Category Archives: Llatí 2n

“De itinere: Malaca”

Heu fet mai un viatge sense una destinació precisa en què l’únic criteri eren les ofertes de les companyies aèries? Doncs una mena de ruleta com aquesta em va adreçar aquesta primavera fins a Màlaga, on a més de gaudir de la gastronomia i l’amabilitat de la seva gent, vaig poder aprendre i comprovar in situ noves dades sobre el passat romà de la part més meridional d’Hispània.

Igual que en el cas de Malta, els primers en arribar durant el segle VIII aC a la costa malaguenya van ser els fenicis, que van fundar Malaka o Malk on estava assentada una població ibèrica, concretament els túrduls. L’indret s’adeia perfectament amb els interessos comercials dels mariners de Tir, ja que gaudia d’un bon port natural i era rica en jaciments de plata i coure. Després d’un període de dominació cartaginesa, el 206 aC la ciutat passa a formar part de l’Imperi romà en qualitat de civitas foederata amb el nom de Malaca, fins al 81 aC, quan la Lex Flavia Malacitana li va concedir l’estatus de municipium de ple dret. De les cinc taules de bronze on estava escrita la llei només s’n conserven fragments, ubicats actualment al Museu Arqueològic Nacional de Madrid, però a Màlaga n’hi ha còpies a l’Ajuntament i al Palau de l’Aduana.

Reproducció de la Lex Flavia Malacitana al Museo Loringiano de Màlaga. [Font: Viquipèdia]

La presència romana va durar fins a la conquesta per part dels pobles germànics l’any 615, però encara ara es conserven restes de la seva presència a diferents indrets de la ciutat. Un d’ells és l’Alcazaba, construïda pels musulmans al segle XI al peu del mont Gibralfaro.

Vista sud de l’Alcazaba [Font: Viquipèdia]

Lluny de la bellesa i l’esplendor de l’Alhambra de Granada, aquest palau té, no obstant, molt més encís del que promet vist des de l’exterior. He de reconèixer que a mi em va sorprendre. I una de les coses que em va cridar l’atenció va ser com els àrabs van aprofitar fusts i capitells procedents del teatre romà adjacent i les van integrar en la segona porta de les fortificacions d’ingrés al Reciente amurallat inferior, l’anomenada Puerta de las columnas.

[Foto: Gené Gordó]

En aquesta pàgina de Turismo de Málaga hi podeu fer una visita virtual i a Málaga virtual una visita guiada.

Al peu d’aquesta construcció hi ha l’edifici més atractiu per al viatger clàssic, el teatre romà. Descobert el 1951 a sota de la Casa de la cultura i sortit completament a la llum el 1994 gràcies a l’enderrocament d’aquesta, l’edificació data del segle I aC, en època d’August. Aquí podeu veure l’entrada a la càvea, que media 31 metres de radi per 16 metres d’altura, una de les vomitoria fotografiada des del primer pati de l’Alcazaba.

[Foto: Gené Gordó]

En les diverses vistes del teatre que teniu a continuació, la fotògrafa, Gené Gordó, per la seva formació en belles arts, ha jugat amb les formes, la geometria i les diferents persectives que ofereix l’edifici, més que buscat un missatge més tècnic. És el que té de bo la interdisciplinarietat, que ens permet comprendre que la realitat és polièdrica i tot depèn del que hi busca l’espectador. I ara que m’ho miro bé, si que és veritat que els teatres amagen un joc de formes geomètriques increïble…

L’altre gran atractiu que no us podeu perdre de la ciutat andalusa és el Museu Picasso , amb seu al Palacio Buenavista, en el subsòl del qual es poden visitar restes arquitectòniques de totes les èpoques, inclosa d’una factoria de salaons romana. Entre les obres del pintor malagueny hi ha mostres de la seva passió per la figura del minotaure com el dibuix Bacanal i Minotaure, o l’escultura Faune assegut, però he preferit presentar un carbó d’un altre autor exposat perquè identifiqueu de quin personatge mitològic es tracta.

