Tag Archives: Competència literària

Un petó

Petó: Acte de tocar amb els llavis una persona o alguna cosa cloent-los i descloent-los en el moment del contacte, tot produint un soroll característic.
Darrere d’aquestes paraules s’amaga tot un món.Un viatge que convida a somiar a tothom per igual,  que darrere d’aquest cadascú calla, o bé propaga en veu molt alta la seva pròpia intenció. Tots somiem al cloure els llavis i pensem en allò que desitgem, en allò que busquem i volem aconseguir.

Hi ha milions de petons. Un seguit infinit de petons amb diferents significats. Anomenar-los tots seria gairebé impossible, perquè  n’estic segura  que qualsevol podria parlar d’un altre petó per a mi encara desconegut o inconcebible. Per a mi, personalment hi ha uns petons clars i coneguts per tots nosaltres, que ens fan sentir persones dintre d’un món tan gran.

Uns d’ells són els petons insignificants. Petons per cortesia, perquè hi ha petons que avui en dia també s’utilitzen com a senyal de benvinguda, com a salutació. Aquí a Catalunya i a la resta d’Espanya, tenim costum de fer petons, un a cada galta. En canvi, diuen que a França saluden amb tres petons, un a cada banda de la galta i un últim als llavis. Diferents maneres de fer-ho però que cap d’aquestes ens diu gaire més que un simple hola.

D’altres petons signifiquen esperança, carinyo cap alguna cosa que apreciem de veritat, i per la qual guardem un gran sentiment. Besar algun objecte estimat ens aporta força, ens fa sentir més aprop d’allò que per nosaltres significa. Viatgem al passat, com una màquina del temps que ens transporta i ens fa recordar amb plena claredat, tal i com si en aquell mateix instant que col.loquen els llavis, poguessin estar sentint el mateix aire que voltava en aquell instant de la nostra memòria.

Però hi ha uns petons que ens envaeixen. Petons que són forts, que ni nosaltres mateixos tenim prou força com per parar-los. Aquets petons són els que tothom enveja quan no els té, són aquells que només faríem quan sentim un sentiment tan gran com l’amor. L’amor va de la mà d’aquests petons. Sentir a l’altra persona com si fossin una sola, sentir el seu sabor tan característic que fa que si ens l’amaguessin entre un milió de petons seguirien sabent quin és el nostre. Besar és increïble i tothom desitja fer-ho quan és de veritat.

De fet tots els petons ens fan ser com som. Son viatges en el temps que ens ajuden a recordar d’on venim i on volem anar. Totes les pel.lícules tenen una escena on n’apareix un, totes les novel·les en parlen… els petons estan presents en el nostre dia a dia sense excepció, és més , en un dels papers més importants ja que ens fan ser millors persones sempre que tens l’oportunitat de fer-nos parar un moment i recordar-nos que darrera d’aquell petó s’amaga una gran quantitat de vida, de nosaltres.

Andrea Lara

2n Batxillerat B

La capsa de Pandora

És apassionant, la mitologia grega, aquella en què el pecat es troba en segon terme, on les deïtats són d’allò més humanes. Però ¿què és pecat? Davant d’aquest terme ens aparaeix a la nostra ment, estretament lligada, la paraula ”mal”, ¿què és?

Van escriure un cop els grecs sobre una capsa, una capsa que duia dins l’explicació de com el mal havia arribat al món. Diuen que Zeus volia castigar Prometeu per haver robat foc d’allà dalt, de l’Olimp, i haver-lo lliurat als humans. Així va ser com una dona va ser modelada i dotada amb totes les qualitats possibles per a resultar irresistible davant els ulls de qualsevol home. Pandora, seducció personificada, va ser com enviada juntament amb la capsa que guardava dins totes les coses dolentes, així com també hi va ser inclòs de manera benèvola el seu únic remei: l’esperança. Pandora, embolcall que embellia l’adominable present tornant-lo intrigant, desitjable…

