La primavera ha arribat
els animals de les faules s’han despertat,
la tortuga, la guineu no paren de ballar
qui serà el valent o la valenta que deixarà de cantar?
Els óssos deixen d’hivernar i comencen a caçar,
les vespes han mort de picar
i Zeus ho ha intentat arreglar.
Isop i els seus consells i valors,
tot sovint però són contravalors.
Qui no li fa cas és perquè no vol,
ell ho deixa sempre ben clar!
Carla Agustí 1r ESO Isop en valors
Estimat Luci, no he rebut notícies teves des de fa dues setmanes. En l’última carta mencionaves que havies anat a Tessàlia, perquè volies saber més sobre la màgia i bruixeria d’aquest lloc. Fa tres dies vaig estar cercant informació sobre aquest indret, i només et puc dir que vigilis. Hi ha una famosa bruixa que es decanta més per fer coses dolentes amb la seva màgia que de bones. He sentit a dir que aquesta fetillera ha convertit molts homes en els seus amants, i si aquests es negaven, els convertia en animals o en pedres. La dona és l’esposa de l’amo d’un hostal.
També he sentit a dir altres coses horribles. Es veu que hi ha lladres i bandits que saquegen sense pietat els viatgers que van a la ciutat. He decidit advertir-te perquè estic preocupada. Normalment m’escrius cada tres dies però avui ja fa dues setmanes.
Espero que estiguis bé, aquí tot segueix igual, la mare segueix entestada en què en Gaius sigui guerrer.
De la teva germana,
Helena
Estimada Helena,
Sé que he tardat molt en respondre’t però és que m’han passat moltes coses des que em vas escriure. Per començar em vaig enamorar de la Fotis, la criada de Miló i la seva esposa Pàmfila; pèrò tot va anar malament. I és que com que em volia convertir amb ocell vaig robar un ünguent a Pàmfila i va resultar ser un ünguent per convertir-me en ase. Em van passar moltes coses ja convertit en ase i és que només em podria tornar a convertir en humà si menjava una rosa, i segurament pensaràs que era molt fàcil, però no va ser així.
Em van segrestar, em volien matar, cuinar, etc. Vaig tenir molts amos quasi tots em van tractar malament. Per sort una nit vaig poder escapar-me i vaig demanar a la deessa de la nit que em convertís en humà, ella em va dir que l’endemà farien una processó en nom seu i que portarien unes roses. Jo per suposat hi vaig anar ia la fi vaig poder menjar-me les roses i tornar ser humà.
Des d’aquell dia he estat agraït als déus, i m’he fet sacerdot per poder servir la meva dea en un temple, el temple d’Isis. Ahir a la nit se’m va aparèixer el déu Osiris i em va dir que li oferís els meus coneixements convertint-me en sacerdot, demà empendré un viatge cap al temple d’Osiris. Espero rebre notícies teves.
Del teu germà que t’estima,
Luci
Andrea Balart, Irina Balart & Alba Carrasco
4rt d’ESO Llatí Opt.2
“El sueño de la razón produce monstruos” es pot llegir en aquest aiguafort de Goya, el mateix autor -no ho oblidem- que per donar forma al malson de la guerra acut al mite de “Saturn devorant el seu fill“. Valgui aquest punt de partida per encapçalar una reflexió sobre el paper dels éssers fantàstics i monstruosos -impossibles- en la mitologia clàssica. Quan la raó dorm, efectivament, neixen els monstres, que no són més que les nostres pors, el temor de no poder explicar, interpretar, quantificar, racionalitzar… tot el que ens envolta. El desconegut, l’inexplicable, l’incontrolable, l’inabastable, en definitiva, pren forma, en el pensament anterior al “logos” que la mitologia representa, d’aquests éssers inclassificables i excessius. És clar que, per contrarestar aquests perills que assetgen els humans, va nèixer la figura de l’heroi, l’humà sovint semidiví, l’actuació superlativa del qual proporciona serenor i esperança a la raça mortal.
