Tag Archives: Cultura romana

Portaven barba els romans?

Any rere any, es repeteixen a classe les mateixes preguntes i, tot i que en els museus sovint hem vist escultures romanes de rostres barbats i d’altres afaitats, els recordem més aviat, gràcies al cinema, sense barba. Portaven barba, però, els romans?

Santa Bibiana Massimo, Roma. Wikipèdia

Adrià. Santa Bibiana Massimo, Roma. Wikipèdia

Aquesta imatge pertany a l’emperador filohel·lènic Adrià. Sabeu per què portava barba? Adrià es deixava barba, segons el costum grec, perquè tenia un problema facial.

Els antics romans, de fet, es deixaven créixer la barba i els cabells fins a finals del segle III aC en què es va posar de moda afaitar-se la barba i tallar-se els cabells curts o rapats al zero. Calia tenir els serveis d’un barber (tonsor) i el 296 aC Ticinius Mena introdueix a Roma el costum de les barberies.

El que sí és cert que de seguida que tenien el primer pèl blanc, cap als quaranta anys, s’afaitaven tot el rostre per dissimilar els senyals que consideraven de vellesa.

Els joves consagraven la primera barba espessa a una divinitat, tota una festa familiar. Afaitada aquesta es deixaven una barbeta que cuidaven acuradament. Els cabells els podien portar llargs, arrissats, amb un petit serrellet o amb el cap rasurat.

A l’època de l’emperador Adrià, es va tornar a posar de moda el costum de no afaitar-se, moda que durà fins a l’època de Constantí que imposà de nou el costum d’afaitar-se, costum que durà fins al final de l’Imperi romà. Ara bé, les persones que portaven dol i els acusats en un judici per commoure la compassió del jurat es deixaven la barba; els filòsofs seguint un costum grec, també portaven la barba espessa i llarga.

Luci Ver

Fuit decorus corpore, vultu geniatus, barba prope barbarice demissa, procerus et fronte in supercilia adductiore venerabilis.                                                            Història Augusta, Verus 10, 6-7

 Portava barba Juli Cèsar?

Fuisse traditur excelsa statura, colore candido, teretibus membris, ore paulo pleniore, nigris vegetisque oculis, valitudine prospera, nisi quod tempore extremo repente animo linqui atque etiam per somnum exterreri solebat. Comitiali quoque morbo bis inter res agendas correptus est. Circa corporis curam morosior, ut non solum tonderetur diligenter ac raderetur, sed velleretur etiam, ut quidam exprobraverunt, calvitii vero deformitatem iniquissime ferret, saepe obtrectatorum iocis obnoxiam expertusIdeoque et deficientem capillum revocare a vertice adsueverat et ex omnibus decretis sibi a senatu populoque honoribus non aliud aut recepit aut usurpavit libentius quam ius laureae coronae perpetuo gestandae.

SUETONI, De Vita Caesarum, Divus Iulius  1, 45, 1-2

És possible datar una escultura romana a partir del pentinat i la barba? Si teniu l’oportunitat de visitar un museu, poseu-ho en pràctica!

Celebritas uirorum ac mulierum…

Un epitafi (del llatí epitaphius “oració fúnebre” a partir del grec ἐπιτάφιος “relatiu a la sepultura; funeral”: ἐπί “sobre” + τάφος “tomba”) és una inscripció sepulcral. N’hi ha de molt coneguts, sobretot dels personatges cèlebres; deixant de banda els tristos, n’hi ha de poètics i d’altres de molt de divertits, sarcàstics o venjatius.

Per què creieu que ens han arribat tants epitafis romans? Què pretenien? Què és la Celebritas? …

Els nombrosos epitafis funeraris romans han posat noms i cognoms a ciutadans de fa dos mil anys. Us proposo un any més de buscar-los a la xarxa, en els llibres, en les vies sepulcrals, en els museus, … i torneu a la vida, tot comentant o publicant a la xarxa els seus epígrafs funeraris, a personatges cèlebres, però també a homes, dones i infants que van voler perpetuar-se en el temps.

