Tag Archives: Competència literària

Un final diferent: Combat singular

Aquest article se m’ha ocorregut gràcies a l’article de la Coty i al de la Marina. A classe ens van dir que havíem de fer una altra versió de l’episodi mític que més ens hagués agradat i vaig pensar en aquell en què Menelau s’enfronta a Paris en el marc de la Guerra de Troia. He fet un guió cinematogràfic en el qual aquest episodi acaba d’una forma diferent.

Vet aquí la meva pel·lícula i el meu final inesperat:

Menelau es troba lluitant amb Paris, aquest últim perdent la seva oportunitat d’estar amb Hèlena. I quan se suposa que Afrodita hauria d’ajudar-lo, per haver-la escollit a ella com a la més bella, no hi apareix.

Al mont Olimp, Afrodita i Atena estan discutint quina és la més bella de les dues.

Afrodita: Jo sóc la més bella, perquè Paris em va donar la poma d’or a mi com a prova de bellesa i era un humà qualsevol, completament imparcial.

Atena: Jo sóc la deessa de la guerra i hauria de ser jo la més bella, digui el que digui un simple humà.

Mentre té lloc aquesta dicussió, es pot veure Paris morint per l’amor envers Hèlena, que Afrodita va fer que sentís. A causa d’aquesta dea moriria i Hèlena hauria de tornar amb Menelau, el seu espós, després d’haver fugit per no estar amb ell mai més.

Paris: (pensa) Per què em falles ara, Afrodita, després de tot el que vaig fer per tu.  Jo, que et vaig triar la més bella de totes les deesses de l’Olimp i tu, a canvi, em fas això, em deixes morir aquí, tot sol. Adéu Hèlena, t’estimo i sempre t’estimaré, t’esperaré als Camps Elisis, que és on tu has d’anar després de la teva mort i on ens retrobarem una altra vegada per estar junts per sempre.

Paris es troba ferit a terra amb la seva espasa a la mà dreta intentant fer un últim cop a Menelau com a prova del seu valor, però aquest no es deixa enganyar i a la mínima oportunitat li travessa el pit amb la seva espasa, deixant-lo allà al terra després de tantes ferides: punyalades, caigudes…

A l’Olimp, Afrodita sent la mort del seu protegit, Paris, i quan mira, el veu a terra, mort, sense cap oportunitat de tornar a dir a Hèlena que l’amava i al seu germà i el seu pare que el vengessin. Afrodita sempre sentirà a sobre seu la mort d’un heroi de Troia i, segurament, la de tots aquells que intentin venjar-lo.

Si no fós per l’amor de Paris cap a Hèlena, que va fer sentir Afrodita, ell seguiria viu, estaria al bosc amb Enone, una nimfa de la boscúria, sense cap problema a la seva vida. Per culpa d’Afrodita hi hauria més morts al camp de batalla amb el propòsit de venjar Paris.

Surten les lletres a la gran pantalla de cinema i s’encenen els llums. Es pot veure tothom plorant per aquest final, en el qual es veu la mort d’un gran heroi i no se sap com continuarà, si Hèlena podrà reunir-se amb Menelau o no, si moriran més herois com Aquil·les, Agamèmnon, Hèctor… o si hi haurà un final feliç després de tota la tristesa.

Cílix del 485 a.C. Musée du Louvre, Paris
Menelau, espasa en mà, persegueix Paris, que fuig i rep l’ajuda d’Àrtemis i Afrodita.

Aquesta és una imatge de la vertadera història de combat singular, en el qual la batalla es deté per a la celebració del duel singular, amb la promesa que el vencedor es quedaria amb Hèlena. Menelau està a punt de matar a Paris, però aquest és salvat per Afrodita i és enviat al costat d’Hèlena.

Com creieu que continuarà aquest mite?

Què és un cílix? Comenteu la imatge: la decoració, els personatges…

Thaïs Jiménez

1r Batxillerat. Grec i Llatí.

