Tag Archives: Religió

Una inscripció llatina en el Crist de Cimabue de Toulouse

Si heu anat a Toulouse, segur que heu visitat monuments tan importants com la basílica de Saint Sernin o el Convent dels Jacobins.

Convent dels Jacobins, a Toulouse [Foto: Joan Molar]

Però, heu anat al Convent dels Agustins? Sabeu qui són els Agustins? Són un orde de frares mendicants que segueixen la regla de Sant Agustí, un antic bisbe d’Hipona. Entre finals del segle XIII i principis del XIV es va establir a Tolosa una comunitat de frares agustins en un antic convent, situat al mig de la ciutat, a prop del riu Garona.

Vista del riu Garona, prop del Convent dels Agustins de Toulouse [Foto: Joan Molar]

El convent és d’estil gòtic, i avui funciona com un museu. S’hi guarden moltes obres d’art: els capitells romànics del claustre de Saint Sernin, diverses escultures i pintures gòtiques. D’entre aquestes, destaca el Crist de Cimabue. És una representació gòtica de la creu, que té al damunt seu les lletres Ihc Nazarenu Rex Iudeorum.

Inscripció de la Creu de Cimabue, al Museu dels Agustins de Toulouse [Foto: Joan Molar]

La creu està encapçalada per aquesta inscripció, molt habitual en les creus cristianes. A vegades, es troba abreujada en la forma INRI, composta per les lletres inicials de cadascuna de les paraules. El nom Iesus també apareix abreujat en la inscripció amb les lletres IHC. Aquesta abreviatura prové de les tres primeres lletres, en grec, de la paraula Iesus; són, en majúscula IHC. Posteriorment, en passar-les al llatí, es van transcriure IHS, que és una abreviatura que també apareix sovint.

En el conjunt de la inscripció, les lletres tenen ornaments que les embelleixen: són lletres gòtiques. El Crist de Cimabue és una pintura sobre fusta del segle XIII, d’inicis del gòtic.

Vista general de la Creu de Cimabue [Foto: Joan Molar]

Comentari gramatical: Utilitzaré la inscripció completa per fer la traducció correctament; la que apareix en el Crist de la imatge té algunes variacions respecte de l’original llatí, que és el següent: Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum.

Iesus: Nominatiu singular; nucli del Sintagma Nominal.

Nazarenus: Nominatiu singular; adjectiu qualificatiu gentilici; complement de Iesus.

Rex: Nominatiu singular; nucli del sintagma nominal en aposició.

Iudaeorum: Genitiu plural; complement de Rex.

(Rex Iudaeorum forma un Sintagma Nominal en aposició, que complementa Iesus Nazarenus).

Traducció literal: Jesucrist el Natzarè, Rei dels Jueus.

Sentit extens:

Aquesta inscripció la van escriure els soldats romans en un context de divisions internes entre els jueus: la Torah diu que en algun moment arribarà un Messies, i això provocava l’aparició de sectes i profetes. Jesús va ser considerat un de tants. Va ser en aquestes circumstàncies que els soldats romans, dalt de la creu on Jesús estava crucificat, van escriure Iesus Nazarenus Rex Iudeorum. Ho van escriure en llatí, grec i hebreu, i, per tant, en alfabets diferents. Tenia un sentit de burla i escarni, perquè contraposava la majestat i la submissió degudes a un rei amb l’execució cruel que suposa la crucifixió. Tenia també un sentit d’exemplaritat perquè pretenia deixar clar què passaria a qui trenqués l’statu quo del judaisme, ja que la situació d’aquell moment afavoria els romans.

Ara, si heu llegit amb atenció l’article, contesteu les preguntes que aquí us deixo:

1. Quina és l’abreviatura de Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum? Què significa en minúscula i com a llatinisme? Especifica’n el sentit extens i posa una frase que el contingui.

