Category Archives: Llatí 4t

Les arrels antigues de Premià de Mar

 

A cinc minuts de l’església de Sant Cristòfol es troben les restes del nucli d’època romana més remarcable de la vall de Premià. Al barri de Can Ferrerons, entre la Via Augusta (actual Camí del Mig) i el Mar, hi va haver un petit poblet, molt actiu i ric, del qual ens han pervingut restes que permeten reconstruir la vida de la zona entre els segles I abans de Crist i VI després de Crist, gairebé tota l’època d’ocupació romana del país. En destaca, per la seva singularitat arquitectònica, l’edifici octogonal que s’hi va descobrir el 2000, i que des d’aleshores s’ha anat excavant, i que avui es troba dins d’un edifici subterrani, propietat de l’Ajuntament de Premià de Mar. També a cinc minuts de l’església de Sant Cristòfol, però en sentit oposat, a la Fàbrica del Gas, al Museu de l’Estampació de Premià de Mar, hi trobareu exposats una mostra dels objectes que es van recuperar en les excavacions de l’edifici octogonal de  Can Ferrerons.

Justament dins del jaciment de Can Ferrerons es va fer una de les troballes més importants: un mil·liari de la Via Augusta, que aviat es presentarà al Museu i que enriquirà l’exposició.

Tot i que aquest és el jaciment arqueològic més important de Premià, i un dels més importants de tot el país, s’han localitzat moltes altres restes dels antics pobladors de la vall. Can Vilà, els Frigorífics, Can Torrents, la Partida de Fosses o Clotes, Can Verboom són indrets amb petits vestigis d’habitació, mentre que Santa Anna-Can Nolla, Ca l’Escoda-Can Colomer, el Palmar, les Pèrgoles, la Riera de Teià o la Gran Via-Can Ferrerons són les grans vil·les romanes. El coneixement de tots ells, tot i que sovint és molt parcial, permet anar reconstruint com vivien els pobladors d’aquelles èpoques reculades, com eren les seves cases, com es distribuïen pel paisatge, com treballaven, què menjaven, en quins déus creien o quines activitats de lleure practicaven. Tot això ho trobareu a l’exposició.

L’arqueologia de tota la vall de Premià s’ha treballat, des de fa molts anys, des del Museu de Premià de Mar. Ja en els anys 70 del segle XX, els membres de l’Associació d’Estudis Científics i Culturals de Premià de Mar es movien per la vall amb el capteniment de recuperació i salvaguarda dels vestigis prehistòrics i antics. Així va ser com es va iniciar una tasca minuciosa i de gran valor històric, de recollida arqueològica, i es va reunir una col·lecció d’objectes que permeten fer un recorregut detallat pel passat més antic d’aquest espai.

En aquella època es va començar a excavar el poblat ibèric de la Cadira del Bisbe, i posteriorment s’hi van anar fent campanyes d’excavacions, fins al 2000. La forta activitat constructiva de les darreres dècades ha permès anar descobrint diferents punts on s’havia viscut i treballat en època ibèrica o romana, un poblament especialment dispers per tota la vall en el període romà. Tot s’ha anat documentant i excavant, per tal que en quedés constància i per anar completant el mapa del patrimoni arqueològic de Premià, en base al qual es fa la protecció des dels municipis i des del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya.

Resulta molt interessant observar com ha anat evolucionant el poblament de la vall a través del temps, que s’ha d’entendre com un espai de vida unitari.  En el període ibèric, el poblament es va concentrar a la part alta de la vall, a dalt del turó de la Cadira del Bisbe (Premià de Dalt). Aquest període es caracteritza per les lluites constants entre els senyors dels poblats, per això es va triar un turó fàcil de defensar i es va envoltar de muralles. La població vivia nuclearitzada dins del poblat emmurallat.