Un altre començament, la poma d’or

Seguint el fil d’altres articles publicats, com aquell en què la Coty proposava un final diferent per a la guerra de Troia, i després de llegir el llibre “Vaixells negres davant Troia” on es descriu com va ser el cicle troià, vaig escriure un altre inici per a aquest mític conflicte.

Vet aquí el meu començament:

Mentre Tetis i Peleu estaven celebrant les seves noces, va aparèixer Eris, la deessa de la discòrdia, que no hi havia estat convidada.
Eris deixà una poma d’or sobre la taula i desaparegué. A la poma hi havia una inscripció que deia les següents paraules: “Per a la més bella”. Aleshores les tres deesses més maques de l’Olimp es pensaren que era per a elles, però no sabien  a quina de les tres corresponia. Afrodita, Atena i Hera es van passar anys discutint per veure per a qui era la poma i, com que no ho aconseguien esbrinar, van baixar a la terra. En un bosc van trobar Paris, que ja que no les coneixia, podria jutjar-les com es mereixien. Cadascuna  prometé a Paris que faria alguna cosa si la triava a ella: Atena li va prometre suprema saviesa, Hera li va prometre grans béns, poder i honors i Afrodita li va oferir la mà d’alguna noia tant maca com ella mateixa.
Paris s’ho va pensar una mica, però va acabar triant Atena. Amb això, la dea li havia de donar suprema saviesa, com li havia promés, i ell es va convertir en l’home més savi.  En haver estat triada Atena, Afrodita i Hera s’enfadaren, però com que Paris era tan savi, les va fer entrar en raó amb les seves estratègies i van passar a portar-se tan bé com a les noces, abans que Eris deixés la poma sobre la taula, o millor encara.

Photobucket

Peter Paul Rubens, Judgement of Paris, s.1636, National Gallery, Londres [Font: Wikipedia]
Com creieu que hauria seguit el mite amb aquest començament?

Comenteu el quadre. Què en sabeu, de l’autor i l’època d’aquest quadre? Reconeixeu els personatges? Com els reconeixeu?

Marina García
1r Batxillerat Grec i Llatí.

Tornant a un passat romà…

Els alumnes de 1r i 2n de batxillerat vam realitzar una sortida per tots els indrets de la Barcelona romana. El meu company Oriol S. Lòpez va tenir una experiència increïble. Ens l’ha passada per escrit per tal que poguem gaudir d’ella. Juntament amb les fotografies podreu acompanyar-lo al seu viatge al passat i després opinar.