De ben segur, els romans avui publicarien els seus epitafis a la xarxa amb elegància i amb amor. És també aquesta una herència clàssica? Llegiu aquestes esqueles i ja m’ho comentareu! Recordeu els epitafis que es van dedicar a Steve Jobs? (Vid. recordeu el seu discurs Memento mori!)…Per a nosaltres el sexe ja no és tabú, i la mort?

Pregunta a la historia – Epitafios funerarios en Roma – 31/05/12Escuchar audioPregunta a la historia - Epitafios funerarios en Roma - 31/05/12

Us atreviu ara a fer-ne un? El vols inscriure en pedra? No us oblideu de compartir-lo:

Un tap de suro romà no perd les seves propietats!

És increïble! Nosaltres, quan vàrem visitar en la nostra sortida a Girona el 2010 el CASC (Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya) vàrem veure el tap de suro i ja ens va semblar increïble que es conservés!

Aquests dies és notícia ja que el Museu d’Arqueologia de Catalunya a Empúries juntament amb l’Institut Català del Suro ha presentat l’estudi que demostra que el suro del coll d’una àmfora romana de fa dos mil anys, trobat en el fons marí entre les restes d’un vaixell enfonsat a prop del Port de la Selva entre els anys 10 aC i 10 dC, encara conserva la seva durabilitat i resistència. El tap de suro romà ha mantingut els seus components principals, els mateixos que donen al suro les seves propietats de tapar de forma perfecta, amb les propietats que el fan elàstic i compressible fins a adaptar-se al coll d’una ampolla.

En conclusió, els romans ja van demostrar la idoneïtat de la utilització dels taps de suro per a conservar el líquid que transportaven en les àmfores vinàries, i dos mil·lennis després segueix essent el material per excel·lència a l’hora de preservar vins i caves i alhora contribueix a mitigar el canvi climàtic.

Podeu veure la notícia al Telenotícies Comarques del 23 de maig de 2012:


Sobre les propietats del suro (TN Comarques… per Classiques_Motion

Cochlearia Romana

Aquest apunt, més aviat hauria de dir-se Què sap el gat de fer culleres?, frase que en català es diu a un que vol fer coses que no sap fer o que parla d’allò que no entén. El refrany complet és «què sap el gat de fer culleres, si no ha estat mai cullerer?». Una altra variant és «què sap el gat de fer culleres, si en sa vida n’ha vist fer?». Sigui com sigui, és un avançament per recordar-vos que ben aviat anirem per quart any a fer de romans i de romanes al mercat de la Boqueria i farem un taller de Cuina romana amb la cuinera Eulàlia Fargas. Cuinarem i després tastarem el menjar fet per conèixer els gustos i sabors dels antics romans. Tant a El Fil de les Clàssiques com a Aracne fila i fila tenim moltes entrades de cuina romana, a més s’acaben d’obrir les tasques de la unitat 12 del vostre Moodle. Comencem, doncs:

Cochlearia Romana

Sabíeu que el nostre mot cullera prové del llatí cochlearia, mateix significat, plural del neutre clàssic cochlear, -aris, derivat del femení cochlea, -ae, “cargol, petxina”.

Hi veieu la relació? La forma còncava i el mànec per on s’agafa potser recorda al cargol? Potser servien per menjar aquests animalons?

Els romans no coneixien la forquilla i a taula, com bé sabeu, no empraven gairebé el ganivet (culter, -tri; m.) perquè se’l servia el menjar tallat en petits trossets que menjaven amb els dits. Era un senyal d’elegància menjar amb la punta dels dits sense embrutar-se les mans i la cara. La cullera, però, era molt utilitzada i podia tenir diverses formes. N’hi havia una de més grossa, ligula, i la menor anomenada cochlea tenia un mànec en forma d’agulla que servia també per a punxar trossos de menjar o obrir musclos com si fos una actual forquilla.

Familia mea, gens mea!

Tot just hem tornat de les vacances de Nadal i és precisament per aquestes dates quan la major part de les famílies es reuneixen per celebrar les festes. La majoria de les societats humanes es basen en la família.

Els romans incloïen a la seva família (familia, ae; f.) els esclaus i criats d’una persona (famulus, -i; m.).  Vet aquí l’origen del nostre mot! El cap i amo absolut n’era el paterfamilias i, entre d’altres,  tenia autoritat sobre l’esposa (potestas maritalis o manus) i sobre els fills (patria potestas).

