Al mes de juliol vaig fer el primer mes del curs d’estiu de l’Accademia Vivarium Novum de Luigi Miraglia i us voldria explicar la meva experiència.

L’entorn és perfecte. Ara, crec que des de fa dos anys, la Vivarium està en un palau renaixentista a Frascati, l’antiga Tusculum. Sembla ser que l’Estat els l’ha cedit a canvi que el vagin restaurant. I en això estan, els pobres. Han arreglat el jardí i van per les habitacions. Hi ha zones força envellides però es nota que han treballat molt i ja és habitable.

Els professors són molt savis. Se saben Família Romana de memòria i saben on insistir i què posar en relleu. Estava Miraglia, savi entre els savis, quatre professors de vuit anys (és a dir que ja fa vuit anys que estan a la Vivarium) i uns deu “subprofesors” amb una experiència de dos o tres anys. S’ha de saber que l‘Accademia Vivarium Novum és una institució educativa molt peculiar que no cobra res als seus trenta alumnes. Es mantenen per subvencions, donacions i el que guanyen a l’escola d’estiu. Viuen en règim de internat i la llengua d’ús és el llatí. La matèria que s’hi dona és llatí, grec, literatura i filosofia llatina i grega fins al segle XVIII (i música). Per tant, un jove que estigui dos anys a la Vivarium sap molt de llatí. L’Accademia tampoc paga els professors, que són antics alumnes seus. Entenen la docència i l’aprenentatge com una donació de saber, gairebé com una donació personal. Potser per això els professors són l’amabilitat concentrada. Mai una mirada de cansament o impaciència. Mai una burla o una ironia. I això impressiona.

Els alumnes érem tots uns entusiastes. La recomanació és parlar llatí sempre, en tots els moments del dia: de les vuit del matí a dotze de la nit per tal que el cervell quedi ràpidament xop de llatinitat i es faciliti l’aprenentatge. No tothom ho feia; alguns joves de llengua anglesa i francesa sovint tornaven a la seva llengua i en general, els diumenges per la tarda, si es baixava a Frascati amb connacionals es descansava una mica de tanta llatinitat.

Els nivells personals eren molt diferents: professors universitaris, professors d’Institut, alumnes italians de Batxillerat, quatre preveres catòlics (que feien Missa diària en llatí) un alemany d’onze anys, diversos jubilats i simples afeccionats. Els afeccionats impressionaven: un informàtic txec sense cap lligam amb les Humanitats que estava cansat de jugar a la Play, una infermera americana, mare de quatre fills petits, que volia aprofundir en la fe, un metge jubilat alemany vidu que des de fa anys fa aquí les seves vacances d’estiu envoltat de lletraferits com ell… Tota una col·lecció de personalitats especials!

L’horari és el següent: de nou a dues Familia Romana dividits en dos grups de 30-40. El mètode és llegir en veu alta Família Romana vàries vegades, es representa tot el que es pot representar (proporcionant-nos grans moments de diversió) i explicar els detalls gramaticals que apareixen en Latine Disco i algun més. A la tarda l’alumnat pot fer els exercicis que pugui i vulgui i a dos quarts de cinc classe en petit grup amb els subprofessors. De dos quarts de quatre a les cinc hi ha classe de grec (Athenaze) i de dos quarts de sis a les set el professor Miraglia fa una conferència, en llatí, de temes pedagògics, gramaticals i filosòfics. A dos quarts de vuit ens reunim per fer teatre, cançons i jocs fins a les nou, que es sopa.

El mètode pedagògic és, doncs, molt senzill. De fet no hi ha cap adaptació. Els grups són totalment heterogenis. El primer dia es fan tres capítols, el segon dos més. I l’últim dia es fa el capítol trenta-quatre. El que no pot seguir s’ha de espavilar. El professorat posat mitjans per ajudar. Hi ha la classe en petit grup i si algú es quedava penjat es podia tenir professors particulars a gairebé qualsevol hora. Hi havia diversos alumnes (dos xinesos i dues americanes) que tenien professor particular des de dos quarts de quatre fins a les deu de la nit.

Segurament l’inconvenient principal d’aquesta escola d’estiu és la manca d’adaptació a l’alumnat de nivells inferiors i la dificultat per aconsellar-los. Quan s’ha après llatí parlant-lo durant mesos i llegint i rellegint és normal que no es comprenguin certes dificultats dels alumnes novells. Pels alumnes menys dotats i menys preparats d’origen l’aprenentatge era molt difícil. El professorat o no sabia o no els podia ajudar a seguir. Probablement perquè era impossible!! Les persones amb un nivell molt baix de llatí necessiten un aprenentatge previ abans de sotmetre’s a una immersió en llatí com es fa allà. Amb això els organitzadors haurien de ser més curosos i exigir un nivell mínim per prevenir decepcions.

Crec que el gran mèrit d’aquest curs d’estiu és l’existència d’un ambient febrós d’autosuperació en el qual cada alumne dóna el màxim que pot donar. Els que van sobrats van al curs de grec de la tarda i després a la conferència diària de Miraglia sobre pedagogia, lingüística i filosofia… I després de sopar a passejar i xerrar. Els que van més justos doncs a rellegir els capítols a la sala d’estudi, aprofitar els descans per fer exercicis, fer classes extra amb els subprofessors i quedar-se fins les tantes. Al final s’hi veuen els resultats: sobretot a nivell oral. Tothom aprèn i tothom millora. En aquest sentit l’experiència educativa és molt bona.

Un altre mèrit és la durada del curs. Poder estar un mes (o dos!) en una bombolla apartada del món real dedicat només a l’estudi del llatí és insuperable educativament: si es vol tota la persona pot dedicar-se a una sola cosa. Les virtuts de la concentració en un sol tema són evidents.

I el tercer mèrit són els contactes que s’hi fan. Si s’és prou obert es pot sortir amb una bona col·lecció de correus per tenir gent amb qui parlar per Skype, o fer intercanvis de material didàctic o experiències.

Crec que l’assistència al curs és molt beneficiosa i la recomano amb entusiasme, sempre que es compleixin dues condicions: tenir un cert nivell de llatí (amb un 4t d’ESO o 1r BATX n’hi ha prou) i haver llegit abans Familia Romana. La primera condició és obligatòria i la segona és molt recomanable.

Espero haver fer una descripció fidel de la meva experiència. A mi m’agradaria tornar-hi, sobretot per fer el segon mes i treballar Roma Aeterna. Espero poder fer-ho algun dia. Deo Volente.

Arcadius