Arxiu de la categoria: Literatura

Cantautor, Història de Grècia, Literatura, Mitologia

Viatge a Ítaca de Lluís Llach

8 comentaris

Hola a tots! Avui us porto una cançó ben diferent a la que vaig publicar de 30STM, es tracta d’un clàssic de la nova cançó.

Viatge a Ítaca d’en Lluís Llach. Lluís Llach, un dels pares de la Nova Cançó (moviment que es va donar a Catalunya entre els 60 i els 70 com a protesta per al repressió de la llengua catalana durant el franquisme) va publicar aquesta cançó tan famosa que qui més o qui menys ha sentit alguna vegada i que a més és el títol del àlbum que es va publicar el 1975.

Viatge a Ítaca és un poema de Konstandinos Kavafis, un poeta grec de finals del segle XIX i principis del XX. Kavafis, tot i ser un poeta discret, Llach va quedar captivat per la seva poesia, els poemes que més li agradaven els adaptava ell mateix a partir de la traducció al català de Carles Riba. Kavafis es va fer un lloc els anys 70 entre la població catalana gràcies a l’album de Llach. Tot l’àlbum de Llach està basat en els poemes de l’escriptor grec. Va tenir un gran acolliment entre la gent, com tots els seus anteriors treballs.

 

Viatge a Ítaca ens parla sobretot de Grècia, però també sobre l’amor, la nostàlgia tot embolicat amb un aire clàssic.

[youtube width=”650″ height=”550″]http://youtu.be/TbDLLYyItDE[/youtube]

I

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,

has de pregar que el camí sigui llarg,

ple d’aventures, ple de coneixences.

Has de pregar que el camí sigui llarg,

que siguin moltes les matinades

que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,

i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.

Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca.

Has d’arribar-hi, és el teu destí,

però no forcis gens la travessia.

És preferible que duri molts anys,

que siguis vell quan fondegis l’illa,

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,

sense esperar que et doni més riqueses.

Ítaca t’ha donat el bell viatge,

sense ella no hauries sortit.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca

t’hagi enganyat. Savi, com bé t’has fet,

sabràs el que volen dir les Ítaques.

II

Més lluny, heu d’anar més lluny

dels arbres caiguts que ara us empresonen,

i quan els haureu guanyat

tingueu ben present no aturar-vos.

Més lluny, sempre aneu més lluny,

més lluny de l’avui que ara us encadena.

I quan sereu deslliurats

torneu a començar els nous passos.

Més lluny, sempre molt més lluny,

més lluny del demà que ara ja s’acosta.

I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

III

Bon viatge per als guerrers

que al seu poble són fidels,

afavoreixi el Déu dels vents

el velam del seu vaixell,

i malgrat llur vell combat

tinguin plaer dels cossos més amants.

Omplin xarxes de volguts estels

plens de ventures, plens de coneixences.

Bon viatge per als guerrers

si al seu poble són fidels,

el velam del seu vaixell

afavoreixi el Déu dels vents,

i malgrat llur vell combat

l’amor ompli el seu cos generós,

trobin els camins dels vells anhels,

plens de ventures, plens de coneixences.

Sabeu on és Ítaca? Sobre quin personatge ens parla la cançó? Què en sabeu d’aquest personatge? Com es diu el llibre que ens parla d’aquest personatge? Què enteneu per Ítaca?

Patrícia Ortiz

1r Batxillerat Llatí

General, Literatura, Mitologia

“Eurialo e Niso”, de Gang

20 comentaris

Sabeu qui són Nis i Euríal? Quin escriptor llatí i en quina obra ens en parla? Per què són protagonistes d’aquesta cançó de Gang, inclosa en l’àlbum Rosa de primavera del 1993? A més del nom, quins altres referents clàssics hi trobeu?

