Tag Archives: Foment Lectura

Un final alternatiu per a L’ase d’or

28 Replies

Després de llegir L’ase d’or, m’he imaginat un altre final. A veure, què us sembla?:

LLIBRE ONZÈ

De sobte, en plena nit, em desvetllo i, enmig del silenci, contemplo embadalit com la faç de la lluna s’alça darrere les ones. Sol i deprimit per la meva condició d’ase, em penedeixo de la sort que per a mi, la cega Fortuna va escollir. Penso què n’és de malèvola  aquesta divinitat! Dubto si és malícia el que brota dels seus poders, o si senzillament se li ha concedit la capacitat de la més àcida ironia. Me la imagino rient-se estrepitosament, fos on fos. Sense voler-ho escolto dins meu les seves sonores riallades, i sentint-me més humiliat que mai a la meva vida, dins meu una intensa ira sorgeix, com les flames de l’infern més profund. Totes i cada una de les parts del meu cos d’animal, s’enfonsen en l’ immesurable mar de l’odi, i les fortes onades porten als meus ulls l’apassionat i temible color roig. No vull saber per què, però començo a riure, simulant les riallades que dins meu ressonen, però que fora del meu cos, aquestes riallades es transformen en brams que tothom sent. Per això, s’acosten un munt de pagesos armats, a mirar qui prolifera aquests sons d’ase humà. I el que veuen, els espanta potser més que la visió d’un drac ferotge, o d’un cruel assassí. Un ase enmig d’una platja, dóna guitzes a la vida, brama al seu infortuni i al seu musell s’entreveuen uns canins anormals, mentre que escup de tanta furor que porta. Els camperols en no saber què fer, amb l’enfurismat animalot, si atacar o fugir, opten per la primera opció. Jo, que encara no m’ensurto dels meus cabals, em veig rodejat per un centenar de persones que em miren amb por i decisió. Volen matar-me, ho sé. Sense ànims per fugir, sense esma per lluitar, vaig deixar-los fer. En clavar-me la primera llança, tot desfent-me de dolor, vaig desitjar que la meva mort fos ràpida, per tal de no patir més sofriment. Vaig prémer molt i molt els ulls, vaig imaginar-me que era un home, que besava una dona que encara no conec, volent creure que res d’això passava. La meva primera gota de sang tocant el terra, els meus ossos trencant-se, la llum dels meus ulls apagant-se, i la meva vida, poc a poc, fugint.
Després que els homes cremin les meves restes, només hi queda la grisa pols. Quin final més trist, per un home de món! Les meves despulles es barregen amb la fina sorra que en una onada, arriben al mar. Unes belles nimfes les recullen amorosament, i se les porten a Posidó, que amb eloqüència em diu:
-Pobre màrtir! Què t’han fet? Has comès, potser, alguna calamitat per acabar d’aquesta manera?
-Oh, Posidó, gran divinitat! –Contesten les meves restes mentre el déu del mar les sosté a les seves gruixudes mans- T’equivoques pensant, que he estat jo el dolent en aquesta història. L’ Error no ha sigut pas meu, sinó  de la deessa Fortuna, que amb mi li ha fet un sacrilegi a la sort.
-Jove Luci – respon-, la deessa Fortuna mai no t’ha volgut fer cap mal, només dóna la mala sort, a qui no sap aprofitar la bona!

Cecilia Bizzotto

4t ESO Llatí opt.1

Tot el soroll del món, de Vicenç Llorca

2 Replies

Tot el soroll del món (ed. Columna, 2011) és la primera novel·la del poeta Vicenç Llorca (vid. Les places d’Ulisses i En absència de l’àngel a El Fil de les Clàssiques). Amb molta sensibilitat, amb un llenguatge cinematogràfic i alhora poètic, farcit de molts referents literaris i pictòrics, planteja si l’amor pot donar una segona oportunitat en persones marcades per una relació sentimental anterior.

