Category Archives: Grec 2n

Equidistàncies sagrades a l’antiga Grècia

[youtube]https://youtu.be/fS4MeCZJ4XI[/youtube]

Inspirat per un vídeo que va trobar la Margalida al YouTube i que ens va donar a conèixer al fòrum de notícies del Moodle  on se situen un grapat dels llocs sagrats i de gran importància del món clàssic grec, els alumnes de la classe de 1r de Batxillerat de Grec hem fet un Google Maps relacionant tots aquests indrets sagrats de tota la geografia grega antiga. Per cert, recordeu quin nom rebia la zona grega del sud d’Itàlia?


Veure Equidistància de llocs sagrats grecs en un mapa més gran

Es pot veure com en el Google Maps normalment aquests indrets sagrats que, segons els antics no es van construir a l’atzar, es relacionen entre si en forma de triangle, i un bona part d’aquests pics van dirigits a Atenes, el centre i capital de tota la Grècia clàssica. Per què creieu que poden tenir aquesta forma triangular? Quin tipus de triangles (equilàter, escalè…) hi detecteu? Quines distàncies els uneixen? Com ho varen poder fer els antics grecs sense les eines tecnològiques modernes?

En el mapa, hi hem afegit l’antiga Olímpia, l’antiga Esparta, múltiples Asclepièon (centres curatius), l’Olimp, centres oraculars, com el de Dodona, Delfos, alguns temples, com el d’Apol·lo, el de Posidó…
Sabeu altres punts sagrats de Grècia? Els podríeu-ho situar en el mapa? Si no en trobeu més, podríeu deixar en comentari les diferents equidistàncies sagrades i treure’n conclusions, així com donar-ne la vostra opinió

Èric Andreu
1r batx. Grec

Un Sant Joan a Alexandria

Segur que algun cop us heu plantejat cremar els llibres de text a la festa de Sant Joan, perquè esteu farts del curs i creieu que no podeu més. Veieu els llibres com un objecte pesant, que es du a la motxilla, lligada a l’esquena i penseu que us fa mal l’espatlla.

Però hi va haver una vegada, ara fa molt de temps en què la biblioteca més gran i completa de tot el món (més gran que qualsevol de l’actualitat fins i tot!), va ser cremada, incendiada; després que l’emperador romà Teodosi acceptés el Cristianisme com la religió oficial de l’imperi al segle IV dC. Hi va haver una gran revolta. Els cristians rebels varen ocupar la biblioteca, prèviament pels romans que conservaven l’essència de la civilització llatina.

En aquella biblioteca hi havia guardats milers de papirs conservats de dècades i segles, documents que havien pertangut a les primeres civilitzacions de la Humanitat (egipcis, acadis, babilònics, sumeris…). La major part va ser destruïda, gran part de la història proto-històrica és desconeguda com a conseqüència d’aquesta pèrdua d’informació. La resta, va ser emportada pels romans fidels a la Roma clàssica. Més endavant, els papirs van passar a ser propietat de l’Església i censurada durant tota l’Edat Mitjana… I potser encara avui en dia, segueixen ocults els secrets de l’antiguitat.

Vet aquí fa un temps, jo passejant per Alexandria, vaig topar amb els cristians rebels que es dirigien a la biblioteca amb torxes i jo tímidament els hi vaig preguntar:

– On van?

– La veritat no ho sé. -Respongué un cristià vestit amb una túnica i amb una barba aspra. -Jo segueixo els altres.

Llavors vaig suposar que celebraven Sant Joan i m’hi vaig apuntar.

 

Laia Muñoz Osorio

1r Batx Grec

Diga’m, petit Eros, digues-m’ho ja!

[Una habitació ample i majestuosa. Una princesa agenollada al seu llit. Llum de lluna que acarona els seus plors. Medea es lamenta del seu dilema: el seu cor batega per Jàson però el seu cos se’l deu al seu pare Eetes, el rei de la Còlquida. No sap què decidir, se sent sola, com si no pertanyés a ningú…]

 

MEDEA: Oh, desconsolada jo! Diga’m, petit Eros, digues-m’ho ja!

Medea, Herculà

Estimo el pare, a Jàson, per què em fas dubtar?