 

 

La notte era chiara
la luna un grande lume
Eurialo e Niso uscirono
dal campo verso il fiume.
E scesero dal monte
lo zaino sulle spalle
dovevan far saltare
il ponte a Serravalle.
Eurialo era un fornaio
e Niso uno studente
scapparono in montagna
all’8 di settembre
i boschi già dormivano
ma un gufo li avvisava
c’era un posto di blocco
in fondo a quella strada.
Eurialo disse a Niso
asciugandosi la fronte
ci sono due tedeschi
di guardia sopra il ponte.
La neve era caduta
e il freddo la induriva
ma avean scarpe di feltro
e nessuno li sentiva.
Le sentinelle erano
incantate dalla luna
fu facile sorprenderle
tagliandogli la fortuna
una di loro aveva
una spilla sul mantello
Eurialo la raccolse
e se la mise sul cappello.
la spilla era d’argento
un’aquila imperiale
splendeva nella notte
più di una aurora boreale.
Fu così che lo videro
i cani e gli aguzzini
che volevan vendicare
i camerati uccisi.
Eurialo fu bloccato
in mezzo a una radura
Niso stava nascosto
coperto di paura
Eurialo circondarono
coprendolo di sputo
a lungo ci giocarono
come fa il gatto col topo.
Ma quando vide l’amico
legato intorno ad un ramo
trafitto dai coltelli
come un San Sebastiano
Niso dovette uscire
troppo era il furore
quattro ne fece fuori
prima di cadere.
E cadde sulla neve
ai piedi dell’amico
e cadde anche la luna
nel bosco insanguinato
due alberi fiorirono
vicino al cimitero
i fiori erano rossi
sbocciavano d’inverno.
La notte era chiara
la luna un grande lume
Eurialo e Niso uscirono
dal campo verso il fiume.

Cantautor, General, Literatura, Mitologia

El Comte Arnau i els càstigs infernals

9 comentaris

Una nit de tempesta, a la vora del foc, és el moment ideal per a que els nens i no tan nens escoltin històries de por. La iaia Càndida contava la història del Comte Arnau cada dissabte, quan els seus néts van a visitar-la a Can Serra.” Nois, pel Ripollès i les comarques del voltant diuen que a les nits de pluja hi ha molta fressa a l’infern perquè és el moment que el Comte Arnau hi surt i comença a cavalcar amb el seu cavall diabòlic, li surt foc per la boca, i un seguici de gossos pels boscos. L’ombra que molts han sentit i fins i tot vist, és la seva ànima condemnada eternament a voltar per tots els que foren els seus dominis, carregat amb la monja que va ser la seva estimada.- No sentiu els lladrucs ? Nens , a dormir, són les dotze, i fins el cant del gall el tindren per ici !!!! ” Tots sortíem corrent i ens tapaven amb la vànova, cap i tot, tancàvem els ulls ben forts i esperàvem adormir-nos abans de sentir la carrera enfellonida del Comte Arnau. ” Ja més gran vaig buscar la història per saber per què hi va ser condemnat el nostre comte i vaig trobar a questes petits versos i les versions de Joan Maragall, Josep Carner:

” A L’infer me l’han donada.

per les males llambregades,

per les males calcades.

per soldades mal pagades.”


  • Quins dos fets van condemnar Hug de Mataplana, el nostre comte Arnau?
  • Per què s’ha convertit en un mite?
  • A quin personatge mitològic s’assembla? Quins dos fets contra els déus el van condemnar eternament?
  • Coneixes d’altres càstigs eterns?

Cançó popular catalana

La comtessa està asseguda,
viudeta igual,
la comtessa està asseguda
al seu palau.
Se li presenta a la cambra,
valga’m Déu val!,
se li presenta a la cambra
el comte Arnau.

-A on teniu les vostres filles,
muller lleial?
A on teniu les vostres filles,
viudeta igual?
-A la cambra són que broden,
comte l’Arnau.
A la cambra són que broden
seda i estam.

-Deixeu-me’n endur una filla,
muller lleial;
que amb mi passarà les penes
que estic passant.
-Així com les heu guanyades,
valga’m Déu val!,
tot sol com pugueu passeu-les.
comte l’Arnau.

-Quina hora és que el gall ja canta,
muller lleial?
Quina hora és que el gall ja canta,
viudeta igual?
-Les dotze hores són tocades,
valga’m Déu val!
les dotze hores són tocades,
comte l’Arnau.

