Tag Archives: Literatura

Ars amatoria: Biblis i Caune

Aquest és el meu primer article de l’Aracne, amb moltes ganes ja d’aportar quelcom al blog guanyador.

L’objectiu d’aquest article és explicar més extensament els mites esmentats per Ovidi en el seu llibre Ars Amatoria. I que serveixi als alumnes de 2n de batxillerat, ja que han de fer un treball.

Primer de tot explicaré el mite de Biblis (Βυβλίς), filla de Milet (Μίλητος) i Ciànea. Biblis s’enamora del seu germà bessó Caune (Καῦνος), que la rebutja indignat i fuig feroçment de la casa. Biblis, com totes les enamorades, el segueix i el busca per tota l’Àsia Menor. I després, hi ha versions que sostenen que Biblis es penjà durant la recerca, i d’altres que diuen que les nimfes varen aparèixer i la transformaren en una font.

Pel que fa a Caune, el seu germà bessó, en fugir d’ella precipitadament, se’n va anar a viure  a Lícia, on es casà i engendrà un fill.

Hodebert - Biblis

Léon Auguste César Hodebert (1852- 1914) Data del 1886- “Wikimedia commons”

A Caune, se li atribueix la ciutat de Caunos (Καῦνος), que fou una ciutat de la costa del sud de Cària.

A Biblis, se li donarà una ciutat, la de Biblos (Βύβλος), l’actual Gubayl, que està situada al Líban, vora el mar Mediterrani, i fou un dels ports fenicis més importants. Avui dia és un port turístic molt ben conservat i les seves ruïnes són patrimoni històric segons la UNESCO.

Mapa de la costa de Líban, on està situada la ciutat de Biblos. Extreta de Proel

El consell d’Ovidi (Ars amatoria, I, 283) ens diu que l’amor furtiu agrada tant als homes com a les dones. I que les dones ho desitgen d’amagat, al contrari dels homes, que no sabem dissimular i no l’ocultem. Si tots els homes no supliquéssim abans que les dones, aquestes de seguida serien vençudes i farien el paper de suplicant.

El mite al qual fa referència Ovidi té a veure amb la primera part del consell, on ens diu que les dones també senten l’amor furtiu i també els agrada, per això esmenta Biblis, que estimava el seu bessó, i a Mirra, que estimava el seu pare. I aquests són, més que amors furtius, amors prohibits. Per això Ovidi esmenta també Mirra, ja que vol que sapiguem que, com ell diu, les dones també pateixen l’amor furtiu.

Per acabar, em podríeu donar la vostra opinió sobre el consell que ens dóna Ovidi relacionat amb el mite explicat? Creieu que té raó? Si és així, ¿ho heu notat algun cop, o heu viscut alguna experiència semblant? Això sí, sense arribar al límit del suïcidi, com li va passar a Biblis.

MARTÍ PALMA 1.2

INS. ISAAC ALBÉNIZ

Ars amatoria: Hero i Leandre

Enguany, a classe de llatí, hem de llegir l’Ars amandi (Art d’estimar) d’Ovidi. Aquesta obra està plena de referències mitològiques que el poeta utilitza per exemplificar els seus consells. A continuació s’explicarà la referència que fa al vers 250 (Llibre II) que veureu entre claudàtors al vostre llibre.

Primerament veiem el fragment en l’original llatí:

militiae species amor est; discedite, segnes:
non sunt haec timidis signa tuenda viris.

nox et hiems longaeque viae saevique dolores
mollibus his castris et labor omnis inest.
saepe feres imbrem caelesti nube solutum,
frigidus et nuda saepe iacebis humo.
Cynthius Admeti vaccas pavisse Pheraei

fertur, et in parva delituisse casa.
quod Phoebum decuit, quem non decet? exue fastus,
curam mansuri quisquis amoris habes.
si tibi per tutum planumque negabitur ire,
atque erit opposita ianua fulta sera,

at tu per praeceps tecto delabere aperto:
det quoque furtivas alta fenestra vias.
laeta erit, et causam tibi se sciet esse pericli;
hoc dominae certi pignus amoris erit.
saepe tua poteras, Leandre, carere puella:

transnabas, animum nosset ut illa tuum.

