Category Archives: Llengua i Literatura

De itinere. Roma en el limes: una ruta pel Rin, II

Després d’haver fet la nostra ruta per França (Roma en el limes: una ruta pel Rin, I), vam endinsar-nos en terres belgues. Hi vam visitar ciutats tan boniques com Brussel·les, Bruges i Gant. Tot seguit, vam fer cap als Països Baixos. Allà vam conèixer la Via Belgia, que avui és més aviat un recorregut pseudohistòric. Passa pel centre del país i el travessa d’oest a est. Possiblement es tractava d’una via menor, que seguia el riu Rin. De totes les ciutats que vam visitar en aquest territori, aquestes dues van cridar-me l’atenció:

Utrecht: Aquesta ciutat holandesa era un “castrum” romà, que seguia el límit del Rin, riu que marcava la frontera de l’Imperi Romà a l’Europa Occidental i que avui continua marcant la frontera entre França i Alemanya; arreu de la ciutat s’hi pot veure unes plaques metàl·liques que repassen els confins de l’imperi a Europa i que estan adornades amb uns brolladors d’aigua pulveritzada per captar l’atenció dels vianants.

Pau i Laura Molar damunt de les plaques metàl·liques d’Utrecht que senyalen els límits de l’imperi romà [Foto: Joan Molar]

Nimega: Ja ens acostàvem a la frontera alemanya i vam visitar un lloc estratègic: la ciutat de Nimega, encara dins dels Països Baixos. El seu nom original romà és Ulpia Noviomagus Batavorum. Va ser una plaça molt disputada en la segona guerra mundial (el general Patton la va travessar sobre un pont per girar cap a Colònia i entrar a Alemanya): la seva ubicació a les vores del Rin, constantment solcat per vaixells robustos plens de mercaderies, convertia el lloc en un punt desitjat per les tropes aliades i defensat per les alemanyes. Fou per aquesta raó que els ponts sobre el Rin van ser volats a l’altura de Nimega, i només en va quedar un: per ell, justament, van passar les forces comandades pel general Patton després d’una duríssima batalla, ja que Hitler volia evitar a tota costa que la guerra es dugués a terme en sòl alemany. Però la història de Nimega no es limita als episodis de la segona guerra mundial. S’hi conserva un bonic casc medieval, amb ajuntament i amb les portes d’entrada a la vila. Precisament en una d’elles s’hi pot llegir una màxima, en llatí, que vol conscienciar tothom qui entri a la vila sobre el valor de la concòrdia: “Concordia res parvae crescunt; discordia maximae dilabuntur”.

Inscripció a la porta d’entrada a la ciutat de Nimega [Foto: Joan Molar]

Anàlisi gramatical:

-Concordia: és un substantiu, ablatiu singular femení de la 1a declinació. És un SN amb funció de CC.

-res: és un substantiu, nominatiu plural femení de la 5a declinació (res-ei: temes en e). És un SN amb la funció de subjecte de crescunt;

-parvae: és un adjectiu, nominatiu plural femení de la 1a declinació (parva-ae). És un sintagma adjectival que fa la funció de CN de res;

-crescunt: 3a persona del plural del verb “cresco” (3a conjugació). És el nucli del SV que fa la funció de predicat de la primera oració;

-discordia: és un substantiu, ablatiu singular femení de la 1a declinació. És un SN amb funció de complement circumstancial del verb en veu passiva dilabuntur;

-maximae: és un substantiu, nominatiu plural femení de la 1a declinació. És un sintagma adjectival amb funció de CN (res, que, en aquesta segona oració s’ha elidit);

-dilabuntur: És la 3a persona del plural del present passiu del verb “dilabor” (3a conjugació). És el nucli del SV que té la funció de predicat de la segona oració.

La segona oració té una estructura paral·lela a la primera (paral·lelisme sintàctic) i és oposada a ella en el significat. Fixeu-vos en el joc de prefixos con- i dis- (de sentit contrari) que acompanyen el lexema –cordia (cors-cordis, 3a declinació, neutre: cor). Això ja revela l’antítesi, que continua amb els verbs crescunt i dilabuntur; i també amb els adjectius parvae i maximae.

Traducció: Les coses petites prosperen amb la concòrdia; les coses grans s’esvaeixen amb la discòrdia.

Sembla que el consell de la inscripció no va servir de gaire, ja que la zona ha estat cobejada sovint (Napoleó, Hitler), per la seva riquesa i pel seu caràcter de frontera.

Trèveris: Ja som en territori alemany; visitem la capella de Carlemany a Aquisgrà i, després, passem a Trèveris. El seu nom original és Augusta Treverorum. Quan vam arribar, ens vam dirigir a la Porta Nigra (negra del temps i de les bombes de la 2a Guerra Mundial), orientada cap al nord-oest, és a dir, cap al riu Mosel·la, que passa per aquesta ciutat.

Porta Nigra, a l’entrada de la ciutat alemanya de Trèveris [Foto: Joan Molar]

Després, passejant en direcció sud, vam trobar la basílica de Constantí i, encara més enllà, les termes de l’emperador del mateix nom. Ens van recordar les termes que també hi ha a Arle, Arelate en l’original cèltic. Les de Trèveris daten de l’any 310 dC i van ser construïdes durant el regnat de Constantí. Per les restes que ens n’han quedat, intuïm que les termes tenien una gran dimensió. El que se n’ha conservat són els murs i la cúpula del caldarium, per on passava la xemeneia. Igualment, podem observar el tepidarium, el frigidarium i la palaestra. Les ruïnes encara mostren el disseny inicial. És el tercer complex més gran de termes romanes, i captava l’aigua del riu Mosel·la.

Banys romans de Trèveris [Foto: Joan Molar]

Al costat dels banys, l’antiga basilica conserva tota la seva façana i es troba situada al lloc on, en època romana, s’ubicava el forum. Avui, la basílica és un temple evangèlic.

Basílica de Constantí a la mateixa ciutat [Foto: Joan Molar]

A l’entrada de la ciutat es manté encara en peu algun bloc de les muralles. Trèveris era la ciutat més important de la Germania. Quan va caure l’Imperi, va passar a formar part d’una regió anomenada Austràsia (sector nord-oriental de l’antiga Gàl·lia). Posteriorment, es va integrar al regne franc i, amb els successors de Carlemany, tornarà a recuperar el nom d’Austràsia.

Mosel·la: Ja anàvem de tornada i vam refer la ruta cap a França i cap a Espanya, passejant per les vores del Mosel·la, el riu que ens havia acompanyat en el viatge. És un paisatge acollidor, entre vinyes i cases senyorials; els romans hi portaren les seves pràctiques de conreu i, d’altra banda, consideraren el riu com un camí cap a Roma. Havíeu sentit a parlar de la Via Caliga? Doncs és la ruta que recorre aquest riu tan encantador. Fixeu-vos en el logotip d’aquesta ruta de l’imperi: és una sandàlia típica, de les que calçaven els soldats romans, i que ens dóna la idea que la via és un traçat militar.

