Qui de vosaltres no coneix Harry Potter? Qui l’ha llegit? Quins referents clàssics hi heu trobat? El curs passat, l’alumna Sílvia Espinach en va trobar molts, però segurament entre tots i totes podrem comentar i engrandir els referents clàssics de l’heptologia de l’autora britànica Joanne Kathleen Rowling.
Dibuix de Pol Peiró per al TR Harry Potter
La màgia de la literatura de vegades pot portar-nos sorpreses agradables que no esperàvem ni de lluny. Per casualitat va caure a les meves mans, en un dia xafogós d’estiu, la novel·la Tanguy de Michel del Castillo (Ed. Gallimard, 1995. 1a edició 1957), que narra les peripècies vitals d’un noi durant la dura postguerra espanyola. En aquesta narració autobiogràfica, l’escriptor en llengua francesa però d’origen espanyol ens presenta, a través de les experiències del jove Tanguy, els horrors i les conseqüències de la guerra i l’exili que comporta. Fill d’activista republicana, va haver de fugir a França i viure sol en un camp de concentració, per acabar finalment en un internat fosc i depriment de l’Espanya franquista.
Superades aquestes dures proves, un raig de llum s’escola en la seva existència arran de la fugida que el porta a una escola religiosa d’Andalusia. Pedagogs de soca arrel, el director del centre i el professorat en general li obren les portes de la instrucció i la cultura i li ofereixen un futur fins aleshores inexistent. És en aquest punt argumental on em vaig topar amb el fragment que vull glossar en aquest article (pàg 244-45).
En el context d’una descripció del professorat i els mètodes pedagògics de l’escola andalusa en què es troba el protagonista, se m’apareix aquesta sobtada afirmació:
La bête noire de Tanguy était Don Santos, homme très courtois et très doux, mais qui avait le terrible défaut d’être professeur de latin et de grec. (La bèstia negra de Tanguy era Don Santos, un home molt amable i dolç, però que tenia el terrible defecte de ser professor de llatí i grec.)
Malament rai, -vaig pensar- ja és mala sort que entre tots, aquest sigui el pitjor mestre. Però malgrat el descoratjament, vaig trobar les forces per continuar llegint per més que em dolgués. L’autor explicava a continuació que Tanguy s’havia trobat de sobte amb dues matèries que no havia fet mai i, de cop i volta, s’enfrontava a declinacions i formes verbals noves que el feien patir i intentar esquivar la matèria. Però no ho aconseguí i Don Santos l’interrogava cada dia:
–Allons, voyons un peu cette Catilinaire. (Som-hi, vegem una mica aquesta Catilinària.)
A partir d’aquí, la cosa millora quan es diu que aquest homme exceptionnel (no cal traducció, oi?) eut la patience de reprendre par la base la culture de Tanguy. Que el professor tingui la paciència de refermar la base cultural del xicot, de començar pel fonaments, ja se’m fa més proper. Començant per baix, doncs, docent i deixeble fan hores d’estudi extres en què a base de “suar” les declinacions i les conjugacions, l’alumne aviat esdevé capaç de traduir César primer i després Ciceró, i el que és més important, de contextualitzar les lectures fins al punt de “ressucitar-les”. No és estrany que ben aviat Tanguy esdevingui un alumne avantatjat, per davant dels altres companys. Les seves preferències comencen per Ovidi, el seu autor predilecte, del qual li agrada recitar les Tristes per apaivagar la seva ànima, i segueixen per Virgili. Convertit el nostre esforçat heroi en llatinista de pro, em quedo amb la darrera part del fragment:
Ainsi formé, Tanguy ne pourrait jamais renier ses vieux maîtres. Don Santos lui avait fourni le moyen le plus sûr de s’evader de son present: le goût de ce qui est immortel. (Format així, Tanguy mai no podria renegar dels seus mestres. Don Santos li havia proporcionat el mitjà més segur d’evadir-se del seu present: el gust del que és immortal.)
