Arxiu de la categoria: Folk

L’Odissea dels Catarres

Els Catarres també tenen una cançó intitulada Odissea en el seu nou disc BIG BANG.  Primer era una cançó dedicada a la gent que viatja i coneix altres cultures, però després han incorporat la gent que vol viure coses noves: començar una empresa, tenir un fill… La cançó diu que pots fer-ho sense por i que sempre tindràs al costat els que t’estimen.

Quines referències clàssiques hi trobeu? Per què creieu que li han posat el nom d’Odissea? Quina relació té amb l’Odissea d’Homer? Què és una odissea?  Quina és la seva odissea?

Oualid Anzaoui

1r Batxillerat Grec

I hate you but I love you de Russian Red

 Russian Red és una cantautora poc coneguda i que personalment admiro molt.Té una cançó que és una de les meves preferides i casualment la cançó és diu ‘I hate you but I love you’ (T’odio però t’estimo).

El títol de la cançó és semblant al famós inici del Carmen,85 de Catul ‘Odi et amo’ que diu:

 Odi et amo. quare id faciam fortasse requiris

nescio, sed fieri sentio et excrucior.

Catul, 85

També hi ha moltes cançons referides a aquest tòpic literari,com aquesta cançó:

O aquesta altra de Jóhann Jóhannsson:

P.D.: Odio amarte, de Ha Ash

Odi et amo d’Omnia:

Odi et amo d’Elizaveta:

Odi et amo d’Ista:

  • En coneixeu més?
  • Creieu que és possible odiar i estimar alhora?

Mariona Cava i Ruiz-Llatí,
4t ESO LLatí Optativa 3

Coriolà, un grup de música de Premià de Mar

Caius Marcus Coriolanus, tot i que no es pot confirmar 100% la seva existència, es diu que va ser un general romà del segle V a.C. Va ser exiliat de Roma per haver prohibit repartir el blat als plebeus. Havent estat els  seus enemics es va unir a els volscs i va passar a conspirar en contra de Roma.

Coriolà s’acomiada de la seva familia i marxa a l’exil·li

A les portes de la ciutat de Roma va ser detingut per la seva dona, Vetúria,  i la seva mare, Volúmnia, que el van convèncer per retirar-se. Coriolà va cedir i, d’aquesta manera, els volscs el van titllar de traïdor.

Vetúria i Volúmnia suplicant a Coriolà que torni a Roma i deixi de conspirar en contra

Coriolà és un grup de música pop i folk de Premià de Mar. Guanyadors del Premi Joventut al concurs Sona 9. Els inicis d’aquest actual grup de música es remunten a l’any 2011. Carles Chacón s’acabava de quedar a l’atur i va haver de buscar la manera de reinserir-se al mercat laboral. Ell mateix diu que Coriolà va nèixer a partir d’una crisi personal. En aquest, cas, en Carles va reprendre la seva passió adormida per la música. En aquesta entrevista els veiem parlant del seu primer disc, “El debut” al lloc dels seus origens, Premià de Mar i al següent àudio podem escoltar-ne una altra del Premià Notícies:

Aquest 15 d’agost de 2014 van fer un concert al fòrum romà d’Empúries, tot i que aquests calamars a la romana no siguin massa romans!

[youtube width=”550″ height=”450″]https://www.youtube.com/watch?v=fCLIDFybyaA[/youtube]
de las catástrofes surgen oportunidades, y esas oportunidades dan pie a acontecimientos que hacen mejor el momento, el tiempo y el paisaje.

 

I també els hem pogut veure tocar per les festes de la Mercè!

Igual que Caius Marcus Coriola després de ser desterrat va provar coses noves, en el cas de Carles Chacón aquest va passar a dedicar-se a la música i en el cas de Coriolà va unir-se a l’enemic.