De Barcelona a Bàrcino

Era un dia especial perquè fèiem una sortida amb la classe de llatí a Barcelona, per observar el que queda de l’antiga ciutat romana anomenada Bàrcino. Un cop allà el nostre guia, l’Aleix, ens va explicar una mica d’història de la plaça on ens trobàvem, però immediatament vam anar per feina i vam baixar a la via sepulcral romana.
Mentre l’Aleix ens explicava totes les tradicions que tenien els romans sobre la mort i ens mostrava les tombes, vaig tenir un moment de son. Vaig tancar els ulls, vaig badallar i quan els vaig tornar a obrir… no hi havia cap de les persones que venien amb mi, hi havia tot de gent vestint com a l’època de la qual ens parlava l’Aleix, els edificis i tot aspecte de l’actualitat havia desaparegut en aquell lloc. Vaig intentar parlar amb alguna de les persones que hi havia allà posant menjar a les tombes dels seus morts tal com ens havia estat explicat abans, però aquella persona no va entendre el català i em va contestar en llatí! Em vaig començar a espantar però immediatament vaig intentar pensar que era un somni així que em vaig pessigar, però la veritat es que em vaig fer bastant de mal. Així que la única interpretació possible es que havia viatjat en el temps fins al segle IV!
En un primer moment volia tornar a casa immediatament, però després vaig reflexionar i em vaig dir a mi mateix que ja trobaria el com tornar més tard i que de moment aniria a fer turisme per Bàrcino per poder entregar el millor treball personal sobre la ciutat. Així que em vaig quedar observant una estona que feia la gent a la via sepulcral, però quan em van començar a mirar estranyats per la meva indumentària vaig decidir marxar per no causar problemes. Caminant , caminant vaig veure l’aqüeducte. Era impressionant en l’època, res a veure amb el que en queda ara i com hi passava l’aigua! Així tot badant vaig veure que passava un pagès que portava en un carro les seves mercaderies cap a la ciutat així que em vaig amagar i quan va passar em vaig infiltrar entre les seves mercaderies. Seria l’única manera de passar les muralles desapercebut. Un cop dins em vaig girar a veure les muralles. No eren gaire grans, però es que la ciutat tampoc ho era gaire, sincerament. Vaig estar una estona passejant, però era impossible ser ignorat per la mirada dels habitants de Bàrcino així que em vaig aturar a una bugaderia d’ on vaig pispar alguna cosa de vestir. Em va costar posar-me la roba sabent que estava rentada amb orina, però tampoc volia cridar l’atenció de la guàrdia. S’hi respirava ambient de tranquil•litat en aquesta Bàrcino romana comparada amb la Barcelona actual i per tant em vaig sentir bé per adaptar-me una mica i provar una mica de garum fins i tot. Francament, no em va agradar gaire, quin gust més fort! Però me’n vaig desfer ràpidament provant una mica de vi, que hi era per tot arreu.
Un cop vaig arribar al fòrum vaig pensar que ara podria estar a la Plaça Sant Jaume amb els meus companys i vaig sentir una mica de nostàlgia i ganes de tornar, però vaig fer el cor fort i vaig decidir pujar el turó per arribar al temple d’August per demanar-li que em deixés tornar a casa, qui sap, potser funcionava!
Un cop a dalt em vaig quedar de pedra veient el temple tot complet, era molt bell, tant de bo els meus companys també l’haguessin pogut veure i no haver de conformar-se amb quatre columnes. Vaig posar-me davant la figura d’August a pregar, però res jo seguia allà. Sense posar-me nerviós vaig posar-me a dormir aprofitant la tranquil•litat del temple.
Els meus ulls es van obrir i el primer que vaig veure van ser els meus companys despertant-me per avisar-me que el tren ja estava arribant a Premià. Em vaig despertar confós, però content de ser un altre cop a casa.
Va ser una experiència molt estranya, però segur que ningú ha viscut de tant a prop la Barcelona romana.

Oriol S. Lòpez Cerezo
Rubén Florencio Alcántara

1r Batxillerat A

De sobte, Bàrcino!

Vaig baixar del cotxe i vaig seure en una terrassa de la Plaça de Vila de Madrid a esperar-les. Òbviament arribaven tard.

Tot va passar de sobte, un jove amb una mitja al cap va passar com un llamp pel meu costat, portava una motxilla a les mans i un seguit d’homes corrent rere seu. Tothom es va quedar paralitzat amb la situació i, fins i tot, alguns es van unir a la persecució. Una nena en un cotxet va començar a plorar. Però, sense adonar-me’n, tot aquell guirigall va quedar silenciat. La gent havia desaparegut. Un fort rebombori i un tremolor de terra. Foscor i una llum molt forta. No sabia on mirar i les cames no em responien. El paviment, sense motiu aparent, va començar a engolir tots els objectes que m’envoltaven. Em vaig fregar els ulls incrèdula i, tot d’una, la plaça ja no era la plaça, sinó un jardí immens ple de vegetació.

