Tag Archives: Patrimoni

L’Erectèon i les Cariàtides

L’Erectèon (en grec Ἐρέχθειον) és un edifici situat a l’Acròpoli d’Atenes, i data de finals de segle V aC, en plena era de Pèricles (precisament qui va encargar l’obra a Mnèsicles, l’arquitecte). L’Erectèon és l’últim temple grec erigit a l’Acròpoli d’Atenes i s’emmarca dins el primer període clàssic de finals de segle V aC (475-323 aC), entre el final de les guerres mèdiques, la guerra contra els perses (499-479 aC) i la mort d’Alexandre el Gran. El seu nom és en honor d’ Erecteu, antic heroi mític i el primer rei d’Atenes. L’Acròpoli va ser reconstruïda per ordre de Pèricles , principal estrateg grec de l’època clàssica, inductor de la renovació d’Atenes després d’haver estat assolada pels perses.

L’Erècteon va ser dedicat als dos déus principals d’Atenes (Atena i Posidó) i a tres personalitats de la història de la ciutat (Erecteu , primer rei d’Atenes de qui pren el nom, i Cècrops, llegendari primer rei d’Àtica, i la seva filla Pàndrasos , considerada inventora del teixit).

La seva estructura és bastant peculiar respecte a la majoria de temples grecs de l’època a causa de la seva adaptació a la irregular geografia de l’Acròpoli. Tot i això, té tots els elements propis dels edificis d’aquest estil: les columnes dels pòrtics nord, est i oest són d’ordre jònic, mentre que al pòrtic sud es dóna un fenomen curiós en l’arquitectura grega: les cariàtides. La llegenda diu que deriva de la ciutat de Cària (Καρυές), a Lacònia, que després de la batalla de les Termòpiles es van aliar als perses; quan aquests van ser derrotats i expulsats, la ciutat va ser arrasada, els homes massacrats i les dones empresonades i condemnades a dur les més pesades càrregues.

Es diu que el temple custodiava l’olivera que va fer créixer Atena i que va fer que fos escollida com la protectora de l’Àtica. A més, a prop de l’entrada al temple hi ha una escletxa que els atenesos consideraven com el forat del qual Posidó va fer brollar aigua salada.

Sabeu on és la cariàtide que falta al Museu de l’Acròpoli d’Atenes?

Per acabar, i sense faltar a l’esperit de treball dels aràcnids, vull mostrar la pervivència de les cariàtides com a elements constructius i decoratius, la primera imatge és de Londres i la segona de Chicago:

A Madrid hi ha l’edifici de les Cariàtides:

I per acabar, un exemple molt més proper, concretament a Barcelona:

Cariàtides a la Casa Rafael Puig

M’ajudeu a localitzar-ne més?

Arnau Lario Devesa

2n Batxillerat

La veu de la reconstrucció històrica catalana

4 Replies

Avete aràcnids!

Sóc l’Arnau Lario, de 2n de Batxillerat, i us vull presentar el meu treball de recerca: Reconstrucció històrica, un nou nivell d’empatia.

10585763_639487886148228_954396801_o

A vegades pot ser difícil estudiar la llengua i la cultura de societats que fa molt de temps que es van enfonsar a la pols del temps, i dóna la sensació d’estar intentant entendre la manera de fer de fantasmes, de persones il·lustres que mil·lenis enrere van exhalar el seu últim sospir, però que morts i tot encara conserven la seva grandesa.

Així doncs, què podem fer per ficar-nos a la pell dels grans pensadors i militars de l’antiguitat? Jo tinc la resposta: reconstrucció històrica!

Pels que no sàpiguen què és la reconstrucció històrica és la recreació d’ambients, vestits, costums i eines d’èpoques antigues, sigui de l’època que sigui. Un exemple n’és la Magna Celebratio, el festival al qual espero que assistiu aquest any. Aquí teniu algunes fotos per tal que us en feu una idea:

La “legio” romana a la Magna Foto de Barcino Oriens

Mostra de cosmètics a la Magna Foto de Barcino Oriens

Ara passo al meu TR. Aquest consisteix en un bloc, l’enllaç del qual trobareu aquí, on recullo opinions d’experts en la matèria (acadèmics, membres de grups de reconstrucció històrica, treballadors de museus…), escric fitxes dels diferents festivals i grups de reconstrucció històrica a Catalunya i faig reportatges de la meva pròpia experiència en la matèria. Feu-hi una ullada, espero que us sigui d’ajuda si mai treballeu sobre aquest tema o busqueu informació sobre la Magna, els grups que hi participen, les activitats que s’hi fan…

Per acabar, voldria demanar la vostra col·laboració. Estic fent una enquesta en el marc del TR, i necessito que ompliu el formulari que trobareu a continuació. No necessitareu més de tres minuts, i m’ajudeu a millorar el treball.

Loading…

Arnau Lario Devesa

2n Batxillerat

Emporiae MMXIV A.D: Des de Grècia i Roma fins a l’actualitat

11 Replies

El nostre coneixement històric no seria el mateix sense la ingent tasca de tants arqueòlegs, traductors i estudiosos en general de totes les èpoques que s’han deixat la pell per desxifrar textos, principals fonts del coneixement. Alguns d’aquests erudits són molt coneguts, com ara Jean-François Champollion, però d’altres romanen en l’anonimat. Per això, jo no he dubtat a recórrer a les fonts escrites de dos autors clàssics: Estrabó i Tit Livi. Si volem conèixer millor les nostres arrels, una part important de l’entrellat que ens ajuda a refer el trencaclosques del passat són els textos històrics, geogràfics i literaris que ens han deixat els autors antics.

Aquest viatge als nostres orígens culturals el concretarem a Empúries, una fita important en la història de Catalunya.

Imatge de la Neàpolis grega d’Empúries

Els textos d’Estrabó i Tit Livi ens guiaran en el recorregut.

ESTRABÓ va ser un geògraf grec, que va néixer a Amàsia, actual Turquia, a mitjans del segle I a.C. i va morir l’any 20 a.C. Va estudiar a Nisa de Cària, on va tenir per mestres el retòric i gramàtic Aristodem de Nisa el jove, el filòsof Xenarc de Selèucia i Tirannió.

Imatge d’Estrabó en una miniatura medieval

En les seves descripcions, Estrabó dóna especial importància a la moralitat, els costums, els usos, la religió, les institucions, el clima, la producció econòmica… Pel que fa a les fonts, l’autor grec es basa en obres d’altri. En l’apartat de les Gàl·lies esmenta, per exemple, Polibi, Homer i Juli Cèsar. Per a l’apartat de la Hispania Citerior, va recórrer a Marc Vipsani Agripa, comandant de la flota romana, i a l’historiador grec Timàgenes. Estrabó va completar la seva formació amb viatges per Grècia, Itàlia i Hispania. Va compondre uns Records històrics (‘Ιστορικά ὑπομνεύματα), però la seva obra més coneguda i extensa -en què jo centraré part de la meva tasca- és Geografia (Γεωγραϕικά).