Logotip de la Via Caliga, seguint el Mosel·la

En aquest ambient tan evocador, Ausoni, un poeta llatí del segle IV, va cantar les meravelles del paisatge i va compondre els seus versos. El microclima temperat de la zona recorda llunyanament la benevolència de la vida a Roma i a les províncies mediterrànies.

Qüestions:

En els dos articles sobre “Roma en el limes” s’ha fet esment de la Via Belgia, la Via Caliga, la Via Domitia, la Vie Francilienne; quines altres vies romanes, més properes a nosaltres, i també més importants, recordeu? Quin és el seu recorregut?
Digueu quin és el significat de caliga; relacioneu-lo amb la ruta que porta aquest nom.
La paraula caliga us suggereix el nom d’un emperador romà tristament cèlebre? Qui? Sabeu per què duia aquest nom?

Pau Molar, 1r batxillerat

De itinere. Roma en el limes: una ruta pel Rin, I

8 Replies

Aquest estiu hem fet un viatge en cotxe per Bèlgica i Holanda. Per arribar-hi, hem fet ruta per França, tant a l’anada, com a la tornada. El sorprenent no és que hàgim trobat monuments i edificis medievals, romànics, gòtics, molt i molt bonics, sinó que hàgim trobat el record de l’imperi romà fins i tot en alguns països del Mar del Nord. I encara és més sorprenent que aquest record sigui ben present i ben viu en els nostres dies. Per això, he titulat el meu article Roma en el limes.

Com que el viatge va ser llarg, aniré marcant les fites més importants que hi vam trobar pel que fa a la petjada romana. D’altra banda, dividiré l’article en dues parts: el trajecte que travessa França i el que comprèn els Països Baixos i Alemanya. Per aquesta raó, trobareu que el primer De itinere d’aquest estiu, duu la xifra I; el segon, la xifra II (Roma en el limes: una ruta pel Rin, II).

Clermont-Ferrand: Dans cette ville charmante de l’Auvergne, on se souvient de Vercingetorix, le chef gaillard et courageux de la tribu des arverns. Il combattait bravement contre Caius Iulius Caesar, lorsqu’il occupait la Galia (un territoire qui, à cette époque, allait des Alpes et des Pyrénées jusqu’au Rhin). Vercingetorix avait commandé un soulèvement contre la domination romaine et il avait presque obtenu la victoire, mais, après un siège farouche, l’armée romaine vainquit à Alesia (actuellement, Alise-Sainte-Reine).

París: Paris… la cité de l’amour et de la lumière! Nosaltres vam aprofitar que era el dia de la festa nacional (14 juillet) per fer una visita al Louvre. Ens vam deturar molt especialment en la secció d’escultura i d’art clàssic: hi vam contemplar la Venus de Milo (en grec, es tracta d’Afrodita, deessa de l’amor i de la bellesa), d’autor anònim i que data del 130-100 aC. La peça és obra de l’escola hel·lenística, i és possible que el seu autor fos Alexandre d’Antioquia.

Venus de Milo. Museu del Louvre [Foto: Joan Molar]

També vam poder observar el conjunt escultòric d’Apol·lo i Dafne, que representa el mite ovidià. És una peça neoclàssica, d’un escultor francès dels segles XVII-XVIII, Guillaume Coustou el Vell.

Apol·lo i Dafne. Museu del Louvre (obra de 1714) [Font Wikimedia]

Ja deveu recordar que aquesta narració explica la transformació de la nimfa Dafne en llorer. Aquest és l’argument: En una ocasió, Apol·lo, després de matar la terrible serp Pitó, va retreure a Cupido que jugués amb armes d’homes. Cupido el va advertir que la fletxa del déu podia tocar animals, però que la seva el tocaria a ell mateix. Llavors, Cupido es va enlairar pel cel i va disparar a Apol·lo una fletxa que esperonava l’amor cap a la nimfa Dafne, mentre que a Dafne li’n va tirar una de plom amb la punta roma, que el defugia. El resultat va ser una persecució d’Apol·lo cap a Dafne, seguint l’instint de possessió que empeny els déus cap als mortals. Al final, la nimfa va implorar les seves germanes del riu que la transformessin perquè Apol·lo no l’aconseguís atrapar. Elles, commogudes, la van transformar en llorer. Apol·lo li va prometre que, a partir d’aquell dia, ella seria el seu símbol i ornaria els caps dels virtuosos. A Dafne no li va quedar cap més remei que assentir, amb les seves fulles com a cabells.

Una altra escultura interessant és la Victòria de Samotràcia, que possiblement va ser esculpida per commemorar les victòries d’Antíoc III el Gran, un rei hel·lenístic d’Antioquia, a les costes de Síria. La figura és una possible missatgera alada de Zeus. Va ser esculpida a l’escola hel·lenística de Rodes, que es caracteritzava pel dramatisme i per l’expressió recargolada de les figures. Es creu que podria ser obra de Pitòcrit de Rodes.

Victòria de Samotràcia. Museu del Louvre [Foto: Joan Molar]

Després de la secció d’escultura, vam visitar la important pinacoteca del museu. A banda de la conegudíssima Giocconda -no se sap si l’autèntica o no, perquè també n’hi ha una al museu del Prado, de Madrid, que alguns experts consideren la de Leonardo da Vinci-, sempre envoltada d’un núvol de turistes fent-li fotografies, em va cridar l’atenció un quadre que duia, en el seu marc, una inscripció llatina: “O vos omnes, qui transitis per viam, attendite et videte si est dolor similis sicut dolor meus” . Es tracta d’una pregària pròpia de la litúrgia de Setmana Santa, que jo havia escoltat com una cançó en un concert de cant coral. La lletra és referida a la Passió de Crist; és Ell qui demana als homes que s’apiadin del seu sofriment. Tomás Luis de Victoria, músic espanyol del Renaixement, en va fer un motet. La pintura és del segle XV i representa una Pietat; és obra del pintor francès Enguerrand Charonton i duu com a títol La Pietà de Villeneuve-lès-Avignon.

La Pietà de Villeneuve-lès-Avignon, d’Enguerrand Charonton. Museu del Louvre

[Foto: Joan Molar]

Anàlisi gramatical:

-O: és una interjecció;

-vos omnes: és un vocatiu plural masculí; omnes és un adjectiu substantivat (omnis, omne);

-qui: és un pronom relatiu, l’antecedent del qual és “vos omnes”;

-transitis: és la 2a persona del plural del verb transeo, verb irregular, format per la preposició –trans i pel verb de la quarta conjugació –eo (anar);

-per viam: és un acusatiu en funció de complement circumstancial de lloc;

-attendite: és un imperatiu en 2a persona del plural, del verb attendo, de la 3a conjugació.