Vaig tenir el goig d’assistir i enregistrar la presentació del llibre a la Biblioteca Can Llaurador de Teià:

[youtube]https://youtu.be/fzH5YJkAuq8[/youtube]

En llegir la novel·la, em vaig adonar del magnífic joc en què Vicenç, un poeta metafísic com el seu protagonista en Francesc Bertran, utilitzava el viatge de plaer a la República Dominicana i al país veí d’Haití  per endinsar-se en el viatge interior dels seus diferents personatges, tal com en el periple odisseic de l’heroi grec Ulisses. Hic et nunc no desvetllaré tot el que jo hi he arribat a trobar, espero que llegiu el llibre i, si pot ser amarats de l’experiència de la lectura homèrica, virgiliana, dantesca o …, llavors ja descobrireu tot el que en ell s’hi amaga. També us adonareu ara que és època de vacances, temps de viatjar, que el viatge, tant avui com en temps d’Homer, d’Alexandre el Gran, d’Hanníbal o de Sèneca, sempre ens proporciona coneixement  i ens fa millors, talment la lectura d’un bon llibre(vid. El viaje en la Antigüedad, de Fernando Lillo).

Reprodueixo aquí un petit fragment de la carta que, a Tot el soroll del món, el vell americà Charles deixa a la recepció de l’hotel com a comiat per a Francesc Bertran, i ja veureu que a més de les referències clàssiques que equiparen els embats de l’huracà Melinda a l’erupció del volcà Vesuvi i la mort de Plini el Vell (vid. El Fil de les Clàssiques) a mi em recorda la mort d’un personatge de l’Odissea, sabeu quin?:

Deixaré que Melinda sigui el forat negre que em faci avançar en la dimensió del temps i de l’espai. No, no m’he tornat boig. Se’n recorda de Plini el Vell? No va poder evitar acostar-se fins al Vesuvi per contemplar l’espectacle únic de la natura que s’expressava sublim en l’erupció del volcà. Doncs bé, me n’aniré a la platja i avançaré i avançaré envers Melinda. I ella, que em comprendrà, m’agafarà als seus braços i ja seré en el joc veloç de la felicitat de fondre’m amb la natura, com en un gran bes. I si no em pren és perquè encara no és el moment, i ho comprendré amb humilitat. En qualsevol cas, tot el que tindrà vostè de mi serà unes hores en què ens haurem dit més veritats que no molts éssers estimats en una vida. No compta la quantitat, sinó la qualitat que guanyem en l’experiència dels fets i de les vides a través de la intensitat dels moments. Com una llum de l’eternitat. pàg. 264, Ed. Columna, 2011.

Encapçala la novel·la una cita molt ben aconseguida de Secretum de Petrarca:

Excute pectus tuum acriter; invenies cunta que nosti, si ad ignorata referantur, eam proportionem obtinere quam collatus Occeano rivolus estivis siccandus ardoribus.

(…) Sed ille mos vester execrandus est; transitoria curatis, eterna negligitis.

Fruïu de la lectura, ocupeu-vos de les coses que paguen la pena!

N.B.: Si voleu seguir tota l’actualitat de la novel·la visiteu el bloc de l’autor, Quadern Blau.

Margalida

Lectures: “El somni de Tàrraco”

6 Replies

Una vegada més, comparteixo amb vosaltres les meves lectures. La Teresa ja ens té acostumats amb les seves recomanacions a Lectures d’estiu, i aquest any em satisfà ser jo qui comenci les lectures estiuenques. Ja  que el curs ha arribat a la seva fi, aprofito per recomanar-vos aquesta novel·la d’aventures (entre moltes altres coses) de X.R. Trigo: El somni de Tàrraco. Val a dir que aquest llibre va ser triat pel mateix seminari de llatí del nostre institut Albéniz pels premis de Sant Jordi de l’any 2010, fet que encara m’ajuda més a convèncer-vos que no té pèrdua.

L’autor. [Font: aldia.cat]

Xulio Ricardo Trigo, nascut a Betanzos (A Coruña) l’any 1959, ha publicat llibres de poesia i una desena de novel·les, entre les quals destaquen La passió d’Alexandra, Els secrets de la reina o El somni de Tàrraco, entre d’altres. Ha guanyat el premi Ausiàs March, el Maria Mercè Marçal, el Miquel de Palol i el Joanot Martorell, i altres.
És un col·laborador habitual dels mitjans de comunicació i ha treballat a El Temps, Diari de Barcelona, El Periódico de Catalunya o La Vanguardia. Des de l’any 1993 es dedica a escriure, alhora que col·labora a la premsa i manté a la xarxa el bloc «El violinista celest», sobre temes de literatura i art, amb articles molt interessants (us recomano que hi feu una ullada, esmenta molts llibres i molts autors. Recordeu,  per exemple, alumnes de l’Albéniz, els poemes treballats d’Anna Akhmàtova el curs passat amb el nostre estimat professor Eugenio?). Com a traductor ha fet versions d’autors gallecs i portuguesos al català. El 2005 es trasllada a la ciutat de Tarragona, on és sotsdirector de l’Escola de Lletres.