Rocío, Ins. Miquel Martí i Pol
Quod sumus

Cantautor, Literatura, Llatí, Llatinismes

Auream quisquis mediocritatem

3 comentaris

Com ja sabeu, hem estat treballant Horaci i la seva pervivència en tots els àmbits, pel que fa el musical, és un tema que ha tingut molta repercussió.  L’oda (II, 10, 5) s’anomena Auream quisquis mediocritatem, que vol dir “La bonesa de viure en la mitjania”, i es refereix a la gràcia que té viure sense bens materials i aprenent a valorar les petites coses de la vida.

He trobat aquesta cançó de Morodo, Las pequeñas cosas (vid. lletra aquí) que potser ja heu escoltat, i si no, espero que us agradi! Quina relació hi veieu amb el tòpic horacià?

A més, també us pot inspirar! Mireu aquest vídeo i ho comprovareu:

Creieu que Horaci tenia raó? Potser ens podeu suggerir altres cançons que estiguin relacionades amb aquest tema tan actual i de tan antic a la vegada!

Laura Galán
2n btx. Grec i Llatí.

General, Literatura, Mitologia, Pop

“Sailing”, de Rod Stewart

1 comentari

A les Aventures de Ulisses, l’heroi d’Ítaca, després de la guerra de Troia, té un retorn de deu anys i només té un somni: tornar a les seves terres. Troba molts entrebancs i molts perills en aquest viatge de retorn per mar. D’aquí podem treure la relació que hi ha, amb l’artista anomenat Rod Stewart, que és un cantant i músic britànic, un dels artistes que ha venut més discos de música de tota la història musical de tots els temps. A ”Sailing”, parla de la navegació i del viatge i crec que es pot establir un paral·lelisme amb el viatge d’Ulisses cap a Ítaca que es mostra a les aventures d’Ulisses de l’Odissea d’Homer. Què n’opineu vosaltres? És realment Rod Stewart un altre Ulisses i Sailing la seva odissea? (vid. Cicle troià)

I am sailing, I am sailing,
home again ‘cross the sea.
I am sailing, stormy waters,
to be near you, to be free.

I am flying, I am flying,
like a bird ‘cross the sky.
I am flying, passing high clouds,
to be with you, to be free.

Can you hear me, can you hear me
thro’ the dark night, far away,
I am dying, forever trying,
to be with you, who can say.

Can you hear me, can you hear me,
thro’ the dark night far away.
I am dying, forever trying,
to be with you, who can say.

We are sailing, we are sailing,
home again ‘cross the sea.
We are sailing stormy waters,
to be near you, to be free.

Oh Lord, to be near you, to be free.
Oh Lord, to be near you, to be free,
Oh Lord.

Deka

2n de Batx. Grec

Cantautor, Literatura, Mitologia

Sabina, sempre mitològic

7 comentaris

Más de cien mentiras de Joaquín Sabina

Tenemos memoria, tenemos amigos,
Tenemos los trenes, la risa, los bares,
Tenemos la duda y la fe, sumo y sigo,
Tenemos moteles, garitos, alteres.

Tenemos urgencias, amores que matan,
Tenemos silencio, tabaco, razones,
Tenemos venecia, tenemos manhattan,
Tenemos cenizas de revoluciones.

Tenemos zapatos, orgullo, presente,
Tenemos costumbres, pudores, jadeos,
Tenemos la boca, tenemos los dientes,
Saliva, cinismo, locura, deseo.

Tenemos el sexo y el rock y la droga,
Los pies en el barrio, y el grito en el cielo,
Tenemos quintero, león y quiroga,
Y un bisnes pendiente con pedro botero.

Más de cien palabras, más de cien motivos
Para no cortarse de un tajo las venas,
Más de cien pupilas donde vernos vivos,
Más de cien mentiras que valen la pena.

Tenemos un as escondido en la manga,
Tenemos nostalgia, piedad, insolencia,
Monjas de fellini, curas de berlanga,
Veneno, resaca, perfume, violencia.

Tenemos un techo con libros y besos,
Tenemos el morbo, los celos, la sangre,
Tenemos la niebla metida en los huesos,
Tenemos el lujo de no tener hambre.

Tenemos talones de aquiles sin fondos,
Ropa de domingo, ninguna bandera,
Nubes de verano, guerras de macondo,
Setas en noviembre, fiebre de primavera.