Lingua Latina per se illustrata, d’ Hans Orberg.

Ho recordeu?

Com bé sabeu, la família (familia, -ae; f.) és un conjunt de persones unides per vincles de parentiu. Aquests vincles s’estableixen per consanguinitat o bé per avinença. En el primer cas (gradus cognationis), tenim el besavi (proavus, -i; m.) i la besàvia (proavia, -ae; f.) , l’avi (avus, -i; m.) i l’àvia (avia, -ae; f.), els pares (parentes, -um; m.) o bé el pare (pater, -tris; m.) i la mare (mater, -tris; f.), els fills (liberi, -orum; m.) o bé el fill (filius, -i; m.) i la filla (filia, -ae; f.), si la fillada és doble gemella proles (f.),  el nét (nepos, -otis; m.) i la néta (neptis, -is; f.), el besnét (pronepos, -potis; m.) i la besnéta (proneptis, -tis; f.). En línia col·lateral, tenim el germà (frater, -tris; m.) i la germana (soror, -oris; f.), els germans bessons gemelli fratres i les bessones gemellae sorores.  També són relacions per consanguinitat les de l’oncle o tiet (patruus, -i; m. si era per part del pare i avunculus, -i; m. en el cas de l’oncle matern) i la tia o tieta (amita, -ae; f. la tia paterna i matertera, -ae; f. la tia materna); el nebot i la neboda (patruelis, -lis, m./f. el/la nebot/neboda per la part del pare i consobrinus, -i, m. el nebot per la part de la mare i consobrina, -ae, la neboda) i el cosí germà (sobrinus, -i; -m.) i la cosina germana (sobrina, -ae; f.).

Les relacions que es creen per avinença (gradus affinitatis) són les del marit o espòs (vir, viri; m. o bé maritus, -i; m.) i la muller o esposa (uxor, -oris; f.); el sogre (socer, -eri; m.) i la sogra (socrus, us; f.); el gendre (gener, -eri; m.) i la nora o la jove (nurus, -us; f.) , i el cunyat (levir, -i, m.) i la cunyada (glos, gloris; f.), que són els germans del marit o bé de la muller. Alguns romans també tenien padrastre (vitricus, -i, m.) i madrastra (noverca, -ae, f.). Així el privignus, -i, m. era el fillastre i privigna, -ae, f. la fillastra. Del llatí vulgar patrinus, mateix significat, derivat de pater, –tris, ‘pare’ prové el mot català padrí -ina (m i f).

Un retrat de família és sens dubte lAra Pacis Augustae. Recordeu Mea vita o Personalis charta? Ara ha arribat  el moment de fer Familia mea, gens mea! Espero amb candeletes aquests retrats de família en sentit ampli (gens, gentis; f.: llinatge)!

P.D.: Aquí els podreu consultar!

Mastegaven xiclet els antics?

El llentiscle o llentrisca (Pistacia lentiscus)

Ergo transit in mastichen, quae et ex alia spina fit in India itemque in Arabia; lainam vocant. sed mastiche quoque gemina est, quoniam et in Asia Graeciaque reperitur herba a radice folia emittens et carduum similem malo, seminis plenum ac lacrimae, quae reumpit incisa parte summa, vix ut dinosci possit a mastiche vera. nec non et tertia in Ponto est, bitumini similior, laudatissima autem Chia candida, cuius pretium in libras denarius X, nigrae vero denarius II. Chia e lentisco traditur gigni cummium modo. adulteratur ut tura resina.

Plini el Vell Història Natural XII 72 (Lacus Curtius)

Plini el Vell ens informa que els grecs mastegaven una goma aromàtica que produeix el llentiscle, sobretot preuaven  el màstic provinent de l’illa grega de Quios, precisament avui encara té Denominació d’Origen protegida de la Unió Europea (vid. Amics arbres, arbres amics); per tant, si us pensàveu que el xiclet, mot d’origen nàhuatl conegut pels espanyols a Amèrica,  és un invent moder,  anàveu ben errats perquè ja l’home neolític trobava el conhort mastegant reïna de bedoll com a antisèptic bucal i els grecs ja es delien  pel produït a Quios. Ara bé no us penseu, sobretot Chaima, que malgrat aquest origen antic, us deixi mastegar a classe xiclet, coneixeu prou que les normes de convivència del centre ho prohibeixen i les del nou Premià també. Dura lex sed lex!