El mite al qual es fa referència

Hero (Ἡρώ) era una sacerdotessa de la deessa de l’amor Afrodita (Ἀφροδίτη), Venus en llatí, filla de Zeus, representada per la petxina, la poma d’or i els coloms. Hero, que vivia a Sestos,  estava enamorada de Leandre (Λέανδρος), un jove d’Abidos, a la costa oposada de Sestos.

Photobucket

Mapa de Grècia editat per mi. En vermell la zona de Sestos i Abidos.

Per poder estar junts, Leandre cada nit creuava nedant l’estret que separava els dos amants. Per facilitar-li la tasca, Hero encenia un fanal que col·locava al punt més alt de la torre de casa seva a fi que servís de guia a Leandre. Una nit, però, quan Leandre estava nedant per trobar-se amb l’estimada, va esclatar una tempesta i el fanal s’apagà.

L’endemà, Hero trobà el cadàver de Leandre al peu de la seva torre i, empesa pel gran dolor i desconsol que sentia, s’estimbà des del damunt de la seva torre.

Photobucket

Relació entre el consell i el mite

El consell que dóna Ovidi per cuidar i mantenir l’amor (després d’haver-lo aconseguit gràcies als consells del Llibre I) és que, si de veritat els homes volen conservar l’amor i la seva estimada, han d’estar disposats a afrontar totes les dificultats que se’ls presentaran al llarg de la relació, així com ho fa Leandre, que creua cada nit nedant l’estret per trobar-se amb la seva estimada Hero.

Per això, l’amor és contemplat com un camp de batalla, ja que no és un camí planer i ple de flors i felicitat, sinó que molts cops serà un camí sinuós i ple d’entrebancs que s’han d’anar superant per mantenir la flama de l’amor viva.

Fonts clàssiques del mite i influència

El mite d’Hero i Leandre el veiem també a les Heroides d’Ovidi, on apareixen la carta que Leandre envia a Hero i la carta amb la qual ella li respon.

Val la pena, també, esmentar l’obra de Ben Jonson, contemporani oblidat de W. Shakespeare, Bartholomew Fair. S’hi representa una obra de titelles d’Hero i Leandre.

Què opineu del consell que dóna Ovidi? Amb l’ajut de la traducció i les indicacions del professor/a, intenteu analitzar el text original en llatí tal com ho faig jo amb la primera oració:

militiae species amor est – Aquesta és una frase copulativa que té com a nucli del sintagma verbal el verb sum. El subjecte és amor i té un atribut, species, que, alhora, té un complement del nom, militiae.

Carla Pallach Ros
2.2 Batxillerat
INS Isaac Albéniz

Premi Viquilletra 2012: Ruta literària per Sarrià

Durant el curs 2011-12, els Clàssics de 2n de batxillerat de l’Albéniz, de la mà de  la matèria de Literatura catalana i la seva professora Montse Vilà, vam participar per primera vegada al concurs Viquilletra, organitzat per la UOC. I ho vam fer amb tanta fortuna, que el nostre equip Versos d’ara i de sempre va guanyar el premi al Millor grup! De retruc, l’alegria va ser doble, perquè els companys de tercer d’ESO, el grup Shalom, van obtenir el guardó de l’Activitat multimèdia millor realitzada.

Satisfets i amb tota la il·lusió del món, el divuit de juny passat vam desplaçar-nos a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona a rebre el veredicte, conscients de la feina realitzada amb precisió, però amb el dubte de la decisió final del jurat. Havíem fet un gran esforç amb Nausica i ens havíem apassionat amb Antígona, per acabar comentant detalladament un muntatge publicitari sobre Tirant lo Blanc. A part del diploma que hi vam rebre, els organitzadors van anunciar que el premi en espècies consistiria en una ruta literària per la ciutat comtal, que tindria lloc previsiblement a principis de setembre.

