Per tal que situeu aquí i enllaceu amb els vostres apunts els diferents temples romans i entre tots i totes anem ampliant aquest mapa col·laboratiu de Temples romans:
Veure temples romans en un mapa més gran
Visioneu aquest vídeo i sabreu tota la història del temple romà de Vic:
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=7gh2nVOJlQ8[/youtube]
Utilitzant com a referent la reconstrucció en 3D extreta d’HistoTube, donem pas a l’explicació dels orígens del temple de Bàrcino i la seva ubicació exacta.
El Mont Tàber és un turó situat a la ciutat de Barcelona, al barri Gòtic concretament. Es troba a 16 metres sobre el nivell del mar i va acollir el primer assentament dels romans de la ciutat ex novo Bàrcino. La llegenda de la fundació de la ciutat per part d’Hèrcules ens arriba a través de la tradició romana, tot i que l’assentament romà al cim de l’anomenat Mons Taber ha deixat empremta en les restes del Temple d’August, actualment al carrer del Paradís. El Tàber tenia forma d’esquena d’ase, és a dir, tenia dos cims: un se situava entre els punts del carrer Freneria i carrer de la Llibreteria; i l’altre es trobaria més pròxima al Palau de la Generalitat, coincidint amb el lloc on hi ha la roda de molí desgastada del carrer Paradís. Tot i que és difícil de percebre a causa de les edificacions en la ciutat, el pendent d’alguns carrers permet notar la diferència de cota entre la ciutat romana i els terrenys del voltant. El seu cim està indicat amb una pedra de molí al carrer Paradís, davant de la seu del Centre Excursionista de Catalunya.
Tot i això, al segle III els continus saquejos a la colònia van produir una aturada en l’ocupació regular del mont Tàber i la construcció de muralles, que seguien el relleu del turó. Aquesta mena de ciutat-castell a sobre del Tàber va marcar el centre de la ciutat romana quan aquesta va créixer posteriorment, però de totes maneres el mont Tàber s’ha caracteritzat per l’ocupació dels grans temples religiosos que presidien la ciutat.
El temple de Bàrcino era de planta rectangular, hexàstil, que significa que tenia sis columnes per onze de costat i perípter, o sigui, que té una renglera de columnes a l’entorn de la cel·la, amb dues columnes in antis. Aquest anàlisi s’ha dut a terme a partir de l’article “Templa Romana” I: Tipologia i característiques generals de les nostres companyes Ànnia i Ana.
Com es pot apreciar a les fotografies actuals del temple d’August de Barcelona, les columnes eren d’estil corinti (un dels tres ordres clàssics de l’arquitectura grega, juntament amb el dòric i el jònic). El capitell corinti es caracteritza per estar decorat amb fulles d’acant i el seu origen es troba a la Grècia clàssica, tot i que s’ha anat utilitzant a través de la història. Per contemplar les diverses parts que componien el temple de Bàrcino hem utilitzat una reconstrucció virtual de la qual indiquem les parts a continuació.
1. Com a agraïment a Caius Coelius perquè va aconseguir el permís i la col·laboració de les autoritats de Roma per construir les muralles, les torres i les portes exteriors, la ciutat li va dedicar aquesta inscripció a l’entrada del temple de Bàrcino.
2. En aquest altar es feien els sacrificis i les ofrenes als déus.
3. A sota del frontó hi havia uns dibuixos en senefa que reproduïen un sacrifici als déus.
4. El griu és un animal fabulós que custòdia els tresors dels temples, per això va ser utilitzat a l’època romana, pel fet que allà es guardaven totes les riqueses i objectes de valor obtinguts en les victòries militars.
5. El frontó de l’entrada. El poeta Virgili deia a l’Eneida que la família d’August era molt antiga i il·lustre i que, en els seus orígens, descendia de dos déus: Mart, déu de la guerra (figura de l’esquerra) i pare de Ròmul, el fundador de Roma, i Venus, deessa de la fertilitat (figura central). A més, August descendia d’Apol·lo (figura de la dreta), déu de la medicina, de les arts, de les ciències i de l’endevinació. Segons la llegenda, Atia Major va ser fecundada per Apol·lo -que va prendre la forma de serp- mentre ella dormia al seu temple. La representació d’aquests déus als temples ajudava a difondre la idea de l’origen diví de l’emperador.
