Llegim i comentem La cabra d’or de Maria Novell. Després de visualitzar el vídeo del final d’aquest àlbum, escrivim el nostre conte sobre Empúries:
Aracne fila i fila
Bloc per no perdre El Fil de les Clàssiques més col·laboratiu
Llegim i comentem La cabra d’or de Maria Novell. Després de visualitzar el vídeo del final d’aquest àlbum, escrivim el nostre conte sobre Empúries:
Aquesta història em sembla super interessant, sobretot perquè l’any passat vaig llegir el mite de Jàson i Medea, en l’adaptació de Teide; per tant ho he entès super bé.
Però, jo crec, que la cabra d’or estarà enterrada molt endins de la terra, o bé que és un història inventada.
Aquí deixo la meva història en forma d’una carta d’Helèna per a Hèctor:
Aquell estiu tan calorós, jo, passejava per la vora del mar, i pensava en què el meu destí no és com jo vull. L’altre dia el meu pare comentava que em volia casar amb un jove que no coneixia, i jo estava molt trista.
El vent que feia refrescava l’ambient, però una ràfaga d’aire va fer volar el meu himàcion i, quan em vaig girar, un home el va agafar. L’home era alt, fort i vestia una túnica curta, tenyida i amb mànigues de llana. Es va apropar i ens vam conèixer, era iber, i em va fer saber que adorava la lluna, els estels, els arbres, l’aigua i les muntanyes. Aquell jove em va ben enamorar. Amb els seus ulls, tot ell era perfecte.
Hèctor, aquell jove ets tu, t’escric perquè sàpigues que cada moment viscut amb tu és sempre present en la meva memòria, t’escric perquè la meva esclava avui s’ha anat a dormir d’hora i tinc temps.
Aquí les coses són com sempre, la meva germana petita treballa molt, la meva mare a vegades surt al mercat a intercanviar algunes joies de la meva àvia per menjar. El meu pare encara va al gimnàs, i la Irena, la meva esclava sempre està ocupada amb el menjar, amb la roba i amb l’educació de la meva germana.
A tu encara t’agrada la caça? Em vas contar que sorties molt a caçar i segur que ho fas molt bé ja que t’enfiles molt ràpid entre les roques i per les muntanyes.
Te’n recordes de la nostra petita aventura? L’últim dia que ens vam veure, com que jo tenia mal de panxa em vas portar al Temple d’Asclepi, per arribar a aquella plana vam recórrer tot el bosc d’aquella muntanya, em vaig espantar amb el gos que està al costat del déu del tro, perquè em pensava que era de veritat i només era l’estàtua, i després ens vam banyar en els banys d’Asclepi. La font que hi havia era molt bonica, i allà em vas donar el primer i l’últim petó.
El mes que ve és el meu aniversari i, com que no ens podrem veure més, perquè em casen, volia saber si per última vegada podríem veure’ns i celebrar junts el meu aniversari de nit a l’amfiteatre. Espero amb impaciència una resposta teva.
Aquesta és la petita historia de com un Iber, Andreu i un bondadós grec, Anatole, es van fer molt amics i van fer un pla per arribar al temple d’Asclepi.
Tot va començar quan el valent iber es va fer amic d’un grec, Anatole, un simpàtic comerciant. Es van conèixer en el port d’ Emporion fent comerç. Uns quants mesos i quan ja eren amics, en Anatole va donar-se de que el seu amic estava malalt i necessitava ajuda el més aviat possible. Aquest va inventar una estratègia perquè el seu amic pogués anar –hi al temple d’Asclepi per curar-se.