”La curiositat va matar al gat”, diuen. I en aquest cas, segurament més d’un felí va caure mort en obrir-se la capsa i desbordar tot el seu contingut. La curiositat, doncs, va provocar una catàstrofe ¿No és, aleshores, una cosa dolenta? Així doncs, ¿no hauria d’haver estat també tancada dins la capsa? Si hi hagués estat tancada, però, el pany no hagués estat burlat per la força que empenyia les mans de Pandora i el mite no hagués pogut continuar més enllà del viatge d’aquesta dona tan bella que carregava tan poc equipatge. No tindria sentit. Si més no, no el té. L’equipatge, el mal….Plantegem-nos, doncs, sota quins perjudicis van decidir les deïtats de l’Olimp què era el mal, per saber què posar-hi, dins d’aquella maleta…. Perquè no es tractava de preparar un equipatge qualsevol, on tots i cadascun de nosaltres hi fiquem de qualsevol manera el mateix: un raspall de dents, un pijama, mudes i un calçat còmode, la càmera i el seu carregador, no oblidem mai el carregador…! Aquest viatge era diferent. La imaginació porta a nombroses escultures clàssiques que cobren vida, aasegudes sobre els núvols, rumiant què posar-hi , doncs, dins de la maleta. La venjança de Zeus segurament es va retardar bastant, ja que resulta dubtós que es posessin d’acord. Si vosaltres, de sobte, us trobéssiu davant d’aquest viatge, en el que només hi heu de portar el mal com a equipatge, ¿què us emportaríeu? El mite perd el seu sentit totalment. El mal és tan relatiu… Ja ho va dir Hume en la seva ètica, que els valors eren relatius, així com que la moral provenia d’una part irracional. Plató li hagués portat la contrària, tot dient que el bé era un valor absolut, cognosible, i el mal, en conseqüència, també ho hagués sigut. A l’actualitat, però, tots ens decantaríem per la primera opció. El mal no és un problema matemàtic, no es pot resoldre racionalment. Prové de molt més endins que la nostra ment calculadora, és pràcticament inconscient quan ens mostrem afectats d’una determinada manera davant d’un fet. Al mal el defineix un sentiment, i els sentiments són diferents per a cadascun de nosaltres. D’alguna manera podem trobar semblances dins d’una mateixa cultura, ja que som educats de manera determinada i pensem de manera semblant. Però el sentir, el sentir és incontrolable, no és ensenyable, canvia constantment al llarg de la nostra vida i és aquesta mateixa qui el va determinant.

”Mal” és un mot abstracte, i al sentir-lo, al llegir-lo, no hi ha manera de crear una imatge concreta a la nostra ment. Proveu-ho. De segur que dóna més dificultats que no la paraula ”arbre”. Però al final, a través de la sensibilitat i del record, és possible donar-li forma. Tot i així, el mal és plastilina. Si mor algun ésser estimat, la mort és el mal. Si una malaltia ens és diagnosticada, aquella serà el mal. Si ens trenquen el cor, aquell qui l’ha fet a miques serà el mal. Si el conflicte entre dos territoris porta la guerra i la fam els seus habitants, aquest serà el mal. O encara més simple: al final d’un dia desastrós, el mal cobra la forma de tot allò que ens ha ocorregut, i si ha estat un dia feliç, el mal serà allò que l’haguès pogut perjudicar. Al tancar els ulls, el trobem en forma de malson, i al obrir els ulls…. al obrir-los, Zeus veu que és el dia fixat per al viatge sense retorn de Pandora. Que hi encabeix, doncs, dins la maleta? No depèn de la revisió meteorològica, menys per Zeus, déu del tro. Arriba l’hora de donar a la irresistible dona modelada de fang un capsa plena de maldat, de dolor. Però aquella serà la capsa de Pandora, o més ben dit ”la capsa de Zeus”. Ja que la maldat, la creueltat, el dolor…. són sentits de manera diferent pels set mil milions de persones que habitem el planeta. Ja que cadascú de nosaltres té la seva pròpia capsa.