2. Escriviu les desinències dels diferents casos que apareixen en la inscripció.

3. Segur que aquesta inscripció l’heu vista en molts llocs. Citeu-los. Apareixia abreujada o no?

4. Feu la comparació entre la inscripció original llatina i la que heu vist en la imatge del Crist de Cimabue.

5. Per referir-nos a Jesús, sovint utilitzem la paraula Crist. Sabeu quin és el seu origen etimològic i quin és el seu significat?

Pau Molar

Ego sum lux mundi

L’altre dia, en l’assignatura d’Història de l’Art, vam fer un estudi iconogràfic de la església de Sant Climent de Taüll, concretament les pintures que hi ha en l’església situades a la zona de l’absis (darrere de l’altar).

Pintures de Sant Climent de Taüll

Les pintures que es troben en aquesta zona són de tema religiós, on podem veure una perspectiva jeràrquica, la figura que més ressalta és la de Jesús. Per cert, sabeu quin nom rep i quins són els seus ètims?

En estudiar la figura de Jesús, em vaig adonar que a cada costat d’ell hi ha una lletra grega, en aquest cas a la esquerra una alfa (Α) i una òmega (ω) a la dreta, que segons el que vaig estudiar, signifiquen el principi i la fi.

Però el tret que em va portar a fer aquest apunt és una inscripció que hi ha en el llibre que porta Jesús en la mà esquerra: Ego sum lux mundi (Jo sóc la llum del món). Aquesta frase forma part de frases de Jesús en llatí.

Foto ampliada de la frase "Ego sum lux mundi"

Aquesta frase, a part de ser una frase de Jesús, també la podem atribuir als comportaments d’algunes persones que creuen que ells són els millors i que ningú els pot superar. Vosaltres creieu que aquesta frase és adient per aquest tipus de gent? Coneixeu altres frases en llatí o en grec que hagi dit Jesús?

Xènia Serra Gaxas

2n Batxillerat C

Llatí i Grec

Tatiana a la recerca de la veritat (IV)

(Vid. Part I, Part II i Part III). Feia dos dies que els meus ulls no veien la claror del dia perquè me’ls havien embenat arran de l’incident en el temple d’Apol·lo. Em trobava tancada en una masmorra i estava sola, doncs no escoltava ningú (o almenys amb vida) encara que sentia l’esgüell de les rates i el pessigolleig de les puces en la meva pell.

Després del miracle que es produí quan estava a punt d’oferir un xai a Apol·lo, Ulpià i els seus guàrdies em pegaren amb barrots fins que vaig perdre el coneixement, suposo que va ser llavors quan em van cobrir els ulls i em tancaren aquí. El pitjor de tot era que desconeixia on era, durant quant de temps seria allà i què em passaria més endavant.

Hores més tard algú obrí la porta i de sobte vaig sentir la llum del sol tot i que els meus ulls seguien sense veure, també vaig escoltar el crit eufòric d’una gran multitud de persones. Un home em va arrossegar encara jo estant privada de la vista. A continuació em va desembenar i després d’acostumar-me a la forta il·luminació diürna em vaig adonar que era enmig de la pista d’un circ i que tothom m’observava amb diversió.

Santa Tatiana

Icona ortodoxa de Santa Tatiana.

Em vaig quedar sense forces per aixecar-me i per aquest motiu vaig restar ajaguda durant uns instants, fins que va sortir un fort i salvatge lleó d’una de les portes de la part inferior del circ. Mai no havia vist una bèstia tan terrorífica, que a més havia d’estar famolenca; mentre m’allunyava lentament, el lleó em seguia. A les graderies, els espectadors feien apostes sobre com em mataria aquell animal ferotge; tanmateix altres optaven per trobar parella seguint els consells de Publi Ovidi Nasó en el seu Ars Amatòria.

