Category Archives: Cultura Clàssica 3r

La nena que va voler veure el Sol d’Atenes (II)

Fa temps que no escric, he estat ocupada. Des que vaig conèixer l’Artur, no he pogut deixar de pensar en ell: qui era, com era la seva família i si el podria veure de nou!

Ara les llàgrimes vessen dels meus fràgils ulls, tinc por. Ja sóc gran i com a persona adulta que sóc haig d’acceptar el meu destí que és casar-me. La mare diu que per la dona grega el casament és el millor que li pot passar a la seva vida i si és beneficiós pel patrimoni familiar, encara més. Jo crec que el matrimoni és un mal obligatori, forçat per la societat i cadascun de nosaltres com a individus que som, hem d’acceptar aquestes normes que ens imposa aquesta cruel i injusta realitat social.

La qüestió és que a l’endemà del gran banquet en què jo vaig conèixer l’Artur, el pare va rebre un home força gallard a casa, diria que també va sopar amb nosaltres al banquet. Aquest home té uns vint-i-vuit anys i és de pell bruna i cabells d’un marró fosc, amb una mica de barba incipient i uns ulls de color mel molt grans. Era alt i amb una bona constitució física, però pel meu gust una mica despòtic i malhumorat. Al principi vaig pensar que seria un pretendent per la meva germana Dafne, però m’equivocava, era per a mi, ho vaig sentir.

Un desagradable calfred em va recórrer de dalt a baix i les meves cames van començar a tremolar amb debilitat. La meva vida com a nena feliç havia acabat, la meva obligació com a dona era casar-me i donar al meu espòs un nen, a ser possible un noi. Era important perquè assegurava la continuitat de la família i s’encarregaria d’organitzar les celebracions funeràries quan els pares morissin.

Vaig explicar el succeït a la Dafne i a la Penèlope. La Dafne em va donar l’enhorabona i em digué que era afortunada en tenir un pretendent tan atractiu, en canvi la petita Penèlope es va posar a plorar:

-Per què plores, germana? -Vaig demanar-li.
-No vull que te’n vagis… Queda’t amb mi, si us plau! Qui jugarà a partir d’ara amb mi?

Aquella petició em va omplir els ulls de llàgrimes i el que havia de ser el dia més feliç de la meva vida, seria el començament d’una vida a l’infern. Jo tampoc volia deixar la Penèlope ni la meva família, no volia deixar per sempre més el que havia estat la meva llar durant més de catorze anys, no volia deixar el que era la meva vida, la meva identitat, no volia deixar enrere qui era jo vertaderament.

Aquella nit, vaig tenir un somni. En ell estava a la platja, passejant per la sorra, competint amb les onades per a que no esborrés les meves petjades. Però, pobre de mi, no em vaig adonar que vaig topar amb algú: era el meu promés.

No vaig saber què dir, però abans que pogués pensar alguna cosa, ell somrigué amb un punt de malícia i va començar a faltar-me el respecte i a donar-me indicacions sobre com hauria de ser a partir del nostre casament, en quèe ell tindria la màxima responsabilitat per sobre meu.
– Jo seguiré sent tal i com sóc, no m’importa que no m’estimis i que no et sembli una Afrodita. Estic orgullosa de ser com sóc, els meus pares m’han educat d’aquesta manera i no vull defraudar-los.

Llavors, el noi m’agafà bruscament del braç esquerre:
– Qui et penses que ets per donar-me ordres tu a mi?
– La teva promesa. -Em vaig queixar del dolor.
– Ets conscient de que el teu destí està entre les meves mans?
– Encara no m’he casat, el meu pare és qui prendrà les decisions i em protegirà.
– Al teu pare només l’importa l’estatus social que pugui tenir el seu nét.
– Salut a tothom! -Vaig sentir una veu que em resultà força familiar: seria l’Alexandre?
M’equivocava, es tractava de l’Artur, el meu futur heroi.