Màstic de Quios

Cuina romana a la Boqueria, per tercer any!

Els alumnes de llatí de l’institut Cristòfol Ferrer just abans de les vacances de Setmana Santa vàrem anar per tercer any a l’aula gastronòmica de la Boqueria i un cop més vàrem  aconseguir cuinar un deliciós menú romà amb la cuinera, professora i assessora de cuina infantil, autora del llibre de receptes per cuinar en família Cuinem junts (RBA), il·lustradora amb fruites i verdures de Papallones dins Una mà de contes… Eulàlia Fargas i amb l’entranyable Àngela. Val més una imatge que mil paraules. Jutgeu vosaltres mateixos. Nosaltres hi tornarem el curs vinent. Plurimam salutem!

Els fills, les millors joies!

Cornèlia, mare dels Gracs. Noël Hallé, 1779 (Musée Fabre)

La millor joia per a Cornèlia, filla d’Escipió l’Africà i muller de Semproni Grac, eren els seus fills. En tingué dotze però sols sobrevisqueren a més de Semprònia, els anomenats germans Grac, Tiberi Semproni i Caius Semproni, nascuts el 162 i 154 aC respectivament, que varen promoure a Roma una reforma agrària, però foren assassinats per sicaris dels grans terratinents. Cornèlia, que suportava amb fermesa i amb grandesa d’ànim les seves desgràcies, era encara viva quan li aixecaran el màxim honor civil per a una dona una estàtua, inspirada en la figura de Demèter, amb la inscripció Cornelia mater Gracchorum.

Cornèlia i els seus fills, de Pierre Cavelier

Cornèlia va passar la vida als camps anomenats Missens i li agradava de relacionar-se amb la gent. Sempre tenia la casa plena de convidats i sempre parlava de les gestes del seu pare, del seu marit i dels seus fills.

Doncs, ara si traduïu aquest text sabreu, si no ho sabíeu, d’on ve aquesta expressió tan encertada que dóna títol a aquest apunt!

Olim matrona Campana ad Corneliam, Gracchorum matrem, venerat, ut pulcherrima sua ornamenta illi ostenderet. Aurea enim erant. Cornelia illam inspexit, pretium notavit, mirum etiam artificium laudavit. Hoc tamen fecerat, ut hospitam sermone retineret, dum e schola liberi reverterent. Hi tandem pervenerunt. Tum Cornelia illos ad se vocavit, matronae ostendit et dixit: “Haec sunt ornamenta mea!

Valeri Màxim IV 4 adaptat

A la pel·lícula de Luigi Magni 1971 Escipió, conegut també com l’Africà en què Publi Corneli Escipió l’Africà i el seu germà Luci Corneli Escipió l’Asiàtic són acusats davant del Senat romà per Cató el Censor de malversació de fons públics,concretament d’haver-se quedat cinc-cents talents d’un tribut cobrat al rei de Síria. Tothom li va donant l’esquena, fins i tot la seva dona Emília, preocupada pel seu estatus social, li demana el divorci.


Fragment nens Escipió l'africà por Classiques_Motion

Farses Atel·lanes

 

Les Farses Atel·lanes són un gènere teatral menor però genuïnament romà.  L’any 2001 l’Aula de Teatre de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona  sota la coordinació pedagògica i artística de la companyia tarragonina Zona Zàlata (que precisament celebra aquests dies el seu 25è aniversari) van endegar  una tasca de recerca i reconstrucció al voltant de les farses Atel·lanes. El resultat d’aquest treball va ser la Farsa de Pappus, complementada posteriorment amb la Farsa de Bucco i Manduccus i la Farsa de Maccus i Dossennus. Les Farses Atel·lanes van ser estrenades el maig de 2001, 2002 i 2003 dins la programació del festival Tàrraco Viva i des d’aleshores no han fallat mai a la cita. També es van representar en el XVI Simposi d’Estudis Clàssics Tarragona 22 d’octubre de 2009.

