Els primers dies dels períodes vacacionals tenen una funció de desconnexió i desintoxicació laboral molt clara i definida, però si la feina que fem ens agrada, com se suposa que ha de passar en el cas dels mestres, podem dedicar una part d’aquests dies a reflexionar sobre la nostra activitat. L’article d’avui és el resultat d’una d’aquestes reflexions sobre uns fets esdevinguts durant el primer trimestre i que podríem concretar en dues anècdotes puntuals però simptomàtiques.

Anem a la primera, som dimecres 19 d’octubre, i ens enfrontem a les proves d’avaluació diagnòstica de 5è. Observeu el contingut del primer exercici que tenim just aquí sota.

La resposta és aparentment senzilla, 13 d’octubre, però la gran majoria dels meus 25 alumnes i també dels de les altres classes van donar com a solució el dia 14. D’on surt l’error és obvi, de la suma entre els dos valors numèrics que trobem a l’enunciat (4 + 10 = 14). Un bon grapat d’alumnes, orgullosos del seu domini de les operacions i del fet de poder resoldre el problema amb un càlcul ràpid i senzill havien caigut de quatre grapes. La calculitis passava per davant de qualsevol reflexió.

Segona anècdota: dia 15 de novembre. Repartir un pilot considerable de papers (unes quantes centenes) en dues piles exactament iguals.
Resposta força ràpida i majoritària: comptar el fulls que formen la pila, dividir el número resultant entre dos i treure aquesta quantitat de fulls de la pila, una resposta totalment correcta però d’una ineficiència ben palesa.
Aquí van començar els problemes, en dir-los que si bé la resposta era correcta matemàticament, s’havia de millorar perquè exigia massa temps i massa operacions. Les cares de sorpresa i desencant es van agreujar quan vaig comentar que una bona idea era oblidar-nos de llapis, paper i operacions i pensar com resoldria el problema una persona que mai no hagués trepitjat una escola… Matemàtiques sense operacions, quina heretgia!
Rera una llarga espera intentant resoldre situacions semblants però amb quantitats més petites només un alumne va proposar anar agafant el fulls d’un en un i anar-los deixant en dues piles diferents. No calia saber comptar per sobre del número u, ens estalviàvem comptar dues vegades i no ens calia fer cap operació per escrit.

Davant d’aquest dos fets les preguntes que se’n deriven són clares. No estarem limitant les matemàtiques només a un seguit de càlculs que fan que els nostres alumnes es comportin com a autòmats més propers a una calculadora que a un ésser humà pensant i amb capacitat de raonar? No estarem contribuint exercici rere exercici a a fer-los anar per un camí tancat i estret amb murs a banda i banda que amb el temps els fan creure que aquell és l’únic camí possible i per tant els fem impossible aquesta espurna d’originalitat que ens permet sortir-nos-en davant d’un problema real? No estem anihilant qualsevol rastre de imaginació i creativitat?

I aquesta darrera pregunta ens porta a un vídeo que no està relacionat només amb les matemàtiques, sinó amb tota l’escola en general i que hauria de ser visió obligatòria per a qualsevol persona relacionada amb l’ensenyament. És la xerrada que Sir Ken Robinson va fer a les TED conferences el febrer del 2006. El títol és prou clar: Do schools kill creativity?