El 218 aC, quan els romans envaeixen el país, la vall de Premià passa a dependre de Roma. Sota el nou poder, les tribus ibèriques deixen de lluitar entre sí i ja no els cal encastellar-se en turons ben defensats. Així doncs, es van abandonant els poblats i la població s’escampa per tota la vall i la plana on s’assenta més còmodament sobre els camps de cultiu, de moment encara en cases de tradició ibèrica. Amb el temps, però, van entrant els nous costums romans, la gent parla el llatí i adopta el sistema econòmic romà. Es generalitza el sistema de la vil·la romana: la pau i l’activació econòmica i mercantil fan que la població prefereixi la plana arran de mar per on passa la carretera principal de l’època, la Via Augusta, i on tenen a l’abast la via de transport fonamental dels productes que és el mar. Econòmicament, les vil·les estan en la base d’una economia de mercat amb circuïts comercials de llargues distàncies i molt actius, que signifiquen una modernitat important. El vi és el producte estrella de les vil·les, per bé que també s’hi concentren indústries diverses. L’enriquiment de la població és força general, ja que la riquesa i activitat de les vil·les arrastra a una important massa de la població lliure. D’aquí la preferència de la gent de viure a la plana, davant del mar.

A partir de la crisi del segle III, amb l’adveniment de l’emperador Dioclecià, s’entra en un nou ordre polític, social i econòmic. S’avança cap a l’autocràcia, i entra en joc un nou poder, el de l’Església. Els circuits comercials que animaven les vil·les, decauen i es fan cada cop més locals. Moltes explotacions s’empobreixen i la propietat territorial es concentra en poques mans. Els grans latifundistes són aristòcrates molt poderosos, cada cop amb més poders per dictar la llei sobre el seu domini. La burocràcia augmenta. Amb les crisis i invasions bàrbares, els exèrcits es fan importants i generen molta despesa. Els impostos pesen amb força sobre els més pobres.

La població es concentra en un nombre menor d’establiments. Amb el temps, va creixent la inseguretat i la tendència és a ocupar altre cop les parts altes de les valls i anar-se agrupant entorn de les parròquies. Així sorgirà a l’alta Edat Mitjana el nucli de Premià de Dalt, on la gent de la vall viurà agrupada i protegida durant molts segles.

No serà fins al segle XVII i XVIII que, amb la nova situació d’alta prosperitat econòmica basada altre cop en una conjuntura favorable al conreu de la vinya, i l’activació de circuïts comercials de llarga distància entorn dels vins i aiguardents, que es tornarà a formar un nucli important de població a la plana, davant del mar. Serà l’origen de Premià de Mar, de vocació marinera i industrial, i de la forta implantació de la indústria tèxtil en el segle XIX i d’estampats en el segle XX. Vins i aiguardents, en el segle XVIII, surten per via marítima cap al nord d’Europa i cap a Amèrica, i permeten que les famílies pageses es capitalitzin. Aquests capitals són els que es van invertir en les manufactures d’indianes i que estan en l’inici de la important industrialització del país.

Molt a la vora de casa vostra, al Museu de l’Estampació de Premià de Mar, trobareu la màgia dels objectes d’aquells avantpassats premianencs, vasos amb què van beure, àmfores amb què van transportar el vi, anells amb què van signar, ídols que van adorar, estris amb què van teixir, estris amb què van anar al mar a pescar, monedes que van atresorar…. Tots ells ens aproximen a aquelles vides que estan en el nostre passat i ens permeten entendre’ns millor a nosaltres mateixos.

Marta Prevosti

Directora del Museu de l’Estampació de Premià de Mar

 

N.B.: Diumenge 22 de gener a les 12 al Museu de l’Estampació de Premià de Mar s’inaugura l’exposició Arqueologia de Premià.

Comissaris: Ramon Coll i Marta Prevosti

Lloc: Museu de l’Estampació de Premià de Mar, c/ Joan XXIII, 2-8, 08330 Premià de Mar

Contacte: al telèfon 937529197 o al correu museu@premiademar.cat

Vid. Arqueologia de Premià dins el Festival Laietània, Interès per museïtzar els balnea de Can FerreronsJaciments romans al Maresme i altres apunts publicats aquí i aquí.

En un santiamén!

