Category Archives: General

Projecte Neptú 2013

Guanyadors de la jornada Projecte Neptú 2013

El matí de divendres 8 de març de 2013 se celebrà a l’Auditori del Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia la quarta edició del Projecte Neptú. El Projecte Neptú és una matinal que anualment aplega alumnes de batxillerat de les matèries de Grec i de Llatí dels instituts de l’Anoia junt amb els seus respectius professors i professores. Obrí l’acte el director del museu, Albert Tulleuda, en qualitat d’amfitrió i a continuació Teresa Puig i Ortiz, professora de llengües clàssiques a l’institut Antoni Torroja de Cervera i traductora al català de l’Ars Amandi ovidià (ed. La Magrana), oferí a l’alumnat una xerrada titulada Ovidi i L’Art d’estimar. En la conferència, relacionada amb el temari de Llatí per a les proves de la selectivitat, no només féu un repàs a la figura i l’obra del poeta romà, sinó que també comentà amb tot detall el contingut i l’estructura de l’Ars Amandi. Resseguí així mateix la tradició i l’empremta que aquest llibre de didàctica eròtica ha deixat en la literatura occidental. Després d’una pausa-esmorzar, els alumnes es distribuiren per grups a fi de relacionar-se amb nois i noies d’altres centres i respondre plegats un senzill qüestionari. Tot seguit participaren mantenint els mateixos grups en el concurs clàssic, tal vegada el moment més esperat de la matinal. Els joves anaren responent a preguntes de selectivitat a fi de posar a prova els seus coneixements i cada integrant del grup vencedor rebé un lot de llibresi com a premi; la resta de companys els dedicà el cant del Gaudeamus igitur a mode d’homenatge final. Hom constatà que enguany els alumnes exhibien un altíssim nivell de coneixements tant pel que fa a aspectes lingüístics com culturals. El concurs fou coordinat per les professores Teresa Palomas i Carme Subirà.

Participaren en la trobada fregant el centenar alumnes de Batxillerat pertanyents als següents centres educatius: Pere Vives Vich (Igualada), Joan Mercader (Igualada), Acadèmia Igualada (Igualada), Pla de les Moreres (Vilanova del Camí), Montbui (Sta Margarida de Montbui), Guinovarda (Piera), Alexandre de Riquer (Calaf) i Antoni Torroja (Cervera). Les professores i professors encarregats tant d’organitzar l’aplec lúdico-formatiu com de col·laborar en la jornada foren Àngel González, Anna Maria Rica, José María Cózar, Carme Subirà, Rocío Cantero, Teresa Palomas, Laura Costa, Carme Ballester, Salvador Oliva i Teresa Puig. La xerrada de la matinal fou emesa en directe per internet a través de la xarxa de telemàtica educativa de Catalunya i resta enregistrada al web del CECI (cecianoia.org), en l’apartat de videoconferències, per a tot aquell que tingui interès en visionar-la o escoltar-la. Projecte Neptú una vegada més (i ja en van cinc!) ha estat possible gràcies al grup de docents que s’hi ha implicat, gràcies a la Secció d’Estudis Clàssics del CECI (Prometeu Encadenat) i al propi Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada que hi donen cobertura tècnica i econòmica i gràcies també al Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia que tan generosament ens brinda les seves esplèndides instal·lacions.

Salvador Oliva March (coordinador del Projecte Neptú)

Dones romanes i microcrèdits

20 Replies

Sempre que els exàmens del segon trimestre m’ho permeten, m’agrada parlar de la situació de la dona en el món clàssic aprofitant el dia 8 de març. Després d’una llarga, entretinguda i dispersa navegació, he trobat una informació que m’ha semblat interessant sobre l’existència de microcrèdits a la societat romana. Us deixo el vídeo de la professora Carmen Lázaro de la Universitat Jaume I en què explica com les dones es dedicaven a fer petits préstecs per posar en marxa petits negocis.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=bx9z74EjPRQ[/youtube]

El que explica la professora Lázaro m’ha fet pensar en la capacitat que tenim les persones, dones i homes, de trobar solucions enginyoses als petits problemes de cada dia.

Que tingueu un feliç dia de la dona treballadora!

Dolors Clota
INS Anton Busquets i Punset (Sant Hilari)

Eos d’enrojolats dits feta cotxe!

