Tal com us vaig prometre aquí teniu una fotografia del monòlit amb l’elogi de Pere IV d’Aragó (el Cerimoniós) a l’Acròpolis d’Atenes. El vam col·locar no fa gaire, als peus dels Propileus, a l’espera de la seva inauguració oficial a principis de 2011. En aquests moments estem preparant l’edició d’un facsímil sobre aquest elogi en col·laboració amb l’Arxiu de la Corona d’Aragó (en català, castellà, anglès i grec).
Eusebi Ayensa
Director Institut Cervantes d’Atenes
Hola companys! sóm un grup d’historiadors que ens dediquem a fer tasques de difusió del patrimoni. Alguns de nosaltres hem dedicat part de la nostra activitat professional al món docent i us volem presentar un nou projecte que hem endegat com a eina per compartir entre tots els professors: HISTOTUBE!
Esperem que us sigui útil i que vulgueu participar-hi!
No us perdeu les reproduccions 3D de Barcino perquè tenim preparades les de Lleida, el Partenó, Empúries i molt més!
Salutacions.
Dani Cortijo
vid. Altres Barcelones
La Margalida sabent de que jo tinc molta traça en imatges, m’ha encarregat d’exemplificar una tasca que teniu al vostre Moodle i consisteix en felicitar el Nadal en llatí, en grec, o en grec modern. A veure si sou ben originals i ens ho poseu difícil per superar-ho!
Fatima El Azouan
1r Batxillerat Grec i Llatí
Com cada any per Nadal, la Loteria Nacional ens sorprèn amb un anunci diferent. Segurament habreu vist que aquest any el protagonitza la deessa Fortuna.
Ens donarà bona sort?
[youtube width=”550″ height=”450″]https://www.youtube.com/watch?v=lYxVbFKs6Z8&index=3&list=PL2C69FD8BD188FE18[/youtube]
Sabeu qui era la deessa Fortuna? Amb quin atribut sol aparèixer? Coneixeu alguna pintura o escultura on aparegui representada?
A més, hi ha un conte de Jorge Bucay anomenat “El mite de la deessa Fortuna” molt peculiar, ja que l’autor no ens delecta amb la nostra relació amb l’atzar i el destí, sinó que s’atreveix a modernitzar el mite incorporant altres personatges i situacions de la mitologia celta, índia i nòrdica, tot barrejant-les amb contes jasídics o alguna llegenda indígena d’Amèrica.
És una recreació molt curiosa, no? Aquí el podeu descarregar.
Laura Galán
2n batxillerat
Què n’opineu vosaltres, aràcnids i aràcnides, de la restitució de les quatre columnes jòniques de Puig i Cadafalch a Barcelona, darrera la font màgica de Montjuïc?
Aquí teniu l’article del meu bloc, Les altres Barcelones, i també la notícia a 3cat24.cat la a La Vanguardia. Mireu les fotografies i els vídeos. Què en dieu?
[youtube]https://youtu.be/G0VK4XCcJSo[/youtube]
Cada nit de Nadal a les esglésies de Mallorca i l’Alguer ressona l’apocalíptic cant de la sibil·la, recentment declarat per la Unesco Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Aquest cant, que es representà a tot Europa durant l’Edat Mitjana, enfonsa les seves arrels en les profetesses de l’antiguitat clàssica. El seu ressorgiment vingué de la mà del cristianisme, que l’adaptà al seu credo. D’aquesta manera, la sibil·la es convertí en l’anunciadora del Judici Final.
A l’antiguitat preclàssica s’atribuïa a la dona el do de la fertilitat no només humana sinó també agrària, donat que era ella qui tenia cura de l’hort familiar. En aquest context, algunes dones arribaren a adquirir coneixements bastant precisos dels fenòmens agraris, lligats als cicles solars i lunars. La repetició periòdica d’aquests cicles, en uns ritmes que només elles sabien, va fer que se’ls atribuís un poder d’endevinació sobrenatural. En el món grec aquest poder endevinatori quedà personificat en la figura de les sibil·les, éssers misteriosos i semidivins que vivien en boscos profunds o cavernes.
A l’antiga Grècia, la sibil·la que va gaudir d’un major reconeixement va ser la del santuari de Delfos, on el déu Apol·lo instaurà el seu oracle després d’haver mort la serp Pitó. No és d’estranyar que en els orígens d’aquest oracle hi trobem una serp. Es tracta d’un animal vinculat als sabers ocults de la Mare Terra (Gea) i sempre en contacte amb ella a través dels seus desplaçaments. Precisament una possible etimologia de la paraula sibil·la ens remetria a l’arrel indoeuropea *sibh- (“xiular”), que seria una onomatopeia del so que fa la serp. La resposta de la sibil·la de Delfos sempre era ambigua, de manera que era el propi interessat qui l’havia d’interpretar pel seu compte. En la nostra llengua això queda reflectit en l’expressió “llenguatge sibil·lí”, sinònim de misteriós, enigmàtic.