El motiu pel qual enguany centrem la participació dels clàssics de l’Albéniz en la celebració de San Jordi al nostre centre en els monstres és purament circumstancial: en l’acte que tindrà lloc al teatre de l’institut ens toca posar el nostre granet de sorra després de l’actuació inaugural dels de quart, una versió, de ben segur sui generis, de Puff era un drac màgic. Sens dubte, aquest drac que de petits ens ha fet vessar llàgrimes de tendresa no té gaire a veure amb la temible hidra o la prolífica Equidna, però no podem oblidar que els dracs medievals de debò no n’eren gens de pacífics, que li preguntin al mateix Sant Jordi, si no…
En aquest context, volem demanar-vos que confeccioneu una composició escrita sobre un monstre de la mitologia clàssica. El text pot tenir el format, gènere i estil que desitgeu, però ha de contenir els següents elements:
De monstres, n’hi ha un munt i de tota mena i, per ajudar-vos a moureu’s en aquest món extraordinari, aquí en teniu un llistat que us pot fer de guia. Com és corrent en l’univers mitològic, de cadascun d’aquests personatges en parlen diferents fonts clàssiques i, per tant, en algun moment podreu trobar informacions contradictòries amb el que jo us exposo. M’he limitat a presentar la versió que em sembla més fonamentada.
Com cada any, a l’Albéniz hi haurà un guardó per a la categoria de Clàssiques i enguany el seleccionarem d’entre les recreacions que feu dels monstres clàssics. Tot i això, convido a tot l’univers aràcnid a afegir-se a aquesta iniciativa per poder confeccionar un àlbum col·laboratiu entre tots nosaltres. Fa temps que segueixo les creacions dels lletraferits i lletraferides de Premià, de Sant Hilari, i d’altres centres que compartiu amb nosaltres la passió per les clàssiques en xarxa i podria ser una experiència molt enriquidora. Conjurem les nostres pors més pregones amb el vostre talent! Si és veritat que “qui canta els seus mals espanta”, qui escriu segur que els monstres esvaeix!
TERESA
Fa temps que no escric, he estat ocupada. Des que vaig conèixer l’Artur, no he pogut deixar de pensar en ell: qui era, com era la seva família i si el podria veure de nou!
Ara les llàgrimes vessen dels meus fràgils ulls, tinc por. Ja sóc gran i com a persona adulta que sóc haig d’acceptar el meu destí que és casar-me. La mare diu que per la dona grega el casament és el millor que li pot passar a la seva vida i si és beneficiós pel patrimoni familiar, encara més. Jo crec que el matrimoni és un mal obligatori, forçat per la societat i cadascun de nosaltres com a individus que som, hem d’acceptar aquestes normes que ens imposa aquesta cruel i injusta realitat social.
La qüestió és que a l’endemà del gran banquet en què jo vaig conèixer l’Artur, el pare va rebre un home força gallard a casa, diria que també va sopar amb nosaltres al banquet. Aquest home té uns vint-i-vuit anys i és de pell bruna i cabells d’un marró fosc, amb una mica de barba incipient i uns ulls de color mel molt grans. Era alt i amb una bona constitució física, però pel meu gust una mica despòtic i malhumorat. Al principi vaig pensar que seria un pretendent per la meva germana Dafne, però m’equivocava, era per a mi, ho vaig sentir.
Un desagradable calfred em va recórrer de dalt a baix i les meves cames van començar a tremolar amb debilitat. La meva vida com a nena feliç havia acabat, la meva obligació com a dona era casar-me i donar al meu espòs un nen, a ser possible un noi. Era important perquè assegurava la continuitat de la família i s’encarregaria d’organitzar les celebracions funeràries quan els pares morissin.
Vaig explicar el succeït a la Dafne i a la Penèlope. La Dafne em va donar l’enhorabona i em digué que era afortunada en tenir un pretendent tan atractiu, en canvi la petita Penèlope es va posar a plorar:
-Per què plores, germana? -Vaig demanar-li.
-No vull que te’n vagis… Queda’t amb mi, si us plau! Qui jugarà a partir d’ara amb mi?