L’obra principal d’Estrabó és extensa; conté disset volums, que recullen tot el coneixement geogràfic que els grecs tenien sobre el Mediterrani. Probablement, l’obra es va començar a publicar el 20 aC i es va acabar el 23 dC, l’últim any de la vida de l’autor. La Geografia conté també molts detalls històrics. En el primer llibre dels disset que constitueixen l’obra, Estrabó justifica la seva aportació, les fonts que utilitza i també fa defensa d’Homer, autor de la Ilíada i l’Odissea. Precisament, aquesta darrera obra relata el viatge del seu protagonista, Odisseu, pel Mediterrani, des de Troia, fins a Ítaca, passant per molts indrets de la mar Mediterrània.

A continuació, us presentaré un fragment de les Γεωγραφικά d’Estrabó que és important per al nostre coneixement de la ciutat grega d’Empúries i, en especial, per endinsar-nos en la vida dels seus habitants. Cal tenir present que les ruïnes ens permeten reconstruir fins a un límit el passat històric, però els textos amplien el coneixement de tot allò que no és arquitectònic: l’àmbit civil, el funcionament intern, el sistema judicial de la comunitat.

ESTRABÓ, Γεωγραϕικά III, 4, 8-9

αὐτὸ δ᾽ἐστὶ Μασσαλιωτῶν κτίσμα, ὅσον τετταράκοντα διέχον τῆς Πυρήνης σταδίους καὶ τῶν μεθορίων τῆς Ἰβηρίας πρὸςτὴν Κελτικήν: κα ὶαὕτη δ᾽ἐστὶ πᾶσα ἀγαθὴ καὶ εὐλίμενος. ἐνταῦθα δ᾽ἔστι καὶ ἡ Ῥόδη πολίχνιον, [p. 217] Ἐμποριτῶνκτίσμα, τινὲς δὲῬοδίων φασί: κἀνταῦθα δὲ καὶ ἐν τῷ Ἐμπορίῳ τὴν Ἄρτεμιν τὴν Ἐφεσίαντιμῶσιν: ἐροῦμεν δὲ τὴν αἰτίαν ἐν τοῖς περὶ Μασσαλίαν. ᾤκουν δ᾽οἱ Ἐμπορῖται πρότερον νησίον τι προκείμενον, ὃ νῦν καλεῖται παλαιὰ πόλις, νῦν δ᾽οἰκοῦσι νἐν τῇ ἠπείρῳ. δίπολις δ᾽ἐστὶ τείχει διωρισμένη, πρότερον τῶνἸνδικητῶν τινας προσοίκους ἔχουσα, οἳ καίπερ ἰδίᾳ πολιτευόμενοι κοινὸνὅμως περίβολον ἔχειν ἐβούλοντο πρὸς τοὺς Ἕλληνας ἀσφαλείας χάριν, τῷχρόνῳ δ᾽εἰς ταὐτὸ πολίτευμα συνῆλθον μικτόν τι ἔκτε βαρβάρων καὶἙλληνικῶν νομίμων, ὅπερ καὶ ἐπ᾽ ἄλλων πολλῶν συνέβη. ῾ρεῖ δὲ καὶ ποταμὸς πλησίον, ἐκ τῆς Πυρήνης ἔχων τὰς ἀρχάς, ἡ δὲ ἐκβολὴλιμήν ἐστι τοῖς Ἐμπορίταις. λινουργοὶ δὲ ἱκανῶς οἱ Ἐμπορῖται.

Γεωγραϕικά, Geografia, Estrabó.

Versió catalana

Empúries és una fundació dels massaliotes, que està situada a dos-cents estadis del Pirineu i dels límits entre la Ibèria i la Cèltica. I és una terra tota feraç i té bons ports. Aquí hi ha, també, Roses, una petita ciutat pertanyent als emporitans; alguns, però, la fan una fundació dels rodis. Aquí, com a Empòrion, veneren Àrtemis Efèsia pels motius que explicaré en parlar de Massàlia.

Primerament els emporitans ocupaven un illot situat davant mateix de la costa, el qual avui anomenen Paleàpolis, però actualment viuen a la terra ferma. Empòrion és una ciutat doble separada per una muralla, ja que abans tenia per veïns alguns indicetes que, malgrat que es governaven amb independència, per raons de seguretat volgueren tenir un clos emmurallat comú amb els grecs, però doble, separat per una muralla mitgera. Però, amb el pas del temps, s’uniren en un sol estat configurat a partir de lleis bàrbares i de lleis gregues, tal com ha passat a molts altres llocs.

A prop hi corre un riu que té les seves fonts al Pirineu, i la seva desembocadura serveix de port als emporitans. Aquests són força bons artesans del lli.

El món segons Estrabó

Segons el text d’Estrabó, els dos recintes que hi havia a Empúries, l’iber i el grec, estaven separats per una muralla, Les prospeccions arqueològiques per trobar la ciutat ibera, habitada pels indicetes, no s’ha trobat i els experts especulen sobre quina pot ser la muralla de separació. Amb el pas del temps, els dos recintes es van convertir en una sola ciutat que, segurament, convivia sota les lleis iberes i gregues. Tanmateix, com que l’alfabet iber no s’ha desxifrat (només es coneix el so de les grafies), tampoc no es coneix el contingut de les inscripcions que ens han arribat. Justament, les excavacions a Empúries han permès trobar monedes iberes amb la inscripció Untikesken, que podria referir-se a la ciutat Indika.

Pel que fa al recinte grec, cal distingir entre la primera fundació, Paleàpolis, que avui és Sant Martí d’Empúries, i la posterior, Neàpolis, que actualment no està habitada, sinó que forma part del conjunt arqueològic d’Empúries. Precisament l’església de Sant Martí d’Empúries està situada sobre el temple d’Àrtemis Efèsia, deessa de la caça.

Els massaliotes (colons foceus que habitaven Massàlia, l’actual Marsella) també adoraven Àrtemis Efèsia. De fet, no hem d’oblidar que els emporitans eren una avançada, en el Mediterrani occidental, dels foceus. També hem de saber que el temple d’Àrtemis a la ciutat d’Èfes, a l’Àsia Menor, és considerada una de les set meravelles del món antic.

El riu que passa a prop d’Empúries, segons comenta Estrabó, és el Fluvià. Actualment, aquest riu ha desviat la seva desembocadura a causa dels sediments que ell mateix anava dipositant.

TIT LIVI va ser un historiador romà que va viure en l’època d’August, nascut el 59 a. C. a Patavium (Pàdua). Probablement va rebre l’educació en aquesta ciutat, per un gramàtic, que li va ensenyar a escriure en grec. Finalment, va apendre d’un rhetor l’eloqüència política i jurídica.