Glorietas, revistas, zaguanes, pistolas,
Que importa, lo siento, hastasiempre, te quiero,
Hinchas del atleti, gángsters de coppola,
Verónica y cuarto de curro romero.

(estribillo)

Tenemos el mal de la melancolía,
La sed y la rabia, el ruido y las nueces,
Tenemos el agua y, dos veces al día,
El santo milagro del pan y los peces.

Tenemos lolitas, tenemos donjuanes;
Lennon y mccartney, gardel y lepera;
Tenemos horóscopos, biblias, coranes,
Ramblas en la luna, vírgenes de cera.

Tenemos naufragios soñados en playas
De islotes son nombre ni ley ni rutina,
Tenemos heridas, tenemos medallas,
Laureles de gloria, coronas de espinas.

(estribillo)

Tenemos caprichos, muñecas hinchables,
Ángeles caídos, barquitos de vela,
Pobre exquisitos, ricos miserables,
Ratoncitos pérez, dolores de muelas.

Tenemos proyectos que se marchitaron,
Crímenes perfectos que no cometimos,
Retratos de novias que nos olvidaron,
Y un alma en oferta que nunca vendimos.

Tenemos poetas, colgados, canallas,
Quijotes y sanchos, babel y sodoma,
Abuelos que siempre ganaban batallas,
Caminos que nunca llevaban a Roma.

Per realitzar l’activitat de pervivència clàssica en la música, he escollit una cançó  de Joaquín Sabina (Más de cien mentiras). M’he decantant per aquesta cançó perquè el seu compositor és el meu cantant predilecte, i a mes, sé que a les seves cançons hi freqüenten metàfores relacionades amb la mitologia.

La cançó que he escollit posa de manifest, que en aquesta societat no valorem tot el que tenim, i que malgrat tenir una immensitat de coses mai no estem satisfets, i sempre volem més. En cada un dels versos, Sabina exposa alguna de les coses que té ell  i la majoria de nosaltres (bones o dolentes) , ja sigui a nivell de societat o a nivell personal. En un d’aquests versos fa una mena de metàfora ”tenemos talones de Aquiles sin fondos”, referint-se a que molts de nosaltres tenim deutes i problemes econòmics, i que això,  representa un dels nostres punts vulnerables, així com ho era el taló per Aquiles. Així doncs, el ”gran Sabina”, en aquest petit fragment, fa una comparació relacionada amb la mitologia.

Per últim, comentar el significat de l’últim vers ”caminos que nunca llevaban a Roma”, ja que també es pot vincular amb la pervivència  clàssica. Aquest vers, fa una mica de contrast amb l’optimista dita ”Tots els camins porten a Roma”, que significa que tot acaba anant bé, i Sabina, amb el seu afany de portar la contrària, i la seva peculiaritat a l’hora d’escriure, utilitza aquesta frase per fer referència als fracassos.

Què n’opineu vosaltres?

Múnia Coll,

Ins. Pui-reig
1r Batxillerat, llatí i grec

Fado, General, Literatura, Mitologia, Pop

Nascimento de Venus

4 comentaris

S’apropa el “Día de los Enamorados”. Un dia bonic perquè la paraula amor té permís per a sortir de festa, per posar-se el seu vestit de gala i anar junts agafadets de la mà…? No, és bonic perquè sentim per dins i per fora, perquè estimem: si estimes, plores, rius, cantes, saltes…i també pateixes, perquè vius, perquè sents, perquè has sentit, perquè has estimat o simplement estimes sense demanar res, en silenci, amb paraules silencioses; potser crides i ningú t’escolta, potser esperes…però ESTIMES, i el més important , formes part de la vida !!!! Viva.

La mitologia és plena d’amistats inseparables, de parelles , de matrimonis, de relacions de tota mena…per això és viva i nosaltres encara la fem més. Tampoc podem oblidar-nos del nostre gran poeta Catul que va “cantar” a l’amor i el va fer gran:

“Odi et amo, quare id faciam fortasse requiris.

Nescio, sed fieri sentio et excrucior.”