– Qui ets tu? -Li preguntà al meu promés amb superioritat (que encara no conec el seu nom, posem-li… Narcís, ja que sembla estimar-se força).
– Sóc l’Artur, amic del senyor Lisandre, el pare d’aquesta noieta. -Em guinyà l’ullet.
– Ja ho sé de sobres de qui és filla l’Helena!
– Em dic Irene.
– Això mateix. -En aquell instant l’Artur havia resultat patètic.
– Jo de vostè, m’aprendria el nom de la noia que haurà de viure amb vos fins la mort.
– Ningú m’ha de donar explicacions.
– No és més que una recomanació…
Vaig riure de la situació.
– Una última objecció, aquesta noia és una joia, un petit tresor que es mereixeria un déu com a marit! Més li val que sàpiga cuidar de la Irene com és degut!

Em va semblar tan heroic l’Artur en aquell moment que m’hauria llençat als seus braços en aquell mateix instant! Desafortunadament, va desaparèixer després de besar-me amb delicadesa a la mà.

Quina ràbia que vaig sentir quan em vaig despertar a continuació. Goig i dolor eren les dues emocions que experimentava aleshores. Un sinònim de goig, Artur; un de dolor, Narcís.

Al dia següent el pare em va anunciar el que havia de ser el millor de la meva vida…
– Estàs promesa, filleta! Estic tan orgullós de tu! -La veu del pare mostrava la seva característica tendresa.
No vaig saber què respondre.
– No tens paraules? No tinguis por, seràs una muller i mare fantàstica!
Com es notava que el pare mai havia hagut de resignar-se a veure com algú altre decidia el seu futur.
– No sé què dir…

A tot això, li va seguir les estrictes classes de la mare sobre com ser una bona mestressa de casa: organitzar els banquets i repartir la feina als criats i esclaus, aprendre a filar, tenir cura dels nens, com cuidar la imatge exterior, consells sobre l’embaràs… Fins i tot em va regalar una píxide per a que guardés les meves joies i cosmètics.

Tenia la sensació que quan més informació em donava la mare, menys capacitada em veia per casar-me i començar la meva vida com a esposa. Però què podia fer jo que no fos plorar per les nits, eixugant-me amb el meu coixí?
Per una altra banda, havia de donar confiança a la petita Penèlope ja que en quatre anys ella hauria de fer el mateix que jo.
– Saps què? -Em comentava un dia assegudes al pati interior de casa- Ja no estic tan trista, perquè tu ja no ho estàs, a més, sé que seràs molt feliç! Només et demano que vinguis a veure’m sovint.
– És clar… -No ho tenia gens clar, sobretot el d’aconseguir la plena felicitat.
Va arribar el dia del meu casament, el quinze de gener que seria lluna plena. Vaig reunir les meves nines i antigues joguines i vaig oferir-les a Hera i Zeus, el matrimoni diví, que havia de velar per mi una vegada m’hagués casat amb el suposat Narcís.
Vaig tallar-me un rínxol del meu cabell i també vaig oferir-lo, significava que deixava enrere la infància i que em sotmetia a la voluntat del meu marit. Després vaig oferir el meu cinturó, que representava la meva virginitat.

Aquell mateix dia, entre el pare i els meus germans, van portar a casa lutròfors amb aigua de la font sagrada. Vaig banyar-me amb aquesta aigua, em sembla que aquest acte significava la purificació de la núvia i d’alguna manera fer-la fèrtil. A mesura que passaven les hores i anava seguint els rituals, sentia cada vegada més por i desig de fugir, fugir ben lluny!
El segon dia, va venir en Narcís a dinar a casa. Resulta que el seu nom verdader és Palinur, però em fa llàstima el timoner de l’Eneida, així que… continuem amb Narcís?

Bé, continuem. A sobre, el meu promés va portar els seus amics, una colla de jovenets que no feien altra cosa que cridar, menjar tot el que podien i intentar seduir a la Dafne. Què maleducats! Per una altra banda, van venir les meves cosines i juntament amb les meves germanes (l’Alícia va venir expressament!) es van assentar en una cantonada de la llarga taula al costat meu, just davant d’en Narcís i la seva tropa. Crec que les germanes es van adonar que no sentia cap atracció respecte el meu Narcís.

