El professor de clàssiques de l’institut San Tomé de Freixeiro de Vigo i col·laborador aràcnid acaba de publicar un nou llibre, Gladiadores: mito i realitat. L’entretinguda presentació del llibre a la Casa del Libro de Vigo palesa el seu enorme afany de divulgació del món clàssic sense deixar de banda l’erudició. Després de la rigorositat de la presentació a cura D. José Manuel Otero, catedràtic del Llatí del IES San Tomé de Freixeiro (vid. O olmo dos falsos soños), ell mateix vestit de Lillus Máximus va posar en pràctica els continguts del seu llibre amb l’entranyable col·laboració dels seus fills, vestits de gladiadors. Qui diu que les presentacions dels llibres han de ser soporíferes? Qui diu que els llibres han de ser un pal?
Les cartes de Carles Riba varen arribar d’una manera casual a les mans de l’Eusebi, a Grècia, en dir que era català al fill de la hispanista grega amb qui Carles Riba va mantenir correspondència en els últims anys de la seva vida. Es tracta de set cartes, sis d’elles inèdites, en què l’escriptor Carles Riba parlava de la Grècia moderna i del seu interès per la literatura neohel·lènica. Són cartes escrites entre els anys 1958 i 1959 i, segons Ayensa, “molt sucoses”, ja que, en elles, es descobreix un Riba diferent al dels anys 20, quan deia que l’única Grècia que l’interessava era la clàssica.
Nom Gegant: CORNELIUS
Alçada: 3,97 m. Pes: 49 Kg. Nom Geganta: FONTSANTA Alçada: 3,91 m. Pes: 45 Kg.
CORNELIUS representa un general romà retirat, que s’estableix per les terres del delta del Llobregat, a prop del riu Rubricatum. Esdevingué segons la llegenda, fundador de Cornellà de Llobregat.
FONTSANTA és una laietana de la zona, en un principi esclava de Cornelius,a qui fa d’aiguadera, però que aviat s’enamorà del romà.
També ens acompanya, amb el so de les gralles i els timbals, la MARIANA, la gegantona de la colla que tira aigua i que porten els nostres nens i nenes.
L’equip ICE de clàssiques de la UdG hem organitzat la segona trobada d’estudiants de llatí de 4t d’ESO de les comarques gironines, a la Ciutadella de Roses, el divendres 14 d’octubre del 2011, dia anterior als Idus d’Octubre, segons el calendari romà.
La primera trobada es va fer a Empúries, el 15 de maig de l’any 2009, i hi varen participar 198 alumnes i 18 professors de vuit instituts diferents.
L’objectiu d’un acte com aquest és difondre el coneixement del jaciment de Roses i promocionar la trobada d’alumnes de diferents instituts gironins que han optat per una matèria clàssica, el llatí. Com a símbol d’identificació hem dissenyat una samarreta amb la moneda grega de Roses, la data en llatí i una cita del geògraf grec Estrabó.
A Roses ens hem aplegat 270 alumnes acompanyats per 24 professors procedents de 14 instituts de les comarques Gironines:
INSTITUT CARLES RAHOLA. GIRONA.
INSTITUT DE SANTA EUGÈNIA .GIRONA
INSTITUT MONTILIVI .GIRONA
INSTITUT SANTA COLOMA DE FARNERS
INSTITUT DE CELRÀ
INSTITUT DE LA JONQUERA
INSTITUT DE TORROELLA DE MONTGRÍ
INSTITUT SANT ELM DE SANT FELIU DE GUÍXOLS
INSTITUT LA BISBAL. LA BISBAL D’EMPORDÀ
INSTITUT EL PEDRÓ. L’ESCALA.
INSTITUT DEULOFEU. FIGUERES
INSTITUT NARCIS MONTURIOL FIGUERES
INSTITUT LA GARROTXA D’OLOT.
INSTITUT ILLA DE RODES. ROSES
Aquest ha estat el programa:
– 10h Trobada. Acte de benvinguda , parlaments i un breu discurs en llatí.
– 10’30 – 11’15h Activitats
Conferència sobre el jaciment a càrrec de l’Anna Maria Puig, arqueòloga de la Ciutadella i visita guiada al museu, muralla, part grega i part romana a càrrec dels guies del Servei Educatiu de la Ciutadella.
– 11’15 – 11’55h Pausa per esmorzar al pati d’armes.
Hem esmorzat menjars d’època romana: pastís d’olives, botifarres, fruits secs, dolços de panses o figues, dàtils, formatges, codonyat, melmelades diverses, fruites com pomes, peres, raïm, magranes, castanyes….
