Tag Archives: Art

Per què el déu de l’amor és sempre jove?

Mirall hel·lenístic en què Afrodita renya Eros per trencar un alabastre

El déu de l’amor infant és en la tradició occidental un producte de l’època hel·lenística, passat pel sedàs romà. En canvi, en l’art grec de l’època arcaica i clàssica, Eros, dit també Cupido o Amor, és un adolescent gairebé sempre amb ales, tot i que de vegades apareix tibant l’arc. Aquest Eros adolescent encarna la bellesa i l’atracció amorosa; és el déu nascut al mateix temps que Gea i sorgit directament del Caos. Segons una altra versió, neix de l’ou engendrat per la Nit, una meitat del qual serà la Terra i l’altra, el Cel.  Acostuma anar acompanyat d’Hímeros o de Potos que simbolitzen el desig. A partir del segle V aC va adquirint un aspecte cada vegada més infantil i se’l fa generalment fill d’Afrodita. De mica en mica, se’l representa com un nen, sovint amb ales, que es diverteix fent cruels ferides als altres amb les seves fletxes o amb la seva torxa.  Gosa fer mal al mateix Zeus, o a Apol·lo o a la seva pròpia mare. En l’art hel·lenístic i romà, els Amors ja són nens, sovint rabassuts, que voletegen i imiten les accions dels éssers adults. Els poetes alexandrins el presenten jugant a astràbals amb Ganimedes o amb el seu germà Ànteros.

“El rapte de Psique” de William-Adolphe Bouguereau

Els amors de Psique i Cupido, l’únic mite propi d’aquest déu, han donat ales als artistes i així el trobem que es punxa amb una fletxa, li treu punta, li embenen els ulls, la mare el castiga, es punxa amb les espines de les roses, li pica una abella…També el trobem associat a temes més serioses com és el cas de l’Amor sagrat i l’Amor profà de Ticià. A partir del segle XV els amorets, esdevinguts un motiu ornamental, tot sovint es poden confondre amb angelets. Se’ls representa en garlandes, en seguicis, entre nimfes i faunes,… com a infants despullats, anomenats putti. Vien a La venedora d’Amors 1763, Fontainebleau reprèn a principis del període neoclàssic un motiu pompeià trobat el 1759 a la vil·la d’Ariadna a Stabiae.

El gest de silenci, conegut ja en les representacions antigues d’Eros, es veu reforçat pel somriure malèvol del déu infant a “Amor amenaçador” d’ Étienne Maurice Falconet (1716-1791).

“Amor amenaçador” d’ Étienne Maurice Falconet (1716-1791)(Rijksmuseum, Amsterdam)

Tot sovint formen part del seguici dels déus de l’Olimp i sobretot de Venus fins al  segle XIX. Fins i tot formen part dels Memento mori. La torxa cap avall representa la funció de geni de la mort.

“El rapte de Prosèrpina”, de Holbeck (Neue Pinakothek, Munich). Cupido branda la seva fletxa, agafat a la crin d’un dels quatre cavalls que tiren del carro de Plutó, que  agafa Prosèrpina, la jove deessa de qui es va enamorar a primera vista i la va raptar.

Ai, l’amor!


CUPIDON from CUPIDON-LEFILM on Vimeo.

Ai, Amor! Tot i que a Catalunya celebrem per Sant Jordi el dia dels enamorats, Sant Valentí té moltes referències clàssiques. Trieu una frase cèlebre en llatí i/o en grec i acompanyeu-la d’una cançó per anar ampliant L’empremta d’Orfeu, d’una obra d’art, de curtmetratges, d’animacions, de textos clàssics (grecs o llatins) o de tradició clàssica, de mots, amor plurilingüe… i comenteu els motius de la vostra tria. També podeu fer una targeta de Sant Valentí o una carta d’amor.

Made with Padlet

Que l’Amor us sigui ben propici! Així podreu saber per què Cupido és sempre un nen o un adolescent!

“Mitologies” al Museu Picasso de Barcelona

Del 24 de novembre de 2016 fins al 19 de març de 2017 aneu a veure a les sales A del Museu Picasso de Barcelona, l’exposició temporal MITOLOGIES, OBRA GRÀFICA A LA COL·LECCIÓ DEL MUSEU.