Diga’m, petit Eros, digues-m’ho ja!

Per què em fas emmalaltir?

Diga’m, petit Eros, digues-m’ho ja!

Sento que estic embogint!

Diga’m, petit Eros, digues-m’ho ja!

Explica’m a què es deuen aquests plors…

Diga’m, petit Eros, digues-m’ho ja!

Qui és aquell que gosa entrar a la meva habitació?

 

CALCÍOPE: Oh Medea, germana enamorada,

ets coneixedora del destí dels meus fills?

Oh Medea, germana enamorada,

només de pensar-ho em fa mal el pit!

Oh Medea, germana enamorada,

saps quina és la solució?

Oh Medea, germana enamorada,

has d’oferir a Jàson el cor.

 

MEDEA: Oh Calcíope, sigues venerada pels déus!

Ara no en tinc cap dubte sobre el que haig de fer…

Oh, Calcíope, sigues venerada pels déus!

Quan vaig veure  Jàson, el vaig ignorar sense voler…

Oh, Calcíope, sigues venerada pels déus!

Qui és aquella que del meu balcó ve?

 

Medea, Estàbia

LAVÍNIA: Oh, princesa Medea! Sóc la reina del Laci.

Eneas no em fa cas. Què vols què faci?

Oh, princesa Medea! Sóc la reina del Laci.

Vaig casar-me amb ell perquè guanyà la guerra.

Oh, princesa Medea! Sóc la reina del Laci.

Les guerres sempre acaben igual, no valen la pena!

Oh, princesa Medea! Sóc la reina del Laci.

Aquest home mai escarmenta!

Oh, princesa Medea! Sóc la reina del Laci.

Cada nit amb dues o tres joves es presenta!

Oh, princesa Medea! Sóc la reina del Laci.

Estic farta de semblar forta i valenta…

Oh, princesa Medea! Sóc la reina del Laci.

Al precipici m’agradaria fer-li una empenta.

Oh, princesa Medea! Sóc la reina del Laci.

L’he deixat a casa, me’n vaig, haig de vèncer.

 

MEDEA: Reina Lavínia, quina raó!

Jo no vull quedar-me amb el pare, cruel com un lleó!

Reina Lavínia, quina raó!

Tampoc vull casar-me amb el gallard Jàson!

Reina Lavínia, quina raó!

Jo el que vull és anar a conèixer món!

Reina Lavínia, quina raó!

No parem fins que el cel no es tenyeixi de dol!

 

[Medea i Lavínia baixen pel balcó a través d’una corda i Calcíope desconcertada es planteja el succeït i també salta pel balcó]

 

 

Laia Muñoz Osorio

1r Batx Llatí-Grec

 