I vet-nos aquí, un plujós 19 de setembre, embarcats (i no és broma perquè en algun moment va diluviar) proa al barri de Sarrià per seguir les passes de poetes contemporanis com Foix, Casasses, Vinyoli, Brossa i, anant més enrerre, el nostra admirat Carles Riba, del qual vam visitar la tomba al cementiri del barri.

D’entre tots els poemes que la companyia Els Pirates teatre va representar per a nosaltres, destaco Súnion del mateix Riba, l’únic que va ser recitat a la manera clàssica, al davant del sepulcre on el poeta descansa amb la seva esposa Clementina Arderiu, també tocada per les Muses.

Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l’onada rient,

dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura,                     7
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

Aquest poema està inclòs en el llibre Les elegies de Bierville (1943), un volum publicat en el retorn a Barcelona de Carles Riba, que va ser professor de Grec a la Universitat. Està inspirat en la visió del temple de Súnion, que, per a Carles Riba, és el símbol de la cultura clàssica grega. Què us sembla el poema? Sabeu ubicar el topònim?

Apa, gaudiu del petit muntatge que he muntat com a record de l’experiència passada, responeu les qüestions que us hi plantejo, i prepareu-vos, que enguany n’hi haurà més!

TERESA

De itinere: Vènet IV – Venècia

Venècia, ciutat mítica per excel·lència, humida, imbuïda d’un aire decadent, però encisadora sens dubte… ¿quin lloc podria ser millor com a colofó del nostre periple pel Vènet?

Imatge de la llacuna de Venècia des del campanile de la Plaça Sant Marc [Foto: Josep Lario]

A quatre quilòmetres de terra ferma i a dos de l’Adriàtic, construïda sobre més de cent petites illetes de la llacuna, solcada per uns cent-cinquanta canals creuats per més de quatre-cents ponts, Venècia és un ciutat única on l’aigua es filtra pel teixit urbà de palaus, esglésies i monuments esplendorosos que allotgen el llegat artístic dels seus genis de la pintura del XV, XVI i XVII. A diferència de ciutats com Pàdua i Verona, anteriorment glossades, els Romans no van descobrir el valor de les illes de la llacuna fins al s.V, en què es van utilitzar com a refugi de les invasions bàrbares. A partir d’aquí, la seva importància va anar augmentant fins a esdevenir una poderosa i rica potència marítima.

Pont de Rialto. Quina llàstima, la massificació i els grafitti! [Foto: Josep Lario]

Tot i això, la gran massificació turística de la ciutat li treu, al meu entendre, una part de l’encís, per la dificultat de copsar la seva vertadera ànima i intentar-se fer una idea de com era en temps de Marco Polo o Giacomo Casanova, per exemple. Ara bé, sóc perfectament conscient que no tinc gaire dret a queixar-me perquè, al cap i a la fi, ¿què sóc jo sinó una “guiri” més perdent-me pels canals i viatjant en gòndola per un preu descaradament abusiu?

Un dels canals de Burano. Si voleu jugar a On és Wally?, busqueu-m’hi. [Foto Josep Lario]

Una manera d’amarar-se d’una mica d’autenticitat i treure’s la sensació d’artificialitat de parc temàtic és dedicar un dia a fer un periple en “vaporetto” per les altres illes de la llacuna: contemplar i comprar vidre a Murano; guaitar Sant Michelle, que serveix únicament de cementiri;  enlluernar-se amb els llampants colors de les façanes de Burano; i contemplar al Lido l’embarcador de l’Hotel Excelsior, on arriben durant la Mostra de Cinema les llanxes amb glamurosos visitants.

