Tag Archives: Patrimoni

El Columbari romà de Vila-rodona

7 Replies

Coneixeu Vilabella? És un petit poble de l’Alt Camp, situat a set quilòmetres de Valls i a divuit de Tarragona, prop del riu Gaià, on la meva família i jo passem una part de les vacances. Ja podeu imaginar que, tractant-se d’un lloc al voltant de l’antiga Tarraco, les restes romanes es troben escampades arreu. Doncs bé, fa uns dies, vam fer una visita a un poble veí de Vilabella, Vila-rodona, amb la intenció de veure un dels monuments romans declarats per la Unesco (2003) com a bé cultural d’interès local: el columbari. L’edifici es conserva en força bon estat i s’hi ha fet una restauració parcial respectuosa que permet veure el conjunt en la seva forma i estructura originals.

Vista general del Columbari de Vila-rodona, Alt Camp. [Font: Joan Molar]

El columbari (columbarium) és un monument funerari destinat a contenir les urnes amb les restes provinents de la incineració dels cossos dels morts; segons els experts, és probable que pertanyessin als membres d’una família de lliberts, que s’hauria instal·lat en una villa propera; el conjunt data dels segles I-II dC. Es tracta, doncs, d’un monument funerari familiar que no està isolat, sinó dins d’una propietat rural (heredium).

Crida l’atenció l’exterior de l’edifici, que és sovint l’únic que es pot veure, ja que a l’interior només s’hi pot entrar amb visita concertada. Com que el temps ha malmès la façana, alguna cara ha estat reconstruïda en època medieval. Les que es conserven mantenen alguns dels elements que hem estudiat en les unitats sobre art clàssic: veiem un podium (alguna font d’informació parla d’estilobat) decorat amb arcs cecs, i, al damunt, unes columnes, també cegues, molt senzilles, que són falses pilastres dòriques.

Vista del podium, els arcs i les pilastres de l’exterior del Columbari. [Font: Jaon Molar].

Per sobre dels capitells hi ha una cornisa que devia servir de suport a la teulada. La coberta de l’edifici descansava sobre la volta de canó de la cel·la, era a dues aigües, i segurament seguia la construcció característica de les teulades que tots coneixem, i que s’anomena de tègula i ímbrex (del llatí: tegula,-ae; i imbrex, –icis). El conjunt exterior és de planta rectangular i està construït amb tècnica d’opus vittatum, una combinació de blocs de tova i fileres de maó.

Vista d’una de les cares del monument, on s’aprecia la seva tècnica constructiva original. Al davant, la placa en què es declara el Columbari bé cultural d’interès local. [Font: Joan Molar].

L’interior del Columbari estava dividit en dues parts: una paret central separava el pòrtic (pronaos) de la cella (naos), que era el lloc sagrat. No es conserva res del pòrtic. La cella, -ae f. 1a decl. se situa al nivell del podium, -i n. 2a decl.,  és quadrada i té un absis semicircular, que és on es devia situar la figura o imatge de la deïtat a la qual estava dedicat el Columbari. En els murs de l’interior es conserven sis petits nínxols o fornícules (loculi: plural de loculus, que és diminutiu de locus: m., 2a decl.), on es dipositaven les cendres dels difunts. El que corresponia al pater familias devia estar en un lloc preeminent, mentre que els de la resta de membres segurament es distribuïen al seu voltant. S’han trobat restes de la pintura que devia decorar les parets interiors.

En conjunt, però, no es tenen gaires dades sobre l’origen, evolució i determinades característiques del monument. El rètol que se situa al davant de l’edifici dóna la informació bàsica del que fins ara s’ha pogut investigar i saber del Columbari:

Rètol informatiu per als visitants del Columbari de Vila-rodona. [Font: Joan Molar].

Ara bé, el monument es conserva com una mostra impressionant de l’art funerari romà, a casa nostra. Aquí us deixo un enllaç per si voleu conèixer més detalls del Columbari de Vila-rodona.

Qüestions

  • Quins elements arquitectònics i artístics s’han esmentat en l’article? Quins coneixíeu i quins són nous?
  • L’etimologia del mot columbari no es relaciona ni amb la mort ni amb els enterraments. Per què creieu que ha arribat a tenir aquest sentit?
  • Coneixeu altres monuments funeraris romans a Catalunya?

Pau Molar. 1r batxillerat. 1.2

De itinere: Els clàssics a la província de Jaén

4 Replies

Aquesta Setmana Santa hem fet una ruta per la província de Jaén. Ens hem instal·lat a la ciutat d’Úbeda, que té un centre renaixentista, declarat per la UNESCO patrimoni de la Humanitat des de 2003. Des d’allà, hem visitat alguns punts interessants de la zona; comencem per la mateixa Úbeda. És un nucli historicoartístic de gran unitat, ja que la majoria de monuments pertanyen al renaixement. D’aquesta manera, les referències clàssiques hi són abundants. Passejant pel casc antic, es pot veure la representació d’atlants, muses i divinitats en les façanes dels palaus. Però destaca especialment en el conjunt l’església de Sant Salvador, que va manar construir Francisco de los Cobos, secretari d’estat de Carles V. De los Cobos va fer l’encàrrec de la construcció a l’arquitecte Diego de Siloé, però el va acabar executant un altre arquitecte, deixeble seu, Andrés de Vandelvira. El secretari de l’emperador Carles era un home culte i amant de l’antiguitat clàssica, que va voler edificar una capella funerària tota plena de referències a la vida eterna. És molt interessant veure com, en el renaixement, el concepte d’eternitat es lliga, d’una banda, a la fe cristiana en la resurrecció, i, de l’altra, a l’antiguitat clàssica, que és vista com un model de pervivència en el temps. Aquesta fusió d’elements es pot observar només d’entrar a l’interior de l’església. El retaule, dedicat a la Transfiguració de Crist, és impressionant. Les figures són monumentals: representen el moment en què Jesús mostra la seva divnitat als deixebles que l’acompanyen. Aquest caràcter sobrenatural permet entendre la resurrecció de Crist, i és el motiu de la seva consideració com a Salvador dels homes. Entre els deixebles es troba Pere, que se situa a primer pla del retaule, amb una expressió de sorpresa extrema que el fa caure a terra, admirant la transfiguració de Crist. La seva imatge, segons els experts, recorda la de Laocoont en les seves diverses representacions artístiques. Al costat de Pere s’hi troba Mateu i també hi apareixen dues figures de l’Antic Testament, Moisès i Isaïes. Aquest darrer és un dels profetes que havia anunciat el naixement de Jesús.

Retaule de l’església del Salvador, a Úbeda, amb Sant Pere en primer pla. [Font: Joan Molar].

El detall que comento és important perquè tot just uns metres més enllà del retaule trobem la porta d’entrada a la sagristia, que és considerada una meravella arquitectònica, per la seva complexa concepció de l’espai. Fixeu-vos en la imatge, i veureu com la porta ha de resoldre el problema d’orientació de les sales per permetre el pas de l’església a la sagristia.