Aquella petició em va omplir els ulls de llàgrimes i el que havia de ser el dia més feliç de la meva vida, seria el començament d’una vida a l’infern. Jo tampoc volia deixar la Penèlope ni la meva família, no volia deixar per sempre més el que havia estat la meva llar durant més de catorze anys, no volia deixar el que era la meva vida, la meva identitat, no volia deixar enrere qui era jo vertaderament.
Aquella nit, vaig tenir un somni. En ell estava a la platja, passejant per la sorra, competint amb les onades per a que no esborrés les meves petjades. Però, pobre de mi, no em vaig adonar que vaig topar amb algú: era el meu promés.
No vaig saber què dir, però abans que pogués pensar alguna cosa, ell somrigué amb un punt de malícia i va començar a faltar-me el respecte i a donar-me indicacions sobre com hauria de ser a partir del nostre casament, en quèe ell tindria la màxima responsabilitat per sobre meu.
– Jo seguiré sent tal i com sóc, no m’importa que no m’estimis i que no et sembli una Afrodita. Estic orgullosa de ser com sóc, els meus pares m’han educat d’aquesta manera i no vull defraudar-los.
Llavors, el noi m’agafà bruscament del braç esquerre:
– Qui et penses que ets per donar-me ordres tu a mi?
– La teva promesa. -Em vaig queixar del dolor.
– Ets conscient de que el teu destí està entre les meves mans?
– Encara no m’he casat, el meu pare és qui prendrà les decisions i em protegirà.
– Al teu pare només l’importa l’estatus social que pugui tenir el seu nét.
– Salut a tothom! -Vaig sentir una veu que em resultà força familiar: seria l’Alexandre?
M’equivocava, es tractava de l’Artur, el meu futur heroi.
– Qui ets tu? -Li preguntà al meu promés amb superioritat (que encara no conec el seu nom, posem-li… Narcís, ja que sembla estimar-se força).
– Sóc l’Artur, amic del senyor Lisandre, el pare d’aquesta noieta. -Em guinyà l’ullet.
– Ja ho sé de sobres de qui és filla l’Helena!
– Em dic Irene.
– Això mateix. -En aquell instant l’Artur havia resultat patètic.
– Jo de vostè, m’aprendria el nom de la noia que haurà de viure amb vos fins la mort.
– Ningú m’ha de donar explicacions.
– No és més que una recomanació…
Vaig riure de la situació.
– Una última objecció, aquesta noia és una joia, un petit tresor que es mereixeria un déu com a marit! Més li val que sàpiga cuidar de la Irene com és degut!
Em va semblar tan heroic l’Artur en aquell moment que m’hauria llençat als seus braços en aquell mateix instant! Desafortunadament, va desaparèixer després de besar-me amb delicadesa a la mà.
Quina ràbia que vaig sentir quan em vaig despertar a continuació. Goig i dolor eren les dues emocions que experimentava aleshores. Un sinònim de goig, Artur; un de dolor, Narcís.
Al dia següent el pare em va anunciar el que havia de ser el millor de la meva vida…
– Estàs promesa, filleta! Estic tan orgullós de tu! -La veu del pare mostrava la seva característica tendresa.
No vaig saber què respondre.
– No tens paraules? No tinguis por, seràs una muller i mare fantàstica!
Com es notava que el pare mai havia hagut de resignar-se a veure com algú altre decidia el seu futur.
– No sé què dir…
A tot això, li va seguir les estrictes classes de la mare sobre com ser una bona mestressa de casa: organitzar els banquets i repartir la feina als criats i esclaus, aprendre a filar, tenir cura dels nens, com cuidar la imatge exterior, consells sobre l’embaràs… Fins i tot em va regalar una píxide per a que guardés les meves joies i cosmètics.
Tenia la sensació que quan més informació em donava la mare, menys capacitada em veia per casar-me i començar la meva vida com a esposa. Però què podia fer jo que no fos plorar per les nits, eixugant-me amb el meu coixí?
Per una altra banda, havia de donar confiança a la petita Penèlope ja que en quatre anys ella hauria de fer el mateix que jo.