Recordo que va passar un fet molt divertit! La Penèlope posteriorment em va confessar que no estava disposada a perdre’m per culpa d’en Narcís i que per aquest motiu havia sigut capaç de fins i tot, desafiar als déus. Quan em vaig assebentar del succeït, la vaig reganyar (tot i que per dintre m’estava rient) i vaig advertir-li del perill que comportava “imitar” els déus.

Just en el moment en que feiem tots junts una libació amb el vi a Dionís, la meva estimada Penèlope va ajupir-se sota la taula i va començar a moure les copes de vi fins al punt de volcar el líquid de la superfície.
– És un mal presagi! -Recordo que van començar a cridar tots-  Aquest matrimoni no és acceptat pels déus!
La mare es va lamentar per la meva poca fortuna (o molta, depén de per on ho agafem) i la Penèlope, amb les galtes vermelloses, dissimulava el seu riure de trapella esquirol!

Tot i el succeït, el ritual es va continuar. El meu cosinet, va començar a repartir pa entre els convidats i desitjar-nos sort en el matrimoni. Cada cop estava més nerviosa.

Després vam ballar amb el so de les flautes i les cítares. Haig de dir que en Narcís ni tan sols es va dignar a dirigir-se’m amb un gest educat ni cap somriure, em sentia… menyspreada. Però en veure l’alegria dels meus parents, no vaig voler gesticular de mala manera i espatllar la festa.

Acompanyant-nos encara de la música (ja n’estava una mica tipa de la mateixa melodia), vam sortir al carrer on tots el veïns ens aplaudien i ens desitjaven felicitat i fertilitat. Altres ciutadans sortien per les finestres per saludar-nos i acomiadar-se de mi. Ja no era la filla de Lisandre, sinó l’esposa de Narcís.

Va arribar el carro en el qual em portarien fins a casa d’en Narcís, ah! Volia dir casa meva. La Penèlope em va aturar i em va abraçar amb afecte i tristesa. Sentia les seves galtes humides al voltant de les meves:
– No ploris, petita, tot sortirà bé. -L’animava.
– No vull que te’n vagis! -Plorava.
– Algun cop me n’hauria d’anar, no?
– Però no ara i amb algú que no et farà feliç!
– És el meu destí, és el que volen els déus per mi.
– Per què els déus voldrien alguna cosa dolenta per a tu? Els déus no estan per fer-nos patir, sinó per protegir-nos i guiar-nos com a fills que som!
– Penèlope, quan creixis te n’adonaràs que la realitat no és tan perfecte, tan idealitzada com la creus. Adéu, t’estimo.
– No! -Cridava.
El meu cor es partia en dos. Vaig pujar al carro i em vaig acomiadar de la meva família, potser per sempre més.
Durant el trajecte, la roda del carro va quedar atrapada entre dues roques rugoses. Els esclaus d’en Narcís que ens acompanyaven van baixar per intentar reparar-la. Jo vaig mirar al meu marit que ni tan sols havia parlat amb mi. No podia ser cert, havia de compartir la meva vida amb algú que ni tan sols em dirigia la paraula?

– Senyor! Jo sóc artesà, potser puc reparar la roda del seu carro. -Aparegué un home que es cobria amb un himàcion.
– Endavant! -Acceptà en Narcís.
– Necessitaré que baixi, senyor, juntament amb la senyoreta.
– Senyora. És la meva muller.
– En aquest cas, la vostra esposa…
De seguida, en Narcís va baixar i llavors l’artesà pujà per ajudar-me a baixar del carro, o això pensava. Just en el moment en què l’artesà era a dalt i en Narcís juntament amb els criats eren a terra, va agafar les corretges dels cavalls i vam sortir ràpidament d’allà, sols l’artesà i jo.

Evidentment, estava més espantada que abans, què voldria de mi? Demanar un rescat? Segrestar-me i vendre’m a l’estranger com esclava? En aquell moment en vaig sentir culpable d’haver desitjat no casar-me amb en Narcís, la vida com a esclava seria més dura.