Una vegada posat en marxa el pla, el malalt iber burlà al guàrdia que protegia l’única porta de la cuitat perquè ningú entrés. Una vegada dintre, va observar que la gent vivia en nuclis urbans, a més també va veure que la cuitat estava dividida per una muralla, una l’habitaven els grecs , altre els hispans i per últim els romans. Tot això se li va fer molt estrany però tot i així va continuar per arribar al seu objectiu. Caminant per l’àgora, on es trobava el mercat, l’iber va trobar-se amb Anatolei van anar junts fins al temple d’Asclepi per posar fi a la seva malaltia. Després l’iber va donar-li les gràcies al grec i li va dir que si havia pogut entrar a Emporion volia quedar-se a viure per sempre.
Monòleg d’un jove íber.
Quan van arribar, amb les seves imposicions i ens van canviar la nostra manera de fer, pensava que mai més voldria sortir al carrer, que mai voldria passetjar pels carrers que sempre han envoltat la meva casa. Però vaig conèixer a una noia grega que va canviar la meva visió de les coses, l’Acàcia. Ella feia tan sols dos dies que estava a la ciutat, era preciosa…la veritat és que semblava perduda pel carrer i quan tornava de fer uns encàrrecs, no vaig dubtar en agafar-li de la mà sent una mica repel•lent, per portar-li fins la casa de la que l’havia vist sortir el dia anterior. Malauradament, no entenia res del que deia aquella veu tan maca.
A partir d’aquell moment, la busco pel carrer tots els dies, i tot i que no puc gaudir de la seva bellesa tant com vull, a vegades la sort em sonriu i puc apreciar-la entre la gent.
Ara penso que, tot i que les coses han canviat moltíssim, la ciutat está millorant molt des que ells han arribat. A més, trobar l’Acàcia m’ha fet veure les coses d’una altre manera, l’estimo tot i que mai he parlat amb ella i potser algú dirà que estic boig perquè encara no la conec, però els seus ulls parlen pel seu cor, i jo tinc l’esperança de que algun dia, m’ho pugui dir amb paraules.
Es una història, potser d’amor a la vegada que s’arriba al temple d’Esclepi:
Tan sols despertar, em vaig posar la meva túnica i vaig sortir del meu indret i vaig anar a la vora del mar, com cada matí, ha natejar-me i a contemplar les magnífiques vistes i l’agradable vent que feia a les deu del matí. Seguidament, tenia que anar al meu comerç que esta situat al port d’Emporion, per ajudar a la meva família ja que era necessari sobreviure i poder alimentar-nos bé. Cada día treballar en aquell port amb tots els comerciants era un aburriment, fins, que des de lluny vaig poder observar que venia una noia; alta, morena, que rápidament em va entrar per als meus ulls. Tenia una postura no molt agradable, ja que tenia una má al pit i anava una mica ajonollada. La seva bellesa i la seva postura em van fer anar rápidament cap a ella a preguntari que li passava i a parlar amb ella. Vaig poder observar que a la que ella em va mirar, també va sentir una cosa extranya dins del seu cos al veure la meva imatge. Li vaig invitar a donar un tomb per el port mentre li vaig demanar al meu company Dani que vigilés la meva parada de ventes. Tot començant a dialogar, que per cert, tenia la veu mes dolça que havia escoltat mai, em va començar a explicar el que li passava ja que volia saver el perquè d’aquella postura tan extranya del seu cos. Em va comunicar que es trobava malament, i necessitava ajuda el mes aviat possible, i li vaig dir d’anar al temple d’Esclepi a que es pogués curar i tornès a estar bé. Clar, a la porta hi havia dos guàrdies, on mentre jo els vaig distreure ella va entrar cap a dins, i a l’estona vaig entrar-hi jo amb ella per arribar a l’objectiu de curar-la. A dins, hi havia una muralla on habitaven els grecs, els hispans i Romans. Poc després, vam anar direcció ja al temple d’Esclepi per posar cura a la seva malaltía. Al curar-se, em donà les gràcies per tot el que he fet per ella, i em demanà de quedar-me amb ella a viure, ja que s’havia enamorat de mi, i lògicament, jo d’ella.
Salve!
Doncs crec que els meus company s ja ho han dit tot .