– Saps què? -Em comentava un dia assegudes al pati interior de casa- Ja no estic tan trista, perquè tu ja no ho estàs, a més, sé que seràs molt feliç! Només et demano que vinguis a veure’m sovint.
– És clar… -No ho tenia gens clar, sobretot el d’aconseguir la plena felicitat.
Va arribar el dia del meu casament, el quinze de gener que seria lluna plena. Vaig reunir les meves nines i antigues joguines i vaig oferir-les a Hera i Zeus, el matrimoni diví, que havia de velar per mi una vegada m’hagués casat amb el suposat Narcís.
Vaig tallar-me un rínxol del meu cabell i també vaig oferir-lo, significava que deixava enrere la infància i que em sotmetia a la voluntat del meu marit. Després vaig oferir el meu cinturó, que representava la meva virginitat.
Aquell mateix dia, entre el pare i els meus germans, van portar a casa lutròfors amb aigua de la font sagrada. Vaig banyar-me amb aquesta aigua, em sembla que aquest acte significava la purificació de la núvia i d’alguna manera fer-la fèrtil. A mesura que passaven les hores i anava seguint els rituals, sentia cada vegada més por i desig de fugir, fugir ben lluny!
El segon dia, va venir en Narcís a dinar a casa. Resulta que el seu nom verdader és Palinur, però em fa llàstima el timoner de l’Eneida, així que… continuem amb Narcís?
Bé, continuem. A sobre, el meu promés va portar els seus amics, una colla de jovenets que no feien altra cosa que cridar, menjar tot el que podien i intentar seduir a la Dafne. Què maleducats! Per una altra banda, van venir les meves cosines i juntament amb les meves germanes (l’Alícia va venir expressament!) es van assentar en una cantonada de la llarga taula al costat meu, just davant d’en Narcís i la seva tropa. Crec que les germanes es van adonar que no sentia cap atracció respecte el meu Narcís.
Recordo que va passar un fet molt divertit! La Penèlope posteriorment em va confessar que no estava disposada a perdre’m per culpa d’en Narcís i que per aquest motiu havia sigut capaç de fins i tot, desafiar als déus. Quan em vaig assebentar del succeït, la vaig reganyar (tot i que per dintre m’estava rient) i vaig advertir-li del perill que comportava “imitar” els déus.
Just en el moment en que feiem tots junts una libació amb el vi a Dionís, la meva estimada Penèlope va ajupir-se sota la taula i va començar a moure les copes de vi fins al punt de volcar el líquid de la superfície.
– És un mal presagi! -Recordo que van començar a cridar tots- Aquest matrimoni no és acceptat pels déus!
La mare es va lamentar per la meva poca fortuna (o molta, depén de per on ho agafem) i la Penèlope, amb les galtes vermelloses, dissimulava el seu riure de trapella esquirol!
Tot i el succeït, el ritual es va continuar. El meu cosinet, va començar a repartir pa entre els convidats i desitjar-nos sort en el matrimoni. Cada cop estava més nerviosa.
Després vam ballar amb el so de les flautes i les cítares. Haig de dir que en Narcís ni tan sols es va dignar a dirigir-se’m amb un gest educat ni cap somriure, em sentia… menyspreada. Però en veure l’alegria dels meus parents, no vaig voler gesticular de mala manera i espatllar la festa.
Acompanyant-nos encara de la música (ja n’estava una mica tipa de la mateixa melodia), vam sortir al carrer on tots el veïns ens aplaudien i ens desitjaven felicitat i fertilitat. Altres ciutadans sortien per les finestres per saludar-nos i acomiadar-se de mi. Ja no era la filla de Lisandre, sinó l’esposa de Narcís.
Va arribar el carro en el qual em portarien fins a casa d’en Narcís, ah! Volia dir casa meva. La Penèlope em va aturar i em va abraçar amb afecte i tristesa. Sentia les seves galtes humides al voltant de les meves:
– No ploris, petita, tot sortirà bé. -L’animava.
– No vull que te’n vagis! -Plorava.
– Algun cop me n’hauria d’anar, no?
– Però no ara i amb algú que no et farà feliç!
– És el meu destí, és el que volen els déus per mi.