Quan ja ens havíem allunyat prou, l’artesà va aturar-se en una zona apartada al nucli urbà, va apropar-se a mi i vaig posar-me a plorar dèbilment.
– No tinguis por, noieta…
– No em facis mal, si us plau. Encara sóc verge!
L’artesà va riure i va treure’s l’himàcion del cap: era l’Artur. Vaig quedar sorpresa, però alhora feliç.
– Per què has fet això? -Vaig demanar-li.
– Volia impedir que fessis una bestiesa, volia impedir que et casessis amb aquell poca-soltes!
– El coneixies?
– Oi tant! Va estar a punt de seduir la meva germana, però no vam poder acusar-lo perquè no teníem proves que l’hagués forçat!
– És terrible! -Em vaig esgarrifar- I per què intentes ajudar-me?
– Perquè… -S’escoltava a gent que venia cap a nosaltres- M’importes… vull dir…
– Digues! -Vaig quasi rogar-li que m’ho digués.
– Vull que siguis la meva dona. -Va confessar.

 

Abans que pogués donar cap resposta; en Narcís, els seus esclaus i veïns que s’havien unit a la persecució; es van llençar contra l’Artur i se l’emportaren. Jo em vaig quedar quieta, atemorida del que estava succeïnt i intentant decidir al costat de qui m’havia de possar.

 

Ja quan l’exèrcit es disposava a emportar-se a l’Artur, després de colpejar-li per haver intentat segrestar-me, ell em va mirar amb els seus ulls brillant i el llavi inferior sagnant:

-Passi el que em passi, t’estimaré, petita Irene. -Somrigué.

 

Vaig sanglotar veient com se l’emportaven. Els meus ulls parpellejaven, expulsaven llàgrimes de vidre que es trencaven en caure a terra. Veloços pensaments recorrien la meva ment, alguns atrevits, altres més porucs. I després d’instants de reflexió, només vaig dir-li:

– Adéu, Artur. -Quan vaig sentir-me a mi mateixa, em vaig sentir malament. Després del que Artur havia fet per a mi, li donava les gràcies així?

 

Vaig girar-me cap a Narcís. Em vaig emportar les mans al pit, per poder protegir el meu cor que s’acabava de fragmentar en petits bocins. Sentia que la meva ànima em pessava, amb els seus ulls clavats en mi amb aquella fragància que sabia a malícia…

 

Després del succeït, em varen portar a casa del meu nou marit. Allà la meva sogra ens rebia amb un himeneu. De seguida em va mostrar com era la meva nova llar, les seves estances, el seu funcionament i el servei. Em forçava per no plorar, de fet tenia que acostumar-me a això ja que seria la meva nova i única realitat.

 

Va passar el temps, i quan el meu primer fill Nicolau va fer els set anys i per tant ja no podia seguint educant-lo, en Narcís va decidir que tingués un pedagog com els altres nens de bona família. El pedagog era l’encarregat de guiar als nens cap a una bona conducta i educació, la major part d’ells eren esclaus. Quina sorpresa que em vaig dur quan vaig veure qui era el mestre del meu fill… era l’Artur! Com podia ser? Potser després d’aquell incident del dia del meu casament ara fa quasi vuit anys l’havien fet esclau. Quines condicions tan dures havia d’haver patit per culpa meva! Quan vam trobar-nos cara a cara ens vam quedar mirant com si fossim dues criatures trapelles però que a l’hora tenien por que els catiguessin els grans.

 

A partir de llavors, l’Artur i jo ens escribiem cartes clandestines amb Nicolau com a missatger. Narcís mai ens va enxampar i si ho havia fet, no va fer cap comentari al respecte. No penseu que l’Artur i jo fossim amants i cometèssim un adulteri. No. Només ens comportavem com dos joves semblants als idil·lis entre herois i donzelles de les tragèdies que el pare m’explicava de petita. L’Artur i jo només vam retornar a una tendra infantesa que als dos ens havien robat massa aviat: jo per convertir-me en l’esposa de Narcís i Artur per fer-se un esclau sense drets com a ciutadà, bé, de fet com jo.

