La companyia de Joan Font ens acosta a la seva visió de l’Hades en un format molt cabareter, encapçalat per Àngels Gonyalons en el paper d’una pèrfida i sensual Persèfone. L’espectacle, que compta amb la música i l’actuació de Ramon Calduch, s’estrena a Catalunya en el marc de la 49ª edició del Festival de la Porta Ferrada, després de fer el seu debut internacional el mes de juny a Moscou.
Gaby
Després de la visita a Argostoli, la capital, i d’un refrescant passeig per les illes veïnes, explorem Cefal·lònia a la recerca de referents clàssics.
Tal com queda palès al primer article d’aquesta sèrie, el principal referent que percebem a l’ambient és el món mític relacionat amb el reialme d’Odisseu, però crec que hi ha dos indrets ben diferents que caldria remarcar també: la cova de les Nimfes i la domus d’Escala (Σκάλα).
A la part central de la costa est de l’illa, a prop de Sami (Σάμη), es troben la gruta i el llac de Melissani (Μελισσάνη), un paratge d’extrema bellesa lligat des d’antic al culte de divinitats de la natura. L’estructura extraordinària d’aquesta cova oberta acull un llac d’aigües blavíssimes amb una fondària de fins a 39 m, que val la pena visitar de la mà dels barquers experts que n’expliquen la història i els detalls més curiosos. Les excavacions que s’hi han realitzat han obtingut nombroses troballes, la majoria dels segles IV i III aC, que testimonien el culte al déu Pan i les Nimfes.
Després d’admirar els extraordinaris colors de l’aigua canviant de tonalitat a mercè de la incidència dels rajos solars a través de l’immens forat obert que li fa de sostre, us puc ben assegurar que m’estranya gens que se l’anomeni popularment “La cova de les Nimfes”. Els esperits de la natura han d’estimar aquest indret per força…
Més al sud, a l’extrem meridional de Cefal·lònia, la localitat d’Escala allotja les restes d’una vil·la romana del segle III dC decorada amb uns interessants mosaics de temàtica diversa. Un amable però poc entès vigilant acull els visitants i els guia a través del jaciment, tot i que la bona voluntat que mostra no és suficient per aclarir els dubtes concrets que se’ns puguin presentar sobre els diferents espais i el contingut dels mosaics. Sembla que l’efecte d’un terratrèmol, un incendi o la construcció d’una església cristiana va moure les restes i és difícil reconèixer l’estructura original de la construcció, no obstant l’estat de conservació del paviment és suficient per fer-nos una idea de la seva importància. S’hi poden recórrer sis estances i els mosaics més destacables representen, en un cas, l’enveja atacada per feres salvatges i, en l’altre, una escena de sacrifici envoltada de textos en grec clàssic.
Divinitats de la natura i evidències històriques d’època romana, en els dos casos es fa present la força irresistible dels fenòmens tel·lúrics que han donat forma a una geografia fragmentada, testimoni de la insignificància de l’ésser humà enfront de la totpoderosa Gea.
TERESA
L’àmbit insular grec sol ser identificat amb les illes de l’Egeu, amb l’animada Míconos (Μύκονος) o la bella Santorini (Σαντορίνι) com a bandera, també és fàcil trobar viatgers que han experimentat la varietat d’alguna illa més gran, sobretot Creta (Κρήτη), però no tants són conscients dels tresors que amaga el Jònic. La costa més occidental de Grècia allotja set illes, anomenades en conjunt heptanès, que van de la septentrional, Corfú (Κέρκυρα), fins a Citera (Κύθιρα), la més meridional, tot passant de nord a sud per Paxos (Παξοί), Lefcada (Λευκάδα), Ítaca (Ιθάκη), Cefal·lònia (Κεφαλλονιά) i Zacint (Ζάκυνθος). Més exhuberants que les seves germanes orientals, a exepció de Citera, semblant a Creta, és fàcil comprendre el delit d’Odisseu per tornar a la seva pàtria -sigui quin sigui el seu emplaçament exacte-, beneïda per la fertilitat de les seves oliveres i vinyes, així com la frondositat dels boscos.
