Salvete!
El 2007 vaig fer un viatge per Europa i un dels llocs que vaig visitar va ser aquest amfiteatre tan ben conservat.
Sabríeu dir-me quina ciutat vaig visitar per veure aquest amfiteatre? Hi ha un article a El fil de les Clàssiques que el tracta. És una bona pista!
Valete!
Eva Serrano
4t ESO Llatí
Fa més d’un mes, els alumnes de 4rt d’ESO del INS Isaac Albéniz van fer un viatge a Londres. En una de les seves visites pels carrers de la ciutat anglesa, van trobar una inscripció en una de les façanes dels edificis. Aquest edifici està situat molt a prop del Museu d’Història i de Traflagar square. Com podeu veure, a la part superior (on se situa l’arquitrau) hi ha una inscripció en llatí que diu:
” Anno decimo Edwardi Septimi Regis Victoriae reginae cives gratissimi MDCCCCX ”
[Foto cedida per l’alumna Irene Berdún ]
Si ens centrem en l’anàlisi d’aquest edifici, podreu veure que està format per una gran façana amb tres gran portalades. Aquestes portalades estan decorades amb tres arcs de mitja volta sostinguts per sis columnes d’ordre jònic. A sobre d’aquestes columnes hi ha uns arquitraus decorats amb uns finestrons cecs, és a dir, sense vidre. És a sobre de tot això, que es troba la inscripció. Podríeu traduir-la per saber quin és el seu significat? Té alguna cosa a veure amb la història del Regne Unit? (Us podeu ajudar si llegiu la sinopsi de la pel·lícula W.E de la directora i cantant Madonna). A més, podríeu dir-me quin nom rep aquest edifici i quina importància té per a la ciutat?
Irene i Jordi Berdún Pérez
4rt ESO i 2n de Batxillerat
Cracòvia com a escenari del pas d’any? Fred assegurat i la sensació d’estar allunyada del món llatí que tenim tan proper… Tanmateix us puc ben assegurar que hi he trobat molt més que això, en aquesta bella ciutat polonesa: Chopin de banda sonora, la devoció al Papa Woytila present a cada racó, Copèrnic com a rei absolut de la zona universitària, però sobre tot la calidesa d’una gent amable i acollidora que contraresta amb el seu caliu la fredor d’un entorn sovint massa inhòspit. Ells m’han parlat de la verge moreneta de Czestochowa que sembla que és un dels motius pels quals hi ha qui ens diu “polacos” a nosaltres i pel que fa a la llengua, que de vegades també s’addueix com a motiu d’aquesta denominació, us puc assegurar que no s’assembla gens al català… Per cert, el polonès és una llengua indoeuropea? Si és així, recordeu a quina branca pertany? Amb quin alfabet s’escriu i per quin motiu? Quan i per a qui es va començar a escriure el polonès en lloc de la llengua de cultura per excel·lència, és a dir, el llatí?
I a part d’aquesta referència lingüística -us preguntareu- ¿quin lloc tenen aquestes reflexions en el nostre bloc clàssic? Doncs bé, fins i tot en aquest racó de món no romanitzat, en la història del qual no trobem traces de dominació romana, la influència clàssica m’ha sortit a l’encontre i és que, encara que hi hagi qui ho dubti, el llatí i el grec es troben a la base de la cultura occidental en el seu conjunt. En el muntatge que us presento a continuació podreu trobar els següents àmbits:
Do widzenia!
TERESA
Fa 4 anys, vaig fer un creuer per la Mediterrània, i una de les parades va ser Cartago que jo coneixia per la cançó de Franco Battiato, Delenda Carthago. Fa temps, a classe de llatí, vàrem parlar de Cartago i les seves ruïnes, i em vaig comprometre a fer-ne un article.
Cartago és una ciutat de Tuníssia, a uns 10 km de Tunis. Originàriament Cartago va ser una colònia fenícia, fundada, segons la tradició, l’any 814 aC per la llegendària Dido o Elisa, que havia fugit de Tir.
Sabeu el mite? Busqueu-lo i comenteu!
La ciutat estava constituïda d’unes muralles de les quals és difícil reconstruir les fronteres. Després de la destrucció de la ciutat el 146 aC, quan va ser reconstruïda, no va tenir muralles, i va romandre així fins al 424 dC, en què es va decidir de fortificar-la davant l’increment dels atacs berbers i el perill dels bàrbars. Aquesta muralla encara es conserva en part.