Ja no tenia cap escapatòria, el lleó era tan a prop meu que podia sentir el seu alè. Aleshores vaig mirar cap al cel i vaig demanar a Déu que m’ajudés un cop més, tot seguit vaig tancar els ulls. Sobtadament la bèstia s’aturà i em llepà la galta com a senyal d’amistat, jo vaig correspondre acaronant-li la seva esquena. Llavors el públic pronuncià paraules de sorpresa i a la vegada d’admiració, així aixecant-se per aplaudir-nos al lleó i a mi. Un cop més el Pare m’havia acompanyat en aquells difícils instants i haig de dir que em trobava plena de satisfacció.

– Maleïda cristiana! -Exclamà Ulpià.

En sentir aquestes paraules, els espectadors s’escandalitzaren.

– Demà mateix seràs decapitada, patiràs el mateix destí que el teu pare i el teu oncle!

El públic aplaudí, com si aquest discurs formés part de l’espectacle.

Em varen tancar en una altra masmorra fins a l’endemà, dia en que em tallaren el cap després de mostrar-me els cadàvers del pare i de l’oncle Marcus. Em sentia com Ifigenia quan es va oferir en sacrifici al seu pare Agamèmnon perquè la deessa Àrtemis mostrés a les tropes aquees el camí que havien de seguir per arribar a Troia. I així com Àrtemis bescanvià Ifigenia per una cérvola, Déu substituí la meva vida humana i mortal per una de santa i immortal.

Decapitació de Santa Tatiana

Pintura del segle XI mostrant la decapitació de Santa Tatiana de Roma.

Aquest és el motiu pel que apareix el meu nom en els vostres calendaris, concretament el 25 de gener en el calendari gregorià (i per tant pels catòlics) i el 12 de gener en el calendari julià (i per tant pels cristians ortodoxos). A més a més, sabíeu que sóc patrona dels estudiants a l’Europa de l’Est? El 25 de gener de cada any els països eslaus celebren el Dia de Tatiana i commemoren que el 25 de gener de 1755 (llavors 12 de gener segons el calendari julià) la Tsarina Elisabet I de Rússia va aprovar la construcció de la primera Universitat de Moscou. Així doncs, discipuli et discipulae si voleu aprovar el llatí, només cal que m’ho demaneu!

Laia Muñoz Osorio

2n Batxillerat Llatí i Grec

Tatiana a la recerca de la veritat (III)

(Vid. Part I i Part II). Una setmana més tard el pare era a la presó i jo em trobava agenollada davant l’altar del déu Apol·lo, finalment la Clàudia ens havia delatat a les autoritats. En Marcus havia estat decapitat fa tres dies, acusat de predicar el Cristianisme i arran d’aquests esdeveniments no vam acabar de celebrar el casament de la Iulia i d’en Gai Augustus, tenia por que per culpa de nosaltres la família del meu cunyat repudiés la meva germana, mai no m’ho perdonaria!

Matarien el meu pare demà, en sortir l’alba, però a mi em van donar una altra oportunitat per viure a canvi de que renunciés els meus ideals “pagans”. Ara entenc les paraules que em va dir el pare quan em revelà el seu secret: a l’emperador Alexandre Sever li interessava que el poble romà fes culte a les divinitats olímpiques pel seu lligam parentiu amb Eneas, l’heroi troià que es va fer amb el Laci i la descendència del qual va fundar Roma. Però si els seus súbdits descobrissin quina és la veritat, es veuria incapaç de justificar la seva concentració de poders i la seva autoritat.

No estava disposada a rebutjar el preuat secret que m’havia confiat el pare, no ho volia fer perquè ja sabia quina era la veritat i si hagués de viure sense ella la meva vida es buidaria de sentit. Domici Ulpià (el tutor i conseller de l’emperador, a més a més de prefecte de la guàrdia pretoriana) era l’encarregat de jutjar-me i representava directament l’emperador. La condició per deixar-me lliure era que sacrifiqués un xai en honor a Apol·lo, per aquest motiu em trobava davant del seu altar amb el xai i el ganivet.

