És apassionant, la mitologia grega, aquella en què el pecat es troba en segon terme, on les deïtats són d’allò més humanes. Però ¿què és pecat? Davant d’aquest terme ens aparaeix a la nostra ment, estretament lligada, la paraula ”mal”, ¿què és?

Van escriure un cop els grecs sobre una capsa, una capsa que duia dins l’explicació de com el mal havia arribat al món. Diuen que Zeus volia castigar Prometeu per haver robat foc d’allà dalt, de l’Olimp, i haver-lo lliurat als humans. Així va ser com una dona va ser modelada i dotada amb totes les qualitats possibles per a resultar irresistible davant els ulls de qualsevol home. Pandora, seducció personificada, va ser com enviada juntament amb la capsa que guardava dins totes les coses dolentes, així com també hi va ser inclòs de manera benèvola el seu únic remei: l’esperança. Pandora, embolcall que embellia l’adominable present tornant-lo intrigant, desitjable…

”La curiositat va matar al gat”, diuen. I en aquest cas, segurament més d’un felí va caure mort en obrir-se la capsa i desbordar tot el seu contingut. La curiositat, doncs, va provocar una catàstrofe ¿No és, aleshores, una cosa dolenta? Així doncs, ¿no hauria d’haver estat també tancada dins la capsa? Si hi hagués estat tancada, però, el pany no hagués estat burlat per la força que empenyia les mans de Pandora i el mite no hagués pogut continuar més enllà del viatge d’aquesta dona tan bella que carregava tan poc equipatge. No tindria sentit. Si més no, no el té. L’equipatge, el mal….Plantegem-nos, doncs, sota quins perjudicis van decidir les deïtats de l’Olimp què era el mal, per saber què posar-hi, dins d’aquella maleta…. Perquè no es tractava de preparar un equipatge qualsevol, on tots i cadascun de nosaltres hi fiquem de qualsevol manera el mateix: un raspall de dents, un pijama, mudes i un calçat còmode, la càmera i el seu carregador, no oblidem mai el carregador…! Aquest viatge era diferent. La imaginació porta a nombroses escultures clàssiques que cobren vida, aasegudes sobre els núvols, rumiant què posar-hi , doncs, dins de la maleta. La venjança de Zeus segurament es va retardar bastant, ja que resulta dubtós que es posessin d’acord. Si vosaltres, de sobte, us trobéssiu davant d’aquest viatge, en el que només hi heu de portar el mal com a equipatge, ¿què us emportaríeu? El mite perd el seu sentit totalment. El mal és tan relatiu… Ja ho va dir Hume en la seva ètica, que els valors eren relatius, així com que la moral provenia d’una part irracional. Plató li hagués portat la contrària, tot dient que el bé era un valor absolut, cognosible, i el mal, en conseqüència, també ho hagués sigut. A l’actualitat, però, tots ens decantaríem per la primera opció. El mal no és un problema matemàtic, no es pot resoldre racionalment. Prové de molt més endins que la nostra ment calculadora, és pràcticament inconscient quan ens mostrem afectats d’una determinada manera davant d’un fet. Al mal el defineix un sentiment, i els sentiments són diferents per a cadascun de nosaltres. D’alguna manera podem trobar semblances dins d’una mateixa cultura, ja que som educats de manera determinada i pensem de manera semblant. Però el sentir, el sentir és incontrolable, no és ensenyable, canvia constantment al llarg de la nostra vida i és aquesta mateixa qui el va determinant.

”Mal” és un mot abstracte, i al sentir-lo, al llegir-lo, no hi ha manera de crear una imatge concreta a la nostra ment. Proveu-ho. De segur que dóna més dificultats que no la paraula ”arbre”. Però al final, a través de la sensibilitat i del record, és possible donar-li forma. Tot i així, el mal és plastilina. Si mor algun ésser estimat, la mort és el mal. Si una malaltia ens és diagnosticada, aquella serà el mal. Si ens trenquen el cor, aquell qui l’ha fet a miques serà el mal. Si el conflicte entre dos territoris porta la guerra i la fam els seus habitants, aquest serà el mal. O encara més simple: al final d’un dia desastrós, el mal cobra la forma de tot allò que ens ha ocorregut, i si ha estat un dia feliç, el mal serà allò que l’haguès pogut perjudicar. Al tancar els ulls, el trobem en forma de malson, i al obrir els ulls…. al obrir-los, Zeus veu que és el dia fixat per al viatge sense retorn de Pandora. Que hi encabeix, doncs, dins la maleta? No depèn de la revisió meteorològica, menys per Zeus, déu del tro. Arriba l’hora de donar a la irresistible dona modelada de fang un capsa plena de maldat, de dolor. Però aquella serà la capsa de Pandora, o més ben dit ”la capsa de Zeus”. Ja que la maldat, la creueltat, el dolor…. són sentits de manera diferent pels set mil milions de persones que habitem el planeta. Ja que cadascú de nosaltres té la seva pròpia capsa.

Yolanda Picazo

2n de batxillerat