Embarcador de l’Hotel Excelsior al Lido [Foto: Josep Lario]

Per acabar, m’agradaria recomanar-vos una pràctica que, si més no a mi, m’ajuda a enriquir l’experiència vital que comporta tot viatge. Aprofiteu per donar forma als escenaris de les obres literàries, és a dir, trieu un llibre que s’ubiqui a les terres que visiteu i llegiu-lo durant l’estada. Us prometo que no us en penedireu. Enguany, per exemple, m’he endut com a company de viatge La mort a Venècia de Thomas Mann i amb la seva relectura no només he pogut ubicar amb molta precisió les anades i vingudes entre el Lido i Venècia de l’artista decadent i el seu ideal Tadzio, sinó que he aprofitat per rememorar les nombroses referències clàssiques que vertebren la novel·la. Us en cito unes quantes perquè les desenvolupeu (si cal, informeu-vos sobre l’obra en qüestió i el seu autor). (Extretes de la traducció de Joan Fontcuberta per a l’Editorial Proa, 1980)

…, l’escriptor no havia pogut retenir, ni tan solament havent dinat, la vibració d’aquella força motriu que maldava per crear dintre seu, aquell motus animi continuus que constitueix, segons Ciceró, la part essencial de l’eloqüència. [pàg. 33-34]

…el minyó […] tenia una retirança a les escultures gregues d’època clàssica… […]. Hom s’hauria guardat prou d’aplicar les tisores al seu cabell tan bonic, que, com el de l’Infant de l’espina, queia en rulls sobre el front, les orelles i el clatell. [pàg. 84-85]

Dia darrera dia, el déu nu de galtes enceses menava la seva quadriga de foc per la volta del cel i la seva cabellera d’or onejava al vent impetuós de l’Est. [pàg. 118]

Ara li semblava talment haver estat transportat a l’Elisi, a l’altre cap de món, on els homes frueixen d’una vida regalada… [pàg. 121]

…Sòcrates alliçonava Fedre sobre el desig i la virtut. […] Altrament, ¿què fora de nosaltres, si la divinitat, la raó, la virtut i la veritat apareguessin als nostres sentits tal com són? ¿No ens consumiríem i abrusaríem d’amor com en altre temps Sèmele davant Zeus? [pàg. 128-128]

…a trenc d’alba… […] Eos deixava els braços del seu espòs; […]. S’anava acostant la deessa, la raptadora de jovencells, que segrestà Clitó i Cèfalos i que, a despit de l’enveja de totes les divinitats olímpiques, fruí de l’amor del bell Orió. [pàg. 136-137]

Petits grumolls de núvols blancs aparegueren al cel… […] Es girà un vent més fort i els corsers de Posidó, encabritats, arrencaren a córrer. [pàg. 137]

Creia veure Jacint, aquell que havia de morir perquè dos déus l’estimaven. [pàg. 138]

Era el somriure de Narcís en emmirallar-se en l’aigua de la font. [pàg. 142]

Vet aquí la meva Venècia. I per acabar la sèrie d’articles sobre el Vènet, us presento alguns rètols perquè els ubiqueu al Google Map d’Establiments amb referènts clàssics. Que hi hagi sort!

[Fotos: Teresa Devesa]

TERESA

De itinere: Vènet II – Arquà Petrarca

Al bell mig dels Colli Euganei, un oasi de natura declarat parc natural el 1989 que inclou 15 poblacions amb un extraordinari patrimoni històric-monumental, destaca Arquà Petrarca, que conserva intacta l’atmosfera de plàcida serenitat i la poètica bellesa que fascinaren el gran escriptor Francesco Petrarca. Poeta de referència del Trecento, Petrarca va passar els darrers anys de la seva vida, després d’un intens i productiu periple pels principals centres culturals de l’època, en una petita i encantadora casa d’aquesta localitat.

Un dels llocs on va residir és Pàdua, on una inscripció recorda el seu pas per la ciutat. Qui s’atreveix a traduir-la i a analitzar-la morfosintàcticament? Fixeu-vos en la referència que apareix a la part inferior dreta, ¿què en sabeu?