Però jo faré una valoració personal,en aquesta obra es pot veure que es una obra romàntica i amistosa.
Fixant-nos a la mitologia la cabra te un paper important en la mitologia.
Quin paper té la cabra, Fàtima? Quines històries mitològiques coneixes?
No havies de fer una recreació?
Espero que ús agradi, gaudiu d’aquesta meravella de’història n’hi en moment de tensió, d’amor,de sentiments, de por, tristesa…..!
L’Eulàlia era una noia de 17 anys què semprem cantava , a tots llocs de casa, el carrer, amb les seves amigues…). Era una noia plena de felicitat, a més de tenir una dolça veu era molt maca. Tenia una bellesa increible, tenia a tots els nois enamorats d’elles.
Un dia en sortir de casa en anar a comprar a la seva mare el mercat, va anar buscant si trovaba mél. En buscar per tot el mercat, va trobar a un noi, potser tindrià uns 20 anys 3 anys més grans que ella. A l’hora de passar epr el costat seu el noi li crida cantant-lu una cancço: noia del meu cor, passés avui per el meu costat i no et fixés en el meu amor, noia que iluminés el meu cor a de més de enamorar-me i tornar-mi boig màs f3et caure malalt d’amor.
En escoltar l’Eulàlia aqueestes paraules es va girar i va trobar a el noi que la estava mirant a ella. De seguida en veure que el noi la mirava, es va posar vermella. Però de cop o per casualitat va veure que el noi tenia mé, una mél que semblava bonissima des de lluny. En arribar a la parada no li sortíen les paraules no sabia eprquè o per els nervis o perquè de cop el cor li va començar a batejar, no va saber perquè era.
El noi de cop en veure que l’Eulàlia estava molt nerviosa li va dir, que si volia molta mél o poca, i ella li va dir que li dones un got. Saía que no és podía enamorar d’un desconegut que ni tan sòls sabía com és deia. El dia següent la mare li va dir que si volia anar a comprar- li en el mercat tomàquets en pasar per la paradeta de tomàquets, va voler veure aquell noi, però no el va trobar. Va preguntar per ell i li van dir que no havia vingut. I van passar dies i dies. Un dia quant l’Eulàlia va parar de cantar, tothom sabía eu alguna cosa li passava allò no era normal. Va sortir pel carrer i va anar al mar i va començar a dir:
Mar, diguem on puc trobar el meu amor, potser estarà mort, malalt desaparegut, sols vull veure per últim cop.
En dir aquelles paraules, va aparèixer un noi que estava portant de la mà a una noia de 17 anys la mateixa edat que l’Eulàlia. En veure l’Eulàlia que el noi , què volia veure per últim cop abans de marxar-se a un altre lloc, per viure, perquè el seu pare era mariner i tenia que viatgar molt. Va veure que aquell noi portava de la mà a aquella noia i tots dos rient-se. En veure allò l’Eulàlia es va desmallar ie l noi en veure una noia callent a terra, va anar a veure. És va trobar que era aquella noia que li va dir aquelles paraules i que li va fer obrir el ulls i donar sentit a la vida. En obrir els ulls l’Eulàlia va veure que el noi la tenia abraçada en els seus braços.
El noi li va dir , em dic Cesàr encantat, sé ue no em pogut parlar però amb dic Cesàr i ella amb la veu tremolant : jo em dic Eulàlia.Va sortir d’aqeulla escalfor dels braços de Cesàr i va marxar corrent. El noi en veure que l’Eulàlia marxava correns la va deixar anar i de cop va veur euqe li havia caigut un mocador blanc amb una inicial: E.
En veure aquella incial no va doptar per ningún moment que tinguès xicot l’Eulàlia, però els dubtes li van entra, mentre’s la noia que l’estava acompanyant era la seva germana que li havi agafat la mà per donar-li una pulsera, l’Eulàlia no ho va veure.