-et: és una conjunció coordinant copulativa;

-videte:és un imperatiu, també en 2a persona del plural, del verb video, de la 2a conjugació;

-si:és una conjució subordinant substantiva, que introdueix una proposició que fa la funció de CD dels verbs attendite et videte;

-est:és la 3a persona del singular del present d’indicatiu del verb “sum”. No fa la funció de verb copulatiu sinó del verb impersonal “hi ha”;

-dolor: és un substantiu masculí de la 3a declinació. És el nucli del SN que fa de subjecte del verb “est”.

-similis: és un adjectiu de la 3a declinació (similis-e) que desenvolupa la funció de SAdj (CN de “dolor”).

-sicut:és una conjunció subordinant comparativa d’igualtat, que introdueix una proposició, on el verb és el mateix que en la proposició anterior, però que sovint s’omet (si est dolor similis sicut [est] dolor meus).

-dolor meus:és el SN (Subjecte) del verb “est”.

Traducció: “Oh tots vosaltres, que feu via pel camí, ateneu i mireu si hi ha algun dolor semblant al meu”.

Però la visita a Paris no s’acaba el Louvre. Passejant pel Quartier Latin, concretament al museu de Cluny, vam observar les restes de les antigues termes romanes, dels segles II-III. No són gaire completes i actualment només se’n conserva el frigidarium.

Termes gal·loromanes de París. Museu de Cluny [Foto: Joan Molar]

Com que vam passejar per tot París, vam passar per la Vie Francilienne, situada al voltant de la ciutat. D’altra banda, al sud-est de França vàrem circular per la Via Domitia, construïda l’any 118 aC pel procònsol Gnaeus Domitius Ahenobarbus, de qui porta el nom. El traçat d’algunes rutes actuals, com la nacional N85, la N100 i l’autopista A9 en segueixen el recorregut. Ja veieu que les vies romanes arriben fins ben lluny en el mapa d’Europa.

Per acabar, heu de saber que el nom original de París és Augusta Lutetia, Lutetia o Lutetia Parisiorum (el nom grec era Lukotekia). La ciutat estava situada a la riba del Sena i a la part esquerra de l’Île de la Cité, just al punt on s’ajunten els rius Bièvre i Secuana (Sena). A la riba dreta del Sena hi arribava un aqüeducte; Lutetia significa en cèltic “ciutat al mig de les aigües”.

Qüestions:

Coneixeu cabdills que, com Vercingetòrix a la Gàl·lia, hagin lluitat contra l’ocupació romana? Digueu qui són i com van actuar.
Què és l’Austràsia i quins són els seus límits?
Esmenteu obres d’art relacionades amb Roma que hàgiu contemplat durant aquestes vacances. Si heu trobat referències clàssiques en altres àmbits, també ho podeu compartir amb nosaltres.

Pau Molar, 1r batxillerat

Pandora

4 Replies

Pandora va ser la primera dona feta per ordre de Zeus com a càstig a Prometeu per haver revelat a la humanitat el secret del foc, segons ens explica la mitologia grega.

D’ aquest mite prové l’expressió ‘ obrir la capsa de Pandora ‘ . En aquesta tradició , Pandora representa la perdició de la humanitat igual que Eva. També solem utilitzar aquesta frase quan volem dir que algun dels actes que realitzem a la vida ens portaran nous mals o noves desgràcies..

La creació de Pandora

La dona va ser modelada de terra i aigua , i una vegada que l’estàtua va estar acabada, els quatre vents li van donar vida. Un cop amb vida, tots els déus de l’ Olimp li van donar els seus millors regals. Afrodita li va donar la bellesa, la gràcia i l’elegància . Hermes li va donar l’astúcia, i una ment i veu entabanadores . Atenea la va vestir i li va ensenyar a ser hàbil amb les mans. Possidó li va posar un collaret de perles per evitar que s’ofegués. Apol·lo li va ensenyar a tocar la lira i a cantar. Zeus li va donar la insensatesa, la picaresca i la vagància . I finalment , Hera li va donar el regal que més tard marcaria tota la seva història : la curiositat.

Així va ser com la primera dona va néixer i va baixar a la terra. El seu nom era Pandora, que significava plena de dons. En marxar a la Terra, Hermes li va lliurar una daurada i tallada àmfora, un regal de Zeus, amb l’única condició que mai hauria de ser oberta. Coberta en vestimentes , Pandora va ser lliurada com a regal a Prometeu, però ell, al veure-la com un potencial perill, la hi va cedir al seu germà Epimeteu, no sense abans advertir-li que podria tractar-se d’un estratagema de Zeus per castigar-los.

Pandora i Epimeteu es van casar i van viure durant molts anys en felicitat, fins que un dia la curiositat lliurada per Hera a Pandora va aconseguir que acabés obrint l’àmfora que mai havia de ser obert, però això ja és una altra història per explicar.

Poema de Pandora

Francisco Álvarez Hidalgo

Fue mi nacer conspiración divina,
Maléfico castigo, designado
Contra los hombres, por un cielo airado
Que en todo se entremete y determina.

Un estuche labrado en plata fina
Se me dio a mantener siempre cerrado;
Mas mi espíritu estaba dominado
De esa curiosidad que nos fascina.

No pude resistir tanto misterio,
Y al abrirlo, escaparon con estruendo
Todos los males en furiosa danza.

Hice de un Paraíso un cementerio;
Pero vi que en el fondo, sonriendo,
Al menos me quedaba la esperanza.

-Saps alguna cosa més de Pandora? – Saps quin va ser el conflicte entre Prometeu i Zeus?

Mª Camila Valencia i Iria Rael, Llatí 4t opt.1

Una vil·la romana a prop de Valladolid

3 Replies

Introducció

Aquesta Setmana Santa he visitat la ciutat de Valladolid amb la meva família. És una ciutat amb molta història: des dels segles de reconquesta i repoblament, fins a l’actualitat, que és la seu del govern autonòmic de Castella i Lleó. A més, no s’ha d’oblidar que, durant l’època dels Reis Catòlics, la ciutat va viure un gran esplendor i, després, amb l’emperador Carles V, es va convertir en una de les capitals de l’imperi espanyol. Doncs bé, no gaire lluny de Valladolid podem retrocedir encara més en la història i comprovar que els romans també van deixar petjada en aquesta zona d’Hispània. En un poble de la província de Valladolid, anomenat Almenara de Adaja, es troba un jaciment arqueològic que ara s’ha convertit en museu.