Cartago tenia un doble port a la península mateix, protegit per una illa anomenada Cothon que va donar nom al port. Una part del port fou utilitzada després per la colònia romana i va portar el nom de Mandracion o Portus Mandracius.
La ciutadella o Byrsa no era gaire lluny, i seguia el fòrum i els carrers ascendents (sota domini romà, el principal era la Via Salutaris), que es dirigien cap allò que sota domini francès va ser el turó de Sant Lluís, al cim del qual hi ha una capella dedicada al rei Lluís IX de França.
Antigament dalt del turó hi havia el temple d’Esmun o d’Esculapi, on de vegades es reunia el senat. A la ciutat hi havia diversos temples dedicats als déus púnics i, més tard, romans. A l’oest hi havia uns banys (les Thermae Gargilianae; les principals, les d’Antoní, eren situades prop del mar), un circ i un amfiteatre.
Si us hi fixeu, les meves fotografies són d’aquí dels banys d’Antoní.
L’aqüeducte venia des del Jabal Zaghwan i no se sap si fou inicialment púnic o bé no es va construir fins al període romà. També tenia un teatre. Les restes d’un majestuós edifici (el més gran de la ciutat) que no s’ha pogut identificar podrien ser un temple dedicat a Celestis. No gaire lluny de la ciutat, al nord-oest, es va fundar un establiment que es va dir Neàpolis i que va esdevenir el suburbi de Megara, Magar o Magàlia, que podria ser l’actual al-Mersa.
Si podeu viatgeu a Cartago, almenys amb aquest documental, us encantarà!
Aïda Espasa
4t ESO Optativa 2
Hola a tothom,
Aquest estiu m’he passejat per un país estranger on mai m’hauria imaginat trobar-me tantes referències llatines. En una ciutat veïna hi vaig trobar un pub que es deia “Tempus fugit”. Llàstima que aquell dia no portava la càmera i no vaig poder fotografiar l’enorme cartell amb un rellotge preciós que ens indicava aquest pas del temps inevitable i alhora la necessitat de gaudir-ne. I jo n’he gaudit força perquè malgrat estar en un país de pluja, he tingut bastants dies de bon temps. Us donaré unes quantes pistes i algunes fotografies perquè em digueu de quina ciutat es tracta i quins fets històrics importants hi van passar. Quan veieu les fotografies ho tindreu força fàcil.
Aquestes primeres restes no us diran gran cosa, però sapigueu que es tracta d’una col·lecció que podem trobar al jardí d’un Museu on hi ha moltes més restes arqueològiques. L’estàtua de l’inici que no us porti a error, ja que no és d’època romana.
En el mateix jardí podem veure la resta d’aquesta fortalesa. Això vol dir que en aquesta ciutat hi havia una legió de manera permanent. Quina era? Aquesta foto potser us podrà ajudar.
I aquí teniu la columna sencera: 
Ja sé que no és de gaire ajuda, però aquí van unes pistes més. La legió va arribar amb l’emperador Adrià quan va visitar la ciutat l’any 122, però abans hi havia arribat la famosa legió que va desaparèixer, la novena. Això era entre el 71 i el 74 dC.
Com tota ciutat romana també tenia el seu Decumanus, tal i com ens mostra la següent fotografia:
Per acabar, dir-vos que en aquesta ciutat hi van morir dos emperadors i en va ser proclamat com a tal un altre. Quins van ser i en quin moment? L’última fotografia us ajudarà.
El nom en llatí de la ciutat era Eboracum. L’origen d’aquesta paraula no és llatí, ni tampoc pertany a una llengua romànica i el seu significat és “lloc de l’arbre del teix”.
A veure com vam les vostres investigacions. D’entrada sembla difícil però estic convençuda que ho trobareu ràpidament. Heu de contestar totes les preguntes: de quina ciutat estem parlant? Quina és la legió que hi estava instal·lada durant un període de la història de l’Imperi Romà? I quins són els emperadors que hi van morir i el que en va ser proclamat?
Ànim i poseu-vos a investigar que aviat començarem les classes i ens hi hem de tornar a acostumar.