El nom d’aquest  gènere prové de la ciutat d’Atella, a la Campània italiana, des d’on es va popularitzar cap al segle III aC. Eren peces còmiques breus, sovint grolleres, que a les jornades teatrals s’intercanviaven entre les tragèdies o les comèdies. A partir d’uns personatges tipificats i fixos es desenvolupaven arguments d’embolics i de costums amb un marcat to burlesc i sarcàstic. La capacitat d’improvisació dels actors a partir dels trets del seu personatge era un recurs important per a l’èxit de Farsa. Aquests  personatges eren: Pappus (el vell estúpid libidinós i avar), Maccus (el jove tan ximplet com vanitós), Dossennus (el geperut astut, enredaire i libidinós), Bucco i Manduccus (els dos criats bocamoll el primer i golafre el segon, tot i que aquests trets són perfectament intercanviables i complementaris).

A més de representar les farses, és digna de veure la reconstrucció de les màscares, el vestuari i l’escenari tal com s’empraven en l’antiguitat.

DARRERE EL TELÓ. AULA DE TEATRE URV. from Tarraco Viva on Vimeo.

Píram i Tisbe, del mite en llatí a la pervivència

Recordeu Qui m’explica el mite?. Doncs, ara que heu fet memòria és el moment de fer una passa més, ben descansats de la Setmana Blanca, i explicar-lo en llatí, representar-lo o almenys respondre les qüestions següents:

  • Qui sunt Pyramus et Thisbe?
  • Ubi est sepulcrum Nini?
  • Quis est Ninus?
  • Cur patres amantium amorem prohibent?
  • Quid perdidit Thisbe dum effugiebat?

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Per què creieu que aquest mite ha gaudit de tanta pervivència? Llegiu-ne algun exemple i comenteu:

SONETO
Mejor me sabe en un cantón la sopa,
y el tinto con la mosca y la zurrapa,
que al rico, que se engulle todo el mapa,
muchos años de vino en ancha copa.
Bendita fue de Dios la poca ropa,
que no carga los hombros y los tapa;
más quiero menos sastre que más capa:
que hay ladrones de seda, no de estopa.
Llenar, no enriquecer, quiero la tripa;
lo caro trueco a lo que bien me sepa:
somos Píramo y Tisbe yo y mi pipa.
Más descansa quien mira que quien trepa;
regüeldo yo cuando el dichoso hipa,
el asido a Fortuna, yo a la cepa.

A LA CORTE VAS, PERICO
A la Corte vas, Perico;
niño, a la Corte te llevan
tu mocedad y tus pies:
Dios de su mano te tenga.
Fiado vas en tu talle,
caudal haces de tus piernas;
dientes muestras, manos das,
dulce miras, tieso huellas.
Mas, si allá quieres holgarte,
hazme merced que en la venta
primera trueques tus gracias
por cantidad de moneda.
No han menester ellas lindos,
que harto lindas se son ellas:
la mejor fación de un hombre
es la bolsa grande y llena.
Tus dientes, para comer
te dirán que te los tengas;
pues otros tienen mejores
para mascar tus meriendas.
Tendrás muy hermosas manos,
si dieres mucho con ellas:
blancas son las que dan blancas,
largas las que nada niegan.
Alabaránte el andar,
si anduvieres por las tiendas;
y el mirar, si no mirares
en dar todo cuanto quieran.
Las mujeres de la Corte
son, si bien lo consideras,
todas de Santo Tomé,
aunque no son todas negras.
Y si en todo el mundo hay caras,
solas son caras de veras
las de Madrid, por lo hermoso
y por lo mucho que cuestan.
No hallarás nada de balde,
aunque persigas las viejas:
que ellas venden lo que fueron,
y su donaire las feas.
Mientras tuvieres que dar,
hallarás quien te entretenga,
y en expirando la bolsa,
oirás el Requiem aeternam.
Cuando te abracen, advierte
que segadores semejan:
con una mano te abrazan,
con otra te desjarretan.
Besaránte como al jarro
borracho bebedor besa,
que, en consumiendo, le arrima,
o en algún rincón le cuelga.
Tienen mil cosas de nuncios,
pues todas quieren que sean
los que están, abreviadores,
y datarios, los que entran.
Toman acero en verano,
que ningún metal desprecian:
Dios ayuda al que madruga;
mas no, si es andar con ellas.
Pensóse escapar el sol,
por tener lejos su esfera;
y el invierno, por tomarle,
ocupan llanos y cuestas.
A ninguna parte irás
que de ellas libre te veas:
que se entrarán en tu casa
por resquicios, si te cierras.
Cuando tú no conocieres,
tantas hallarás doncellas:
que los virgos y los dones
son de una misma manera.
Altas mujeres verás;
pero son como colmenas:
la mitad, güecas y corcho,
y lo demás, miel y cera.
Casamiento pedirán,
si es que te huelen hacienda:
guárdate de ser marido,
no te corran una fiesta.
Para prometer te doy
una general licencia,
pues es todo el mundo tuyo,
como solo lo prometas.
Ofrecimientos te sobren,
no haya cosa que no ofrezcas:
que el prometer no empobrece,
y el cumplir echa por puertas.
La víspera de tu santo
por ningún modo parezcas:
pues con tu bolsón te ahorcan
cuando dicen que te cuelgan.
Estarás malo en la cama
los dias todos de feria;
por las ventanas, si hay toros,
meteráste en una iglesia.
Antes entres en un fuego
que en casa de una joyera,
y antes que a la platería
vayas, irás a galeras.
Si entrar en alguna casa
quieres, primero a la puerta
oye si pregona alguno:
no te peguen con la deuda.
Y si por cuerdo y guardoso,
no tuvieres quien te quiera,
bien hechas y mal vestidas
hallarás mil irlandesas.
Con un cuarto de turrón
y con agua y con gragea,
goza un Píramo, barata,
cualquiera Tisbe gallega.