Juntament amb la de Delfos, una altra sibil·la important al món hel·lènic fou la de Cumes, colònia grega situada prop de la badia de Nàpols. Aquesta sibil•la és la que més influí en el cristianisme gràcies a les Bucòliques del poeta llatí Virgili. En un dels poemes d’aquesta obra apareix la sibil·la de Cumes anunciant el naixement d’un nen que havia de suposar el retorn de la famosa edat d’Or. Segurament l’escena expressava, de forma al·legòrica, l’alegria del moment davant la fi de les guerres civils i el futur pròsper que es podia intuir. I pel que fa a la identitat del nen, aquest podria ser el fill de Polió, un general que havia intercedit en el primer triumvirat. Tanmateix, alguns autors cristians estaven convençuts que aquests versos de Virgili eren en realitat una profecia pagana de l’arribada de Crist, que ja havia estat anunciada pels profetes de l’Antic Testament.
Por al canvi de mil•lenni
El principal responsable de l’adopció de la sibil·la per als interessos del cristianisme va ser Agustí (segle V dC), autor de la influent obra La ciutat de Déu. La irrupció, però, de la sibil·la a les esglésies el 24 de desembre es produí a finals del segle X. Aleshores, la por que provocava el canvi de mil·lenni va generar tot un seguit de representacions sobre la fi del temps i la segona vinguda del Messies, que havia de jutjar la humanitat. En aquesta ocasió, a la sibil·la se li assignà un cant, de melodia gregoriana, basat en un sermó en llatí escrit al segle V dC per un bisbe de Cartago.
Al segle XVI el concili de Trento prohibí qualsevol manifestació musical a les celebracions litúrgiques. D’aquesta manera, el cant de la Sibil·la va desaparèixer de gairebé totes les esglésies d’Europa. Tan sols es mantingué a Mallorca i a la ciutat de Sardenya de l’Alguer, on havia arribat als segles XIII i XIV, respectivament, de la mà de les tropes de la corona catalanoaragonesa. En aquestes terres, el cant de la Sibil·la, que aleshores ja comptava amb una versió en llengua catalana, estava tan arrelat a la societat que difícilment els bisbes pogueren acatar les ordres del concili de Trento. Ara el cant s’està recuperant a la catedral de Braga (Portugal) i a altres punts del territori de parla catalana, com a alguns pobles del País Valencià o a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona.
Antoni Janer Torrents
IES DAMIÀ HUGUET (Campos, Mallorca)
Fatima El Azouan
1r Batx A Grec-Llatí
Ahir vaig anar a veure al Grand Chapiteau, instal·lat a l’esplanada del futur Zoo Marí al Fòrum de Barcelona, un espectacle del Cirque du Soleil: Varekai que vol dir “a qualsevol lloc” en llengua romaní. Aquest espectacle de Dominique Champagne està inspirat en el mite d’Ícar que tots vosaltres bé coneixeu (en anglès i en llatí) i que jo ja us vaig explicar a El fil del mite cretenc a Caixafòrum.
Un jove alat perd l’equilibri i cau al terra perdent les seves ales blanques. Es troba amb un món amb criatures fantàstiques disfressades amb uns vestits llampants i colorits i amb un maquillatge molt delicat. Els éssers veuen el noi-ocell com el més estrany de tots ells, aquest és el punt de partida per començar l’espectacle que no deixa pràcticament mai els números aeris per recordar el vol d’Ícar fins que al final Ícar torna a volar perquè amb esforç podem aconseguir el que ens proposem.
Varekai es va estrenar l’any 2002 a Montreal i des de llavors ha visitat 55 ciutats de 13 països diferents. Barcelona és l’última ciutat de la gira europea abans d’anar cap a Àsia. Si podeu, no us el perdeu que us agradarà ben molt.
Valèria
5è Educació Primària
Hola!
Com que vaig fer el treball de recerca sobre “la pena de mort als Estats Units”, m’he llegit molts llibres i he trobat informació interessant sobre la pena de mort a Grècia, i la que vull compartir amb tots vosaltres, ja que crec, que és un apartat bastant important de la nostra història.
Després de la nuvolosa Edat heroica, on les llegendes i la història es confonen fins a no diferenciar-se, la ciutat-estat d’Atenes es va dotar d’un codi de justícia imposat per un misteriós personatge anomenat Dracó. Segons les històries de l’antiga Grècia, Dracó va compilar les lleis velles en un codi, l’any 621 a. C. Ho va fer amb tanta duresa, que es va dir més tard que havia estat escrit amb sang en comptes de tinta, d’aquí ve l’adjectiu <draconià> que s’utilitza com a sinònim de sever.
La pena de mort s’aplicava per a qualsevol tipus de crim i per a petits delictes, com per exemple robar. Es deia que aquestes lleis tan rigoroses, van portar a Atenes un ordre social i un progrés econòmic.