6. La dea Victòria. En aquesta reproducció virtual no es pot apreciar, però al capdamunt del temple hi havia una escultura d’una deessa alada que és en sí mateixa una al·legoria o símbol de la victòria però, a més, té el sobrenom de Venus Genetrix (la Venus generadora de la família d’August) ja que la imatge de la deessa es va utilitzar a principis de l’època imperial com imatge de la victòria. Venus, com a deessa de la fertilitat, anuncia els bons temps i l’edat d’or que s’espera que sigui inaugurada per l’emperador.
Respecte al perquè de la construcció del temple, tot té origen en l’estratègia política de l’emperador Octavi August.
Durant l’Alt Imperi romà (segle I aC – segle III dC), Octavi August va mantenir en aparença les formes i les institucions republicanes, però tot tergiversant-les inicia un sistema polític conegut amb el nom de Principat, ja que l’emperador tenia el títol oficial de princeps, que li atorgava el poder absolut gràcies al suport de l’exèrcit. Les antigues institucions republicanes van quedar sotmeses al poder d’August i les magistratures es van convertir en títols nobiliaris, els comicis desapareixen i el senat (poder legislatiu) queda sota l’autoritat de l’emperador. Es van crear nous càrrecs públics: prefectes, administració de capital de l’imperi, procurador, funcionaris, caps de la cancelleria, encarregats dels ministeris i el concilium principis (l’autèntic govern).
Octavi va consolidar el seu poder concentrant en sí mateix els càrrecs més alts de l’Estat, de l’exèrcit, del govern provincial i de la religió (pontifex maximus). Gràcies a les múltiples obres públiques i la gran quantitat de propaganda, Roma va engrandir i contribuir en la importància de la figura d’Octavi August. També va aportar sobretot l’esperança en una pau duradora (pax Augusta). Així, l’any 27 aC va començar els seu govern de quaranta-cinc anys fins a la seva mort, anys caracteritzats per la pax Romana, (llarga pau interna que va dur prosperitat a tot l’imperi).
El tercer puntal d’aquesta propaganda per afiançar el seu poder, juntament amb la literatura i les obres públiques, va ser la religió. Les modificacions religioses del nou règim imperial van ser:
• Divinització de Juli Cèsar, a qui la mort prematura va impedir ser divinitzat en vida, i construcció d’un temple en honor seu al fòrum de Roma.
• Acceptació de la concessió per part del Senat del cognomen d'”August”, que havia estat atribuït als déus pel seu significat en llatí ‘majestuos’’.
• Designació del sisè mes del calendari (agost) amb el seu cognomen abans comentat.
• Inclusió en la religió oficial del culte a les seves divinitats familiars i personals: el Geni d’August i els Lars d’August com a divinitat individual que calia venerar.
Va envoltar la seva persona i la seva família d’una mística divinitat, tal com corresponia a una personalitat extraordinària dotada d’una fortuna excepcional gràcies a la protecció i estimació dels déus, és a dir, que els déus li atorgaven aquesta situació benestant.
Va afegir els cultes tradicionals al culte imperial: l’apoteosi era el moment de la successió del nou emperador que solia divinitzar el seu antecessor com una manera de justificar el seu propi poder. En canvi, mentre l’emperador és viu, és objecte d’adoració la part espiritual de la seva persona (numen o geni) i es prega als déus que el protegeixin. Tot i això alguns emperadors, com Calígula, Neró, Domicià o Còmmode, van arribar a presentar-se com a déus o herois olímpics (Apol·lo, Hèrcules, Júpiter) .
Sens dubte, Octavi August va trobar Roma de maons i la va deixar de marbre.
Recordeu que hi ha publicat un altre article similar a aquest sobre el temple Capitolí de Roma. Podríeu fer una comparació detallada dels dos temples?
Carla Asensio, Thaïs Garcia, Jessica Llavero, Andrea Martinez i Mar Morillo
2n Batxillerat Institut Isaac Albéniz
Després de llegir alguns dels articles d’El fil i d’Aracne i de seguir aprenent sobre aquest món fascinants dels nostres avantpassats, m’han vingut a la memòria unes paraules de Bernat de Chartres, teòleg del segle XII, professor a l’escola d’aquella catedral que solia dir:
“Nosaltres som com a nans asseguts a les espatlles dels gegants, de tal manera que podem veure més coses i més lluny que ells, però no per l’agudesa de la nostra vista, ni per les dimensions dels nostres cossos, sinó perquè la gran alçada dels gegants ens eleva i ens sosté a certa altura”.