Si tomares mis consejos,
Perico, que Dios mantenga,
vivirás contento y rico
sobre la haz de la tierra.
Si no, veráste comido
de tías, madres y suegras,
sin narices y con parches,
con unciones y sin cejas.
que aun muerto y en el sepulcro
no le ha valido la iglesia.
¿Qué culpa tiene el buen Conde
de los catarros y reumas?
Que él fue fundador del pueblo,
mas no del dolor de muelas.
Pues al buen Pedro Mïago
yo no sé por qué le inquietan,
que él en lo suyo se yace
sin narices ni contiendas.
El ser chato no es pecado:
déjenle con su miseria;
que es mucho que, sin narices,
tan sonado español sea.
Culpa es del lugar, no es suya,
aunque suya sea la pena,
pues sus fríos romadizos
gastan narices de piedra.
Dejen descansar tus muertos,
ciudad famosa y soberbia,
pues mirada sin pasión,
tienes muchas cosas buenas.
Para salirse de ti
tienes agradables puertas,
y no hay conserva en el mundo
que tan lindo dejo tenga.
¿Hay cosa como tu prado,
donde cada primavera
en vez de flores, dan caspa
los árboles, si se peinan?
Yo sí que digo verdades,
que la pasión no me ciega
de ser hijo de Madrid
y nacido en sus riberas.
En cuanto a mudar tus armas,
juzgo que acertado fuera,
porque solos los demonios
traen llamas en sus tarjetas.
La primer vez que las vi
te tuve en las apariencias
por arrabal del Infierno
y en todo muy su parienta.
Mas ya sé por tu linaje
que te apellidas cazuela,
que, en vez de guisados, hace
desaguisados sin cuenta.
No hay sino sufrir agora,
y ser en esta tormenta
nuevo Jonás en el mar,
a quien trague la ballena.
Podrá ser que te vomite
más presto que todos piensan,
y que te celebren viva
los que te lloraron muerta.

També en fa referència Góngora (vid. Aracne fila i fila) a  “Ándeme yo caliente y ríase la gente”:

Pues Amor es tan cruel,
Que de Píramo y su amada
Hace tálamo una espada,
Do se junten ella y él,
Sea mi Tisbe un pastel,
Y la espada sea mi diente,
Y ríase la gente.

La música tampoc es queda al marge (vid. la  pervivència en l’òpera, en Benjamin Britten…), també podeu fer el rastreig en el cinema. De ben segur trobareu arreu molts exemples d’aquest mite.

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.