La filòsofa Hipàtia d’Alexandria ha estat descoberta pel gran públic a partir de la pel·lícula Ágora d’Alejandro Amenábar. Ha sortit de l’oblit, o millor dit, la indiferència, de segles d’invisibilitat de la dona i el seu paper en l’avanç de qualsevol branca del saber o l’art. Ara bé, per a mi, com a amant del món clàssic i interessada en el paper de la dona al llarg de la història, fa temps que és un personatge que m’atreu especialment per la singularitat del seu llegat i la seva capacitat de deixar petja en la posteritat, malgrat tot.
A Hipàtia també n’ha fet menció la Margalida en nombroses ocasions, com en aquest article d’El fil de les clàssiques sobre el Dia escolar de les Matemàtiques, i jo mateixa vaig fer una recensió d’un altre llibre de ficció inspirat en aquesta gran dona: El jardín de Hipàtia d’Olalla García. Ara bé, el volum que avui ens ocupa ofereix un enfocament molt diferent del personatge, menys literari, però sense arribar a ser científic. Si Olalla García presentava una ficció centrada en les peripècies de personatges que giraven al voltant de la filla de Teó d’Alexandria, a la manera d’un sistema planetari al voltant del sol radiant de la seva erudició i fermesa, però amb trajectòries vitals independents i importants per se, Pedro Gálvez se centra en el seu pensament, el seu logos.
[Font: Gallaecia]
Tot i que coneixia la seva existència i l’havia citat en l’article abans esmentat, el llibre em va arribar en la seva versió de butxaca (DEBOLSILLO, 0ctubre 2009, 1a ed. 2004) de la mà d’una amiga, la Marga (una altra, no la nostra Margalida) que havia volgut acostar-se al personatge per curiositat intel·lectual general, no de la manera tan especialitzada com ens la mirem nosaltres, els clàssics, i havia quedat una mica defraudada. Després d’haver-lo llegit, penso que potser li hauria agradat més El jardín de Hipatia, més lleuger com a lectura de capçalera. Molt agraïda per posar-me a les mans l’obra, em vaig enfonsar en la seva lectura i vaig descobrir, tal com he dit abans, un text introspectiu, erudit, molt documentat, on les referències als autors clàssics de totes les especialitats hi són constants i que ens permet concentrar-nos en el personatge d’Hipàtia en no haver-hi gairebé trames secundàries ni personatges amb un pes especific semblant. El mateix Gálvez encapçala l’obra amb un prefaci anomenat PROPÓSITO, on la qualifica de “biografia novelada”: tratar de reconstruir una existencia a través de sus circunstancias históricas y permitirnos la licencia de intentar reproducir los estados de ánimo que en ella suscitaron. […] jugar a la reconstrucción de una vida sin recurrir a las libertades que nos otorga la narrativa de ficción, però tratando de rodearla de un contexto humano. […] cabe además una descripción histórica, que por muy amena que sea, no tendría lugar en una novela. Tal es la intención de este libro.
Pedro Gálvez amb alguns dels seus llibres, entre ells, la primera edició d’Hypatia. [Font: malagahoy.es ]
Què més puc dir, el perfil d’aquesta dona és tan polièdric i els temps que li van tocar viure, tan complexos, que permet múltiples aproximacions, totes elles interessants. En aquest cas, voldria destacar, però, la importància del personatge de Teó, el matemàtic pare d’Hipàtia, en aquesta novel·la. Durant els primers capítols el lector veu els esdeveniments a través de la seva mirada i comparteix les seves reflexions i raonaments. No en va, l’autor dedica el llibre a la memòria del seu pare, el matemàtic represaliat pel Franquisme Pedro Gálvez, quien me inculcó de niño la admiración por la figura de Hypatia. Un tribut a la influència de la figura paterna, igual que el d’Hipàtia, que després de la mort de Teó pren consciència de la seva responsabilitat com a seguidora del seu llegat:
[Hypatia] pensó que era su deber dejar el cuaderno tal como lo había dejado su padre y comenzar uno nuevo. En esos momentos no había nadie más en Alejandría que pudiese proseguir la obra del padre. Ella tenia que hacerlo.
[Final Part segona. Pàg184]
En fi, una cosa porta a una altra. Mentre em documentava per aquest article, he repassat la bibliografia d’aquest antropòleg malagueny, de vida difícil i intensa, llicenciat en diverses carreres en universitats europees, i descendent del poeta bohemi Pedro Luís de Gálvez. He descobert que no és Hypatia la seva primera incursió en el tema clàssic, sinó que ha compost una trilogia històrica romana composta per Nerón, diario de un emperador, El maestro del emperador i La emperatriz de Roma, aquest últim altre cop centrat en una dona, Agripina. Apa, més lectures d’estiu a la vista…, però això crec que serà l’any vinent!
TERESA