[Foto: Teresa Devesa]

L’anomenat” pare de l’humanisme” va ser també una peça cabdal en la formació de les bases de l’italià modern, juntament amb Boccaccio i Dante. Tot i que la major part de la producció d’aquest poeta, sobretot la més escolàstica, va ser escrita en llatí, per als seus poemes més sentits i íntims va triar donar forma a la llengua romanç que l’havia vist néixer. Us animo a profundir una mica més en la seva obra, especialment l’escrita en llatí, perquè veieu com n’era de profund el seu coneixement dels clàssics. Quina obra fa en hexàmetres? En quins autors clàssics s’inspira?…

Casa de Petrarca a Arquà [Foto: Josep Lario]

Per si quedava algun dubte d’aquest amor pel passat clàssic tan propi del Renaixement, les parets de les estances d’aquesta residència, on el poeta va morir el 1374, ens reben amb una profusió de frescos amb referents clàssics de tota mena: literaris, mitològics, històrics…

  • L’Estança de Venus, probablement dormitori del poeta, rep aquest nom arran d’un fresc que decora la llar de foc. A la part dreta apareix Venus ajeguda, acompanyada de Cupido (al centre), a qui Vulcà (a l’esquerra) lliura les armes que ha forjat per a ell. Alguns estudiosos relacionen aquesta escena amb la venjança que Hefest va ordir per castigar els amors de Venus i Mart. Sabríeu dir-me de quin episodi mític parlo i on aparelix relatat?

  • Els frescos de l’Estança central o de Les Metamorfosis mostren set escenes procedents de les al·legories de la composició XXIII del cançoner del poeta, també coneguda com la Cançó de les Metamorfosis. En aquest vessant de la seva producció literària, Petrarca reutilitza les tradicions poètiques precedents, especialment la llatina, per crear belles imatges i metàfores que perduraran en el temps. Potser una de les més conegudes és la de l’aplicació del mite dafneu a la seva estimada Laura. Podeu dir-me a quina narració ovidiana fa referència? Quina relació té el nom de la musa del poeta toscà amb la protagonista d’aquesta metamorfosi?

  • La llar de foc de l’Estança de Cleòpatra, de l’Àfrica o de Lucrècia i les parets adjacents també estan profusament decorades amb pintures murals. A la part inferior de la llar apareix Cleòpatra, ajeguda amb les aspids a la mà, i a sobre dues imatges de la poetessa Safo: a la dreta escrivint, i a l’esquerra llençant-se al mar des d’un roca de Lèucade. A la paret que corona la porta dreta sembla que es representa el banquet de Cleòpatra, Marc Antoni i el cònsul Gneu Domici Enobarb i a sobre de la porta esquerra, Juli César mostrant a Cleòpatra el seu germà Ptolemeu presoner. Completa la decoració d’aquest pany de paret un nínxol amb un bust de Lucrècia. Molts referents per desenvolupar, oi?

Malhauradament, no és permès de fer fotos a l’interior, però un merescut passeig pel poble ens porta a la tomba del poeta, al davant de l’església.

[Foto: Josep Lario]

TERESA

Locus Amoenus

Aprofitant la tasca del tòpic en llatí, he recuperat un poema que vaig escriure ja fa temps i que crec que coincideix força bé amb el tòpic literari Locus Amoenus.

Aquest llatinisme va ser utilitzat sobretot durant el Renaixement, tot i que troba precedent en la literatura de Virgili, Homer, Teòcrit i Horaci.

Espero que us agradi:

 

Agua, agua cristalina,

¿Adónde te llevan tan bonita?

Agua, agua cristalina,

¿Adónde te llevan tan deprisa?

¡Oh flor, roja flor!

¿Cómo es que desprendes tanto amor?

¡Oh flor, roja flor!