 

Pablo Picasso (25 d’octubre de 1881- 8 d’abril de 1973) s’insereix en la llarga tradició d’artistes i poetes que, en el decurs de la història, s’han inspirat en la mitologia grecoromana.  Al llarg de la seva vida, Picasso, com tants altres artistes i literats, es va sentir atret, sobretot en l’obra gràfica i en el dibuix,  pel món de la mitologia, tal com testimonia un dels seus primers dibuixos conservats, Hèrcules (1890), on representa aquest heroi mític (Hèracles, en grec) conegut per la seva extraordinària força sobrehumana:

Hèrcules de Picasso

En aquesta exposició, Mitologies, obra gràfica a la col·lecció del Museu, comissariada per Claustre Rafart, s’hi pot contemplar una selecció d’unes 40 obres de la col·lecció del Museu Picasso al voltant de l’atracció de l’artista malagueny pel món de la mitologia grecoromana durant un període ampli de la seva vida com a gravador. Els mites protagonitzen un gran nombre d’escenes tractades i elaborades amb diferents tècniques i materials: aiguafort, aiguatinta, punta seca, litografia,… treballades damunt planxes de coure, zinc, pedra, linòleum,… El resultat del tiratge d’aquestes planxes són unes estampes que destaquen per la seva llibertat de traç, el vigor expressiu i un ombrejat magnífic mostrant el domini de la tècnica i el geni creador de Picasso.

El recorregut de la mostra s’inicia amb dos dibuixos, punt de partida d’aquest tema en l’obra de l’artista. És impactant un dibuix datat pels volts de l’any 1900, La violació, protagonitzat per un sàtir que s’abraona damunt una dona que lluita per desempallegar-se’n. A continuació, s’exposa l’obra gràfica agrupada segons els protagonistes de la mitologia picassiana (Minotaure, Faune, Centaure, Dànae, Venus, Bacus,…) o per escenes específiques pròpies d’aquest cosmos, com poden ser les bacanals.

La proliferació dels mites grecoromans en l’obra de Picasso és rica i variada (Hèrcules, Apol·lo, Calidó, Cèfal, Melèagre, Nèstor, Políxena, Posidó, el Minotaure,  Zeus i d’altres éssers fantàstics com ara centaures, faunes, les tres gràcies i les muses, …) per bé que són el Minotaure, el Faune i el Centaure els més representats. Aquests éssers mitològics híbrids assoleixen un gran protagonisme, i sovint esdevenen el reflex del mateix artista. El Minotaure és l’alter ego de Picasso i a través d’aquest mite va canalitzar tota la seva vigorosa masculinitat i les seves pulsions sexuals. El faune és un altre alter ego de Picasso i representa la seva alegria.

“Cap de faune”, linòleum 1968

A Picasso li interessa el mite clàssic com a portador de tota una gamma de significats insòlits i l’empra de manera fluida. El treballa de manera personal, a la vegada, que li serveix de pretext per comunicar idees. A grans trets, es pot dir que la presència del mite es manifesta en les seves composicions de tres maneres: en obres que respecten en l’essencial el mite clàssic; en obres on el mite apareix descontextualitzat i, aleshores, guanya nous valors; i en obres en què el recrea a partir dels treballs de grans artistes occidentals, amb els quals estableix un diàleg fructífer.

El Picasso gravador recrea escenes i personatges extrets del fecund món de la mitologia grecoromana, que representen idees o símbols i han perdurat fins als nostres dies. En tria les històries que l’afecten, que són el reflex de la seva dualitat home-artista, i les explica a través del mite emprant-lo sovint com a símbol al·legòric del procés creatiu, o com el reflex de les turbulències amoroses (com el seu amor en la dècada dels anys 30 per la jove Marie-Thérese Walter, 27 anys menor que ell) o d’altres aspectes de la seva vida quotidiana, proeses, plaers, dolor, tragèdia…

De l’any 1935 és l’aiguafort que va regalar dedicat al Museu d’Art Modern de Barcelona, La minotauromàquia, un any de profunda crisi interna en què Picasso es va sentir desmotivat per la pintura i es va dedicar a l’escriptura. Només amb aquest quatre, considerat un precedent directe del Guernica,  ens hi podríem estar una bona estona intentant trobar-hi el diàleg que estableix amb altres artistes en l’amalgama de referències mitològiques i artístiques, ben entortolligades que ens porten al cabdell de fil d’Ariadna i Teseu amb les Filoses de Velázquez, la nena amb llum que recorda Antígona… amb d’altres de religioses com la mà de Déu de la Capella Sixtina o l’escala de la crucifixió de Crist…