Sortida al taller de cuina grega

El passat dia 9 de Maig, les alumnes de Grec de primer de batxillerat vam anar a fer un taller de cuina grega al mercat de la Boqueria de Barcelona.
Per a mi tot va començar a les vuit i quart, quan em vaig presentar a l’institut amb la il·lusió d’anar d’excursió. En veure que tothom pujava a classe i jo no veia ni les companyes ni la Teresa, em vaig posar a buscar com una boja fins que un professor va trucar a la Teresa i li va dir que on havíem quedat era a l’estació de tren, i no a l’institut. Vaig arrencar a córrer tant com vaig poder i vaig arribar a temps. A l’estació ens esperaven la Teresa i les alumnes de Grec de l’institut de Premià de Mar amb la seva professora, la Margalida. Les professores ens van presentar i tot seguit vam pujar al tren.
Quan vam arribar a Plaça Catalunya, ens van deixar passejar una estona abans d’anar a fer el taller de cuina, i ens van reptar a trobar la parada de productes grecs que la Júlia, la Carla i jo vam trobar de seguida. La Júlia es va comprar un d’aquests batuts de fruites de coco, que per cert estava boníssim.
Quan va ser l’hora, vam anar al lloc on havíem quedat amb les professores i vam dirigir-nos al taller. Només entrar, l’Eulàlia Fargas i la seva ajudant ens van saludar i ens van explicar què és el que faríem. Us deixo el enllaç de la seva web perquè la veieu.
Va començar fent una explicació sobre l’alimentació de la Grècia antiga, i una mica també sobre com eren els grecs en aquells temps. Parlar sobre l’alimentació grega és difícil, ens va explicar, ja que no hi ha llibres específics sobre aquesta ni cap tipus de receptari. Una de les fonts és l’Odissea d’Homer, en la qual hi ha moments on es descriu el menjar, com eren els àpats, com es condimentaven, etc., però sempre dins de la descripció d’una acció. També ens va parlar d’Hipòcrates, el gran metge de l’antiguitat, el qual tenia llibres sobre medicina o dietètica on parlava del menjar, sempre des d’un punt de vista mèdic, ja fos per prohibir-lo o per a recomanar-lo per les seves propietats curatives.
Va fer referència als microclimes de la zona mediterrània, que són el motiu pel qual en aquesta zona la dieta és tan bona, ja que aquestos fan que el terreny sigui diferent, i es conreïn diversos aliments, de manera que esdevé una dieta molt rica i equilibrada. Va diferenciar la cuina atenesa de l’espartana, una cultura bastant diferent i menys refinada.
Va parlar dels diferents àpats que feien. El desdejuni, que s’anomenava ἀκράτiσμα, que consistia a menjar pa sucat amb vi, un refrigeri al migdia, sovint fora de casa, anomenat ἂριστον, i l’apat principal, que era al cap de vespre, el δεῖπνον. Es menjava sense beure fins al final del sopar, i quan s’acabava, els esclaus netejaven les taules i les dones, si havien pres part del sopar, se n’anaven a les habitacions, i aquí començava el συμπόσιον, on els homes bevien i parlaven de les seves coses. El simposi podia durar hores.
Quan va començar a especificar els aliments, va esmentar la μᾶζα, un típus de pa o coca de civada o de blat, que es feia servir com a plat, i que de vegades es menjava i de vegades no. Va parlar també dels molts tipus de pa que hi havia, ja que aquest era l’aliment principal en la dieta dels grecs. També menjaven llegums i moltes verdures i hortalisses, i van ser considerats pel poeta còmic Antífanes “Menjaires de fulles”. També menjaven fruites i fruits salvatges com les magranes, les quals consideraven un símbol de fertilitat, i també figues, pomes, raïm, dàtils, etc. Va parlar de la grandíssima varietat de carns que consumien, com la carn de xai, porc, llebre, conill, cabra… però la que més em va impressionar va ser la de gos. I també menjaven aus com la perdiu, el colom, el tord, el faisà… L’Eulalia va dir que menjaven tot el que tingués ales. I també consumien peix i ous cuinats de moltes maneres.
I ara parlant de la beguda, he de dir que transportaven i emmagatzemaven el vi en un vas ceràmic que es deia àmfora, un recipient de terrissa de cos ovalat i coll estret amb dues nanses, normalment acabat en un peu i que quasi sempre anava pintada. Aquí poso dos enllaços sobre ceràmica grega, un és una gimcana visual sobre ceràmica i l’altre és sobre un tipus de vas ceràmic anomenat cílix. Els grecs bevien aigua, llet, vi (normalment barrejat amb aigua o amb resina), i hidromel (beguda que es feia amb dues parts d’aigua i una de mel).
El mètode de cocció era amb oli, igual que nosaltres, i la nostra experta va parlar de la importància del oli per als grecs, fins al punt en el qual era un dels premis dels jocs Panatenesos. Condimentaven amb sal, vinagre i diverses espècies i endolcien amb mel i sucre. Va parlar de com es conservaven els aliments, i va posar com a exemple les conserves en sal (salaons).
Εn acabar d’explicar-nos tot això, ens va dit el que cuinaríem, de primer sopa de llenties amb olives de Calamata i ou dur, de segon carn de porc amb sang, que va acabar siguent carn de porc amb botifarra negra, ja que l’Eulàlia va dir que era difícil trobar la sang i perquè també havia previst que la majoria farien cara de fàstic en sentir aquesta paraula. I de postre formatge de cabra amb flors del pensament i mel (el formatge el van inventar per poder conservar la llet i que no es fes malbé) i figues seques amb nous i avellanes.
Aleshores va començar la part més bona de la sortida, la cuina! Ens vam rentar les mans i ens van donar uns davantals. A cada una ens van assignar una tasca, unes tallaven les cebes, unes altres feien els ous, les altres les figues, i jo i la Júlia la carn. Tot i que l’Eulàlia rondinava bastant, no ens va costar gaire  i tot ens va sortir molt bé. Finalment vam emplatar tot el que havíem preparat i he de dir que va quedar preciós. Quan ho vam provar a quasi totes ens van agradar les llenties, la carn no estava malament, però he de dir, i suposo que totes estaran d’acord amb mi, que estava massa especiada i el sabor era molt fort. Ens van explicar que el motiu d’això era que els grecs no podien conservar molt bé la carn i si es feia malbé, li posaven moltes espècies per tapar el sabor de la carn podrida. El formatge era el que més bo estava i les figues també estaven bé, tot i que a algunes no els van agradar.
Quan vam acabar, ens vam rentar les mans i ens vam treure el davantal. L’Eulàlia es va acomiadar de nosaltres regalant-nos el seu llibre de cuina: “Jo també cuino”.
Les quatre noies de l’Isaac Albéniz vam fer camí a casa abans, ja que les alumnes de Premià de Mar es devien haver quedat amb gana, perquè se’n van anar al Mc Donalds. Al tren de camí a Badalona un noi es va posar a fer una versió de l'”Ai se eu te pego” i d’una cançó de Pablo Alborán. No li vam donar propina, que garrepes!
Per concloure, us presento el muntatge fotogràfic de la sortida, amb fotos fetes per la Carla Pallach i la Teresa Devesa.