 

Espero que vosaltres, estimats lectors, sigueu més afortunats que jo en el matrimoni. Potser d’aquí a 3000 anys les coses ja hauran canviat. Encara que les èpoques passin i testimonis com jo mateixa quedin en l’oblit, hi ha alguna cosa que no ha pas variat i és la recerca personal de la felicitat juntament amb l’inacabable esperança que ens enlluerna cada matí.

 

Laia Muñoz Osorio
1r Batx Grec

Opus musivum, pràctica compartida 4t i 1r de batxillerat

La paraula mosaic deriva de l’ expressió llatina opus musivum, i està relacionada amb les muses, del grec μοσαι . De fet tota decoració feta en llocs consagrats a les muses rebien aquest nom, però poc a poc, el mosaic va passar a ser una mena de paviment elegant i decoratiu que es feia servir tant als edificis públics com als privats. Al segle IV a.C ja els realitzaven a Grècia amb pedretes petites i formaven dibuixos geomètrics i figuratius. A Roma, aquesta tècnica va ser introduïda en temps de Sul·la tal com ens informa Plini el Vell a la seva obra Naturalis Historiae.
Els romans van fer servir diferents tècniques per a cobrir els seus paviments, tant el terra com les parets, i els podem classificar de la següent manera: opus signinum , motius geomètrics senzills, sense complicació; opus sectile, formes geomètriques més complicades, rombes, triangles, quadrats etc.; opus tessellatum, paviment fet amb tessel·les de diferents colors col·locades sobre una base de ciment i s’aconseguien mosaics geomètrics i de tema figuratiu. Una varietat d’aquest és l’opus vermiculatum, paviment fet amb tessel·les minúscules i imiten la pinzellada d’una pintura.

Els alumnes de 4t d’ESO del curs passat, a l’assignatura de llatí, després de fer una introducció a la mitologia i de l’estudi d’alguns mites, van fer uns mosaics més cassolans seguint les tècniques de l’ opus tesselatum i el vermiculatum. Es van dividir en grups de dos i van triar el model a fer, dibuixos de diferents llibres que van ampliar i de temàtica tots ells mitològica. La nostra base va ser una cartolina gran, les nostres tessel·les van sortir de retallar fulles de revistes del cor, i axí ens van assegurar els banys de color necessaris, i ells mateixos retallaven les tessel·les quadrades o triangulars, grans o petites, depenent de les necessitats del dibuix. La cola, les tisores i la inspiració de les muses van completar la feina.

Una vegada acabats, i després de veure els resultats, van fer una petita exposició al passadís de 4t, i a continuació els vaig convidar a explicar els seus treballs i les tècniques empleades als alumnes de 1r de Batx de llatí, que en aquell moment estudiaven les domus i les villae ( estructura, decoració i mobiliari). Va ser per a ells i per a mi una experiència motivadora ja que van llegir, entendre, aprendre i al final es van sentir molt útils. Us deixo la presentació de la seva feina.

Uns dels llibres que els vaig ensenyar a classe per a que veiéssim la pervivència clàssica en els temes , en la tècnica i sobretot la seva actualitat en la decoració de miralls, parets, terres, fonts, jardins … va ser aquest:

Bibliografia: GOODWIN, Elaine M., Mosaicos decorativos,
Círculo de lectores, Barcelona,1994

Els torno a dir, Feliciter !!!!!

Rocío Poyato

Quod sumus

Preludi

Preludi és un mot d’origen llatí (praeludium), com podem veure és pre (abans) del ludus (del joc).

En català vol dir una acció que prepara alguna cosa més important i una part introductòria.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=QJQxgSA9QDc[/youtube]

Tot un exemple del seu ús freqüent! Aquesta cançó pertany al CD dels Amics de les arts Espècies per Catalogar que va sortir el dia 14 de febrer!

Però en música també s’utilitza molt sobretot en música barroca.

En música un preludi és una peça o un fragment que serveix per introduir a una altra més extensa com una suite o una sonata. Generalment els preludis són molt ràpids i tenen molta nota per tal d’exercitar els dits. Però és clar, no pots tocar un preludi qualsevol abans d’una sonata sinó has de mirar la tonalitat en què està la sonata o suite (la peça important, vaja) i fer el preludi de la mateixa tonalitat.