Va passar 1 semana i l’Eulàlia es tenia que marxar i no saber res més d’aquell noi tan simpàtic. Va pujar a el barco tan gran per serpa, però un cop dintre va començar a plorar i a plorar i va recordar aquell lloc i el noi. Però de repent algú la va abraçar per darrere i li va dir noia bonica dle meus ulls que m’has tret la vida. és va girar i va trobar en Cesàr, tamvé s’enava. En veure’l no s’ho va poder creure li va eixugar les llàgriems que li caien i se les va netejar amb el mocador que se li va caure. Li va dir encara que no saps res de mi ni jo sé res de tú penso que tenim alguna cosa que ens uneix.
L’Eulàlia s’ho va repensar dues vegades i li va dir , si has fet tot això per mi, que sàpigues què jo no t’esitmu i que vagis amb la teva xicota que maca i simpàtica és i ves a fer-li abraçades …).
En Cesàr li va dir: es la meva germana que estava molt malata i ue fa tres dies que és va morir i en va regalar una pulsera per enrecordar-la i he fet tot això per tú he deixat tot i desprès de la mrot de la emva germana he epnsat en tú. En veure l’Eulàlia ue aquelles paraules eren tant tristes i verdaderes no s’ho va repensar, li va donar un petó i va fer que per un minut el temos es parès. L’Eulàlia li va dir plorant i a la mateix moment contenta d’alegria: home del meus ulls que epr un got de mél m’ha canviat la vida .
I que t’estimu t’estimu i que vull que quan baixem a tera et vinguis a viure amb mi i amb la meva familia. I en Cesaàr també li va dir que l’estimava i que no s’habvia arrepentit per el que havia fet i per el que havia deixat iq eue stava unna mica delicat per la mort de la seva germana. i què encara que aquest dolor tant gran i aquest sentiment tan fort què sentia .
Cesàr: Amor, amor, amb odiarás si haguessis s`apigut que el que t’havia dit era una mentira i què el que havia fet en aquell lloc…..!!!
Chaima, i el rerafons històric de la teva recreació?
La meva recreació fa referència a Empúries a Grècia!
Diu la llegenda, que va existir una vegada una noia que va desaparèixer en el vent. Aquesta és una llegenda que va néixer a Empúries i es va anar passant de generacions en generacions.
Poc després que els primers grecs arribessin a terres hispàniques, una noia passava els seus dies i nits asseguda prop de casa seva, a la gespa, amb la seva blanca túnica cobrint-li les seves nues cames. Ningú sap exactament com es deia, però ha passat a la història amb el nom de Selene, lluna en grec.
Selene procedia d’una família benestant, íntima del governador de la ciutat. Tenia dues germanes, han passat a la història com a Sol i Estrella. Sol era la gran i Estrella la petita. Sol es passava el dia amb les amigues, conversant i filant, comentant les seves impressions sobre els gallards mariners i soldats que venien d’Atenes. Estrella es passava el dia corrent d’un lloc a un altre, amb un parell de nines entre els braços. Els pares de les noies, un matrimoni d’una edat semblant i que es va casar per amor, sentien certa preocupació sobre la situació de Selene.
Les noies de la seva edat, acostumaven a aprendre a portar la casa, a ser bones esposes i a preocupar-se per la seva imatge exterior. Selene era diferent, no prestava cap interès quan la mare volia ensenyar-li a organitzar un àpat. Selene era una noia somniadora, que s’asseia a la gespa, sota la copa d’un arbre. Era una noia solitària, si no fos una noia la gent diria que es tractava d’un filòsof, però és clar, com que era noia resultava estrany.
Però el gran somni de Selene no era ser filòsofa, sinó ser escriptora. Narrar grans aventures i romanços de valents viatgers i herois. Quan la mare s’acostava, Selene amagava els seus pergamins. Algun cop, la seva mare li havia estripat les seves creacions “Un altre cop amb aquestes bestieses! El que hauries de fer és buscar un bon marit!” No hi havia res en aquell món que li es tanta ràbia a la jove escriptora.