Components del grup:

  • Carles Chacón (voz, guitarra, mandolina, teclados)
  • Xavier Oró (bajo, programaciones)
  • Mikel Oró (bateria)
  • Ismael “Viru” Valero (teclados, guitarra)
  • Xabi Oró (guitarra eléctrica)

Concert 2014

 

No us perdeu els seus concerts!

Judit Giménez
2n Batx. Grec i Llatí
Institut Premià de Mar

Calypso, de Suzanne Vega

En cap moment podràs dubtar dels coneixements i la cultura de Suzanne Vega, la cantautora americana famosa pel seu estil musical eclèctic basat en el folk tradicional i la seva veu dolça: les seves lletres són pràcticament considerades poesia. Ens ofereix un referent clàssic directe i explícit amb la seva cançó Calypso, de l’any 1987.

Solitude Standing, l’àlbum més aclamat de la seva longeva carrera, ens dona hits clàssics com Luka o Tom’s Diner, entre d’altres. Al tracklist trobem la cançó ja mencionada, Calypso, escrita des del punt de vista de la nimfa quan va deixar anar a Ulisses després de mantenir-lo captiu durant set anys.

“Calypso és mencionada a la primera pàgina [de l’Odissea d’Homer] i ningú torna a parlar sobre/amb ella, ni tan sols per comprovar com està. Jo recordo haver-me sentit així, per això he escrit aquesta cançó des del seu [Calypso] punt de vista.”

La cançó explica des de la vida de Calipso abans de l’arribada d’Ulisses fins quan ell marxa, els seus sentiments, emocions i opinions, ja que tots aquests no surten a l’Odissea. Vega ens enfoca una part més humana i real de Calipso, com se sentia sola a Ogígia i quant molt estimava Ulisses. Ens relaciona la llegenda amb vivències personals i sentiments passats, el que ens fa sentir la cançó d’una manera més real.

Aquest apunt és més un recordatori d’aquesta cançó, la qual ja té un article al bloc d’aula Aracne  que va ser escrit fa uns anys. Però, opino que aquestes cançons tan clarament clàssiques s’han de recordar més usualment!

Enllaço un vídeo de YouTube amb la cançó i un conjunt d’imatges d’obres d’art dedicades a la nimfa protagonista d’aquest article, la lletra sota.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=uC8cpXMl4LM[/youtube]

My name is Calypso
And I have lived alone
I live on an island 
And I waken to the dawn
A long time ago
I watched him struggle with the sea
I knew that he was drowning
And I brought him into me
Now today
Come morning light
He sails away
After one last night
I let him go.

My name is Calypso
My garden overflows
Thick and wild and hidden
Is the sweetness there that grows
My hair it blows long
As I sing into the wind
My name is Calypso
And I have lived alone
I live on an island
I tell of nights
Where I could taste the salt on his skin

Salt of the waves
And of tears
And though he,pulled away
I kept him here for years
I let him go

My name is Calypso
I have let him go
In the dawn he sails away
To be gone forever more
And the waves will take him in again
But he’ll know their ways now
I will stand upon the shore
With a clean heart

And my song in the wind
The sand will sting my feet
And the sky will burn
It’s a lonely time ahead
I do not ask him to return
I let him go
I let him go

Coneixíeu el mite de Calipso? I també, sabeu d’on prové el seu nom?

Àlex Aguilera
1r de Batxillerat D

“Helen and Cassandra” de Al Stewart

Al Stewart és un cantant, compositor i músic del folk-rock escocés.  Aquesta canço pertany al cicle troià i crec que podríem establir un paral·lelisme amb el gènere grec de l’èpica. Què n’opineu.