Es tracta d’una antiga vil·la del segle IV, de l’època tardo-romana, que va ser descoberta casualment per un pagès, a finals del segle XIX. Un dia, mentre llaurava el camp, va trobar les restes d’un mosaic. A partir de llavors, els experts van anar fent excavacions a la zona, fins que l’any 1994 el conjunt va ser protegit i declarat “Bé d’interès cultural”. No és pas l’únic que hi ha a Castella; a la província de Palència també es pot visitar la vil·la romana de La Olmeda.

Descripció del conjunt:

–Entorn geogràfic: El terreny se situa a la riba dreta del riu Adaja, en una zona de camp de l’altiplà castellà, que correspon a un terreny de terrasses fluvials. Aquesta condició va permetre que s’hi assentés un poblat prehistòric i, sobre aquest, una vil·la romana.

–Estructura de la casa: Es tracta d’una casa de camp, propietat d’una família romana benestant. Cal pensar que la casa té dos peristyla, i, entorn d’ells, hi ha una trentena d’habitacions.

Foto: Joan Molar

Algunes d’aquestes habitacions eren destinades als convidats als actes socials que s’organitzaven a la vil·la. En la visita a la reconstrucció de la casa, les guies parlen de la importància de les festes i celebracions. Per aquest motiu, s’ha reconstruït amb detall el triclinium, que era el principal lloc on se celebrava la cena, l’àpat principal del dia per als romans, i molt abundant quan hi havia convidats.

Foto: Joan Molar

En el jaciment, destaquen dos elements importants: les termes i el mosaic de Pegàs. De la resta s’han conservat els basaments d’algunes habitacions (la sala tri lobulada és una de les més ben treballades)

Foto: Joan Molar

i restes de mosaics que les adornen.

Foto: Joan Molar

–Els elements més destacats:

Les termes: Es tracta d’unes termes privades però força completes, ja que, com he dit, la família tenia una bona posició social. Les termes disposen d’un vestíbul, anomenat apoditerium, que servia de vestidor (és a dir, per canviar-se de roba abans d’entrar a les termes).

Foto: Joan Molar

Segueixen les sales del frigidarium i del tepidarium. En la primera hi havia un espai on es feien massatges als senyors i als convidats de la casa. Al costat seu, hi havia les latrines, un lloc que, durant l’època romana, era un espai de debat (s’hi van arribar a firmar pactes importants i estratègies militars).

Foto: Joan Molar

Tot això queda molt ben explicat en la visita a la vil·la reconstruïda. Finalment, trobem el caldarium, molt interessant, perquè permet veure el sistema de calefacció de l’aigua, a través d’uns forns situats sota el sòl de la casa. Precisament en la zona del caldarium, el mosaic que decorava totes les termes ha desaparegut parcialment, per culpa de l’alta temperatura que emetia la caldera o praefurnium i es trasmetia a través de l’hypocaustum.

Foto: Joan Molar

Com a curiositat, la guia que ens acompanyava en la visita a la vil·la reconstruïda, ens va explicar que, en les antigues cases castellanes, hi havia una habitació que rebia directament l’escalfor de la xemeneia situada a la planta baixa. Aquesta habitació era anomenada “la gloria” perquè s’hi estava molt calent, durant els mesos d’hivern, que són molt durs a Castella, a diferència de la resta de la casa, que era molt freda. El sistema de transmissió de la calor era tan potent que, en les “glòries”, no s’hi podia caminar descalç, ja que els peus cremaven, i, si s’hi anava amb xancletes, es desfeia la sola de goma.

Després de donar la volta a tota la vil·la i de veure algunes sales per a convidats i d’altres per a la família dels propietaris, trobem un saló, no gaire gran, amb un mosaic espectacular, sobretot pel seu estat de conservació. És el mosaic de Pegas, que recrea la llegenda de Pegas i la font d’Hipocrene. Pegas, el cavall alat, havia nascut de la sang que va brollar del cap de Medusa quan Perseu el va tallar. Segons Ovidi, en el mont Helicó s’havia celebrat un concurs de cant que havia enfrontat les Muses i les Pièrides; l’Helicó estava tan satisfet de sentir aquells cants harmònics que creixia i creixia, tot content, i s’enlairava tant que amenaçava de tocar el cel. Pegas va anar a la muntanya, enviat pel déu Neptú, i va colpejar el terra del mont Helicó amb el casc de la seva peülla; immediatament, en va brollar una font, la font Hipocrene, que etimològicament significa “font del cavall”. Les seves aigües eren màgiques, ja que estaven beneïdes per les muses i inspiraven els poetes que en bevien. Segons el poeta grec Hesíode, el mot Pegas també es relaciona amb la paraula “font”. Aquesta bellíssima història és representada amb detall en el mosaic de la vil·la romana.

Font: Viquipèdia

Qüestions:

1. Les termes de la vil·la romana d’Almenara-Puras tenen una coincidència amb els banys que es conserven en una ciutat francesa. Sabeu quina és aquesta coincidència? Expliqueu-la.

2. Mireu bé els enllaços i digueu quina relació hi ha entre el mont Helicó, Hesíode i les Muses.

3. Quins altres exemples de vil·les romanes coneixeu, a Badalona, a Catalunya o a d’altres llocs? Comenteu-ne les principals característiques.

4. Segur que heu vist algun mosaic romà; feu-ne una descripció breu.

5. Finalment, repasseu el tema de la domus romana i digueu quines parts en són esmentades a l’article, tot explicant-ne les característiques. Fixeu-vos en les imatges.

Pau Molar

Narcís, un titella en mans del destí

9 Replies

En el marc de la tasca de recreació que els alumnes de 4t de l’Institut Albéniz hem fet a partir de la lectura de Narracions de mites clàssics, han sorgit algunes produccions audiovisuals adreçades a públic infantil. Una d’elles consisteix en un karaoke sobre el mite de Píram i Tisbe, però en aquest article us presentem la nostra recreació amb titelles de paper del conegut mite de Narcís.

El mite explica la història de Narcís, un noi jove, ben plantat i molt cregut que només pensa en si mateix. Eco és una nimfa castigada per la deessa Juno per haver comès un crim amorós amb Júpiter; el càstig que li va imposar va ser que només repetís les últimes paraules que escoltés. Eco s’enamora totalment de Narcís a l’instant de veure’l, el segueix a tot arreu i intenta parlar amb ell, però en una que se li acosta Narcís, intenta parlar amb ell però és impossible, només repeteix les últimes paraules que li diu ell. Narcís la rebutja. Eco, avergonyida, fuig i s’amaga en coves, on passa gana i pateix per l’amor que sent per Narcís, Finalment mor i l’únic que queda de ella és la seva veu. Narcís encara segueix trencant el cor de moltes persones després de haver-ho fet amb Eco. Llavors Nèmesis, la deessa de la venjança, el castiga. El càstig que li pertoca és que s’enamori i aquest amor no sigui correspost, pena que es compleix quan Narcís s’enamora del seu propi reflex en l’aigua de la font. Passa dies mirant-se a sí mateix en el seu reflex, plorant perquè no el pot tocar, no es mou d’allà i tampoc menja. Finalment Narcís mor. Els déus el transformen en una bella flor que es troba als marges dels llacs, coneguda com el narcís.