Santa Tatiana

Icona ortodoxa de Santa Tatiana.

Per una banda tenia por de morir i per això una part de mi volia oferir aquell xai a Apol·lo, encara que no cregués en ell. Però per l’altra banda sabia que havia de ser forta i enfrontar-me al meu destí, havia de ser coherent amb les meves decisions i creences. A més si pregava, potser Déu m’escoltaria i m’ajudaria: això mateix vaig fer. Vaig deixar anar l’animal i l’arma i vaig orar al Pare mentre plorava d’espant. Llavors Ulpià va interrompre les meves pregàries estirant-me dels meus cabells quan de sobte les parets del temple van començar a tremolar i l’estàtua d’Apol·lo a moure’s fins que es va partir en dos blocs. A continuació les pedres del sostre del temple es desprengueren i Ulpià va fugir tot cridant:

– Maleïda siguis! No només t’has atrevit a negar els déus sinó a desprestigiar-los i destruir-los! El teu destí ja està decidit. Alea iacta est.

Plorava, però aquest cop d’alegria, em donava igual que em condemnessin com a l’oncle o el pare, el més important era que Déu existia i estava del meu costat.

 

CONTINUARÀ

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batxillerat Llatí i Grec

Tatiana a la recerca de la veritat (II)

(Vid. Part I). Havia arribat el gran dia: la nostra domus estava decorada amb flors i llaços de colors: la Iulia es casava i haig de dir que estava preciosa amb la seva túnica llisa, el seu vel taronja i la roba nupcial lligada a la seva cintura i que arribava al terra, les seves sandàlies i el seu cabell recollit en trenes. Ens trobàvem a la segona meitat de juny, la millor època de l’any per contraure matrimoni i evitar els mals auguris. Estava molt contenta per la meva germana però alhora m’entristia separar-me d’ella, després de quinze anys juntes.

El promès de la Iulia es deia Gai Augustus i tenia al voltant de vint-i-set anys, era fill d’un cònsol de l’emperador Alexandre Sever, com el pare i per aquest motiu el meu pare i el de Gai Augustus van creure oportú aquest enllaç matrimonial. Gai Augustus ja havia acabat el seu Cursus honorum i de fet va passar dos anys en les expedicions militars de Britànnia, llavors estava a punt de començar una carrera política envejable com a edil.

Al casament vindrien els parents de totes dues famílies, així com amics dels pares dels nuvis: magistrats, cònsols… Però concretament esperava ansiosament una persona: el meu oncle Marcus, que feia molt de temps que no veia. En Marcus era germà de la mare i sempre viatjava a Grècia i a Egipte: és un enamorat de la seva història! De fet, una vegada em va portar de record un anell d’algun faraó egipci que es va trobar enterrat a prop de les piràmides.

A roman offering

Una ofrena romana de John William Waterhouse, 1890.

Cap el migdia els convidats van anar arribant i una vegada vam ser tots consultàrem els auspicis i afortunadament van ser favorables, així que el pare i el nuvi van signar el contracte matrimonial. Després de pregar a Juno i sacrificar un parell de bous a Júpiter va començar la meva part preferida: el banquet nupcial. Tot i que en aquella ocasió, no vaig poder gaudir-lo com m’hauria agradat.

– Dominus – Va entrar sobtadament la serva Clàudia- Uns guàrdies pregunten per vostè.

El pare va aixecar-se de la taula i amb un rostre pàl·lid va acompanyar la Clàudia. Cinc minuts més tard vam sentir crits i els soldats van accedir a casa per la força i un d’ells exclamà:

– Aquest és el cristià! Emporteu-vos-el! -Ordenà assenyalant en Marcus.

– Jo? -Respongué sorprès.

Van donar-li un cop de puny i el van arrossegar.

– Perdonin les molèsties, els nostres millors desitjos pels nuvis.