Imatge de Tit Livi

L’autor d’Ab Urbe Condita tenia conviccions republicanes fermes. Tanmateix, va ser un gran amic i protegit d’August. Segons Tàcit, aquest últim l’anomenava pompeià (partidari de Pompeu). La seva obra més destacada fou Ab Urbe Condita, en la qual es narra la història de Roma des de l’any 753 a.C. fins a la mort de Drus Major, l’any 9 d.C. És una obra on es mesclen els fets ordenats cronològicament amb la narració literària.

L’obra de Tit Livi no és del tot original, sinó que és un compendi d’informació extreta de fonts d’altres historiadors; és, doncs, una obra d’obres. Com que era de Pàdua i, d’altra banda, no havia fet carrera política, no podia accedir als escrits oficials de Roma. Per tant, mai no va arribar a comprendre plenament el funcionament del govern del regne, la república i l’imperi romà. Una altra característica de la seva obra és que mai no intentava narrar la història políticament, sinó que pretenia comprendre els successos des de la psicologia dels personatges, descrits a partir d’un tret de caràcter principal. Per exemple, Anníbal apareix com a prototip de perfídia. D’altra banda, la seva obra manca d’un dels requeriments bàsics perquè pugui ser considerada completament històrica: l’objectivitat. En Ab urbe condita, enalteix Roma i vol recuperar, després de dues guerres civils, el patriotisme llatí i, per tant, l’amor cap a August. Precisament és el seu afecte cap a Roma el que el porta a fer autocensura: omet detalls negatius per a la imatge de la ciutat i d’alguns dels seus dirigents.

El seu estil és poètic i clàssic. Va intentar acostar la prosa històrica a la poesia a través d’un tractament especial del passat i del seu estil particular. Per exemple, Tit Livi té una inclinació cap al patetisme quan descriu les emocions dels protagonistes.

Finalment, cal dir que l’obra Ab Urbe Condita va tenir una notable pervivència, però dels 142 llibres que conté, només alguns s’han conservat (35). Els contemporanis de l’autor van fer resums i sumaris de l’obra (Epitomai i Periochae) que han arribat fins a nosaltres i que ens permeten saber l’estructura que va seguir Tit Livi en la redacció de la seva obra mestra.

Tot seguit, us presentaré un fragment de l’obra Ab Urbe Condita, de Tit Livi, que complementa el d’Estrabó. La informació que ens aporta l’escriptor llatí se centra més en el comerç entre grecs i ibers i la seguretat de la ciutat grega.

TIT LIVI. Ab Urbe condita, 34, 9, 1-10

[9] Iam tunc Emporiae duo oppida erant muro diuisa. unum Graeci habebant, a Phocaea, unde et Massilienses, oriundi, alterum Hispani; sed Graecum oppidum in mare expositum totum orbem muri minus quadringentos passus patentem habebat, Hispanis retractior a mari trium milium passuum in circuitu murus erat. tertium genus Romani coloni ab diuo Caesare post deuictos Pompei liberos adiecti. nunc in corpus unum confusi omnes Hispanis prius, postremo et Graecis in ciuitatem Romanam adscitis. miraretur qui tum cerneret, aperto mari ab altera parte, ab altera Hispanis tam fera et bellicosa gente obiectis, quae res eos tutaretur. Disciplina erat custos infirmitatis, quam inter ualidiores optime timor continet. partem muri uersam in agros egregie munitam habebant, una tantum in eam regionem porta imposita, cuius adsiduus custos semper aliquis ex magistratibus erat. nocte pars tertia ciuium in muris excubabat; neque moris causa tantum aut legis sed quanta si hostis ad portas esset et seruabant uigilias et circumibant cura. Hispanum neminem in urbem recipiebant: ne ipsi quidem temere urbe excedebant. ad mare patebat omnibus exitus. porta ad Hispanorum oppidum uersa nunquam nisi frequentes, pars tertia fere cuius proxima nocte uigiliae in muris fuerant, egrediebantur. causa exeundi haec erat: commercio eorum Hispani imprudentes maris gaudebant mercarique et ipsi ea quae externa nauibus inueherentur et agrorum exigere frvctvs volebant. Huius mutui usus desiderium ut Hispana urbs Graecis pateret faciebat.

La disciplina era molt important en el funcionament de la ciutat grega d’Empúries. Segons Tit Livi, una tercera part dels ciutadans feia guàrdia durant la nit; a la porta de la ciutadella s’hi instal·lava un magistrat que la vigilava i controlava el pas d’accés entre el recinte grec i l’iber. Tit Livi explica, en un altre punt de l’obra, que, damunt de la ciutat ibera, Cèsar hi fundà una colònia per als seus soldats veterans ja retirats (49 aC). Aquesta fundació va ser, immediatament, convertida en municipi i va integrar la ciutat grega. A partir d’aquest moment, la denominació Ἐμπόριον deixa pas a Emporiae.

A banda de la seguretat, que era molt important, en la vida d’Empúries la relació amb els indicetes també es basava en el comerç. Els habitants de la ciutat grega intercanviaven productes amb els seus veïns. Aquests, com que no dominaven la navegació, només podien disposar dels productes grecs a través d’allò que els emporitans els subministressin. I als emporitans els arribaven mercaderies per mar, entre elles l’estàtua d’Asclepi, que va ser esculpida a Lesbos. Precisament el déu de la medicina, fill d’Apol·lo i de Coronis, va tenir culte a Empúries; es va construir un temple consagrat al déu i un santuari annex per als malalts, on aquests acudien per curar-se.

Imatge de l’Asclepièon

Aquí ha acabat el nostre passeig a través de les fonts, que ens han descobert Empúries.

Us atreviu a passar a majúscules les dues primeres línies del fragment d’Estrabó (fins a εὐλίμενος)?
Podeu fer l’anàlisi morfosintàctica i la interpretació històrica de la primera frase del text de Tit Livi?
Quines divinitats eren venerades a Empúries? Expliqueu la seva relació amb la ciutat.

Pau Molar Vilà

1.2 Institut Isaac Albéniz

El primer emperador de Roma: August

19 Replies

August és una figura molt interessant de la història de l’Imperi romà, i la seva biografia també: Nascut a Roma el 23 de setembre del 63 aC, nebot i hereu de Juli Cèsar, va entrar als cercles de poder amb la mort del seu pare adoptiu el 44 aC. Des de l’any 31 aC va governar l’imperi de facto, tot i que fins a l’any 27 aC no va rebre el títol de prínceps de la República per part del Senat.