Porta d’entrada a la Sagristia de l’església del Salvador, a Úbeda. [Font: Joan Molar]

Ara bé, el que em va cridar més l’atenció és que, dalt de la porta, hi ha representada una escena de la Llegenda Àuria, presidida per la Verge d’Araceli. Aquesta sosté el Nen Jesús a la seva falda. A la dreta, hi té l’emperador Octavi August; a l’esquerra, la Sibil·la Cumana (de Cumes; Cumae: colònia grega a la Magna Grècia). Allò que vol explicar als fidels el grup escultòric és el següent: segons la Llegenda, August va preguntar a la Sibil·la si hi havia hagut, hi havia o hi hauria algú en el món amb més poder que ell. L’endevina de Cumes li respongué amb una paràfrasi de la profecia d’Isaïes sobre l’arribada de Crist; és a dir, li digué que un nen havia de ser el sobirà més poderós de tots; i, en la seva revelació, la imatge de la Verge es mostra asseguda en un tron d’or (justament per aquest detall, la tradició parla de Llegenda Àurea) i sostenint el nen Jesús. La profetessa va dir a August que aquell nen superaria el seu poder, va assenyalar-li el tron d’or i li ordenà: -“Aquest és l’altar del cel (Ara coeli). Adora’l”.

Representació de la Llegenda Àuria, a l’església del Salvador, a Úbeda. [Font: Joan Molar].

En el relleu, l’emperador August, agenollat davant de Jesús i Maria, porta una capa i el Toisó d’Or. La capa recorda molt la de Carles V, ja que aquest la va donar, com a present, al seu secretari, i de los Cobos la va fer guardar a la sagristia de l’església, on es va utilitzar com a capa pluvial fins el segle XIX. Encara hi ha un detall important i revelador: la porta és sostinguda per la imatge de dues cariàtides, a banda i banda, que representen l’antiguitat clàssica, considerada un dels fonaments de la civilització cristiana. Aquestes estàtues, esveltes i nues de cintura cap amunt, criden l’atenció en un espai de culte religiós com és una església. No és un atreviment, sinó la fusió de models clàssics i cristians en una concepció al·legòrica de la vida i de l’eternitat.

Això es pot veure clarament representat en la sagristia, una capella que presenta una distribució de l’espai dels murs en tres franges: la primera correspon al món clàssic; sobre aquest reposa el món cristià, que s’eleva fins a Déu. Si seguim aquesta escala graduada, en el primer tram trobem novament cariàtides i imatges mitològiques (poc identificades); en el segon, figures de l’Antic i del Nou Testament; en el tercer, l’anunci del Judici Final segons l’Apocalipsi (ἀποκάλυψις) de Sant Joan; és a dir, amb àngels que fan sonar les seves trompetes per avisar els homes que arriba la fi del món. En un estadi intermedi, situades en els marges dels arcs de la sagristia, hi trobem les figures de les sibil·les que, amb diverses inscripcions, van indicant el seu origen i la seva edat; elles també s’associen a la profecia de la fi dels temps. Fixeu-vos que en la fotografia podem llegir la procedència de cada una de les sibil·les, que venien a ser una mena de sacerdotesses.

Una de les sibil·les en la sagristia de l’església del Salvador, a Úbeda. [Font: Joan Molar].

La conclusió que traiem de la visita a la capella funerària de Francisco de los Cobos a Úbeda és que la síntesi dels mons cristià i clàssic era una característica pròpia del Renaixement. També es va valer del món clàssic per parlar de mort i d’eternitat el condottiero Colleoni en la magnífica capella funerària que es va fer construir a Bèrgam.

Cap als afores de la ciutat, trobem un altre edifici bonic: l’Hospital de Santiago, que fou fundat a mitjans del segle XVI pel nebot de Francisco de los Cobos, Diego de los Cobos, bisbe de Jaén. La construcció, tot i que té una funció d’hospitalitat, també fou destinada a capella funerària, ja que el seu fundador s’hi féu enterrar. Vandelvira s’encarregà de donar-li tot l’esplendor de l’estil renaixentista que ja havia donat a l’església del Salvador. Els frescos, les columnes, la decoració en marbre són mostres del gust classicitzant de l’arquitecte i del fundador. Vaig fixar-me sobretot en algunes inscripcions que ara us reproduiré. Crec que sintetitzen la voluntat de construir un conjunt majestuós per enaltir la glòria de Déu:

Inscripció en la volta de la nau de l’Hospital de Santiago d’Úbeda. [Font: Joan Molar]

Si coeli coelorum non te capiunt, quanto magis domus ista quam aedificavi, 2. Par.

ANÀLISI GRAMATICAL:

Oració principal: quanto magis domus ista [te capit]. Com que el conjunt verb-pronom ja ha aparegut en la proposició subordinada condicional, ara, en la principal, se sobreentén.

Oració subordinada adverbial condicional: Si coeli coelorum non te capiunt.

Oració subordinada adjectiva o de relatiu (depenent de domus): quam aedificavi.

Si coeli coelorum:  Si és una conjunció subordinant adverbial condicional. Coeli coelorum: SN (Subjecte), el nucli del qual està en nominatiu plural masculí: coeli; i l’acompanya un complement nominal, en genitiu plural masculí: coelorum (Coelus-i: 2a decl.).

non te capiunt: Adv. de negació + pronom personal en 2a pers. plur: Acus. (funció de CD) + Verb en 3a persona del plural: present d’IA (capio cepi captum, 3a conj.).

quanto magis domus ista: Quanto magis és una locució adverbial de quantitat. Domus ista: Sintagma nominal, integrat per un substantiu i un determinant demostratiu, ambdós en nominatiu singular femení.

quam aedificavi: Pronom relatiu (quam), que introdueix una oració subordinada adjectiva. El pronom correspon a l’Acusatiu singular femení (formes de relatiu: qui quae quod) i concorda en gènere i nombre amb el seu antecedent: domus. El relatiu quam fa funció de CD de aedificavi, que és el verb de l’oració subordinada adjectiva: tercera persona del singular del tema de perfectum: pretèrit perfet d’IA (aedifico: 1a conj.).

TRADUCCIÓ DEL TEXT: Si els cels dels cels no et contenen, com [et pot contenir] aquesta casa que he edificat.

Sobre la font del text: 2 Par. significa: II Paralipòmens: Amb aquest nom es coneixen uns dels llibres bíblics, de l’Antic Testament. Παραλειπομένων (Paralipomenōn) «A propòsit del que s’ha omès». És a dir, els Paralipòmens són complement d’altres llibres, també de l’Antic Testament: I, II Reis.

Un cop vam haver visitat a fons la ciutat d’Úbeda, ens vam traslladar a Jaén. Hi vam estar tot un dia per conèixer-la a fons. El que més destaca és la seva catedral, també d’estil renaixentista i obra, entre d’altres arquitectes, d’Andrés de Vandelvira, com el primer monument d’Úbeda que he comentat. L’arquitectura amb motius clàssics (fris, cornisa, columnes dòriques, casetons a les voltes) omple tota la catedral, des de la façana exterior, fins a la nau interior. Un cop a dins, i admirant els detalls, em vaig fixar en algunes inscripcions que es podien llegir en les capelles laterals i en el cor. Vegeu aquesta imatge:

Inscripció en una làpida del cor de la catedral de Jaén. [Font: Joan Molar].

Sicut misit me Pater et ego mito vos.

ANÀLISI GRAMATICAL. Estructura de l’oració.

Oració principal: [Et] ego mito vos.