Albert Soler, professor de literatura medieval de la Universitat de Barcelona diu a la Introducció del Llibre de Meravelles de Ramon Llull (Ed. Teide) que potser el vitrall de la catedral de Chartres, on es veu el profeta Daniel portant a les seves espatlles l’evangelista Sant Marc, té alguna relació amb el que acostumava a dir el filòsof.
Sigui com sigui, és ben palesa la petjada dels clàssics en el nostre dia a dia, encara més de vint segles després. És cert que, des d’un punt de vista tecnològic, hem fet un salt de record olímpic, i, per això, podem estar en contacte i compartir coneixements a través de la xarxa malgrat la distància física que hi ha entre Premià, Badalona, Barcelona, Sant Hilari, Campos (Mallorca), Sagunt… però també ho és que, com ells, seguim preocupats pel temps que ens fuig de les mans sense adonar-nos-en, per aprofitar el moment i per arribar a les estrelles encara que sigui per un camí difícil…
Que potser sabríeu dir com deien en llatí el que teniu en lletra negreta?
Dolors Clota
Sant Hilari
El Capitoli, del llatí Capitolium -ii n., és un dels set turons de Roma, on es trobava la ciutadella i un temple de Júpiter. El Mont Capitolí era la ubicació del centre religiós i polític, que es va establir durant la època de la República (509 aC-27 aC). Capitolium també és el nom donat a les fortaleses i els temples d’altres ciutats, ja que en el Capitolí hi havia emplaçat el palau dels senadors romans. Actualment es troba al Palazzo Senatorio, seu de l’ajuntament, amb dos palaus més al costat que emmarquen la plaça, on es troben el museus capitolins, tot dissenyat per Miquel Àngel. S’ha de dir també, que els museus capitolins allotgen la imatge de la lloba capitolina. Aquesta escultura és de bronze i representa, segons la tradició, la lloba que alletà Ròmul i Rem, i aquest esdevingué l’emblema de la ciutat de Roma.
Si es parla del Mont Capitolí, s’ha d’esmentar la història de Tarpeia. La roca Tarpeia (en llatí Rupes Tarpeia) era un abrupte pendent de l’antiga Roma, a prop del cim sud del turó Capitolí i les seves vistes donaven a l’antic Fòrum romà. Durant la República, es va utilitzar com a lloc d’execució d’assassins i de traïdors, que sense cap mena de pietat eren llançats des del cim.
Segons ho explica Tit Livi, quan Tit Taci va atacar Roma després del rapte de les sabines, la verge vestal Tarpeia –filla de Espuri Tarpei, que era governador de la ciutadella del turó Capitolí– va trair els romans obrint les portes de la muralla. El motiu de la traïció va ser bastant vulgar: obtenir allò que els sabins «portaven als braços»… Tarpeia poc s’esperava que, en lloc de braçalets d’or, obtindria cops dels seus escuts i que seria llançada al buit des de la roca que encara avui porta el seu nom.
Cap a l’any 500 aC, Tarquini el Superb, setè rei de Roma, va anivellar el cim de la roca, en va retirar els altars construïts pels sabins i hi va construir un temple dedicat a Júpiter Capitolí. Al cim també s’hi va construir un temple dedicat a Saturn, que contenia el tresor de Roma, i que va ser saquejat per Juli Cèsar l’any 49 aC.
El temple romà Capitolí té el seu origen a l’època etrusca, fet que va condicionar directament les seves característiques, tant en la forma com en la composició. Les seves dimensions eren de 52 per 62 metres de llarg i una alçada de 40 metres.
El temple presentava una planta quadrangular, dividida en tres cel·les dedicades cadascuna a un déu: Júpiter, Juno i Minerva, la Tríada del Capitoli. L’edifici tenia una façana de tres files de sis columnes llises, amb base i capitell geomètric a la manera dòrica.
Per construir-lo, els etruscos van utilitzar el travertí, un material compost per carbonat de calci, que era el component que donava aquest color blanquinós característic dels temples i escultures grecollatines. Com a revestiment dels pilars i les columnes exteriors van utilitzar pedres de forma irregular per donar més consistència a l’edifici (opus reticulatum).
L’edifici estava construït sobre un podium elevat per una escalinata que donava lloc a l’entrada central, on hi havia un gran pòrtic que permetia l’entrada al temple.