” Odio i estimo. Preguntes, potser, com és possible.

No ho sé, però ho sento i és un patiment.”

Catul, Odes, LXXXV

Us deixo un fado sobre el nacimiento de la reina del amor, Afrodita. Disfruteu de la música i intenteu gaudir també de la lletra.

Nascimento De Vénus

Vem devagar /
Na espuma das marés /
E descobre que o melhor demim /
É mais do que aqui vês / Vem muito devagar/
Desvendar a nudez / Sons de mar, ressonãncias /
De música nas mãos e sal nos pés /
Búzio que contém / A canção dos ventos /
O ventre do poema, enrolar da vaga /
A memória da areia que me afaga /
E se estenderes a mão /
Talvez possas tocar, digo talvez /
O coracão azul cobalto aladamente /
O nó que enreda o sonho e tu não vês.

Rosa Lobato de Faria – Ricardo J. Dias

EL NAIXEMENT DE VENUS

Vine a poc a poc
a l’escuma de les marees
i descobreix que el millor de mi
és més del que veus ací.
Vine molt a poc a poc
a descobrir la meva nuesa
sons de mar, ressons
de música a les mans i sal als peus.
Cargol que té
la cancó dels vents,
el ventre del poema, enrotllar de l’onada
la memòria de la sorra que m’acarona.
I si allarguessis la mà
potser podries tocar, dic potser
el cor blau cobalt que batega,
el nus que enxarxa el meu somni i tu no veus.

Rocío Poyato
Institut Puig-Reig

Cantautor, Etimologia, General, Literatura, Mitologia, Rock

Alicia, d’Enrique Bunbury

1 comentari

Alicia és una meravellosa cançó del cantant Enrique Bunbury. En el vídeo podreu escoltar-la amb un preciós muntatge fet amb escenes de la pel·lícula de Disney, Alice in Wonderland. Inicialment fou una cançó pensada i composada per a que formés part d’un dels discos de la seva antiga banda, els ja coneguts Héroes del Silencio, però finalment ha estat publicada al seu àlbum recopilatori com a solista Pequeño cabaret ambulante de l’any 2000.

[youtube]https://youtu.be/9juFRIYqLRk[/youtube]

Alicia sortilegio de babia
en el fondo del espejo.
Alicia ni supone ni piensa,
con la luna por cerebro.
Alicia en su pensamiento
tirando del hilo de su enredo.
Alicia en el laberinto
sin minotauro me llama Teseo.
Alicia es siempre tan breve
que ya ha terminado.
Alicia dice que te quiere
cuando ya te ha abandonado.
Alicia expulsada
del país de las maravillas.
Para Alicia hoy
es siembre todavía.
(Alicia, viajando entre lunas,
de charla con musarañas.
Alicia tejiendo las nubes
con tela que nunca se acaba.)
Alicia sortilegio de babia
en el fondo del espejo.
Alicia ni supone ni piensa,
con la luna por cerebro.
Alicia es siempre tan breve
que ya ha terminado.
Alicia dice que te quiere
cuando ya te ha abandonado.
Alicia expulsada
del país de las maravillas.
Para Alicia hoy
es siempre todavía.

Ja heu mirat el vídeo? Ja heu llegit la cançó? Què us sembla? Com us imagineu Alicia? Quins referents clàssics hi heu detectat?
Què simbolitzen?…

Com podeu adonar-vos en llegir la lletra, la cançó tracta d’ una noia especial anomenada Alícia, que viu la vida a la seva manera, sense prestar atenció a a les normes que la societat ens imposa, adquirint el seu propi criteri i la seva pròpia visió de les coses, dels sentiments… És per això que és “expulsada del país de las maravillas” ja que com a persona sincera i autèntica que és, no forma part de la societat on tothom és igual. Les lletres de les cançons d’Enrique Bunbury són sempre enigmàtics i farcides de metàfores. En una entrevista del significat d’aquesta cançó va dir el següent: “Alicia…, en cambio, más que representar a una mujer o un prototipo, retomando el personaje de Lewis Carroll, encarna la imaginación sin límites, la pérdida de los sueños al abandonar la infancia y la adolescencia”.