José Villegas Cordero. Esborrany per a El decálogo de la vida (1898). Procedent del Museo de Bellas Artes de Sevilla [Foto: Gené Gordó]

I aquí us deixo amb l’enigma, que jo, carrer Larios amunt, carrer Larios avall, entre gent cordial i tapes delicioses en locals de culte com el Pimpi o El rincón Chinitas, me’n vaig anar de Màlaga amb molt bon gust de boca…

TERESA

Lectures d’estiu VI: “Pompeia” de Robert Harris

22 Replies

Sense deixar el tema dels volcans que ja he tractat en la ressenya d’Atlàntida, però en el context de la novel·la històrica en estat pur, és a dir, una recreació del passat en què la trama és fictícia però el context pretén ser fidel a la realitat històrica, us recomano la lectura de Pompeia.

En aquesta ocasió, moguda potser per la mandra estival, no he llegit l’original anglès, com vaig fer amb Lustrum, sinó que he recorregut a la traducció catalana de Mar Albacar i Luís Delgado publicada per Edicions 62 el setembre del 2004, just després de la publicació de l’original anglès.

Amb el teló de fons d’un final anunciat que el lector coneix perfectament, Marc Atili Primus, l’enginyer encarregat de l’Aqua Augusta, l’ingent aqüeducte que feia arribar l’aigua al sud d’Itàlia, haurà d’afrontar el repte de descobrir el motiu de la contaminació de l’aigua potable. A mida que avança, el lector es trobarà amb nous misteris que li faran oblidar el coneixement de la imminent erupció del Vesubi i acompanyarà el protagonista en la recerca d’un personage desparegut misteriosament, la reparació de les entranyes de l’aqüeducte, l’oposició a l’enveja i l’ambició i, com no, la redescoberta de l’amor. Però sobretot serem conscients de la insignificància de l’ésser humà enfront del poder de la natura, en adonar-nos que la distribució de l’aigua va ser un dels puntals de l’Imperi romà i que les misèries humanes poden ser esborrades en un moment per la força d’un volcà. Només qui observa els seus senyals i la respecta podrà sobreviure!

El llibre en general no té pèrdua i està ple també de referències interessants a la cultura, política i societat romana. Ara bé, com sempre faig, us proposo uns punts de reflexió:

Què en sabeu, dels aquaeducti romans?
On es troba Pompeia i a quin fenomen natural fa referència el llibre? Com va acabar la ciutat?
Numeri Popidi Ampliat és un esclau alliberat que ha esdevingut milionari gràcies a l’especulació immobiliaria posterior al primer terratrèmol de Pompeia, i que exerceix control polític i econòmic a través de patricis arruinats com el seu antic amo. Podeu situar aquest estament dintre del marc de l’estructura social romana?
Al capítol HORA SEPTA (pàg. 140-142), Ampliat celebra un banquet, durant el qual els convidats patricis es mofen d’amagat del seu amfitrió anomenant-lo Trimalció. Això porta Luci Popidi, l’antic amo del ric llibert, a plànyer-se per la desaparició de l’elegant Petroni:

“I com s’hauria rigut de mi [Petroni]“, va pensar Popidi amargament, “si hagués vist que jo, un Popidi que havia tocat i cantat amb el Senyor del Món, he arribat a aquesta situació i, als quaranta-cinc anys, m’he de veure presoner de Trimalchio!”.

Investigueu sobre aquests dos noms, Trimalció i Petroni, i quina és la relació entre ells, per després interpretar el significat d’aquest fragment.

Un dels personatges principals de l’obra és l’almirall Plini, un apassionat naturalista que observa i pren nota de tots els fenòmens naturals que li és donat observar. Conegut per la posteritat com a Plini el Vell, quina va ser l’obra que va deixar escrita i en què consisteix la seva importància?
I per últim, una referència mitològica que no us ha de ser difícil interpretar. En la seva investigació sobre la desaparició d’Exomni, l’anterior aquari, Atili es troba en un burdell ple de passadissos i escales, on a la vista del perill, fa la reflexió següent:

“Sóc com Teseu”, va pensar, “i ara sóc dins el laberint però sense el cabdell de fil d’Ariadna per poder tornar a un lloc segur”