[Font: totdocoleccion]

“Som a l’any 27 abans de Crist. Mentre l’exèrcit romà lluita per aconseguir la pacificació dels pobles del nord d’Ibèria, l’emperador Octavi August s’instal·la a Tàrraco, des d’on exerceix el poder i administra tot l’Imperi.
L’acollidora ciutat, bressol de mar i terra d’oliveres, aviat veu trastocat el seu ritme tranquil quotidià. Al tràfec d’obres ordenades per l’emperador per tal de convertir-la en la població més esplendorosa de la Mediterrània, s’hi afegeixen les vils conspiracions provocades per les ànsies de riquesa i poder.”

[Fragment extret de la contraportada]

En voleu saber més? Aquest fragment és un petit tast per animar-vos a endinsar-vos dins d’aquesta increïble novel·la històrica, que se situa a la Tàrraco romana, però també passa per Ilerda i Bètulo!
Tot comença amb una mort, la del governador de la ciutat, Manni; un assassinat a sang freda per tal d’assolir poder al recent començat Imperi romà d’Octavi August. Sul·la, un jove romà, té la mala sort de ser a l’escenari del crim en un mal moment, i és acusat de l’assassinat. A partir d’aquí, es crea tot un embolic de secrets, misteris, morts, i sobretot, ambició: molta ambició de poder i diners (no trobeu una certa semblança amb l’actualitat?). L’autor juga amb la narració, ja que per una part -la major part de la novel·la- està escrita en tercera persona a partir d’un narrador omniscient, però també fa salts fins a l’any 44dC, on Perthus, un vell metge, amb un monòleg interior, va rebel·lant secrets que són clau per entendre el misteri que envolta la mort del governador.

Gràcies als diferents personatges de la novel·la, de diferents procedències i classes socials (des d’esclaus, passant per comerciants, un llibreter o un professor, fins a senadors de Roma o la mateixa dona de l’emperador) el lector es fa una idea de com era la convivència a Tàrraco i de com vivia la gent, però sobretot de com era la vida al voltant del poder polític, i de com aquest podia ser arrabassat -i també atorgat- en un tres i no res.

Bé, no us desvetllaré gaires secrets ni faré excés de detalls, per si us llegiu la novel·la. Recordeu la sortida a Tarragona que vam fer quan érem a 1r de batxillerat? Vam aprendre moltes coses, i tots vam quedar meravellats per l’increïble amfiteatre al costat del mar, però, oi que era una mica difícil imaginar-se l’esplendor de la Tàrraco romana? Doncs si voleu sentir-ho -i, perquè no? veure-ho en la imaginació- nos us esteu d’endinsar-vos en el mapa de Tàrraco i veure els carrers, la gent i sentir les olors i els sorolls de la ciutat.

[De l’article “Ad Tarraconem“]

El que més m’ha agradat com a lectora ha sigut comprovar que el bagatge adquirit durant aquests darrers tres anys d’estudi del llatí m’ha servit, i molt, per entendre bé la novel·la i, per tant, no perdre’m cap detall. Així doncs, he pogut anar més enllà del que surt escrit a les pàgines del llibre. Coneixements com saber la història de la ciutat…

  • “Dos segles enrere, quan l’havien fundat els Escipions, en la seva recerca d’un indret més avançat que Empúries per combatre els cartaginesos, Tàrraco havia viscut èpoques molt diverses. Ara, amb l’estada d’Octavi August (…) la ciutat s’havia convertit en la base d’operacions de les campanyes contra els pobles càntabres i àsturs del nord d’Hispània, i havia rebut un impuls ben significatiu en la seva vida quotidiana.” (op. cit, pàg.15)