La mare en veure que acusaven el seu germà i que probablement el condemnarien, va perdre el coneixement, la Iulia va quedar-se en silenci i en Titus no entenia què passava. Els altres comensals tampoc no van dir ni van fer res al respecte jo vaig ser la única que vaig córrer darrere els soldats, però vaig aturar-me al vestibulum en trobar-me el meu pare inconscient amb una ferida al cap. La Clàudia va acostar-se i murmurà:

-Et sorprèn, nena cristiana?

 

CONTINUARÀ

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batxillerat Llatí i Grec

Clàudia i la deessa Cíbele III: Una dona romana

 photo 794px-Punic_wars-essvg_zps8283a8f6.png

[Mapa de les Guerres Púniques. Font: Wikimedia commons]

Avui m’he llevat molt d’hora. Era al llit i no podia dormir, pensant que el meu fill Marcus tornaria aviat a casa, perquè la guerra contra els cartaginesos s’acabarà. A la VI hora m’he aixecat i he començat a mirar per la finestra, he demanat als déus que el trasllat de Cibele anés bé. Per mi, que el trasllat sortís bé significava que molt aviat tindria el meu fill Marcus als meus braços i podria dir-li quant l’estimo.

A les deu del matí començava la desfilada per portar la deessa Cibele cap a ciutat. El meu marit, Caesar, com sempre, s’ha llevat tard i això ha provocat que ens quedéssim sense veure-la a primera fila. A l’hora nona hem sortit de casa. El meu marit està enfadat perquè no ha esmorzat res i té gana.

Quan hem  arribar al lloc de l’esdeveniment, la deessa Cibele era a punt d’arribar. El que més desitjo és que tot surti bé. Davant meu, hi ha uns joves esclaus que no paren de cridar i saltar tota l’estona. Quan la deessa s’ha apropat, tothom crida i plora, però, de sobte, tot aquest enrenou acaba i tot queda en silenci. Els nois de davant meu han començat a comentar que la vestal que va amb la deessa ha tingut un amant i això significa que els déus no ens ajudaran en el seu trasllat. En aquest moment m’he començat a posar molt nerviosa, no sabia què fer, el meu maritCaesar m’ha dit que em tranquil·litzés, però les seves paraules no m’han tranquil·litzat, i si això significava que encara trigaria molts anys a poder abraçar el meu fill?

Quan la deessa ha entrat amb el vaixell al mar, semblava que tot anés bé i que no es produiria cap problema durant el trasllat. Aleshores, he pujat a una barca i he anat darrera la deessa. Quan hem arribat a Roma, ha succeït una cosa horrible. La deessa ha quedat embarrancada i no podia avançar. Aquest moment ha sigut el més amarg de la meva vida. He sortit de la barca i he parlat amb Clàudia, la vestal. M’he adreçat a ella i estava espantada. Jo li he dit, que tant m’era si havia tingut un amant o no, però l’únic que volia era que la deessa Cibele arribés a entrar a Roma. Hem estat una estona intentant treure la deessa però era impossible. Jo no em donava per vençuda. Clàudia en dir-me això, m’he quedat més tranquil·la, ja que he pogut veure en el seu rostre la innocència.

Clàudia ha tornat després d’una mitja hora. Estava disposada a treure la deessa d’allà. Ha agafat una corda, l’ha lligada a la barca, i ha començat a estirar amb totes les seves forces. Al principi semblava que no es movia, que estava igual, però Cibele ha començat a avançar. Tots, en veure això, hem començat a cridar, a animar-la i a plorar d’emoció. Finalment, Clàudia ha tret la deessa. Aquest fet ha  estat, tant per a mi com per ella, un alleujament.

Al cap d’uns mesos d’aquesta escena, era a la cuina i van trucar a la porta. Vaig dir a Caesar que anés a obrir-la. El meu marit, molt content, em va demanar que sortís, que hi havia una sorpresa per mi. Era el meu fill Marcus. En veure’l em vaig llençar als seus braços i li vaig fer jurar que mai més ens separaríem.