Va passar així diverses primaveres, estius i tardors. A l’hivern d’aquell any, Selene va tenir una forta discussió a casa. La mare va amenaçar-li que si tornava a veure-la en les musaranyes, la casaria amb un home gran i lleig contra la seva pròpia voluntat.
Aquella nit, Selene va esclatar en llàgrimes i va fer una pregària als déus:
Si us plau, vull seguir escrivint però no vull casar-me amb algú que no vulgui! Ajudeu-me!
Venus es va lamentar d’aquelles tristes paraules i va fer complir el seu desig: va fer que el seu cos desaparegués i només es conservés el seu esperit i ànima eternament.
Selene és vent, però tot i que no la veiem, està entre nosaltres i segueix escrivint sentiu els seus xiuxiueigs quan bufa el vent?
Fa molt de temps, molt, cap a l’any 436aC una noia simple, bonica i dolça va ser violada fortament per un soldat romà..
Ningú creia en aquesta historia, era imposible que una noia de 16 anys fou acosada sexualment per un soldat. Un home que defensa la seva pàtria, la seva historia.
La historia deia així..
Eren les vuit de la tarda, quan Helena, una noia de 16 anys recent complits, va sortir al carrer per anar a comprar unes infusions per a se mare. Anava caminant tranquil·lament i va anar a comprar allò que se mare li habia demanat. Al sortir d’allà, es va trobar a tres soldats romans, que vigilaven el carrer a aquelles hores per si passava algo. Els soldats van començar a parlar amb ella, com si fós una ciutadana més.. però un dels soldats no parava de mirarla.
– Que fas per aquí aquestes hores nena? – li va dir un d’ells
– He anat a comprar uns productes per a me mare – va contestar ella
– I ara tornes a casa? – Li va preguntar el soldat que no parava de mirarla
– Si.. ja es tard i hem de sopar i descansar – va dir ella
– Jo t’acompanyo a casa, per si et passa algo, per aquets carrers mai saps que et pot ocurrir – va contestar el soldat
– mmm.. no cal, pero si ho fa vosté, em podria al menys dir el seu nom? – va preguntar, Helena
– Em dic Pablo, soldat Pablo – va contestar ell
– D’acord doncs jo marxo ja – es va despedir Helena dels tres soldats.
Pablo, el soldat que no parava de mirar a Helena la va seguir fins arribar a se casa, com a forma de protecció. Pero ella no va arribar a entrar a casa i mai es sabrà el per que. Només Pablo sap la veritat encara que es segueix dient, que la deesa Venus li va concedir a Helena a ser un esperit que donés voltes i vigiles a tothom que estigués pel carrer a partir de les vuit de la nit..
Salve!
Aqui et deixo una historia inventada d’Empuries.
Era una nit d’hivern on queien unes gotes de pluja tan grans que si et colpejaven arribaven a fer mal,Helena tenia un somni,donar el seu primer petó sota la pluja i ella sabia que aquella nit el cumpliria.
Helena li diguè a la seva mare:
-Mare,surtu a fer un passeig
-sota aquesta pluja?
-siusplau mare,anire per sota de les teulades i aixi no em mullare.
Helena va agafar la seva jaqueta i va sortir al carrer,en aquell moment va veure en Juli asegut a un banc i s’hi va apropar per veure si estava bé.
Juli era un amic de l’escola, pero realment Helena sentia mes que amor per ell.
Helena si va apropar a ell silenciosa i li va dir:
-Bu!
Juli es va aixecar corrents amb una cara de por que Helena no la oblidara mai.
-Hola Hel…
Just abans de poder acabar la frase Helena va començar a donarli petons a Juli, i ell no la va apartar.
Juli i Helena van estarse besant durant molta estona i ara viuen a Empuries els dos junts
VALE
Salve.
En la meva opinió és una història molt maca, m’agrada’t molt. Tinc que pensar la meva recreació.
Vale.