…o les parts d’una domus romana o l’estructura de la mateixa Tàrraco…

  • “Si seguies l’estela de la muralla, anaves descendint pel petit turó fins que la salabror anunciava la proximitat dels molls. L’habitatge dels Likinos es trobava poc abans d’arribar-hi; una domus relativament petita envoltada de cases més modestes, les insulae, con es concentrava la població en pisos llòbrecs i pudents.” (op. cit, pàg.15)
  • “L’Ariadna, neguitosa per la claror de la lluna que li arribava a través de l’atrium, s’havia quedat una estona al jardí. Davant del lararium, havia exigit als déus protectors que tinguessin cura del jove.” (op. cit, pàg.23)

… fins i tot conèixer autors clàssics! Segur que sabeu per què el personatge Perthus diu això de Plaute 😀 :

  • “La idea de veure una obra de Plaute no és que m’entusiasmi. M’agrada la riquesa del seu llenguatge, però no suporto bé els seus acudits obscens, com rebaixa el seu talent per satisfer les ànsies de farsa dels espectadors. Però tinc ganes de sentir una altra vegada el brogit del teatre, d’admirar els decorats de l’escenari i jutjar les interpretacions dels actors.” (op. cit, pàg.265)

Bé, seria gairebé impossible posar tots els exemples, però espero que us hàgiu fet una idea de com és El somni de Tàrraco, el somni de trobar esperances i una vida plena a les terres de la Tarragona romana, però tacada per l’ambició de poder. Sota la novel·la s’amaga una profunda documentació de X.R.Trigo, que és la base per construir la història d’aquesta i que sigui versemblant, i realment ho ha aconseguit amb escreix.

M’acomiado del bloc com a alumna de 2n de batxillerat, perquè ara ja seré ex-alumna! Espero que us hagi agradat l’article i que, si llegiu la novel·la, compartiu les vostres opinions.

Molt bon estiu a tothom!

Sara Cañizares
2n de batxillerat
Llatí

Les Equínades de Premià de Mar

6 Replies

Sóc molt amiga de la Marta. La conec des que érem petites i sempre hem connectat amb les nostres històries. De fet, ella forma part de la meva vida perquè hem passat moltes coses juntes.
Demà és el seu aniversari i tenia pensat de fer-li alguna cosa diferent dels altres anys, com una festa sorpresa, o anar a Port Aventura i que després es quedi a dormir a casa meva… Home,  és que si cada any li regalo una postal o un ram de flors, és per avorrir una mica…
Em sembla que em quedaré amb la festa sorpresa!

Arriba el gran dia, i em trobo a la Marta repartint invitacions pel nostre institut, però de sobte em gira la cara i se’n va.
Pregunto a la Judith, una companya de classe, que era el que donava i m’assabento d’una festa privada per celebrar l’aniversari de la Marta. Increïble era la paraula que em venia al cap, sóc la seva millor amiga i no em diu res? Com s’explica això? A veure, no ens posem nerviosos, encara queda tot un dia per endavant i suposo que la Marta em dirà alguna cosa.
Tota la gent està encantada amb la gran festa que farà a  casa seva, amb piscina, beguda, música, nois guapos i molts regals per a ella. Quina enveja!
Vaig cap a casa a dinar i després intento estudiar per l’examen que tinc dintre de dos dies, però no puc, tota l’estona que penso amb la festa, la veritat és que m’estava cansant una mica, em fa molta ràbia que la meva millor amiga s’hagi oblidat de convidar-me i que hagi avisat a noies que ni tan sols es fa.
Agafo el telèfon per trucar  la Marta i  marco el número ràpidament:
– Marta? Sóc la Georgina- Vaig dir.
– Ah hola Georgina, què vols?- Em va preguntar amb desgana.
– Què fas aquesta nit? Ho dic com que és el teu aniversari…- Li vaig retreure.
– No faré gran cosa, ja saps, estar amb la família, sopar…- Em va mentir.
– Ah doncs que et vagi molt bé, ens veiem demà a l’escola- Li vaig dir amb tristesa.
– Adéu- Va acabar.
I a sobre m’havia mentit! Com és possible? Pensava que em tindria en compte en tot moment, però ja veig que ni això. Ara penso que gent d’aquest tipus no val la pena, així que demà el matí, li giraré la cara com m’ha fet ella avui i em quedo tan ample.
La veritat és que l’endemà ella em va venir com si res i em va continuant parlant, però sentint-ho molt jo estava molt ressentida i la vaig ignorar de totes les maneres.