¿Por qué tus pétalos brillan bajo el Sol?

Ven, verde árbol, ven aquí,

enséñame a ser tan robusto como tú.

Ven, verde árbol, ven aquí,

mueve tus ramas, te iluminará la luz.

Canta avecilla, cántame más,

ayúdame a no desafinar.

Canta, avecilla, cántame más,

estiende tus alas y échate a volar.

Bosque, corre, vete, tápate;

una tormenta está a punto de llegar.

Bosque, corre, vete, tápate;

no quiero que ésta te haga llorar.

Bosque, corre, sal, destápate;

una tormenta está a punto de marchar.

Bosque, corre, sal, destápate;

tu bello canto quiero volver a escuchar.

Laia Muñoz Osorio

1r Batx Llatí

Conjur d’aromes

Ella treballava a la plaça del fòrum en un parada de fruits secs; jo passava sovint sense fixar-me en res més que en la seva pell resplendent sota el sol del migdia, quan les coses més senzilles es tornen tresors. Mai no he estat una persona tímida, potser perquè no vaig arribar a comprendre el seu significat, per tant res  no m’impedia d’ observar-la sense cap pudor, quan jo la mirava ningú no existia al fòrum, com la força de tot l’Olimp, la meva mirada penetrava el seu cos banyat de llum.

Les primeres paraules que vam creuar no les recordo i no sabria per què les vam iniciar, recordo les nostres passes allunyant-se plaça amunt mentre observàvem el sol desfent-se entre les muntanyes. Vam arribar a casa seva entre acudits sobre la gent que tots dos ens trobàvem al fòrum i altre cop no sabria dir-vos com és que vaig trobar-me amb els seus llavis, érem ombres en les clarianes del solstici que s’infiltraven per la finestra, ens vam integrar en la densitat dels aromes, érem i no existien pensaments, foc i vent.

El seu nom es presentava en els meus llavis amb facilitat, com l’impuls de l’instint, vaig posar-me dempeus i no vaig aturar-me des que el sol va aparèixer, em movia amb la gràcia d’un ballarí i percebia l’harmonia del món com un gran músic, ella va despertar un esperit atàvic en mi, jo vaig cedir al desig.

Els altres no compartien el meu entusiasme, parlaven amb mi i m’aconsellaven, discutien sobre termes que no era capaç de compendre, obsessió, ira, por, misèria. Jo únicament dedicava tot a observar-la, la perseguia en cada pas, en cada alè, en tots els seus pensaments.

Ella es va esfumar amb el xiuxiueig del fullatge, vaig buscar l’única persona en tota Roma capaç de obrir-me un nou camí en el neguit. Els últims carrers de les cases dels mercaders eren al seu cau, amb ulls sobre l’asfalt governava en la clandestinitat.

Les escales giravoltaven descobrint nous tapissos, escenes estrambòtiques del gènere humà, on la imaginació s’endinsava. Evidentment m’esperava amb tot llest per començar, trenta talles de fusta antiga, espècies fresques sobre el plat, dotze espelmes sota l’òrbita dels ulls de bou, les urpes de l’àguila reial i els meus dits com a compositors de l’obra, tot està preparat.

Escric el conjur induït per la potència dels aromes, una estranya companyia estimula els meus músculs mentre la seducció de les paraules desperta el subconscient que es manifesta en tots els versos. No té sentit pensar en nocions com el temps i l’espai, aquesta és una nova dimensió amb regles pròpies, hem travessat el món de les paraules i únicament distingeixo clars i obscurs, grans onades d’aire mobilitzen aquest espai ingravitatori, i ella és aquí, ara tan aprop que sóc capaç d’apropar el seu cor al meu pit, sentir la seva respiració al meu coll, observo el seu iris i pronuncio el seu nom que s’expandeix al llarg de l’espai.