Pel que fa a l’interior, el temple estava dividit en tres cel·les, cadascuna dedicada a un dels déus capitolins, com ja hem esmentat. A ulls de l’espectador, la cel·la principal i central era la de Júpiter, la més gran de totes, que contenia un gran altar (ara Iovis), la de la esquerra estava dedicada a Minerva, i la de la dreta a Juno.
A la part superior del temple hi havia una quadriga de terracota pintada sostinguda per dos grans pedestals, encarregada per Tarquini el Superb, que l’any 296 a.C es va substiutir per una de bronze.
L’any 83 aC, va haver-hi un incendi, i el temple va ser parcialment destruït per les flames. Llavors van tornar a reconstruir-lo sota l’ordre de Sul·la, però aquesta vegada amb un nou material: el marbre.
Els romans tenien tendència a agrupar els seus déus de tres en tres, com els egipicis, formant així tríades. La Tríada Capitolina, a qui és consagrat aquest temple i la més important dins la mitologia romana, era formada per Júpiter, Juno i Minerva. Però s’ha de dir que la primera tríada que es va crear era formada per Júpiter, Mart i Quirí, als quals es retia culte mitjançant els flamines principalment, però això era durant la època pre-etrusca de la història de Roma. Després, amb l’arribada dels etruscs a Roma, canviaren Mart i Quirí per Juno i Minerva. Juno, perquè que era la dona de Júpiter, i Minerva, la deessa de la guerra i de l’estrategia militar així com de les activitats no agràries. És a dir, es va subsituir la tríada llatina d’origen indoeuropeu per una tríada etrusca on, al costat de Júpiter, apareixen les dues grans deesses dels etruscs. I va ser a conseqüència d’aquest canvi que es va crear el Temple Capitolí de Roma, en honor a aquesta Tríada Capitolina, la qual s’anomenà així perquè el temple va ser construït al capdamunt del Capitolí de Roma, com ja hem dit abans.
Júpiter, Juno i Minerva van ser les divinitats supremes de Roma, les més importants, i a part del temple Capitlotí a Roma també en tenien un a totes les altres ciutats de l’Imperi, atesa la seva importància. Aquesta tríada, fins a la fi de l’Imperi, va seguir sent molt important però en l’època imperial va quedar eclipsada pel culte imperial que dominava sobre qualsevol altre tipus de culte.
I ara, classifiqueu aquest temple segons les indicacions de l’Ana i l’Annia a l’article Templa romana I, ubiqueu la història de Tarpeia en el marc del llibre primer d’Ab urbe condita i tireu del fil dels personatges i èpoques històriques que l’article comparteix amb la lectura d’aquest trimestre.
Recordeu que hi ha publicat un altre article similar a aquest sobre el temple d’August a Bàrcino.
Sara Cañizares, Marc Cortés, Carlos Cuevas i Ariadna Jiménez
Llatí 2on de batxillerat
El temple romà era l’edifici consagrat al culte típic de la religió romana. “Temple” deriva de la paraula llatina templum, que no només indica l’edifici en si, sinó el lloc consagrat, orientat segons els punts cardinals, en funció el ritual de la inaguratio, que és l’orientació que correspon a l’espai sagrat del cel.
Com que els romans primitius veneraven numina incorpòries que no tenien una ubicació concreta, el temple romà és una síntesi entre l’etrusc i el grec, que neix a partir de la introducció dels déus antropomòrfics propis d’aquestes dues cultures. Dels etruscos prové el pòdium i l’escala d’accés frontal, de manera que la façana esdevé la part més important del temple romà. Per imitació a les columnes que circumden el temple grec, els romans van afegir una segona fila de columnes al vestíbul i, en alguns casos es van constuir columnes annexes a les parets al voltant del temple o, fins i tot, un peristil sencer a l’estil grec passa a completar el frontal. Ara podrem veure un plànol de les tres plantes, començant per l’etrusca, continuant per la grega i finalitzant amb la romana.
Segons el nombre de columnes, els temples es poden classificar en dístil, tetràstil, hexàstil, octàstil, ennèastil i decàstil, conceptes que quedaran aclarits a continuació. També es poden classificar segons la col·locació d’aquestes columnes, de manera que poden ser temples perípters, dípters, pseudodípters i tolos, tipologies que, com les anteriors, quedaran també aclarides més endavant. Per completar la classificació, atenem a l’ordre arquitèctònic a què pertanyen, en funció dels seus elements decoratius.