Tot seguit teniu un preludi de Sigor Albinoni que espero que us agradi tant com a mi.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=GUyKkWyCMqQ&feature=related[/youtube]

Laura Luna Surinyach
1r de batxillerat
Llatí

POSIDÓ I HERMES (DIÀLEG DELS DÉUS)

POSIDÓ I HERMES (DIÀLEG DELS DÉUS) DE LLUCIÀ DE SAMÒSATA from Francesc Franquet on Vimeo.

Continuem amb les estrenes. En aquesta ocasió us presentem un dels diàlegs dels déus, el de Posidó i Hermes de Llucià de Samòsata. Els dos déus mantenen un interessant diàleg sobre el curiós naixement del déu Dionís.

M’agradaria que respongueu les següents qüestions:
Per què el déu Dionís va néixer d’aquesta manera tan singular?
Quins són les seves funcions, símbols i atributs? Qui va ser Ganímedes i explicar la seva història.
Esperem que us agradi la filmació i fins aviat, gaudete!

Francesc Franquet
INS Ramon Berenguer IV d’Amposta

Cartes divines als aràcnids III

Hola terrestres,

Sóc el déu Hades i encara que no sapigueu us he vingut a veure a Sant Hilari més d’un cop, tot i que no m’heu vist mai ja que porto un casc que em fa totalment invisible. Un consell que us dono és que no em vingueu a veure, a no ser que estigueu morts perquè el meu gos Cèrber no us deixarà passar i un cop morts no us deixarà sortir del meu domini: el món  subterrani. Per cert, disfruteu de la vida, que és molt curta i d’aquí a poc… us reunireu amb mi!

El déu Hades

Agostino Carraci, Pluto (1592)

 

Jose Gómez

Cultura clàssica 3r ESO
INS Anton Busquets i Punset

Fins i tot a Monster High!

Monster High està triomfant i les nines Monster High van ser  tan demanades aquest Nadal que moltes nenes es van quedar sense o varen haver de fer hores de cua per aconseguir-ne una; però potser no sabíeu que també hi podem trobar referents clàssics. Són per tot, eh!

A veure si m’ajudeu a localitzar-los.

Per cert, sabeu qui és i en quin personatge de la mitologia grega s’han inspirat els seus creadors? Com es diu la seva mascota i per què?

Fotografies de Valèria

Valèria

E.Primària

L’institut Premià de Mar participa en el I Concurs Odissea Catalunya

Els alumnes de 1r de batxillerat, animats per la Lida, ens hem presentat a la Primera Edició del Concurs Odissea a Catalunya com podeu observar en aquest Google map dels centres i equips participants:


Mostra Odisea 2012 en un mapa més gran

En total,  la nostra classe ha aconseguit set grups participants:

  • DEIXEBLES D’ORFEU
  • LES METAMORFÒSIQUES
  • LACASITOS
  • SAPPHIRA
  • FELICITAS
  • E PLURIBUS UNUM
  • JAM MOUSEWORLD

Aquests grups farem la seva primera intervenció en el concurs entre els dies 6 i 9 de febrer i, si tot va bé i tenim sort, participarem en el desempat local i la fase final durant els dies 15 i 29 de febrer.

Aquest concurs es fa per primera vegada a Catalunya després de portar set edicions a Galícia, cinc a València i dues a Aragó.

Es tracta d’un concurs de cultura clàssica que va adreçat a tots els alumnes de secundària, on els alumnes participem en un nombre màxim de tres concursants per grup. Es divideix en dues fases, l’autonòmica i l’estatal, amb el següent funcionament: Dins de les dates concretades s’ha d’accedir a la pàgina web oficial del concurs, i respondre a les preguntes formulades (aquestes seran tres més una d’especial).

Un  cop fet els possibles desempats a Catalunya i tenir la classificació autònomica, hi ha un procediment semblant de manera estatal, i amb els participants guanyadors de cada territori. Amb això es celebrarà la fase final amb concursants de Galícia, València, Aragó i Catalunya.