Irene Berdún  Pérez
INS Isaac Albéniz

 

I les exalumnes continuen filant…

No és la primera vegada que els exalumnes protagonitzen o són punt de partida d’interessants i productius articles que a les professores ens omplen de satisfacció, però en aquest cas la diferència és que us presento dos casos en què, més enllà de l’institut, han creat el seu propi espai en xarxa, ja sigui per pròpia iniciativa o com a tasca universitària.

  • La Cristina ja fa uns quants anys que va acabar el batxillerat i de seguida va sentir la necessitat de crear el seu propi bloc d’arqueologia, Domus sapentiae. Encara recordo la passió amb què es referia al món egipci i com vam estar comentant quin era el nom més adient per al seu nou bloc. Què significa el que va triar finalment?

Portada bloc Domus sapientiae

  • La Marina fa molt menys que va deixar l’institut, tot just el juny passat estava fent la selectivitat, però ja ha tingut temps de comprovar que les TIC són essencials per a la seva futura tasca d’educadora infantil. A l’assignatura GTIC li han demanat obrir un bloc, del qual destaco aquest article que parla dels drets d’autor a la xarxa, tema que ja sabeu que a l’Aracne tenim molta cura a respectar.

Us animo a deixar-hi un comentari, tot identificant-vos com a alumnes aràcnids, i després, en aquest article, a destacar algun article o aspecte que us hagi cridat especialment l’atenció dels blocs de les companyes. Qui sap si algun de vosaltres, en un futur, acabarà creant blocs, com en aquest cas, viquis, pàgines web… Podeu tenir per segur que les professores us hi animem i us seguirem sempre que puguem.

Per finalitzar, he de dir que no em deixa de sorprendre que a hores d’ara encara m’arribin testimonis d’alumnes de fa anys, que ja han acabat la carrera. La Laura, per exemple, m’envia aquesta foto, i me’n promet moltes més de la ciutat i el Museu que allotja aquest monument. Qui pot identificar-lo i especificar-ne la ubicació actual? Hi ha d’altres articles al bloc que en parlen. Proveu-ho i, si triguéssiu a identificar-lo, us aniria donant pistes.

[Foto Laura García]

TERESA

Jo també sóc romana!

Quin sentit tenia córrer? Ja era massa tard, però si pogués tornar enrere tampoc no hagués canviat res. Em venien a buscar i jo asseguda a un bosc proper de casa meva, embrutant-me la meva túnica encara de nena romana amb la sorra, observava les altes i frondoses palmeres que s’alçaven davant els meus ulls. Aquelles palmeres van ser les que em van portar al final de la meva curta vida, una mort amarga i dolça alhora.

Tot començà l’any anterior, cap el mes de la deessa Venus, a qui llavors venerava com els altres nens romans de Bàrcino. Jo encara jugava amb les meves nines i les desplaçava amb un carretó fet de fusta pel meu jardí, replet de xiprers. Però de sobte un potent raig de llum cegà els meus ulls i em va semblar caure en un profund somni. Una lleugera brisa m’acaronà i una tendra veu em despertà. Em resulta estrany parlar sobre això perquè tot i que a mi em sembli real, a la majoria de vosaltres us semblarà fantàstic i sobrenatural.

Santa Eulàlia contemplant les palmeres

Santa Eulàlia observant les palmeres. Dibuix de Carla Muñoz Osorio

Era Déu, ho juro pel meu nom que honra la bona parla. Desconeixia aquesta divinitat, de fet quan vaig preguntar-li quin déu era, em va respondre “Déu”. M’explicà que era únic, abstracte i absolut i que reunia tots els poders dels déus romans, estava perplexa. Em va dir que no m’espantés, ell no era com Júpiter que perseguia les donzelles, sinó un Pare bo. Em va agradar la idea.