– 11’55 – 12’45h Continuació de les activitats.
– 12’45h- 13h .Acte de Cloenda i comiat . Hem cantat plegats i en llatí el “Gaudeamus igitur“, i “L’hora dels adéus”.
A l’Acte de Benvinguda ens ha acompanyat el senyor director dels Serveis Territorials d’Ensenyament, Sr. Albert Bayot i el Sr Xavier Yañez (en representació de Teresa Pijoan i Balcells, directora general d’Educació Secundària Obligatòria i Batxillerat) i els senyors regidors de cultura i d’ Ensenyament, de l’Ajuntament de ROSES.
Tot aquest muntatge ha estat possible gràcies a la col·laboració en l’organització i en el finançament de l’Ajuntament de Roses i del Patrimoni de Roses, espai cultural de la Ciutadella.
L’esperit dels Idus d’octubre ens ha estat favorable i tots plegats hem contribuït a propiciar el foment del llatí no solament entre els nostres alumnes dels nostres instituts sinó també en la tota la nostra societat.
Lina Vilamitjana
Coordinadora de l’equip ICE de Clàssiques de l’UdG
El Jabato neix editorialment parlant l’any 1958. Analistes poc curosos l’han qualificat de simple clon de El capitán Trueno. Però El Jabato té una personalitat pròpia, ben definida. Si l’analitzem amb un mínim de rigorositat veurem que és força diferent en molts aspectes. Per començar, ambdós personatges tenen una extracción social molt diferent: Trueno és un cavaller, pertanyent per tant a la noblesa, a l’èlit social del seu temps. El Jabato, per contra, és un camperol, més acostumat a fer anar l’arada, més que no pas l’espasa. El capitán Trueno es llança alegrement a l’aventura, sense més preocupacions. Contràriament, El Jabato és des dels inicis de la seva saga un proscrit per Roma –convertint-se d’alguna manera en una mena d’alter ego del seu creador, aleshores escriptor represaliat-, per la qual cosa la seva vida aventurera li ve imposada per aquesta circumstància, veient-se obligat a fugir permanentment.
Els creadors de la sèrie. Guionistes, dibuixants i entintadors El Jabato es una altra creació de Víctor Mora Pujadas (Barcelona 1931). La fèrtil imaginació d’aquest gran escriptor ha donat a la historieta (juvenil i per a adults) personatges de l’alçada de El capitán Trueno, El sheriff King, El corsario de Hierro, Dani Futuro, i un llarguíssim etcètera. És a Víctor Mora a qui hem d’atribuir la majoria dels guions de El Jabato, que els signà –quan signava- amb el pseudònim R. Martín.
Sembla ser que, com en El capitán Trueno, en els guions de El Jabato intervingueren altres redactors de l’editorial Bruguera. És el cas de Josep Antoni Vidal Sales (a) Cassarel, o de J.B. Campos.
Els dibuixants composen el segon pilar sobre el que se sosté qualsevol còmic. No hi ha dubte que si algun dels dos elements –guió o dibuix- fallen, la historieta no triomfa. Afortunadament, a El Jabato un i altre foren gairebé sempre de primera categoria. El creador gràfic del personatge fou Francesc Darnís Vicente (Barcelona, 1910-1966). Gran admirador d’Alex Raymond i com aquest, detallista fins a la sacietat, Darnís començà a dibuixar cap a l’any 1934 després de patir un accident laboral. L’any 1958 li encarreguen la col·lecció per la qual seria més popular, El Jabato, el primer exemplar de la qual veia la llum un llunyà 20 d’octubre de 1958. I la resta ja és història. Darnís moria prematurament el 8 de març de 1966, dos mesos després de dibuixar el quadern núm. 381 de la sèrie apaïsada de El Jabato, el que clausurava la col·lecció.
Amb l’èxit de la sèrie vingué també la sobreproducció. Per això Darnís va necessitar l’ajut de diversos entintadors. Al llarg dels vuit anys que durà la col·lecció, els entintadors foren uns quants, i de diversos estils. Entre ells destaquem Luis Ramos, Víctor Arriazu, Manuel Carregal, Tomàs Marco, Joan Escandell, Juan A. Martínez Osete i, sobretot, Jaume Juez Castellà (Barcelona, 1906-2002). El tàndem Darnís- Juez és el que dóna l’estètica definitiva a la sèrie de El Jabato. Després vingueren Víctor Arriazu, Manuel Carregal i J.A. Martínez Osete.