Núria
Èbria de bellesa natural i d’infinitud mítica, no puc acabar la narració del meu periple per aquests racons hel·lènics (I, II, III, IV) sense una petita reflexió sobre la realitat actual d’aquest país ple de contradiccions, integrades en la seva immensa bellesa i el seu passat indispensable per a la societat occidental.
Hem vist l’atzur del mar, els vestigis dels ancestres de la nostra civilització, ensumat l’alè homèric i gaudit de l’amabilitat dels seus habitants, però el paisatge quedaria inacabat si no m’allunyés del món clàssic per recordar l’empremta bizantina que acaba de conformar l’esperit d’aquest país. I una bona mostra és el monestir de Sant Geràsim (Αγιος Γεράσιμος), que encara es troba en procés de reconstrucció després d’un terratrèmol (la història es repeteix…). La policromia exhuberant de les seves parets i la devoció amb què els fidels seguien les lletanies del clergue davant el sepulcle amb les relíquies de sant baró ens recorden que han passat moltes coses des de la democràcia de Pèricles i l’imperi d’Alexandre…
Aquesta clara evolució ha deixat una petja profunda, per exemple, en el ric folclore popular, que hipnotitza el visitant amb el ritme de la seva música i la varietat de les seves dances. Jo, al menys, mai m’he pogut resistir a afegir-me a la fila per ballar un bon kalamatianós.
“I la crisi què? El daltabaix econòmic es deu notar”- és la pregunta que més m’han fet en tornar. Què voleu que us digui? A Cefal·lònia hi ha qui prefereix eludir el tema, també m’he trobat algú confortat pel fet que Espanya, Itàlia i Portugal anem en camí d’acompanyar-los en la desgràcia…
És cert que ens vam trobar enmig d’una vaga de taxistes força salvatge, que a la televisió apreixien tertulians enfrontats sobre les mesures del govern per fer front a la fallida. Moltes propostes – em va semblar entendre- se centraven en la necessitat de regular certs sectors on l’economia submergida ha fet estralls. Amb tot, si us he de ser sincera, aquest estiu Grècia m’ha tornat a enamorar, com sempre, i us ben asseguro que mil vegades em robarà el cor quan torni, perquè m’és impossible passar gaire temps lluny d’aquest racó de món. A no ser que la crisi ho impedeixi, a vosaltres o a mi, val la pena tornar als orígens. I és que continuo pensant que Grècia som tots i, si no, què hi faríem nosaltres ensenyant al jovent la llengua i la cultura de la Grècia clàssica?
Com a Colofó, us proposo ubicar en aquest Google Maps les etapes del meu viatge amb un explicació del que es pot trobar a cada indret. Inseriu també l’enllaç a l’article corresponent.
Mostra De itinere: Κεφαλλονιά en un mapa més gran
TERESA
Ιθάκη… Sí, ja he fet la meva visita a Ítaca, ja he complert. Espero que el meu viatge continuï estant ple d’experiències i ple de coneixences i prego que sigui llarg, però em sento com si hagués complert una etapa. Segurament és només una qüestió d’edat, però m’agrada mirar-m’ho amb un cert lirisme. Què és la vida sinó un poema inacabat?
Vathí, la capital d’Ítaca
És aquest un racó de món amb molt d’encís. Les seves costes no tenen res a envejar a les illes veïnes; el caràcter porós del seu relleu la forneix de grutes, una d’elles anomenada també de les Nimfes, si bé no tan espectacular com la de Melissani; fins i tot és possible que el palau d’Odisseu es trobés a Cefal·lònia i no aquí, a prop d’Stavros (Σταυρός) com semblen apuntar les darreres excavacions. Cal recórrer-la i gaudir-ne, tant si hi busquem les petges d’Odisseu com si no.
Com que les paraules ja les posa el poeta i els acords el músic, aquí us deixo algunes imatges evocadores per fer-vos-en una idea.
Fixeu-vos que al final hi ha un exercici en el qual queda palesa la presència del mite homèric en tots els àmbits de la vida itaquesa.
TERESA
Després de la visita a Argostoli, la capital, i d’un refrescant passeig per les illes veïnes, explorem Cefal·lònia a la recerca de referents clàssics.