11 Replies

De debò que sembla casual, però al carrer Comte d’Urgell de Barcelona pel tram que passo sovint hi ha dues cases de cotxes i, aquesta vegada a l’aparador, hi han posat aquest cotxe que porta el nom d’ “Eos”. Això diu molt de la cultura de la gent que es dedica a la comercialització i a la publicitat d’aquests cotxes en plena crisi i, fins i tot, penso que potser els pot resultar terapèutic aquest exercici d’humanisme…

Quines qualitats pot tenir aquest cotxe amb el nom d’ “Eos”?

És un cotxe lluminós.

És un cotxe que pot donar la volta al món.

És un cotxe que té molts “amants”.

És un cotxe que desitgen que duri molts anys.

No sé si això és veritat, però, si mireu com era i què feia Eos a la mitologia clàssica, trobareu la justificació a aquestes afirmacions i encara podreu trobar altres qualitats a aquest cotxe.

Mercè Otero-Vidal (professora jubilada)
Santa Eulàlia. L’Hospitalet de Llobregat

Històries de Tocador. Cosmètica i bellesa a l’antiguitat en el MAC

7 Replies

L’últim diumenge del mes de febrer vaig anar al Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC) a Barcelona, basant-me en una Gimcana que va fer la Margalida ja fa un temps i el PDF que hi havia em va servir només per orientar-me una mica ja que fa poc van reformar el museu.

Al museu, hi ha una exposició anomenada Històries de Tocador, que em va cridar molt l’atenció ja que parla sobre la Cosmètica i bellesa a l’antiguitat. És una exposició molt interessant, en què es pot aprendre molt sobre com s’arreglaven a l’antiguitat i quins tipus de perfum, pentinats, etc. els hi agradava fer-se.

Una de les parts que més em va agradar, va ser la part de perfums, on es podien veure els diferents tipus i dissenys d’ampolles que es feien. Les ampolles eren molt boniques, hi havia de moltes mides i amb decorats increïbles. Em va sorprendre molt com podien fer tot aquets decorats tant detallats en aquella època, per això em vaig fixar en una altra exposició de vidres que hi havia on s’explicaven totes les diferents maneres que utilitzaven per fer les ampolles i els decorats.

Una altra part de l’exposició que em va agradar molt, va ser una part on hi havia una taula en un racó de la sala, que tenia uns tubs amb una reixa que tapava la part de dalt. Després si et fixaves, en la paret hi havia diferents noms de flors i altres olors, que si t’acostaves als tubs i oloraves, feia olor al nom corresponent que hi havia a la paret (gessamí, rosa, encens,…).

Aquí us deixo uns vídeos sobre l’exposició al MAC:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=0_7tcjh0Xkc[/youtube]

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=06e7oKBN5pc[/youtube]

Para Todos La 2 – Debate: La belleza en la antigüedad

Para Todos La 2 – Debate: La belleza en la antigüedad

Us recomano molt visitar el Museu d’Arqueologia de Catalunya ja que és molt interessant el que hi ha i així s’aprèn una mica més de la història romana i grega, i sobretot recomano que visiteu aquesta exposició tan interessant que hi ha, abans que s’acabi el 17 de juny de 2013.

Xènia Serra
1r Batx. Grec i Llatí

Els poetes elegíacs de l’època d’August ja estimaven i seduïen!

21 Replies

Octavi August era el nebot de Juli Cèsar, aquest últim s’encarregà de la seva educació i el proclamà hereu de les seves propietats i dels seus càrrecs polítics. L’any 44 aC Juli Cèsar fou assassinat i llavors esclatà la tercera guerra civil romana (43-42 aC). Aquest conflicte va enfrontar els pro-Juli Cèsar i els assassins d’aquest.

L’assassinat del Cèsar de Karl von Piloty, pintat l’any 1865.

El conflicte acabà amb la formació del Segon Triumvirat, format per Octavi August, Marc Antoni i Marc Emili Lèpid, l’any 40 aC. Octavi dirigeix els territoris occidentals romans, Marc Antoni s’encarrega dels territoris orientals i Marc Emili Lèpid es queda amb l’Àfrica romana. Durant aquest període, Marc Antoni reforçà les relacions amb Egipte, una província romana asiàtica, gràcies a l’estreta relació que mantenia amb Cleòpatra. A més a més, Octavi no va ajudar Marc Antoni durant els conflictes amb els parts. El 32 aC el senat va treure els poders a Marc Antoni i va declarar la guerra a Egipte: la quarta guerra civil romana havia esclatat. Aquest conflicte acabà el 30 aC amb el suïcidi de Marc Antoni i Cleòpatra. Octavi va guanyar el conflicte i va annexar el territori d’Egipte a Roma. Finalment el 27 aC Octavi es va proclamar Imperator Caesar Augustus. Aquest seria l’inici de l’imperi romà.