Amb els seus aliats Marc Antoni i Lèpid va lluitar contra els assassins de Cèsar fins el 42 aC, quan els van vèncer a la batalla de Filipos (Grècia). Llavors es van repartir el domini de l’Imperi: Octavi es va quedar amb les dues províncies d’Hispània, Itàlia i la Gàl·lia, Marc Antoni es va quedar la part oriental i Lèpid les províncies africanes, el graner de Roma d’aleshores.

Un cop Octavi va haver derrotat Sext Pompeu, l’últim enemic que li quedava, el 36 aC va derrocar Lèpid i va declarar la guerra a Marc Antoni. La resolució del conflicte va arribar aviat: el 2 de setembre de l’any 31 aC, la flota octaviana va vèncer Antoni i Cleòpatra a Actium.

Un cop va tornar a Roma, es va trobar amb el mateix problema que Juli Cèsar 15 anys enrere: canviar l’estructura de la República capa un orde monàrquic sense tocar els drets adquirits pel poble 500 anys enrere. Però se’n va sortir, i el 16 de gener del 27 aC el Senat li va atorgar el títol d’August.

Va ser llavors quan va iniciar una campanya massiva de publicitat per netejar la seva imatge i donar legitimitat al seu govern. Va utilitzar diversos recursos:

Un intens programa d’obres públiques (publica magnificentia). Va construir edificis funcionals com ara aqüeductes i un immens rellotge de sol, però sobretot obres representatives com ara el fòrum d’August o el teatre de Marcel. August mateix parla en un informe dels 82 temples que féu construir en un any. En són un altre exemple les quatre columnes que hi ha a l’actual Centre Excursionista de Barcelona, que formaven part del temple dedicat a aquest emperador.
Va cuidar la seva imatge i va donar la sensació que compartia el seu poder amb el Senat. S’autoproclamà princeps senatus, president del Senat, títol que ja se li havia concedit anteriorment i que tan sols el designava com a primus inter pares, el primer entre iguals.
Es va erigir en el curador dels bons costums, i va promulgar la seva intenció de tornar a l’antic modus vivendi, a les tradicions ancestrals. A més, era considerat el curator morum (cuidador dels costums).
Va utilitzar la literatura com a element de propaganda: Autors com Ovidi, Virgili o Tit Livi, entre altres, van dedicar les seves obres (Eneida, Ab urbe condita…) a engrandir i dignificar la figura d’August, a més de legitimar el seu poder polític. Per exemple, a l’opera prima de Virgili es relaciona la gens Iulia amb Venus i Mart, a més dels troians, de manera que August quedava com un descendent dels fundadors de Roma i amb orígens divins.

De la seva política, tant civil com militar, en van derivar anys de prosperitat econòmica i pau a tot l’imperi (el que és conegut com pax augusta), i se’l considera un puntal de la romanització gràcies, en part, a la seva reorganització de les províncies, al canvi de l’estructura al govern d’aquestes i al repartiment de terres a les desenes de milers de soldats llicenciats.

Va morir a Nola, Nàpols, el 19 d’agost del 14 dC, data que enguany hem commemorat (amb menys efusió del que m’hauria agradat) de diferents maneres, la majoria durant el festival de reconstrucció històrica Tarraco viva, com per exemple:

Amb la reconstrucció de l’ara pacis i de tot el seu fris
Amb una reproducció de l’August de prima porta policromada
Amb nombroses conferències i actes

Aquí teniu un programa de Catalunya ràdio que parla de la vida d’August:

Per acabar, us deixo la presentació que vaig fer el dilluns a classe, que ve a ser un resum del que he explicat, que sempre és més fàcil d’entendre:

Arnau Lario Devesa
2n Batxillerat

De itinere. Roma en el limes: una ruta pel Rin, II

8 Replies

Després d’haver fet la nostra ruta per França (Roma en el limes: una ruta pel Rin, I), vam endinsar-nos en terres belgues. Hi vam visitar ciutats tan boniques com Brussel·les, Bruges i Gant. Tot seguit, vam fer cap als Països Baixos. Allà vam conèixer la Via Belgia, que avui és més aviat un recorregut pseudohistòric. Passa pel centre del país i el travessa d’oest a est. Possiblement es tractava d’una via menor, que seguia el riu Rin. De totes les ciutats que vam visitar en aquest territori, aquestes dues van cridar-me l’atenció:

Utrecht: Aquesta ciutat holandesa era un “castrum” romà, que seguia el límit del Rin, riu que marcava la frontera de l’Imperi Romà a l’Europa Occidental i que avui continua marcant la frontera entre França i Alemanya; arreu de la ciutat s’hi pot veure unes plaques metàl·liques que repassen els confins de l’imperi a Europa i que estan adornades amb uns brolladors d’aigua pulveritzada per captar l’atenció dels vianants.

Pau i Laura Molar damunt de les plaques metàl·liques d’Utrecht que senyalen els límits de l’imperi romà [Foto: Joan Molar]

Nimega: Ja ens acostàvem a la frontera alemanya i vam visitar un lloc estratègic: la ciutat de Nimega, encara dins dels Països Baixos. El seu nom original romà és Ulpia Noviomagus Batavorum. Va ser una plaça molt disputada en la segona guerra mundial (el general Patton la va travessar sobre un pont per girar cap a Colònia i entrar a Alemanya): la seva ubicació a les vores del Rin, constantment solcat per vaixells robustos plens de mercaderies, convertia el lloc en un punt desitjat per les tropes aliades i defensat per les alemanyes. Fou per aquesta raó que els ponts sobre el Rin van ser volats a l’altura de Nimega, i només en va quedar un: per ell, justament, van passar les forces comandades pel general Patton després d’una duríssima batalla, ja que Hitler volia evitar a tota costa que la guerra es dugués a terme en sòl alemany. Però la història de Nimega no es limita als episodis de la segona guerra mundial. S’hi conserva un bonic casc medieval, amb ajuntament i amb les portes d’entrada a la vila. Precisament en una d’elles s’hi pot llegir una màxima, en llatí, que vol conscienciar tothom qui entri a la vila sobre el valor de la concòrdia: “Concordia res parvae crescunt; discordia maximae dilabuntur”.

Inscripció a la porta d’entrada a la ciutat de Nimega [Foto: Joan Molar]

Anàlisi gramatical:

-Concordia: és un substantiu, ablatiu singular femení de la 1a declinació. És un SN amb funció de CC.

-res: és un substantiu, nominatiu plural femení de la 5a declinació (res-ei: temes en e). És un SN amb la funció de subjecte de crescunt;

-parvae: és un adjectiu, nominatiu plural femení de la 1a declinació (parva-ae). És un sintagma adjectival que fa la funció de CN de res;

-crescunt: 3a persona del plural del verb “cresco” (3a conjugació). És el nucli del SV que fa la funció de predicat de la primera oració;

-discordia: és un substantiu, ablatiu singular femení de la 1a declinació. És un SN amb funció de complement circumstancial del verb en veu passiva dilabuntur;

-maximae: és un substantiu, nominatiu plural femení de la 1a declinació. És un sintagma adjectival amb funció de CN (res, que, en aquesta segona oració s’ha elidit);

-dilabuntur: És la 3a persona del plural del present passiu del verb “dilabor” (3a conjugació). És el nucli del SV que té la funció de predicat de la segona oració.