En aquesta fusió de narració i història que esdevé el mite, Picasso aboca tot el seu geni creatiu. L’únic aspecte de la relació de Picasso amb el mite que ha quedat exclòs en aquesta mostra és el de la fidelitat al relat original: no s’han pogut exposar per qüestions de conservació una sèrie de gravats dedicats a Les metamorfosis inspirats directament en Les Metamorfosis del poeta romà Ovidi.

No us perdeu aquesta petita exposició de 40 gravats i dibuixos mitològics al Museu Picasso de Barcelona i  a les xarxes socials sota el hashtag #PicassoMitologia

I ja que sou al Museu, aprofiteu per veure la magnífica exposició temporal Cubisme i guerra

Ecce picturae. Continuem llegint Narracions de mites clàssics

Després de llegir la primera part, la primera avaluació, ara hem començat a llegir la segona part de Narracions de mites clàssics (adaptació de les Metamorfosis d’Ovidi) a 4t de l’ESO de Llatí i us proposo de seguir la bella i vella tradició Ecce pictura! Quae fabula est? i que identifiqueu aquestes tres pintures i que, a partir d’elles expliqueu els tres mites, busqueu apunts que ja tenim publicats i els doneu a conèixer aquí per tal d’enllestir entre tots aquestes imatges interactives. Després en trieu un, el que més us agradi, i en feu una petita recreació.

Conèixer els mites ens ajuda a entendre millor l’art? la literatura?…

“Maillol i Grècia” al Museu Marès de Barcelona

"Mediterrània",  Museu Marès 2015

“Mediterrània”, Museu Marès 2015. Fotografia El Fil de les Clàssiques

En el Museu Frederic Marès de Barcelona, a tocar de la catedral, es pot visitar fins el 31 de gener del 2016 l’exposició comissionada per Àlex Susanna Maillol i Grècia. La mostra repassa el viatge que l’any 1908 va realitzar a Grècia l’escultor, pintor i gravador Arístides Maillol (Banyuls de la Marenda, Rosselló, 1861– 1944). En aquest viatge per la Mediterrània (Marsella, Nàpols…) fins a Grècia (acròpolis d’Atenes, Eleusis, Delfos, Olímpia…), va poder contemplar les escultures clàssiques de l’art grec, va refermar el seu ideal estètic de les formes nues i planes, sense detalls anatòmics. Aquest cànon artístic de Maillol que ell definia com a “plena tridimensionalitat” va acabar tenint una importància determinant en l’escultura moderna del segle XX i, molt particularment, en l’escultura noucentista i postnouncentista catalana.

http://moodle.x10.mx/wp_new/wp-content/uploads/2015/05/270415maillol.mp4

Maillol amb un model a Fàleron, Grècia. ©Harry Kessler, Fundació Dina Vierny-Museu Maillol

En el pati del Museu Marès, sota l’ombra dels porxos a tocar dels jardins de l’il·luminat pati amb refrescant font i columna romana, s’hi pot contemplar temporalment la superba escultura ‘Mediterrània‘ del 1905.

Mediterrània, porxo del Museu Marès. Exposició "Maillol i Grècia". Fotografia El Fil de les Clàssiques

Mediterrània, porxo del Museu Marès. Exposició “Maillol i Grècia”. Fotografia El Fil de les Clàssiques

L’escultura ‘Leda’ de Maillol (1900) / PAU CORTINA (ACN)

A l’interior del museu, en l’espai temporal, s’hi poden veure 23 obres inèdites de petit format (bronze, marbre, terracota, i guix), provinents de la Fundació Dina Vierny-Musée Maillol de París i d’algun col·lecionista particular, i també plànols, dietaris i quaderns del viatge a Grècia i algunes de les fotografies (més d’una cinquentena) que li va fer el comte Harry Kessler (amic de l’artista, editor i mecenes de l’escriptor Hugo von Hofmannsthal) durant el viatge.

Arístides Maillol al santuari de Delfos Grècia, 1908. Fotografia: Harry Kessler.