Ara ho sé, ella és la regent d’aquest univers extraordinari, jo la vaig allunyar del món, lluny de la carn i els ossos. Vam estimar-nos tant que ella va convertir-se en l’atmosfera del meu esperit, quan els rajos van travessar la nostra habitació van emportar-se els seus records, les seves petjades i viuen en mi, jo sóc el guàrdia dels seus petons tatuats als meus llavis en secret.

És moment de tornar al cau, doncs els olors s’apaguen, els músculs s’enfonsen i la seva imatge s’allunya, la seva veu en mi, els seus bategs entre els meus dits, la seva pell brillant des dels meus ulls, no es poden apagar. Les convulsions comencen a precipitar-se, el cor s’ofega, ja és el moment…

L’única persona que podria obrir-me un nou camí de nou ja ho té tot preparat, perquè me’n vagi en el mateix silenci en què vaig arribar.

Dani Costa

aràcnida universitari

Ara ja sabem qui és Plaute!

Si no haguéssim llegit El soldat fanfarró i haguéssim anat a Tarragona a veure la divertida representació pel grup In Albis, no sabríem qui és Plaute i això no pot ser! Ara volem deixar-ne constància hic et nunc amb aquest Prezzi perquè no us perdeu mai cap representació de Plaute:

Alba Carrasco, Andrea Balart & Irina Balart
4t ESO Llatí opt.2

Activitat col·laborativa: Per Sant Jordi compartim monstres!

El dia 8 de març llençàvem la nostra proposta de tasca col·laborativa sobre monstres mitològics per Sant Jordi i, en arribar el dia 23 d’abril, un total de 48 comentaris i articles complementaris ens fan sentir profundament satisfetes del resultat.

La vena creativa dels clàssics que us moveu en l’entorn aràcnid s’ha desfermat a partir del nostre suggeriment i el tema dels monstres i éssers fantàstics ha donat peu a un seguit de creacions literàries i plàstiques que intentarem glossar en aquest article. No hi faltaran els textos i dibuixos de l’Institut Premià de Mar i l’Isaac Albéniz de Badalona, que habitualment col·laborem al bloc, ni tampoc els de l’Institut de Sant Hilari, participants també imprescindibles del nostre entorn; però, a més, se’ns han afegit les fantàstiques representacions plàstiques del Miquel Martí i Pol de Roda de Ter, ideades inicialment en el seu bloc “Quod sumus“.

Laia Bagà, IPM

Davant d’aquest nombre d’aportacions, el professorat implicat ens hem proposat de fer un article conjunt amb la valoració de la tasca realitzada pel nostre alumnat, que del “No sé com ho faré” i el “No sé m’acut res” ha sabut arribar a l'”Eureka, ja ho tinc!”.

  • A l’Institut Premià, hi ha hagut una gran participació i s’han convocat premis en tres categories diferents: poesia, prosa i il·lustració. Per facilitat l’accés a les composicions finalistes, s’han aplegat en aquest Google site, que fa goig de visitar. Tots els detalls i més sobre el Sant Jordi d’aquest centre el trobareu al Fil de les clàssiques, en un article publicat per la Margalida del qual val la pena destacar l’esfereidora Equidna que ens ha regalat el pare d’una alumna.

  • A l’Institut Anton Maria Busquets de Sant Hilari Sacalm, amb la Dolors al capdavant, han continuat el gènere epistolar a què ens tenen acotumats amb les seves Cartes divines per als aràcnids, però ho han enriquit amb d’altres tipus d’escrits i una profusa documentació sobre cada ésser mitològic. Un nou Google site, amb el títol certament suggeridor de Guilleries monstruoses, allotja també totes aquestes creacions. Paga la pena fer-hi un cop d’ull!

  • Des de l’Institut Miquel Martí i Pol de Roda de Ter, la Rocío Poyato i els seus alumnes ens han ensenyat la diferència entre animals fantàstics i animals mitològics, amb un increïble recull d’imatges i d’altres entrades com la presentació d’aquest original CRYFLY. No sabeu què és? Doncs entreu-hi!