Em vaig aixecar de la cadira, que era aparentment i juntament amb mi, l’únic que restava al món paral·lel que se m’acabava de presentar. Però, tan bon punt vaig deixar de tocar-la un vent sec la va dividir en petites molècules i se la va endur. M’havia quedat sola. Vaig provar de cridar, però, no va servir de res. Finalment, quan semblava que no hi hauria cap altre canvi, vaig començar a caminar fins a trobar un camí amb una espècie de roques, molt similars entre elles, amb una forma peculiar semicilíndrica amb base rectangular, a banda i banda d’aquest. Vaig topar amb quelcom al terra i hi vaig caure de morros. La patacada no va ser massa gran, però, va resultar suficient perquè no me n’adonés del darrer canvi. El meu abric i les meves sabates havien esdevingut en una túnica morada i unes sandàlies atrotinades.

La sorpresa va ser més quan vaig posar els peus a terra. Ara lligava caps. No entenia massa bé quina era la situació, però, no era un món paral·lel. Si mal no m’equivocava, si realment no havia embogit, jo anava vestida de romana i, si els meus càlculs eren aproximadament exactes, les “roques similars” no eren precisament roques, ni es trobaven allà per casualitat. Eren tombes. Tombes de difunts romans. Autèntiques cupae i algun mausoleu en llocs més privilegiats. Fins i tot, diria que vaig poder divisar, en aquell jardí tan esplèndid, una mena de fossa comú. Però, aquesta es trobava més enllà de mi, en el lloc precís on un genet es feia evident amb velocitat. No vaig poder distingir massa bé qui era, ja que el cavall, em sobrepassava generosament d’alçada. Malgrat això, després de meravellar-me amb el succés, la necròpoli on em trobava, aquell món esgarrifant i alhora paradisíac de difunts, s’havia convertit en un lloc de pas de romans ben vius que es dirigien a l’entrada. N’hi havia d’altres que rendien culte als seus avantpassats pregant a Plutó i que els oferien sacrificis per dins d’un forat situat a la part superior de les tombes.

El meu ritme cardíac i la meva estupefacció s’havien apaivagat, donant pas a una curiositat pràcticament infantil. Vaig deixar de desitjar cercar respostes a la situació i em vaig limitar a descobrir el món que se’m presentava. El viatge al passat és quelcom completament insòlit, però, quan realment se’t presenta l’ocasió d’investigar dos mil anys d’història, no pretens cap altra cosa que destapar preguntes pendents de resposta. Per tant, vaig deixar enrere els temors i em vaig encarar a la terra nua que tenia al davant. Vaig avançar així fins que una gran muralla s’estenia tant per dreta com per esquerra. La vaig envoltar pràcticament tota fins  aturar-me davant un arc de mig punt gegant i dos de petits, indici de la benvinguda. Vaig aplicar els meus coneixements bàsics de llatí i vaig llegir el que hi havia esculpit a l’entrada de la polis. Deia: “IVL· AVG· FAV· PAT· BARCIN·”, és a dir, Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino. No hi havia cap dubte, m’havia traslladat, sense saber-ho, a l’antiga Bàrcino, la Barcelona romana.

Amb empenta vaig desfilar pel decumanus maximus, un dels dos carrers més importants de la ciutat, ja que s’estenien d’una punta a l’altra. I, evidentment, vaig arribar al lloc clau, al centre de la ciutat, lloc de patricis, religiosos i membres del senat. Malgrat això, aquesta part de la visita improvitzada, la vaig haver de fer com una operació encoberta. El fòrum romà no era lloc per a dones. Tot i això, davant els meus ulls un temple majestuós, un temple dedicat a l’emperador August, s’alçava vigilant tots els moviments del fòrum. Amb ell, la basílica completava la forma rectangular de l’indret, trencada pel carrer on em trobava i el cardo maximus. Tots dos carrers formats per domus, les quals, tenien les seves pròpies tabernae, d’on constantment veia sortir gent amb àmfores plenes de productes que no vaig poder descobrir. Potser, una d’elles, portava garum. Així se’m va acudir una nota mental: tastar el garum abans d’esbrinar com tornar al 2011. Probablement, m’hagués encaparrat amb la idea, però, de sobte, un haruspex es preparava a l’altar per fer un sacrifici abans del parlament d’un magistrat, que repassava per a si mateix el seu discurs abans de pujar al pòdium, situat al centre del fòrum.