Vet aquí, doncs, que una lectura que les prometia magres acaba d’una manera reconfortant per a una humil professora de grec i llatí. De no voler semblar-me a aquell Dos Santos, la bèstia negra, d’entristir-me de veure el grec i el latí considerats com un defecte, vaig passar a sentir una sana enveja i un desig incomensurable que vosaltres també pugueu arribar a sentir le goût de ce qui est immortel. Quina expressió tan ben trobada!
En aquest enllaç podreu trobar el text original, que us animo a comentar amb la vostra professora de Francès, aquells que en feu. I d’altra banda, us insto a desenvolupar totes les referències clàssiques de l’article per poder acabar d’entendre’l perfectament. També estaria bé que trobéssiu l’aforisme llatí que reflectiria l’actitud de Tanguy envers l’estudi, que l’acaba portant a l’excel·lència.
Bon inici de curs. Desitjo que, començant per la base, acabeu trobant el gust del que és immortal!
TERESA
FELICITER! Enhorabona, aràcnids i aràcnides! Gràcies a la votació popular en temps de vacances Aracne fila i fila acaba de ser finalista en la categoria d’educació de Premis Bloc Catalunya 2012:
“Educació (la gran majoria d’autors que s’han presentat amb perfil PERSONAL són mestres o professionals relacionats amb el món de la docència, a excepció de 2. Essent tan fina la separació entre “personal” i “professional” al final concorreran en categoria única: “PERSONAL / PROFESSIONAL” i els perfils CORPORATIUS per la seva banda amb normalitat)”:
PERSONAL / PROFESSIONAL
CORPORATIU
Acabat el període de votació popular, ara serà el Jurat que atendrà a cinc aspectes dels blocs: disseny, estructura, continguts, periodicitat i interactivitat i ens haurem d’esperar fins dia 5 d’octubre del 2012 en l’acte de Reus per conèixer els guardonats. Molt bona sort, aràcnids i aràcnides! Moltes gràcies a totes les persones que heu invertit el temps de vacances en fer-ho possible, sense els vostres vots no seríem finalistes!
N.B.: Les clàssiques són imparables! L’ombra d’un somni de Laura Lucas també ha quedat finalista en l’apartat corporatiu, així com El teixit de Penèlope de Mònica Flores en la categoria de Cultura i tendències. L’enhorabona!
Pawła Kuczyńskiego
És difícil dir si aquest tipus de vinyeta, d’il·lustració, és una espècie d’acudit o de caricatura. El que està clar és que fa pensar, que suggereix i que, per desgràcia, no fa riure. En aquest cas, l’autora del dibuix és una artista polonesa que es diu Pawla Kuczyńskiego i que va néixer l’any 1976 a Szczecin i va estudiar a Poznan. És molt reconeguda per la seva obra i ha tingut molts premis internacionals.
Què és veu en el dibuix?
Unes mans que “manipulen”.
Un museu amb la façana de temple clàssic.
Una ceràmica, també clàssica amb una greca i trencada.
Què ens suggereix?
La manipulació i la trencadissa de la ceràmica es poden llegir com la crisi econòmica actual.
Sabem que Grècia pateix especialment la crisi (ceràmica trencada) i les mesures repressives de l’economia (manipulació).
Per una altra banda sabem que la cultura (ceràmica) és important i l’hem de preservar. No es pot “trencar” i amagar-la dins del museu com s’amaga la brutícia dissimuladament sota la catifa. A més a més, la cultura és del poble i per al poble i, per això, la cultura i els museus han de ser accessibles i no han de ser gravats per les retallades de la crisi econòmica.
Això és el que hi veig jo, però potser vosaltres veieu altres coses, si us atureu una mica a pensar-hi.
Recordem que hem de tenir cura del patrimoni cultural, hem de visitar els museus i hem de tenir un esperit crític, un bon criteri, enfront de la crisi (busqueu el verb grec κρίνω).