Una història bastant interessant, i ja que em vaig llegir Jàson i els argonautes, he entès el desig que té el capita de platejar-se de quedar-se i buscar la cabra d’or.
Esta molt bé la historia, és interessant. A la mitologia gregua hi ha una altre historia amb una cabra d’or, Els argonautes.
Salve!!
La història m’ha semblat molt interessant, fa referència al velló d’or dels argonautes. Atamant, rei de la ciutat de Orcomen a Beòcia va prendre com a primera dona a la deessa núvol Nèfele, amb qui va tenir dos fills, Hel·le i Frixos. Més tard es va enamorar i es va casar amb Ino, la filla de Cadme. Ino tenia gelosia dels seus fillastres i va planejar matar-los. Nèfele o el seu esperit es va aparèixer davant els nens amb un moltó alat la llana del qual era d’or. Els nens van fugir muntant el moltó sobre el mar, però Hel·le va caure i es va ofegar a l’estret del Hel·lespont, anomenat així en honor seu. El moltó va portar a Frixos fins a la Còlquida. Frixos sacrificà llavors al moltó i va penjar la seva pell d’un arbre consagrat a Ares, on va ser guardada per un drac. Allà va romandre fins que Jàson es va fer amb ella. El moltó es va convertir en la constel·lació d’Àries.
Aquí deixo la meva recreació:
Fa molt de temps, aproximadament cap al 450 a.c, vivia a Empúries una criada anomenada Penèlope. Ella servia a una família adinerada que sempre li encomanaven moltes feines. Quan acabava les seves feines per la nit, sense que els seus amos se n’adonessin, sortia a la terraça a esbarrjir-se i es posava a plorar perquè estava farta d’aquella vida miserable. Penèlope volia ser una dona d’una bona família però sabia que això mai seria possible ja que qui venia d’una família pobre moria pobre. Un dia de molt fred, la Penèlope va estar a punt de no sortir a la terraça, però una veu interior va dir-li que sortís. Mentre ploraa com una magdalena, una dona molt bella va apareixe-li al seu costat.
– hola bona dona, per què plorás sempre?- li preguntà
– perquè mai podré ser rica- li va dir eixugant-se les llàgrimes perquè li feia una mica de vergonya que la veiés plorar.
– no pateixis a partir d’ara tindrás una vida millor- i tal i com va dir aquelles paraules va desaparèixer. Penèlope es va adonar de que es tractava d’una deesa, concretament d’Atena. Al cap de pocs dies, mentre plantava unes roses al jardí de casa els amos, va notar un bulto a la terra. En desenterrar es va adonar de que es tractava de la cabra d’or. Penèlope va cridar d’al·legria, però no va saber que fer. Es va mirar la cabra una mica extranyada i llavors va decidir donar-lis als seus amos. Però una altre vegada va aparèixer Atena i li va recomanar no fer-ho. Penèlope va anar apresada al mercat, descuidant les seves feines, i va vendre la cabra. Per ella li van donar una bona suma de diners, amb els quals va poguer compar-se una casa com la dels seus amos i ja mai més va haver de treballar.
Salve!
Feliciter pel power està molt ben fet i també per les recreacions que han anat fent. Deixo aquí la meva:
Fa molt de temps a Empúries, una ciutat a la vora del mar la petita Irene estava jugant a fet i amagar amb la seva millor amiga l’Helena.
Helena estava comptant i la Irene va còrrer a amagar-se abans que la seva amiga acabés de comptar. Va trobar un bon amagatall: dins una rocosa cova a la vora del mar.
Ella estava segura que allà s’hi podia passar hores i hores que mai la trobarien. Per si un cas, però,es va endinsar en la fosca cova desapareixen del seu camp de visió el mar i cobrint-se tot d’una foscor terrorífica.
La Irene va tenir un calfred quan va sentir una veu prop d’on estava amagada ella. Però, tot i així, no es va moure del seu lloc ja que no volia que la Helena la descobrís.