Σπαρτοχώρι (ΜΕΓΑΝΗΣΙ – MEGANISI) [Foto: Josep Lario]
Paga la pena, doncs, en un viatge a Cefal·lònia, fer un periple en vaixell per les illes més properes per gaudir del paissatge des del mar. Si no es té la sort de poder fer-ho lliurement en un bot governat per un mateix, és imprescincible, si més no, contractar un creuer anomenat de les tres illes, que ens portarà a Lefcada i dos dels seus illots, Meganisi (Μεγανήσι) i Escorpió (Σκoρπιóς), a l’hora que ens permetrà capbussar-nos al blau Jònic des del vaixell.
Per a qui a hores d’ara es pregunti el perquè del títol de l’article, cal dir que respon a la sensació que vaig experimentar en capbussar-me en una platja recòndita d’Escorpió, propietat privada de la família del magnat grec Aristoteles Onassis. Se’m fa increible pensar que tota una illa pugui esdevenir seu d’una sola família, però no vaig poder evitar sentir-me una intrusa en aquelles aigües i aquella sorra, que en principi haurien de ser de tots. Des del mar es pot contemplar l’embarcador, on de tant en tant deuen recalar els iots de les celebritats, i la carretera que porta directament a les tres mansions que conformen el paisatge urbanístic: les dels dos fills, Cristina i Alex, i una tercera a l’altra banda de l’illa per a la vídua Jacquelin. Una quarta edificació serveix d’allotjament al nombrós servei, és clar, que són els que hi passen més temps.
Sí, ja sé que la història de la nissaga del famós armador grec és una mostra que “els rics també ploren” i de família mal avinguda amb personatges desgraciats víctimes dels interessos més obscurs. No tenen massa a envejar als protagonistes dels cicles mítics de què beuen les tragèdies gregues, és cert. Però no deixa d’impactar-me, o potser indignar-me, -i més en un moment de crisi com l’actual- comprovar com viu l’altra meitat…
En fi, per no acabar amb aquesta reflexió agredolça, també us he de dir que si teniu tanta sort com jo, podreu topar-vos amb una autèntica trirrem solcant les aigües com el mateix rei d’Ítaca en el navili manllevat als feacis. No tenia rems i els tripulants anaven vestits amb texans, però els ulls de la proa eren inconfusibles i el nom encara més: Η ΟΔΥΣΣΕΙΑ.
TERESA
Tot el soroll del món (ed. Columna, 2011) és la primera novel·la del poeta Vicenç Llorca (vid. Les places d’Ulisses i En absència de l’àngel a El Fil de les Clàssiques). Amb molta sensibilitat, amb un llenguatge cinematogràfic i alhora poètic, farcit de molts referents literaris i pictòrics, planteja si l’amor pot donar una segona oportunitat en persones marcades per una relació sentimental anterior.
Vaig tenir el goig d’assistir i enregistrar la presentació del llibre a la Biblioteca Can Llaurador de Teià:
[youtube]https://youtu.be/fzH5YJkAuq8[/youtube]
En llegir la novel·la, em vaig adonar del magnífic joc en què Vicenç, un poeta metafísic com el seu protagonista en Francesc Bertran, utilitzava el viatge de plaer a la República Dominicana i al país veí d’Haití per endinsar-se en el viatge interior dels seus diferents personatges, tal com en el periple odisseic de l’heroi grec Ulisses. Hic et nunc no desvetllaré tot el que jo hi he arribat a trobar, espero que llegiu el llibre i, si pot ser amarats de l’experiència de la lectura homèrica, virgiliana, dantesca o …, llavors ja descobrireu tot el que en ell s’hi amaga. També us adonareu ara que és època de vacances, temps de viatjar, que el viatge, tant avui com en temps d’Homer, d’Alexandre el Gran, d’Hanníbal o de Sèneca, sempre ens proporciona coneixement i ens fa millors, talment la lectura d’un bon llibre(vid. El viaje en la Antigüedad, de Fernando Lillo).