According to the myths and legends
At the fringes of our memory
Paris stole the queen of Sparta
And carried her across the sea
As they fled, he never dreamt
That he held the world in his grip
Helen, the face that launched a thousand ships
Helen, the face that launched a thousand ships

From Mycenae comes Agamemnon
And the Greeks of the city-states
Laden with their bronzen weapons
They’re waiting at the Trojan Gates
As the arrow flies and Achilles falls
Does she raise the wind to her lips?
Helen, the face that launched a thousand ships
Helen, the face that launched a thousand ships

It’s funny how the story lingers
It’s probably a myth of course
A whisper in the ear of Homer
Perhaps there never was a horse
She could have turned the head of Paris
With the gentle sway of her hips
Helen, the face that launched a thousand ships

Oh Cassandra, what did you know
You who bring bad news wherever you go
You had the gift to see the future
From Apollo so it’s said
And he made no one believe you
When you would not share his bed
Oh Cassandra, what did you see
As you walked the lonely road of your certainty
Gazing at the ruined city
That your warnings could not save

Oh Cassandra, so still and so graveCassandra
The Bronze Age kingdoms tumble
The cities fade one by one
The walls of Mycenae crumble
The Dark Age has begun
And the truth is lost in the ancient dust
Yet the memory forever persists
Of Helen, the face that launched a thousand ships
Helen, the face that launched a thousand ships

Com podeu veure aquesta cançó està plena de referents clàssics sobretot de la Ilíada.  Sabeu qui és Cassandra? I Helèna?  Trobeu algun altre referent clàssic?

Irina Balart
2n Batx. Grec

“I Speak Because I Can”, de Laura Marling

Laura Marling es una cantautora d’origen anglès que es centra en la música folk i folk alternatiu.

A la discografía de Marling (4 àlbums d’estudi amb només 22 anys!), s’hi  poden trobar referències a la cultura clàssica. Destaca la seva capacitat per relacionar les seves experiències personals amb la  mitologia fins  que la cançó arriba a un punt on l’emissor desconeix de qui està cantant.

En aquesta cançó, I Speak Because I Can, Marling explora la psicologia i mentalitat de Penèlope i com es va sentir quan Ulisses la va deixar per anar a la guerra de Troia.

 

My husband left me last night,
Left me a poor and lonely wife,
I cook the meals and he got the life,
Now I’m just old for the rest of my time.
For he, Oh he, oh my.

En aquest vers, Laura està parlant òbviament de com Ulisses va anar a viure aventures mentre que Penèlope  es quedava a casa i havia de mantenir-se sola i fidel, esperant-lo.

 

Never rode my bike down to the sea,

Never finished that letter I was writing,

Never got up and said anything,
Worthy, for he, for my.

Aquí es troba un important paralel·lisme de “la carta que mai no va acabar” amb el llenç que Penèlope teixia de dia i descosia de nit, tot assegurant als seus pretendents que quan l’enllestís escolliria, entre ells,  un nou marit.

 

When you’re running up the highway,
Singing I’m the king, the king of you all.
When you look back to where it started,
I’ll be there waving you on.

Aquest és un altre paral·lelisme, referenciant els sentiments de resignació i acceptació per part de Penèlope cap a Ulisses guanyant la guerra “ella estarà animant-lo”, així com Marling seguirà estimant l’home que l’ha deixat.

 

[youtube]http://youtu.be/qnrI5RsZEdc[/youtube]

(Lletra completa)

(Altres cançons sobre Penèlope)

L’affaire Sofia, Els Amics de les Arts

Χαίρετε! Salvete!

Heu sentit mai a parlar d’Els Amics de les Arts? Potser els recordareu per cançons com L’home que treballa fent de gos o Monsieur CousteauAra us faré cinc cèntims dels origens i la trajectòria d’aquesta banda.

Els Amics de les Arts és un grup de música d’origen barceloní i format als voltants del 2005.  Els integrants són quatre amics amb ganes de compartir la seva passió per la música i la composició amb un toc d’humor i experiències vitals. Per fer-nos una idea del seu èxit, només cal veure la llista de premis que han recollit des del seu inici i comprovar que està considerada la millor banda de folk-pop en català, i és que així és com l’han anomenat molts dels experts en aquest àmbit, tot i que ells es defineixin com a banda de gènere electrònic i  pop d’autor. Us recomano que feu un cop d’ull al seu últim treball, Espècies per catalogar, i que si us hi animeu, escolteu tota la seva discografia, ja que les seves cançons estan repletes de vida, amor, alegria i fins i tot de cultura clàssica. És per això que he triat aquesta cançó, L’Affaire Sofia, en la qual s’esmenten alguns dels filòsofs més importants de l’antiga Grècia. Us adjunto la cançó i la seva lletra perquè ho pugueu comprovar vosaltres mateixos.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=Q0XOKT0trow[/youtube]

Una parella lingüística,
una oportunitat
d’enterrar l’affaire Patrícia,
fer dissabte emocional.