Yolanda Picazo

2n de batxillerat

Fent una juguesca enteranyinada

Hi havia certa vegada, una aranya molt competitiva, i sempre anava dient que era la que feia millor les teranyines. Un dia, l’aranya va veure una altra aranya fent una teranyina que semblava perfecta. I ella morta de la ràbia va dir-li que qui fes més teranyines al final del dia, i guanyaria qui les  fes millor. Les dues van començar a teixir i teixir. Després una d’elles va pensar – Si les faig ràpid, les faig malament, i no guanyaré la juguesca! – Y va decidir teixir lentament, però això sí, les seves teranyines eren tan perfectes com el dia en que aquella aranya desconeguda li va proposar d’apostar. En veure com teixia l’enemiga, l’aranya competitiva va voler parar perquè pensava que no l’atraparia mai, va pujar a una teranyina que ella havia fet i es va trencar. Així una a una fins que, al final ja no en tenia cap. Va decidir posar-se a fer-ne més però va acabar el dia, i òbviament l’aranya que s’ho va “currar” va fer només 12 teranyines, però es van convertir en les millors teranyines del poble. I es va convertir en la teranyinadora del rei de les aranyes.

Conte acabat, conte contat.

Victòria Ardiles, 1r ESO A
Isop en Valors

N.B.: A partir de quina tasca proposada per la Margalida en el Moodle de 1r ESO, he fet aquesta recreació? Quin valor o contravalor pretenc exemplificar? Ho he aconseguit? A quina faula d’Isop us recorda? Quin mite rememora? En tenim altres exemples a Aracne fila i fila? Quina recreació vàreu fer vosaltres per a aquesta tasca? Si no la vàreu fer quan tocava, no perdeu aquesta oportunitat.

Vivite fortes

Quocira vivite fortes

fortiaque adversis opponite pectora rebus.

Horaci, Sàtires 2, 2, 135

 

Valentia no és no tenir por. Valentia és tenir por i, tot i així, vèncer els límits de la teva pròpia imaginació i sortir allà fora provant de fer-la dèbil. Ser valent és afrontar els problemes de cara, sense colpejar-los amb la força dels punys violents. Ser valent és mirar als ulls i parlar des del cor, no cridar per tal d’ignorar la veritat. Ser valent és anar-hi, tot i sabent que pots perdre més del que voldries. Ser valent és plorar en silenci i saber eixugar-te les llàgrimes tu sol, no plorar per compassió. Ser valent és somriure sempre, des del més profund intent de sinceritat, no somriure per aparentar. Ser valent no és exclamar la llibertat, ni cridar-la sense saber-ne el significat. Ser valent és dur la llibertat dins i aconseguir que t’acompanyi en les situacions més compromeses. Ser valent no és obrir els ulls sempre, ser valent és saber-los tancar en el moment oportú.

Valentia no és parlar sempre, ni fer grans discursos. Les persones que sovint tendeixen a no parlar sense dir res són aquelles que amaguen darrere una història valenta. Ser valent és saber carregar amb la motxilla de la teva història, amb les coses bones i les dolentes, sense haver d’estar demostrant constantment el pes que hom porta a sobre. Ser valent no és demostrar contínuament tot el que saps fer, com de fort ets. Ser valent és estar a l’altura el dia que hi hagi la necessitat. Ser valent no és no plorar mai amb una cançó que t’entendreix, valentia és que no t’importi plorar. Ser valent no és amagar la teva veritat per tal de crear expectació, ser valent és confiar-la a les persones que més aprecies, regalant la teva confiança. Ser valent no és voler oblidar, és intentar conviure amb el record. La valentia és reconèixer que el camí que cada persona ha de seguir no sempre serà paral·lel al nostre, consisteix en deixar marxar encara que dolgui.

Les persones valentes són aquelles que no han negat mai els seus somnis, que s’han atrevit a imaginar una i una altra vegada el cim de la seva muntanya, el cim dels seus desitjos. Les persones amb valentia són aquelles que no necessiten deixar escrita la seva obra de vida i miracles, simplement viuen. Les persones valentes no han de demostrar sempre que admiren els petits detalls, ni ho han de deixar escrit, ni ho han de cridar. Les valentes simplement utilitzen els petits detalls d’amor, sinceritat, amistat i d’altres per tenir un motiu més per somriure, per tenir un motiu més (dins d’una llista interminable) per apreciar més encara  les persones que estimen. Ser valent és no tenir por a dir t’estimo: T’estimo, amic, T’estimo, noi. T’estimo, noia. T’estimo pare. T’estimo, mare. T’estimo. T’aprecio. T’ho agraeixo. Gràcies. Perdó. Les persones valentes agraeixen, diuen gràcies en el ple sentit de la paraula, perdonen i saben demanar un perdó. Les persones valentes estimen sense la necessitat d’associar-ho amb l’amor de parella. Estimen i ho demostren. Les persones valentes porten per davant l’empatia, no tenen por de posar-se a la pell de l’altre i estremir-se, o somriure. Valentia és saber que el teló s’està obrint, que els llums funcionen i tu restes sol al centre d’un escenari. Valentia és quedar-s’hi, tot i sabent que segurament aquest cop no hi haurà aplaudiments.

