Salvete, aràcnids i aràcnides!
Avui escric aquestes línies a Aracne fila i fila per fer-vos pensar una mica. Ja sabeu que m’agraden els enigmes; però per bé que m’hi esforci no arribo a la sola de les sabates de Cleobulina de Lindos.
Em deixo de versos i la pregunta és:
Si jo us dic deu mil, què us ve al cap?
Tota una miríada! Algú ho havia de dir! Espero, però, no acabar com l’esfinx!
Gratias maximas omnibus,
Curate, ut valeatis !
Margalida
Adonis, fill de Mirra, s’ avorria i anava passejant pel bosc, tot intentant trobar salvatges feres per caçar. Corria per les muntanyes, inspeccionava las coves, s’aturava de tant en tant en els rierols que trobava per beure aigua… Semblava que no tenia por a res. O almenys, això era el que pensava.
Un dia, la dea Venus, cansada de volar pel cel amb els seus coloms, va aterrar al bosc. Desitjava donar una volta abans de tornar cap a Xipre. Mentre caminava tranquil·lament, va escoltar estranys sorolls que provenien de molt a prop, i semblava que hi havia un home que estava caçant, perquè se sentien crits i grans passos, com si estigués corrent a gran velocitat. Sigilosa, es va apropar i es va amagar en uns verds arbustos, i tot seguit va treure el cap a poc a poc. Quan ho va fer, no es va poder creure el que va veure. Un jove molt maco, de cabells rossos que li arribaven fins a las espatlles i que sostenia una llança a la seva mà dreta, corria a gran velocitat per atrapar un cérvol de gran cornamenta, que feia tot el possible per desfer-se’n del noi. Adonis començava a respirar dificultosament i, derrotat, es va aturar, deixant escapar la seva presa. Venus llavors ho va saber: se n’havia enamorat bojament i desitjava moltíssim conèixer el nom d’aquell jove.
Adonis, després que s’hagués normalitzat la seva respiració, va agafar la seva llança del terra i es va disposar a anar-se’n. Va ser quan va escoltar un soroll que provenia molt ran d’on ell es trobava, però no es va girar. El primer que va pensar és que potser era una fera salvatge. Va respirar profundament, concentrant-se tan sols en aquell soroll. ¿És que aquell animal estava pensant atacar-lo per les espatlles? No ho permetria. Creient que ja era el moment, es va girar veloçment per rebre aquella fera. Però es va quedar sorprès en trobar-se amb una dona. Era molt maca i portava una llarga túnica blanca, amb els cabells agafats. Estava allà, immòbil, observant-lo. Es van mirar per un llarg moment que va resultar ser una eternitat. Venus, ara que el veia de front i més a la vora, va pensar que era molt més maco del que havia imaginat. També li va passar a Adonis, que mai no havia vist una dona tan bonica.
– Qui ets? – li preguntà Adonis amb veu molt suau, baixant la llança.
– Sóc la dea Venus – li respongué amb un llarg somriure.
– I tu qui ets? – li va demanar la dea.
– Em dic Adonis – li digué amb dolçor.
I, fins aquell moment, gràcies a aquella inesperada trobada, tots dos van passar a ser amants. Estaven tan feliços junts que no tenien gens de ganes de separar-se l’un de l’altra. Però, desgraciadament, aquella felicitat no va durar gaire, i va acabar marcada per la tragèdia. Adonis va morir, atacat per un ferotge porc senglar, en no fer cas a Venus quan li va dir que no emprenyés a las feres, explicant-li la història d’Atalanta i Hipòmenes, que van acabar convertint-se en lleons, com bé sabeu.
Venus va plorar desconsoladament la seva pèrdua.
AQUÍ US DEIXO I ESPERO QUE US HAGI AGRADAT!!!
Sara Bernad
1r de Batxillerat
Cartell d’un recital al Festival de Salzburg (2015) [Font: opera on line]
A partir de la lectura d'”A la recerca d’una pàtria“, adaptació de l'”Eneida” de Virgili, hem volgut analitzar el fet de l’amor i el matrimoni en l’època romana, en què quests dos conceptes no anaven enllaçats. La història de Cleòpatra i Marc Antoni està darrera aquesta obra de Virgili . Aquest autor presenta l’amor passional com un sentiment negatiu i perjudicial. Virgili va escriure la seva obra per encàrrec de l’emperador Octavi que havia arribat al poder després de les lluites contra Marc Antoni, instal·lat a Egipte, sota la influència de Cleòpatra. La història ens presenta un amor apassionat entre aquests dos personatges, de conseqüències nefates per als ciutadans de Roma. És lògic que la imatge que se’ns vulgui donar d’aquest tipus d’amor sigui negativa.
(Elizabeth Taylor i Richard Burton en la pel·lícula Cleopatra l’any 1963)
En el llibre hem pogut observar dues històries que ens serveixen d’exemple per diferenciar el matrimoni de l’amor. Al principi de la història, l’heroi Eneas està casat amb Creüsa, però aquesta no és una història d’amor, ja que aquests dos personatges estan units pel contracte del matrimoni però l’autor no ens els presenta des d’un amor apassionat.