– Per què els déus voldrien alguna cosa dolenta per a tu? Els déus no estan per fer-nos patir, sinó per protegir-nos i guiar-nos com a fills que som!
– Penèlope, quan creixis te n’adonaràs que la realitat no és tan perfecte, tan idealitzada com la creus. Adéu, t’estimo.
– No! -Cridava.
El meu cor es partia en dos. Vaig pujar al carro i em vaig acomiadar de la meva família, potser per sempre més.
Durant el trajecte, la roda del carro va quedar atrapada entre dues roques rugoses. Els esclaus d’en Narcís que ens acompanyaven van baixar per intentar reparar-la. Jo vaig mirar al meu marit que ni tan sols havia parlat amb mi. No podia ser cert, havia de compartir la meva vida amb algú que ni tan sols em dirigia la paraula?
– Senyor! Jo sóc artesà, potser puc reparar la roda del seu carro. -Aparegué un home que es cobria amb un himàcion.
– Endavant! -Acceptà en Narcís.
– Necessitaré que baixi, senyor, juntament amb la senyoreta.
– Senyora. És la meva muller.
– En aquest cas, la vostra esposa…
De seguida, en Narcís va baixar i llavors l’artesà pujà per ajudar-me a baixar del carro, o això pensava. Just en el moment en què l’artesà era a dalt i en Narcís juntament amb els criats eren a terra, va agafar les corretges dels cavalls i vam sortir ràpidament d’allà, sols l’artesà i jo.
Evidentment, estava més espantada que abans, què voldria de mi? Demanar un rescat? Segrestar-me i vendre’m a l’estranger com esclava? En aquell moment en vaig sentir culpable d’haver desitjat no casar-me amb en Narcís, la vida com a esclava seria més dura.
Quan ja ens havíem allunyat prou, l’artesà va aturar-se en una zona apartada al nucli urbà, va apropar-se a mi i vaig posar-me a plorar dèbilment.
– No tinguis por, noieta…
– No em facis mal, si us plau. Encara sóc verge!
L’artesà va riure i va treure’s l’himàcion del cap: era l’Artur. Vaig quedar sorpresa, però alhora feliç.
– Per què has fet això? -Vaig demanar-li.
– Volia impedir que fessis una bestiesa, volia impedir que et casessis amb aquell poca-soltes!
– El coneixies?
– Oi tant! Va estar a punt de seduir la meva germana, però no vam poder acusar-lo perquè no teníem proves que l’hagués forçat!
– És terrible! -Em vaig esgarrifar- I per què intentes ajudar-me?
– Perquè… -S’escoltava a gent que venia cap a nosaltres- M’importes… vull dir…
– Digues! -Vaig quasi rogar-li que m’ho digués.
– Vull que siguis la meva dona. -Va confessar.
Abans que pogués donar cap resposta; en Narcís, els seus esclaus i veïns que s’havien unit a la persecució; es van llençar contra l’Artur i se l’emportaren. Jo em vaig quedar quieta, atemorida del que estava succeïnt i intentant decidir al costat de qui m’havia de possar.
Ja quan l’exèrcit es disposava a emportar-se a l’Artur, després de colpejar-li per haver intentat segrestar-me, ell em va mirar amb els seus ulls brillant i el llavi inferior sagnant:
-Passi el que em passi, t’estimaré, petita Irene. -Somrigué.
Vaig sanglotar veient com se l’emportaven. Els meus ulls parpellejaven, expulsaven llàgrimes de vidre que es trencaven en caure a terra. Veloços pensaments recorrien la meva ment, alguns atrevits, altres més porucs. I després d’instants de reflexió, només vaig dir-li:
– Adéu, Artur. -Quan vaig sentir-me a mi mateixa, em vaig sentir malament. Després del que Artur havia fet per a mi, li donava les gràcies així?