M’explicà qui era Crist, el seu fill que morí per la seva fe cap a Déu, i a continuació en què consistia el Cristianisme. Vaig entendre que la religió romana estava força caduca i era poc espiritual, els déus i deesses es deixaven emportar per les seves passions més materials; això no volia dir que no estimés el meu poble i la meva cultura.

M’atreveixo a comparar Déu amb el Coneixement de Plató, les dues coses semblen inassolibles i ideals, però reals. També em va explicar que es necessita assolir un grau elevat d’espiritualitat per sentir Déu. Per últim em va anunciar quina era la meva tasca i quin seria el meu destí: havia sigut escollida per propagar la Bona Nova, és a dir el missatge de Déu, malauradament m’esperava un tràgic final, tot i que descansaria en el Regne de Déu durant tota l’eternitat i seria santa i patrona de moltes ciutats. Com a prova del seu testimoni, va convertir els xiprers d’aquell bosc en palmeres, arbres desconeguts fins aleshores a Bàrcino.

Després de la meva trobada amb Déu, no vaig tornar a ser la nena riallera d’abans, vaig fer-me un penjoll amb una creu de la fusta del meu carretó i la duia amagada sota la túnica. Vaig deixar d’assistir a les celebracions religioses romanes i vaig contactar amb alguns grups clandestins que predicaven el Cristianisme: no estava sola.

Pocs mesos després vaig decidir anar a dialogar amb el cònsol de Bàrcino, el representant de Dioclecià a la ciutat. Volia demanar-li que tingués pietat amb els cristians, que els permetés predicar la seva religió al mateix temps que els altres romans predicaven “la seva” religió. Però la meva innocència pueril no s’imaginà que el cònsol reaccionés amb violència i sobretot incredulitat de que una nena de tretze anys defensés amb tanta fermesa el Cristianisme. El cònsol enfadat però alhora entendrit amb mi, intentà fer que abandonés els meus ideals, que tornés a casa i fes com si no hagués passat res. Però jo no estava disposada a renunciar la meva fe, així doncs el meu destí ja estava segellat com el d’altres romans que també van resistir-se a renunciar les seves creences cristianes. Alea iacta est.

 

http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/2/22/Santa_Eulalia.jpg/400px-Santa_Eulalia.jpg

Estàtua de Santa Eulàlia a la Boqueria de Barcelona, on va ser crucificada segons la llegenda.

 

A continuació vaig dirigir-me al meu estimat bosc i vaig seure a la sorra, embrutant-me la meva túnica encara de nena romana, observava les altes i frondoses palmeres que s’alçaven davant els meus ulls. Aquelles palmeres van ser les que em van portar al final de la meva curta vida, una mort amarga i dolça alhora.

Ja sentia el soroll de les armes dels milites i les seves veus virils, la meva hora ja havia arribat. No vaig mostrar resistència tot i que vaig esclatar en llàgrimes. Em van lligar els meus febles canells amb una aspra corda i em van arrossegar com qui arrossega una mula, per a que tothom veiés la vergonya de la ciutat.

Em van portar a la plaça i les multituds s’apropaven per presenciar els meus tretze turments, tants turments com anys tenia: em van assotar, em van estripar la carn amb garfis, em van posar els peus sobre brases roents, em tallaren els meus pits encara de nena, em fregaren les nafres amb una pedra tosca, m’abocaren oli bullent sobre les meves ferides, em van ruixar amb plom fos i em van llençar a una bassa de calç. A continuació, vaig patir el turment més dur de tots: em van tancar en un bidó, hi van clavar ganivets i em van fer rodolar per un carrer. Els soldats romans em van preguntar si estava disposada a renunciar la meva fe per tal d’aturar aquest patiment, però amb les meves últimes forces ho vaig negar. Em van cremar viva,  però no vaig accedir als desitjos dels soldats; em van tancar en una masmorra amb milers de puces, però tampoc vaig acceptar. Finalment vaig ser crucificada com Jesucrist.