Deprés que Creüsa mori fugint de Troia en un incendi, els déus intervenen i fan que la reina Dido s’enamori d’Eneas. Aquests s’enamoren i viuen una història passional, que finalitza tràgicament quan Dido se suïcida, ja que no pot suportar que Eneas continui enfrontant- se al seu destí.
Henry Fuseli. Dido, 1781 [Font: Pinterest]
Està clar que hem d’ interpretar que en aquest context, no estaven ben vistos els excessos en l’amor, i és això el que el llibre intenta reflectir.
El matrimoni en l’època romana era una unió d’interessos socials i econòmics en què els contraents en la majoria de casos no tenien cap opinió. L’objectiu del matrimoni era la continuació del llinatge i la perpetuació dels cultes familiars. Un exemple d’aquest concepte del matrimoni el trobarem al final del llibre en el matrimoni d’Eneas i Lavínia.
Anna Carmona i Cristina Ortiz
1r. de Batxillerat,
Institut Isaac Albéniz
Saluete aràcnids!
Avui dia 13 de gener és el dia perfecte per fer honor al nostre poble, ja que és Sant Hilari. Aprofitant que no és un dia festiu, tinc l’oportunitat d’escriure un article per parlar sobre aquest nom, provinent de la llengua grega. Hilari prové del mot llatí hilaris (alegre) i aquest prové del mot grec ἱλαρός que significa alegre, content…
Però antigament el poble es deia Fonts de Sacalm, ja que és conegut com el poble de les 100 fonts.
Aprofito també per donar-vos a conèixer un vídeo gravat per tv3 l’any 2005 on expliquen quin és l’origen de l’expresió “Ets com el cul d’en Jaumet”, ja que en Jaumet del Flabiol és el personatge que representa el poble i val a dir que un dels dolços típics i representatius del poble és el Jaumet. Era un home molt alegre que repartia la felicitat pels carrers del poble tot tocant el flabiol i repartint càntirs d’aigua.
També us adjunto el link de la web del poble, on hi trobareu tota la informació, vídeos i notícies de totes les activitats que es realitzen durant tot l’any.
Ïa Garriga
1r Batxillerat
Sant Hilari Sacalm
Hola petits guerrers aràcnids!
Estimats estudiants de grec, em presento: sóc Ares, el déu de la guerra. Esteu preparats per una mica d’acció? Som-hi, doncs!
Veig que sou joves i forts, per tant esteu a punt per afrontar aquesta petita guerra (que vosaltres anomeneu batxillerat). Acabeu de rebre unes notes i d’aquí poc en rebreu unes altres. Potser alguns no teniu bones notícies, de moment, però no permetré que us rendiu ja que això és de covards!
En la vida trobareu coses difícils i coses més fàcils. Bé, de fet no hi ha res difícil, sempre que hi hagi esforç i constància. Així que res de caure i quedar-se estirat a terra. Camineu o salteu si fa falta, però heu d’arribar a complir els vostres objectius, a fer realitat els vostres somnis! Guanyeu aquesta guerra que jo anomeno vida i no permeteu que ningú us l’enfonsi; busqueu el punt dèbil a l’enemic i claveu-li la llança; protegiu-vos amb els vostres punts forts i sigueu valentes quan a ningú li quedi esperança. A vegades ens fa falta una petita empenta, algú que ens recolzi, algú que confii en nosaltres. I jo… confio en vosaltres.
El déu Ares
Bon dia, aràcnids!
Us parlo des de les profunditats. Avui he pujat a la superfície per saber com anava tot arran de terra, però quasi em moro de fred a la costa, així que no vull ni imaginar el fred que tindreu aquí a Sant Hilari. Tot i així, sempre podeu deixar alguna aixeta oberta i potser us vinc a fer alguna visita!
Només volia dir-vos que tingueu molta empenta a seguir endavant amb aquest curs, que només queden dos trimestres! Si fossiu al mig del mar amb un vaixell us enviaria una onada per donar-vos més força, però com que no és així, si més no us puc donar molts ànims! Endavant, que només són quate dies i d’aquí menys del que us espereu estareu aquí a la platja fent-me companyia a 37ºC sota el Sol. Que tingueu molt bon any 2012, i molta sort! una abraçada.
Posidó
σκιᾶς ὄναρ ἄνθρωπος
L’home és el somni d’una ombra
Píndar, Pítica VIII 95-96
L’OMBRA
“L’ombra” un reflex negre i obscur que va sempre amb
nosaltres. Un reflex, negre com la nit que cobreix la
nostra ànima i el nostre ésser.
Acompanya’m ombra; acompanya’m, amiga meva.
Acompanya’m fins a la fi de la terra i fins a la
fi de la meva vida. No em deixis mai.
Estimada meva, no em deixis, no tinc ningú més.