Tal com queda palès al primer article d’aquesta sèrie, el principal referent que percebem a l’ambient és el món mític relacionat amb el reialme d’Odisseu, però crec que hi ha dos indrets ben diferents que caldria remarcar també: la cova de les Nimfes i la domus d’Escala (Σκάλα).
A la part central de la costa est de l’illa, a prop de Sami (Σάμη), es troben la gruta i el llac de Melissani (Μελισσάνη), un paratge d’extrema bellesa lligat des d’antic al culte de divinitats de la natura. L’estructura extraordinària d’aquesta cova oberta acull un llac d’aigües blavíssimes amb una fondària de fins a 39 m, que val la pena visitar de la mà dels barquers experts que n’expliquen la història i els detalls més curiosos. Les excavacions que s’hi han realitzat han obtingut nombroses troballes, la majoria dels segles IV i III aC, que testimonien el culte al déu Pan i les Nimfes.
Després d’admirar els extraordinaris colors de l’aigua canviant de tonalitat a mercè de la incidència dels rajos solars a través de l’immens forat obert que li fa de sostre, us puc ben assegurar que m’estranya gens que se l’anomeni popularment “La cova de les Nimfes”. Els esperits de la natura han d’estimar aquest indret per força…
Més al sud, a l’extrem meridional de Cefal·lònia, la localitat d’Escala allotja les restes d’una vil·la romana del segle III dC decorada amb uns interessants mosaics de temàtica diversa. Un amable però poc entès vigilant acull els visitants i els guia a través del jaciment, tot i que la bona voluntat que mostra no és suficient per aclarir els dubtes concrets que se’ns puguin presentar sobre els diferents espais i el contingut dels mosaics. Sembla que l’efecte d’un terratrèmol, un incendi o la construcció d’una església cristiana va moure les restes i és difícil reconèixer l’estructura original de la construcció, no obstant l’estat de conservació del paviment és suficient per fer-nos una idea de la seva importància. S’hi poden recórrer sis estances i els mosaics més destacables representen, en un cas, l’enveja atacada per feres salvatges i, en l’altre, una escena de sacrifici envoltada de textos en grec clàssic.
Divinitats de la natura i evidències històriques d’època romana, en els dos casos es fa present la força irresistible dels fenòmens tel·lúrics que han donat forma a una geografia fragmentada, testimoni de la insignificància de l’ésser humà enfront de la totpoderosa Gea.
TERESA
L’àmbit insular grec sol ser identificat amb les illes de l’Egeu, amb l’animada Míconos (Μύκονος) o la bella Santorini (Σαντορίνι) com a bandera, també és fàcil trobar viatgers que han experimentat la varietat d’alguna illa més gran, sobretot Creta (Κρήτη), però no tants són conscients dels tresors que amaga el Jònic. La costa més occidental de Grècia allotja set illes, anomenades en conjunt heptanès, que van de la septentrional, Corfú (Κέρκυρα), fins a Citera (Κύθιρα), la més meridional, tot passant de nord a sud per Paxos (Παξοί), Lefcada (Λευκάδα), Ítaca (Ιθάκη), Cefal·lònia (Κεφαλλονιά) i Zacint (Ζάκυνθος). Més exhuberants que les seves germanes orientals, a exepció de Citera, semblant a Creta, és fàcil comprendre el delit d’Odisseu per tornar a la seva pàtria -sigui quin sigui el seu emplaçament exacte-, beneïda per la fertilitat de les seves oliveres i vinyes, així com la frondositat dels boscos.
Σπαρτοχώρι (ΜΕΓΑΝΗΣΙ – MEGANISI) [Foto: Josep Lario]
Paga la pena, doncs, en un viatge a Cefal·lònia, fer un periple en vaixell per les illes més properes per gaudir del paissatge des del mar. Si no es té la sort de poder fer-ho lliurement en un bot governat per un mateix, és imprescincible, si més no, contractar un creuer anomenat de les tres illes, que ens portarà a Lefcada i dos dels seus illots, Meganisi (Μεγανήσι) i Escorpió (Σκoρπιóς), a l’hora que ens permetrà capbussar-nos al blau Jònic des del vaixell.