Quan va arribar el meu aniversari, sabeu què vaig fer? Doncs, ho vaig fer pagar amb la mateixa moneda, no la vaig convidar i tan tranquil•la, però clar ella es va enfadar i em va trucar, havia reaccionat de la mateixa manera que ho vaig fer jo.
– Ara entens pel que vaig passar?
Finalment ens vam posar en contacte d’immediat a través del Facebook, perquè s’havia muntat un merder que no se sabia com havia començat, però ens havia petrificat.  Tot plegat recordava aquell mite d’Ovidi que havíem llegit i comentat a classe de llatí.  Sort que nosaltres, de seguida, vàrem arreglar les coses i tot va quedar com sempre estava.
Amigues per sempre. Amicae in aeternum!

Georgina Tur

4t ESO Llatí

Què es un clàssic?

8 Replies

Llegiu el fragment següent del premi Nobel de literatura T. S. Eliot (1888-1965) que pertany a un text titulat «Què és un clàssic?» (PAU 2003-2004).
Enumeraré certes qualitats que jo espero que tingui un «clàssic»… i que crec que es troben totes en Virgili… Un clàssic només pot sorgir quan una civilització és madura; quan una llengua i una literatura són madures; i ha de ser l’obra d’una ment madura… Maduresa de la ment: aquesta necessita història i la consciència de la història… Hi ha d’haver el coneixement almenys d’un altre poble altament civilitzat, i d’un poble d’una civilització que sigui prou propera per haver influït i entrat a la nostra… Des del començament Virgili, com els seus contemporanis i predecessors immediats, adaptava i usava constantment els descobriments, les tradicions i els invents de la poesia grega. Usar una literatura estrangera d’aquesta manera indica un estadi de civilització que va més enllà de fer servir només els estadis anteriors de la pròpia –tot i que crec que podem dir que cap poeta no ha mostrat més sentit de la proporció que Virgili en els usos que feia de la poesia grega i llatina anterior.

  • Es compleix en el cas de Virgili la condició que estableix Eliot de conèixer «almenys un altre poble altament civilitzat»? Quin?
  • En què i a partir de quan havia «influït» aquesta civilització en la civilització llatina?
  • A qui es refereix Eliot quan parla dels «contemporanis i predecessors immediats» de Virgili?
  • Com es concreta en la temàtica de l’Eneida el fet que Virgili mostrés un gran «sentit de la proporció en els usos que feia de la poesia grega i llatina anterior»? Quins poetes representaven «aquesta poesia grega i llatina anterior» en el cas de Virgili?
  • Penseu que en l’època de Virgili les elits polítiques i intel·lectuals de Roma eren plenament conscients de la importància històrica del poble romà? Quin era un dels principals objectius de l’Eneida en aquest sentit? Qui havia impulsat la seva redacció?

Alumnes de Llatí de 2n de batxillerat

El metge d’Atenes, de Teresa Pous

36 Replies

Ahir es va presentar a l’Espai Mallorca de Barcelona la novel·la El metge d’Atenes (Ed. Moll), de Teresa Pous, Premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga de Novel·la 2010. A càrrec de Carme Arenas (catedràtica de literatura Catalana, crítica literària, traductora i presidenta del PEN Català), Carme Cayol (actriu de teatre, de doblatge i professora de l’Institut del Teatre)  i Mar Rodríguez Cayol (experta en mitologia), i amb una emocionant intervenció del cantautor empordanès Josep Tero.

No us perdeu la presentació de El metge d’Atenes a Llinars del Vallès.

De què va El metge d’Atenes?

A Larissa estant, Alexandre –el metge d’Atenes, condeixeble del gran Hipòcrates– escriu en uns papirs els seus records des de la serenitat de qui ha sabut viure la vida amb humilitat i amb la capacitat d’acceptar que cada experiència és una lliçó que l’ajuda a créixer com a persona i com a professional de l’Art de la medicina. L’amor, el dolor, la pèrdua i la voluntat constant d’aprendre i evolucionar, però també temes com la discriminació de la dona, la justícia o la desigualtat social, s’entremesclen en aquesta novel·la de formació, que ens situa en l’ambient de màxima esplendor de la Grècia de Pèricles, Sòcrates o Hipòcrates –personatges tots ells d’aquest llibre de Teresa Pous molt ben documentat històricament.