  • A l’Institut Isaac Albéniz de Badalona han estat els alumnes de primer i segon de batxillerat els que han fet les seves aportacions. De totes elles, la Núria i jo hem seleccionat les que havien assolit correcció formal i les hem publicat en el recull que teniu a continuació, encapçalat per les dues guardonades amb un primer premi ex aequo. Fixeu-vos si ens ha costat decidir-nos, que no ens hem vist en cor de donar un únic guardó i, a més, hem introduït el recull amb un prefaci destacant les virtuts de cada composició. A la portada hi apareix el monstre que ens ha dibuixat l’Anna Carmona, a hores d’ara suposo que tots sabeu quin és, oi?

De tot aquest doll d’imaginació i talent, vessat des de diferents racons de Catalunya en aquest entorn virtual, volem que en sortiu tots enriquits i per això us proposem una tasca col·laborativa a partir de la qual pretenem que us endinseu en les creacions dels altres i comproveu que hi ha mil maneres de recrear, revisitar, reversionar el referent clàssic. Us demanem que entreu en els reculls dels diferents centres, inclòs el vostre, i deixeu un comentari general de la tasca realitzada. A continuació, glosseu més detalladament un text o imatge de cadascun. Com que hi ha creacions per donar i vendre, mireu de no repetir els textos prèviament comentats.

Les professores hem gaudit de cada ratlla de les vostres creacions, espero que vosaltres també ho feu i, sobretot, que hagueu descobert que no cal tenir por dels monstres, perquè amb esforç i ganes, tots podem ser herois per vèncer-los. Labor omnia vincit!

TERESA et aliae magistrae vostrae

Antígona a la Viquilletra

Després dels dos articles sobre la presentació del grup Versos d’ara i de sempre a la Viquilletra i sobre la figura de Nausica, elaborats pel Jordi i la Teresa, la nostra tasca no va acabar i els components del grup vam seguir amb la nostra recerca que ens va conduir fins a Antígona, la protagonista de l’obra homònima escrita per Salvador Espriu.

Antigoneleigh

Oli sobre tela de Frederic Leighton, 1882
[Font: www.wikipedia.com]

La nostra segona feina consistia a elaborar una sèrie d’articles per al blog litecat, que pertany a l’assignatura de Literatura catalana del nostre centre, on relacionéssim  l’Antígona, el seu autor i les refències clàssiques d’aquesta revisitació del mite de Sòfocles.

Els membres de Versos d’ara i de sempre vam redactar un total de vuit articles, on analitzem elements de l’obra de l’escriptor català com el destí, el poder autoritari, la pietat i la guerra o la veritat.

Però l’article que més relació guarda amb el món romà és el que relaciona la figura d’Antígona i la d’Horàcia. Ambdues són dones que, mogudes per una gran bondat, són capaces de qualsevol cosa per fer allò que creuen que és el millor per a la situació que els ha tocat viure. Horàcia mor a mans del seu germà després de plorar desesperadament la mort del seu promès, un Curiaci enemic de la seva pròpia família, a mans del mateix home que la mata a ella. Després d’això, i per més inri, el seu pare li nega la sepultura al mausoleu familiar. Aquesta tràgica història d’Horàcia té similituds i diferències amb Antígona però, tot i això, mostren la mateixa actitud femenina davant una gran desgràcia. Antígona mor després d’una aferrisada lluita perquè un dels seus germans, Polinices,  sigui enterrat amb honor després que el seu altre germà acabés amb la seva vida. Aquest article mostra amb més profunditat els trets que uneixen les dues dones.

Per últim, el vídeo que teniu a continuació és una recapitulació de tots els nostres articles sobre l’obra d’Espriu, l‘Antígona.

[vimeo]http://vimeo.com/39110502[/vimeo]

Anna Pardo Fernàndez, INS Isaac Albèniz, 2.2 Batxillerat