Bust de Cleòpatra VII del segle I aC, conservat a l’Altes Museum de Berlín.

L’emperador August concentrava tots els poders polítics, militars i religiosos (Pontifex Maximus). A més a més era cònsul, càrrec que li permetia controlar el senat i l’elecció de magistrats; de fet ell era el primer dels senadors (Princeps Senatus). L’imperi conservava les províncies romanes conquerides durant l’etapa de la república.

Bust d’August durant el seu regnat (segles I aC- I dC). Conservat al Museu de Glyptothek de Munic.

Durant l’època d’August, va eclosionar un vessant literari de l’elegia grega que tractava temes exclusivament amorosos i eròtics. Durant els cinquanta anys del regnat d’August, l’elegia va arribar al seu punt culminant, tant en producció com en qualitat. Aquest punt culminant de l’elegia romana va ser una de les conseqüències del programa polític i cultural d’August. L’emperador volia regenerar la població romana i que aquesta recuperés els valors tradicionals i la moral que havia anat perdent a l’època de la república, durant la qual molts romans es van enriquir fàcilment. Per aconseguir els canvis socials i culturals que es proposava, es van crear cercles d’artistes, els quals estaven protegits per homes enriquits i majoritàriament propers a August, els cercles més coneguts van ser el de Mecenes i el de Messala Corví.

Mecenes era un home molt ric i refinat, conseller de confiança i amic de l’emperador August. Mecenes acollia poetes d’origen més aviat humil i per tant sense gaires recursos econòmics, a canvi els poetes es comprometien a ser fidels al règim de l’emperador August. Del nom de “Mecenes” va sorgir el mot de “mecenes”: persona rica que participa generosament en els projectes dels artistes. Properci va formar part d’aquest cercle d’artistes juntament amb Virgili i Horaci.

Messala Corví també era un home enriquit, però no havia d’ajudar econòmicament els seus protegits ja que aquests ja disposaven de recursos monetaris. També cal afegir que el cercle de Messala Corví estava menys vinculat a la política d’August. Ovidi i Tibul pertanyien a aquest cercle d’artistes juntament amb Sulpícia.

Però en aquest apartat tractarem exclusivament els poetes romans més significatius que van conrear l’elegia, aquests van ser: Ovidi, Corneli Gal, Tibul i Properci.

Bust de Gai Cilni Mecenes, segle I aC. Localització: Irlanda.

– L’escriptor i polític Publi Ovidi Nassó va néixer el 43 aC a la ciutat de Sulmo (Sulmona, a la Itàlia interior), i va morir a l’exili a la costa occidental del mar Negre (actual Constança romanesa) el 17 o 18 dC. Ovidi va passar a formar part del cercle literari de Messala, contraris al regnat de l’emperador August.

L’estreta unió amb sobretot els poetes Tibul i Properci que també pertanyien al cercle literari de Messala, va comportar un gran èxit i reconeixement social però també la pèrdua de la confiança de l’emperador August que el desterrà l’any 8dC a la costa occidental del mar Negre, on moriria anys després. Aquest menyspreu del descendent de Venus va ser causat per la poesia tan provocadora que escrivia August i que indirectament va influenciar a la filla i a la néta de l’emperador a cometre un adulteri i que en general corrompia els valors tradicionals romans que August volia recuperar. També es rumorejava una possible conspiració envers l’imperator.

Podem dividir l’obra d’Ovidi en cinc grups tenint en compte la seva temàtica: poesia elegíaca d’amor, poesia didàctica d’amor, poesia èpica, poesia didàctica patriòtica i poesia elegíaca d’exili. Les obres més famoses són Les Metamorfosis i L’Art d’estimar. Les Metamorfosis (8dC) recullen la major part de la mitologia grega i romana (obres d’Homer, d’Hesíode, Apol·loni de Rodes…), encara que Ovidi assegurés que no estava acabada. L’Art d’estimar (2aC) consisteix en un “manual” d’amor, un conjunt de consells de com galantejar i portar correctament una vida en parella.

“Aeacidae Chiron, ego sum praeceptor Amoris” (Com Quiró va ser per Aquil·les, jo sóc el mestre de l’amor).

Estàtua commemorativa d’Ovidi a Constança (antiga Tomis, on el poeta es va exiliar), a Romania. Esculpida per Ettore Ferrari, l’any 1887.