Oració subordinada adverbial comparativa: Sicut misit me Pater.

Nexes correlatius: sicut… et.

Sicut misit me pater: Sicut és conjunció subordinant adverbial comparativa d’igualtat; misit és el verb en tercera persona del singular: pretèrit perfet d’IA (mitto misi missum: 3a conj.); me és pronom, en primera persona del singular: està en cas Acusatiu i fa funció de CD. Pater: Nominatiu singular masculí (pater, -tris. 3a decl.). Funció de Subjecte de l’oració subordinada.

et ego mito vos: et és un adverbi correlatiu de sicut: introdueix la segona oració, que és la principal. Ego és pronom de primera persona del singular. Cas Nominatiu. Funció de Subjecte de l’oració principal. Mit[t]o: Verb en primera persona del singular: Pretèrit perfet d’IA (mitto); és el verb de l’oració principal i du com a CD el pronom vos: segona persona del plural. Cas Acusatiu.

TRADUCCIÓ DEL TEXT: Així com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.

Sobre la font del text: Es tracta d’una citació extreta de l’Evangeli de Joan, XX, 21. S’ha de relacionar la imatge del birret cardenalici amb el text, que fa referència a la missió d’apostolat que Jesús va encomanar als seus deixebles. Els cardenals i els bisbes en són els continuadors.

Jaén té, a més, uns banys àrabs magnífics, molt ben conservats i considerats els més grans d’Espanya. És curiós comprovar com el sistema de calefacció de l’aigua (per hipocaustum) i la distribució de les estances (caldarium, tepidarium, frigidarium) recorda la de les thermae romanes.

Abans de marxar de la província, vam visitar el parc natural de Sierra de Cazorla i vam dedicar un altre dia, complet, a conèixer el poblat iberoromà de Castulo. Vam tenir la sort que el nostre guia va ser el director de les excavacions, i ens va explicar, amb tot luxe de detalls, l’estat de la recerca arqueològica. Per això deixaré aquest tema per a un altre article.

Finalment vam abandonar la província de Jaén. Vam marxar d’Úbeda i ens vam dirigir cap a la província de Ciudad Real. Vam fer parada a la ciutat de Viso del Marqués. El seu nom i la seva fama provenen del Marqués de Santa Cruz, don Álvaro de Bazán, que va ser un almirall famós del segle XVI. Ell dirigí l’armada espanyola que va guanyar la batalla de Lepant. Convertit ja en marquès pels seus mèrits, es va fer edificar un palau en el municipi del Viso. Es tracta d’un edifici d’estil renaixentista que actualment té la funció d’Arxiu de la Marina espanyola. El Marqués de Santa Cruz era un home culte i coneixedor del renaixement italià; féu venir arquitectes d’aquell país per construir un palau elegant i refinat. El pati, les sales, les escultures i les inscripcions són plenament classicitzants, molt del gust de l’època. Tot just pujant al primer pis, destaquen dues escultures monumentals a banda i banda de l’escala, que es bifurca en dos braços. A la dreta, contemplem la imatge d’Ares (Ἄρης) / Mart (Mars), amb els seus atributs característics de guerrer.

Representació d’Ares, déu de la guerra. [Font: Joan Molar]

A mà esquerra, l’escultura representa Posidó (Ποσειδών) / Neptú (Neptunus), déu dels mars. D’aquesta manera, el propietari sintetitzava les seves dues vocacions i professions: la guerra i la navegació.

Representació de Posidó, déu del mar. [Font: Joan Molar].

Enmig del pati, trobem inscripcions ben visibles que al·ludeixen a les virtuts del soldat que s’ha de fer a la mar. En la sala central, s’hi observen pintures de tema clàssic, com el rapte de Prosèrpina, filla de Zeus (Ζεύς) / Júpiter (Iuppiter) i Demèter (Δημήτηρ) / Ceres (Ceres), deessa de l’agricultura. La llegenda mitològica serveix per il·lustrar el cicle de la natura (seqüència de les estacions) i, per tant, el pas del temps que afecta tots els éssers vius. Fixeu-vos en la imatge.

El rapte de Prosèrpina [Font: Joan Molar]

Qüestions:

  • Qui era i què va fer Laocont?
  • Quin paper té la Sibil·la de Cumes, en l’Eneida, segons la versió adaptada que hem llegit?
  • Podeu anotar i traduir la llegenda que acompanya la sibil·la que s’observa en la fotografia?
  • Com es relaciona el rapte de Prosèrpina amb el cicle de la natura?

Pau Molar Vilà. 1.2 Batxillerat

De itinere: Castulo

14 Replies

Castulo: ciutat ibero-romana

Antecedents preibèrics: Castulo és una de les ciutats més antigues del sud de la Península ibèrica. Abans de ser ibèrica, Castulo fou dominada pel regne de Tartessos. Crida l’atenció el fet que la ciutat estigués organitzada de manera partida entre dos monticles, separats per una vall.

Vista general de l’entorn de Castulo, prop de Linares, Jaén. [Font: Joan Molar].

Aquest assentament es va aliar amb Cartago ja abans de la Segona Guerra Púnica. Castulo va ser utilitzada com a cap de pont entre les colònies cartagineses de la Península Ibèrica i les ciutats de l’interior. De fet, l’estratègia de Cartago per assolir el domini de la Península Ibèrica va ser la de l’estira-i-arronsa. Per una banda, Cartago disposava d’un poderós exèrcit per sotmetre pobles i obligar-los a pagar tributs, i, per l’altra, tenia una extensa xarxa d’ambaixadors que oferia presents exòtics i luxosos als cabdills de les comunitats per guanyar-se el seu favor. Els arqueòlegs han trobat a Castulo restes de materials provinents de Xipre i d’altres punts de la Mediterrània oriental, que serien una prova dels regals dels cartaginesos als cabdills de Castulo. Ara bé, el principal interès que tenien aquells per controlar la ciutat era la seva proximitat als jaciments miners de la zona, rics en plom i plata; la seva explotació va servir per sufragar les guerres i batalles en què es va veure implicada Cartago.

Ciutat púnica: Una de les raons que han permès als arqueòlegs considerar que Castulo va ser ciutat púnica, és a dir, ocupada i aliada dels cartaginesos, és la troballa del basament d’una torre de defensa, de la qual s’han conservat alguns elements: els fonaments, els primers escalons i els carreus originals d’aquests. En la torre s’observen algunes característiques constructives que fan pensar que va ésser edificada per púnics. En l’interior hi ha un espai quadrangular però irregular. Per unir els blocs de pedra, es van fer servir claus en forma de doble “t”, fets de bronze i recoberts de plom: així s’asseguraven la seva resistència. L’estructura de la torre era molt especial: estava composta per diversos compartiments concèntrics. Si algun enemic aconseguia esfondrar un mur, havia de continuar enderrocant una altra muralla; almenys n’hi havia quatre, segons els arqueòlegs; totes elles fetes de fang. Els defensors se situaven al centre de la torre, en una posició endarrerida, per protegir-se dels atacs. El director de les excavacions ens va cridar l’atenció sobre un fet. El gruix dels murs de la torre i l’alçada que se suposa que tenien (4 metres i mig per la banda que mirava cap al poblat) eren extraordinaris, la qual cosa fa pensar que la torre tenia una doble funció de defensa, interior i exterior. Els cartaginesos no es refiaven del tot dels habitants de dins del poblat. En els enfrontaments bèl·lics són freqüents les traïcions i els canvis de bàndol, i la Segona Guerra Púnica no en va ser cap excepció. Els pobladors de Castulo van anar canviant de bàndol, per estar situats sempre al costat del guanyador.

