El Fil de les Clàssiques

És increïble! Nosaltres, quan vàrem visitar en la nostra sortida a Girona el 2010 el CASC (Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya) vàrem veure el tap de suro i ja ens va semblar increïble que es conservés!

Aquests dies és notícia ja que el Museu d’Arqueologia de Catalunya a Empúries juntament amb l’Institut Català del Suro ha presentat l’estudi que demostra que el suro del coll d’una àmfora romana de fa dos mil anys, trobat en el fons marí entre les restes d’un vaixell enfonsat a prop del Port de la Selva entre els anys 10 aC i 10 dC, encara conserva la seva durabilitat i resistència. El tap de suro romà ha mantingut els seus components principals, els mateixos que donen al suro les seves propietats de tapar de forma perfecta, amb les propietats que el fan elàstic i compressible fins a adaptar-se al coll d’una ampolla.

En conclusió, els romans ja van demostrar la idoneïtat de la utilització dels taps de suro per a conservar el líquid que transportaven en les àmfores vinàries, i dos mil·lennis després segueix essent el material per excel·lència a l’hora de preservar vins i caves i alhora contribueix a mitigar el canvi climàtic.

Podeu veure la notícia al Telenotícies Comarques del 23 de maig de 2012:

Sobre les propietats del suro (TN Comarques… per Classiques_Motion

Aquest apunt, més aviat hauria de dir-se Què sap el gat de fer culleres?, frase que en català es diu a un que vol fer coses que no sap fer o que parla d’allò que no entén. El refrany complet és «què sap el gat de fer culleres, si no ha estat mai cullerer?». Una altra variant és «què sap el gat de fer culleres, si en sa vida n’ha vist fer?». Sigui com sigui, és un avançament per recordar-vos que ben aviat anirem per quart any a fer de romans i de romanes al mercat de la Boqueria i farem un taller de Cuina romana amb la cuinera Eulàlia Fargas. Cuinarem i després tastarem el menjar fet per conèixer els gustos i sabors dels antics romans. Tant a El Fil de les Clàssiques com a Aracne fila i fila tenim moltes entrades de cuina romana, a més s’acaben d’obrir les tasques de la unitat 12 del vostre Moodle. Comencem, doncs:

Cochlearia Romana

Sabíeu que el nostre mot cullera prové del llatí cochlearia, mateix significat, plural del neutre clàssic cochlear, -aris, derivat del femení cochlea, -ae, “cargol, petxina”.

Hi veieu la relació? La forma còncava i el mànec per on s’agafa potser recorda al cargol? Potser servien per menjar aquests animalons?

Els romans no coneixien la forquilla i a taula, com bé sabeu, no empraven gairebé el ganivet (culter, -tri; m.) perquè se’l servia el menjar tallat en petits trossets que menjaven amb els dits. Era un senyal d’elegància menjar amb la punta dels dits sense embrutar-se les mans i la cara. La cullera, però, era molt utilitzada i podia tenir diverses formes. N’hi havia una de més grossa, ligula, i la menor anomenada cochlea tenia un mànec en forma d’agulla que servia també per a punxar trossos de menjar o obrir musclos com si fos una actual forquilla.

Tot just hem tornat de les vacances de Nadal i és precisament per aquestes dates quan la major part de les famílies es reuneixen per celebrar les festes. La majoria de les societats humanes es basen en la família.

Els romans incloïen a la seva família (familia, ae; f.) els esclaus i criats d’una persona (famulus, -i; m.).  Vet aquí l’origen del nostre mot! El cap i amo absolut n’era el paterfamilias i, entre d’altres,  tenia autoritat sobre l’esposa (potestas maritalis o manus) i sobre els fills (patria potestas).

Lingua Latina per se illustrata, d’ Hans Orberg.

Ho recordeu?