També es poden contemplar dos olis de Maillol fets a Grècia i un curtmetratge ‘Aristide Maillol, sculpteur’, una versió reduïda de l’entrevista que el cineasta Jean Lods va fer-li a l’escultor el 1943 al seu taller de Banyuls de la Marenda, a la Catalunya nord, un any abans de morir. Veient el documental es fa palès que els turons de Banyuls i els pendents de les vinyes estan miraculosament emparentats amb les seves escultures i amb Grècia.

Maillol coneixia bé les seves arrels i les proclamava. No us perdeu aquesta petita però entranyable exposició ni la seva actualitat a la xarxa #maillol. Aprofiteu la visita a l’exposició per visitar el fons del Museu Frederic Marès que té moltes altres peces de Grècia i Roma i obres del mateix Marès amb la petja de Maillol.

Del llenç al moviment: les passions humanes al límit

A Beauty, un curtmetratge de l’italià Rino Stefano Tagliafierro, podreu emocionar-vos o horroritzar-vos amb les pintures d’artistes molt coneguts tot cobrant vida. Realment en aquesta impressionant selecció d’obres, no hi podien faltar els referents clàssics i sobretot mitològics. A veure si sou capaços de destriar, entre les passions humanes al límit, les obres amb referències clàssiques:

Ecce pictura XV. Quae fabula est?

Reprenem un bell i vell costum: Ecce pictura. Quae fabula est?

Observa amb atenció: quin mite il·lustra aquesta pintura? De qui és el quadre (la túnica vermella et pot ajudar)? On el podem observar? Quin autor llatí ens explica el mite? Què en saps (del mite i del seu autor)? Quins personatges del mite hi reconeixes? Què simbolitza l’animal? Què porta al bec? Per què aquest mite té tanta pervivència? Encara té vigència? Per què encara ens fascina?…

Resolt l’enigma, escriu un diàleg fictici entre els dos personatges d’aquesta pintura. De què podem parlar? Quin àpat fan?…

Continua llegint Narracions de mites clàssics, hi haurà més enigmes pictòrics!

Naturam et artem sub uno tecto

Ciències o lletres, una trivial i absurda separació de l’inseparable.
A Carles III li agradaven d’allò més les arts, però encara sentia més passió per les ciències. Des d’infant s’envoltà d’animals i estudià el món natural i així ens el va pintar el 1724 Jean Ranc i el podem contemplar en el Museu del Prado, Madrid. Precisament fins el 27 d’abril de 2014 Miguel Ángel Blanco (Madrid, 1958) hi exposa la seva obra dedicada al diàleg entre art i natura.

Vint-i-dues són les seves intervencions artístiques que es troben en diferents sales de la col·lecció permanent i que li donen un punt de vista ben creatiu i fan que el públic es fixi en els animals, vegetals i minerals de les obres triades. Estableix un diàleg amb l’obra original i activa elements marginals per la fascinació per la naturalesa. Blanco ha comptat sempre que ha estat possible amb peces històriques.

El Furor de les Àguiles (Sala 1), Leone i Pompeo Leoni, Carlos V i el Furor, MNP, Àguila Real, MNCN – CSIC, Foto: Pedro Albornoz/Museo Nacional del Prado

Des de la sala 1 amb el furor de les àguiles (símbols de Zeus/Júpiter) fins a la sala 24, una dent de narval (Monodon monoceros) vora Orfeu i els animals (1600-50) d’Alessandro Varotari (sala 24); a la sala 29 el toro de Veragua davant El rapte d’Europa de Rubens (1628-29) i un conjunt de 17 meteorits al costat de El naixement de la Via Làctia (1637) de Rubens; a la sala 56 a, una atzurita gegant vora El pas de la llacuna Estígia (1520-24) de Joachim Patinir; a la sala 74, un esquelet de dofí (Tursiops truncatus) vora la Venus del dofí (140-150 dC)…Així doncs, s’ha aconseguit fer possible durant uns mesos el somni de Carles III i de Pedro Franco Dávila, que l’edifici Villanueva uneixi sota un mateix sostre (naturam et arte sub uno tecto) les arts i les ciències.

