevent fins tard, més en Iulius que jo, i ara ho notàvem als nostres caps. Em vaig incorporar fins seure al llit, i poc després va entrar la Dula portant una safata on hi havia dues copes de vi, pa i formatge, peres i pomes, i ametlles i nous. De cop, la Dula, que anava molt de pressa, es va entrebancar amb una cadira, i el vi es va vessar i va tacar la túnica del meu marit.

De cop i volta, en Iulius es va enfurir, va començar a cridar a l’esclava i li va donar un parell de bufetades. Jo ho mirava en silenci, observant les llàgrimes que queien galta avall a la cara de la Dula, una noia que tenia a penes 15 anys i sempre s’esforçava a no fer-nos enfadar. La noia va caure de genolls i ràpidament en Policarp, un dels dos esclaus homes que tenim, d’uns 20 anys, va aparèixer a recollir el desastre que havia fet la Dula, i aquesta va continuar amb la seva feina, sense que les llàgrimes deixessin de caure.

Tocador d’una matrona romana. Juan Giménez Martín (1855-1901)
[Font: Wiquimedia]

Quan el sol ja era alt, cap a les deu, vam sortir al carrer, a celebrar el tercer dia de les Floralia, vaig perdre el Iulius, però no em va importar. De seguida vaig veure la Iulia, la meva millor amiga, i vaig anar amb ella i la seva filla gran. M’era totalment igual el que fes el meu marit, i més des que va repudiar la meva segona filla, ara fa mig any. No sóc capaç de perdonar-li-ho, perquè a més a més em va humiliar dient que havia tingut una nena a propòsit.

L’ambient festiu m’encantava, hi havia un soroll constant, de venedors cridant per vendre les seves mercaderies a les patrícies casades, i grups de nois joves que feien riallades escandaloses a les noies, que reien sota el nas, sempre vigilades per una esclava o la pròpia mare.

Prefereixo l’ambient del matí, perquè a mesura que avança el dia, la festa pateix sempre un canvi radical.

A la tarda, després del ritual a Flora, jo estava bastant fastiguejada, però en Iulius em va venir a buscar per anar a veure l’espectacle que oferien en un teatre improvisat, on hi havia dos nois joves i nus que perseguien dues dones també nues. Veure aquells nois tan bells, tan diferents al meu marit, em feia recordar els tres amants que havia tingut des que en Iulius va repudiar la meva nena. Em sentia orgullosa d’haver-ho fet, no podia suportar haver de ser sempre l’esclava del meu marit, i estar sempre disponible quan ell ho desitgés, així que quan ell era a la basílica o al mercat, mirant productes d’Orient (que després mai comprava) jo m’assegurava que el meu amant pogués entrar i sortir abans que el meu marit arribés. Mentre pensava això, se m’escapava un somriure sense voler.

Quan vam sortir de la representació, les prostitutes ja s’havien amuntegat a la sortida i per tots els carrers. Aquí començava la festa dels homes, la festa que a mi no m’agradava.

Però, tot i això, vaig fer un parell de voltes per allà i vaig beure una mica de vi amb la Iulia.

Quan marxava, només veia el vi corrent de mà en mà, i cada cop hi havia més homes anant a llocs foscos amb prostitutes despullades i també èbries, mentre les dones respectables anaven a refugiar-se a casa seva.

Vaig anar a cercar la Dula, però no sabia on era, i mentre treia el cap per un carreró, un home gras i borratxo em va agafar pels malucs i em va començar a dir paraules obscenes a l’oïda. Estava espantada i no sabia què fer, i sobtadament vaig sentir un soroll, i l’home va caure al terra bruscament. Darrere seu, el Iulius amb una gerra de vi trencada i regalimant se’l mirava amb ulls furiosos. Potser, ara que ho penso, no és tan mala persona, però no em penedeixo d’haver tingut amants.

Vaig donar-li les gràcies i vaig marxar ràpidament cap a casa, i llavors vaig trobar la Dula, que estava estranyament pàl·lida, i tenia els ulls molt oberts i cara d’espant. No sabia què li passava, però tampoc eren cosa meva els afers de l’esclava.

Vam dirigir-nos a casa, i un cop allà em vaig assegurar que els nens estiguessin tots dormint, i amb ells els esclaus que els cuidaven; només faltava Policarp, que tenia les nits de la celebració lliures.

Vaig anar a dormir mentre la Dula acabava de preparar i netejar per demà, i vaig adormir-me abans que arribés en Iulius.

Aquest matí es presenta igual, però qui sap, potser avui canvien les coses, i alguna cosa excitant ve a la meva vida, fent un canvi radical. Aquestes festes són tan volubles…

Núria Martínez Jiménez
1.2 Batx
INS Isaac Albéniz

El Laci, sepulcre d’humans, futur niu dels romans

Aprofitant la tasca del Fil Moodle  “Propostes per a la recerca d’una pàtria” he volgut recrear aquest epidosi de l’obra de Virgili:

 

Lavínia, els teus ulls s’empapen de sang

les teves llàgrimes llisquen per la pell

que tremola de tan terrible espant

produït pel conflicte tan cruel…

 

Llatins i troians es disputen el poder,

cap dels dos bàndols vol cedir,

els seus crits giren el món sencer

cap humà això no hagués escollit.