Com a feina, estaria bé que busquéssiu l’etimologia de la paraula que surt a la foto de l’entrada al taller de cuina i del rètol que dóna nom a la botiga grega. Podrieu afegir-la al google map d’establiments.

Cristina Ortiz

1r Batxillerat Institut Isaac Albéniz

Arrels clàssiques dels elements químics

De tots és sabut que de Grècia arrenca bona part de la tradició científica, fins i tot els filòsofs grecs van desenvolupar les primeres teories sobre l’origen de la química i la seva constitució. Destaca Empèdocles amb la teoria dels elements constituents de la matèria: γῆ (terra), πῦρ (foc), ὒδωρ (aigua) i ἀήρ (aire).

El mateix nom de la química és grec: χυμεία (khymeía) i la majoria dels elements químics tenen el nom d’arrel clàssica el principi del qual forma el símbol, per tant si sabem que or en llatí és aurum ens serà més fàcil recordar el seu símbol AU.


N.B.: Cliqueu damunt la diapositiva.

De la tasca manada a El Fil Moodle de 4t a partir del llibre Arrels clàssiques del lèxic científic, tècnic i humanístic (ed. Teide), jo he fet la següent recerca de l’origen dels ètims grecs i llatins dels noms dels elements químics:

Clara Trullenque
4t ESO Llatí opt.2

La capsa de Pandora

És apassionant, la mitologia grega, aquella en què el pecat es troba en segon terme, on les deïtats són d’allò més humanes. Però ¿què és pecat? Davant d’aquest terme ens aparaeix a la nostra ment, estretament lligada, la paraula ”mal”, ¿què és?

Van escriure un cop els grecs sobre una capsa, una capsa que duia dins l’explicació de com el mal havia arribat al món. Diuen que Zeus volia castigar Prometeu per haver robat foc d’allà dalt, de l’Olimp, i haver-lo lliurat als humans. Així va ser com una dona va ser modelada i dotada amb totes les qualitats possibles per a resultar irresistible davant els ulls de qualsevol home. Pandora, seducció personificada, va ser com enviada juntament amb la capsa que guardava dins totes les coses dolentes, així com també hi va ser inclòs de manera benèvola el seu únic remei: l’esperança. Pandora, embolcall que embellia l’adominable present tornant-lo intrigant, desitjable…