El Toro de Veragua (Sala 29), Pedro Pablo Rubens, El Rapte d’ Europa, MNP, Toro de Veragua, MNCN – CSIC, Foto: Pedro Albornoz/Museo Nacional del Prado

Una llacuna d’atzurita (Sala 56 A), Joachim Patinir, El pas de la llacuna Estígia, MNP, Atzurita gegant, MNCN- CSIC, Foto: Pedro Albornoz/Museo Nacional del Prado

Els raigs de Júpiter (Sala 29),Colecció de meteorits amb El Naixement de la Via Làctia, Rubens, Madrid, Museo Nacional de Ciencias Naturales – CSIC, Foto de Pedro Martínez de Albornoz/Museo Nacional del Prado

Un leviatan engoleix una deessa (Sala 74), Taller romà, Venus del dofí, MNP, Esquelet de dofí, MNCN- CSIC Foto: Pedro Albornoz/Museo Nacional del Prado

 

Això només és un petit tastet d’aquesta exposició de Miguel Ángel Blanco, no us la perdeu així com la de Las Furias. De Tiziano a Ribera.

Escultura moderna i mitologia clàssica. La nissaga dels Campeny

Escultura moderna i mitologia clàssica. La  nissaga dels Campeny.

Escultura moderna i mitologia clàssica

Amants de la mitologia i de l’art no us podeu perdre la presentació del llibre Escultura moderna i mitologia clàssica. La nissaga dels Campeny de l’hel·lenista Salvador Oliva March que tindrà lloc el dia 3 d’octubre a les vuit a Mataró (carrer Pujol, 9).

L’igualadí Salvador Oliva és professor de llengües clàssiques a l’institut Alexandre de Riquer de Calaf, artífex del grup Prometeu Encadenat de la Secció d’Estudis Clàssics del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada i un estimat col·laborador aràcnida.  A Escultura moderna i mitologia clàssica. La nissaga dels Campeny ens convida a resseguir des de la segona meitat del segle XVIII fins a començament del segle XXI  la mitologia clàssica a través de l’escultura de la nissaga d’escultors catalans dels Campeny: Damià Campeny, Josep Campeny i Xavier Medina-Campeny. L’il·lustre llinatge dels Campeny li permet no sols apropar al lector a la biografia i obra d’aquests tres escultors sinó també fer un interessantíssim recorregut històric i artístic pels tres corrents artístics més rellevants de l’escultura pública catalana: el neoclassicisme, el realisme i la postmodernitat; tres maneres, alhora, diferents d’assumir el llegat de la mitologia clàssica a casa nostra, tot un sistema simbòlic ben vigent que humanitza l’entorn urbà.

Igualada és la vila que té el privilegi de lluir tres escultures mitològiques: el Neptú de Damià Campeny, i el Prometeu i l’Hèrcules de Josep Campeny. A part de l’anàlisi històrica i artística corresponent, en destaca la tradició cultural i contextualitza aquestes obres. Mentre el Neptú és un dels millors exemples de l’art neoclàssic català, Prometeu i l’Hèrcules presenten les característiques pròpies del realisme escultòric de les acaballes del segle XIX. L’obra de Xavier Medina-Campeny ofereix una mirada actual, una baula imprescindible de tradició clàssica i modernitat. Un clar exponent n’és la Venus de Brooklyn.

Venus de Brooklyn

Venus de Brooklyn

Per què es presenta Escultura moderna i mitologia clàssica. La nissaga dels Campeny a Mataró? Doncs, en paraules del seu autor perquè la primera part del llibre tracta sobre Damià Campeny, que era mataroní. Passà els seus primers anys d’aprenentatge a la capital del Maresme abans de traslladar-se a Barcelona per ingressar a l’escola de La Llotja. És la figura més important del neoclassicisme català i qui connecta l’escultura catalana barroca amb el romanticisme. A més un institut de Mataró en porta el nom.

Aneu dijous a la llibreria Dòria de Mataró i coneixereu més detalls del llibre de la mà de Salvador Oliva, un entusiasta professor i un gran defensor d’apropar el llegat clàssic a la ciutadania.

Ecce pictura XIV. Quae fabula est?

Reprenem Quae fabula est? amb aquesta pintura d’un mite ovidià. De quin mite es tracta? Quina és la transformació? De qui és aquesta pintura? On es troba actualment?

Per acabar, intenta fer un diàleg entre els dos personatges principals i si pot ser en llatí. T’hi atreveixes?