– El poeta, orador i general romà Corneli Gal va viure entre el 69 aC i el 26 aC aproximadament. Era fill d’un libert i va començar a escriure poesia a l’edat de vint anys amb una gran acceptació social, inclosa la del que seria el primer emperador romà: August. L’emperador August va emportar-se a Corneli a diverses expedicions amb ell i el va proclamar triumvir d’uns territoris africans que pertanyien a l’imperi.

Corneli Gal va dirigir un destacament militar durant la batalla d’Àccium, el 31 aC, durant la quarta guerra civil romana, que va finalitzar amb la proclamació d’August com emperador. Ovidi el considerà un dels grans poetes elegíacs romans. Corneli Gal va escriure quatre obres elegíaques anomenades Amores, dedicades a Cytheris, una actriu de mims de l’època que era la seva amant. L’obra de Corneli va significar una gran influència per altres poetes com Ovidi, Tibul o Properci; però a la vegada la major influència de l’elegíac va ser Euforió de Calcis. També es conserven un pentàmetre (“uno tellures diuidit amne duas”) i un papir amb nou línies (Et redit ad nihilum quod nihil ante fuit). Corneli Gal no només va ser admirat com a poeta, sinó també com a orador, es coneixen les seves obres In Pollionem i In Alfenum Varum.

Bust de Corneli Gal, segle I aC.

– El poeta elegíac Albi Tibul va néixer el 55 aC i va morir el 18 aC. La seva família, que procedia de l’ordre eqüestre, havia perdut gran part de la seva fortuna i propietat arran dels conflictes interns a Roma durant el primer segle abans de Crist. Tibul era gran amic d’altres poetes com Messal·la, Properci, Ovidi, Horaci o Virgili.

La temàtica de l’obra de Tibul és l’amor malaltís i romàntic, el rebuig a la guerra, la mort, la riquesa i el comerç, la tranquil·litat de la vida camperola… L’estil de Tibul és més bé clàssic per la seva claredat i la manca d’ornamentació mitològica alexandrina.

S’han conservat dos llibres elegíacs de Tibul, els quals inclouen altres creacions literàries del cercle de Messal·la, al qual pertanyia.

– El primer d’ells tracta d’una noia plebeia anomenada Dèlia, de qui Tibul estava enamorat i volia que fos la seva amant. Malauradament Tibul no va aconseguir enamorar Dèlia.

– El segon llibre consisteix en un recull de sis poemes dedicats a Nèmesi, una nova amant del poeta. Tibul va jugar amb el nom de la dona i el de la deessa de la venjança, Nèmesi. Es dubta de l’existència de Nèmesi, tot i que possiblement va ser una cortesana que seduí Tibul quan Dèlia el va rebutjar.

Tibul a casa de Dèlia de Lawrence Alma-Tadema, pintat l’any 1866.

– Sext Aureli Properci va viure cap l’any 50 aC i el 15 aC. La seva família (de rang eqüestre) va perdre grans quantitats de terres quan Properci encara era un nen, tot i així va poder anar a estudiar a Roma, on va conèixer a altres poetes com Ovidi. També s’hi va enamorar, concretament de Cíntia; una modista, dansaire, poetessa i música. Cíntia va ser l’amor de la seva vida, però després de la seva mort, Properci va unir-se a Licínia, una altra amant.

L’estil de Properci es basava en la imitació de la poesia neotèrica alexandrina i de l’obra de Cal·límac. L’amor que Properci tracta és melancòlic i tràgic, envejós i desesperançador. L’obra de Properci consisteix en quatre llibres elegíacs, tres dels quals estan dedicats a l’amor que sentia cap a Cíntia.

“Cynthia prima suis miserum me cepit ocellis,

contactum nullis ante cupidinibus.”

(“Cíntia primer em va captivar miserable amb els seus ulls,

jo que encara no havia estat tocat per Cupido”)

Properci i Cíntia a Tivoli de Auguste Jean Baptiste Vinchon, pintat l’any 1815.

Què opineu d’aquests quatre poetes elegíacs romans? Us agraden els temes que tracten? Creieu que a l’actualitat l’elegia amorosa hi té cabuda? Quins corrents literaris i artístics al llarg de la història s’han influenciat de l’elegia romana? Preferiu l’exaltació o la moderació dels sentiments?