La segona oració té una estructura paral·lela a la primera (paral·lelisme sintàctic) i és oposada a ella en el significat. Fixeu-vos en el joc de prefixos con- i dis- (de sentit contrari) que acompanyen el lexema –cordia (cors-cordis, 3a declinació, neutre: cor). Això ja revela l’antítesi, que continua amb els verbs crescunt i dilabuntur; i també amb els adjectius parvae i maximae.

Traducció: Les coses petites prosperen amb la concòrdia; les coses grans s’esvaeixen amb la discòrdia.

Sembla que el consell de la inscripció no va servir de gaire, ja que la zona ha estat cobejada sovint (Napoleó, Hitler), per la seva riquesa i pel seu caràcter de frontera.

Trèveris: Ja som en territori alemany; visitem la capella de Carlemany a Aquisgrà i, després, passem a Trèveris. El seu nom original és Augusta Treverorum. Quan vam arribar, ens vam dirigir a la Porta Nigra (negra del temps i de les bombes de la 2a Guerra Mundial), orientada cap al nord-oest, és a dir, cap al riu Mosel·la, que passa per aquesta ciutat.

Porta Nigra, a l’entrada de la ciutat alemanya de Trèveris [Foto: Joan Molar]

Després, passejant en direcció sud, vam trobar la basílica de Constantí i, encara més enllà, les termes de l’emperador del mateix nom. Ens van recordar les termes que també hi ha a Arle, Arelate en l’original cèltic. Les de Trèveris daten de l’any 310 dC i van ser construïdes durant el regnat de Constantí. Per les restes que ens n’han quedat, intuïm que les termes tenien una gran dimensió. El que se n’ha conservat són els murs i la cúpula del caldarium, per on passava la xemeneia. Igualment, podem observar el tepidarium, el frigidarium i la palaestra. Les ruïnes encara mostren el disseny inicial. És el tercer complex més gran de termes romanes, i captava l’aigua del riu Mosel·la.

Banys romans de Trèveris [Foto: Joan Molar]

Al costat dels banys, l’antiga basilica conserva tota la seva façana i es troba situada al lloc on, en època romana, s’ubicava el forum. Avui, la basílica és un temple evangèlic.

Basílica de Constantí a la mateixa ciutat [Foto: Joan Molar]

A l’entrada de la ciutat es manté encara en peu algun bloc de les muralles. Trèveris era la ciutat més important de la Germania. Quan va caure l’Imperi, va passar a formar part d’una regió anomenada Austràsia (sector nord-oriental de l’antiga Gàl·lia). Posteriorment, es va integrar al regne franc i, amb els successors de Carlemany, tornarà a recuperar el nom d’Austràsia.

Mosel·la: Ja anàvem de tornada i vam refer la ruta cap a França i cap a Espanya, passejant per les vores del Mosel·la, el riu que ens havia acompanyat en el viatge. És un paisatge acollidor, entre vinyes i cases senyorials; els romans hi portaren les seves pràctiques de conreu i, d’altra banda, consideraren el riu com un camí cap a Roma. Havíeu sentit a parlar de la Via Caliga? Doncs és la ruta que recorre aquest riu tan encantador. Fixeu-vos en el logotip d’aquesta ruta de l’imperi: és una sandàlia típica, de les que calçaven els soldats romans, i que ens dóna la idea que la via és un traçat militar.

Logotip de la Via Caliga, seguint el Mosel·la

En aquest ambient tan evocador, Ausoni, un poeta llatí del segle IV, va cantar les meravelles del paisatge i va compondre els seus versos. El microclima temperat de la zona recorda llunyanament la benevolència de la vida a Roma i a les províncies mediterrànies.

Qüestions:

En els dos articles sobre “Roma en el limes” s’ha fet esment de la Via Belgia, la Via Caliga, la Via Domitia, la Vie Francilienne; quines altres vies romanes, més properes a nosaltres, i també més importants, recordeu? Quin és el seu recorregut?
Digueu quin és el significat de caliga; relacioneu-lo amb la ruta que porta aquest nom.
La paraula caliga us suggereix el nom d’un emperador romà tristament cèlebre? Qui? Sabeu per què duia aquest nom?

Pau Molar, 1r batxillerat

De itinere. Roma en el limes: una ruta pel Rin, I

8 Replies

Aquest estiu hem fet un viatge en cotxe per Bèlgica i Holanda. Per arribar-hi, hem fet ruta per França, tant a l’anada, com a la tornada. El sorprenent no és que hàgim trobat monuments i edificis medievals, romànics, gòtics, molt i molt bonics, sinó que hàgim trobat el record de l’imperi romà fins i tot en alguns països del Mar del Nord. I encara és més sorprenent que aquest record sigui ben present i ben viu en els nostres dies. Per això, he titulat el meu article Roma en el limes.

Com que el viatge va ser llarg, aniré marcant les fites més importants que hi vam trobar pel que fa a la petjada romana. D’altra banda, dividiré l’article en dues parts: el trajecte que travessa França i el que comprèn els Països Baixos i Alemanya. Per aquesta raó, trobareu que el primer De itinere d’aquest estiu, duu la xifra I; el segon, la xifra II (Roma en el limes: una ruta pel Rin, II).

Clermont-Ferrand: Dans cette ville charmante de l’Auvergne, on se souvient de Vercingetorix, le chef gaillard et courageux de la tribu des arverns. Il combattait bravement contre Caius Iulius Caesar, lorsqu’il occupait la Galia (un territoire qui, à cette époque, allait des Alpes et des Pyrénées jusqu’au Rhin). Vercingetorix avait commandé un soulèvement contre la domination romaine et il avait presque obtenu la victoire, mais, après un siège farouche, l’armée romaine vainquit à Alesia (actuellement, Alise-Sainte-Reine).

París: Paris… la cité de l’amour et de la lumière! Nosaltres vam aprofitar que era el dia de la festa nacional (14 juillet) per fer una visita al Louvre. Ens vam deturar molt especialment en la secció d’escultura i d’art clàssic: hi vam contemplar la Venus de Milo (en grec, es tracta d’Afrodita, deessa de l’amor i de la bellesa), d’autor anònim i que data del 130-100 aC. La peça és obra de l’escola hel·lenística, i és possible que el seu autor fos Alexandre d’Antioquia.

Venus de Milo. Museu del Louvre [Foto: Joan Molar]

També vam poder observar el conjunt escultòric d’Apol·lo i Dafne, que representa el mite ovidià. És una peça neoclàssica, d’un escultor francès dels segles XVII-XVIII, Guillaume Coustou el Vell.