Els temples també es poden classificar segons el número de columnes que tingui el temple, tenint en compte que el terme stylos en grec vol dir columna:
1. Dístil: trobarem dues columnes a l’entrada. Un exemple clar és el temple de Zeus a Olímpia.
2. Tetràstil: es veuen quatre columnes a l’entrada, com per exemple en el temple de Nice, a Atenes.
3. Hexàstil: localitzem a l’entrada sis columnes. Es veu en el temple de Segesta i al temple romà de Vic, que posseeix un pòrtic amb sis columnes i capitells corintis. Un altre temple que cal esmentar perquè és molt important és el d’Èvora, a Portugal, que era hexàstil també.
4. Octàstil: observem vuit columnes a l’entrada. Un dels temples més famosos que tenen aquesta característica es el Partenó d’Atenes.
5. Enneàstil, decàstil…: comptem nou o deu columnes a l’entrada, repectivament.
Segons la col·locació de les columnes també es poden classificar de maneres diverses:
1. Temple Perípter: És aquell temple que té una fila de columnes al voltant de l’edifici, deixant un passadís. És molt comú en els temples grecs.
2. Temple Dípter: El temple conté una doble fila de columnes al voltant de la cel·la.
3. Temple Pseudodípter: Les columnes del temple estan construïdes de manera que, a més de tenir una fila de columnes al voltant del centre de l’edifici, en la part anterior i posterior n’hi ha una altra. Així sembla un temple dípter en la banda anterior i posterior.
4. Temple Tolos: És el tipus de temple que aconssegueix la simetria total. La planta d’aquest temple és circular i té una filera de columnes al voltant de la cel·la circular. La planta circular del Panteó de Roma és una evolució d’aquest tipus de temple que es corona amb una immensa cúpula.
A més dels ordres que utilitzaven els grecs, el dòric, el jònic i el corinti, els romans usen també el toscà, més simple encara que el dòric, i el compost, combinació de corinti i jònic.
Tractarem els tres ordres prioritaris que s’utilitzaven en l’època:
1. Ordre dòric: és el més primitiu i simple. El fust de la columna descansa directament sobre l’estilòbat. El capitell no té decoració.
2. Ordre jònic: és el segon, en sentit cronológic, més esvelt i airós que l’ordre dòric. La columna va sobre una base i el capitell, l’element més representatiu d’aquest ordre, es reconeix per les dues volutes o espirals amb que s’adorna.
3. Ordre corinti: és el més elegant i ornamentat dels ordres arquitectònics clàssics. La columna va dotada de basa i el capitell és l’element més representatiu d’aquest ordre, que es reconeix per la seva aparença de campana invertida o cistella de la qual desbordessin les fulles d’acant, les tiges del qual donen lloc a una espècie de volutes o espirals en les quatre cantonades.
Els romans, en les seves construccions utilitzaven sobretot l’ordre corinti i l’ordre jònic, tot i que podem trobar alguna construcció en què les columnes siguin d’ordre dòric, però les feien per imitar totalment els grecs.
Trobareu aquesta informació general apicada en el l’estudi de dos casos concrets: el temple Capitolí de Roma i el dedicat a August a Bàrcino.
Ana Rosa i Annia García
2.2 Batxillerat
Què n’opineu vosaltres, aràcnids i aràcnides, de la restitució de les quatre columnes jòniques de Puig i Cadafalch a Barcelona, darrera la font màgica de Montjuïc?
Aquí teniu l’article del meu bloc, Les altres Barcelones, i també la notícia a 3cat24.cat la a La Vanguardia. Mireu les fotografies i els vídeos. Què en dieu?
El quadre El naixement de Venus de Sandro Botticelli continua inspirant, ara el trobem en un anunci de cafè amb Julia Roberts de dea.
Recordeu la meva inspiració amb Barbies, o l’extens i superinteressant apunt de la Coty. És curiós, veritat! Si en coneixeu més, actualitzeu els apunts perquè el quadre de Sandro i la seva Venus no deixen d’inspirar i de reproduir-se amb les noves tecnologies.