Molta sort.
Mercè Otero-Vidal (professora jubilada)
Salve! Per conmemorar el quart aniversari d’Aracne Fila i Fila vet aquí el meu primer poema d’aquest curs 2012-2013! Algú sabria dir-me quin mite es recrea?
Tu que una vegada vas ser dona
i et varen arrabassar el teu fill.
No ets arbre, ets persona,
per què has de patir?
Venus a Adonis li explicà la història,
ell no la va creure,
el teu testimoni s’esfum com la boira,
com pot creure el que no pot veure?
Les teves dolces llàgrimes cauen per l’aspre cos,
allargues les branques cap a Adonis i ell et repudia com a la pols.
El teu cor encara d’humana crida el seu nom.
Quan hi ha vent aprofites per a que t’empenyi
i t’inclines a Adonis per a poder-lo abraçar,
que el vent t’ensenyi els teus sentiments expressar!
I amb aquesta trista simfonia comences a dansar.
Laia Muñoz Osorio
2n Batx Llatí
Per molts anys, aràcnids i aràcnides d’arreu! Aracne fila i fila amb aquest inici de curs fa quatre anys i de vosaltres, alumnes del curs 2012-2013, dependrà que continuï filant i fent a la xarxa una teranyina clàssica ben grossa i ben espessa.
Aracne fila i fila va néixer el setembre del 2008, perquè fos el bloc dels alumnes de clàssiques d’ESO i de batxillerat per tal de seguir el bloc d’aula El Fil de les Clàssiques i poder exposar públicament els treballs gestats en les diferents aules virtuals del Moodle Fil (des de 1r ESO fins a 2n Batxillerat), tota una Experiència TAC reconeguda pel Departament d’Ensenyament. Fa pràctica compartida, considerada Bona pràctica pel Departament d’Ensenyament, amb l’institut Albéniz de Badalona. És obert a la col·laboració d’altres centres públics i concertats de Barcelona, de Sant Hilari Sacalm, de Roda de Ter, d’Amposta, de Mallorca… i estudiosos i entusiastes del món clàssic a la xarxa. Forma part de la blogosfera Chiron i té una presència activa al Facebook i altres xarxes socials. Participa presencialment en la Magna Celebratio de Badalona. Ha guanyat diferents guardons: Centaure d’or de Chiron 2009, La Mostra 2010, Blog Finalista Edublogs 2010, Primer premi Edublogs 2011 en la categoria d’alumnes de batxillerat i aquest estiu semifinalista a Educared 2012. En més d’una ocasió, ha estat bloc destacat a Xtecblocs i acaba de finalitzar la votació popular a Premis Bloc Catalunya (bona sort!). Es caracteritza per tenir diferents editors (alumnes i exalumnes, professors, estudiosos, pares i mares, infants i jubilats… ) que escriuen al voltant de l´única temàtica del bloc: l’actualitat i la pervivència del món clàssic. En aquests moments té 1.145 articles publicats i 13.783 comentaris. Tot i que sigui un bloc d’educació no ha parat en tot l’estiu!
Aracne fila i fila, entre tots i totes, ha filat, fila i continuarà filant aquesta teranyina clàssica digital.
Que tingueu, aràcnids i aràcnides, un molt bon curs! FELICITER! ΧΑΙΡΕΤΕ!