Collage de la metamorfosi de Narcís. [Mabel Landívar]

Vam triar aquest mite perquè ens va semblar molt bonic i tràgic, també perquè ens va cridar molt l’atenció. Aquesta idea se’ns va acudir gràcies a les propostes de treball del llibre dels mites clàssics. Al principi anava encaminat a una recreació teatral, però ens va semblar millor fer-ho amb titelles i adreçat a un públic més infantil. Després de tenir l’idea ben clara, vam començar a adaptar el mite en un guió, tot canviant algunes paraules, però mantenint-nos fidels a la història original. Un cop finalitzat el guió, vam planejar com faríem les titelles, volíem agafar alguns ninots que teniem per casa i posar-los algun estri que permetés aguantar-los i fer-los moure’s. Però no en teníem prou i aleshores vam decidir fer les titelles de paper. Així que vam dibuixar les titelles basant-nos en alguns dibuixos de personatges de Disney, i afegit també els diferents paisatges. Després de tenir tot el material enllestit, ens vam posar a gravar-ho, per després fer el muntatge audiovisual amb la representació teatral gravada.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=89ATYnf-vA8[/youtube]

Us deixem el guió enllaçat per llegir-ho i algunes qüestions per a guiar el comentari.

Com hem esmentat abans, Nèmesis es la deessa de la venjança. Saps algun altre mite on aparegui? Quin paper hi juga?
Avui dia el narcís es coneix com un tipus de flor, però el nom de “Narcís” també ha donat nom a un trastorn de personalitat. Quin és? En què consisteix?
La nimfa Eco mor en una cova, els seus ossos es transformen en pedres i només en queda la veu. En quin fenomen natural es transforma la nimfa?

Marina Ruiz
Llatí 4ESO. INS Isaac Albéniz

Els mites en vinyetes

27 Replies

El treball sobre Narracions de mites clàssics que hem realitzat a l’Institut Isaac Albéniz es divideix en tres apartats. En aquest article parlarem de l’últim apartat, la recreació d’un mite lliure. Han sortit diversos tipus de treballs de recreació (tots molt originals), però ens centrarem particularment en els còmics. Hem tingut dos grups que n’han fet un: l’Alba García i el Miguel Ángel Rubio (Leucòtoe i Clítie) i el nostre grup, Marta Mèndez, Elena Garriga i Laia Ferrer (Atalanta i Hipòmenes).

El primer grup va aprofitar les obres d’art del punt dos (pervivència) per fer un còmic amb les imatges, que no és gaire comú, ja que la majoria dels còmics són amb dibuixos. Van incloure text extret del llibre o frases curtes que diuen els personatges amb bafarades.

Còmic de Leucotoe i Clitie, per Alba García i Miguel Ángel Rubio

Si esteu interessats en fer una ullada més detallada del còmic, aquí us deixem inserit l’enllaç corresponent.

En el nostre cas vam triar el d’Atalanta i Hipòmenes perquè va ser el mite que més ens va agradar d’entre els que vam treballar a fons. Dins d’aquest apartat, hem fet dues feines: la primera és un petit vídeo amb imatges diverses del mite i una veu que relata la història breument acompanyada amb una música suau de fons. Per l’altra banda, vam fer un còmic amb un programa anomenat Pixton sobre la mateixa història.

El mite d’Atalanta i Hipòmenes tracta d’una noia que guanyava fins i tot els homes en les competicions de cursa. Un dia, va preguntar a l’oracle si necessitava un espòs, i aquest li va respondre que no n’hi feia falta cap. Llavors Atalanta va decidir que, a tots els homes que volguessin casar-se amb ella, els reptaria amb una cursa. Si ells guanyaven, podrien casar-se amb ella, però si guanyava Atalanta, serien travessats per la seva llança. Tot i així, molts homes es van presentar al repte i van morir en l’intent. Hipòmenes estava d’espectador rient-se dels concursants per haver acceptat aquell repte de mort segura a mans d’una dona. Però quan va veure la bellesa d’Atalanta, se’n va enamorar i va demanar-li si podia competir contra ella. Atalanta, en veure el seu valor, va aconsellar-li que no ho fes. Igualment Hipòmenes va voler fer-ho i va anar a demanar ajuda a Venus, la qual li va donar tres pomes d’or. Va començar la cursa, Atalanta veia la possibilitat d’avançar-lo, però alguna cosa li impedia fer-ho. Quan Hipòmenes va veure que Atalanta tenia l’oportunitat d’avançar-lo, va llençar la primera poma. Atalanta es va aturar per agafar-la, però quan va veure que Hipòmenes l’havia avançat, es va afanyar a agafar-lo. Més endavant, Hipòmenes va llençar la segona poma i Atalanta va tornar a aturar-se per agafar-la. A la recta final, Hipòmenes va llençar l’última poma cap a l’altre cantó i Atalanta va caure en el seu parany. D’aquesta manera, Hipòmenes va guanyar la cursa i va poder casar-se amb ella. Amb tantes emocions, Hipòmenes no va donar les gràcies a Venus per haver-lo ajudat, i aquesta es va enfadar. Un dia, com a venjança, va incitar Hipòmenes a fer l’acte sexual amb Atalanta en un lloc sagrat. Cíbeles enfadada, va decidir convertir-los en dos lleons, els quals porten el seu carro. D’aquesta manera estarien sempre units però no podrien fer l’amor.

Igual que l’altre còmic, també us deixem un enllaç per poder llegir-ho.

Quines diferències trobeu entre els dos tipus de còmics? Com que no hem explicat gaire del primer mite anomenat, feu una recerca i expliqueu-nos que us ha semblat?

Coneixeu algun programa per crear còmics que no hagi emprat cap dels dos grups?