Al final de la guerra, els romans van desembarcar a Empúries, i la batalla es va començar a inclinar a favor seu. L’inici de la victòria va agafar els castulenses amb el pas canviat. Els romans van baixar cap a Tàrraco, després van seguir l’Ebre i finalment es van dirigir a Cadis, deixant Castulo per a un altre moment. Un cop acordada la capitulació dels gaditans, l’exèrcit romà va tornar sobre els seus passos. Les legions romanes, liderades pel tarragoní Eli Marci, van assetjar i cremar un assentament iber proper a Castulo per escampar la por entre els habitants de la ciutat. El líder romà tenia raons personals per esborrar-la del mapa: en un canvi de bàndol durant la Segona Guerra Púnica, els castulenses, per reconciliar-se amb els cartaginesos, van assetjar la torre on estava instal·lat un general romà i el van matar. Tot seguit, van oferir el seu assassinat a Cartago com una mostra de fidelitat. Al final, els romans, com que havien de desembarcar a Àfrica, tenien pressa i van acordar amb els habitants de Castulo una rendició pactada, encara que no se sap en quins termes. Després de la victòria, Roma es va fer amb el control de les explotacions de plom i plata i, com a símbol de la seva victòria, va ordenar enderrocar les torres i la muralla d’aquest poblat.

L’historiador Tit Livi és una de les primeres fonts que ens dóna notícia de l’enclavament iberoromà de Castulo. Vegeu aquesta observació treta de Ab urbe condita, 24, 41. 7

Castulo, urbs Hispaniae ualida ac nobilis et adeo coniuncta societate Poenis ut uxor inde Hannibali esset, ad Romanos defecit.

ANÀLISI GRAMATICAL. Estructura general de l’oració:

Oració principal: Castulo ad Romanos defecit.

Aposició del SN Castulo: urbs Hispaniae ualida ac nobilis et adeo coniuncta societate Poenis ut uxor inde Hannibali esset.

Oració subordinada dins de l’Aposició: ut uxor inde Hannibali esset.

Castulo urbs Hispaniae ualida ac nobilis: Castulo: Nominatiu singular masculí i nucli del SN (Subjecte); urbs Hispaniae ualida ac nobilis: SN en aposició, el nucli del qual és urbs: Nominatiu singular femení. Hispaniae: Genitiu sing. fem. CN. Tot seguit, trobem un SAdj. integrat per dos adjectius en nominatiu singular femení (ualida ac nobilis) i units per la conjunció coordinant copulativa ac.

et adeo coniuncta societate Poenis: Conjunció coordinant copulativa (et), que uneix valida ac nobilis amb coniuncta: tots tres són modificadors del substantiu urbs. Segueix un adverbi modal (adeo). A continuació, trobem coniuncta és una forma de participi (coniuncta: coniunctus, -a, -um, pp. coniungo: 3a conj.), que concorda amb urbs. El participi, com que té arrel verbal, pot portar complements; en aquest cas, societate: Ablatiu femení sing.: (societas-atis: 3a decl.) i Poenis: ablatiu plural masculí (Poeni-orum: 2a decl.)

ut uxor inde Hannibali esset: ut és conjunció subordinada adverbial consecutiva, relacionada amb adeo (fins a tal punt … que); uxor és SN (Subjecte) en nominatiu singular femení (uxor -oris, 3a decl.); inde és adverbi de lloc. Hannibali: Datiu singular masculí, amb funció de Datiu possessiu. Finalment, esset: Verb en tercera persona; pretèrit imperfet de subjuntiu actiu de sum. Desenvolupa la funció de nucli del PV de l’oració subordinada consecutiva que s’inicia amb ut.

ad Romanos defecit: ad Romanos és sintagma preposicional, encapçalat per ad, seguida d’un substantiu en acusatiu plural masculí; la funció del sintagma és de CC. Per acabar defecit: Verb en tercera persona del singular; pretèrit perfet d’IA. Nucli del PV i, per extensió, de l’oració principal (Castulo ad Romanos defecit).

TRADUCCIÓ DEL TEXT: Càstulo, una ciutat d’Hispània, forta i noble, i fins a tal punt unida en aliança amb els cartaginesos que Hannibal tenia una esposa d’allà, va lliurar-se als romans. 

Ciutat romana: Una mica allunyada de la torre púnica, es troba l’espai que correspon a una construcció romana. Es tracta d’un edifici destinat al culte imperial de Domicià, però amb els murs enderrocats i sense coberta, en senyal de rebuig a la memòria de l’emperador, que morí assassinat per una conspiració del seu conseller. Amb ell s’acabà la dinastia Flàvia en el tron de Roma. El senyal de l’edifici en ruïnes s’ha d’interpretar com una damnatio memoriae; és a dir, una condemna, una negació, de la memòria dels vençuts. En el que va ser l’interior de l’edifici s’ha conservat un mosaic molt bonic, ple d’imatges que representen el significat que Roma tenia per als propis romans.

Mosaic de la villa romana de Castulo. Vista general. [Font: Joan Molar].

Per una banda, l’imperi aspirava a l’eternitat; per l’altra, garantia l’abundància i la riquesa dels seus ciutadans. En una meitat del mosaic hi és representat el mite d’Endimió i Selene (Σελήνη). La deessa de la Lluna, que munta en un carro de cavalls, estima Endimió. Per això demana a Zeus, l’aplegaire de llamps, poder baixar durant la nit a la Terra per veure el seu amant. Zeus li ho nega, però, en compensació, ordena que Endimió s’adormi per sempre. D’aquesta manera es manté jove, i Selene el contempla cada nit admirant la seva bellesa. El mite fa referència a l’anhel d’eternitat de l’Imperi Romà, que aspirava a ser intemporal.

Mosaic amb l’escena de Selene i Endimió. Villa romana de Castulo. [Font: Joan Molar].

En un altre extrem del mosaic, observem la llegenda del judici de Paris, narrat per Homer en la Ilíada. En un pla distingim les tres deesses, Afrodita, Hera i Atena; en un altre pla, veiem Paris i Hermes; aquell li retorna la poma al déu, després d’haver fet la seva tria. Es pot comprovar que l’escollida és la deessa de l’amor, ja que està una mica separada i avançada respecte de les altres. Aquest episodi no és representat en el mosaic per casualitat, sinó que cal entendre’l com una lliçó sobre l’origen de Roma. Recordem que l’Eneida (Aeneis) de Virgili situava aquest origen en la mateixa guerra de Troia, que esclatà a causa del rapte d’Hèlena per part de Paris.

Mosaic amb l’escena del judici de Paris. Villa romana de Castulo. [Font: Joan Molar].

A l’entorn de les dues escenes que he comentat, trobem la representació de les quatre estacions o edats de l’home (infància, joventut, maduresa i senectut), en referència al cicle etern de la vida, que s’equipara a l’imperi. Les imatges corresponen a rostres humans en les seves successives fases vitals.

