El més conegut dels aqüeductes tarragonins és, sens dubte, l’anomenat “Pont del Diable”.
El Pont del Diable o Aqüeducte de les Ferreres és un dels aqüeductes construïts pels romans per dur aigua a l’antiga Tàrraco. L’obra, realitzada durant el s. I aC., servia per conduir l’aigua des del riu Francolí a la ciutat i és un dels aqüeductes més ben conservats d’aquella època. Està construït a base de carreus molt ben escairats, units en sec, sense utilitzar morter per ajuntar-los. Té dos pisos d’arcades superposades amb 11 arcs al pis inferior i 25 al superior, amb una alçada total de 27 m. i una longitud de 217. El canal per on circulava l’aigua és a la part superior de la construcció i conserva restes del revestiment original i de les successives reparacions que ha sofert l’aqüeducte al llarg del temps, ja que va ser utilitzat fins a les darreries del s.XVIII.
És un dels aqüeductes més monumentals de l’època romana i el més important de Catalunya. L’any 1905 va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional i l’any 2000 fou declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, com a part del conjunt arqueològic de Tàrraco. Després de l’adquisició del terreny per part de l’Ajuntament de Tarragona, es va inaugurar l’any 2005 el Parc Ecohistòric del Pont del Diable, amb l’objectiu de preservar el monument i el seu entorn natural.
El Pont del Diable té diferents llegendes, una d’elles es aquesta:
La versió més coneguda ens explica que el mestre constructor d’obres estava aixecant el pont i una ventada se l’endugué. Desesperat digué que només el Diable podria construir un pont que durés mil anys. Així se li aparegué Satanàs, que garantí que aquella mateixa nit construiria un pont. A canvi, el diable demanà l’ànima del primer que begués l’aigua que passés pel pont. Qui ho va fer primer va ser un ase, i és d’aquest que el Diable es quedà l’ànima.
Vegeu, finalment, aquest petit reportatge del monument.
Aida González
Llatí 4 opt. 1
Realment l’aqüeducte de Tarragona també va agradar d’allò més als alumnes de l’optativa 3 de Llatí i així en varen deixar constància als seus fotorelats de Sant Jordi:
Aqüeductes: servien per portar aigua de fora de la ciutat. Solien tenir l’origen en una cisterna que recollia l’aigua d’una font, d’un llac o d’un riu, situat a un lloc elevat. Aquesta aigua era conduïda al centre urbà a través d’una gran canalització, que havia de tenir una inclinació que permetés l’avanç. Una vegada a la ciutat, l’aigua era recollida en grans dipòsits en torre i distribuïda a través de petites canalitzacions.