Elena Garriga i Laia Ferrer (4ESO)

Alejandra Pizarnik, la Diana de la poesia

1 Reply

És ben sabut que l’ambiciosa (i en certs aspectes, elitista) literatura modernista, es troba constantment en una recerca interminable de la bellesa en les seves obres. I de vegades no hi ha major bellesa que les referències mitològiques a éssers fantàstics i meravellosos, o sinó, déus bondadosos, mentiders, clars i foscos.
En un context literari tan atent amb l’estètica, trobem la naturalesa simbòlica i amb algunes pinzellades avantguardistes de la magna poesia d’Alejandra Pizarnik (Avellaneda, Argentina), 29 d’abril de 1936 – ibídem, 25 de setembre de 1972).
El turment, l’existencialisme i la depressió que va sentir Alejandra durant la seva vida sencera (a la qual va posar fi ella mateixa amb una sobredosi, deixant en la literatura llatinoamericana un llegat irreemplaçable), poden ser fàcilment simbolitzats en la literatura amb referències a déus, ja que sense anar més lluny, la religió clàssica està plena de mites que ens adoctrinen en els aspectes més humans de les persones (irònicament no protagonitzades per “humans”, sinó deïtats).
En marxar, Alejandra ens va deixar una gran quantitat de col·leccions de poemes que avui podem gaudir; destaco en aquest apunt “L’arbre de Diana”, un recull d’obres neosurrealistes que va marcar un abans i un després pels artistes avantguardistes argentins.

“L’arbre de Diana” abasta amb el seu títol una actitud de caçadora, angoixant i fins i tot salvatge; referència a la deessa romana de la caça i la lluna (un símbol comú en la seva obra). Diverses anàlisis (inclòs, humilment, la meva, recalquen la possibilitat que amb aquest títol Alejandra estigui donant-li un sobrenom al seu Jo poètic; una caçadora … D’ella mateixa, caçant en la seva pròpia ment. Jutjant per la naturalesa infamant dels poemes d’aquesta col·lecció, en què demostra un característic odi al seu propi ésser, Pizarnik destaca una necessitat gairebé asfixiant d’estabilitat.
Pizarnik explora amb el seu arc i les seves fletxes (el seu talent i l’ampli vocabulari espanyol) la terra més inexplorada per a ella: els seus propis pensaments.
Deixo annex a aquest apunt un fragment de l’obra anomenada com el títol de la col·lecció, amb un link per a la versió sencera d’aquesta, ja que és massa llarga per posar-la aquí. Prepareu el vostre arc i caceu en el poema les vostres pròpies anàlisis subjectives de la relació entre les seves paraules i el mite de Diana, molt més notable del que sembla en un principi:

He dado el salto de mí al alba.
He dejado mi cuerpo junto a la luz
y he cantado la tristeza de lo que nace.

Éstas son las versiones que nos propone:
un agujero, una pared que tiembla…

sólo la sed
el silencio
ningún encuentro

cuídate de mí amor mío
cuídate de la silenciosa en el desierto
de la viajera con el vaso vacío
y de la sombra de su sombra

Ahora bien:
Quién dejará de hundir su mano en busca del
tributo para la pequeña olvidada. El frío pagará.
Pagará el viento. La lluvia pagará. Pagará el
trueno.

a Aurora y Julio Cortázar

por un minuto de vida breve
única de ojos abiertos
por un minuto de ver
en el cerebro flores pequeñas
danzando como palabras en la boca de un mudo

Álex Aguilera

1r de Batxillerat Humanístic

Arle, la ciutat romana de la Camarga

11 Replies

Est-ce que vous êtes allés déjà à Arles? Arles est une importante cité, au sud de la France. Elle fut une fondation grecque (Theline, VI aC) et, après, une des premières colonies romaines hors de l’Italie (123 aC). Récemment (1981), Arles a été classé par l’UNESCO comme Patrimoine de l’Humanité, dans le site “Monuments romains et romans d’Arles”.

Origine du nom: Le nom d’Arles dérive d’Arelate, mot d’origine celtique signifiant lieu situé près d’un étang. En langue occitane, le nom de la cité c’est Arle; en français, c’est Arles.

Ici, on peut voir la situation géographique d’Arles:

La cité d’Arles appartient au départament des Bouches du Rhône. Ici, le fleuve crée une région naturelle très intéressante, qui s’appelle La Camargue. Cette région comprend l’embouchure du Rhône et elle est classé comme Parc Naturel Régional. En printemps, on peut y voir des flamants et beaucoup d’autres espèces d’oiseaux migrateurs: c’est un joli paysage.

À Arles il y a des monuments et des constructions romaines très intéressantes: les Arènes, le théatre, la muraille, les cryptoportiques, les thèrmes de Constantin et les Alyscamps. Mais il y a aussi des constructions romanes. La plus célèbre c’est l’église de Saint-Trophime. Saint-Trophime fut possiblement le premier évêque d’Arles. L’église a un portail et un cloître du XIIè siècle, de style provençal.

Saint-Trophime, à Arles

Una mica d’història d’Arle:

Els romans van conquerir Arle el 123 aC i van construir un canal que la unia amb el Mar Mediterrani. La ciutat d’Arles, però, sempre va tenir la competència d’una gran rival, Marsella. Durant la primera guerra civil romana, Arle es va col·locar del costat de Juli Cèsar i Marsella (Massalia), del de Pompeu. En acabar la guerra, Cèsar, que en va sortir triomfant, va donar a Arle totes les possessions de Marsella.

El nom complet d’Arle és: Colonia Iulia Paterna Arelatensium Sextanorum.

-COMENTARI GRAMATICAL:

Colonia: Nominatiu singular femení (substantiu)
Iulia: Nominatiu singular femení (adjectiu)
Paterna: Nominatiu singular femení (adjectiu)
Arelatensium: Genitiu masculí plural (adjectiu gentilici). Tercera declinació.
Sextanorum: Genitiu masculí plural (adjectiu substantivat).

-SENTIT LITERAL: Colònia Júlia Paterna de la Sisena Legió d’Arelate. També podríem dir Colònia Júlia Antiga dels soldats de la sisena legió d’Arelate.

-SENTIT EXTENS: El món romà era molt cerimonial; per tant, els noms de les ciutats eren molt extensos i feien referència a herois i a aspectes tradicionals de la societat romana.

Colonia: Significa lloc on s’estableixen els romans després de la invasió i conquesta del terrirtori.

Iulia: Deriva de Juli Cèsar, conqueridor de les Gàl·lies.

Paterna: Probablement es refereix als fundadors d’Arelate. Cal tenir en compte que la societat romana era molt patriarcal i la figura del pater familias era tota una institució.

Arelatensium: Fa referència al nom de l’assentament romà en sí (Arelate), que era un nom d’origen celta (de la tribu dels celtes sal·luvis).

Sextanorum: Fa referència als soldats de la Sisena Legió Ferrata, fundadora de l’assentament romà.

La ciutat romana d’Arelate era important en la Gallia Narbonensis. Tenia diverses construcccions monumentals: l’amfiteatre, l’arc triomfal, el circ, el teatre romà i les muralles. Durant l’antiguitat era més a prop del mar que avui en dia i tenia una funció de port important.

La ciutat va arribar a la seva màxima esplendor durant els segles IV i V, quan era freqüentment usada com a caserna per als emperadors romans durant campanyes militars.