Laia Muñoz Osorio

2n Batx Llatí i Grec

Tatiana a la recerca de la veritat (I)

3 Replies

Aquesta història ens desplaça a la Roma de principis del segle III dC. Es tracta d’una recreació fictícia basada en fets reals.

Vaig mirar de nou els papirs grecs i a continuació Περικλῆς, el nostre professor de llengua grega, natural de l’antiga regió de l’Àtica. La seva mirada traspassava la meva pell i vaig baixar el cap un altre cop.

– Recorda qui és Plató, senyoreta Tatiana?

Em vaig quedar rumiant i vaig respondre:

– És un còmic romà dels segles III-II aC. És l’autor de Miles Gloriosus i de Menaechmi, obres que vam llegir l’any passat.

– No, senyoreta, aquest és Plaute! Plató va ser un dels més grans filòsofs grecs, alumne de Sòcrates i mestre d’Aristòtil. Va escriure importants obres filosòfiques com La República, Fedre, El Banquet, El Menó...

– Però Plató també hauria de tenir coneixements sobre la comèdia, ell que volia ser un còmic fou mestre d’Aristòtil, un dels més importants còmics grecs.

– No, el còmic grec a qui s’està referint és Aristòfanes. -Va sospirar- Senyoreta, tantes obres de teatre no són bones per la seva salut.

Si haig de dir la veritat, m’equivocava a propòsit; de fet em semblava força divertit el rostre enfurismat del professor i vaig esclatar a riure en aquell precís moment.

– Oh! Per què em fa patir d’aquesta manera, senyoreta?

Just en aquell moment va obrir-se la porta i la Iulia i jo vam córrer per saludar el pare.

El meu estimat pare es deia Titus i era un dels cònsols del Cèsar Alexandre Sever, era un home important a Roma i jo n’estava ben orgullosa. El pare era molt culte i també molt simpàtic, li agradava molt conversar amb els seus amics i sempre reia. De jove va viatjar per tot el món: Grècia, Hispània, Dàcia, Àsia Menor, Àfrica i fins i tot per Germània! Tothom diu que jo sóc igual que el pare i si és així, estic molt contenta.

La meva germana es deia Iulia com la meva mare i el meu germà petit es deia Titus com el pare. La Iulia tenia llavors disset anys, dos anys més que jo i era la persona més bona del món! Era molt millor que jo en tots els aspectes: era més intel·ligent, més treballadora, més conformista, més generosa.. Molt sovint em sento inferior a ella però llavors el pare m’acarona i em diu que el meu somriure i la meva simpatia són més valuosos que l’or. La Iulia i jo ens porten molt bé, com bones germanes i amigues; de fet compartim cambra i de vegades ens passem les nits en vela explicant-nos els nostres secrets, pors i inquietuds. Quan tinc problemes, sé que puc comptar amb la Iulia, no sé què faria sense ella!

En Titus té tretze anys, és un jovenet entremaliat i el pare té grans projectes per a ell. En pocs anys, començarà la seva carrera política (cursus honorum) i algun dia arribarà a cònsol o a primus pilus. Però a en Titus no li interessen gaire els estudis, diu que vol ser gladiator. La mare estima molt la Iulia i en Titus, el seu petit etern; en canvi, la nostra relació és més distant.

Tatiana

Després de les nostres classes, la Iulia i jo vam cosir amb la mare fins l’hora de dinar, mentre en Titus practicava la lluita amb espases de fusta a l’atrium. Poc després va arribar la Clàudia, la nostra fidel serva.

– Dominae, el dinar està servit. -Ens digué- Desitja que avisi al Dominus? -Es dirigí a la mare.

– Puc avisar-lo jo mateixa, si li sembla bé, mare. -Em vaig oferir.

– Com vulguis, Tatiana.

Vaig dirigir-me al tablinum del pare, on es tancava llargues hores per meditar i treballar, com ara escrivint cartes i altres documents. La porta estava oberta i vaig apropar-me per veure què feia el pare. Em vaig sorprendre quan el vaig veure agenollat i subjectant una creu de fusta. Immediatament vaig recordar les paraules d’en Pèricles:

“Recentment han aparegut uns individus que es fan dir cristians. Els cristians són uns éssers malvats perquè corrompen la nostra mare Pàtria negant els seus déus i es proposen escampar el Χάος per tot l’imperi per així destruir-nos. Quan morin, es cremaran en els inferns de Plutó. El seu atribut és una creu que representa el lloc on va morir el seu “salvador” Jesucrist per salvar la humanitat i redimir els seus pecats.”

