Al llarg de la nostra vida laboral hem vist com els companys que feien ètica, socials, història, medi, ciutadania, etc… Podien recórrer al cinema per tractar alguns temes del currículum d’una forma més engrescadora i animada. Fins i tot a física podíem remenar entre les obres de ciència ficció per tal d’il·lustrar tant continguts totalment ortodoxes com teories que entraven més en el camp de la fantasia, però que feien bo de discutir a classe (qui no ha gaudit parlant amb els alumnes dels forats negres, dels forats de cuc o de l’hiperespai?).
A matemàtiques però, ho teníem força més pelut. Darrerament però, la cosa ha millorat força. En la dècada que s’acabarà aquest desembre hem vist un mínim de tres pel·lícules on les matemàtiques no han sigut precisament un punt marginal i secundari de l’argument. A beautiful Mind del 2001, La habitación de Fermat del 2007 i Los crímenes de Oxford del 2008… i no oblidem la sèrie Numbers que mereix unes paraules a banda en un proper comentari. Esperem que aquest fet no sigui una moda passatgera i que també a les classes de matemàtiques puguem fer ús d’aquest mitjà que Riccioto Canudo va batejar el 1911 com a setè art.
Un pensament sobre “Mates i cinema”