Apol·lo i Dafne. Museu del Louvre (obra de 1714) [Font Wikimedia]

Ja deveu recordar que aquesta narració explica la transformació de la nimfa Dafne en llorer. Aquest és l’argument: En una ocasió, Apol·lo, després de matar la terrible serp Pitó, va retreure a Cupido que jugués amb armes d’homes. Cupido el va advertir que la fletxa del déu podia tocar animals, però que la seva el tocaria a ell mateix. Llavors, Cupido es va enlairar pel cel i va disparar a Apol·lo una fletxa que esperonava l’amor cap a la nimfa Dafne, mentre que a Dafne li’n va tirar una de plom amb la punta roma, que el defugia. El resultat va ser una persecució d’Apol·lo cap a Dafne, seguint l’instint de possessió que empeny els déus cap als mortals. Al final, la nimfa va implorar les seves germanes del riu que la transformessin perquè Apol·lo no l’aconseguís atrapar. Elles, commogudes, la van transformar en llorer. Apol·lo li va prometre que, a partir d’aquell dia, ella seria el seu símbol i ornaria els caps dels virtuosos. A Dafne no li va quedar cap més remei que assentir, amb les seves fulles com a cabells.

Una altra escultura interessant és la Victòria de Samotràcia, que possiblement va ser esculpida per commemorar les victòries d’Antíoc III el Gran, un rei hel·lenístic d’Antioquia, a les costes de Síria. La figura és una possible missatgera alada de Zeus. Va ser esculpida a l’escola hel·lenística de Rodes, que es caracteritzava pel dramatisme i per l’expressió recargolada de les figures. Es creu que podria ser obra de Pitòcrit de Rodes.

Victòria de Samotràcia. Museu del Louvre [Foto: Joan Molar]

Després de la secció d’escultura, vam visitar la important pinacoteca del museu. A banda de la conegudíssima Giocconda -no se sap si l’autèntica o no, perquè també n’hi ha una al museu del Prado, de Madrid, que alguns experts consideren la de Leonardo da Vinci-, sempre envoltada d’un núvol de turistes fent-li fotografies, em va cridar l’atenció un quadre que duia, en el seu marc, una inscripció llatina: “O vos omnes, qui transitis per viam, attendite et videte si est dolor similis sicut dolor meus” . Es tracta d’una pregària pròpia de la litúrgia de Setmana Santa, que jo havia escoltat com una cançó en un concert de cant coral. La lletra és referida a la Passió de Crist; és Ell qui demana als homes que s’apiadin del seu sofriment. Tomás Luis de Victoria, músic espanyol del Renaixement, en va fer un motet. La pintura és del segle XV i representa una Pietat; és obra del pintor francès Enguerrand Charonton i duu com a títol La Pietà de Villeneuve-lès-Avignon.

La Pietà de Villeneuve-lès-Avignon, d’Enguerrand Charonton. Museu del Louvre

[Foto: Joan Molar]

Anàlisi gramatical:

-O: és una interjecció;

-vos omnes: és un vocatiu plural masculí; omnes és un adjectiu substantivat (omnis, omne);

-qui: és un pronom relatiu, l’antecedent del qual és “vos omnes”;

-transitis: és la 2a persona del plural del verb transeo, verb irregular, format per la preposició –trans i pel verb de la quarta conjugació –eo (anar);

-per viam: és un acusatiu en funció de complement circumstancial de lloc;

-attendite: és un imperatiu en 2a persona del plural, del verb attendo, de la 3a conjugació.

-et: és una conjunció coordinant copulativa;

-videte:és un imperatiu, també en 2a persona del plural, del verb video, de la 2a conjugació;

-si:és una conjució subordinant substantiva, que introdueix una proposició que fa la funció de CD dels verbs attendite et videte;

-est:és la 3a persona del singular del present d’indicatiu del verb “sum”. No fa la funció de verb copulatiu sinó del verb impersonal “hi ha”;

-dolor: és un substantiu masculí de la 3a declinació. És el nucli del SN que fa de subjecte del verb “est”.

-similis: és un adjectiu de la 3a declinació (similis-e) que desenvolupa la funció de SAdj (CN de “dolor”).

-sicut:és una conjunció subordinant comparativa d’igualtat, que introdueix una proposició, on el verb és el mateix que en la proposició anterior, però que sovint s’omet (si est dolor similis sicut [est] dolor meus).

-dolor meus:és el SN (Subjecte) del verb “est”.

Traducció: “Oh tots vosaltres, que feu via pel camí, ateneu i mireu si hi ha algun dolor semblant al meu”.

Però la visita a Paris no s’acaba el Louvre. Passejant pel Quartier Latin, concretament al museu de Cluny, vam observar les restes de les antigues termes romanes, dels segles II-III. No són gaire completes i actualment només se’n conserva el frigidarium.

Termes gal·loromanes de París. Museu de Cluny [Foto: Joan Molar]

Com que vam passejar per tot París, vam passar per la Vie Francilienne, situada al voltant de la ciutat. D’altra banda, al sud-est de França vàrem circular per la Via Domitia, construïda l’any 118 aC pel procònsol Gnaeus Domitius Ahenobarbus, de qui porta el nom. El traçat d’algunes rutes actuals, com la nacional N85, la N100 i l’autopista A9 en segueixen el recorregut. Ja veieu que les vies romanes arriben fins ben lluny en el mapa d’Europa.

Per acabar, heu de saber que el nom original de París és Augusta Lutetia, Lutetia o Lutetia Parisiorum (el nom grec era Lukotekia). La ciutat estava situada a la riba del Sena i a la part esquerra de l’Île de la Cité, just al punt on s’ajunten els rius Bièvre i Secuana (Sena). A la riba dreta del Sena hi arribava un aqüeducte; Lutetia significa en cèltic “ciutat al mig de les aigües”.

Qüestions:

Coneixeu cabdills que, com Vercingetòrix a la Gàl·lia, hagin lluitat contra l’ocupació romana? Digueu qui són i com van actuar.
Què és l’Austràsia i quins són els seus límits?
Esmenteu obres d’art relacionades amb Roma que hàgiu contemplat durant aquestes vacances. Si heu trobat referències clàssiques en altres àmbits, també ho podeu compartir amb nosaltres.