Qui és Teresa Pous?

Teresa Pous (Barcelona, 1956) és llicenciada en Filosofia i diplomada en Biblioteconomia. Ha escrit sis llibres de converses i ha estat col·laboradora del suplement de Cultura de l’Avui. Amb la seva primera novel·la, La cançó dels deportats, va obtenir el Premi Marian Vayreda 2006. També li agrada la medicina i és una apassionada hel·lenista.

Mercè Otero

Blanca com la neu, vermella com la sang

8 Replies

 

L’any passat, per Sant Jordi, un dels llibres que trobaves a totes les parades era Blanca com la neu, vermella com la sang, una novel·la d’Alessandro D’Avenia. Enguany, per fi he pogut gaudir de les paraules de l’escriptor i la seva història tant tendre. Quina ha estat la meva sorpresa quan, arribant a la pàgina 58, he trobat aquest fragment que tant s’escau al nostre aprenentatge:

Aquests eren els únics deures de grec que em divertien a l’institut. D’algunes paraules agafades de les traduccions, n’havíem d’escriure al quadern el significat i una paraula derivada de la nostra llengua que ens ajudés a recordar el terme grec. Aixi vaig aprendre bé les paraules:

“Leukos”: blanc. D’aquesta deriva la paraula “llum”.

“Ema”: sang. D’aquesta sderiva la paraula “hematoma” (grumoll de sang).

Si ajuntes aquestes dues paraules paoroses, en surt una encara més terrible: “leucèmia”. Així es diu el càncer que afecta la sang. un nom que deriva del greclties vénen del grec…) i significa “sang blanca”.

Ja ho sabia, que el blanc era un mal. Com pot ser blanca la sang?

La sang es vermella i prou.

I les llàgrimes són salades i prou.

La Sílvia m’ho ha dit entre llàgrimes:

– La Beatrice té leucèmia.

I les seves llàgrimes s’han fet meves.

Us proposo veure’n una crítica molt breu d’una lectora.

Sabeu els colors en grec? Com s’escriuen en grec les paraules “leukos” i “ema”? Quines altres malalties coneixeu que derivin de paraules gregues? No us oblideu d’introduir aquests ètims en la nostra base de dades de Arrels gregues.

Sílvia Espinach

1r batx. Grec

Més llatí en la literatura

14 Replies

Fa tan sols uns dies que vaig acabar de llegir-me el recull de contes “Los girasoles ciegos” de l’escriptor Alberto Méndez. Aquest llibre, publicat per l’editorial Anagrama l’any 2004, tracta un tema delicat: la postguerra espanyola. Tot i així, l’autor tracta el tema amb contundència, per tal de deixar clar que aquest és un episodi de la nostra història que no hem d’oblidar. L’obra es basa en quatre relats situats temporalment en els anys més durs de la postguerra: entre l’any 1939 i 1942. Tots els relats es presenten amb una aparent independència l’un de l’altre, però es troben hàbilment relacionats entre ells.

Photobucket

[Portada de la 21ª edició de “Los girasoles ciegos”. Font: losefectossecundarios.wordpress.com]

Jo em centraré en el quart i últim relat, titulat “Cuarta derrota: 1942” o “Los girasoles ciegos”, del qual s’ha fet una posterior pel·lícula amb el mateix títol que potser alguns de vosaltres heu vist, estrenada l’any 2008 i dirigida per José Luis Cuerda. Aquesta història, que tanca el llibre, narra la història d’un home, en Ricardo, que viu amagat dins un armari de casa mentre la seva dona i el seu fill el protegeixen en silenci, ja que  les seves idees polítiques no són acceptades pel règim franquista. Paral·lelament, hi ha un altre narrador, un diaca (un home que ha rebut el primer grau del sagrament de l’orde sacerdotal per la imposició de les mans del bisbe) anomenat Salvador i professor del fill de la família protagonista, que exposa les impressions que li causa el seu alumne i en definitiva, totes les seves sospites i pensaments.