Les bases del concurs que hem de tenir molt presents són les següents:

I. El concurs consistirà a respondre les preguntes que cada dia es publicaran a la pàgina web.

II. Podran participar-hi alumnes matriculats en els centres oficials d’ensenyament secundari de Catalunya el curs 2011/2012, format per equips de tres membres com a màxim. Aquests equips hauran de tenir un professor responsable. Un mateix professor pot ser responsable de diferents equips.

III. La inscripció dels equips es realitzarà entre els dies 11 i 3 de febrer de 2012, emplenant el formulari d’inscripció directament a la web del concurs. Una vegada enviat, cada equip rebrà al correu electrònic del professor responsable una clau per a concursar. Un cop començat el concurs no es podrà substituir cap dels components de l’equip.

IV. Els tres primers dies (6, 7 i  8 de febrer)  sortiran publicades les tres primeres preguntes que versaran sobre un tema relacionat amb la Cultura Clàssica:

  • 1r dia:  els viatges en la mitologia grega i romana.
  • 2n dia:  els viatges en la vida quotidiana a Grècia i Roma.
  • 3r dia:  els viatges en la història i institucions grecollatines.

V. El quart dia ( dijous 9 de febrer) sortiran publicades altres preguntes-pista i una superpregunta de major dificultat que les preguntes ordinàries: la resposta de la superpregunta vindrà donada per les inicials de les respostes correctes de la pregunta-pista,  seguint el seu ordre de publicació. Totes aquestes preguntes tindran com a eix temàtic els viatges de la literatura grecollatina.

VI. Els equips participants hauran de respondre les preguntes completant directament el formulari publicat a la pàgina web del concurs.

VII. Nomès en cas excepcional d’avaria del sistema informàtic podran ser admeses les respostes per correu electrònic a l’adreça següent: correu.aplec@gmail.com, sempre i quan hi consti la clau, nom del grup i professor responsable.

VIII. Per cada pregunta correctament contestada s’obtindran  5 punts i l’error suposarà el descompte d’1 punt. Si s’encerta la superpregunta s’obtindran 10 punts i per cada resposta encertada de les preguntes-pista per arribar a la solució s’obtindran 2 punts més;  per cada error es decomptarà 1 punt.

IX. No es poden deixar preguntes sense respondre (en blanc), tant a les tandes de preguntes dels tres primers dies com a la super-pregunta, ja que en fer-ho s’anul·len totes les altres de la sèrie.

X. En les respostes no s’admetran abreviatures i haurà de respectar-se l’ortografia correcta de les paraules.

XI. Les preguntes, preguntes-pista i superpregunta han de ser sempre respostes amb una sola paraula, quedant automàticament invalides les que consten de més d’una paraula en la resposta.

XII. Quan es demani expressament la resposta en llatí, ha d’usar-se aquesta llengua i escriure la paraula en cas nominatiu singular /1a persona del singular si és verb, tal com es troba al diccionari, llevat que s’indiqui expressament d’altra manera.

XIII. Les transcripcions de les paraules gregues han d’atenir-se a les normes de transcripció al català. Qualsevol transcripció a altres llengües serà considerada com un error. Per a la transcripció de les paraules gregues en general i dels noms propis grecs poden consultar-se els enllaços que s’ofereixen a la secció de FAQ (preguntes freqüents).

XIV. Al web hi ha una relació de preguntes i respostes relatives a la participació correcta en el concurs. No dubteu a consultar-les, perquè poden ser de molta utilitat i evitar errors innecessaris.

XV. Cada dia es publicaran al web les respostes correctes a les preguntes o superpregunta del dia anterior i l’ordre de classificació dels equips.

XVI. El resultat provisional es publicarà, si no es produeix un empat, el divendres 10 de febrer de 2012,  deixant aquest dia per a atendre les reclamacions si n’hi hagués.

XVII. El resultat final d’aquesta primera fase es publicarà el dilluns 13 de febrer. En cas d’empat a punts es procedirà segons allò establert en els punts següents:

XVIII. En cas d’empat a punts entre equips que puguin optar al segon o tercer premis, no hi haurà desempat la classificació s’establirà atenent al temps emprat a respondre.