Des de l’Alcúdia mallorquina, aquest estiu ens ha arribat una interessant proposta per no desentonar en cap festa ni acte lúdic en què hàgim d’acudir vestits com a romans. Es tracta d’un taller d’indumentària romana, que ha organitzat per primer cop l’alcudienca Antònia Marqués a la seva botiga-taller del carrer Hostal, durant la setmana de juliol en què la ciutat celebra les Festes de Sant Jaume. Tal com ja hem exposat en articles anteriors, del programa de festes destaca el “Civis Pollentinus Sum”, la jornada dedicada a recuperar l’empremta romana de l’antiga Pol·lèntia entre els actuals vilatans, i que acull demostracions de cuina romana, ludi romani per als minyons, un taller de perruqueria romana i diferentes festes populars. Durant aquesta jornada, són molts els alcudiencs, petits i grans, que volen participar dels diferents actes guarnits com autèntics romans. És per aquest motiu, amb la finalitat que la vestimenta adoptada s’ajusti amb rigor històric als dissenys originals dels romans, que Antònia Marqués ha organitzat aquest primer taller d’indumentària romana al seu local comercial. Durant quatre hores, els inscrits, majoritàriament noies, van aprendre com decorar les teles escollides per a les túniques amb una sanefa, i col·locar-se-les al damunt i lligar-se-les de forma acurada. Amb la Valèria, vàrem tenir l’oportunitat d’assitir i enregistrar una demostració de la seva activitat que l’Antònia ens va oferir en exclusiva, i aquí us presentem el resultat en forma de breu reportatge en vídeo:
Antònia Marqués és historiadora de l’art i dissenyadora de vestuari per a espectacles, ha treballat en diferents produccions per a cinema i TV com “Aro Tolbukhin: en la mente del asesino” del reputat Agustí Villalonga, o la popular sèrie de TV3 “Temps de silenci”, emesa el 2003. Després d’estudiar belles arts i de fer les seves primeres passes professionals a Catalunya, amb una dilatada carrera en el mon del vestuari, l’Antònia va retornar a la seva Mallorca natal, establint de nou la seva residència a Alcúdia. Des d’allà, ha treballat en diversos espectacles teatrals i de recreació històrica, adaptant i dissenyat el vestuari dels actors i figurants. Entre aquests destaca les “Visites teatralitzades de d’Alt Vila de Eivissa” i “Via Fora“, la guia dramatitzada que cada estiu permet recrear al peu de les muralles d’Alcúdia alguns dels episodis més emblemàtics de la rica història de la ciutat, i que crida l’atracció de milers de visitants.
Per cert, aprofitem l’ocasió per fer avinent que demà dijous, 6 de setembre, es farà la darrera representació d’enguany del Via Fora, funció que començarà a les 9 de la nit a la Porta des Moll. Amb aquest article, tanquem aquesta sèrie que hem dedicat a diferents activitats que el juliol passat es van organitzar a la localitat mallorquina, amb motiu de les festes patronals de Sant Jaume.
Gaby
Amb motiu de les Festes de Sant Jaume, i dins del programa d’actes de la jornada de reivindicació romana de la ciutat, “Civis Pollentinus Sum”, també les perruqueres d’Alcúdia (Mallorca) ofereixen a totes les dones i nenes que ho desitgin pentinar-se a l’estil romà de forma gratuïta. Una inciativa molt ben acollida per totes les beneficiades, que poden lluir el pentinat en el ball popular “la Festa Capitolina” que se celebra el mateix dia per la nit al Camp de les Ànimes (al costat del recinte arqueològic), dedicada a Júpiter, Juno i Minerva.
Gaby
L’arribada a la Königsplatz de Múnic un dia d’estiu a ple sol és emocionant, perquè l’atmosfera clàssica és molt potent amb els Propileus d’entrada a la plaça i els edificis de la Staatliche Antiken Sammlungen (hauríeu de fer la traducció de l’alemany) i la Glyptothek (ara hauríeu de buscar l’etimologia) a banda i banda, amb les seves columnates i frontons “falsos” però molt efectistes. Desentona l’espai central que s’aprofita per fer cine a la fresca, per això a les fotos, malgrat que ho hem intentat amagar una mica, veureu el muntatge de la instal·lació.
Com que no us podem explicar tot el que vàrem veure, triem el que ens va cridar més l’atenció. A l’Antiken Sammlungen hi havia l’exposició Die Unsterblichen Götter Griechenlands (hauríeu de tornar a fer la traducció de l’alemany). A dalt de l’escalinata ens rebia una estàtua d’Atena amb la inscripció grega corresponent: La podeu llegir?