Un cap de setmana, la Margalida ens va manar de deures que miréssim un programa de la tele, Saca la lengua, on parlaven sobre mots i expressions que utilitzem normalment, i que provenen del llatí. Ens va cridar molt l’atenció en un santiamén perquè qui no ha utilitzat alguna vegada aquesta expressió! De totes maneres en català normatiu hauríem de dir en un tres i no res, en un dir Jesús, en un tancar i obrir d’ulls, amb quatre esgarrapades

Si no vàreu poder veure aquest programa, us el recomanem sencer, però si voleu recordar el que acabem d’explicar-vos trobareu aquesta expressió a partir del minut 13.10 :

[youtube]https://youtu.be/vLyuLdG698k[/youtube]

Nosaltres hem fet recerca i hem descobert, que efectivament prové del llatí i que s’utilitzava antiguament quan es donaven les mises en aquesta llengua. Al final de la misa, el capellà deia el famós, En el nom del Pare del Fill i de l’Espiritu Sant, Amén, és a dir, el que seria en llatí, In nomine Patris et Filii et Spiriti Sancti Amen. Llavors, santiamén neix de la unió de Spiritus Sancti i amén (de l’hebreu amen “en veritat, certament”, i el seu significat ve de quan el capellà deia això, seguidament s’acabava la misa i ja podies marxar.

També es refereix a que quan els diumenges la gent confessava els seus pecats, i rebien la penitència, havien de resar moltes vegades, i per tant en comptes de dir Spiriti Sancti Amen deien santiamén per acabar ràpid.

D’ aquí surt aquesta expressió col·loquial per referir-se a alguna cosa que es fa ràpidament.

Hi ha moltes més expressions catalanes d’origen llatí i del camp de la religió, ens podríeu ajudar a ampliar les que nosaltres hem trobat en un article de la Margalida publicat a la revista Auriga i explicar-nos quin és el seu origen i el seu significat (també ens ho podríeu demostrar amb un exemple i així quedaria molt més clar):

  1. Esquinçar-se les vestidures
  2. El últims seran els primers
  3. Anar com un Adam
  4. Anar d’Herodes a Pilat
  5. Dir amén a tot
  6. Perdre l’oremus
  7. El que estigui sense pecat, que tiri la primera pedra
  8. Guanyar-se el pa
  9. L’hàbit no fa el monjo, ni camussa, canonge
  10. La carn és feble
  11. Ull per ull, dent per dent
  12. Cada cosa al seu temps
  13. Qui cerca troba
  14. Diner crida (/fa) diner
  15. Qui troba ver amic troba tresor
  16. Veure el cel obert
  17. Ningú no és profeta a casa seva
  18. Si no hi hagués vi ni dones, totes les coses foren bones
  19. El que Déu ha unit, l’home no ho separi
  20. Predicar en el desert

Sursum corda! (que vol dir, aixequem el cor, que és el que deia el capellà en un moment concret de la misa en el qual la gent s’havia d’aixecar, però hi havia persones que no ho feien, i es quedaven assegudes. Vet aquí l’expressió d’aquí no em mou ni el sursum corda).

Alícia Roure 4t.E  i Mireia Moral 4t.D (Llatí Optativa 2)

Deu mil!

Salvete, aràcnids i aràcnides!

Avui escric aquestes línies a Aracne fila i fila per fer-vos pensar una mica. Ja sabeu que m’agraden els enigmes; però per bé que m’hi esforci no arribo a la sola de les sabates de Cleobulina de Lindos.

Em deixo de versos i la pregunta és:

Si jo us dic deu mil, què us ve al cap?

Tota una miríada! Algú ho havia de dir! Espero, però, no acabar com l’esfinx!

Gratias maximas omnibus,

Curate, ut valeatis !

Margalida

D’on prové l’alegria dels aràcnids hilariencs?

Saluete aràcnids!