Aquest personatge utilitza, al llarg de tot el relat, un gran nombre de llatinismes per expressar-se, completaments integrats en el seu monòleg. Mirant crítiques i comentaris per Internet sobre l’obra, moltíssima gent opina que hi ha molts llatinismes que no s’entenen i dificulten la lectura. És una avantatge, doncs, tenir coneixement d’aquesta llengua quan en alguna obra literària ens apareguin. Aquí us els deixo escrits.

  • …he sido derrotado y por ello me siento sicut nubes…, quasi fluctus…, velut umbra, como una sombra fugitiva. (pàg.105)

  • Bienaventurados los justos, quoniam et ipsi saturabuntur, porque serán hartos. (pàg.106)

  • Ellos pretendieron alterar el orden de las cosas, modificar los deignios del Señor, ignorando que non est potestas nisi a Deo… (pàg.107)

  • …porque necesitaba despertar su inquietud bobalicona: “Numera stellas, si potes”, les decía para que se sintieran minúsculos, ínfimos, vasallos. (pàg.107)

  • …usted y los míos sólo hubieran podido decir de mí lo mismo que el Padre pudo decir del Hijo: Oblatus est quia ipse voluit. (pàg.111)

  • Elena era y es la madre de Lorenzo. Voluntas bona, amor bonus; voluntas mala, amor malus. (pàg.115)

  • …si Dios había querido dotar al hombre de una compañera semejante a su primera criatura, adjutorium simili sibi, era también Su Voluntad que yo sintiera la complacencia que sentía. (pàg.118)

  • …aún hoy, cuando los hechos inexorables extinxerunt impetum ignis, han apagado el vigor del fuego, sigo sobrecogiéndome al recordar la cadencia de su caminar pausado. (pàg.134)

  • «Porque ellos serán hartos», pensó, y, casi sin advertirlo, cruzó aquel patio mascullando: ¡Saturabuntur! (pàg.137)

  • Y mi alma emprendió un camino sola sub nocte per umbram, ¿recuerda?, abandonada en la oscuridad de una noche que yo desconocía. (pàg.147)

  • Sine sanguinis effussione, non fit remissio, es cierto, no hay perdón si no se derrama sangre. (pàg.152)

  • Por eso me alineé con los que conquistaron imperios, con los que taparon la boca a los leones, obturaverunt ora leonum, con los que escaparon al filo de la espada, effugerunt aciem gladii. (pàg.152)

  • …tuve en mi mano el arma para castigar a los que, desoyendo la voluntad de Dios, se patriam inquirere, todavía buscan patria. (pàg.152)

[Les pàgines citades corresponen a 21ª edició d'”Anagrama, Narrativas hispánicas”, de l’any 2008]

Alberto Méndez, madrileny nascut a l’any 1941, va morir l’any 2004, deixant tan sols un primer i únic llibre publicat, sense amb prou feines assaborir l’èxit que després de la seva mort tindria la seva obra “Los girasoles ciegos”. Aquest va guanyar el I Premi Setenil al millor llibre de contes i, pòstumament, al 2005, el Premi de la Crítica i el Nacional de Narrativa, quedant així consagrat com un clàssic contemporani. A més, està traduït a diferents llengües.

Photobucket

[Alberto Méndez. Font: elpais.com]

Bé, ja heu comprovat l’important participació del llatí en aquest relat. Ara, m’ajudeu a traduir aquestes citacions? Creieu que es troben ben integrades i són usades correctament?

Aquesta és una prova més de la nostra connexió amb el món clàssic. La narració d’uns fets contemporanis amb l’ús de la nostra llengua mare, què en penseu?  Us animeu a llegir el llibre? 🙂

Sara Cañizares

2n de batxillerat

“La machine infernale” de Jean Cocteau

10 Replies

La Núria, professora de Francès i Llatí, em va fer arribar fa un temps aquesta peça teatral de Jean Cocteau amb un títol que poc fa sospitar que ens trobem davant una versió del mite sofocli d’Èdip. Poeta i dramàturg francès, però també destre en altres disciplines artístiques com el grafisme i el cinema, descobreixo que l’autor de La machine infernale va tractar els mites grecs en diverses ocasions, tot aprofitant el seu caràcter simbòlic per fer palesa la seva visió del món des d’un prisma poètico-pessimista propi de la seva generació, visió que va intentar transmetre mitjançant l’Art en majúscules, amb totes les seves manifestacions particulars. Antigone (1928), Bacchus (1952), Le Testament d’Orphée (1961), Mythologie (1934), Phèdre (1950), Pégase (1965), juntament amb dues versions d’Orphée (el 1927 en forma de tragèdia i el 1944, de litografies) són mostres d’aquest tractament del mite a través de molt diferents manifestacions artístiques, que van de les més visuals a les més intel·lectuals. No obstant, el conflicte edípic sembla que és el que més atrau el nostre poeta, ja que a part de l’obra que ens ocupa, l’havia tractat també a la peça teatral Oedipe roi suivi de Roméo et Juliette (1928) i a l’òpera-oratori Oedipus-Rex (1927).