”La curiositat va matar al gat”, diuen. I en aquest cas, segurament més d’un felí va caure mort en obrir-se la capsa i desbordar tot el seu contingut. La curiositat, doncs, va provocar una catàstrofe ¿No és, aleshores, una cosa dolenta? Així doncs, ¿no hauria d’haver estat també tancada dins la capsa? Si hi hagués estat tancada, però, el pany no hagués estat burlat per la força que empenyia les mans de Pandora i el mite no hagués pogut continuar més enllà del viatge d’aquesta dona tan bella que carregava tan poc equipatge. No tindria sentit. Si més no, no el té. L’equipatge, el mal….Plantegem-nos, doncs, sota quins perjudicis van decidir les deïtats de l’Olimp què era el mal, per saber què posar-hi, dins d’aquella maleta…. Perquè no es tractava de preparar un equipatge qualsevol, on tots i cadascun de nosaltres hi fiquem de qualsevol manera el mateix: un raspall de dents, un pijama, mudes i un calçat còmode, la càmera i el seu carregador, no oblidem mai el carregador…! Aquest viatge era diferent. La imaginació porta a nombroses escultures clàssiques que cobren vida, aasegudes sobre els núvols, rumiant què posar-hi , doncs, dins de la maleta. La venjança de Zeus segurament es va retardar bastant, ja que resulta dubtós que es posessin d’acord. Si vosaltres, de sobte, us trobéssiu davant d’aquest viatge, en el que només hi heu de portar el mal com a equipatge, ¿què us emportaríeu? El mite perd el seu sentit totalment. El mal és tan relatiu… Ja ho va dir Hume en la seva ètica, que els valors eren relatius, així com que la moral provenia d’una part irracional. Plató li hagués portat la contrària, tot dient que el bé era un valor absolut, cognosible, i el mal, en conseqüència, també ho hagués sigut. A l’actualitat, però, tots ens decantaríem per la primera opció. El mal no és un problema matemàtic, no es pot resoldre racionalment. Prové de molt més endins que la nostra ment calculadora, és pràcticament inconscient quan ens mostrem afectats d’una determinada manera davant d’un fet. Al mal el defineix un sentiment, i els sentiments són diferents per a cadascun de nosaltres. D’alguna manera podem trobar semblances dins d’una mateixa cultura, ja que som educats de manera determinada i pensem de manera semblant. Però el sentir, el sentir és incontrolable, no és ensenyable, canvia constantment al llarg de la nostra vida i és aquesta mateixa qui el va determinant.

”Mal” és un mot abstracte, i al sentir-lo, al llegir-lo, no hi ha manera de crear una imatge concreta a la nostra ment. Proveu-ho. De segur que dóna més dificultats que no la paraula ”arbre”. Però al final, a través de la sensibilitat i del record, és possible donar-li forma. Tot i així, el mal és plastilina. Si mor algun ésser estimat, la mort és el mal. Si una malaltia ens és diagnosticada, aquella serà el mal. Si ens trenquen el cor, aquell qui l’ha fet a miques serà el mal. Si el conflicte entre dos territoris porta la guerra i la fam els seus habitants, aquest serà el mal. O encara més simple: al final d’un dia desastrós, el mal cobra la forma de tot allò que ens ha ocorregut, i si ha estat un dia feliç, el mal serà allò que l’haguès pogut perjudicar. Al tancar els ulls, el trobem en forma de malson, i al obrir els ulls…. al obrir-los, Zeus veu que és el dia fixat per al viatge sense retorn de Pandora. Que hi encabeix, doncs, dins la maleta? No depèn de la revisió meteorològica, menys per Zeus, déu del tro. Arriba l’hora de donar a la irresistible dona modelada de fang un capsa plena de maldat, de dolor. Però aquella serà la capsa de Pandora, o més ben dit ”la capsa de Zeus”. Ja que la maldat, la creueltat, el dolor…. són sentits de manera diferent pels set mil milions de persones que habitem el planeta. Ja que cadascú de nosaltres té la seva pròpia capsa.

Yolanda Picazo

2n de batxillerat

La sexualitat a l’època clàssica

“Tot i que ens creiem totalment lliures, estem carregats de tabús i limitacions. Els antics romans haurien considerat la majoria de les nostres actituds respecte al sexe una cosa inaudita i fins i tot absurdes. [..] Als ciutadans de Roma, el sentiment de culpa que nosaltres solem associar amb el plaer sexual els hauria semblat estrany“.

