Vaig baixar del cotxe i vaig seure en una terrassa de la Plaça de Vila de Madrid a esperar-les. Òbviament arribaven tard.

Tot va passar de sobte, un jove amb una mitja al cap va passar com un llamp pel meu costat, portava una motxilla a les mans i un seguit d’homes corrent rere seu. Tothom es va quedar paralitzat amb la situació i, fins i tot, alguns es van unir a la persecució. Una nena en un cotxet va començar a plorar. Però, sense adonar-me’n, tot aquell guirigall va quedar silenciat. La gent havia desaparegut. Un fort rebombori i un tremolor de terra. Foscor i una llum molt forta. No sabia on mirar i les cames no em responien. El paviment, sense motiu aparent, va començar a engolir tots els objectes que m’envoltaven. Em vaig fregar els ulls incrèdula i, tot d’una, la plaça ja no era la plaça, sinó un jardí immens ple de vegetació.

Em vaig aixecar de la cadira, que era aparentment i juntament amb mi, l’únic que restava al món paral·lel que se m’acabava de presentar. Però, tan bon punt vaig deixar de tocar-la un vent sec la va dividir en petites molècules i se la va endur. M’havia quedat sola. Vaig provar de cridar, però, no va servir de res. Finalment, quan semblava que no hi hauria cap altre canvi, vaig començar a caminar fins a trobar un camí amb una espècie de roques, molt similars entre elles, amb una forma peculiar semicilíndrica amb base rectangular, a banda i banda d’aquest. Vaig topar amb quelcom al terra i hi vaig caure de morros. La patacada no va ser massa gran, però, va resultar suficient perquè no me n’adonés del darrer canvi. El meu abric i les meves sabates havien esdevingut en una túnica morada i unes sandàlies atrotinades.

La sorpresa va ser més quan vaig posar els peus a terra. Ara lligava caps. No entenia massa bé quina era la situació, però, no era un món paral·lel. Si mal no m’equivocava, si realment no havia embogit, jo anava vestida de romana i, si els meus càlculs eren aproximadament exactes, les “roques similars” no eren precisament roques, ni es trobaven allà per casualitat. Eren tombes. Tombes de difunts romans. Autèntiques cupae i algun mausoleu en llocs més privilegiats. Fins i tot, diria que vaig poder divisar, en aquell jardí tan esplèndid, una mena de fossa comú. Però, aquesta es trobava més enllà de mi, en el lloc precís on un genet es feia evident amb velocitat. No vaig poder distingir massa bé qui era, ja que el cavall, em sobrepassava generosament d’alçada. Malgrat això, després de meravellar-me amb el succés, la necròpoli on em trobava, aquell món esgarrifant i alhora paradisíac de difunts, s’havia convertit en un lloc de pas de romans ben vius que es dirigien a l’entrada. N’hi havia d’altres que rendien culte als seus avantpassats pregant a Plutó i que els oferien sacrificis per dins d’un forat situat a la part superior de les tombes.

El meu ritme cardíac i la meva estupefacció s’havien apaivagat, donant pas a una curiositat pràcticament infantil. Vaig deixar de desitjar cercar respostes a la situació i em vaig limitar a descobrir el món que se’m presentava. El viatge al passat és quelcom completament insòlit, però, quan realment se’t presenta l’ocasió d’investigar dos mil anys d’història, no pretens cap altra cosa que destapar preguntes pendents de resposta. Per tant, vaig deixar enrere els temors i em vaig encarar a la terra nua que tenia al davant. Vaig avançar així fins que una gran muralla s’estenia tant per dreta com per esquerra. La vaig envoltar pràcticament tota fins  aturar-me davant un arc de mig punt gegant i dos de petits, indici de la benvinguda. Vaig aplicar els meus coneixements bàsics de llatí i vaig llegir el que hi havia esculpit a l’entrada de la polis. Deia: “IVL· AVG· FAV· PAT· BARCIN·”, és a dir, Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino. No hi havia cap dubte, m’havia traslladat, sense saber-ho, a l’antiga Bàrcino, la Barcelona romana.

Amb empenta vaig desfilar pel decumanus maximus, un dels dos carrers més importants de la ciutat, ja que s’estenien d’una punta a l’altra. I, evidentment, vaig arribar al lloc clau, al centre de la ciutat, lloc de patricis, religiosos i membres del senat. Malgrat això, aquesta part de la visita improvitzada, la vaig haver de fer com una operació encoberta. El fòrum romà no era lloc per a dones. Tot i això, davant els meus ulls un temple majestuós, un temple dedicat a l’emperador August, s’alçava vigilant tots els moviments del fòrum. Amb ell, la basílica completava la forma rectangular de l’indret, trencada pel carrer on em trobava i el cardo maximus. Tots dos carrers formats per domus, les quals, tenien les seves pròpies tabernae, d’on constantment veia sortir gent amb àmfores plenes de productes que no vaig poder descobrir. Potser, una d’elles, portava garum. Així se’m va acudir una nota mental: tastar el garum abans d’esbrinar com tornar al 2011. Probablement, m’hagués encaparrat amb la idea, però, de sobte, un haruspex es preparava a l’altar per fer un sacrifici abans del parlament d’un magistrat, que repassava per a si mateix el seu discurs abans de pujar al pòdium, situat al centre del fòrum.

Amb tot aquest enrenou, em vaig poder escapolir i em vaig deixar perdre entre els carrers d’una Bàrcino que em somreia i em tenia meravellada. Tot era magnífic i no hi havia cap detall que no pagués la pena dedicar-li un moment per contemplar. Fins i tot, em van venir ganes d’haver retrocedit una mica més en el temps i haver descobert com edificaven Bàrcino a partir d’una simple castra romana.

A la fi, vaig arribar a contemplar l’aqüeducte i, per fer-ho amb atenció, per poder observar cada detall precís, em vaig asseure just davant. De cop, unes mans fredes, petites, es van col·locar en els meus ulls. Foscor. Jo sense respiració. Vaig voler posar en ordre les meves idees. Una barreja entre pànic i emoció em va tornar a paralitzar. Els llavis d’aquell qui m’impedia seguir en la meva realitat clàssica es van apropar a la meva orella. I d’ells, una veu que vaig reconèixer abans que comencés a articular qualsevol paraula:

– Qui sóc?

Llavors, sense entendre ben bé com havia arribat ella fins allà, vaig retirar-li les mans de la meva cara. I,  en girar-me, em vaig tornar a trobar a la terrassa on m’havia assegut. La plaça seguia com sempre i la meva petita de set anys era allà, al meu present, a la Barcelona on fa anys que visc. Sense adonar-se que no entenia res del que passava, em va fer un petó i va començar a narrar-me el fabulós dia que havia passat amb la meva germana, la qual em va saludar encuriosida.

– Gemma – va dir- ves a dins i demana al cambrer dos tallats, un per a mi i un per a la mama. Si vols,  un suc per a tu.

La meva filla va obeir la tieta de seguida. Així, la meva germana es va concedir un instant per preguntar-me per què tenia aquella expressió. Em va costar bastant tornar en mi i poder-li contar el què havia passat. Ens estàvem acabant els tallats quan gairebé havia enllestit l’explicació dels fets. La meva germana no sabia ben bé com actuar o què dir. I llavors, un jove amb una mitja al cap va passar com un llamp pel meu costat, portava una motxilla a les mans i un seguit d’homes corrent rere seu…

Sílvia Espinach García

Llatí, 1r de batxillerat