La valentia no es mesura amb els errors, es mesura amb les vegades que una persona s’ha atrevit a equivocar-se. Els valents lluitaran contra les ànsies de deixar d’escriure aquest recull de sentiments, reflexions i confessions sobre aquest mateix paper per poder obrir les portes del seu interior als lectors d’aquestes línies.

Aina Tro

2n Batx.C

La nostra experiència virtual a la ràdio

Ahir dia 9 de maig de 2012, Ràdio Premià de Mar va dedicar l’espai setmanal Escoles als guanyadors dels Premis Sant Jordi 2012.

 

Programa sencer:

Malauradament, nosaltres, la Sara Bernad i la Laia Muñoz, les dues premiades de la Categoria F, no vam poder anar-hi, ja que estàvem d’excursió amb la classe de Grec a fer un taller de cuina grega antiga al mercat de la la Boqueria de Barcelona amb els aràcnids grecs de l’Albéniz.

Llavors la nostra professora de clàssiques, la Margalida, va idear, a l’hora del pati, un muntatge amb les gravacions de les nostres veus llegint els poemes i conte premiats i responent les preguntes corresponents.

Va ser una llàstima que no hi poguéssim anar, ja que ens feia molta il·lusió. Però la veritat, va quedar força bé i encara que no hi vam ser presents, semblava que hi fóssim.

L’experiència de ser premiades ens va omplir d’honor, emoció, gratitut i orgull.  Però el més important no és el premi material, sinó la sensació que has estat tu qui ho ha aconseguit i que has creat un relat, poema, etc. que ha arribat fins al cor d’altres persones. Però el nostre camí com a joves compositores de poemes i contes no ha acabat, al contrari, comença. Estem en una meta amb paranys difícils i enganyosos en una societat que potser els satisfa més un <em> Best Seller </em> ple de morbositats; que un relat que només pretén ser agradable, evadir-se per un moment de la falsetat d’aquest món,  fugir a èpoques i indrets llunyans… On trobar un respir.

En conclusió, per a nosaltres, l’escriptura és un vici indefens que ens ajuda a madurar i reflexionar sobre diferents aspectes de la vida.

 

 

 

Eulàlia (Laia Muñoz Osorio) i Zícora (Sara Bernad Fornier)

1r Batx Grec

aPARAULA’m: poeta

En resposta a la crida de El Fil de les Clàssiques per aPARAULA’m, aquí teniu el meu mot poeta fet poema.

TIRALLONGUES

Tirallongues de lletres
omplen les pàgines en blanc.
Agafo un grapat de mots
per jugar a ser poeta.
Busco la llum de les paraules,
el ritme de les frases,
la bellesa dels espais.
S’amaguen en el laberint
dels somnis, de les imatges,
dels sentiments, dels records.
Poc a poc els versos van omplint
els fulls, línia darrera línia,
com petjades de petits ocells.
De vegades els vers s’allunya,
d’altres reneixen les idees,
fins que el cor transparent
del poema es reflecteix amb mil colors.
I mentre envermelleix el capvespre,
jo m’he quedat atrapada
en aquest màgic univers.

Pepita CASTELLVÍ

 

Per cert, sabeu quin és l’origen etimològic? Quins mot apadrineu vosaltres?

El naixement d’Afrodita: La Molla i els Obels

Les llegendes diuen i diuen, expliquen, pinten i representen el mateix mite d’Afrodita. Però com molt bé diuen, sempre hi ha un dia que tot canvia, doncs avui, el mite d’Afrodita està a punt de ser capgirat.