Valèria
5è Primària
Cada vegada més, els artistes, amb els temps que corren, han de recórrer a projectes més i més provocadors per a que el seu art es doni a conèixer i sigui reconegut. I quin exemple millor que l’artista que em porta a escriure aquestes línies: Banksy. I direu, qui és? De fet, ningú no ho sap, ja que aquest és el sobrenom d’un artista anglès que estampa les parets de la ciutat de Londres (i de cada vegada més ciutats) amb les seves pintures. Utilitza una de els tècniques més desprestigiades de l’art de la pintura, el graffiti (amb una tècnica anomenada stencil), per a que tothom que passegi pels carrers anglesos pugui veure escenes tals com aquestes:
Bansky es caracteritza per plasmar, amb les seves obres, crítiques socials, polítiques i morals, mostrant imatges de les ètnies entre les que vivim i que potser formem part. Davant la seva identitat oculta, Tristán Marco, artista que s’expressa de manera similar a Bansky però sense ocultar-ne la seva identitat, afirma que “va néixer el 1974 i va créixer a Bristol, Anglaterra. Fill d’un tècnic de fotocopiadores, es va entrenar com a carnisser i es va veure implicat en el graffiti durant el boom de l’aerosol a Bristol a finals dels anys 80.” Des dels seus inicis, ha publicat llibres i ha presentat exposicions, sempre sota altres pseudònims. Existeixen instantànies de càmeres ocultes de la seva figura, però mai de la seva cara, ja que actua i presenta el seu art sempre sota la protecció de la nit. Però per què s’amaga? Potser per què el seu art és massa rebel per a la societat d’avui en dia, i poca gent acceptaria el fons de les seves idees? El seu art, ple de destrosses cap a la comunitat segons les autoritats, expressa rebel·lió però tot i així mai no deixa de banda l’art pur, harmoniós i estètic. Bansky, com tot artista, és inspirat per l’art que varen crear a l’antiga Grècia i Roma i ens ha deixat molts exemples d’aquestes obres en les seves exposicions:
Quines obres de l’art clàssic rememora el pintoresc artista amb aquestes obres?
Tot i que utilitzi art clàssic per a crear el seu propi, no deixa de ser original per tant ¿a qui no li agradaria caminar pel carrer que cada dia transitem i trobar-se una espectacular crítica contra el que possiblement nosaltres fem? Banksy, tot haver estat perseguit per la llei en diferents ocasions, és considerat un gran geni de l’art contemporani.
Qui podria dir artistes similars, que utilitzin el seu mateix estil de pintura? I altres artistes també perseguits per la llei?
L’art que fa l’artista que avui tractem em recorda a un fet semblant que va passar amb l’estàtua del déu Pan, a l’església Santo Spirito, a Sassia, però en aquest cas la protesta era per part dels espectadors, no de l’artista…
Aquí us deixo, com a curiositat, un dels tants openings que es realitzen per la sèrie The Simpsons, però aquest cop ideat i creat per en Banksy, junt amb l’equip de la famosa sèrie. Què opineu? Com el definiríeu?
Quin aspecte critica Banksy que podríem trobar a la societat clàssica?
Rebeca Sánchez
2on de Batxillerat de Grec i Llatí
Des que es va construir el nou museu de l’ Acròpolis a Atenes, s’ha iniciat de nou una discussió pel retorn dels marbres del Partenó, que un dia, l’embaixador britànic Lord Elgin i altres, procedents d’altres països, van endur-se amb l’argument de que a Grècia no hi havia espai suficient ni les condicions necessàries per a que es poguessin conservar en bon estat.
Com es natural, essent part del seu patrimoni, els grecs ho reclamen. S’han fet diverses intervencions per donar suport als grecs, com per exemple aquesta campanya online que apareix en un apunt d’Aracne.
Jo opino que, ja que formen part d’un dels monuments arquitectònics més importants, per no dir el que més, de l’art grec, tenen tot el dret a demanar-los. A més, té un valor molt emocional pels atenesos, i no trobo bé que altres països en treguin benefici. Però tot i així, se’ls ha d’agrair tot aquest temps que els han conservat, perquè potser si no fos per ells, ara mateix no en podríem parlar-ne.
El British Museum, principalment, a diferència d’altres com el Vaticà, és el que es nega a retornar-los, i s’argumenta dient que la civilització grega té una gran importància en les arrels de les cultures europees i que mereix formar part de l’exposició dels museus més notables. Què n’opineu vosaltres? Han o no de tornar els marbres al seu lloc d’origen? Quan han de tornar?
En aquest vídeo, apareixen tots els marbres i tresors que van ser expoliats del Partenó, i que ara es troben al British Museum de Londres:
Us els imagineu en color?
Laura Galán
2n de Batxillerat