Vaig girar-me cap a Narcís. Em vaig emportar les mans al pit, per poder protegir el meu cor que s’acabava de fragmentar en petits bocins. Sentia que la meva ànima em pessava, amb els seus ulls clavats en mi amb aquella fragància que sabia a malícia…
Després del succeït, em varen portar a casa del meu nou marit. Allà la meva sogra ens rebia amb un himeneu. De seguida em va mostrar com era la meva nova llar, les seves estances, el seu funcionament i el servei. Em forçava per no plorar, de fet tenia que acostumar-me a això ja que seria la meva nova i única realitat.
Va passar el temps, i quan el meu primer fill Nicolau va fer els set anys i per tant ja no podia seguint educant-lo, en Narcís va decidir que tingués un pedagog com els altres nens de bona família. El pedagog era l’encarregat de guiar als nens cap a una bona conducta i educació, la major part d’ells eren esclaus. Quina sorpresa que em vaig dur quan vaig veure qui era el mestre del meu fill… era l’Artur! Com podia ser? Potser després d’aquell incident del dia del meu casament ara fa quasi vuit anys l’havien fet esclau. Quines condicions tan dures havia d’haver patit per culpa meva! Quan vam trobar-nos cara a cara ens vam quedar mirant com si fossim dues criatures trapelles però que a l’hora tenien por que els catiguessin els grans.
A partir de llavors, l’Artur i jo ens escribiem cartes clandestines amb Nicolau com a missatger. Narcís mai ens va enxampar i si ho havia fet, no va fer cap comentari al respecte. No penseu que l’Artur i jo fossim amants i cometèssim un adulteri. No. Només ens comportavem com dos joves semblants als idil·lis entre herois i donzelles de les tragèdies que el pare m’explicava de petita. L’Artur i jo només vam retornar a una tendra infantesa que als dos ens havien robat massa aviat: jo per convertir-me en l’esposa de Narcís i Artur per fer-se un esclau sense drets com a ciutadà, bé, de fet com jo.
Espero que vosaltres, estimats lectors, sigueu més afortunats que jo en el matrimoni. Potser d’aquí a 3000 anys les coses ja hauran canviat. Encara que les èpoques passin i testimonis com jo mateixa quedin en l’oblit, hi ha alguna cosa que no ha pas variat i és la recerca personal de la felicitat juntament amb l’inacabable esperança que ens enlluerna cada matí.
Laia Muñoz Osorio
1r Batx Grec
Tal com el Jordi anunciava en el seu article sobre la presentació dels nostre grup Versos s’ara i de sempre” a la Viquilletra, ja tenim enllestida la primera activitat. Es tracta d’un treball que m’atreviria a definir com a col·laboratiu, interdisciplinar i multidisciplinar.
En fi, el treball ha estat tan intens que en podria dir un munt de coses més, però seran els mateixos protagonistes que aniran publicant entrades sobre el procés creatiu des de diferents punts de vista:
De moment aquí teniu el resultat, a l’espera d’aquestes reflexions sobre el camí seguit fins a enllestir-ho. I no ens hi podem entretenir, que la segona activitat, sobre les Antígones, aviat donarà el seu tret de sortida amb les sessions informatives sobre el cicle tebà que faran les alumnes de Grec als companys de 1r i 2n com a preparació de l’esmorzar literari que compartirem amb la Isabel Graña, directora de l’Espai Betúlia de Badalona.
TERESA
Hola terrestres,
Sóc el déu Hades i encara que no sapigueu us he vingut a veure a Sant Hilari més d’un cop, tot i que no m’heu vist mai ja que porto un casc que em fa totalment invisible. Un consell que us dono és que no em vingueu a veure, a no ser que estigueu morts perquè el meu gos Cèrber no us deixarà passar i un cop morts no us deixarà sortir del meu domini: el món subterrani. Per cert, disfruteu de la vida, que és molt curta i d’aquí a poc… us reunireu amb mi!
El déu Hades
Agostino Carraci, Pluto (1592)
Jose Gómez
Cultura clàssica 3r ESO
INS Anton Busquets i Punset
Tot va començar el primer dia del curs 2012-2013 en què nosaltres, Eulàlia i Zícora ens vam apropar a l’aula 1 d’Informàtica per conèixer els nous horaris de Llatí i Grec. Les dues començàvem 2n de Batxillerat i estàvem emocionades. A la porta de l’aula, hi havia una llista amb el nom de l’Assignatura, la classe i l’hora.