Gaia ,mare dels Titans, de les Titànides, dels Cíclops, dels Hecatonquirs i esposa d’Urà, creia que la seva vida no podia ser millor. Havia tingut molts i molts fills, havia satisfet al seu marit i no havia de fer esforços, ja que, quan necessitava ajuda, aplaudia dos cops i ja tenia al seu costat algun dels seus fills per fer-li suport. Però, per a Gaia el paradís va durar poc. Una nit, preocupada perquè el seu marit no tornava d’una visita al món dels humans, una d’aquelles visites programades per omplir l’agenda, va sortir a buscar-lo . A l’hora de sortir, va aplaudir, com era el seu costum, i a l’ instant va tenir els seus fills allà mateix; bé, tots no, ràpidament es va adonar que faltava la gran de les Titànides, Febe, la necessitava, era la que havia anat més vegades al món dels vius i sense ella estava perduda. Va deixar els altres fills en un racó envoltats de núvols nous, recent nascuts, i la va anar a buscar. Quan va entrar a la seva’habitació , l’infern va envair el seu paradís: la Titànida hi era, però no sola, Urà també, estaven junts, l’enganyaven !!! Gaia va embogir.

image02

 

Gaia es va llençar a sobre d’Urà i li va arrencar els genitals per assegurar-se que no ho tornaria a fer mai més. Després, es va treure la vida, però abans va tirar els genitals al món dels vius per a què Urà no els pogués recuperar. Els genitals van caure directament a la mar. A l’instant, la mar va començar a fer unes erupcions mai vistes, onades , remolins…Al cap de vuit dies la mar es va tranquil·litzar i en va sortir una dona preciosa. Aquella màgica sortida de l’aigua no la podran oblidar ni déus, ni semidéus, ni monstres, ni humans, ni ningú. Afrodita (nom de la bella dona) va sortir cavalcant d’una enorme Molla i envoltada de petitíssims Obels. Tot el món va parar per un instant. La MOLLA tenia ales de mosca, cos i cap de llagosta i les potes dels dos animals, però el més impressionant eren els petits ocellets que l’acompanyaven, els OBELS. La Molla era bonica, impactant, però els Obels eren…màgics: tenien cos d’ocell i ales de libèl·lula, un animals fantàstics, de somni, de vol agradable, expressava tristesa i a la vegada tendresa, i el seu cant era preciós, hipnotitzador.

Envoltaven a Afrodita i piulaven mentre la Molla avançava cap a la sorra; quan Afrodita hi va baixar , la va fer tornar mar endins i els Obels, amb un obrir i tancar d’ulls, van desaparèixer; després, tothom va reaccionar, déus, semidéus, monstres i humans van afanyar-se a buscar a Afrodita per fer-la seva.

Quan la deessa els va veure córrer cap a ella, es va espantar, no entenia què feia tota aquella gent, monstres, déus i semidéus , comportant-se d’aquella manera; al principi es va quedar immòbil, el cervell no pensava, el cos no es movia, la boca no parlava, què estava passant? Al final ,va reaccionar i va cridar a la Molla mentre corria cap a l’aigua. Aquesta va aparèixer i se la va endur mar endins per protegir-la d’aquella ramada.

Afrodita no va tornar a terra ferma i tots els que l’havien anar a buscar, s’hi van quedar amb la seva mirada fixa a l’horitzó, esperant poder tornar a veure aquella bellesa. Mai més hi va sortir el Sol en aquell racó, mai més la mar va estar serena, i aquell nombre infinit d’humans van morir de tristesa.

Diuen que les nits de lluna plena es veuen unes llumetes com unes estrelles molt petites, al voltant de l’aigua, i que la mar és pura nata, dolça i es torna riallera. Diuen que és Afrodita, que hi baixa per fer el seu bany, i que les llumetes són les ales dels Obels que l’acompanyen…

Violeta Casadesús 4t d’ESO B, Llatí

INS Miquel Martí i Pol

Quod sumus

Activitat col·laborativa: Per Sant Jordi compartim monstres!

El dia 8 de març llençàvem la nostra proposta de tasca col·laborativa sobre monstres mitològics per Sant Jordi i, en arribar el dia 23 d’abril, un total de 48 comentaris i articles complementaris ens fan sentir profundament satisfetes del resultat.