Reprodueixo aquí un petit fragment de la carta que, a Tot el soroll del món, el vell americà Charles deixa a la recepció de l’hotel com a comiat per a Francesc Bertran, i ja veureu que a més de les referències clàssiques que equiparen els embats de l’huracà Melinda a l’erupció del volcà Vesuvi i la mort de Plini el Vell (vid. El Fil de les Clàssiques) a mi em recorda la mort d’un personatge de l’Odissea, sabeu quin?:
Deixaré que Melinda sigui el forat negre que em faci avançar en la dimensió del temps i de l’espai. No, no m’he tornat boig. Se’n recorda de Plini el Vell? No va poder evitar acostar-se fins al Vesuvi per contemplar l’espectacle únic de la natura que s’expressava sublim en l’erupció del volcà. Doncs bé, me n’aniré a la platja i avançaré i avançaré envers Melinda. I ella, que em comprendrà, m’agafarà als seus braços i ja seré en el joc veloç de la felicitat de fondre’m amb la natura, com en un gran bes. I si no em pren és perquè encara no és el moment, i ho comprendré amb humilitat. En qualsevol cas, tot el que tindrà vostè de mi serà unes hores en què ens haurem dit més veritats que no molts éssers estimats en una vida. No compta la quantitat, sinó la qualitat que guanyem en l’experiència dels fets i de les vides a través de la intensitat dels moments. Com una llum de l’eternitat. pàg. 264, Ed. Columna, 2011.
Encapçala la novel·la una cita molt ben aconseguida de Secretum de Petrarca:
Excute pectus tuum acriter; invenies cunta que nosti, si ad ignorata referantur, eam proportionem obtinere quam collatus Occeano rivolus estivis siccandus ardoribus.
(…) Sed ille mos vester execrandus est; transitoria curatis, eterna negligitis.
Fruïu de la lectura, ocupeu-vos de les coses que paguen la pena!
N.B.: Si voleu seguir tota l’actualitat de la novel·la visiteu el bloc de l’autor, Quadern Blau.
Margalida
Mar blau, platges arrecerades, sol radiant i el so de les cigales rabioses per la calor de l’estiu hel·lènic. Vet aquí Cefal·lònia i Ítaca, vet aquí el Jònic. No vingueu a aquestes illes a cercar tràfec, aglomeracions, o turistes despistats com els que vénen a buscar paella, flamenco o toros a les nostes costes. Tampoc hi busqueu, però, grans jaciments arqueològics perectament conservats i amb plafons informatius de la seva rellevància històrica, ni museus ben fornits de troballes classificades amb precisió per tal de permetre al visitant comprendre millor la història local. Jo penso que el viatger que arriba a aquestes costes ha de saber trobar la màgia dels mites, al temps que retrobar-se a ell mateix gràcies a una natura plaent i a l’amabilitat d’una gent ferotgement orgullosa dels seus orígens. En definitiva, em refereixo al viatge a Ítaca de Cavafis i Llach, i mai no gosaria pensar que puc expressar-ho millor que ells…
Com a mostra, la visita a Argostoli, la capital de l’illa, on vam arribar gràcies a un senyor a qui vam aturar per preguntar la ubicació de la parada d’autobús, però al cotxe del qual ens vam trobar, sense saber com, de camí cap a la ciutat. Durant el trajecte, la conversa va fluir espontàniament -els grecs, dignes descendents dels grans filòsofs, són bons comunicadors- i el nostre guia improvisat va fer una sentida lloança de la seva terra i la seva gent. Passant per sobre el tema de la crisi, va mostrar-se orgullós d’haver estudiat grec clàssic, però queixós de l’actitud del jovent actual que es mostra reticent a aprofundir en les dificultats del precedent de la seva llengua. Després de donar-me indicacions sobre els racons de visita obligada -que posteriorment van resultar molt més útils que els prospectes turístics-, va afirmar rotundament que el principal atractiu de la seva illa era el fet de ser la pàtria Odisseu. Davant la meva perplexitat -no era rei d’Ítaca? vaig exclamar-, va aparèixer un somriure condescentdent al seu rostre i va desplegar un seguit d’hipòtesis, per a ell certeses, que ho demostraven. Si non é vero é ben trobato i el seu grec modern desgranant arguments em sonava a música.