Pau Molar, 1r batxillerat

Baetulo i la mitologia

38 Replies

Després del magnífic treball realitzat per l’alumnat del primer trimestre de Cultura clàssica, i del mural dels del segon trimestre sobre el passat romà de la nostra ciutat, Badalona, que guarneix el passadís de la biblioteca, el curs acaba amb un treball molt diferent. Els nois i noies de l’optativa del tercer trimestre han culminat la tasca amb un recorregut pels mites que ens surten a l’encontre durant la visita al Museu de Badalona i els jaciments que en depenen: el Jardí de Quint Licini, la domus dels dofins…

Com a avenç del treball definitiu, aquí teniu el Google map que han confeccionat el Pol i l’Àlex, on es recullen tots els topònims que han anat sortint en els apunts de classe. Us demano que visiteu tots els llocs que ha editat i comenteu en quin apartat hem esmentat cadascun. A continuació, expliqueu tot que sapigueu sobre el tema en qüestió, especialment si es tracta del que heu treballat en el vostre grup i, per tant, en sabeu més que la resta. Afegiu també d’altres topònims que apareguin en el vostre apartat i no constin en aquest mapa.

[Cliqueu a la imatge per poder accedir al mapa interactiu i entrar als llocs ubicats]

Finalment, escriviu un paràgraf sobre la vostra experiència en l’elaboració del document compartit LA MITOLOGIA EN El PATRIMONI ARQUEOLÒGIC DE BAETULO: dificultats, avantatges i desavantatges de la plataforma Drive; funcionament del sistema de treball en grups subdividits, amb coordinadors grupals i coordinadors generals; satisfacció envers el resultat obtingut, el descobriment del passat arqueològic de la vostra ciutat i i el tractament rigorós del tema mitològic.

Com que el curs s’acaba, el document serà publicat a posteriori, i vosaltres ja haureu acabat les classes, però espero que igualment visiteu l’Aracne per recordar la bona feina que heu realitzat a l’optativa. Si més no, la foto de grup que hem fet avui, segur que valdrà la pena veure-la i comentar-la… Sigui com sigui, els alumnes de l’any vinent, podran prendre-us com a model!

TERESA

Tabula hospitalis Baetulonensis

5 Replies

Tabula Hospitalis, Fotografia de Xavier Estruch

La col·lecció de materials d’època romana representa el fons arqueològic més ric i més nombrós i del Museu de Badalona. Es tracta, d’una banda, de peces que procedeixen d’excavacions antigues, sobretot les realitzades a la zona del fòrum romà de la ciutat, conegut com el Clos de la Torre i, d’altra banda, de peces provinents de les nombroses intervencions arqueològiques que es porten a terme constantment en diferents punts del nucli urbà de la ciutat romana de Baetulo i en altres zones del seu territori, com són, per exemple, l’actual plaça de Pompeu Fabra o les antigues masies de Can Peixau i Ca l’Alemany. D’aquest important fons, una part del qual es mostra a l’exposició permanent, destaquen, per la seva singularitat les pollegueres de bronze d’una de les portes de la muralla de la ciutat i una representació d’elements constructius, com bases i capitells de columnes, mosaics, pintures murals, etc. Entre els elements escultòrics destaca la coneguda Venus de Badalona, la peça més emblemàtica del Museu, i un cap de dona vella; mentre que dels elements epigràfics, cal citar la tabula hospitalis, així com una sèrie d’inscripcions en làpides honorífiques i funeràries de pedra, i tres esteles funeràries amb llegenda ibèrica. Quant als elements lligats a la vida quotidiana, es conserva una gran quantitat d’objectes d’ús personal i domèstic, com joies, peces de ceràmica, vidre i os, així com una important col·lecció de numismàtica, que inclou monedes ibèriques i romanes.

La tabula hospitalis és una taula de bronze que mesura 45 cm de llargada, 37 d’amplada i 4 mm de fondària. El seu pes és de 6’05 quilograms. Va ser trobada el 9 d’abril de 1934 per l’arqueòleg badaloní Joaquim Font i Cussó, durant la jornada d’excavacions que es portava a terme a la part baixa del Clos de la Torre, a l’actual Plaça del bisbe Irrurita. Va aparèixer en els estrats més profunds d’una estança situada al límit de l’excavació realitzada als extramurs del recint de l’oppidum republicà.

Les tabulae eren documents jurídics en forma de plaques de bronze, que testimoniaven pactes entre una comunitat i una patronus que es comprometia a protegir-la, mentre l’altra part li corresponia amb un cert vassallatge. Particularment, la tabula hospitalis de la ciutat de Baetulo feia referència al pacte hospitalari i patronal celebrat el 8 de juny de l’any 98 dC. Entre els baetulonesos i Quint Licini Silvà Granià, fill d’un cavaller de Tàrraco, que pertanyia a una gran família relacionada amb la prefectura del territori de Baetulo, i que va ocupar diversos càrrecs polítics, entre els quals destaca el del cònsol, l’any 106.

La traducció del text que conté és: “Sota el segon consolat de l’emperador Nerva Cèsar Trajà August, Germànic, i el Gai Pomponi Pius, el sisè dia dels idus de juny, els baetuloneus de la Hispània Citerior han fet un pacte d’hospitalitat amb Quint Licini Silvà Granià i l’han escollit com a patró d’ells mateixos, dels seus fills i dels seus descendents, a ell. Quint Licini Silvà Granià ha acollit sota la seva fidelitat i clientela, així com la dels seus fills i dels seus descendents, els baetuloneus de la Hispània Citerior, els seus fills i els seus descendents. Ha actuat com el seu delegat Quint Cecili Tertul”.

Ruth Villellas. Llatí 4t ESO opt.1

Pont del Diable de Tarragona

2 Replies

El més conegut dels aqüeductes tarragonins és, sens dubte, l’anomenat “Pont del Diable”.

El Pont del Diable o Aqüeducte de les Ferreres és un dels aqüeductes construïts pels romans per dur aigua a l’antiga Tàrraco. L’obra, realitzada durant el s. I aC., servia per conduir l’aigua des del riu Francolí a la ciutat i és un dels aqüeductes més ben conservats d’aquella època. Està construït a base de carreus molt ben escairats, units en sec, sense utilitzar morter per ajuntar-los. Té dos pisos d’arcades superposades amb 11 arcs al pis inferior i 25 al superior, amb una alçada total de 27 m. i una longitud de 217. El canal per on circulava l’aigua és a la part superior de la construcció i conserva restes del revestiment original i de les successives reparacions que ha sofert l’aqüeducte al llarg del temps, ja que va ser utilitzat fins a les darreries del s.XVIII.

És un dels aqüeductes més monumentals de l’època romana i el més important de Catalunya. L’any 1905 va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional i l’any 2000 fou declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, com a part del conjunt arqueològic de Tàrraco. Després de l’adquisició del terreny per part de l’Ajuntament de Tarragona, es va inaugurar l’any 2005 el Parc Ecohistòric del Pont del Diable, amb l’objectiu de preservar el monument i el seu entorn natural.