John R. Clarke

Per tal que podeu entendre el que a continuació us explicaré, és necessari que oblideu tots els tabús que, fins ara ens han inculcat, i que, abans del Cristianisme  no hi eren en absolut. A l’època romana, el sexe era considerat una necessitat humana més, com menjar o dormir. Per tant, la perspectiva era molt diferent que a la nostra actual; hom parlava de sexe, i a ningú no li semblava dolent que s’hi parlés en moments seriosos o fins i tot, en família. Després, amb l’arribada de la religió cristiana especialment, el sexe va passar a considerar-se únicament una qüestió reproductiva, i els costums van canviar de manera extraordinària, fins al punt que el plaer sexual es va considerar un pecat. Però bé, tornem als romans. La perspectiva de llavors era ben diferent a la d’ara, així que us demano que obriu molt els vostres caps per tal d’entendre -i així qüestionar o acceptar- el passat.

Heu vist mai a les parets de les vostres cases o la dels vostres amics, objectes decoratius com aquest? Sincerament, en quin cap -actual- entra tenir això a casa? Doncs pels romans, l’arquitectura eròtica era símbol de distinció i, a més, es creia que allunyava la mala sort. Símbols fàl·lics, pintures eròtiques i escultures una mica explícites formaven part del mobiliari urbà sense que ningú no s’exaltés o incomodés.

Però l’erotisme no es trobava únicament a l’art. Possiblement el sexe romà és considerat, ara per ara, exageradament desinhibit o, inclús, depravat, ja que, a la vida diària, el sexe es trobava arreu. Malgrat això, tampoc hem de pensar que hi havia tanta libertat: La llibertat sexual estava determinada per la classe social. L’èlit era completament exempta; no hi havia problema si freqüentava prostitutes o esclaus, ja que els últims eren considerats inferiors. Per exemple, un ciutadà romà podia tranquil·lament fer l’amor amb la seva dona al llit, després amb un home a les termes (no hi havia distinció de sexes), amb una prostituta a un bordell i amb un esclau al pati de sa casa, sense considerar-se adulteri. En canvi, es podia fins i tot castrar a qui tingués relacions amb algú de la seva mateixa posició social sense estar-hi casat. Les dones de l’èlit, en canvi, no gaudien de satisfacció ni d’amor amb el seu marit, ja que llavors l’amor no existia i el casament era senzillament per interessos. Les dones podien també tenir amants de tots els sexes mentre que ho mantinguessin en secret; però no gaudien de contemplació sexual i estava mal vist que es tingués en compte -al matrimoni- el seu desig.

Durant l’imperi, les dones van poder gaudir de més drets. El segle primer després de Crist, es va crear el divorci i la dona, només vinculada al seu progenitor (del qui heretava tot quan moria) tenia més llibertats econòmiques, socials i, per tant, sexuals. Tot i el desenfré, hi havia altres tabús que ara no es troben tant, com:

  • Tenir el paper “passiu” al sexe anal entre homes; ja que ser qui donava el plaer estava mal considerat per algú de bona posició social, per tant, únicament ho feien els esclaus o prostituts
  • El sexe oral estava mal vist ja que la boca era considerada “pura” i, el cunnilingus era pitjor, ja que es considerava que l’home no havia de produir plaer a la dona.

Si voleu podeu mirar el vídeo (5 parts):

Malgrat tot, hi hauria moltes raons per creure que la societat romana tampoc era tan diferent de la nostra, quins creus que han estat els canvis respecte abans? I les similituds? Quina societat escolliries per viure, o amb quina estàs més d’acord? Quina és la teva opinió respecte la societat de l’Imperi Romà? I respecte la nostra? Què creus que va impulsar el canvi? Sabries dir què significa el que diu a la primera imatge? Saps si els romans coneixien i usaven el preservatiu?

Si en vols saber més, no et perdis l’exposició que està preparant Arqueoxarxa i que es podrà visitar a partir del mes de desembre en el Museu de Badalona.

Cecilia Bizzotto
4t ESO Llatí opt. 1

Samarretes ben clàssiques!

SALVETE!