Un cop dins vàrem trobar molts grups de criatures de totes les edats fent activitats i també una petita exposició de dibuixos fets per la mainada sobre personatges mitològics. Per les fotos podeu veure que són unes mostres ben fefaents de l’ “actual” immortalitat de les divinitats gregues. Quines són les divinitats dibuixades?
Les sales de l’exposició estaven dedicades a les diferents divinitats com es pot veure a la foto d’una sala amb les rèpliques escultòriques d’Àrtemis i Apol·lo. També hi havia una sala dedicada als temples i santuaris com el de Delfos que es veu en la maqueta de tot el recinte. De tota manera, el pes fort de l’exposició era la ceràmica grega de tema mitològic que il·lustrava, es pot dir exhaustivament, totes les llegendes de les divinitats i els seus atributs. Potser podreu identificar algunes divinitats i els seus atributs mirant acuradament les ceràmiques en qüestió. La varietat de formes de la ceràmica grega és sempre sorprenent i no ens cansaríem mai d’admirar-les. Coneixeu el nom d’algunes formes de la ceràmica grega fotografiades?
Hem volgut compartir amb vosaltres la bona estona que vàrem passar veient l’exposició i, encara que érem de vacances, ja veieu que no deixem de ser professores de cultura clàssica… i és que la cultura clàssica es troba per tot arreu …
Vàrem visitar aquell mateix dia la Pinakothek der Moderne que és a prop de la Köningsplatz i ens vàrem trobar de manera inesperada, a la secció de disseny de mobiliari, la butaca que veieu a la foto que és un capitell de columna clàssica. De quin ordre arquitectònic?
L’edifici de la Pinakothek der Moderne és molt modern com podeu veure per la volta central, però la veritat és que parlant de voltes, no se sap com, sempre acabem pensant en la del Panteó de Roma. Recordeu com és la volta del Panteó?
I de tornada cap a l’hotel, a prop de la Marienplatz que és el centre històric de Múnic, vàrem veure una botiga de productes artesanals (manufacturats) que tenia el nom en llatí molt ben posat. Si el llatí no s’escriu amb accents gràfics, què és aquesta marca que porta manu?
Per ara ja n’hi ha prou, un altre dia potser “repassarem” amb vosaltres altres aspectes clàssics de la nostra visita a Múnic.
Gràcies per la vostra atenció.
Coloma Jofre Bonet. IES Apel·les Mestres. L’Hospitalet de Llobregat.
Mercè Otero Vidal (jubilada). IES Santa Eulàlia. L’Hospitalet de Llobregat.
Venècia, ciutat mítica per excel·lència, humida, imbuïda d’un aire decadent, però encisadora sens dubte… ¿quin lloc podria ser millor com a colofó del nostre periple pel Vènet?
A quatre quilòmetres de terra ferma i a dos de l’Adriàtic, construïda sobre més de cent petites illetes de la llacuna, solcada per uns cent-cinquanta canals creuats per més de quatre-cents ponts, Venècia és un ciutat única on l’aigua es filtra pel teixit urbà de palaus, esglésies i monuments esplendorosos que allotgen el llegat artístic dels seus genis de la pintura del XV, XVI i XVII. A diferència de ciutats com Pàdua i Verona, anteriorment glossades, els Romans no van descobrir el valor de les illes de la llacuna fins al s.V, en què es van utilitzar com a refugi de les invasions bàrbares. A partir d’aquí, la seva importància va anar augmentant fins a esdevenir una poderosa i rica potència marítima.