Em vaig quedar glaçada en pensar que el pare podia ser cristià. No, no podia ser veritat, el meu pare era un home bo! Llavors desconeixia que aquell moment canviaria per complet la meva vida. Alguna cosa m’uniria amb el pare per sempre i també amb Déu, a qui fins feia poc havia menyspreat.

El pare es va adonar de la meva presència i amagà la creu sota la seva túnica:

– Què… què vols, filla meva? -Pronuncià nerviós.

– El dinar ja és a punt.

– Què has vist, Tatiana? Què has escoltat?

– He vist una creu de fusta i no he arribat a escoltar res. Què m’intenta amagar pare?

– No puc dir-t’ho, no vull perjudicar-te per culpa de les meves creences.

– Pare, digueu-m’ho, si us plau, Si m’estimeu, digueu-m’ho. Tinc quinze anys i aviat m’hauré de comprometre com la Iulia. No li semblo suficient madura?

– No és això, Tatiana… -S’apropà a mi i s’agenollà- Tinc un gran i apreciat secret. M’has de prometre que no ho explicaràs a ningú i el guardaràs dins el teu cor amb pany i clau.

– Ho prometo per Júpiter, pare. -El pare va posar una expressió estranya en pronunciar “Júpiter”.

– Tatiana, sóc cristià. Saps què és el Cristianisme?

– El magister ens va explicar que és un moviment contrari a l’imperi que es proposa corrompre i destruir tot el que Roma ha aconseguit construir des dels seus orígens. Vol dominar el món sencer, un món on regni el mal i el caos.

– Això és el que us ha explicat en Pèricles? – Va sorprendre’s- Tatiana, el Cristianisme no té res a veure amb el mal, el caos o la destrucció; sinó en l’alliberació de l’ésser humà i la recerca de la felicitat a través de l’espiritualisme. Fa uns dos-cents anys va existir un home anomenat Jesús que va viure a Judea i va desafiar l’hermetisme de la religió jueva i la hipocresia de la societat. T’asseguro, filla meva, que en cap moment va ser contrari a l’imperi, ell va intentar crear una convivència entre tots dos grups, però no va ser possible. Hi havia massa gent contrària a Jesús, i aquests no eren pas romans… Jesús va ser el fill de Déu, una divinitat universal i abstracta; que vetlla per la pau siguem de la ètnia, de l’edat i del sexe que siguem. És cert que l’existència de Déu qüestionaria el poder absolut de l’imperator, ja que el seu llinatge diví justifica la seva concentració de poders. Per aquest motiu, les autoritats romanes amaguen aquest meravellós secret al poble.

– Si és cert el que vostè diu, pare, el Cristianisme cerca la pau i la veritat, no el mal i la destrucció. Com pot prohibir-se sota condemna de mort una cosa beneficiosa per la societat?

– Com bé t’he explicat, les autoritats romanes volen controlar el nostre pensament i les nostres actuacions. Si l‘imperator és Déu, ell podrà conèixer tot el que es proposi; però si hi ha un altre Déu aliè a ell, li serà impossible arribar als pensaments dels seus súbdits.

Vam escoltar el soroll de la porta, com si algú hagués estat recolzat a ella espiant-nos. Els dos vam córrer cap allà però no vam trobar a ningú. L’únic que vam escoltar van ser unes passes allunyant-se. Qui hauria estat qui ens havia escoltat? Ho explicaria a les autoritats? Si l’imperato s’assabantés, el meu pare perdria el seu càrrec i l’oportunitat d’en Titus de fer una carrera militar, i el pitjor de tot: podrien condemnar el meu pare a mort.

CONTINUARÀ…

Tatiana

Laia Muñoz Osorio

2n Batx Llatí i Grec

Oda per a una Llum Perduda

8 Replies

Si la llum és amor,

la meva vida és foscor.

Porto sis mesos al submón,

ja no recordo com són els raigs de Sol.

Vull tenir dins meu aquella tendra escalfor.

El Sol és com el cor,

ens guia com un déu tot poderós.

La llum com a batec,

la llum com a llampec.

Hades eclipsa el Sol,

em condemna a anar de dol.

El cor sense amor,

és com un Sol sense llum.

El meu patiment interior

és fosc, intangible, com fum.

Recordo amb dolçor,

quan em llevava encara sent el cel fosc.

M’asseia vora el mar,

volia veure el Sol, la llum com de cristall.

Delia amb Hèlios recórrer el cel,

no podia arribar-hi, no podia tocar l’infinit.