Per a qui a hores d’ara es pregunti el perquè del títol de l’article, cal dir que respon a la sensació que vaig experimentar en capbussar-me en una platja recòndita d’Escorpió, propietat privada de la família del magnat grec Aristoteles Onassis. Se’m fa increible pensar que tota una illa pugui esdevenir seu d’una sola família, però no vaig poder evitar sentir-me una intrusa en aquelles aigües i aquella sorra, que en principi haurien de ser de tots. Des del mar es pot contemplar l’embarcador, on de tant en tant deuen recalar els iots de les celebritats, i la carretera que porta directament a les tres mansions que conformen el paisatge urbanístic: les dels dos fills, Cristina i Alex, i una tercera a l’altra banda de l’illa per a la vídua Jacquelin. Una quarta edificació serveix d’allotjament al nombrós servei, és clar, que són els que hi passen més temps.
Sí, ja sé que la història de la nissaga del famós armador grec és una mostra que “els rics també ploren” i de família mal avinguda amb personatges desgraciats víctimes dels interessos més obscurs. No tenen massa a envejar als protagonistes dels cicles mítics de què beuen les tragèdies gregues, és cert. Però no deixa d’impactar-me, o potser indignar-me, -i més en un moment de crisi com l’actual- comprovar com viu l’altra meitat…
En fi, per no acabar amb aquesta reflexió agredolça, també us he de dir que si teniu tanta sort com jo, podreu topar-vos amb una autèntica trirrem solcant les aigües com el mateix rei d’Ítaca en el navili manllevat als feacis. No tenia rems i els tripulants anaven vestits amb texans, però els ulls de la proa eren inconfusibles i el nom encara més: Η ΟΔΥΣΣΕΙΑ.
TERESA
Mar blau, platges arrecerades, sol radiant i el so de les cigales rabioses per la calor de l’estiu hel·lènic. Vet aquí Cefal·lònia i Ítaca, vet aquí el Jònic. No vingueu a aquestes illes a cercar tràfec, aglomeracions, o turistes despistats com els que vénen a buscar paella, flamenco o toros a les nostes costes. Tampoc hi busqueu, però, grans jaciments arqueològics perectament conservats i amb plafons informatius de la seva rellevància històrica, ni museus ben fornits de troballes classificades amb precisió per tal de permetre al visitant comprendre millor la història local. Jo penso que el viatger que arriba a aquestes costes ha de saber trobar la màgia dels mites, al temps que retrobar-se a ell mateix gràcies a una natura plaent i a l’amabilitat d’una gent ferotgement orgullosa dels seus orígens. En definitiva, em refereixo al viatge a Ítaca de Cavafis i Llach, i mai no gosaria pensar que puc expressar-ho millor que ells…
Com a mostra, la visita a Argostoli, la capital de l’illa, on vam arribar gràcies a un senyor a qui vam aturar per preguntar la ubicació de la parada d’autobús, però al cotxe del qual ens vam trobar, sense saber com, de camí cap a la ciutat. Durant el trajecte, la conversa va fluir espontàniament -els grecs, dignes descendents dels grans filòsofs, són bons comunicadors- i el nostre guia improvisat va fer una sentida lloança de la seva terra i la seva gent. Passant per sobre el tema de la crisi, va mostrar-se orgullós d’haver estudiat grec clàssic, però queixós de l’actitud del jovent actual que es mostra reticent a aprofundir en les dificultats del precedent de la seva llengua. Després de donar-me indicacions sobre els racons de visita obligada -que posteriorment van resultar molt més útils que els prospectes turístics-, va afirmar rotundament que el principal atractiu de la seva illa era el fet de ser la pàtria Odisseu. Davant la meva perplexitat -no era rei d’Ítaca? vaig exclamar-, va aparèixer un somriure condescentdent al seu rostre i va desplegar un seguit d’hipòtesis, per a ell certeses, que ho demostraven. Si non é vero é ben trobato i el seu grec modern desgranant arguments em sonava a música.
El museu arqueològic d’Argostoli consta de dues sales amb vitrines ben il·luminades però amb una manca evident d’informació sobre la catalogació de les peces, amb l’exepció de les principals, que van acompanyades d’un plafó explicatiu. A principi de curs trobareu un muntatge fotogràfic amb un exercici de recapitulació dels temes de civilització, però aquí us deixo les peces que considero més significatives.
Trobareu més informació al web oficial del museu, disponible únicament en grec i italià.
TERESA