 

Cavalls que xisclen,

soldats encara

sense barba lluiten,

senten la sang amarga.

 

Turn i Eneas que volen manar,

un llatí i l’altre troià,

un dels dos morirà,

i l’altre amb Lavínia es farà.

 

El Laci, sepulcre d’humans,

futur niu dels romans.

Llatí neutral

empès pel vent d’austral.

 

La princesa Lavínia

es troba afligida,

espera amb resignació

que Fat prengui la decisió.

 

Laia Muñoz Osorio

1r Batx Llatí

L’home més egoista…

Aprofitant el tema de propostes de mites clàssics pendents en el Fil Moodle, he fet aquest poema. Sabeu a quin personatge es refereix? En què es converteix?

 

La teva bellesa és insuperable

i l’admires reflectida en el llac,

però el teu cervell és d’ase,

que el físic no et deixi dominar!

Tens la sort que moltes

noies t’estimen,

per què les has de rebutjar?

Quan te n’adonis, serà massa tard.

Eco t’oferia el cor,

li trencares,

Eco volia ser teva,

la menyspreares.

Va perdre el cos

per tu,

va perdre el plor,

per tu,

va perdre el son,

per tu,

ella creu que ningú no la vol,

només per tu…

Rebutjar-la per acabar

ofegat al llac,

què has guanyat?

L’home més egoista no l’hagués deixada escapar…


John William Waterhouse

Laia Muñoz Osorio

1r Batx Llatí

Diga’m, petit Eros, digues-m’ho ja!

[Una habitació ample i majestuosa. Una princesa agenollada al seu llit. Llum de lluna que acarona els seus plors. Medea es lamenta del seu dilema: el seu cor batega per Jàson però el seu cos se’l deu al seu pare Eetes, el rei de la Còlquida. No sap què decidir, se sent sola, com si no pertanyés a ningú…]

 

MEDEA: Oh, desconsolada jo! Diga’m, petit Eros, digues-m’ho ja!

Medea, Herculà

Estimo el pare, a Jàson, per què em fas dubtar?

Diga’m, petit Eros, digues-m’ho ja!

Per què em fas emmalaltir?

Diga’m, petit Eros, digues-m’ho ja!

Sento que estic embogint!

Diga’m, petit Eros, digues-m’ho ja!

Explica’m a què es deuen aquests plors…

Diga’m, petit Eros, digues-m’ho ja!

Qui és aquell que gosa entrar a la meva habitació?

 

CALCÍOPE: Oh Medea, germana enamorada,

ets coneixedora del destí dels meus fills?

Oh Medea, germana enamorada,

només de pensar-ho em fa mal el pit!

Oh Medea, germana enamorada,

saps quina és la solució?

Oh Medea, germana enamorada,

has d’oferir a Jàson el cor.

 

MEDEA: Oh Calcíope, sigues venerada pels déus!

Ara no en tinc cap dubte sobre el que haig de fer…

Oh, Calcíope, sigues venerada pels déus!

Quan vaig veure  Jàson, el vaig ignorar sense voler…

Oh, Calcíope, sigues venerada pels déus!

Qui és aquella que del meu balcó ve?

 

Medea, Estàbia

LAVÍNIA: Oh, princesa Medea! Sóc la reina del Laci.

Eneas no em fa cas. Què vols què faci?

Oh, princesa Medea! Sóc la reina del Laci.

Vaig casar-me amb ell perquè guanyà la guerra.

Oh, princesa Medea! Sóc la reina del Laci.

Les guerres sempre acaben igual, no valen la pena!

Oh, princesa Medea! Sóc la reina del Laci.

Aquest home mai escarmenta!

Oh, princesa Medea! Sóc la reina del Laci.

Cada nit amb dues o tres joves es presenta!

Oh, princesa Medea! Sóc la reina del Laci.

Estic farta de semblar forta i valenta…

Oh, princesa Medea! Sóc la reina del Laci.

Al precipici m’agradaria fer-li una empenta.

Oh, princesa Medea! Sóc la reina del Laci.

L’he deixat a casa, me’n vaig, haig de vèncer.

 

MEDEA: Reina Lavínia, quina raó!

Jo no vull quedar-me amb el pare, cruel com un lleó!

Reina Lavínia, quina raó!

Tampoc vull casar-me amb el gallard Jàson!

Reina Lavínia, quina raó!

Jo el que vull és anar a conèixer món!

Reina Lavínia, quina raó!

No parem fins que el cel no es tenyeixi de dol!

 

[Medea i Lavínia baixen pel balcó a través d’una corda i Calcíope desconcertada es planteja el succeït i també salta pel balcó]

 

 

Laia Muñoz Osorio

1r Batx Llatí-Grec

 

Locus Amoenus

Aprofitant la tasca del tòpic en llatí, he recuperat un poema que vaig escriure ja fa temps i que crec que coincideix força bé amb el tòpic literari Locus Amoenus.