El museu arqueològic d’Argostoli consta de dues sales amb vitrines ben il·luminades però amb una manca evident d’informació sobre la catalogació de les peces, amb l’exepció de les principals, que van acompanyades d’un plafó explicatiu. A principi de curs trobareu un muntatge fotogràfic amb un exercici de recapitulació dels temes de civilització, però aquí us deixo les peces que considero més significatives.
Trobareu més informació al web oficial del museu, disponible únicament en grec i italià.
TERESA
Kap, La Vanguàrdia 4-7-2011
En què s’inspira Kap? Com ho interpretes?
Pobra Grècia! Ofegada per la corrupció, a punt de.. i en canvi, li devem tantes coses impagables: la filosofia, la democràcia, la llibertat d’expressió, el teatre, … tants i tants deutes que tenim pendents. El Roto realment ha posat el dit a la llaga en aquesta vinyeta còmica, publicada fa uns dies (dimarts 14 de juny de MMXI) a El País. Precisament avui El País dedica a Grècia aquest altre article.
Potser molts i moltes haurien de llegir Pourquoi la Grèce? de Jacqueline de Romilly (vid. El Fil).
Mercè Otero
Deka, 2n de batx. llatí i grec
Quin final de curs! No l’oblidarem mai. Entre nervis i exàmens i Selectivitat, ens cau la baldufa d’or del V Premi d’Espiral d’Edublogs. Moltíssimes gràcies!
Aràcnids i aràcnides
Ahir es va presentar a l’Espai Mallorca de Barcelona la novel·la El metge d’Atenes (Ed. Moll), de Teresa Pous, Premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga de Novel·la 2010. A càrrec de Carme Arenas (catedràtica de literatura Catalana, crítica literària, traductora i presidenta del PEN Català), Carme Cayol (actriu de teatre, de doblatge i professora de l’Institut del Teatre) i Mar Rodríguez Cayol (experta en mitologia), i amb una emocionant intervenció del cantautor empordanès Josep Tero.
No us perdeu la presentació de El metge d’Atenes a Llinars del Vallès.
De què va El metge d’Atenes?
A Larissa estant, Alexandre –el metge d’Atenes, condeixeble del gran Hipòcrates– escriu en uns papirs els seus records des de la serenitat de qui ha sabut viure la vida amb humilitat i amb la capacitat d’acceptar que cada experiència és una lliçó que l’ajuda a créixer com a persona i com a professional de l’Art de la medicina. L’amor, el dolor, la pèrdua i la voluntat constant d’aprendre i evolucionar, però també temes com la discriminació de la dona, la justícia o la desigualtat social, s’entremesclen en aquesta novel·la de formació, que ens situa en l’ambient de màxima esplendor de la Grècia de Pèricles, Sòcrates o Hipòcrates –personatges tots ells d’aquest llibre de Teresa Pous molt ben documentat històricament.
Qui és Teresa Pous?
Teresa Pous (Barcelona, 1956) és llicenciada en Filosofia i diplomada en Biblioteconomia. Ha escrit sis llibres de converses i ha estat col·laboradora del suplement de Cultura de l’Avui. Amb la seva primera novel·la, La cançó dels deportats, va obtenir el Premi Marian Vayreda 2006. També li agrada la medicina i és una apassionada hel·lenista.
Mercè Otero