Amb tot aquest enrenou, em vaig poder escapolir i em vaig deixar perdre entre els carrers d’una Bàrcino que em somreia i em tenia meravellada. Tot era magnífic i no hi havia cap detall que no pagués la pena dedicar-li un moment per contemplar. Fins i tot, em van venir ganes d’haver retrocedit una mica més en el temps i haver descobert com edificaven Bàrcino a partir d’una simple castra romana.

A la fi, vaig arribar a contemplar l’aqüeducte i, per fer-ho amb atenció, per poder observar cada detall precís, em vaig asseure just davant. De cop, unes mans fredes, petites, es van col·locar en els meus ulls. Foscor. Jo sense respiració. Vaig voler posar en ordre les meves idees. Una barreja entre pànic i emoció em va tornar a paralitzar. Els llavis d’aquell qui m’impedia seguir en la meva realitat clàssica es van apropar a la meva orella. I d’ells, una veu que vaig reconèixer abans que comencés a articular qualsevol paraula:

– Qui sóc?

Llavors, sense entendre ben bé com havia arribat ella fins allà, vaig retirar-li les mans de la meva cara. I,  en girar-me, em vaig tornar a trobar a la terrassa on m’havia assegut. La plaça seguia com sempre i la meva petita de set anys era allà, al meu present, a la Barcelona on fa anys que visc. Sense adonar-se que no entenia res del que passava, em va fer un petó i va començar a narrar-me el fabulós dia que havia passat amb la meva germana, la qual em va saludar encuriosida.

– Gemma – va dir- ves a dins i demana al cambrer dos tallats, un per a mi i un per a la mama. Si vols,  un suc per a tu.

La meva filla va obeir la tieta de seguida. Així, la meva germana es va concedir un instant per preguntar-me per què tenia aquella expressió. Em va costar bastant tornar en mi i poder-li contar el què havia passat. Ens estàvem acabant els tallats quan gairebé havia enllestit l’explicació dels fets. La meva germana no sabia ben bé com actuar o què dir. I llavors, un jove amb una mitja al cap va passar com un llamp pel meu costat, portava una motxilla a les mans i un seguit d’homes corrent rere seu…

Sílvia Espinach García

Llatí, 1r de batxillerat

“Contra consuetudinem”

Voleu buscar els referents en un escrit de la nostra acabada d’estrenar col·laboradora Dolors Clota des de l’institut de Sant Hilari Sacalm i conèixer-la millor? Doncs, a més de pegar una ullada al seu extens i ric currículum llegiu Contra consuetudinem (relat amb què va quedar el 2006 finalista del XV Premi Illa de Menorca) i segur que en trobareu més d’un.

Diada d’Estellés: Les acaballes de Catul

 

Les acaballes de Catul

IX

El teu car fill, un mamonet encara,
s’ha despertat al llit on tu i jo ho fèiem.
Hem acabat la nostra febril feina,
i en jeure, nus, escampats sobre el llit,
per aquell son suavíssim que ens pren,
el tendre fill de les teues entranyes,
que tinc motius per dir-li fill de puta,
ha començat a cridar i jugar,
pujant al teu amorosíssim cos,
caient, feroç, des de la doble alçària
dels pits al dolç entrecuix, llençant crits.
Encara més, se m’ha pujat a mi
i ha descobert la meua artilleria.
Li he deixat fer tot allò que ha volgut,
no amb sentiments, precisament, de pare,
sinó, més bé, de Tiberi, segons
ha repetit Suetoni, el cabró.
….