Retrat de Jean Cocteau (1916). MODIGLIANI.
The Art Museum Princeton University, Princeton

Rere una portada il·lustrada pel nostre polifacètic enfant terrible, La machine infernal comença amb un primer acte en què la reina Iocasta, acompanyada de Tirèsias, intenta posar-se en contacte amb el fantasma de Laios, que pretén prevenir-la de la imminència de l’arribada del portador de desgràcies, Èdip. L’espectre, desesperat, es veu víctima de la incomunicació amb una Iocasta incapaç d’escoltar-lo, i la seva veu inútil es fon en les ombres sense haver aconseguit fer-se sentir. La tragèdia està servida.

Al segon acte se’ns mostra una Esfinx enamorada, víctima del seu propi destí destructor, acompanyada d’un Anubis de ressons egipcis que li recorda el seu caràcter monstruós i l’allunya de la seva aparença humana quan ella es veu incapaç d’abandonar-la. Aquesta dona-lleó alada és sens dubte el meu personatge preferit de la tragèdia i converteix el segon acte, al meu entendre, en el més reeixit i impactant. Es tracta d’una botxí-víctima, víctima-botxi, que voldria deixar de ser esclava del seu destí monstruós. Finallment, però, la niciesa d’Èdip la transforma en una Nèmesi que fuig de la incapacitat humana de reconèixer la veritat:

NÉMESIS, voilée. – Les pauvres, pauvres, pauvres hommes… je n’en peux plus, Anubis… J’étouffe. Quitons la terre.

De fet, la insensatesa humana ja l’havia definit prèviament Anubis, en un parlament premonitori de l’orbesa final del protagonista:

ANUBIS – Beaucoup d’hommes naissent auvegles et ils ne s’en aperçoivent que le jour où une bonne vérité leur crève les yeux.

El tercer acte se situa en la nit de noces d’Èdip i Iocasta, en què la principal preocupació de la parella -i més tard de l’endeví Tirèsias- semblen ser les diferències entre els seus membres. L’edat, l’estàtus, el gènere, la procedència semblen interposar-se entre els amants i provocar un cansament i una por existencial que el mirall i les tonades d’un borratxo, ambdós tradicionals transmissors de la veritat que els homes no volen veure, s’encarreguen de recordar. Un bressol al costat del tàlem nupcial, omnipresent, ens recorda inevitablement el caràcter antinatural d’aquesta unió

Disset anys després, un quart acte, més breu que els altres, com si d’un epíleg es tractés, ens porta a l’espai temporal que correspon a la tragèdia original de Sòfocles. Quina és la diferència? Cocteau reprèn el recurs de l’espectre -per què deu ser que des de la primera escena m’han vingut al cap escenes de Shakespeare com la del cementiri a Hamlet?- , en aquest cas el de la part maternal de Iocasta que se separa del cos mort de la Iocasta esposa i acompanya el seu fill i la seva néta Antígona cap a l’exili. Ara és Creont qui és incapaç de veure el fantasma de la seva germana i acomiada els fugitius amb una apel·lació al deure envers la seva neboda Antígona, tot avançant el conflicte posterior, que com hem vist, Cocteau ja havia tractat al 1928.

Gràcies, Núria, per donar-me a conèixer aquesta obra i apropar-me a la producció escrita d’un autor que coneixia més en el seu vessant cinematogràfic. Esperem poder tirar endavant algun projecte relacionat amb aquest text!

I vosaltres, alumnes que heu llegit l’original Sofocli i heu estudiat l’obra d’aquest autor en general, ¿què me’n podeu dir? Havíeu sentit a parlar de Jean Cocteau? Comenteu la portada del llibre, dissenyada pel mateix autor.

TERESA