Tot i això, la gran massificació turística de la ciutat li treu, al meu entendre, una part de l’encís, per la dificultat de copsar la seva vertadera ànima i intentar-se fer una idea de com era en temps de Marco Polo o Giacomo Casanova, per exemple. Ara bé, sóc perfectament conscient que no tinc gaire dret a queixar-me perquè, al cap i a la fi, ¿què sóc jo sinó una “guiri” més perdent-me pels canals i viatjant en gòndola per un preu descaradament abusiu?
Una manera d’amarar-se d’una mica d’autenticitat i treure’s la sensació d’artificialitat de parc temàtic és dedicar un dia a fer un periple en “vaporetto” per les altres illes de la llacuna: contemplar i comprar vidre a Murano; guaitar Sant Michelle, que serveix únicament de cementiri; enlluernar-se amb els llampants colors de les façanes de Burano; i contemplar al Lido l’embarcador de l’Hotel Excelsior, on arriben durant la Mostra de Cinema les llanxes amb glamurosos visitants.
Per acabar, m’agradaria recomanar-vos una pràctica que, si més no a mi, m’ajuda a enriquir l’experiència vital que comporta tot viatge. Aprofiteu per donar forma als escenaris de les obres literàries, és a dir, trieu un llibre que s’ubiqui a les terres que visiteu i llegiu-lo durant l’estada. Us prometo que no us en penedireu. Enguany, per exemple, m’he endut com a company de viatge La mort a Venècia de Thomas Mann i amb la seva relectura no només he pogut ubicar amb molta precisió les anades i vingudes entre el Lido i Venècia de l’artista decadent i el seu ideal Tadzio, sinó que he aprofitat per rememorar les nombroses referències clàssiques que vertebren la novel·la. Us en cito unes quantes perquè les desenvolupeu (si cal, informeu-vos sobre l’obra en qüestió i el seu autor). (Extretes de la traducció de Joan Fontcuberta per a l’Editorial Proa, 1980)
…, l’escriptor no havia pogut retenir, ni tan solament havent dinat, la vibració d’aquella força motriu que maldava per crear dintre seu, aquell motus animi continuus que constitueix, segons Ciceró, la part essencial de l’eloqüència. [pàg. 33-34]
…el minyó […] tenia una retirança a les escultures gregues d’època clàssica… […]. Hom s’hauria guardat prou d’aplicar les tisores al seu cabell tan bonic, que, com el de l’Infant de l’espina, queia en rulls sobre el front, les orelles i el clatell. [pàg. 84-85]
Dia darrera dia, el déu nu de galtes enceses menava la seva quadriga de foc per la volta del cel i la seva cabellera d’or onejava al vent impetuós de l’Est. [pàg. 118]
Ara li semblava talment haver estat transportat a l’Elisi, a l’altre cap de món, on els homes frueixen d’una vida regalada… [pàg. 121]
…Sòcrates alliçonava Fedre sobre el desig i la virtut. […] Altrament, ¿què fora de nosaltres, si la divinitat, la raó, la virtut i la veritat apareguessin als nostres sentits tal com són? ¿No ens consumiríem i abrusaríem d’amor com en altre temps Sèmele davant Zeus? [pàg. 128-128]
…a trenc d’alba… […] Eos deixava els braços del seu espòs; […]. S’anava acostant la deessa, la raptadora de jovencells, que segrestà Clitó i Cèfalos i que, a despit de l’enveja de totes les divinitats olímpiques, fruí de l’amor del bell Orió. [pàg. 136-137]
Petits grumolls de núvols blancs aparegueren al cel… […] Es girà un vent més fort i els corsers de Posidó, encabritats, arrencaren a córrer. [pàg. 137]
Creia veure Jacint, aquell que havia de morir perquè dos déus l’estimaven. [pàg. 138]
Era el somriure de Narcís en emmirallar-se en l’aigua de la font. [pàg. 142]
Vet aquí la meva Venècia. I per acabar la sèrie d’articles sobre el Vènet, us presento alguns rètols perquè els ubiqueu al Google Map d’Establiments amb referènts clàssics. Que hi hagi sort!
TERESA