En l’article referent a Lustrum, enllaçat més amunt, una altra lectura del mateix autor, ja vaig fer esment d’aquesta obra i el fallit intent de portar-la a la pantalla de la mà de Roman Polansky com a director i Orlando Bloom i Scarlett Johansson d’intèrprets. Ara, després d’haver-lo llegit, encara estic més convençuda que és una llàstima no poder-ho veure materialitzat. A part que podria ser una trepidant història d’aventures immersa en una temàtica de rabiosa actualitat com és la inestabilitat de l’escorça terrestre i les conseqüències de les erupcions volcàniques, m’hauria agradat veure com reproduïen amb efectes especials la monumental Aqua Augusta. Amor, intriga, aventures, maldat, ambició… què més pot desitjar una pel·lícula americana? Sigui com sigui, en cap cas seria un nou Quo vadis?, amb el seu missatge religiós-moral transmès a través dels herois cristians, màrtirs de la fe, al cap i a la fi. Vaja, suposo, perquè amb el cinema, mai se sap. Tanmateix, sempre ens quedarà l’original literari…

TERESA

Unes obres a Vilassar poden fer malbé la necròpolis romana

23 Replies

Ahir, tot llegint el diari “El Punt”, em vaig trobar de nassos amb aquest titular i em vaig posar a llegir-lo amb força curiositat, ja que no és una notícia que surti cada dia.

L’article parlava de les queixes del president del Centre d’Estudis Vilassarencs, Alex Serrano, sobre la construcció i ampliació de la piscina municipal de la vila, que podria destruir la suposada necròpolis que trobarien els obrers si excavessin el subsòl.

Una arqueòloga treballa en la necròpolis de Vilassar de Mar, al febrer del 2001. Foto: T.M. (Font: El Punt)

“S’han trobat restes de parcel·les adjacents i també aquí es va recuperar un dels únics mil·liaris de l’època augusta”, explica un historiador local.

El Departament de Cultura diu que enviarà un arqueòleg a supervisar les obres per tal que les màquines perforadores no trinxin les restes arqueològiques clàssiques.

Crec que és important preservar el nostre patrimoni, tant històric con natural, i no destruir-lo per interessos econòmics d’algunes persones.

Arnau Lario Devesa

2n ESO

Curiositats de Roma: en Pasquino

16 Replies

Heu anat a Roma? Si hi heu anat ja sabeu que hi ha estàtues que parlen. Bé, més aviat és la gent que les fa parlar. La més famosa de totes les estàtues parladores és en Pasquino, situada a prop de la Piazza Navona. Es tracta d’una estàtua hel·lenística feta malbé que la gent la fa servir per criticar, opinar i discutir sobre tot allò que passa. En Pasquino, pobre, sempre està ple de papers enganxats i de cartells penjats al coll. Els ciutadans de Roma s’expressen lliurement en aquests fulls, escrits generalment a mà i sense signar. En Pasquino, és a dir en Pasqualet, és molt famós. Fins i tot ha donat el nom a qualsevol full escrit d’una manera senzilla i sovint sense firmar que serveixi per a criticar. En castellà d’aquests fulls se’n diuen pasquines i, en català, pasquins. Oi, que és curiós! Aquest estiu heu ensopegat amb altres curiositats clàssiques? Jo ben aviat en publicaré més de Roma, el meu destí turístic d’enguany!

Maria

N.B.:

Lectures d’estiu V: “Atlántida” de Javier Negrete

19 Replies

Altre cop, per Sant Jordi, va arribar a les meves mans una novel·la amb referents clàssics, aquesta vegada una de fantàstico-científico-mitològica, pràcticament de ciència ficció. El fet que l’autor, Javier Negrete, fos professor de grec de l’Institut Gabriel y Galán de Plasencia, a part de la seva reconeguda experiència com a traductor de Plutarc i escriptor prolífic, suposa per a mi un al·licient més a l’hora d’emprendre la lectura del text. Pensar que cada dia havia de plantejar-se com explicar el món clàssic a un grup d’alumnes com vosaltres, em sembla garantia suficient que la seva obra de divulgació pot ser atractiva també per a vosaltres.

[Font: Viquipèdia]

Com no podia ser d’altra manera, aquesta novel·la tracta sobre el misteri de la desaparició de l’Atlàntida, esdeveniment que ha fascinat i intrigat gent de totes les èpoques, des dels sacerdots egipcis o filòsofs grecs com Plató. Però no es tracta pas d’una novel·la històrica, sinó d’una interpretació des del present a través de personatges capaços de moure’s en el temps i fins i tot traspassar la frontera del món humà al diví. Déu, homes i herois, us sona d’alguna cosa? Aquesta èpica pràcticament homèrica en ple segle XX s’emmarca en un context científic de molta actualitat com és el de la vulcanologia i els moviments tel·lúrics. Qui no ha sentit parlar recentment d’un volcà islandès de nom impronunciable que impedia les comunicacions aèries i va aturar un continent sencer amb les seves emissions de fum? Al bloc oficial del llibre trobareu informació exhaustiva sobre d’altres fenòmens semblants, que serveix per introduir la hipòtesi de què parteix la novel·la: Què passaria si tots els volcans del món entressisn en erupció al mateix temps?