M’he masturbat avui mirant el cos
des del meu llit d’una jove a la platja:
he retornat a la meua infantesa
d’albercoquers i de dacasars furtius.
He estat feliç, immensament feliç.
He rescatat la meua adolescència
amb brusca mà mentre mirava el cos,
esvelt i nu, dempeus damunt la sorra,
compacte i bru, d’adelerada gràcia.
Molt l’he estimat, molt més l’he desitjat.
En arribar aquell delit suprem,
el goig darrer, he sentit caure espès,
en gotes grans i calentes l’esperma.
No he lamentat el que he fet: contemplava,
amable, el cos, dura imatge invencible,
i he retornat, amb l’altra mà, al meu acte.

Vicent Andrés Estellés

 

Amb aquests versos eròtics de Vicent Andrés Estellés vull retre homenatge al poeta de Burjassot, a l’Horta valenciana, nascut el 4 de setembre de 1924  i traspassat a València el 27 de març de 1993.  Josep Lozano va tenir la idea de dedicar-li el 4 de setembre de cada any, el dia del seu naixement. Esperem que sigui una festa que acabi arrelant en què es tingui ben present una de les figures més destacades de les nostres lletres.

Per què aquests versos d’Estellés a Aracne? Quina influència de la poesia eròtica romana hi veieu? A quins personatges fa referència? Com explicaríeu el títol Les acaballes de Catul? Què en sabeu de Catul i quins apunts hem fet entre tots tant a El Fil de les Clàssiques com a Aracne fila i fila? Per què creieu que Vicent Andrés Estellés és anomenat el Príap de Burjassot?  No us perdeu El món clàssic en Estellés i comenteu les preguntes proposades?

 

Martin T.

Centenari del naixement de Màrius Torres: “L’esfinx”

Logo original de la Carme Rosanas

Logo original de la Carme Rosanas

Al Facebook vàrem fer difusió a través de Fildelesclàssiques Aracne de la crida homenatge amb aquest vídeo:

Tot just acabo de llegir l’apunt d’homenatge publicat a El Fil de les Clàssiques i seguint amb els referents clàssics aquí us deixo un poema de Màrius Torres perquè en gaudiu de la lectura, el comenteu i el compareu amb aquest altre de Muriel Rukeyser.

L’Odissea d’Homer

Durant l’estiu que portem he estat llegint diferents versions de l’obra d’Homer, l’Odissea. Han passat per les meves mans diferents llibres com la edició de l’editorial Teide, Les aventures d’Ulisses, o l’edició de la col·lecció de moda entre els nens: Geronimo Stilton, d’edicions Planeta.

LLIBRES - GERONIMO STILTON: LAS AVENTURAS DE ULISES

Després de llegir fins a quatre versions diferents de l’Odissea, no he trobat gaires diferències, llevat de la versió de Geronimo Stilton on, en ser llegida per nens, l’autor utilitza un llenguatge més planer (per exemple, en lloc de dir “morir”, diu “perdre” o “desaparèixer”) i en tota la història no explica ni una  mort.

Arnau Lario Devesa

2n ESO

N.B.:

Cartes des del campament

Som els legionaris de primer de batxillerat tot responent a la missiva de la Margalida a Castra romana: “Ets un soldat romà. Tu tries el rang i si vius en temps de pau o en temps de guerra, però has d’escriure una carta (d’uns 200 mots) a la teva mare des del campament tot explicant-li la vida a la legió. També pots ser la mare que contesta la carta del seu fill que està a la legió, però acostumaven més a parlar de la vida quotidiana a les cases. Recorda l’estil epistular i que has de demostrar que t’has preparat amb escreix el tema de l’exèrcit”. Ja que la nostra correspondència malgirbada en forma de comentari a El Fil de les Clàssiques va agradar no sols a la nostra mater sinó que, fins i tot, va emocionar el propi déu Hermes i ens qualifica de legionarios epistulares de Vindolanda, volem acomiadar el curs a Aracne amb aquest recull epistolar dels legionaris supervivents (hem tingut més baixes de les desitjades!) que esperem que us agradi i que continueu ampliant durant les vacances o els cursos vinents. Molt bon estiu! Carpe diem!