Avui dia 13 de gener és el dia perfecte per fer honor al nostre poble, ja que és Sant Hilari. Aprofitant que no és un dia festiu, tinc l’oportunitat d’escriure un article per parlar sobre aquest nom, provinent de la llengua grega. Hilari prové del mot llatí  hilaris (alegre) i aquest prové del mot  grec ἱλαρός que significa alegre, content

Però antigament el poble es deia Fonts de Sacalm, ja que és conegut com el poble de les 100 fonts.

Aprofito també per donar-vos a conèixer un vídeo gravat per tv3 l’any 2005 on expliquen quin és l’origen de l’expresió “Ets com el cul d’en Jaumet”, ja que en Jaumet del Flabiol és el personatge que representa el poble i val a dir que un dels dolços típics i representatius del poble és el Jaumet. Era un home molt alegre que repartia la felicitat pels carrers del poble tot tocant el flabiol i repartint càntirs d’aigua.

També us adjunto el link de la web del poble, on hi trobareu tota la informació, vídeos i notícies de totes les activitats que es realitzen durant tot l’any.

Ïa Garriga
1r Batxillerat
Sant Hilari Sacalm

Cartes divines per als aràcnids

 

 

 

 

 

 

Bon dia, aràcnids!

Us parlo des de les profunditats. Avui he pujat a la superfície per saber com anava tot arran de terra, però quasi em moro de fred a la costa, així que no vull ni imaginar el fred que tindreu aquí a Sant Hilari. Tot i així, sempre podeu deixar alguna aixeta oberta i potser us vinc a fer alguna visita!

Només volia dir-vos que tingueu molta empenta a seguir endavant amb aquest curs, que només queden dos trimestres! Si fossiu al mig del mar amb un vaixell us enviaria una onada per donar-vos més força, però com que no és així, si més no us puc donar molts ànims! Endavant, que només són quate dies i d’aquí menys del que us espereu estareu aquí a la platja fent-me companyia a 37ºC sota el Sol. Que tingueu molt bon any 2012, i molta sort! una abraçada.

Posidó

L’ase d’or en promoció

Si no pots llegir la publicació sobre la nostra promoció de la lectura d’Apuleu, clica aquí.

Si voleu treure el so, cliqueu damunt el segon altaveu.

P.D.:

No us perdeu la falca radiofònica de la Clara i de la Sabina, feta a partir del nostre treball!

Eva Serrano i Paula Franco
4t ESO Llatí Opt. 2

Ciència MMXI: Del mythos al logos

Ja és el segon curs que els clàssics de l’Albéniz participem activament en la Setmana de la ciència de l’institut, convençuts que en el marc interdisciplinar en què pretenem moure’ns, nosaltres hi tenim molt a dir. Si l’any passat ens vam centrar en l’etimologia, en la força dels mots clàssics per donar nom a conceptes científics, enguany hem optat per mostrar com el mite, en concret la metamorfosi, servia per oferir una interpretació de la realitat que envoltava la vida de l’ésser humà.

  • L’alumnat de Llatí de 4t d’ESO, amb el Ramon Surroca al capdavant, ha participat en l’exposició de la planta baixa amb murals il·lustratius de metamorfosis relacionades amb el món vegetal. Val la pena aturar-s’hi perquè han demostrat que d’imaginació no els en falta.
  • El de primer de batxillerat s’ha centrat en les metamorfosis animals i ha publicat els seus treballs tant en format material -no deixeu de fer un cop d’ull als dibuixos d’alguns dels murals- com en format digital, consistent en un conjunt d’articles recollits en aquesta presentació de la seva magistra, la Núria Valls. Els relacionats amb el món de les aus els hem enllaçat a un fantàstic article anterior de Jaume Salinas titulat Els ocells i la mitologia.
  • A segon de batxillerat hem optat per mirar el cel i investigar sobre els catasterismes, és a dir, aquelles metamorfosis que finalitzen en costel·lacions. Els i les alumnes s’han basat en els textos d’Eratòstenes i Ovidi, i han aplicat els seus coneixements en història de l’art per comentar representacions artístiques de diverses èpoques que il·lustren moments dels dos mites triats: Cal·listo i Arcas, i Perseu i Andròmeda.