[Ed. Espasa Col. “Narrativa”. Madrid: març 2010]

I el tràiler incideix en el context geològic en què s’emmarca l’obra.

Ateses les característiques de l’obra, es fa difícil parlar-ne sense córrer el perill de desvetllar el misteri que es desenvolupa al llarg de les peripècies dels protagonistes, de diferents edats, personalitats i nacionalitats, que acaben convergint en una illa grega, la bella Santorini. Ara bé, com he fet en totes les recensions publicades fins ara, he seleccionat alguns fragments que, per alguna raó, crec interessant destacar.

Un dels protagonistes és un professor de grec, César Valbuena, que -no podia ser d’altra manera- acaba posant el toc racional a la investigació endegada per antics alumnes seus. Mireu com s’enfronta a un d’ells, l’eixelebrat Herman Gil, quan aquest descriu els atlants com una mena d’extraterrestres amb naus espacials incloses (op. cit. pàg. 191-192).

-Todos esos elementos a los que usted se ha referido son delírios sensacionalistas destinados a vender. Para comprender algo hay que remontarse a su verdadero origen. Veamos: ¿quién es el primer autor documentado que habla de la Atlántida?

-Platón -respondió Herman.

-Al menos, eso no lo ha olvidado.

Valbuena sacó de la estanteria un volumen de Oxford y lo abrió por un pasaje marcado.

-Observen bien lo que dice el divino Platón: “Ákue de, o Sócrates, logu mala men atopu, pantápasi gue men alezús, hos ho ton heptá sofótatos Sólon pot’éfe”.

-Disculpe, profesor, pero hicimos letras mixtas. Nunca dimos griego -dijo Gabriel.

-¿Y cómo pretende escribir sobre la Atlántida sin saber griego? En fin…

No us sona, aquesta insistència en la importància de les fonts? Penso que aquest fragment i tot el que segueix només ho pot haver escrit algú que ha passat per les aules com a a docent. Llàstima de la transcripció pseudofonètica del text de Plató… Quan haguem fet els graus de l’adjectiu traduirem el text original amb els de segon de Grec. De moment, però, mireu de contextualitzar els personatges esmentats (Plató, Soló, Sòcrates), proveu de descobrir en quin diàleg platònic s’esmenta l’Atlàntida, esbrineu a quina col·lecció de clàssics bilingües (original i traducció) es refereix el professor i, potser és demanar massa, ¿algú pot buscar i escriure el text original grec?

I ara una de llatinismes, perquè no sigui dit, protagonitzat altre cop per Valbuena, que a hores d’ara podeu deduir que és un dels meus personatges preferits per la seva ironia, però també per la seva tendresa (op. cit. pàg. 421).

-Sentimos haberle despertado – dijo Gabriel.

-No me han despertado. Sólo duermo cuatro horas al día. Ars longa, vita brevis.

–Perdone, pero no le entiendo -dijo Herman.

-Me habría sorprendido lo contrario, señor Gil. Me refiero a que el conocimiento que merece la pena adquirir es demasiado vasto y la vida humana demasiado breve como para perder el tiempo durmiendo más de lo imprescindible.

-¿Todo eso ha dicho? Sí que resumían esos romanos…

El significat de l’aforisme romà no cal que us el pregunti, evidentment, però algú em pot dir el seu origen i autoria?

Per acabar i, si és possible, incitar-vos a la lectura d’aquesta novel·la, que pot agradar a tota mena de públic, us deixo amb l’enigma que tanca l’epíleg.

Me llaman Atlas.

Soy inmortal.

No sé por qué.

Pero sé que un dia lo averiguaré.

Tengo todo el tiempo del mundo.