– Llatí de 4t… Dilluns a les 9. -Va llegir la Zícora- Llatí de 1r de Batxillerat… Dimecres a les 12.30.
– Llatí de 2n de Batxillerat… -Dijous a les 10. -Va llegir l’Eulàlia. -Grec… on és Grec?
– Doncs… No ho veig. Se l’hauran descuidat. Preguntem-ho a Consergeria.
– Bon dia, si us plau, ens podria indicar l’horari de Grec de 2n de Batxillerat? No surt a la llista. -Va demanar l’Eulàlia.
– Perdoneu, noies. El nostre Institut ja no fa Grec; però sí que podeu estudiar Llatí, Francès o Alemany.
– Què? Això no pot ser veritat! Nosaltres volíem seguir cursant Grec! – Exclamà la Zícora.
– Només hi havia dues persones que van demanar estudiar aquesta assignatura i el mínim per classe és de vuit alumnes. Ho sento de veritat. Bé, després de tot no és tan greu, no és més que una llengua morta…
Aquestes paraules ens van gelar la sang, vam mirar el rellotge i vam afanyar-nos a arribar a la pròxima classe a l’hora.
Geografia. Aquell dia a Geografia vam repassar el mapa d’Europa, ja que el professor insistia que com a mínim dos punts de la Selectivitat de Geografia serien referents a la ubicació de països i ciutats del món.
L’ordinador no anava, i van haver de portar un gran mapa polític del món, era preciós, de cartró i de molts colors. A l’Eulàlia li encantaven els mapes en paper i cartró, la Zícora realment començava a creure que es tractava d’una noia d’una època passada.
La Zícora va ser a qui primer li van fer una pregunta:
– Podries dir-me quins són els països de la Mediterrània? -Demanà el professor.
Tots ens vam posar a riure, ja que semblava una pregunta de Primària.
La Zícora es va possar seriosa i respongué:
– Portugal, Espanya, França, Itàlia, Marroc, Algèria, Tuníssia, Líbia, Egipte, Grècia…
– Grècia? -Van preguntar tots sorpresos- Què és Grècia?
– La terra dels millors mariners de la història. -Va respondre l’Eulàlia.
– Potser s’ha enfonsat. -Digué un company en to burleta. -Abans apareixeria l’Atlàntida al mapa!
L’Eulàlia i la Zícora es miraren sorpreses i callaren amb indignació.
Després tocava Llatí, estàvem desitjant explicar als nostres companys què havia passat amb el Grec.
Però la sorpresa d’aquelles dues estudiants va ser encara més gran: tots els dibuixos i il·lustracions hel·lèniques havien desaparegut. Però el més impactant va ser quan la professora ens va dir, que a partir d’ara, a tots els Instituts de Catalunya i d’arreu del món, s’ensenyaria el Llatí a través de la cultura xinesa, ja que el xinès era la verdadera mare del llatí.
– Però… El Llatí i el Grec no venien de l’Indoeuropeu? -Ens aixecàrem les dues.
– Zícora i Eulàlia, per què creieu que els mediterranis som morens? – La nostra professora duia una llarga i negra trena que brillava amb la llum del Sol- Som morens perquè els mediterranis tenim arrels xineses.
– I els Grans, Alexandre el Gran i Juli Cèsar? Van ser els millors militars!
– Van aprendre dels xinesos. Els xinesos sempre han estat el país més important i innovador.
– Però… -No podíem creure el que estàvem sentint.
– Ai aquestes vacances d’estiu! Seieu discipulae! Ja veureu que aviat us tornareu a centrar! -Digué amb el seu somriure característic.
Quan l’Eulàlia i la Zícora van introduir el seu nom d’usuari i la contranseya del Moodle, van anar directes al Fòrum de Notícies i van quedar bocabadades en veure que la tasca d’aquell dia era d’aprendre’s l’alfabet xinès.