Imatge de la primavera / joventut en el mosaic de  Castulo.  [Font: Joan Molar].

Els amorets (així s’anomenen els Eros anònims) molsuts que adornen el mosaic es presenten tots ells amb el carcaix, capturant cérvols, conills i aus. Com que és un dels motius més repetits en el mosaic, aquest es coneix amb el sobrenom de “Mosaic dels Amors”.

Imatge d’un dels amorets del mosaic de Castulo.  [Font: Joan Molar].

Altres animals completen el conjunt, i també són representats en un moment àlgid del seu cicle vital: les femelles amb senyals d’alletament (el guia ens va cridar l’atenció sobre el detall del mugrons) i els mascles en zel. El missatge és el de la plenitud de l’imperi: els romans, com que eren el producte de la fusió entre els llatins i alguns troians, el poble protegit per Afrodita, estaven destinats a ser ciutadans d’un gran imperi, hegemònic per a l’eternitat.

Ciutat paleocristiana: Tal com hi havien arribat Cartago i Roma, el cristianisme, amb l’empenta dels primers temps, també va arribar a Castulo. I, efectivament, en aquest poblat, just al costat de la construcció romana, vam poder observar un baptisteri del segle IV. L’edifici constava de dos espais: un per als iniciats, i l’altre per als no iniciats, separats per una pica baptismal. En aquella època, el ritual d’entrada al cristianisme era el bateig per immersió. Per això, la pica del baptisteri té unes dimensions considerables.

Restes del baptisteri paleocristià de Castulo. [Font: Joan Molar].

Un cop celebrada la cerimònia del baptisme, l’iniciat s’integrava a la comunitat cristiana, que a Castulo no era gaire gran. En el museu de Linares, prop del jaciment, es conserva una imatge, procedent del baptisteri de Castulo, que representa Jesús acompanyat dels apòstols Pere i Pau. El nostre guia ens va comentar que, en la imatge, Jesús no porta barba; el fet sobta perquè, quan se’l representa com a adult, el més habitual és contemplar-lo amb barba. Cal dir que, en l’antiguitat, als ancians se’ls suposava experiència i saviesa; per aquesta raó, en la majoria de representacions iconogràfiques, els savis portaven barba. Jesús, en tant que Messies o profeta segons el cristianisme, posseïa la saviesa per la seva naturalesa divina. En conseqüència, és molt possible que els pares de l’Església retoquessin la imatge facial de Jesús afegint-li la barba. La imatge provinent de Castulo, doncs, seria una mostra inicial de la representació de Jesús, quan encara no s’havia introduït aquest detall en el seu rostre.

Si voleu saber com va continuar la història en l’enclavament de Castulo; el que s’ha pogut descobrir i reconstruir fins ara en el jaciment, sota la direcció de l’arqueòleg Marcelo Castro, us deixo aquest enllaç, abans de passar a les qüestions. També podeu consultar més fonts clàssiques, per obtenir informació de primera mà, o informar-vos sobre el projecte FORVM MMX, qui sap si us animeu a col·laborar-hi…

Qüestions:

  • Situeu la segona Guerra Púnica: Per què va començar? Quins líders militars s’hi van enfrontar? Com va acabar?
  • Qui va ser Domicià? Com va morir i qui el va succeir?
  • Relacioneu el judici de Paris amb la Guerra de Troia i amb el missatge de l’Eneida de Virgili.

Pau Molar Vilà, 1.2 Batxillerat

Una escapada romana a Nîmes i a Arle

4 Replies

[youtube width=”550″ height=”450″]https://youtu.be/CkcbUyyRxrc[/youtube]

Aquesta Setmana Santa hem fet una escapada a dues ciutats del sud de França amb un passat romà que no us podeu perdre si encara no les coneixeu: Nîmes i Arle. A Nîmes el primer cap de setmana de maig, a més, fan un espectacle de reconstrucció històrica que ben segur us agradarà: Grans Jocs Romans de Nîmes.

Grands Jeux Romains 2015 from Culturespaces on Vimeo.

Coloma Jofre Bonet (professora de clàssiques). IES Apel·les Mestres. L’Hospitalet de Llobregat.
Mercè Otero Vidal (professora jubilada de llatí). IES Santa Eulàlia. L’Hospitalet de Llobregat.

La presència de la ceràmica romana a Premià de Mar

1 Reply

11083608_878889098842749_6056535244966864958_n

Aquest matí he anat al Museu de l’Estampació a assistir a una conferència impartida per en Ramon Coll i la Marta Prevosti, on ens han explicat l’origen, l’evolució de la forma de les àmfores al llarg del període històric dels edificis del jaciment (des de l’època de la República tardana fins el segle II, ja que després en desapareix la utilització) i les característiques de les diferents “generacions” d’aquests recipients tan típicament clàssics.

Jo hi he anat per curiositat personal, i, tot i que la ceràmica no és l’aspecte que més m’entusiasma de l’arqueologia, m’ha fascinat la quantitat de coses que es poden saber a partir d’aquest tipus de material (sempre que estigui dins el marc d’un jaciment arqueològic). Per exemple, podem saber si hi havia producció de ceràmica en un lloc si hi trobem peces mal fetes, deformades o defectuoses, ja que aquestes no es comercialitzen i, per tant, han estat utilitzades (o llençades) al mateix lloc de producció.

A més, hem d’entendre que el llegat romà de Premià de Mar no es limita a les parets de Can Ferrerons, sinó que el conjunt de troballes comprèn una superfície d’unes quatre hectàrees de terreny, que, si no estassin urbanitzades, ens revelarien un munt d’incògnites que ara tenim sobre l’edifici de planta octogonal i ens mostrarien tot el complex arquitectònic en la seva esplendor. De fet, la majoria de les troballes pel que fa a les àmfores s’han realitzat a la zona de la plaça del doctor Ferran, tant a la Gran Via com a l’espai que ocupen els blocs de pisos de Vall Premià.

Així que, tant als premianencs com als badalonins us convido a visitar i gaudir del patrimoni romà del nostre poble, que tan desapercebut ha passat i que tant important és.

Arnau Lario Devesa

2n Batxillerat Humanístic

Can Ferrerons resorgeix de les ombres

5 Replies

El jaciment de Can Ferrerons, que conté les restes d’una vil·la romana de planta octogonal, veurà finalment la llum el diumenge 15 de març. Durant aquest dia els romans envaïran els voltants del jaciment, i Barcino Oriens i el grup de Reconstrucció històrica de Badalona ens transportaran de nou al món de fa 2000 anys.

Can Ferrerons, Premià de Mar

Com podeu veure aquí, la reconstrucció històrica servirà per fer reviure les restes arqueològiques d’aquesta sumptuosa construcció dels segles III/IV, de la qual tan sols coneixem la funcionalitat en el sector oest, on es localitza un petit balneum.  Mentre els visitants s’esperin per visitar el jaciment podran veure com era un campament romà del segle II dC i gaudir d’alguns oficis que ens portaran a la vida quotidiana dels habitants de la vil·la.

Us convido a venir i a gaudir d’aquest jaciment, que forma part del patrimoni cultural de Premià de Mar i que, a més, és excepcional en tota la Mediterrània.

image009

Quina millor manera hi ha de visitar un jaciment romà que entre un ambient romà?