Com bé ja sabeu, els alumnes de batxillerat (Grec  i llatí) i els de 4t d’ESO (Llatí) vam portar samarretes personalitzades a l’excursió a l’Auditori de Camp de Mart de Tarragona.   Això sí, tots havíem de portar davant HIC  ET  NUNC (frase llatina) i  darrere MHΔEN AΓAN (frase grega).

*HIC ET NUNC: Aquí i ara

*MHAEN AΓAN: Res en excés

Una tarda d’aquelles avorrides i sense res a fer, estava a l’ordinador i vaig obrir el Moodle del Fil de les Clàssiques. Havia de  fer un article el més ràpid possible i vaig començar a buscar coses originals i actuals que fessin referència al llatí.

De cop vaig dir:  Les empreses creen samarretes amb estampat llatí? Evidenment!

I a partir d’aquí, li vaig passar el link a la Margalida al mur del Facebook dient-li que encara hi havia empreses en les que creien correcte que posar frases llatines en elles estava bé, ja que molta gent considera el llatí  una llengua morta.

Seguim amb l’anècdota, a la Margalida li va semblar genial i parlant vam pensar de que nosaltres podríem fer el mateix.
I així va ser, vam anunciar als alumnes de 4t d’ESO  i de 1r de batxillerat de que podriem anar d’excursió amb les samarretes personalitzades. Molts alumnes estaven d’acord i d’altres no, però igualment vam anar a Tarragona totalment diferents de les altres escoles.

Una vegada tothom sapigués el nou projecte, el 23 d’abril (Sant Jordi), vam fer un taller exclusivament per a que tots i totes puguessim pintar-les sense haver de comprar routuladors especials. Va ser un èxit i a més, teniem l’ajut d’ unes quantes noies de 1r de batxillerat que pintaven sense rebre re a canvi.

Ara ja només faltava fer la sortida amb les samarretes posades i òbviament ho vam fer sense cap problema.

Si voleu veure com van quedar, l’Alma Bergel ens ha fet un Power Point genial.

Alma Bergel i Paula Franco

4t ESO Llatí Opt.1

Dramatització de Nausica

Com esteu veient, els alumnes de l’institut Isaac Albéniz estem molt endinsats en les formes artístiques, ja siguin clàssiques, prosaiques o tecnològiques, com diu la Teresa a l’article sobre el nostre primer treball a la Viquilletra. Hi participem amb un estudi del personatge de Nausica, de la qual treballem dues versions: la de l’Odissea per treballar els textos grecs, i la versió de Maragall per als textos en català.

Com estava promès, aquest article estarà centrat en la dramatització de les escenes triades de la Nausica de Maragall, que personalment m’ha agradat molt fer, encara que de vegades no estigués gaire d’acord amb les motivacions del personatge, com per exemple, que el seu somni fos casar-se amb un heroi.

Centrant-nos en l’aspecte dramàtic, primer de tot vam fer la selecció de textos a partir de l’obra Nausica de Joan Maragall, i vam decidir quins eren els més representatius:

Com a primera escena, vam escollir el fragment on Nausica somia desperta, imaginant-se que arriba un heroi i s’enamora d’ella. En aquell moment, a la vora del riu amb les donzelles, apareix un nàufrag que demana ajuda, i Nausica se li apropa sense por, al contrari de les donzelles que s’espanten. Això representa la personalitat d’una noia curiosa, atrevida i oberta que vol conèixer coses més enllà del seu palau. La segona escena és el descobriment del nom de l’heroi, Ulisses, davant de la reina dels feacis, on Nausica s’enamora encara més d’Ulisses ja que és l’heroi que sempre havia somiat. La tercera és el desenllaç inevitable, Ulisses ha de tornar a Ítaca, on la seva dona i fill l’esperen. Aquí Nausica entén que Ulisses no és el seu heroi i que no podrà viure la seva història d’amor amb ell, ja que té una família i un deure amb ells. Per finalitzar, es va escollir un fragment de Daimó per la seva gran importancia com a “cec que ho veu tot”, és el personatge que dóna els consells savis i és, com si diguéssim, el personatge que revela el futur.

Com a última cosa a ressaltar, l’escenografia va quedar molt integrada en l’entramat de disciplines que volíem lligar, el piano i el contrabaix integrats en l’escena va ser una bona idea, i lligar-ho tot amb els dibuixos crec que fa la història més clara i entenedora.