D’altra banda, es va transformar en la ciutat preferida de l’emperador Constantí el Gran, que hi va construir unes termes, de les quals encara es mantenen restes importants. El seu fill, Constantí II, va néixer a la ciutat d’Arle. Constantí III (l’usurpador) es va declarar emperador de l’Imperi Romà d’Occident (407-411) i en va nomenar Arle capital el 408.

Principals monuments romans conservats

–Les Arenes: Són un antic amfiteatre romà que avui fa la funció de plaça de toros. És molt important l’afició a la tauromàquia en el sud de França. L’amfiteatre va ser construït sobre un antic edifici de l’època augusta. És un edifici de l’època de la dinastia flàvia, que va ésser construït una mica després del Colisseu de Roma i amb dimensions molt semblants.

Les Arenes d’Arle

–El teatre: El teatre d’Arle es va construir a finals del segle I aC, poc després de la fundació d’Arelate. Servia per representar-hi comèdies, mims, pantomimes, tragèdies. Cal tenir en compte la seva estructura, que es componia de la cauea, un espai semicircular, que era una graderia que descansava sobre arcs i galeries de formigó. Al peu de la graderia hi havia l’orchestra, molt ricament ornada i on s’allotjaven els patricis; els plebeus se situaven en les grades mitjanes i superiors. El proscaenium, literalment davant de l’scaena (també anomenat pulpitum), era l’espai on representaven l’espectacle els actors; solia ser una plataforma de fusta i podia sostenir una petita teulada per protegir-los de les inclemències meteorològiques. L’scaena era la part del darrere del proscaenium, que limitava pel darrere amb un mur anomenat frons scaenae, literalment part frontal de l’scaena. Aquest mur delimitava l’espai del teatre i servia de decorat; normalment, allotjava moltes estàtues, entre elles la famosa Venus d’Arle. El teatre era un espai destinat a un públic més reduït que el que assistia a l’amfiteatre.

La Venus d’Arle

–Els criptopòrtics: Són galeries subterrànies situades sota el forum i construïdes a la mateixa època que aquest darrer, els anys 30-20 aC. Actualment, la ciutat conserva el record de l’antic forum romà amb el nom de la Place du Forum (Ancienne Place des Hommes). En aquesta plaça, s’ha conservat una part del frontó i dues columnes d’un antic temple dedicat a la deessa Juno.

Restes del temple de Juno, a la Place du Forum d’Arle

–Les termes de Constantí: són uns banys construïts per Constantí el Gran en la seva estada a la ciutat d’Arles. Aquest emperador va embellir molt la ciutat i la va dotar d’unes termes similars a les de Roma. Aquestes termes estan mig enderrocades. Només se’n conserva el caldarium, que conté uns pisos de calefacció suspesos, l’hipocaust, i un bonica piscina, de la qual només queda una volta semicircular. És bella i de construcció tardorromana, semblant a la bizantina. El seu exotisme va fer que durant l’edat mitjana se la considerés un palau, com en el cas de Calpea (Els banys de la reina mora).

La piscina de les termes de Constantí

–Les muralles: Van ésser construïdes amb l’arrribada dels colons romans. Segurament servien per delimitar l’espai de la ciutat i, posteriorment –s.IV dC- per defensar-la.

–Les Alyscamps: Els Alyscamps són una gran necròpolis romana que es troba als afores de la ciutat d’Arle, al sud de França, ja que les ciutats romanes prohibien els enterraments dins del seu recinte, pel fet que es considerava que els esperits portaven mala sort. El nom d’Alyscamps és l’equivalent en provençal de Champs Élysées, que en grec vol dir “ciutat dels morts virtuosos”. L’etimologia és incerta ja des de l’antiguitat. Existeixen diverses opcions que poden fer referència als significats següents. Segons Eustati de Tessalònica, la paraula Elysium (Ἠλύσιον) pot voler dir, per derivació, “ésser tocat per la joia”; o bé ser sinònim del terme “incorruptible” (ἄφθαρτος), referint-se a les ànimes que viuen en aquest espai. Una altra possibilitat és “venir, entrar, acostar-se” (ελυθ-, ἔρχομαι). En últim terme ,cal esmentar l’opció d’ ἠλύσω, que vol dir “passejar”.

Als Alyscamps hi ha enterrat Sant Genís, un funcionari romà que va ésser decapitat a Arle (any 303) per haver-se negat a executar cristians. També hi ha enterrrat Sant Tròfim, primer bisbe d’Arle (segons la llegenda, fins i tot Jesucrist va assistir a l’enterrament i va deixar com a senyal la marca del seu genoll en un sarcòfag). El paisatge dels voltants de la necròpolis va captivar alguns pintors impressionistes, com Paul Gauguin o Vincent van Gogh.

Vegeu una mostra de la pervivència en l’art del món romà:

Les Alyscamps, 1888. Paul Gauguin. Musée d’Orsay

Les Alyscamps, fulles de tardor caient, 1888. Vincent Van Gogh.

Qüestions:

1. Coneixeu altres ciutats franceses que tinguin un passat romà important, com el d’Arle? Expliqueu-ne algun aspecte interessant.

2. Quins personatges importants de la història de Roma apareixen citats en l’article? Quina relació van tenir amb Arle?

3. Quina diferència trobeu que hi ha entre un amfiteatre i un teatre?

4. Quines divinitats clàssiques són esmentades a l’article? Quina relació tenen amb els monuments d’Arle?

5. Feu la comparació entre el nom complet de Barcino i el d’Arle.

Pau Molar

Els barquers del Cafè naveguen cap a la Viquilletra!

4 Replies

Nosaltres, els alumnes de 2n de batxillerat de l’institut Issac Albéniz hem realitzat una sèrie de feines per participar a la Viquilletra. Aquestes han consistit en elaborar un seguit d’articles en els quals fem al·lusió a referents clàssics que trobem en l’obra de Jesús Moncada, El Cafè de la Granota. Aquesta obra és una lectura obligatòria en l’assignatura de Llengua catalana d’enguany, a segon de batxillerat.

Jesús Moncada, autor de l’obra “El Cafè de la Granota”. Imatge extreta d’una presentació a l’obra.

Els membres del grup “Els barquers del Cafè” hem redactat un total de tres articles. En aquests articles veiem com l’autor, Jesús Moncada, fa referències a alguns mites clàssics que trobem reflectits dins petites històries d’un poble prop del riu, on solen succeir aventures de tota mena. Els mites que podem trobar en aquest llibre són dos, a més d’expressions que podem relacionar directament amb el llatí litúrgic.