Eulàlia (Laia Muñoz Osorio) i Zícora (Sara Bernad Fornier)
1r Batx Grec
σκιᾶς ὄναρ ἄνθρωπος
L’home és el somni d’una ombra
Píndar, Pítica VIII 95-96
L’OMBRA
“L’ombra” un reflex negre i obscur que va sempre amb
nosaltres. Un reflex, negre com la nit que cobreix la
nostra ànima i el nostre ésser.
Acompanya’m ombra; acompanya’m, amiga meva.
Acompanya’m fins a la fi de la terra i fins a la
fi de la meva vida. No em deixis mai.
Estimada meva, no em deixis, no tinc ningú més.
Jo molt sola estaria sense tu. Adéu ombra,
adéu et dic amb llàgrimes relliscant dels meus ulls.
Sara Bernad
1r de Batxillerat Grec i Llatí
Després de llegir L’ase d’or, m’he imaginat un altre final. A veure, què us sembla?:
LLIBRE ONZÈ
De sobte, en plena nit, em desvetllo i, enmig del silenci, contemplo embadalit com la faç de la lluna s’alça darrere les ones. Sol i deprimit per la meva condició d’ase, em penedeixo de la sort que per a mi, la cega Fortuna va escollir. Penso què n’és de malèvola aquesta divinitat! Dubto si és malícia el que brota dels seus poders, o si senzillament se li ha concedit la capacitat de la més àcida ironia. Me la imagino rient-se estrepitosament, fos on fos. Sense voler-ho escolto dins meu les seves sonores riallades, i sentint-me més humiliat que mai a la meva vida, dins meu una intensa ira sorgeix, com les flames de l’infern més profund. Totes i cada una de les parts del meu cos d’animal, s’enfonsen en l’ immesurable mar de l’odi, i les fortes onades porten als meus ulls l’apassionat i temible color roig. No vull saber per què, però començo a riure, simulant les riallades que dins meu ressonen, però que fora del meu cos, aquestes riallades es transformen en brams que tothom sent. Per això, s’acosten un munt de pagesos armats, a mirar qui prolifera aquests sons d’ase humà. I el que veuen, els espanta potser més que la visió d’un drac ferotge, o d’un cruel assassí. Un ase enmig d’una platja, dóna guitzes a la vida, brama al seu infortuni i al seu musell s’entreveuen uns canins anormals, mentre que escup de tanta furor que porta. Els camperols en no saber què fer, amb l’enfurismat animalot, si atacar o fugir, opten per la primera opció. Jo, que encara no m’ensurto dels meus cabals, em veig rodejat per un centenar de persones que em miren amb por i decisió. Volen matar-me, ho sé. Sense ànims per fugir, sense esma per lluitar, vaig deixar-los fer. En clavar-me la primera llança, tot desfent-me de dolor, vaig desitjar que la meva mort fos ràpida, per tal de no patir més sofriment. Vaig prémer molt i molt els ulls, vaig imaginar-me que era un home, que besava una dona que encara no conec, volent creure que res d’això passava. La meva primera gota de sang tocant el terra, els meus ossos trencant-se, la llum dels meus ulls apagant-se, i la meva vida, poc a poc, fugint.
Després que els homes cremin les meves restes, només hi queda la grisa pols. Quin final més trist, per un home de món! Les meves despulles es barregen amb la fina sorra que en una onada, arriben al mar. Unes belles nimfes les recullen amorosament, i se les porten a Posidó, que amb eloqüència em diu:
-Pobre màrtir! Què t’han fet? Has comès, potser, alguna calamitat per acabar d’aquesta manera?
-Oh, Posidó, gran divinitat! –Contesten les meves restes mentre el déu del mar les sosté a les seves gruixudes mans- T’equivoques pensant, que he estat jo el dolent en aquesta història. L’ Error no ha sigut pas meu, sinó de la deessa Fortuna, que amb mi li ha fet un sacrilegi a la sort.
-Jove Luci – respon-, la deessa Fortuna mai no t’ha volgut fer cap mal, només dóna la mala sort, a qui no sap aprofitar la bona!
Cecilia Bizzotto
4t ESO Llatí opt.1