Aquest llatinisme va ser utilitzat sobretot durant el Renaixement, tot i que troba precedent en la literatura de Virgili, Homer, Teòcrit i Horaci.

Espero que us agradi:

 

Agua, agua cristalina,

¿Adónde te llevan tan bonita?

Agua, agua cristalina,

¿Adónde te llevan tan deprisa?

¡Oh flor, roja flor!

¿Cómo es que desprendes tanto amor?

¡Oh flor, roja flor!

¿Por qué tus pétalos brillan bajo el Sol?

Ven, verde árbol, ven aquí,

enséñame a ser tan robusto como tú.

Ven, verde árbol, ven aquí,

mueve tus ramas, te iluminará la luz.

Canta avecilla, cántame más,

ayúdame a no desafinar.

Canta, avecilla, cántame más,

estiende tus alas y échate a volar.

Bosque, corre, vete, tápate;

una tormenta está a punto de llegar.

Bosque, corre, vete, tápate;

no quiero que ésta te haga llorar.

Bosque, corre, sal, destápate;

una tormenta está a punto de marchar.

Bosque, corre, sal, destápate;

tu bello canto quiero volver a escuchar.

Laia Muñoz Osorio

1r Batx Llatí

Conjur d’aromes

Ella treballava a la plaça del fòrum en un parada de fruits secs; jo passava sovint sense fixar-me en res més que en la seva pell resplendent sota el sol del migdia, quan les coses més senzilles es tornen tresors. Mai no he estat una persona tímida, potser perquè no vaig arribar a comprendre el seu significat, per tant res  no m’impedia d’ observar-la sense cap pudor, quan jo la mirava ningú no existia al fòrum, com la força de tot l’Olimp, la meva mirada penetrava el seu cos banyat de llum.

Les primeres paraules que vam creuar no les recordo i no sabria per què les vam iniciar, recordo les nostres passes allunyant-se plaça amunt mentre observàvem el sol desfent-se entre les muntanyes. Vam arribar a casa seva entre acudits sobre la gent que tots dos ens trobàvem al fòrum i altre cop no sabria dir-vos com és que vaig trobar-me amb els seus llavis, érem ombres en les clarianes del solstici que s’infiltraven per la finestra, ens vam integrar en la densitat dels aromes, érem i no existien pensaments, foc i vent.

El seu nom es presentava en els meus llavis amb facilitat, com l’impuls de l’instint, vaig posar-me dempeus i no vaig aturar-me des que el sol va aparèixer, em movia amb la gràcia d’un ballarí i percebia l’harmonia del món com un gran músic, ella va despertar un esperit atàvic en mi, jo vaig cedir al desig.

Els altres no compartien el meu entusiasme, parlaven amb mi i m’aconsellaven, discutien sobre termes que no era capaç de compendre, obsessió, ira, por, misèria. Jo únicament dedicava tot a observar-la, la perseguia en cada pas, en cada alè, en tots els seus pensaments.

Ella es va esfumar amb el xiuxiueig del fullatge, vaig buscar l’única persona en tota Roma capaç de obrir-me un nou camí en el neguit. Els últims carrers de les cases dels mercaders eren al seu cau, amb ulls sobre l’asfalt governava en la clandestinitat.

Les escales giravoltaven descobrint nous tapissos, escenes estrambòtiques del gènere humà, on la imaginació s’endinsava. Evidentment m’esperava amb tot llest per començar, trenta talles de fusta antiga, espècies fresques sobre el plat, dotze espelmes sota l’òrbita dels ulls de bou, les urpes de l’àguila reial i els meus dits com a compositors de l’obra, tot està preparat.

Escric el conjur induït per la potència dels aromes, una estranya companyia estimula els meus músculs mentre la seducció de les paraules desperta el subconscient que es manifesta en tots els versos. No té sentit pensar en nocions com el temps i l’espai, aquesta és una nova dimensió amb regles pròpies, hem travessat el món de les paraules i únicament distingeixo clars i obscurs, grans onades d’aire mobilitzen aquest espai ingravitatori, i ella és aquí, ara tan aprop que sóc capaç d’apropar el seu cor al meu pit, sentir la seva respiració al meu coll, observo el seu iris i pronuncio el seu nom que s’expandeix al llarg de l’espai.

Ara ho sé, ella és la regent d’aquest univers extraordinari, jo la vaig allunyar del món, lluny de la carn i els ossos. Vam estimar-nos tant que ella va convertir-se en l’atmosfera del meu esperit, quan els rajos van travessar la nostra habitació van emportar-se els seus records, les seves petjades i viuen en mi, jo sóc el guàrdia dels seus petons tatuats als meus llavis en secret.

És moment de tornar al cau, doncs els olors s’apaguen, els músculs s’enfonsen i la seva imatge s’allunya, la seva veu en mi, els seus bategs entre els meus dits, la seva pell brillant des dels meus ulls, no es poden apagar. Les convulsions comencen a precipitar-se, el cor s’ofega, ja és el moment…

L’única persona que podria obrir-me un nou camí de nou ja ho té tot preparat, perquè me’n vagi en el mateix silenci en què vaig arribar.

Dani Costa

aràcnida universitari