Actualment l’Església Catòlica commemora el meu martiri el 12 de febrer, on totes les nenes que porten el nom d’ “Eulàlia”, “Laia” o altres derivats; celebren el seu sant. L’Església Ortodoxa també em recorda el 22 d’agost.

Aquest article va dedicat a totes les noies que porten el meu nom i pels “altres romans” (vegeu les històries dels meus companys Sant Crescentinus i Santa Anastàsia), els romans cristians que sovint són apartats de la història de Roma.

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batx Llatí

 

Els déus de la cultura romana: Romani dei

Nosaltres hem fet aquest apunt sobre els déus romans, ja que pensem que no tothom els coneix o potser només saben els de la cultura grega. El nostre objectiu en aquest article és associar cada déu romà amb els déus grecs.

Després de mirar aquest Power Point, sabríeu respondre aquestes preguntes?

I. 1-  Qui era el déu dels morts? Sabríeu dir a qui va raptar?

I. 2- Quin déu portava ales a les sandàlies?

I. 3- Quina deessa va néixer armada? com va néixer?

I. 4- Què era el Panteó romà? i qui el formava?

I. 5- Qui perseguia per amor Dafne, la noia que es va convertir en llorer?

I. 6-  A quina deessa romana correspon Hèstia, la deessa grega?

I. 7- Digueu algun déu o deessa que no haguem mencionat en el Power Point.

I. 8- Ara ja esteu preparats per llegir en llatí, la tasca del Fil Moodle Romani dei:

Responde Latine:

II.1 Qui Uranus et Gaia sunt?
II.2 Qui Titanes sunt?
II.3 Quid fecerunt Titanes?
II.4 Qui Saturnus est?
II.5 Quid fecit Saturnus?
II.6 Qui Iuppiter est?
II.7 Quae regina dearum est?
II.8 Qui fabrorum deus est?
II.9 Quid Mercurius portat?
II.10 Quae Amoris mater est?
II.11 Quae Apollonis soror est?
II. 12 Quid facit Diana?
II.13 Quid facit Minerva?
II.14 Quae sunt deae Romanae?
II.15 Habent-ne Romani multos deos?

Andrea Balart
Irina Balart
1r Batxillerat Llatí i Grec

Equidistàncies sagrades a l’antiga Grècia

[youtube]https://youtu.be/fS4MeCZJ4XI[/youtube]

Inspirat per un vídeo que va trobar la Margalida al YouTube i que ens va donar a conèixer al fòrum de notícies del Moodle  on se situen un grapat dels llocs sagrats i de gran importància del món clàssic grec, els alumnes de la classe de 1r de Batxillerat de Grec hem fet un Google Maps relacionant tots aquests indrets sagrats de tota la geografia grega antiga. Per cert, recordeu quin nom rebia la zona grega del sud d’Itàlia?


Veure Equidistància de llocs sagrats grecs en un mapa més gran

Es pot veure com en el Google Maps normalment aquests indrets sagrats que, segons els antics no es van construir a l’atzar, es relacionen entre si en forma de triangle, i un bona part d’aquests pics van dirigits a Atenes, el centre i capital de tota la Grècia clàssica. Per què creieu que poden tenir aquesta forma triangular? Quin tipus de triangles (equilàter, escalè…) hi detecteu? Quines distàncies els uneixen? Com ho varen poder fer els antics grecs sense les eines tecnològiques modernes?

En el mapa, hi hem afegit l’antiga Olímpia, l’antiga Esparta, múltiples Asclepièon (centres curatius), l’Olimp, centres oraculars, com el de Dodona, Delfos, alguns temples, com el d’Apol·lo, el de Posidó…
Sabeu altres punts sagrats de Grècia? Els podríeu-ho situar en el mapa? Si no en trobeu més, podríeu deixar en comentari les diferents equidistàncies sagrades i treure’n conclusions, així com donar-ne la vostra opinió

Èric Andreu
1r batx. Grec