Com bé sabeu, la família (familia, -ae; f.) és un conjunt de persones unides per vincles de parentiu. Aquests vincles s’estableixen per consanguinitat o bé per avinença. En el primer cas (gradus cognationis), tenim el besavi (proavus, -i; m.) i la besàvia (proavia, -ae; f.) , l’avi (avus, -i; m.) i l’àvia (avia, -ae; f.), els pares (parentes, -um; m.) o bé el pare (pater, -tris; m.) i la mare (mater, -tris; f.), els fills (liberi, -orum; m.) o bé el fill (filius, -i; m.) i la filla (filia, -ae; f.), si la fillada és doble gemella proles (f.),  el nét (nepos, -otis; m.) i la néta (neptis, -is; f.), el besnét (pronepos, -potis; m.) i la besnéta (proneptis, -tis; f.). En línia col·lateral, tenim el germà (frater, -tris; m.) i la germana (soror, -oris; f.), els germans bessons gemelli fratres i les bessones gemellae sorores.  També són relacions per consanguinitat les de l’oncle o tiet (patruus, -i; m. si era per part del pare i avunculus, -i; m. en el cas de l’oncle matern) i la tia o tieta (amita, -ae; f. la tia paterna i matertera, -ae; f. la tia materna); el nebot i la neboda (patruelis, -lis, m./f. el/la nebot/neboda per la part del pare i consobrinus, -i, m. el nebot per la part de la mare i consobrina, -ae, la neboda) i el cosí germà (sobrinus, -i; -m.) i la cosina germana (sobrina, -ae; f.).

Les relacions que es creen per avinença (gradus affinitatis) són les del marit o espòs (vir, viri; m. o bé maritus, -i; m.) i la muller o esposa (uxor, -oris; f.); el sogre (socer, -eri; m.) i la sogra (socrus, us; f.); el gendre (gener, -eri; m.) i la nora o la jove (nurus, -us; f.) , i el cunyat (levir, -i, m.) i la cunyada (glos, gloris; f.), que són els germans del marit o bé de la muller. Alguns romans també tenien padrastre (vitricus, -i, m.) i madrastra (noverca, -ae, f.). Així el privignus, -i, m. era el fillastre i privigna, -ae, f. la fillastra.

Un retrat de família és sens dubte l‘Ara Pacis Augustae. Recordeu Mea vita o Personalis charta? Ara ha arribat  el moment de fer Familia mea, gens mea! Espero amb candeletes aquests retrats de família en sentit ampli (gens, gentis; f.: llinatge)!

El llentiscle o llentrisca (Pistacia lentiscus)

Ergo transit in mastichen, quae et ex alia spina fit in India itemque in Arabia; lainam vocant. sed mastiche quoque gemina est, quoniam et in Asia Graeciaque reperitur herba a radice folia emittens et carduum similem malo, seminis plenum ac lacrimae, quae reumpit incisa parte summa, vix ut dinosci possit a mastiche vera. nec non et tertia in Ponto est, bitumini similior, laudatissima autem Chia candida, cuius pretium in libras denarius X, nigrae vero denarius II. Chia e lentisco traditur gigni cummium modo. adulteratur ut tura resina.

Plini el Vell Història Natural XII 72 (Lacus Curtius)

Plini el Vell ens informa que els grecs mastegaven una goma aromàtica que produeix el llentiscle, sobretot preuaven  el màstic provinent de l’illa grega de Quios, precisament avui encara té Denominació d’Origen protegida de la Unió Europea (vid. Amics arbres, arbres amics); per tant, si us pensàveu que el xiclet, mot d’origen nàhuatl conegut pels espanyols a Amèrica,  és un invent moder,  anàveu ben errats perquè ja l’home neolític trobava el conhort mastegant reïna de bedoll com a antisèptic bucal i els grecs ja es delien  pel produït a Quios. Ara bé no us penseu, sobretot Chaima, que malgrat aquest origen antic, us deixi mastegar a classe xiclet, coneixeu prou que les normes de convivència del centre ho prohibeixen i les del nou Premià també. Dura lex sed lex!

Màstic de Quios

Els alumnes de llatí de l’institut Cristòfol Ferrer just abans de les vacances de Setmana Santa vàrem anar per tercer any a l’aula gastronòmica de la Boqueria i un cop més vàrem  aconseguir cuinar un deliciós menú romà amb la cuinera, professora i assessora de cuina infantil, autora del llibre de receptes per cuinar en família Cuinem junts (RBA), il·lustradora amb fruites i verdures de Papallones dins Una mà de contes… Eulàlia Fargas i amb l’entranyable Àngela. Val més una imatge que mil paraules. Jutgeu vosaltres mateixos. Nosaltres hi tornarem el curs vinent. Plurimam salutem!