Una estona en cada idioma,
trenar una conversació,
jo t’ensenyo, tu m’ensenyes
i ens ensenyem tots dos.

Ella era nascuda a Grècia, bressol de grans pensadors.
De Parmènides a Sòcrates, d’Aristòtil a Plató.
I jo que desconeixia tots aquells senyors estranys,
me’ls imaginava amb barba i fotent gestos molt grans.

Vaig provar d’impressionar-la
fent un Google d’amagat:
“Llull, Pujols, Ramon Sibiuda”.
Cap dels tres li van sonar.

Tot mostrant-me l’erotisme
potencial del català,
va dir: “Joan, vull que m’ensenyis
a millorar el pronunciar”.

I si haguessis vist com reia intentant dir cotó fluix,
hagués dit “Despertaferro!” l’almogàver que hi ha en tu.
Amic meu, si mai t’hi trobes no t’ho pensis ni un segon
i que la filosofia ens ensenyi a veure el món.

Em va preguntar en què creia
mentre s’empassava el fum
i entrant a una indie disco
vaig citar, es veu, un tal Hume:

“Només crec en el que veig jo
i només us veig a vós”.
Quan començo amb formalismes
és senyal que estic nerviós.

Va dir: “La teva oratòria deixa molt a desitjar.
Sovint val més un silenci. Sovint val més actuar”.
I entomant aquella màxima amb el màxim de dignitat,
jo vaig collir l’ego de terra i ella es va posar a ballar.

I com ballava!
Que tot de cop, el cercle es quadrava.
I quan Song2 de Blur sonava,
xiuxiuejant d’Epicur em parlava.

Mentre pujàvem l’escala
del seu pis, va deixar anar:
“Ara tu tries la trama,
tot flueix, deixa’t portar”.

I vaig dir: “Fem de viure una festa,
fem-ho abans de fer-nos grans
que demà serà impossible,
que demà ja serà tard”.

I per un cop les paraules, l’exacta combinació,
van esdevenir alquímia, van dissoldre la raó.
Vaig descartar tots els dubtes plenament il·luminat
quan li vaig veure tots els prismes: bé, bellesa i veritat.

I amb Schopenhauer
vam acabar en un afterhour.
I tot parlant de Schopenhauer
vam acabar en un afterhour.

Un petó, ja era de dia,
en un carreró del Born,
feliçment, tot condemnant-nos
a buscar l’etern retorn.

 Si us heu fixa’t bé, algunes de les paraules les he marcades en negreta, ja que com he comentat abans, en aquesta cançó apareixen alguns dels filòsofs més grecs més reconeguts. No sentiu curiositat per saber qui eren? 

Parmènides, conegut com a Parmènides d’Elea, va ser un filòsof presocràtic, és a dir, anterior al filòsof grec Sòcrates. Sabem que va escriure un extens poema de 154 versos dividit en dues parts i un proemi (part d’un discurs, d’una obra, que serveix d’introducció). La primera part es titulava via de la veritat i la segona, via de l’opinió.

Sòcrates era un filòsof grec nascut a Atenes, del qual no hi ha una definició clara de qui va ser i què va fer durant la seva vida. Sembla ser que tenia un gran interès pel coneixement de l’home en general. 