De vegades plorava com Aurora en perdre el fill,

la deessa es planyia de la seva pèrdua cada matí.

Aurora feia pas a Hèlios, el seu germà.

Per la felicitat d’Aurora, jo pregava.

Pot ser una noia bonica i alegre a l’hora?

Llavors hauré de ser bonica, si sóc d’Hades l’esposa.

Hèlios era gallard, era esplendorós.

De bon començament em vaig enamorar.

Hèlios ens portava la llum, l’escalfor.

Porta’m la teva llum, estimat, vine’m a buscar.

El cor sense amor,

és com un Sol sense llum.

El meu patiment interior

és fosc, intangible, com fum.

Selene, la germana d’Hèlios i Aurora,

és bella, damunt una capa negra.

Selene, se m’escapa com la sorra.

Estiro els braços i se’n va, no m’espera.

Dóna’m una oportunitat, deixa’m ser Faetont.

Ajuda’m, vull fugir d’aquesta negror.

Castiga’m, però no em privis de la llum.

No m’estimis, però promet que sempre estarem junts.

El Sol com a llibertat,

la foscor com a pressó.

Hèlios, heroïcitat,

Hades, segrestador.

Amenaçada per un monstre com a marit,

confondre l’odi amb l’amor,

oblidar què és la claror,

plantejar-se que la vida no té cap sentit.

Vull respirar aire pur,

vull que les meves galtes agafin color,

vull escapar-me d’aquest destí injust,

vull córrer, sentir-me veloç.

El cor sense amor,

és com un Sol sense llum.

El meu patiment interior

és fosc, intangible, com fum.

El retorn de Persèfone de Frederic Leighton, 1891.

Laia Muñoz Osorio

2n Batx Llatí i Grec

Africanus, captivat per la lectura

10 Replies

Durant un sopar d’estiu un amic em va parlar del llibre que el tenia captivat: Africanus.

El meu dia a dia no em va permetre trobar el moment de dedicació a tan vasta lectura fins que, fa poc, un dia, tafanejant en una llibreria d’ocasió, va caure a les meves mans la trilogia sencera de Santiago Posteguillo: Africanus. El hijo del Cónsul, Las legiones malditas i La traición de Roma.

Des que vaig començar no he pogut parar de llegir; en poc més de 15 dies he llegit, o millor encara, he devorat, els dos primers llibres. I no és feina fàcil atès el seu volum!
Evidentment el mèrit no és meu, és de la novel·la. Escrita amb un estil fàcil i amè combina perfectament la part documentada de la història i la trama de ficció.

Si tenim en compte que la novel·la està centrada en les confrontacions entre Cartago i Roma durant la segona guerra púnica i més concretament en el duel entre dos dels millors estrategues que la història ens ha fet arribar, Aníbal Barca i Publi Corneli Escipió, podem deduir que es tracta d’una lectura de marcat caràcter bèl·lic amb minucioses explicacions de totes les batalles i campanyes que van protagonitzar.
Cal afegir però algunes trames paral·leles basades en la intriga política, la lluita entre els costums romans i l’obertura a les tendències gregues i una constant i permanent exaltació de l’honor, l’amistat i el valor.

Encara no he llegit el tercer llibre. He decidit deixar descansar els ulls…però no trigaré gaire. He llegit aquesta trilogia? Us hi animeu? Us agrada llegir novel·la històrica? Què en sabeu de la segona guerra púnica, i de l’enfrontament bèl·lic entre Roma i Cartago? i d’Hanníbal? i d’Escipió l’africà? Quina ciutat catalana fou fundada pels germans Escipions?… La Margalida m’ha recomanat aquest apunt i aquest altre!

Alfred Redrado Gil
Professor d’Educació Física IPM

Illuminatis, realitat o ficció?

3 Replies

Ja que aquest any he fet el treball de recerca sobre “Les societats secretes”, he trobat oportú fer aquest petit article referent a les activitats clàssiques d’aquestes institucions. Gràcies a l’ajuda incessant del meu company Eric, hem pogut fer l’apunt, tot partint de l’article de la meva companya Coty i també d’un altre article publicat a El Fil de les Clàssiques.

Des de l’antiga sumèria ja hi ha hagut societats secretes, o podríem dir discretes. La definició, segons el diccionari català, de societats secretes és:

Una societat és “1 1 f. [LC] [SO] Reunió permanent de persones que viuen segons uns valors i sota unes lleis comuns. La societat humana. Viure en societat.”