Amb quin personatge de la mitologia clàssica relacionaria-ho a aquesta Alícia tan particular? En quin moment de la cançó fa referència a un mite de la cultura grecoromana? Com s’escriu Alícia en grec i què significa? El significat del seu nom té alguna relació amb la personalitat de l’Alícia de Bunbury i també, amb l’Alícia de Charles Dodgson, més conegut com Lewis Carroll? I parlant del pseudònim de Lewis Carroll… sabeu d’on prové?

Rebeca Sánchez
2n de Batxillerat de Grec i Llatí

General, Literatura, Mitologia

“Els contes i els mites”

1 comentari

Hola a tothom, sóc Rocío i des de el nostre bloc “Quodsumus” us enviem una cançó molt bonica de tema totalment mitològic i a més relacionat amb els contes populars , en aquest cas “Alícia en el país de les meravelles”. La cancó pot servir , a més de treballar els mites que hi surten, per donar idees de treballs de recerca. Trobeu la relació?
La traducció és més o menys aquesta . És un tema de Kristi Stassinopoulou i està en grec modern.

Στίχοι: Κρίστη Στασινοπούλου
Μουσική: Στάθης Καλυβιώτης
Πρώτη εκτέλεση: Κρίστη Στασινοπούλου

Ένα χρυσοστόλιστο χαλί όλο κεντήματα
Μου έφερε ένας φίλος από την ανατολή
Γυάλιζαν παράξενα τα κρόσια και τα νήματα
Με μια γοητεία μυστική…

Έτσι όπως το χάζευα μια νύχτα με πανσέληνο
ʼνοιξαν τα υφάδια του μια πόρτα κρυφή
Σαν κλωστούλα τρύπωσα στα μεταξένια χρώματα
Βρέθηκα σε χώρα μαγική…

Στον Υφαντόκοσμο αν μπεις
Πράγματα θαυμάσια θα δεις
Και σαν την Αλίκη μες στη Χώρα των Θαυμάτων
Γλυκά θα περιπλανηθείς!

Στον Υφαντόκοσμο αν μπεις
Δύσκολα την έξοδο θα βρεις
Και χωρίς το μίτο της Αριάδνης, στο λαβύρινθο
Για πάντα θα παγιδευτείς!

Μες στο χρυσοστόλιστο χαλί με τα κεντήματα
Ήλιοι λαμπεροί σε μάθανε με φως
Θάλασσες σε πνίγουν μες στα χρυσαφένια κύματα
Κι όλο σου γελάει ο Θεός…

Κένταυροι, μονόκεροι, γοργόνες και νεράϊδες
Ότι φανταστείς εδώ είναι αληθινό
Όνειρα που υφαίνονται σε αργαλειό ουράνιο
Μέσα στο δικό σου το μυαλό…

Στον Υφαντόκοσμο αν μπεις
Πράγματα θαυμάσια θα δεις
Και σαν την Αλίκη μες στη Χώρα των Θαυμάτων
Γλυκά θα περιπλανηθείς!

Στον Υφαντόκοσμο αν μπεις
Δύσκολα την έξοδο θα βρεις
Και χωρίς το μίτο της Αριάδνης, στο λαβύρινθο
Για πάντα θα παγιδευτείς!

Món dels teixits

Una catifa brodada amb fils d’or

Em va portar d’orient un amic

Brillaven estranyament els serrells i els fils

Amb una brillantor secreta…

Així que badava una nit de lluna plena

I els petits serrells van obrir una porta secreta

En fer-se un forat als petits fils als colors sedosos

Vaig trobar-me en un país màgic…

Si entres al Món del Teixits

Veuràs coses meravelloses

I com l’Alícia al País de les Meravelles

Dolçament vagaràs.

Si entres al Món dels Teixits

Difícilment trobaràs la sortida

I sense el mite de l’Ariadna, al Laberint,

Seràs atrapat per sempre!

Amb la catifa brodada amb fils d’or

Sols brillants t’ompliran de llum

Mars t’ofegaran amb ones daurades

I Déu t’ho somriurà tot…

Centaures, unicorns, gorgones i nereides,

Tot el que puguis imaginar aquí es farà realitat

Somnis teixits amb un telar celestial

Dins de la teva ment...