TERESA

Hispania, nova sèrie a Antena 3 aquesta tardor

29 Replies

Antena 3 fa una aposta per la moda de les sèries històriques i ja s’ha començat a fer el rodatge d’Hispania, que narrarà la lluita dels rebelds hispans que al comandament de Viriat, es varen enfrontar als romans en el segle II aC i pretenien alliberar Hispània del poder romà. En aquesta superproducció de Bambú Producciones que s’estrenarà a la tardor hi haurà lluita, venjança, aventura, acció i amor i s’emetrà en prime time. Hi actuaran actors com Ana de Armas, Roberto Enríquez, Lluís Homar, Juan José Ballesta, Jesús Olmedo, Manuela Vellés, Alfonso Bassave, Angela Cremonte, Antonio Gil, Pablo Derqui, Luz Valdenebro i Hovik.

Una de romans sempre va bé, esperem, però que les expectatives no es vegin frustrades com en el cas de la sèrie Via Augusta de TV3.

Joan Ramírez

“De itinere”: Malta IV – La “Vil·la romana” de Rabat

5 Replies

El turó on s’ubiquen Mdina i el seu suburbi Rabat, per la seva situació elevada al bell mig de l’illa de Malta, va ser poblat des de l’edat de Bronze, fins que els fenicis van fundar-hi una ciutat, Malet, “el refugi”. No va ser fins al segle XVI que la capitalitat es va desplaçar cap a la costa, a una nova ciutat, La Valletta, entre els dos ports principals de l’illa.

Detall d’un carrer del recinte emmurallat de Mdina [Foto: Josep Lario]

La visita al nucli emmurallat de Mdina paga realment la pena i es percep tan diferent a la de La Valletta… El anys que la precedeixen i els pobles que l’han habitada han donat lloc a un tramat de carrers que no segueixen una planificació en absolut racional, i els carrers principals desemboquen en un promontori que proporciona una vista privilegiada de tota l’illa. Aquest és el refugi de què parlaven els fenicis i que devien percebre els primitius habitants de l’illa! La mateixa estratègia és la que va moure els romans a triar aquesta part de l’illa quan hi van arribar, el 218 aC, i van alliberar-la del control cartaginès en què es tobaven des del 400 aC per incorporar-la a la seva provincia de Sicilia. Es van establir a Melita, que donarà nom a l’illa, en règim de municipium. Els grecs, en canvi, s’havien establert el 700 aC en un emplaçament a prop de l’actual Valletta.

Com a testimoni de la presència romana, es troba a Rabat l’anomenada Vil·la romana, que en realitat són les restes d’una domus que allotja uns destacables mosaics descoberts els 1881 i també d’altres troballes d’època romana de tota l’illa, motiu pel qual el nom oficial del recinte és Museum of Roman Antiquities. L’amabilitat del venedor de les entrades va fer que ens acompanyés per assabentar-nos de l’error de la denominació villa i mostrar-nos amb orgull l’efecte tridimensional del mosaic del peristil, gràcies al joc de tonalitats de les tessel·les que el componen. Realment es tracta d’un exquisit exemplar, que justifica el museu construït a sobre per protegir-lo. Aquí teniu un recull d’imatges del museu.

[Per visionar-ho a pantalla completa i llegir més còmodament el text cliqueu aquí]

En l’article Malta I ja us vaig demanar que investiguéssiu sobre la presència de les civilitzacions clàssiques a l’illa, per tant, en aquest cas us posaré unes qüestions més concretes:

Comenteu les imatges i concreteu els conceptes i personatges que s’hi esmenten.
A quin punt de la Península Ibèrica van arribar els romans també el 218 aC en el marc del seu enfrontament amb els cartaginesos i hi van acabar fundant un municipium? En què consisteix aquest tipus de població romana?
Per què creieu que els grecs van preferir romandre a la costa? En quin punt de la geografia catalana els grecs també es van establir a prop de la costa?

Per acabar aquesta entrada, no em puc estar de comentar un des elements més destacables en el panorama que actualment es pot contemplar des del promontori de Mdina: la imponent silueta de la cúpula de la monumental església de Mosta, inspirada en la del Panteó de Roma i que actualment és la tercera més gran d’Europa. Us asseguro que, després de veure-la de lluny, al viatger se li fa impossible deixar aquesta part de l’illa sense veure-la de prop. Des de l’interior es pot observar el forat que hi va deixar una bomba de la segona guerra mundial que va precipitar-se a l’interior del temple sense arribar a esclatar i que a hores d’ara està exposada en una sala annexa.