La vena creativa dels clàssics que us moveu en l’entorn aràcnid s’ha desfermat a partir del nostre suggeriment i el tema dels monstres i éssers fantàstics ha donat peu a un seguit de creacions literàries i plàstiques que intentarem glossar en aquest article. No hi faltaran els textos i dibuixos de l’Institut Premià de Mar i l’Isaac Albéniz de Badalona, que habitualment col·laborem al bloc, ni tampoc els de l’Institut de Sant Hilari, participants també imprescindibles del nostre entorn; però, a més, se’ns han afegit les fantàstiques representacions plàstiques del Miquel Martí i Pol de Roda de Ter, ideades inicialment en el seu bloc “Quod sumus“.

Laia Bagà, IPM

Davant d’aquest nombre d’aportacions, el professorat implicat ens hem proposat de fer un article conjunt amb la valoració de la tasca realitzada pel nostre alumnat, que del “No sé com ho faré” i el “No sé m’acut res” ha sabut arribar a l'”Eureka, ja ho tinc!”.

  • A l’Institut Premià, hi ha hagut una gran participació i s’han convocat premis en tres categories diferents: poesia, prosa i il·lustració. Per facilitat l’accés a les composicions finalistes, s’han aplegat en aquest Google site, que fa goig de visitar. Tots els detalls i més sobre el Sant Jordi d’aquest centre el trobareu al Fil de les clàssiques, en un article publicat per la Margalida del qual val la pena destacar l’esfereidora Equidna que ens ha regalat el pare d’una alumna.

  • A l’Institut Anton Maria Busquets de Sant Hilari Sacalm, amb la Dolors al capdavant, han continuat el gènere epistolar a què ens tenen acotumats amb les seves Cartes divines per als aràcnids, però ho han enriquit amb d’altres tipus d’escrits i una profusa documentació sobre cada ésser mitològic. Un nou Google site, amb el títol certament suggeridor de Guilleries monstruoses, allotja també totes aquestes creacions. Paga la pena fer-hi un cop d’ull!

  • Des de l’Institut Miquel Martí i Pol de Roda de Ter, la Rocío Poyato i els seus alumnes ens han ensenyat la diferència entre animals fantàstics i animals mitològics, amb un increïble recull d’imatges i d’altres entrades com la presentació d’aquest original CRYFLY. No sabeu què és? Doncs entreu-hi!

  • A l’Institut Isaac Albéniz de Badalona han estat els alumnes de primer i segon de batxillerat els que han fet les seves aportacions. De totes elles, la Núria i jo hem seleccionat les que havien assolit correcció formal i les hem publicat en el recull que teniu a continuació, encapçalat per les dues guardonades amb un primer premi ex aequo. Fixeu-vos si ens ha costat decidir-nos, que no ens hem vist en cor de donar un únic guardó i, a més, hem introduït el recull amb un prefaci destacant les virtuts de cada composició. A la portada hi apareix el monstre que ens ha dibuixat l’Anna Carmona, a hores d’ara suposo que tots sabeu quin és, oi?

De tot aquest doll d’imaginació i talent, vessat des de diferents racons de Catalunya en aquest entorn virtual, volem que en sortiu tots enriquits i per això us proposem una tasca col·laborativa a partir de la qual pretenem que us endinseu en les creacions dels altres i comproveu que hi ha mil maneres de recrear, revisitar, reversionar el referent clàssic. Us demanem que entreu en els reculls dels diferents centres, inclòs el vostre, i deixeu un comentari general de la tasca realitzada. A continuació, glosseu més detalladament un text o imatge de cadascun. Com que hi ha creacions per donar i vendre, mireu de no repetir els textos prèviament comentats.

Les professores hem gaudit de cada ratlla de les vostres creacions, espero que vosaltres també ho feu i, sobretot, que hagueu descobert que no cal tenir por dels monstres, perquè amb esforç i ganes, tots podem ser herois per vèncer-los. Labor omnia vincit!