Si entres al Món del Teixits

Veuràs coses meravelloses

I com l’Alícia al País de les Meravelles

Dolçament vagaràs.

Se entres al Món dels Teixits

Difícilment trobaràs la sortida

I sense el mite de l’Ariadna, al Laberint,

Seràs atrapat per sempre

Cantautor, Història, Literatura, Mitologia, Pop

Ο ΕΦΙΑΛΤΗΣ ΤΗΣ ΠΕΡΣΕΦΟΝΗΣ / ΨΥΧΗΣ “El malson de Persèfone”

12 comentaris

Bon temps per a tothom ! Sóc Rocío i m’encanten el llatí i el grec i la seva cultura. Intento que els meus alumnes els coneguin i els estimin també. Hi ha una cançó de Sofia Segarra que es diu “La meva àvia” i diu coses tan boniques com aquestes: “el meu home abans de morir em va dir, que quatre coses us havia de ensenyar: primer estimar la terra, després estimar la llar, estimar la llengua, estimar el català…”.

Quan comença el curs , els hi poso: primer quenden bocabadats, després comencen a preguntar, i aquests perquès m’encanten ja que els porten, sense que s’adonin, a les “entranyes” de la cultura clàssica… Les seves preguntes esperen les meves respostes, però poc a poc, ells troben les seves respostes… És fantàstic!!!

He trobat una cançó en grec modern que es diu “El malson de Persèfone”; la música és meravellosa, però el vídeo ja en direu…

Εκεί που φύτρωνε φλισκούνι κι άγρια μέντα
κι έβγαζε η γη το πρώτο της κυκλάμινο…
τώρα χωριάτες παζαρεύουν τα τσιμέντα
και τα πουλιά πέφτουν νεκρά στην υψικάμινο!

Κοιμήσου Περσεφόνη
στην αγκαλιά της γης,
στου κόσμου το μπαλκόνι
ποτέ μην ξαναβγείς!

Εκεί που σμίγανε τα χέρια τους οι μύστες,
ευλαβικά πριν μπουν στο θυσιαστήριο…
τώρα πετάνε αποτσίγαρα οι τουρίστες
και το καινούργιο παν να δουν διϋλιστήριο.

Κοιμήσου Περσεφόνη
στην αγκαλιά της γης,
στου κόσμου το μπαλκόνι
ποτέ μην ξαναβγείς!

Εκεί που η θάλασσα γινόταν ευλογία
κι ήταν ευχή του κάμπου τα βελάσματα…
τώρα καμιόνια κουβαλάν στα ναυπηγεία
άδεια κορμιά σιδερικά παιδιά κι ελάσματα.

Κοιμήσου Περσεφόνη
στην αγκαλιά της γης,
στου κόσμου το μπαλκόνι
ποτέ μην ξαναβγείς!

Aquesta actuació és de Spiros Sakkas.

Rocío
professora de grec i de llatí
Institut Puig-Reig

P.S.:  Hola sóc de nou Rocio i des del nostre bloc Quod sumus us convido a llegir amb atenció aquesta traducció del “Malson de Persèfone“. Veritablement, us imagineu a la nostra Persèfone mirant des d’un balcó i observant els seus voltants? què pensaria? Estaria contenta, agafaria una depressió, o lluitaria pel seu món? què ens diria a nosaltres, mortals?

Allí, on el poliol i la salvatge menta van créixer
i la terra va germinar el primer cicle,
ara els pagesos regategen pel ciment
i els ocells cauen morts als forns.

Dorm, Persèfone
en els braços de la Terra,
al balcó del món
no sortiràs mai més…

Allí on els místics es donaren la mà
amb respecte a l’entrar al lloc sagrat,
ara els turistes llencen burilles
i miren fixament la nova refineria de benzina.

Dorm, Persèfone
En els braços de la Terra,
al balcó del món
no sortiràs mai més…

Allí on el mar fou beneït
i el belar de les cabres fou una pregària,

ara els camions duen a les drassanes
cossos buits, nens fets de trossos de metall i xapa.

Dorm, Persèfone
en els braços de la Terra,
al balcó del món
no sortiràs mai més…