Execucions amb espasa en la guerra de Troia, pintura a sobre d’una ceràmica, Museu de Nàpols (s. V a. C.)
Després de la mort de Dracó van tornar a sorgir problemes, i els atenesos van escollir com a nou governador a un ciutadà anomenat Soló, al qual consideraven savi i justicier.
Soló va ser el primer qui l’any 590 a. C., va compilar el primer codi ben conegut on va reservar la pena de mort per als delictes de sacrilegi, atemptat contra l’autoritat de la ciutat, adulteri de la dona, homicidi i violació si no anava seguit d’un matrimoni. El rei també va establir la pena de mort per a qualsevol delicte que atemptés contra l’ordre públic i la seguretat de les persones.
Tot i que les lleis de Soló van ser modernitzats, les velles creences van seguir molt presents, i així, als criminals executats se’ls enterrava amb una mica de menjar, ja que es creia que si arribaven a passar fam al trànsit a l’altra vida tornarien al món dels vius.
Seguint el que disposaven aquests codis i la seva eficàcia, els grans filòsofs grecs de l’època clàssica no només no van qüestionar la pena de mort sinó que la van defensar amb certa ardor.
Sòcrates i el seu deixeble Plató la van justificar com el millor recurs polític per eliminar de la societat els elements nocius i perillosos.
Com en tantes altres cultures, els grecs no van tenir la menor reticència a executar els seus personatges més il·lustres. Com a un bon exemple tenim el gran savi Sòcrates.
Sòcrates beu la cicuta, oli de Charles Alphonse Dufresnoy (h.1650), Galeria dels Uffizi, Florència.
Alisa Komarova, 2n Batxillerat Grec
Cada vegada més, els artistes, amb els temps que corren, han de recórrer a projectes més i més provocadors per a que el seu art es doni a conèixer i sigui reconegut. I quin exemple millor que l’artista que em porta a escriure aquestes línies: Banksy. I direu, qui és? De fet, ningú no ho sap, ja que aquest és el sobrenom d’un artista anglès que estampa les parets de la ciutat de Londres (i de cada vegada més ciutats) amb les seves pintures. Utilitza una de els tècniques més desprestigiades de l’art de la pintura, el graffiti (amb una tècnica anomenada stencil), per a que tothom que passegi pels carrers anglesos pugui veure escenes tals com aquestes:
Bansky es caracteritza per plasmar, amb les seves obres, crítiques socials, polítiques i morals, mostrant imatges de les ètnies entre les que vivim i que potser formem part. Davant la seva identitat oculta, Tristán Marco, artista que s’expressa de manera similar a Bansky però sense ocultar-ne la seva identitat, afirma que “va néixer el 1974 i va créixer a Bristol, Anglaterra. Fill d’un tècnic de fotocopiadores, es va entrenar com a carnisser i es va veure implicat en el graffiti durant el boom de l’aerosol a Bristol a finals dels anys 80.” Des dels seus inicis, ha publicat llibres i ha presentat exposicions, sempre sota altres pseudònims. Existeixen instantànies de càmeres ocultes de la seva figura, però mai de la seva cara, ja que actua i presenta el seu art sempre sota la protecció de la nit. Però per què s’amaga? Potser per què el seu art és massa rebel per a la societat d’avui en dia, i poca gent acceptaria el fons de les seves idees? El seu art, ple de destrosses cap a la comunitat segons les autoritats, expressa rebel·lió però tot i així mai no deixa de banda l’art pur, harmoniós i estètic. Bansky, com tot artista, és inspirat per l’art que varen crear a l’antiga Grècia i Roma i ens ha deixat molts exemples d’aquestes obres en les seves exposicions:
Quines obres de l’art clàssic rememora el pintoresc artista amb aquestes obres?
Tot i que utilitzi art clàssic per a crear el seu propi, no deixa de ser original per tant ¿a qui no li agradaria caminar pel carrer que cada dia transitem i trobar-se una espectacular crítica contra el que possiblement nosaltres fem? Banksy, tot haver estat perseguit per la llei en diferents ocasions, és considerat un gran geni de l’art contemporani.
Qui podria dir artistes similars, que utilitzin el seu mateix estil de pintura? I altres artistes també perseguits per la llei?
L’art que fa l’artista que avui tractem em recorda a un fet semblant que va passar amb l’estàtua del déu Pan, a l’església Santo Spirito, a Sassia, però en aquest cas la protesta era per part dels espectadors, no de l’artista…
Aquí us deixo, com a curiositat, un dels tants openings que es realitzen per la sèrie The Simpsons, però aquest cop ideat i creat per en Banksy, junt amb l’equip de la famosa sèrie. Què opineu? Com el definiríeu?
Quin aspecte critica Banksy que podríem trobar a la societat clàssica?
Rebeca Sánchez
2on de Batxillerat de Grec i Llatí
