Ara que ja has llegit la segona part de Narracions de mites clàssics, observa amb atenció aquesta imatge i després de deduir de quin mite es tracta, fes recerca sobre l’autor d’aquesta escultura i esbrina en quin museu has d’anar per contemplar-la de prop. Tot seguit, inventa’t un diàleg entre els dos personatges en boca dels quals ens hem d’assabentar del mite. Si ho prefereixes, pots fer un poema.
Sovint la gent té cops amagats i jo coneixia en Josefet Fuentes per la seva enorme habilitat palindròmica (vid. el seu últim article sobre la qüestió sotàdica) o pels seus interessants tallers d’escriptura, però fa poc, en el seu bloc Primus Calamus, vaig descobrir el seu vessant d’escultor. Mireu quins relleus amb fang i referents clàssics han cisellat les seves mans, tal qual Prometeu!
Mireu-les de nou i a veure si sou capaços de veure personatges de la Ilíada i de l’Eneida, déus i herois de la mitologia, fragments de Tucídides o de Carmina Burana així com textos en indoeuropeu, en grec i en llatí. Ja li he demanat de fer una exposició perquè així no se’ns escapi cap detall i potser, fins i tot, ens podria ensenyar com fa aquestes petites escultures farcides de referents clàssics. L’enhorabona, Josefet!
Cornèlia, mare dels Gracs. Noël Hallé, 1779 (Musée Fabre)
La millor joia per a Cornèlia, filla d’Escipió l’Africà i muller de Semproni Grac, eren els seus fills. En tingué dotze però sols sobrevisqueren a més de Semprònia, els anomenats germans Grac, Tiberi Semproni i Caius Semproni, nascuts el 162 i 154 aC respectivament, que varen promoure a Roma una reforma agrària, però foren assassinats per sicaris dels grans terratinents. Cornèlia, que suportava amb fermesa i amb grandesa d’ànim les seves desgràcies, era encara viva quan li aixecaran el màxim honor civil per a una dona una estàtua, inspirada en la figura de Demèter, amb la inscripció Cornelia mater Gracchorum.
Cornèlia i els seus fills, de Pierre Cavelier
Cornèlia va passar la vida als camps anomenats Missens i li agradava de relacionar-se amb la gent. Sempre tenia la casa plena de convidats i sempre parlava de les gestes del seu pare, del seu marit i dels seus fills.
Doncs, ara si traduïu aquest text sabreu, si no ho sabíeu, d’on ve aquesta expressió tan encertada que dóna títol a aquest apunt!
Olim matrona Campana ad Corneliam, Gracchorum matrem, venerat, ut pulcherrima sua ornamenta illi ostenderet. Aurea enim erant. Cornelia illam inspexit, pretium notavit, mirum etiam artificium laudavit. Hoc tamen fecerat, ut hospitam sermone retineret, dum e schola liberi reverterent. Hi tandem pervenerunt. Tum Cornelia illos ad se vocavit, matronae ostendit et dixit: “Haec sunt ornamenta mea!
Valeri Màxim IV 4 adaptat
A la pel·lícula de Luigi Magni 1971 Escipió, conegut també com l’Africà en què Publi Corneli Escipió l’Africà i el seu germà Luci Corneli Escipió l’Asiàtic són acusats davant del Senat romà per Cató el Censor de malversació de fons públics,concretament d’haver-se quedat cinc-cents talents d’un tribut cobrat al rei de Síria. Tothom li va donant l’esquena, fins i tot la seva dona Emília, preocupada pel seu estatus social, li demana el divorci.
A l’antiga Grècia, diversos eren els llocs sagrats segons la naturalesa del culte; sobre l’altar familiar tenien lloc els cultes domèstics; sobre les tombes vessaven les libacions i es feien sacrificis funeraris; en muntanyes, boscos, voreres de rius, arbres, temples i santuaris retien els cultes locals.
El temple era l’indret sagrat per excel·lència, era la casa de la divinitat, i els sacerdots i les sacerdotesses n’eren els servidors. Els fidels feien les cerimònies davant del temple, no a l’interior.
En un primer moment, els temples es van construir seguint el model de la sala principal dels palaus, o μέγαρον, que donà origen a la cambra sagrada, o νάος, presidida per l’estàtua de la divinitat. Més tard, es va construir davant del naos un vestíbul o πρόναος, i a la part posterior del temple, una altra sala, el ὀπισθόδομος, que sovint servia per guardar les ofrenes fetes pels fidels.
En un principi eren de fusta i de maó amb els fonaments de pedra, però a partir del segle VII aC, els temples són totalment de pedra. Tant si eren de fusta com si eren de pedra, eren policromats. El fons del frontó solia ser de color vermell o negre perquè les estàtues hi destaquessin. Els relleus de les mètopes i acroteris tenien colors llampants.
He tingut l’enorme plaer d’enregistrar el moment de creació d’una de les il·lustracions de Josep Maria Rius, Joma, en el seu estudi de Barcelona, concretament la corresponent al número 77 de la Ilíada. Aquí en teniu sols un petit tastet d’un muntatge en HD de trenta-vuit minuts que es va passar a les V Jornades de didàctica de les Llengües Clàssiques i que s’apropa a la sensibilitat creativa d’aquest artista envers els clàssics homèrics.
Si voleu veure aquesta il·lustració publicada al Magazine de la Vanguardia la trobareu en el bloc d’en Joma. A la Vanguardia digital hi podreu consultar tota la seva Odissea i el que porta de la Ilíada.
Joma es va avenir a recitar els versos de la Ilíada VII, 73-75 que acabava de dibuixar en la creació de la Ilíada 77 del Magazine:
