Tant l’examen que vaig estar corregint el cap de setmana passat com els resultats d’aquest repte confirmen el que ja he comentat més d’un cop, que si alguna part dels continguts matemàtics tenen fluixa els nostres alumnes són els temes relacionats amb l’espai i la forma. 
Al nostre país podem haver tingut un geni com Gaudí i un bon gruix d’arquitectes de nivell internacional, però la majoria de la població continuem barallant-nos amb plànols i mapes i tenim dificultat per imaginar i encara més manipular, cossos tridimensionals en la nostra ment.
Tot això ve a tomb del resultat del repte del mes que aquesta vegada ha tingut a un sol guanyador, fet que ens estimula encara més a treballar aquest apartat de les matemàtiques que per a molts adults té més una consideració de joc o entreteniment que de tema seriós.
Freddy Malapeça és un perillós assassí admirador fins a la bogeria de qualsevol sèrie de dibuixos animats, que copia estris i màquines de les desenes d’episodis que s’empassa cada dia. A més a més també n’inventa de nous per tal d’eliminar les seves víctimes de les maneres més curioses i estranyes.
Aquesta reflexió ve a tomb d’un article que vaig llegir al setembre del 2010 a la revista Science & Vie, degana de la divulgació científica a França, l’article anomenat Le cri des animaux a été mis en équation explicava com dos científics americans, James Gillooly i Alexander Ophir, havien creat un model matemàtic que era capaç de derivar els crits de qualsevol animal de la seva massa i del seu metabolisme. Explicaven que la massa de la bestiola i la seva temperatura corporal determinaven la freqüència del so, el seu ritme (crits per segon) i la seva durada. Aquest descobriment encara es feia més interessant si tenim en compte que ens podia servir per predir els sons d’animals extingits… Quedem doncs a l’espera de sentir ben aviat els crits de cacera d’aquests animalons d’ungles llargues i cervell considerable que són uns dels protagonistes principals de la saga de Jurassic Park, els velociraptors.
Un dia, en acabar la classe de matemàtiques, una xiqueta de classe em va preguntar quan era el meu aniversari. Ràpidament, com que el safareig és un esport que al nostre país té molts addictes, es van afegir uns quants alumnes més. En veure l’expectació no em vaig poder resistir a, per una banda, fer una mica la guitza amb la resposta i per altra, fer-los calcular una mica i vaig respondre dient que la data era la resposta que s’obtenia amb una potència de la qual vaig donar algunes pistes. Avui he decidit rescatar l’anècdota i ho faré donant a la informació necessària la forma d’un suposat diàleg entre l’alumna (en cursiva) i el mestre.