Arnau Lario Devesa

2n Batxillerat C

De itinere: La petjada romana a la Llombardia.

8 Replies

Aquest any he anat, amb la meva família, a passar uns dies de vacances de Nadal a Milà. El viatge ha estat molt interessant, entre altres coses, perquè hi he pogut trobar molts testimonis de la influència romana i llatina. Us faré una il·lustració de la ruta que vam seguir.

Mapa de la ruta del nostre viatge a Milà. Adaptat per Joan i Pau Molar

Vam sortir de Badalona el dia 28 de desembre per arribar fins a Grenoble, una ciutat francesa, important nus de comunicacions; allà hi vam fer nit. L’endemà ja ens vam dirigir a Milà. Prèviament, vam fer una parada tècnica a Torí. Ja coneixíem la ciutat, n’havíem visitat els monuments principals en altres viatges, i aquesta vegada només hi vam ser unes hores. Però va ser interessant la descoberta d’una església, als afores de Torí, d’estil neoclàssic, que tenia, en el seu fris, aquesta inscripció en llatí. Ordo populusque taurinus ob adventum regis. L’església es va edificar en homenatge al rei Vittorio Emanuele I, que, el maig de 1814, va retornar a la ciutat de Torí, després de la caiguda de l’imperi napoleònic.

Església de la Mare de Déu, a Torí. [Font: Joan Molar]

Anàlisi morfosintàctica

–Ordo: Nominatiu singular masculí de la tercera declinació (ordo, -inis).

–populusque: Nominatiu singular masculí (populus, -i). La partícula -que és una conjunció coordinant copulativa, enclítica.

–taurinus: Adjectiu gentilici. Nominatiu singular masculí  (taurinus, -a, -um).

–Ordo populusque taurinus: Sintagma nominal; els nuclis són ordo i populus.

–ob: Preposició d’acusatiu.

–adventum: Acusatiu singular masculí de la quarta declinació (adventus, -us).

–regis: Genitiu singular masculí de la tercera declinació (rex, -gis). Complement del nom adventum.

–Ob adventum regis: Sintagma preposicional, complement circumstancial de causa.

La traducció seria la següent: “La noblesa i el poble de Torí per l’arribada del rei”.

Al cap d’unes hores, vam arribar a Milà. Era fosc i feia fred, però vam disposar de força dies per visitar la ciutat i els seus voltants. Ara us citaré els punts més interessants de la nostra sortida.

–Basílica de Sant Ambròs. Ja sabeu que aquest sant fou bisbe de Milà. La basílica és una construcció molt antiga, d’estil paleocristià. En el seu interior conserva les relíquies de Sant Ambròs, Sant Gervasi i Sant Protasi (se’n poden veure els cadàvers: resulta una mica macabre). En un racó de la nau central, s’observa un tabernacle. Està format per peces de diversos estils. Podem observar un baix relleu del segle IV, representant el Sant Sopar, segons l’estil dels sepulcres romans.

Tabernacle de l’interior de Sant Ambròs de Milà. [Font: Joan Molar]

En l’altra cara del tabernacle, la mateixa escena és representada en romànic llombard, i data del segle X: el seu estil és molt més rude i simple. Cal pensar que els primers cristians, sobretot a Itàlia, conservaven les tècniques de construcció i d’escultura romanes, ja que Itàlia és l’hereva de l’Imperi Romà, però fora d’aquest àmbit, no es coneixien i els constructors o artistes només podien imitar-les. Fixeu-vos en la diferència respecte de la imatge anterior.

Una altra peça del tabernacle. [Font: Joan Molar]

En la cúpula de la basílica, s’hi pot veure un mosaic bizantí del segle XIII, amb unes inscripcions en alfabet grec, que he comentat en un altre article. Us deixo aquí la foto, perquè també s’hi llegeix una inscripció llatina, molt habitual en els Pantocràtors medievals. Fixeu-vos que el Crist en majestat aguanta un llibre obert, amb la llegenda Ego sum lux mundi.

Cúpula bizantina de la basílica de Sant Ambròs de Milà. [Foto: Joan Molar]

Faré l’anàlisi morfosintàctica de la inscripció:

-Ego: És el pronom personal tònic de la primera persona del singular. És el subjecte de l’oració.

-sum: És la primera persona del singular del present de l’indicatiu actiu. És el verb copulatiu de l’oració de predicat nominal.

-lux: És un nominatiu singular femení de la tercera declinació (lux, lucis). És el nucli de l’atribut.

-mundi: És el genitiu singular masculí del mot de la tercera declinació (mundus, mundi). És el complement del nom lux.

La traducció és aquesta: “Jo sóc la llum del món”. Ja sabeu que és una de les metàfores que identifiquen Jesús, al costat d’altres, que ens han arribat a través dels evangelistes: “Jo sóc el principi i la fi” (l’Alfa i l’Omega), “Jo sóc el camí, la veritat i la vida”.

Després de la basílica de sant Ambròs, la visita a Milà, amb la catedral, els seus carrers i galeries comercials, ens va ocupar força temps, però també en vam tenir per anar a altres llocs. La ciutat de Bèrgam va ser molt bonica, amb un barri alt molt atractiu. En trobareu més detalls en un altre article.

Ben a prop de Bèrgam, ens vam aturar en un altre indret, força interessant pels seus orígens romans ben visibles i ben conservats: Brescia. Es tracta de l’antiga colònia romana Brixia. L’emperador Vespasià hi féu edificar, en commemoració d’una victòria militar, el temple del Capitoli, que encara conserva algun fragment d’inscripció commemorativa.

Temple del forum romà de Brescia. [Font: Joan Molar]

El temple està situat en l’espai del forum i a prop del teatre de la ciutat, que es conserva en prou bon estat, però sense punt de comparació amb el que vam poder observar al final del nostre recorregut. Ja hi arribarem.

Vista del forum de  Brescia. [Font: Joan Molar]

El nostre següent punt de destinació va ser la ciutat de Parma. Parma és coneguda pel formatge i pel prosciutto (pernil salat), però també perquè és la ciutat natal d’un pintor cèlebre del renaixement, Antonio da Correggio.

Precisament per admirar les seves pintures, vam visitar la capella de Sant Pau, al centre de la ciutat, i vam poder resseguir una sala plena d’imatges de tema mitològic, que ara us reproduïm.

Frescos mitològics de Correggio, a la capella de sant Pau, de Parma. [Font: Joan Molar]

 Ja veieu que s’hi observen divinitats i figures conegudes pels amants del món clàssic: Afrodita, les Tres Gràcies, Ceres, un sàtir o Pan, Hèstia. Fixeu-vos que cadascuna d’aquestes figures es pot identificar pels seus atributs: l’infant Cupido, el carro i les espigues, la siringa, el foc.

Els següents dies vam visitar els paisatges alpins, amb els seus llacs i els cims nevats, tan bonics en aquestes dates nadalenques. Ja de retorn a casa, vam fer una aturada a Aurenja (en francès, Orange), una ciutat del sud de França (regió Provença-Alps-Costa Blava) que, en època romana, rebé el nom d’Augusta Arausio.