TERESA et aliae magistrae vostrae

CRYFLY i el naixement de Zeus

Cryfly és un animal fantàstic, el mires i veus un ocell curiós: té un cos de marieta amb ales i potes d’ocell, semblant a una àliga; diuen que aquest animal pot viure durant 150 anys, però després d’aquests 150 anys, Cryfly és capaç de seguir vivint ocupant el cos d’un humà recentment nascut; si l’animal no troba cap nadó, morirà juntament amb una dona embarassada perquè representa que l’ocell havia de ser el seu fill i, a causa d’això, la dona no podrà seguir vivint.
Per aquest motiu és acompanyat per la gran deessa Ceres, en grec Demèter, ja que ella s’encarrega de la fecunditat i l’amor maternal, de manera que sempre li intenta aconseguir un nadó i així evitar qualsevol mort. Però, a més, quan Cryfly encara té vida, pot canviar el pas del temps, pot aturar-lo o avançar-lo; això ho fa amb un cop de bec i així pot controlar el naixement d’un nadó.
Un dels seus mites més famosos està relacionat amb el naixement del tot poderós Zeus:
conten que Cryfly és un dels animals més extraordinaris que existeixen, ja que va tenir un paper fonamental en el naixement de Zeus; es creu que hi va haver una època on les relacions entre els humans i els déus eren molt dolentes. Els humans van deixar de creure en la seva existència. La situació era molt catastròfica i es va crear una baralla entre tots dos bàndols: déus i humans, sobretot amb Cronos i Rea,Rea i Cronos just en el moment que Rea estava embarassada. Els humans no els invocaven, no els feien ofrenes i de mica en mica hi van deixar de creure. Davant d’aquest fet, Cronos i Rea havien d’actuar per a que els homes poguessin continuar confiant en ells. La situació va arribar a tal extrem que Cronos i Rea van baixar a la terra, però just en el moment que Cronos feia un discurs des del podium, Rea es va posar de part trencant aigües. Passaven les hores i el part s’anava complicant molt perquè el nadó estava lligat amb el cordill umbilical, el més probable és que Zeus morís. Però just en aquest moment tan difícil, va aparèixer Cryfly, es va ficar a sobre de la panxa de Rea i de cop i volta, Zeus va néixer sense cap problema, l’animal va morir només amb una tancada d’ ulls i amb una gran tranquil·litat. Tots els humans es van quedar sense paraules, ben bocabadats. I així és com els homes van tornar a creure de nou en l’existència dels déus i van aprovar la seva continuïtat, i també Cryfly es va convertir en un animal mitològic.

Montse Royo Serradell, 4t ESO B, Llatí
INS Miquel Martí i Pol

Quod sumus

Antígona a la Viquilletra

Després dels dos articles sobre la presentació del grup Versos d’ara i de sempre a la Viquilletra i sobre la figura de Nausica, elaborats pel Jordi i la Teresa, la nostra tasca no va acabar i els components del grup vam seguir amb la nostra recerca que ens va conduir fins a Antígona, la protagonista de l’obra homònima escrita per Salvador Espriu.

Antigoneleigh

Oli sobre tela de Frederic Leighton, 1882
[Font: www.wikipedia.com]

La nostra segona feina consistia a elaborar una sèrie d’articles per al blog litecat, que pertany a l’assignatura de Literatura catalana del nostre centre, on relacionéssim  l’Antígona, el seu autor i les refències clàssiques d’aquesta revisitació del mite de Sòfocles.

Els membres de Versos d’ara i de sempre vam redactar un total de vuit articles, on analitzem elements de l’obra de l’escriptor català com el destí, el poder autoritari, la pietat i la guerra o la veritat.

Però l’article que més relació guarda amb el món romà és el que relaciona la figura d’Antígona i la d’Horàcia. Ambdues són dones que, mogudes per una gran bondat, són capaces de qualsevol cosa per fer allò que creuen que és el millor per a la situació que els ha tocat viure. Horàcia mor a mans del seu germà després de plorar desesperadament la mort del seu promès, un Curiaci enemic de la seva pròpia família, a mans del mateix home que la mata a ella. Després d’això, i per més inri, el seu pare li nega la sepultura al mausoleu familiar. Aquesta tràgica història d’Horàcia té similituds i diferències amb Antígona però, tot i això, mostren la mateixa actitud femenina davant una gran desgràcia. Antígona mor després d’una aferrisada lluita perquè un dels seus germans, Polinices,  sigui enterrat amb honor després que el seu altre germà acabés amb la seva vida. Aquest article mostra amb més profunditat els trets que uneixen les dues dones.

Per últim, el vídeo que teniu a continuació és una recapitulació de tots els nostres articles sobre l’obra d’Espriu, l‘Antígona.

[vimeo]http://vimeo.com/39110502[/vimeo]

Anna Pardo Fernàndez, INS Isaac Albèniz, 2.2 Batxillerat