El Pont del Diable té diferents llegendes, una d’elles es aquesta:

La versió més coneguda ens explica que el mestre constructor d’obres estava aixecant el pont i una ventada se l’endugué. Desesperat digué que només el Diable podria construir un pont que durés mil anys. Així se li aparegué Satanàs, que garantí que aquella mateixa nit construiria un pont. A canvi, el diable demanà l’ànima del primer que begués l’aigua que passés pel pont. Qui ho va fer primer va ser un ase, i és d’aquest que el Diable es quedà l’ànima.

Vegeu, finalment, aquest petit reportatge del monument.

Aida González
Llatí 4 opt. 1

Una vil·la romana a prop de Valladolid

3 Replies

Introducció

Aquesta Setmana Santa he visitat la ciutat de Valladolid amb la meva família. És una ciutat amb molta història: des dels segles de reconquesta i repoblament, fins a l’actualitat, que és la seu del govern autonòmic de Castella i Lleó. A més, no s’ha d’oblidar que, durant l’època dels Reis Catòlics, la ciutat va viure un gran esplendor i, després, amb l’emperador Carles V, es va convertir en una de les capitals de l’imperi espanyol. Doncs bé, no gaire lluny de Valladolid podem retrocedir encara més en la història i comprovar que els romans també van deixar petjada en aquesta zona d’Hispània. En un poble de la província de Valladolid, anomenat Almenara de Adaja, es troba un jaciment arqueològic que ara s’ha convertit en museu.

Es tracta d’una antiga vil·la del segle IV, de l’època tardo-romana, que va ser descoberta casualment per un pagès, a finals del segle XIX. Un dia, mentre llaurava el camp, va trobar les restes d’un mosaic. A partir de llavors, els experts van anar fent excavacions a la zona, fins que l’any 1994 el conjunt va ser protegit i declarat “Bé d’interès cultural”. No és pas l’únic que hi ha a Castella; a la província de Palència també es pot visitar la vil·la romana de La Olmeda.

Descripció del conjunt:

–Entorn geogràfic: El terreny se situa a la riba dreta del riu Adaja, en una zona de camp de l’altiplà castellà, que correspon a un terreny de terrasses fluvials. Aquesta condició va permetre que s’hi assentés un poblat prehistòric i, sobre aquest, una vil·la romana.

–Estructura de la casa: Es tracta d’una casa de camp, propietat d’una família romana benestant. Cal pensar que la casa té dos peristyla, i, entorn d’ells, hi ha una trentena d’habitacions.

Foto: Joan Molar

Algunes d’aquestes habitacions eren destinades als convidats als actes socials que s’organitzaven a la vil·la. En la visita a la reconstrucció de la casa, les guies parlen de la importància de les festes i celebracions. Per aquest motiu, s’ha reconstruït amb detall el triclinium, que era el principal lloc on se celebrava la cena, l’àpat principal del dia per als romans, i molt abundant quan hi havia convidats.

Foto: Joan Molar

En el jaciment, destaquen dos elements importants: les termes i el mosaic de Pegàs. De la resta s’han conservat els basaments d’algunes habitacions (la sala tri lobulada és una de les més ben treballades)

Foto: Joan Molar

i restes de mosaics que les adornen.

Foto: Joan Molar

–Els elements més destacats:

Les termes: Es tracta d’unes termes privades però força completes, ja que, com he dit, la família tenia una bona posició social. Les termes disposen d’un vestíbul, anomenat apoditerium, que servia de vestidor (és a dir, per canviar-se de roba abans d’entrar a les termes).

Foto: Joan Molar

Segueixen les sales del frigidarium i del tepidarium. En la primera hi havia un espai on es feien massatges als senyors i als convidats de la casa. Al costat seu, hi havia les latrines, un lloc que, durant l’època romana, era un espai de debat (s’hi van arribar a firmar pactes importants i estratègies militars).

Foto: Joan Molar

Tot això queda molt ben explicat en la visita a la vil·la reconstruïda. Finalment, trobem el caldarium, molt interessant, perquè permet veure el sistema de calefacció de l’aigua, a través d’uns forns situats sota el sòl de la casa. Precisament en la zona del caldarium, el mosaic que decorava totes les termes ha desaparegut parcialment, per culpa de l’alta temperatura que emetia la caldera o praefurnium i es trasmetia a través de l’hypocaustum.

Foto: Joan Molar

Com a curiositat, la guia que ens acompanyava en la visita a la vil·la reconstruïda, ens va explicar que, en les antigues cases castellanes, hi havia una habitació que rebia directament l’escalfor de la xemeneia situada a la planta baixa. Aquesta habitació era anomenada “la gloria” perquè s’hi estava molt calent, durant els mesos d’hivern, que són molt durs a Castella, a diferència de la resta de la casa, que era molt freda. El sistema de transmissió de la calor era tan potent que, en les “glòries”, no s’hi podia caminar descalç, ja que els peus cremaven, i, si s’hi anava amb xancletes, es desfeia la sola de goma.

Després de donar la volta a tota la vil·la i de veure algunes sales per a convidats i d’altres per a la família dels propietaris, trobem un saló, no gaire gran, amb un mosaic espectacular, sobretot pel seu estat de conservació. És el mosaic de Pegas, que recrea la llegenda de Pegas i la font d’Hipocrene. Pegas, el cavall alat, havia nascut de la sang que va brollar del cap de Medusa quan Perseu el va tallar. Segons Ovidi, en el mont Helicó s’havia celebrat un concurs de cant que havia enfrontat les Muses i les Pièrides; l’Helicó estava tan satisfet de sentir aquells cants harmònics que creixia i creixia, tot content, i s’enlairava tant que amenaçava de tocar el cel. Pegas va anar a la muntanya, enviat pel déu Neptú, i va colpejar el terra del mont Helicó amb el casc de la seva peülla; immediatament, en va brollar una font, la font Hipocrene, que etimològicament significa “font del cavall”. Les seves aigües eren màgiques, ja que estaven beneïdes per les muses i inspiraven els poetes que en bevien. Segons el poeta grec Hesíode, el mot Pegas també es relaciona amb la paraula “font”. Aquesta bellíssima història és representada amb detall en el mosaic de la vil·la romana.

Font: Viquipèdia

Qüestions:

1. Les termes de la vil·la romana d’Almenara-Puras tenen una coincidència amb els banys que es conserven en una ciutat francesa. Sabeu quina és aquesta coincidència? Expliqueu-la.

2. Mireu bé els enllaços i digueu quina relació hi ha entre el mont Helicó, Hesíode i les Muses.

3. Quins altres exemples de vil·les romanes coneixeu, a Badalona, a Catalunya o a d’altres llocs? Comenteu-ne les principals característiques.

4. Segur que heu vist algun mosaic romà; feu-ne una descripció breu.

5. Finalment, repasseu el tema de la domus romana i digueu quines parts en són esmentades a l’article, tot explicant-ne les característiques. Fixeu-vos en les imatges.

Pau Molar