El secret és “1 adj. [LC] No revelat a la generalitat, que qui ho sap no ha de divulgar, que resta amagat, ignorat de la gent. Matrimoni secret. Un contracte secret. Policia secreta. Una ordre secreta. Votació secreta. Societat secreta. Tenir secreta una cosa. Tenir enemics secrets. Una porta secreta.”

Aquestes petites definicions les he posat com a introducció a aquest món tant difús; per tant una societat secreta seria:

Conjunt de persones que es reuneixen habitualment en un lloc amb una ubicació desconeguda. Aquest tipus de societat sol ser de caràcter iniciàtic i es caracteritza per l’ús d’insígnies i salutacions molt especials.

La història de les societats secretes és molt extensa però no vull estendre’m molt per això em vull centrar en l’ordre hermètica dels illuminatis i espero que vosaltres m’ajudeu a trobar societats secretes amb referents clàssics.

HISTÒRIA:

L’Ordre dels Il luminats de Baviera va ser fundada la nit del 30 d’abril a l’1 de maig de 1776 (vigília de la famosa nit de Walpurgis), en un bosc prop d’Ingolstadt (Baviera), al sud d’Alemanya, on un petit grup de joves van establir i van jurar complir els propòsits de la societat. Entre les persones que es trobaven aquella nit només se sap la identitat de tres: Adam Weishaupt, Max Merz i Anton von Massenhausen. El fet que no es sàpiga qui va estar present aquella nit ha estat el causant d’especulacions pel que fa al nombre de persones que van crear l’ordre, algunes diuen que van ser només quatre i altres argumenten que tretze.

Fundador de l'ordre Illuminati, Adam Weishaupt

DISSOLUCIÓ:

El 22 de juny del 1784, el príncep elector de Baviera, el duc Karl Theodor va intuir el perill que suposaven els Illuminati per a l’Església catòlica i les monarquies a causa de la seva ideologia, va aprovar un edicte contra aquests, la maçoneria, i en general qualsevol societat no autoritzada per la llei (Englobant a les dues institucions com si tinguessin una naturalesa comuna, malgrat l’important conflicte que ja existia en aquell moment entre els Illuminati i els Maçons).

El més atractiu d’aquesta societat secreta és l’alt grau de simbolisme que hi té. Aquí us poso alguns exemples:

En aquesta imatge, hi podem veure com en el bitllet de dòlar surt el gran símbol dels illuminati ,i la gran piràmide truncada. També surt la paraula “masón”, que es refereix a la maçoneria.

Podem trobar com en el bitllet de dòlar hi ha un lema annuit coeptus i el novus ordo seclorum.

Literalmente aquestes inscripcions signifiquen «va justificar les coses que va iniciar» L’ull de la imatge del dolar representa Déu, el coneixement omnipotent i suprem.

Aquí podem veure la constitució francesa de l’any 1789 amb el símbol de l’ull, un clar referent illuminati.

Tota societat secreta o no ha de tenir una jerarquia on els de dalt manen sobre els altres, en aquest món està passant el mateix, els coneguts com a il·luminats solen ser les elits, ja siguin banquers com Madoff o multimilionaris com Rockefeller o la família Bush.

Insígnia dels Illuminatis , mussol que representa a Minerva

Aquí us deixo els graus illuminatis:

I.Primera classe: Viver

1. Preparatori.

2. Novici (noveller)

3. Minerval.

4. Il.luminat menor.

II. Segona classe: Francmaçoneria:

5. Aprenent.

6. Company.

7. Mestre.

8. Il.luminat major.

9. Il.luminat dirigent.

III. Tercera classe: Misteris:

10. Sacerdot (Petits misteris)

11. Regent (Petits misteris)

12. Mag (Grans misteris)

13. Rei (Grans misteris)

Encara que resulti una mica estrany a l’antiga Roma també hi havia societats secretes i moltes d’elles eren molt esotèriques. Feien rituals amb assassinats, sobretot amb sang i també hi havia sexe. Una d’aquestes societats secretes seguia el culte al déu Mitra.

Nosaltres pensem que totes aquestes societats secretes són una mica vinarres, tot i això creiem que tant illuminatis com maçons oculten coses que ens interessaríem a tothom. Com va dir Kennedy en el seu últim discurs un dia abans que l matessin:

“La societat americana no accepta els grups que fan rituals i símbols on mitjançant la ambició volen expandir el seu domini arreu del món”.

Iván Zapico Fernández , 2n de Batxillerat C, Llatí