Es va estar en silenci uns quants minuts però el soroll va tornar a aparèixer al cap d’una bona estona. Aquest cop, però, era més fort i agut i a la Irene li va semblar que era la veu d’un home.
La Irene es va endinsar més a la cova plena de curiositat i quan va topar amb el fons de la cova, es va obrir de sobte una porta.
Quan Irene es va donar la volta va descobrir que estava a fora de la cova i que feia un sol espatarrant. Però no semblava la mateixa Empúries que ella coneixia, sinó que notava en l’aire alguna cosa màgica.
I no havien passat gaires minuts quan va aparèixer davant seu un cavaller molt atractiu que anava amb una sola sandàlia.
– qui ets?-li va preguntar plena de curiositat
– em dic Jàson i acabo de trobar el velló d’or que està enterrat en els teus peus.
– tu ets el famós Jàson- es va sorprendre Irene que havia sentit a parlar per la seva havia de l’heroi.
– si, soc jo mateix.- va dir-li orgullós
– així és cert que et vas trobar el velló d’or
– tant cert com la teva presencia- va dir-li amb un somriure.
-Jàson- va cridar una veu femenina- vine a casa que els nens et criden
– si em disuclpes,em crida la meva dona
– Medea?
– si, és molt pesada
– vigila perquè matarà els teus fills- se li va escapar a Irene. Després de dir allò es va adonar que podia canviar el passat i potser el futur.
Vale!
M’he llegit el conte i la veritat és que és molt interessant com Timeu persuadeix al capità perquè es quedi explicant-li una història fictícia i d’aquesta manera neix Empúries. Podem veure com en aquesta història, igual que en la vida real, l’ésser humà és molt ambiciós i, un cop li van dir que podia aconseguir una cabra d’or es va quedar; aquesta història mostra els valors de les persones i la importància que li donem a les riqueses.
Salve!
Aquest conte és molt interessant sobre la cabra d’or que Jàson va recuperar per poder recuperar el tron. És una història que m’ha agradat molt. Pel que fa el conte sembla bastant interessant ja que Timeu el protagonista s’inventa una història per poder convèncer al capità de què es quedi per poder fundar una nova ciutat. El pretext que li posa es la de Jàson i el velló d’or , dient-li que encara l’estan buscant i que hauria de quedar-se fins que finalment aconsegueix que es quedi i fundi la ciutat d’ Empúries.
Aquí teniu la meva història:
A Empúries és trobàva un home que es deia Jàson com l’heroi . Jàson tenia una diferencia respecte els altres i es que era capaç de veure el passat i el futur , era un home que de ben petit havia estat aïllat de tothom perquè sentia que no pertanyia a aquest món . Un dia la seva vida canvià per complet … va trobar un llibre on dient unes paraules tornava al 450a.C És va trobar amb l’autèntic Jàson amb qui és va fer amic i li va aconsellar que havia de amagar la cabra d’or i què tingués cura amb la seva dona Medea perquè algun dia li mataria els seus dos fills per venjança. Jàson va comprendre el què el seu amic li deia però sabia que no podia fer res per canviar el destí encara que volgués. Abans de que el Jàson tornès a la seva vida actual l’heroi li va dir:
-Amic meu tu d’on vens?
-Vinc d’una terra que s’anomena Empúries , què es fundarà molt més endavant.
-Et puc demanar un favor ; va dir l’heroi.
-És clar que si , digues !
-Vull qu t’emportis l’ovella d’or que l’enterris i que no sàpiga mai ningú on la pot trobar.
-D’acord Jàson però ara m’he d’anar, Empúries m’espera.
-Vale amic meu un plaer haver-te conèixer.
Llavors abandona l’heroi i torna al seu món actual. Encara estava xocat pel que havia passat i sabia que algun dia algú descobriria el lloc en que va ser enterrada la cabra d’or però això seria d’aquí a uns quants milers d’anys.
Fi!