Sara Castro
2n batxillerat
INS Isaac Albéniz

Notícies impactants sobre les olimpíades

Els Jocs Olímpics de l’antiguitat (vid. El Fil de les Clàssiques) tenien lloc cada quatre anys i duraven cinc dies; però els preparatius començaven un any abans. Quan els heralds o espondòfores garantien que els participants en els jocs fossin grecs, de condició lliure, no culpables cap crim i sense cap maledicció divina. Un mes abans els atletes més avantatjats arribaven a Elis i s’entrenaven nus sota la supervisió dels hellanodíkai o jutges dels grecs. Aquests desqualificaven els competidors que no gaudien de bona forma física i els que mantenien relacions sexuals o no se saltaven la dieta estricta.

Sovint es parla de la dieta òptima dels esportistes per tal d’augmentar el seu rendiment. No hi ha jocs olímpics sense els patrocinadors en alimentació. A manca de begudes energètiques o de Cola Cao, els antics atletes se sotmetien a unes dietes especials.

Càrmides, vencedor a la cursa de l’estadi el 688 aC, feia una dieta de figues seques.

Dròmeu d’Estimfàlia, vencedor en una cursa de resistència en dos jocs consecutius 484 i 480 aC, la seva dieta era a base de consumir grans quantitats de carn.

Uns mesos abans del solstici d’estiu, els heralds proclamaven la treva sagrada.

Els grecs no lluitaven per diners sinó per la glòria. “Ai, Mardoni, ¿contra quina mena d’homes ens han dut a combatre, que no lluiten per l’or o l’argent, sinó per la virtut?”

Arraquió lluitant contra el seu últim adversari en el pancraci, li agafa aquest del coll amb les cames i comença a escanyar-lo. En un intent per sobreviure, Arraquió li va arrencar un dit del peu i el contrincant, amb dolor insuportable, va abandonar el combat, però ja era una mica tard, ja que Arraquió havia mort per manca d’aire. Els jutges van coronar el cadàver, ja que l’altre s’havia retirat de la contesa.

Cleomedes va matar el seu contrincant en un combat de boxa, els jutges no li van atorgar la victòria, ja que consideren que havia comès una falta. Embogit per tal descrèdit, va a una escola on hi ha seixanta nens i va arrencar la columna que aguantava el sostre. Els pares, en veure la desfeta, decidirien linxar l’heroi a cops de pedra.

En les olimpíades, les dones no podien assistir als jocs, tret de la sacerdotessa de Demèter. Si alguna era enxampada l’estimbaven Tipeu abaix. Tanmateix, Cal·lipatira, filla i germana de vencedors olímpics, es va disfressar d’entrenador per veure el seu fill Pisírode. Amb l’alegria per la victòria del seu fill, va perdre la compostura i va voler saltar a la pista, amb tan mala fortuna que perdé el vestit que cobria la seva feminitat.  Van discutir sobre la seva mort, però decidiren perdonar-li la vida en atenció als triomfs aconseguits per la seva família.

L’euga de Feidolas va arribar a la meta sense el seu genet i els jutges la van proclamar victoriosa.

Neró va voler participar en els jocs olímpics; però ningú no va voler competir amb ell. Quan va tornar a Roma, havia aconseguit tot un rècord olímpic: mil vuit-centes corones de triomfador. Se li acudí córrer una cursa amb un carro de deu cavalls, just començar no va poder subjectar les regnes de tants cavalls i va rodolar del carro. L’emperador veient-se-la molt magra, va abandonar dignament la cursa.

Teàgenes, tornant un dia de l’escola va passar per l’àgora i, en adornar-se de la bellesa d’una colossal estàtua divina, se la va voler endur a casa seva. Sense pensar-ho dos cops, arrenca l’estàtua i se la carrega a les espatlles. Els conciutadans el volien matar, però un home de seny va aconsellar que la tornès al seu lloc. Amb el pas del temps, fou un vencedor olímpic molt famós.

Esperem que ens ajudeu a trobar més curiositats olímpiques!

Noelia, Lourdes i Míriam
1r Batx. Grec