Aristòtil va ser un filòsof grec, nascut a la ciutat d’Estagira. Juntament amb Plató és el filòsof més important de l’antiguitat i un dels més importants de tota la història de la filosofia. Va fundar la seva pròpia escola, el Liceu, on es duien a terme investigacions relacionades amb la ciència de la naturalesa.

Plató, conegut amb aquest sobrenom tot i que el seu nom vertader fos Aristòcles, era un filòsof grec nascut a Atenes, creador d’un sistema filosòfic que el converteix, probablement, en el filòsof més influent de tota la història. Totes les seves obres, excepte una, estan escrites en forma de diàleg.

Epicur, va néixer a Samos. Era un filòsof grec fundador de l’anomenada escola del Jardí i de l’epicurisme, on no només s’efectuaven investigacions filosòfiques, sinó que també era el lloc de reunió i de convivència d’amics (inclosos dones i esclaus) que compartien unes mateixes idees. Epicur entenia la filosofia com a investigació de la felicitat humana.

I per completar del tot la recerca, em podríeu ajudar a resoldre aquestes qüestions?

  • Un dels versos de la cançó fa referència a un crit de guerra que s’emprava abans d’entrar en combat durant l’època medieval. Em sabríeu dir quin és i quina és la seva traducció en català medieval?
  • Us he parlat d’uns dels filòsofs més importants de l’època grega. Me’ls podríeu ordenar cronològicament, des del més vell al més jove?    
  • Dos d’ells pertanyien al mateix cercle d’amics, ¿qui eren?
  • A la cançó apareixen dos personatges més, Hume i Schopenhauer. Què tenen en comú amb els personatges grecs?

Espero que hàgiu gaudit tant de la cançó com ho he fet jo. Estaré ben atenta als vostres comentaris i respostes! 

Ens anem veient, companys! 

MARINA SALAS ZAMORA

Institut Albéniz de Badalona 

Bob Dylan i els clàssics

El món clàssic és ben present en l’obra del músic i poeta nordamericà Bob Dylan i així es pot corroborar en el primer volum de les seves memòries Chronicles (ed. Simon & Schuster) en què confessa haver llegit a casa d’uns amfitrions a Nova York, Ray Gooch i Chloe Kiel, Els dotze Cèsars, lectures de Tàcit, les cartes a Brutus, L’Estat ideal de la democràcia, El general atenès, la marxa sobre Alexandre el Gran, De natura deorum (que erròniament l’atribueix a Sòfocles!), Ovidi… Admira sobretot Tucídides i Tàcit, i també es confessa lector de Robert Graves.

Fa un paral·lelisme entre el món antic i l’actual, “l’amor sempre és un principi democràtic. És un assumpte grec. Un professor universitari em va dir si llegeixes llibres sobre l’antiga Grècia ho sabràs tot sobre la història d’Amèrica”. També estableix paral·lelismes amb Roma però en sentit invers “Amèrica no era l’Imperi romà.

Preocupat per la caiguda dels grans imperis, en Bob Dylan hi podem trobar ecos virgilians i una forta petjada de l’Ars amatoria d’Ovidi.

Bob Dylan fa una referència explícita de l’ Ars amatoria d’Ovidi a Thunder On The Mountain dins “Modern Times” (2006):

Una altra cançó del mateix àlbum, “Workingman’s Blues #2”, amb un fort rerafons polític i social però amb format de balada d’amor. El poeta Cliff Fell en un article publicat el 2006 en el diari Nelson Mail hi va detectar grans similituds amb Epistulae ex Ponto d’Ovidi.

El professor Richard F. Thomas de la Universidad de Harvard va fer una investigació més profunda en l’interès de Dylan per Ovidi en su publicació The Streets of Rome: The Classical Dylan, publicat a Oral Tradition i encara va trobar més semblances amb Ovidi.

També podem trobar referències ovidianes a “Ain’t Talkin”, “Spirit on the Water” i “The Levee’s Gonna Break”.

Ens ajudes a acabar de fer la recerca i explicitar els ecos clàssics, especialment ovidians, en les cançons de Bob Dylan?