No ens va costar de trobar un teatre impressionant, un dels més ben conservats del món, ja que manté el mur de l’scaena, perdut en la majoria d’altres teatres de l’antic imperi romà que avui encara es visiten.

Teatre romà d’Aurenja, vist des de fora [Font: Joan Molar] i des de dins

La construcció data del segle I i correspon al regnat d’Octavi Cèsar August. D’altra banda, ens vam deturar a contemplar l’arc de triomf que presideix una de les vies d’accés a la bonica ciutat provençal. Es tracta d’un monument commemoratiu; sembla que fou erigit en honor de Caius Marius després d’una victòria militar, però no se’n té la seguretat.

Igual que el teatre, l’arc de triomf es manté en molt bon estat; en ell es poden apreciar encara els relleus de temàtica bèl·lica. Us deixo un vídeo brevíssim, on faig la presentació del monument.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=BrUsi1_02xo[/youtube]

Qüestions

  • Repasseu les imatges de la capella de Sant Pau de Parma; hi trobareu moltes referències mitològiques que deveu conèixer: expliqueu-les breument. 
  • Definiu les parts del teatre que s’esmenten en l’article i expliqueu quines actuacions s’hi feien. Us podeu ajudar dels enllaços que hi ha en aquest treball sobre Arle.
  • Digueu en quin lloc exacte de la cúpula de Sant Ambròs de Milà es troba la inscripció llatina Ego sum lux mundi. Com ha arribat fins a nosaltres? A part del sentit literal, quin és el seu significat extens? Podeu consultar aquest article.
  • Busqueu imatges de sarcòfags romans, semblants al primer que us he mostrat en el tabernacle, pertanyent a la basílica de Sant Ambròs de Milà. Si em busqueu de les ciutats i museus més propers o que hem visitat, millor.

Valete omnes!

Pau Molar, 1r batxillerat

De itinere. La petjada grega a la Llombardia

14 Replies

Aquest Nadal hem passat uns dies a la Llombardia; hem fet estada a Milà (Mediolanum), i, des d’allà, hem visitat alguns nuclis importants: Bèrgam, Brescia, Parma, Pavia i, naturalment, el paisatge dels Alps italians, ben nevat, i, en alguns indrets, amb uns llacs bellíssims: el Llac Major, Como, Orta. Un entorn preciós per rebre el nou any 2015.

Imatge del Llac Major, en l’entorn dels Alps italians.

La veritat és que no pensava pas trobar senyals d’influència grega en aquest terreny, però alguns detalls em van sorprendre i els exposaré en aquest article.

El primer element de sorpresa el vaig trobar a la ciutat de Bèrgam, una població propera a Milà, i molt important per la seva història i riquesa artística. La ciutat alta, que és on es concentren els monuments, reuneix les principals obres d’interès que cal visitar: la catedral, la basílica de Santa Maria la Major, el baptisteri i la capella Colleoni. Precisament en aquesta capella, adossada a la basílica, hi vaig poder observar la influència de la civilització grega.

Imatge de la basílica i la capella Colleoni, a Bèrgam. [Font: Joan Molar]

La capella, que fou construïda entre 1470 i 1476, conté el mausoleu monumental de Bartolomeo Colleoni, un condottiero de la ciutat. Un condottiero era un cabdill de tropes mercenàries que estava al servei de les ciutats-estat italianes, durant els segles XV i XVI.

En la capella funerària que es va fer construir, Colleoni, un home del Quattrocento, es va envoltar de símbols clàssics. Ell mateix es comparava amb Hèrcules, pel valor heroic del personatge, i afirmava descendir d’aquest. Justament a la façana es poden veure alguns relleus amb escenes de la vida d’Hèrcules (Ἡρακλῆς -έους ὁ): Hèrcules i Anteu, Hèrcules i la Hidra (Ὕδρα -ας ἡ), Hèrcules i el toro de Creta (Κρήτη -ης ἡ) i Hèrcules contra el lleó de Nèmea.

Ja a dins de la capella es pot admirar l’arquitectura i la pintura del conjunt, plenament renaixentistes.

Imatge del sepulcre de Bartolomeo Colleoni. [Font: Joan Molar]

És en aquest espai interior on em vaig fixar en un altre detall. Es tractava del mausoleu de la filla de Colleoni, que estava situat al costat del del seu pare. Es tracta d’un sepulcre molt ben ornamentat, d’estil renaixentista. El que em va cridar l’atenció, però, no va ser la tècnica constructiva, sinó que el condottiero Colleoni havia posat a la seva filla el nom de Medea (Μήδεια). Medea és un personatge ben conegut de la cultura grega, però gens exemplar segons la moral catòlica. Ja sabeu que Medea va matar els fills que havia tingut amb Jàson (Ἰάσων -ονος ὁ) quan aquest la va abandonar, i que és considerada una mica bruixa o maga. No hem d’oblidar que Medea era neboda de Circe (Κίρκη -ης ἡ), la fetillera.

Imatge del sepulcre de Medea, la filla de Bartolomeo Colleoni. [Font: Joan Molar]

No obstant això, s’ha de considerar que, en la Itàlia del segle XV, es va produir un redescobriment de la cultura clàssica, intensificat per la desaparició de l’Imperi Bizantí, que va provocar l’exili de nombrosos erudits des de Constantinoble, capital imperial, cap a l’Occident d’Europa. Justament va ser Bizanci l’hereva de la cultura grega i oriental; des d’allà es va expandir la influència de la cultura hel·lènica. No hem d’oblidar que els sants Ciril i Metodi, d’origen bizantí, van evangelitzar i alfabetitzar els pobles eslaus.

Precisament d’estil bizantí és la cúpula de la basílica de Sant Ambròs de Milà. En la cúpula, que data del segle XIII, podem observar, escrits en l’alfabet grec, els noms dels arcàngels Miquel (ΜΙΧΑΗΙΛ) i Gabriel (ΓΑΒΡΙΗΛ).

Imatge de la cúpula bizantina de Sant Ambròs de Milà. [Font: Joan Molar]

Hem de tenir present que, a mitjans del segle VI, un exèrcit dirigit per Narsès, general bizantí, va conquerir Milà per a l’emperador Justinià I. Milà seria bizantí fins l’any 568. Cal dir que, en la cúpula, es poden observar altres inscripcions en alfabet grec, però no són gaire intel·ligibles per a nosaltres.

Qüestions

  • Fixeu-vos en els treballs d’Hèrcules que surten esmentats a l’article. Situeu-los en el mapa de la Grècia antiga. Digueu per quines raons és famosa Nèmea. 
  • Desenvolupeu les referències mitològiques que trobeu en l’article.
  • Escriviu en minúscula, mantenint la majúscula inicial, el nom dels arcàngels que apareixen en la cúpula bizantina de Sant Ambròs de Milà.

Χαίρετε!

Pau Molar. 1r de batxillerat

“L’escola d’Atenes”, la convenció somiada d’un amant de la filosofia

5 Replies

Edu3.cat

Una de les disciplines on més trobem la petjada del món clàssic és a l’art. Com ja vaig fer en el cas de l‘Erècteon (a Acròpoli d’Atenes), us presento una altra obra que he treballat a l’assignatura d’Història de l’Art: L’escola d’Atenes, de Rafael.