Els “altres dibuixants” de El Jabato, gairebé podríem dir els cocreadors del personatge, són dos monstres de la historieta: Juan Alejandro Martínez Osete (1921-2000) i Félix Carrión Cenamor (1920-2003). Entre la resta de dibuixants de El Jabato hi hagué també una notable varietat d’estils i d’aportacions.
La trajectòria editorial
El Jabato estigué, i està, a l’alçada dels millors còmics del tebeo clàssic hispà. Prova d’això és la seva llarga trajectòria editorial. El Jabato ha tingut nombroses edicions i reedicions en els seus 50 anys d’existència, perquè ha estat un còmic de masses, i ha acomplert sobradament els objectius per als quals fou creat. Essencialment cal dir que les edicions originals foren els 381 quaderns titulats El Jabato; les 51 aventures de El Jabato extra; les entregues publicades a les revistes Ven y Ven, Suplemento de historietas de El DDT i El Campeón de las historietas; les aventures curtes publicades a la revista El capitán Trueno extra, i també alguns almanacs i extres de vacances. Llevat de dues aventures noves, publicades en 2009 i 2010, la resta de col·leccions han estat reedicions, de vegades molt manipulades. Ara també els seguidors en fan muntatges a la xarxa:
La difusió exterior de la sèrie
És un dels aspectes menys coneguts del personatge. L’èxit obtingut per El Jabato necessàriament havia de traduir-se en una “exportació” del personatge, com també es va fer amb El capitán Trueno, sobretot a través de Creaciones Editoriales, la distribuidora internacional de l’editorial Bruguera. Així, per exemple, la sèrie es va vendre a Sudamèrica, on Bruguera hi tenia sucursals, sembla ser que amb un èxit discret. També s’edità a França, Bèlgica (en francès i neerlandès), Suïssa, Canadà, alguns països de l’Àfrica francòfona, Grècia i potser Turquia.
El tractament de la història a El Jabato
Una de les crítiques que s’han fet de vegades a la sèrie El Jabato és l’anacronisme històric de presentar-nos un iber cristià que viu en l’època de l’emperador Neró. El seu creador, Víctor Mora, ens confessà en certa ocasió que el personatge que inicialment creà no s’havia d’haver anomenat El Jabato, nom que mai no li va agradar. Que pretenia situar-lo cronològicament entorn de la primera meitat del segle I a. de JC, més o menys durant les guerres sertorianes (82-72 a. de JC), amb la qual cosa les lluites amb Roma haguessin tingut molt més sentit. I evidentment mai no hagués pogut ser cristià, ja que aquesta religió no existia aleshores. Però l’autocensura era molt forta en aquella època, més encara tractant-se de la creació d’un escriptor aleshores represaliat políticament.
En els primers quaderns de la sèrie apareixen restes d’antigues civilitzacions que no podien existir durant el segle I dC: una ciutat hitita en el nord d’Àfrica o una ciutat cartaginesa, Zaal, ambdues sobreviscudes en circumstàncies extraordinàries. Fins i tot hi apareix un Egipte que lluitava per la seva independència en època de Neró. Evidentment no es tracta d’errades, sinó de llicències del guionista Víctor Mora, a qui sempre ha agradat d’introduir aquests anacronismes històrics en les seves sèries. Una mica a l’estil de Hal Foster en el seu Prince Valiant, o al de Goscinny-Uderzo amb Astèrix, on veiem a un guerrer gal del segle I aC elaborant menhirs.
Però també cal dir que quan parlem d’errades històriques no és únicament als guionistes de El Jabato als qui cal “culpar” d’això. De vegades algun dels comentariste i/o estudiosos del personatge cauen en errors semblants quan insisteixen a fer atribucions geogràfiques que no són més que uns altres anacronismes històrics. Un dels més freqüents és afirmar que el nostre protagonista és “espanyol”. El Jabato no pot ser mai “espanyol”, per la senzilla raó que en l’època en què passen les seves aventures encara falten molts segles per a la creació d’aquesta comunitat política. El Jabato i Taurus són, senzillament, ibers, tal i com en la sèrie es repeteix fins al cansament. I en aquest context “iber” vol dir algú nascut a la franja mediterrània de la península ibèrica i costa sud de l’actual França, que és on els escriptors grecollatins situen el país dels ibers. Per a entendre’ns, actualmente entre Catalunya –incloent-hi la Catalunya Nord-, el País Valencià i part de Múrcia. Per descomptat, El Jabato i Taurus tampoc poden ser ni catalans, ni valencians, ni murcians. Perquè són ibers. Com Claudia és romana i no italiana; o Fideo grec,entenent que la ciutat de Milet, d’on prové, formava aleshores part de l’oikoumene grega.
