Permeteu-me dues coses, la primera, tornar a lligar lleure -aquest cop concretament cinema- i matemàtiques, i la segona, fer un comentari a banda sobre la pel·lícula que tractarem.
El film ha estat batejat en castellà com a Origen, en comptes de traduir l’original anglès, Inception, molt més relacionat amb el seu contingut. El més greu del fet és que no es tracta d’un cas aïllat sinó d’una malaltia que afecta a diverses pel·lícules independentment del seu nivell i contingut, per exemple fa just una setmana hem vist com The Expendables, s’ha convertit en Los Mercenarios, però donem per acabada la digressió i centrem-nos en el tema que ens interessa
Inception no és una pel·lícula matemàtica com ho són les que vam comentar fa temps a Mates i cinema, ja que les matemàtiques son aquí només unes de les moltíssimes components del film de Cristopher Nolan. Malgrat la afirmació anterior però, és una cinta plenament aprofitable amb els alumnes de secundària.

Què hi trobem durant la projecció? Geometries impossibles pròpies dels somnis, imatges repetides als miralls parel·lels un cop i un altre fins a ser incomptables, una durada del temps que es va alentint a cadascun dels nivells de somni… Tot elements perfectament utilitzables a classe per parlar dels límits, de l’infinit i de les diverses geometries incloent les construccions impossibles.
Inception és un exemple de que no cal buscar pel·lícules massa matemàtiques per motivar els nostres alumnes, sinó aprofitar-ne algunes que, lligant qualitat i espectacle, es prestin a ser comentades des de molts altres punts de vista, un fet que pot afavorir de passada la interdisciplinarietat.

Possibilitat de gravar un video amb pantala verda a http://gs.protectyourthoughts.com/

Si la pel·lícula, tal com vam comentar a l’article anterior, ens permet introduir dos temes interessants a l’hora de contribuir al desglaç entre els adolescents i les matemàtiques, la pàgina web del film ens fa anar una mica més enllà en oferir-nos, entre altres temes, un parell de jocs i un tutorial sobre els jocs no cooperatius.
El darrer ens permet ampliar l’anècdota del grup de joves que volen lligar amb la noia rossa, tot analitzant les diverses situacions que es poden plantejar quan dos competidors s’enfronten sense saber com actuarà l’altre. Pel que fa als jocs ens trobem amb dos exemples que requereixen una bona dosi de lògica, el Blackout, on hem d’aconseguir que totes les fitxes mostrin la mateixa cara i Codebreak, on haurem de descobrir la xifra utilitzada en la creació d’un el codi, tots dos prou engrescadors.

A l’article del 7 de febrer vam esmentar tres de les pel·lícules que en la darrera dècada han convertit les matemàtiques en actrius amb força pes en l’argument. La més antiga i més famosa en tant que americana i oscaritzada és la que avui es converteix en protagonista de l’article aprofitant el seu passi per tv3 el proppassat divendres dia 26 de febrer.
A banda dels seus valors artístics, que aquí no comentarem, té un bon aprofitament a classe per tal com ens mostra dos usos de les matemàtiques que no acostumem a comentar ni a primària ni a l’ESO, la codificació i descodificació de missatges secrets i el seu ús com eina per a estudiar relacions, comportaments i estratègies socials, dos temes molt atractius durant l’adolescència. És possible que penseu que de tots dos es fa una presentació anecdòtica, però no és aquest tipus de presentació el que pot afavorir que la canalla de 10 a 16 anys comencin a mirar les matemàtiques amb una altra mirada? I no pot aquesta nova mirada fer-les més atractives i interessants?
Rebutjar la contribució d’una pel·lícula per superficial seria com valorar Nature i Science i menysprear Muy Interesante. Una demostració d’elitisme vàlid per a la nostra autoestima, però erroni si volem que les matemàtiques en el primer cas i les ciències en aquest darrer exemple siguin realment populars.