A Grècia, el conreu del gènere còmic va durar dos segles, des de mitjan segle V aC fins a mitjan segle III aC. Els historiadors divideixen la comèdia grega en tres períodes: la comèdia antiga, fins al 400 aC; la comèdia mitjana, del 400 al 320 aC, i la comèdia nova, des del 320 aC.

A continuació explicaré en què consisteixen aquests tipus de comèdies:

La comèdia antiga estava dividida en diverses parts i tres d’aquestes a càrrec del cor, tot i que els actors també hi tenien un número indeterminat de passatges.

Pròleg, que era l’escena que obria l’obra.
Pàrode, que era l’entrada del cor.
Àgon, que acostumava a ser una disputa entre dos grups antagònics que solia finalitzar amb la derrota definitiva d’un dels rivals.
Paràbasi, que era el moment en el qual l’autor mitjançant el cor expressava les seves opinions.
Èxode, que era l’escena final, de tancament de l’obra.

Cadascuna d’aquestes parts  tenia un ritme musical diferent i entre elles s’intercalaven petits episodis dialogats. El major representant de l’antiga comèdia grega era Aristòfanes, el qual finalitzava les seves obres gaire bé sempre amb un acte nupcial o un festí. D’Aristòfanes ens han arribat onze comèdies senceres, de les quaranta-quatre que se li han atribuït. No us perdeu Els ocells!

Tot i així coneixem altres autors com Cràtinos que va guanyar el primer premi sis cops a les “Dionísies Urbanes” o Ferècrates, entre altres.

La comèdia mitjana es caracteritzava per burlar-se de personatges públics, però sense dir els seus noms directament, es tractava de que els personatges fossin coneguts pels seus fets o per algunes frases que els caracteritzaven, d’aquesta manera el públic els podia reconèixer amb facilitat. Aquesta etapa va ser una etapa de transició, no gaire important i per aquest motiu no en tenim gaire informació d’ella.

La comèdia nova és la més diferent de totes tres comèdies ja que aquesta no només tenia una finalitat lúdica, sinó que els autors intentaven mitjançant el ridícul corregir els costums de la societat. Es ridiculitzava el buit, no a persones concretes i el seu màxim representant va ser Menandre.
La comèdia nova es caracteritza per la ambientació urbana, per utilitzar temes quotidians i deixar de banda els que pertanyien a la gamma heroica, i per la desaparició del cor en escena, a l’hora que la vivacitat als diàlegs.
Concretament de la comèdia de Menandre solia estar dividida en cinc actes i aquets separats per entremitjos, estava escrita en llengua antiga i el vers que utilitzava normalment era el iàmbic. Era molt hàbil en la caracterització dels personatges, el quals eren majoritàriament homes populars. Dominava especialment la trama i la veracitat.

Diferències entre les comèdies:

La principal diferència que es pot establir entre la comèdia “antiga” i la “nova”, a més a més de la desaparició del cor, és que mentre a la primera l’argument no és més que un pretext que permet combinar una sèrie quasi interrompuda de situacions que pertanyen a la farsa, ridícules o descabellades amb l’únic objectiu de satiritzar diversos aspectes de l’actualitat. En canvi, la comèdia nova centra el seu interès en  la línea argumental, és a dir, la comicitat perd importància i deixa el seu atractiu primordial a l’anècdota ben narrada.

Camila Pérez López
2n batx. Grec