El mite de Sísif, que trobem en la primera història titulada: “Un barril de sabó moll”. Aquesta conte tracta sobre com un pobre peó, en Florenci, puja amb condicions adverses un barril de sabó moll fins a la botiga de l’Adelaida, que es troba a dalt de tot d’un carrer. Però a causa de les males condicions, el barril se li va esmunyir de les mans i va acabar esclafat a baix del carrer. En el seu article, les nostres companyes Carla i Irene, han buscat referents històrics i mitòlogics relacionats amb aquesta història i amb el mite de Sísif.
El mite i la figura de Caront la podem trobar en la setena història “Senyora Mort. Carta de Miquel Garrigues”. Aquesta història ens presenta la carta d’un home que escriu el seu desig per després de la mort. El seu desig està relacionat amb la seva vida, ja que ell és barquer i en veure un quadre on es representa Caront, vol fer de barquer en el més enllà, però sense destituir Caront. En l’article de les nostres companyes Judith i Claudia, com molt bé diu la nostra professora de català, Montserrat Vilà, en els comentaris, “han contemplat totes les cares possibles del mite: la mitològica, la filològica, l’artística”. A més, han fet un gran treball, ja que han aconseguit apropar-nos la figura de Caront i ajudar-nos a adquirir coneixements sobre aquest.

Mapa del poble de Mequinensa fet pel propi Jesús Moncada

Mapa del poble de Mequinensa dibuixat pel propi Jesús Moncada. Imatge extreta del blog oficial de l’autor

A part dels dos mites clàssics, trobem en un dels petits contes del llibre titulat “Absoltes i Sepeli de Nicolau Vilaplana”, unes referències al llatí litúrgic, és a dir, el que s’utilitza en celebracions religioses. En aquest capítol, veiem la crítica social de l’autor, ja que ens relata uns fets que succeeixen paral·lelament, com són l’enterrament d’una de les persones més estimades del poble i un important partit de futbol que se celebren a la mateixa hora, i la gent del poble dubta a quin dels dos esdeveniments assistir. Al llarg del capítol, com veiem en l’article de les companyes Núria i Laura, trobem algunes expressions llatines relacionades amb l’àmbit litúrgic. No us perdeu el fantàstic article de les nostres companyes.

En conclusió, ens presentem al concurs Viquilletra amb ganes de incentivar la gent a fer recerca de mites i referències clàssiques en les seves lectures, ja que si ens posem a analitzar cada obra, de ben segur que trobem una infinitat de relacions clàssiques!
Esperem que els nostres articles us agradin i us convidem a emprendre la lectura del Cafè de la Granota amb una visió clàssica!

Roger Navarro
Daniel Martín
2.2 Batxillerat
INS Isaac Albéniz

Referències del llatí litúrgic a El Cafè de la Granota

4 Replies

Aquest treball sobre les referències del llatí litúrgic que surten esmentades a El Cafè de la Granota, de Jesús Moncada, ha estat encomanat, com un projecte interdisciplinari, per la professora de llengua llatina, Teresa Devesa, i la de llengua catalana, Montse Vilà, per tal de presentar-lo al concurs de Viquilletra.

[Font: lletra.uoc.edu]

El Cafè de la Granota relata un seguit d’històries anotades amb un to d’humor i de crítica social. Hi desfilen una sèrie de personatges entre els quals destaquen un Sísif nostrat, un dissortat delinqüent vocacional, uns incondicionals afeccionats al futbol vilatà, un pagès massa atent amb les propietats dels seus veïns, un confident de les forces d’ordre públic a qui en la foscor li plouen cops a cada cantonada, un antic barquer que vol recuperar l’ofici a l’altre mon, un afeccionat a les novel·les d’intriga amb un geni massa viu… Totes elles explicades en un vell cafè d’una costeruda i riallera vila estesa a la vora de l’Ebre. (Resum de la contraportada)

Mequinensa [Font: Bloc Camí de sirga]

El que nosaltres ens proposem en aquest article és trobar totes les referències del llatí litúrgic que Jesús Moncada introdueix en alguns dels seus relats. L’article fet per la nostra professora Montse ens va servir com a inspiració per tal d’elaborar el nostre. Companyes nostres han fet altres articles on podem trobar referents clàssics, com ara el de Caront o el de Sísif.

Les referències al llatí litúrgic les trobem al tercer relat del llibre, “Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana“. Aquest petit relat ens explica la història del dia que va ser enterrat l’oncle Nicolau. El seu enterrament va ser un èxit rodó, tot i que coincidia amb el partit de futbol més important de la temporada. La mort de Nicolau també va coincidir amb la falta del rector del poble, les males llengües deien que els de l’equip Masos de Cinta havien acordat amb el rector de Vallperdiu perquè fessin l’enterrament el mateix dia del partit, i així desanimar els jugadors de Mequinensa. Els membres del poble estaven decebuts per aquesta coincidència i van acabar interrompent l’enterrament per veure el partit, això sí, al final, fins i tot el mateix àrbitre es va apuntar a la cerimònia de comiat de l’oncle Nicolau.

La primera referència que trobem al llibre és Dominus vobiscum, una antiga forma de salutació devota, incorporada a la litúrgia de l’Església, on s’usa com un preludi a certes oracions formals. Està format per un nominatiu singular masculí que fa de subjecte i un pronom més una preposició. El seu significat és: El senyor (sigui) amb vosaltres.

“Com podies evitar rumiar, cada cop que un udol ens arribava encanonat pel carrer Major i feia tremolar els vidres dels balcons i les finestres de la plaça: ara marcarem, o, aquesta vegada no ens salvarà ni Déu? Només quan el nostre equip va fer el que el meu cunyat, el Pere Savina, anomena el gol del dominus vobiscum -perquè el crit que el pregonava coincidí amb aquesta llatinada- va semblar que el capteniment se n’anava en orris.”

La segona referència que trobem al llibre és Requiescat in pace. Se sol utilitzar com a epitafi en làpides o esqueles en la majoria dels països cristians. El seu origen es troba en la part final del responsori litúrgic dels funerals. Està format per un verb de la tercera conjugació en 3p signular del PSA més una preposició amb ablatiu que fa de CC. Té una forma abreviada R.I.P. El seu significat és: Descansi en pau. Antigament només era utilitzada la forma llatina R.I.P., però, actualment, conviu amb altres com per exemple D.E.P.

“Ara, no et pensis que allí es va acabar el nostre patiment; mentre el capellà enllestia les absoltes a empentes i rodolons, i la gent començava a espessir-se darrera el taüt, a punt d’emprendre el carrer Major, camí del cementiri, els de Masos de Cinca ens van clavar el gol del requiescat in pace.”

Què és el llatí litúrgic? En què es diferència del que estudiem nosaltres?
A partir de la informació donada a l’article, ¿podríeu veure amb quina intenció Jesús Moncada introdueix aquestes dues expressions llatines al relat?

Laura López i Núria Fernández.

2.2 Batxillerat INS Isaac Albéniz