Malgrat el que acabem de dir, la sèrie mantingué sempre un to altament didàctic. I els nens que aleshores erem no tan sols vam aprendre a llegir amb El Jabato, que va contribuir a introduir-nos en el meravellós món de la lectura, sinó que a través d’ell també vam començar a assimilar elements de geografia, d’història o fins i tot d’antropologia. No tots els nens de 8 anys saben que els hitites foren un dels primers pobles de l’Antiguitat que utilizaren el ferro. Nosaltres, mercès a El Jabato, ho sabíem. Com sabíem que Egipte fou conquerit pels perses en el 525 a. de J.C. Conceptes com el treball en equip, la solidaritat, o la justícia social els vam conèixer seguint les peripècies d’aquests personatges irrepetibles que ens donaven, sense nosaltres saber-ho, les primeres lliçons d’ètica i d’humanística de les nostres vides. Mai no agraïrem prou d’haver-los conegut.
Ramon Coll Monteagudo Regidoria de Cultura. Ajuntament de Premià de Mar
Joachem Wtewael (1566-1638), "Mars and Venus Surprised by Vulcan"
No poseu paranys al vostre rival
ni escolteu les paraules de confidents
que tenen la llengua massa llarga.
Ovidi
Trobaran el moment, per vells camins ja transitats, a fosca a sol o lluna; sense vergonya o d’amagat, tot d’una: propicis són els déus als teus destins.
Si Venus sedueix, si els seus instints no es poden deturar, si la fortuna és pler concupiscent: seràs engruna només, Vulcà, per dins els seus confins.
Sense paranys _ni el Sol ni confidents_ Venus i Mart i els impúdics amants fruiran dels amors i els seus encants,
i els déus tots, els seran condescendents. No hi posis cap parany, Vulcà vençut, i asaboreix el pler d’haver perdut.
Foto: Photoland/Corbis Images Căsătoria lui Jupiter cu Junona. Frescă de secol XVI, din Salonul Muzelor, Villa Medici din Florenţa
La Margalida volia un text al bloc en romanès i mireu per on us he traduït aquesta notícía de fa un parell de dies, del 22 d’octubre de 2011, de Daniela Şerb, publicada a la revista Adevarul:
După unii, forma inelului e inspirată de cea a Soarelui şi a Lunii, în vreme ce alţii consideră pur şi simplu că podoaba urmează conturul firesc al degetului uman. Pagini realizate de redacţia Historia.
Una dintre cele mai vechi legende despre inel ne parvine din mitologia greacă. Se spune că Prometeu a fost pedepsit de Zeus la osândă veşnică pentru că a dezvăluit oamenilor secretul focului. Prometeu trebuia să stea înlănţuit pe un munte, iar un vultur flămând îi devora ficatul. Potrivit unei alte versiuni a mitului, povestită de Hesiod, Hercule l-a eliberat pe Prometeu, dar Zeus nu l-a lăsat să scape oricum, ci l-a silit să poarte pe deget un inel din fier care încorpora o bucată de rocă, semn că niciodată nu va fi pe deplin eliberat.
Una història curta de l’anell
Segons alguns, la forma de l’anell està inspirada en la del Sol i de la Lluna, mentre que altres consideren simplement que la joia segueix la forma natural del dit humà. Una de les més antigues llegendes sobre l’anell ens arriba de la mitologia grega. Es diu que Prometeu va rebre un càstig etern per haver revelat als homes el secret del foc. Prometeu havia d’estar encadenat a una muntanya, i un voltor afamat li devoravael fetge. Segons una altra versió del mite, contada per Hesíode, Hèrcules va alliberar Prometeu, però Zeus no el va deixar escapar de cap manera, sinó que el va obligar a dur al dit un anell de ferro amb un tros de roca incorporada, senyal que mai no estaria plenament alliberat.
Sabíeu que no menys d’un 30% del lèxic usual del català és d’origen grec? Voleu saber quina és l’empremta de les lletres de l’alfabet grec en el vocabulari tecnicocientífic i humanístic català, tal com se’ns demanava a El Fil de les Clàssiques?
Hem treballat tots plegats de valent i finalment tenim el goig de presentar-vos el nostre treball cooperatiu:
Us he preparat, a petició de la Margalida, aquest PowerPoint que en pujar-lo a Slideshare ha canviat la lletra, per compartir a l’Aracne amb tots vosaltres els tallers d’escriptura amb papirs, tauletes de cera i calamus que faig amb els meus alumnes, tal com feien els escolars a l’antiga Roma. Podeu observar també com fem l’elaboració dels papirs i les tauletes de cera per escriure-hi amb l’stilus.