A continuació, us deixem un muntatge que pretén mostrar el granet de sorra amb què les nostres disciplines han volgut col·laborar amb les exposicions d’atres departaments que a hores d’ara guarneixen les parets del nostre centre. És de destacar que enguany també des de Llengua castellana han aportat una exposició de textos divulgatius de temàtica científica. Esperem que l’any vinent més departaments de lletres s’hi sumin, de manera que quedi ben palès que el coneixement no està tan compartimentat com podria semblar i que l’alumnat s’adoni de la interrelació de les diferents matèries, de la teranyina que les uneix.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=a_2uKEXXotw[/youtube]

TERESA

Un final alternatiu per a L’ase d’or

Després de llegir L’ase d’or, m’he imaginat un altre final. A veure, què us sembla?:

LLIBRE ONZÈ

De sobte, en plena nit, em desvetllo i, enmig del silenci, contemplo embadalit com la faç de la lluna s’alça darrere les ones. Sol i deprimit per la meva condició d’ase, em penedeixo de la sort que per a mi, la cega Fortuna va escollir. Penso què n’és de malèvola  aquesta divinitat! Dubto si és malícia el que brota dels seus poders, o si senzillament se li ha concedit la capacitat de la més àcida ironia. Me la imagino rient-se estrepitosament, fos on fos. Sense voler-ho escolto dins meu les seves sonores riallades, i sentint-me més humiliat que mai a la meva vida, dins meu una intensa ira sorgeix, com les flames de l’infern més profund. Totes i cada una de les parts del meu cos d’animal, s’enfonsen en l’ immesurable mar de l’odi, i les fortes onades porten als meus ulls l’apassionat i temible color roig. No vull saber per què, però començo a riure, simulant les riallades que dins meu ressonen, però que fora del meu cos, aquestes riallades es transformen en brams que tothom sent. Per això, s’acosten un munt de pagesos armats, a mirar qui prolifera aquests sons d’ase humà. I el que veuen, els espanta potser més que la visió d’un drac ferotge, o d’un cruel assassí. Un ase enmig d’una platja, dóna guitzes a la vida, brama al seu infortuni i al seu musell s’entreveuen uns canins anormals, mentre que escup de tanta furor que porta. Els camperols en no saber què fer, amb l’enfurismat animalot, si atacar o fugir, opten per la primera opció. Jo, que encara no m’ensurto dels meus cabals, em veig rodejat per un centenar de persones que em miren amb por i decisió. Volen matar-me, ho sé. Sense ànims per fugir, sense esma per lluitar, vaig deixar-los fer. En clavar-me la primera llança, tot desfent-me de dolor, vaig desitjar que la meva mort fos ràpida, per tal de no patir més sofriment. Vaig prémer molt i molt els ulls, vaig imaginar-me que era un home, que besava una dona que encara no conec, volent creure que res d’això passava. La meva primera gota de sang tocant el terra, els meus ossos trencant-se, la llum dels meus ulls apagant-se, i la meva vida, poc a poc, fugint.
Després que els homes cremin les meves restes, només hi queda la grisa pols. Quin final més trist, per un home de món! Les meves despulles es barregen amb la fina sorra que en una onada, arriben al mar. Unes belles nimfes les recullen amorosament, i se les porten a Posidó, que amb eloqüència em diu:
-Pobre màrtir! Què t’han fet? Has comès, potser, alguna calamitat per acabar d’aquesta manera?
-Oh, Posidó, gran divinitat! –Contesten les meves restes mentre el déu del mar les sosté a les seves gruixudes mans- T’equivoques pensant, que he estat jo el dolent en aquesta història. L’ Error no ha sigut pas meu, sinó  de la deessa Fortuna, que amb mi li ha fet un sacrilegi a la sort.
-Jove Luci – respon-, la deessa Fortuna mai no t’ha volgut fer cap mal, només dóna la mala sort, a qui no sap aprofitar la bona!

Cecilia Bizzotto

4t ESO Llatí opt.1