XIX. En cas d’empat a punts entre equips que optin als primer premi es celebrarà un desempat, que consistirà en una nova superpregunta que es publicarà al web la tarda del dimecres 15 de febrer.

XX. Aquest desempat tindrà lloc a les dependències dels centres designats per l’organització, com a mínim un per Delegació Territorial, i serà vigilat per un professor/a d’un altre centre participant o per un representant de l’organització.

XXI. En el desempat les preguntes poden ser de qualsevol dels temes de les fases anteriors del concurs. S’aixecarà acta de tot el procés segons el model proporcionat per l’organització.

XXII. En cas de nou empat a punts, l’equip que menys temps hagi emprat a respondre a aquesta superpregunta de desempat serà el guanyador i seleccionat per a la fase estatal, i amb el mateix criteri, si s’escau, s’adjudicaran els premis inferiors.

XXIII. El resultat provisional d’aquest desempat es publicarà el dijous 16 de febrer, quedant  aquest dia quedarà per a atendre les reclamacions, si n’hi hagués.

XXIV. El resultat final del desempat i, per consegüent, de la fase local del concurs, es coneixerà el divendres 17 de febrer.

XXV. Per a participar en la fase estatal, les diferents seccions hauran de comunicar a SEEC-Galicia les dades dels equips guanyadors de les seves respectives seccions abans del divendres 24 de febrer.

XXVI. Els equips guanyadors a les seves respectives seccions competiran entre si en una segona fase estatal, amb una gran pregunta que serà publicada la tarda de dimecres 29 de febrer.

XXVII. Aquest desempat tindrà lloc en les dependències del centre guanyador o, si no és possible, en un centre designat per l’organització i vigilat per un responsable d’aquesta.

XXVIII. El resultat provisional es publicarà  dijous 1 de març, quedant aquest dia per a atendre les reclamacions, si n’hi hagués.

XXIX. El resultat final d’aquesta fase estatal es farà públic divendres 2 de març.

XXX. En la fase catalana el jurat estarà format per membres elegits de l’entitat organitzadora.

XXXI. En la fase estatal el jurat estarà format pels membres de les organitzacions participants (dos representants a determinar per cada secció).

XXXII. S’estableixen els següents premis:

  • Un primer premi de 100 euros per al primer equip classificat.
  • Un segon premi de 75 euros per al segon equip classificat.
  • Un tercer premi de 50 euros per al tercer equip classificat.

XXXIII. S’estableix el premi següent en la fase estatal, aportat a parts iguals entre les seccions participants:

  • Primer equip classificat: 600 euros.

XXXIV. El lliurament de premis de la fase catalana tindrà lloc en el marc del Festival Magna Celebratio de Badalona, que se celebrarà entre el 27 i el 29 d’abril.

XXXV. En cas de qualsevol reclamació o consulta, aquesta es dirigirà al correu electrònic següent: correu.aplec@gmail.com.

XXXVI. Les bases del concurs podran ser modificades per part de l’organització per causes de força major (temporals, avaria informàtica, etc.).

Bona sort!

Rocío Molina

1r Batx. Llatí Institut Premià de Mar

Destresa de cartró i no d’avet!

fracti bello fatisque repulsi

ductores Danaum tot iam labentibus annis

instar montis equum diuina Palladis arte

aedificant, sectaque intexunt abiete costas;

uotum pro reditu simulant; ea fama uagatur.

…Repel·lits pels fats i retuts per la guerra,

els capitans dels grecs, perquè tants anys ja fugien,

un cavall pel giny divinal basteixen, de Pal·las,

com un pujol i amb taulons d’avet li fan les costelles.

Van fingir que era un vot pel retorn: en corre la brama.

VIRGILI, Eneida II 13-17 (trad. M.Dolç)

Què n’opineu del de cartró? Què en sabeu del d’avet? Potser primer us voldríeu fer un casc de guerrer troià i més endavant el cavall!

Discipulae