Maqueta de l’església de Sta Maria (Mosta) ubicada en una sala annexa. [Foto Josep Lario]

Cúpula de l’església . El cercle vermell indica l’impacte de la bomba [Foto Josep Lario]

I per acabar, un parell de preguntes més en relació a aquesta església:

Què en sabeu del Panteó de Roma en què s’inspirà aquesta església maltesa?
A partir de l’observació de la maqueta, em podeu dir quins elements neoclàssics hi podeu observar (penseu que es va començar a construir el 1833) i de quin ordre son les columnes?

I fins aquí l’interior de l’illa…

TERESA

Pol·lèntia era una ciutat molt més gran!

2 Replies

La ciutat romana de Pol·lèntia a l’illa de Mallorca era més gran del que es creia segons les investigacions d’un equip italià d’arqueologia a la zona actual del pàrquing de cotxes! Aquí teniu la notícia difosa a RTV Mallorca:

Un estiu arqueològic molt fructífer a la ciutat romana de Pol·lèntia! Fa poc us comunicàvem la cloenda de la campanya arqueològica 2010 i ara es necessita temps i diners per continuar excavant per saber-ne més i confirmar si realment Pol·lèntia era una ciutat d’unes vint hectàrees! Esperem que un dia o altre no massa llunyà us ho puguem fer saber!

Maria & Xisco

Ses Illes

Converses amb Pepita Padrós, l’arqueòloga de Bètulo

2 Replies

En el programa Converses de Catalunya Ràdio abans d’ahir Jordi García Soler va entrevistar Pepita Padrós, l’arqueòloga per antonomàsia de les restes romanes de Badalona. En El Fil de les Clàssiques teniu un muntatge audiovisual d’ Un dia a l’antiga Baetulo (II), un text d’Anna Cabeza que gaudí de la col·laboració de Montse Comas i evidentment de Pepita Padrós, gran coneixedora de la vida quotidiana dels romans de fa dos mil anys.

Joan Ramírez

Mireu Perseu i veureu caure les Perseides!

7 Replies

Ja sabeu que aquesta nit toca mirar el cel. La Margalida l’estiu passat ens ho recordava a El Fil de les Clàssiques! Aquests dies la Terra està interceptant la pols del cometa Swift-Tuttle que va ser observat el 1862 i el 1992. Quan aquestes restes del cometa entren en contacte amb l’atmosfera de la Terra es cremen i donen lloc a les conegudes estrelles fugaces que en aquestes dates s’anomenen Llàgrimes de Sant Llorenç (dia 10 va ser la seva festivitat) o també Perseides (per la constel·lació de Perseu).

Les Perseides es poden veure uns quants dies abans i després al voltant del dia 12 o 13 d’agost, precisament entre el 8 i el 15 d’agost, si els núvols ho permeten.

Segons la SOMYCE (Sociedad de Observadores de Meteoros y Cometas de España), aquest any el màxim es donarà entre la 1 h i 30 minuts de la matinada del 12 al 13 d’agost i les 4 h de la matinada del dia 13.

El punt radiant de les estrelles està situat al voltant de la constel·lació de Perseu, que a les dues de la matinada del dia 13 estarà aproximadament mirant cap al nord-est.

Si no us en voleu perdre detall podeu anar fins als observatoris que aquests dies obren, per exemple el de Costix a Mallorca o el de Pujalt a l’Anoia (93 869 80 22 – 620 136 720 o info@observatoridepujalt.cat, les places són limitades) o al Centre d’Observació de l’Univers a Àge (a la Noguera). També podeu anar en un lloc obert amb poca contaminació lumínica. Això sí, aneu on aneu, no us oblideu d’agafar roba d’abric, tovallola o màrfega, prismàtics, un lot amb llum vermella o embolicat amb paper de cel·lofana vermella i a observar el cel.

Potser és un bon moment mentre espereu que es faci de nit llegir el mite de Perseu a Narracions de mites clàssics o visionar aquest vídeo sobre Perseu i la Medusa que des de fa un parell d’anys podeu trobar a El Fil de les Clàssiques. Enguany a més s’han estrenat dues pel·lícules, no massa fidels, però així us podreu entretenir trobant els errors: Percy Jackson y el ladrón del rayo i Furia de Titanes.

Que tingueu bona sort amb l’observació de les Perseides i no us oblideu de demanar algun desig amb la pluja d’estels! Tampoc us oblideu de mirar la conjunció de Mart, Venus i Saturn! i el pletòric Júpiter i els seus satèl·lits galileans!

Xisco