  • DOCUMENTACIÓ GENERAL

CATALOGACIÓ: Aquesta obra, pintada per Rafael d’Urbino (Urbino, actual Itàlia, 6 d’abril de 1483–Roma, 6 d’abril de 1520) , està a la Sala de la Signatura del Vaticà (Roma). Està datada entre els anys 1510 i 1511 i fa 7,72 metres de llarg (base).

ASPECTES BÀSICS: És una pintura al fresc situada en un dels murs de l’estança, i representa una sala enorme d’inspiració clàssica plena de persones fent diverses accions, com discutir, escriure o llegir.

PRIMERA APROXIMACIÓ: Hi podem distingir nombrosos intel·lectuals del món antic, com Plató, Aristòtil (al centre de la composició i en tercer pla), Epicur, Sòcrates, el mateix Rafael (en segon pla, repartits per la pintura), Pitàgores, Parmènides, Heràclit o Ptolomeu (en primer pla), entre molts d’altres. Aquest fet fa que l’obra sigui figurativa, ja que representa figures recognoscibles.

  • ANÀLISI FORMAL:

COMPOSICIÓ: El fresc conté diverses línies compositives, reforçades per l’arc de la paret, que accentua la regularitat de l’obra, que es pot dividir en línies horitzontals i verticals, ja que totes les figures que s’hi representen (tenint en compte que hi ha dos grups de persones en alçades diferents) tenen els caps a la mateixa altura.

ESPAI / VOLUM: A més, podem notar la marcada perspectiva que existeix, perquè a l’espai entre Plató i Aristòtil hi ha el punt de fuga que atorga a la composició una perspectiva lineal i molta profunditat (degut a l’arc de mig punt del fons, que marca el punt més llunyà).

ASPECTES BÀSICS (plàstics): El dibuix era una de les qualitats de Rafael, i en aquest cas no es trenca la norma. El dibuix presenta unes formes detallistes i alhora senzilles que aporten dinamisme i moviment a la pintura.

Pel que fa al color, hi ha una gran varietat (blaus, ataronjats, grisos, ocres, blancs…), i existeix un contrast entre la blancor, matisada per la llum, de l’edifici, i els colors vius dels vestits dels personatges.

FIGURES / FORMES: Les formes i figures estan dotades de naturalisme i hi destaca el moviment, i totes les figures es mouen, discuteixen, ensenyen, raonen… donant vida i moviment a l’obra. Tot i que moltes de les seves cares no mostren cap expressió, el moviment dels seus cossos suggereix el seu estat anímic.

ESTIL DES DEL PUNT DE VISTA FORMAL: L’estil de la pintura és renaixentista, concretament emmarcat en el Cinquecento, moviment del segle XVI. Va aprendre la tècnica i l’estil de dos pintors contemporanis, Miquel Àngel i Leonardo da Vinci. Del primer aprengué la composició anatòmica, i del segon el sfumato i la distribució de les figures en l’espai.

La “manera” de pintar de Rafael va ser portada a l’extrem pels seus col·laboradors, sobretot Giulio Romano. Amb ells s’inicia el manierisme. Rafael inspirà també grans pintors barrocs, com Annibale Carracci i Nicolàs Poussin. I a pintors neoclàssics com Ingres, als segle XIX.

  • INTERPRETACIÓ:

ICONOGRAFIA: L’Obra és de tema històric i intel·lectual. La pintura representa un gran nombre de persones de l’Antiguitat, filòsofs i científics. No hi ha cap de contemporani a Rafael, ja que considerava que des dels grecs, l’única cosa que havien fet els filòsofs era comentar els seus avantpassats. A més, al fons (a esquerra i dreta) hi ha les estàtues d’Apol·lo i Atena, déus grecs protectors de les arts i la saviesa, de manera que la seva col·locació dins la pintura no és casual.

ICONOLOGIA: La Gramàtica, Aritmètica i Música estan personificades en les figures localitzades a la part baixa a l’esquerra. La Geometria i l’Astronomia en les figures de la part baixa de la dreta. Al darrere d’aquests, drets, alguns representen la Retòrica i la Dialèctica.

ENCÀRREC I RECEPCIÓ DE L’OBRA: El 1508 Rafael va anar a Roma per treballar en les quatre estances del Vaticà, dedicades a petites biblioteques o llocs de treball. La primera que pintà va ser la de la Signatura, on es signaven els actes de gràcia, i que era la biblioteca del papa. Aquestes pintures eren merament decoratives, i el seu encàrrec es devia a la mentalitat oberta del papa del moment.

SIGNIFICAT / MARC HISTÒRIC I CULTURAL: El tema central és la veritat adquirida a través de la raó. El marc arquitectònic en que es desenvolupa l’escena està inspirat en el projecte de Bramante per Sant Pere del Vaticà Tot això va succeir durant el papat de Juli II, anomenat «el papa guerrer» i famós per ser protector d’artistes com Rafael Sanzio, Donato Bramante, a qui va encomanar els plànols de l’actual Basílica de Sant Pere, i Miquel Àngel a qui va encarregar les pintures de la volta de la Capella Sixtina, a més d’un colossal monument funerari. Aquest representa la síntesi de la filosofia pagana i cristiana, reflex de la societat del moment, que intentava tornar a les arrels clàssiques del passat sense deixar de banda la religió cristiana.

  • CONCLUSIÓ:

Aquesta obra, des del punt de vista merament personal, és una mostra més del moviment artístic que vivien els territoris de la península itàlica durant els segles XV i XVI, en plena baixa Edat Mitjana, quan s’havien començat a revaloritzar les obres i els pensaments d’època clàssica. A més, és sorprenent per l’època que el papa fos un mecenes, ja que fins el moment l’Església havia tingut una actitud recelosa envers l’art renaixentista pagà. Tot i que jo considero aquesta obra com una fita en la “carrera” de Rafael, no crec que sigui una de les obres més importants del moviment renaixentista.

Al capdamunt de la cúpula, hi ha un medalló amb l’aforisme llatí Causarum cognitio “el coneixement de les causes”.

Causarum cognitio a L'escola d'Atenes

Per acabar, he fet un Thinglink dels personatges clàssics que apareixen a la composició:

Què sabeu de cada un?

Arnau Lario Devesa

2n Batxillerat

Explorant Can Ferrerons

6 Replies

Premià de Mar té molta història oculta, de la que els joves en sabem molt poc, per això he fet un Thinglink de Can Ferrerons, un jaciment romà que tenim en el poble i que no coneixem. Amb aquesta informació podrem saber-ne més sobre la història de Premià.
Aquí podeu veure un treball de recerca sobre Can Ferrerons, guanyador del Primer premi HERÀCLES 2012 i una part en el TR també premiat Turisme arqueològic al Mareme. No us el perdeu!!

 

Us agrada visitar llocs antics i saber-ne més sobre el que ha passat o com es van originar? Heu visitat algun jaciment romà o alguna arquitectura romana? En cas que n’hàgiu vist alguna, a on esta situada i digueu-ne si us va agradar o no.

Què us ha semblat Can Ferrerons? El visitareu quan s’inauguri?

Els aràcnides que l’han visitat n’han fet ficcions, fins i tot amb premi, treballs de recerca i projectes de recerca de 4t amb molt èxit!

Mariona Sabanés 1r BAT Llatí