Jo molt sola estaria sense tu. Adéu ombra,
adéu et dic amb llàgrimes relliscant dels meus ulls.
Sara Bernad
1r de Batxillerat Grec i Llatí
Si no pots llegir la publicació sobre la nostra promoció de la lectura d’Apuleu, clica aquí.
Si voleu treure el so, cliqueu damunt el segon altaveu.
P.D.:
No us perdeu la falca radiofònica de la Clara i de la Sabina, feta a partir del nostre treball!
Eva Serrano i Paula Franco
4t ESO Llatí Opt. 2
Ja és el segon curs que els clàssics de l’Albéniz participem activament en la Setmana de la ciència de l’institut, convençuts que en el marc interdisciplinar en què pretenem moure’ns, nosaltres hi tenim molt a dir. Si l’any passat ens vam centrar en l’etimologia, en la força dels mots clàssics per donar nom a conceptes científics, enguany hem optat per mostrar com el mite, en concret la metamorfosi, servia per oferir una interpretació de la realitat que envoltava la vida de l’ésser humà.
A continuació, us deixem un muntatge que pretén mostrar el granet de sorra amb què les nostres disciplines han volgut col·laborar amb les exposicions d’atres departaments que a hores d’ara guarneixen les parets del nostre centre. És de destacar que enguany també des de Llengua castellana han aportat una exposició de textos divulgatius de temàtica científica. Esperem que l’any vinent més departaments de lletres s’hi sumin, de manera que quedi ben palès que el coneixement no està tan compartimentat com podria semblar i que l’alumnat s’adoni de la interrelació de les diferents matèries, de la teranyina que les uneix.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=a_2uKEXXotw[/youtube]
TERESA
Després de llegir L’ase d’or, m’he imaginat un altre final. A veure, què us sembla?:
LLIBRE ONZÈ
De sobte, en plena nit, em desvetllo i, enmig del silenci, contemplo embadalit com la faç de la lluna s’alça darrere les ones. Sol i deprimit per la meva condició d’ase, em penedeixo de la sort que per a mi, la cega Fortuna va escollir. Penso què n’és de malèvola aquesta divinitat! Dubto si és malícia el que brota dels seus poders, o si senzillament se li ha concedit la capacitat de la més àcida ironia. Me la imagino rient-se estrepitosament, fos on fos. Sense voler-ho escolto dins meu les seves sonores riallades, i sentint-me més humiliat que mai a la meva vida, dins meu una intensa ira sorgeix, com les flames de l’infern més profund. Totes i cada una de les parts del meu cos d’animal, s’enfonsen en l’ immesurable mar de l’odi, i les fortes onades porten als meus ulls l’apassionat i temible color roig. No vull saber per què, però començo a riure, simulant les riallades que dins meu ressonen, però que fora del meu cos, aquestes riallades es transformen en brams que tothom sent. Per això, s’acosten un munt de pagesos armats, a mirar qui prolifera aquests sons d’ase humà. I el que veuen, els espanta potser més que la visió d’un drac ferotge, o d’un cruel assassí. Un ase enmig d’una platja, dóna guitzes a la vida, brama al seu infortuni i al seu musell s’entreveuen uns canins anormals, mentre que escup de tanta furor que porta. Els camperols en no saber què fer, amb l’enfurismat animalot, si atacar o fugir, opten per la primera opció. Jo, que encara no m’ensurto dels meus cabals, em veig rodejat per un centenar de persones que em miren amb por i decisió. Volen matar-me, ho sé. Sense ànims per fugir, sense esma per lluitar, vaig deixar-los fer. En clavar-me la primera llança, tot desfent-me de dolor, vaig desitjar que la meva mort fos ràpida, per tal de no patir més sofriment. Vaig prémer molt i molt els ulls, vaig imaginar-me que era un home, que besava una dona que encara no conec, volent creure que res d’això passava. La meva primera gota de sang tocant el terra, els meus ossos trencant-se, la llum dels meus ulls apagant-se, i la meva vida, poc a poc, fugint.
Després que els homes cremin les meves restes, només hi queda la grisa pols. Quin final més trist, per un home de món! Les meves despulles es barregen amb la fina sorra que en una onada, arriben al mar. Unes belles nimfes les recullen amorosament, i se les porten a Posidó, que amb eloqüència em diu:
-Pobre màrtir! Què t’han fet? Has comès, potser, alguna calamitat per acabar d’aquesta manera?
-Oh, Posidó, gran divinitat! –Contesten les meves restes mentre el déu del mar les sosté a les seves gruixudes mans- T’equivoques pensant, que he estat jo el dolent en aquesta història. L’ Error no ha sigut pas meu, sinó de la deessa Fortuna, que amb mi li ha fet un sacrilegi a la sort.
-Jove Luci – respon-, la deessa Fortuna mai no t’ha volgut fer cap mal, només dóna la mala sort, a qui no sap aprofitar la bona!
Cecilia Bizzotto
4t ESO Llatí opt.1