“De itinere: Malaca”

Heu fet mai un viatge sense una destinació precisa en què l’únic criteri eren les ofertes de les companyies aèries? Doncs una mena de ruleta com aquesta em va adreçar aquesta primavera fins a Màlaga, on a més de gaudir de la gastronomia i l’amabilitat de la seva gent, vaig poder aprendre i comprovar in situ noves dades sobre el passat romà de la part més meridional d’Hispània.

Igual que en el cas de Malta, els primers en arribar durant el segle VIII aC a la costa  malaguenya van ser els fenicis, que van fundar Malaka o Malk on estava assentada una població ibèrica, concretament els túrduls. L’indret s’adeia perfectament amb els interessos comercials dels mariners de Tir, ja que gaudia d’un bon port natural i era rica en jaciments de plata i coure. Després d’un període de dominació cartaginesa, el 206 aC la ciutat passa a formar part de l’Imperi romà  en qualitat de civitas foederata amb el nom de Malaca, fins al 81 aC, quan la Lex Flavia Malacitana li va concedir l’estatus de municipium de ple dret. De les cinc taules de bronze on estava escrita la llei només s’n conserven fragments, ubicats actualment al Museu Arqueològic Nacional de Madrid, però a Màlaga n’hi ha còpies a l’Ajuntament i al Palau de l’Aduana.

Reproducció de la Lex Flavia Malacitana al Museo Loringiano de Màlaga. [Font: Viquipèdia]

La presència romana va durar fins a la conquesta per part dels pobles germànics l’any 615, però encara ara es conserven restes de la seva presència a diferents indrets de la ciutat. Un d’ells és l’Alcazaba, construïda pels musulmans al segle XI al peu del mont Gibralfaro.

Vista sud de l’Alcazaba [Font: Viquipèdia]

Lluny de la bellesa i l’esplendor de l’Alhambra de Granada, aquest palau té, no obstant, molt més encís del que promet vist des de l’exterior. He de reconèixer que a mi em va sorprendre. I una de les coses que em va cridar l’atenció va ser com els àrabs van aprofitar fusts i capitells procedents del teatre romà adjacent i les van integrar en la segona porta de les fortificacions d’ingrés al Reciente amurallat inferior, l’anomenada Puerta de las columnas.

[Foto: Gené Gordó]

En aquesta pàgina de Turismo de Málaga hi podeu fer una visita virtual i a Málaga virtual una visita guiada.

Al peu d’aquesta construcció hi ha l’edifici més atractiu per al viatger clàssic, el teatre romà. Descobert el 1951 a sota de la Casa de la cultura i sortit completament a la llum el 1994 gràcies a l’enderrocament d’aquesta, l’edificació data del segle I aC, en època d’August. Aquí podeu veure l’entrada a la càvea, que media 31 metres de radi per 16 metres d’altura, una de les vomitoria fotografiada des del primer pati de l’Alcazaba.

[Foto: Gené Gordó]

En les diverses vistes del teatre que teniu a continuació, la fotògrafa, Gené Gordó, per la seva formació en belles arts, ha jugat amb les formes, la geometria i les diferents persectives que ofereix l’edifici, més que buscat un missatge més tècnic. És el que té de bo la interdisciplinarietat, que ens permet comprendre que la realitat és polièdrica i tot depèn del que hi busca l’espectador. I ara que m’ho miro bé, si que és veritat que els teatres amagen un joc de formes geomètriques increïble…

L’altre gran atractiu que no us podeu perdre de la ciutat andalusa és el Museu Picasso, amb seu al Palacio Buenavista, en el subsòl del qual es poden visitar restes arquitectòniques de totes les èpoques, inclosa d’una factoria de salaons romana. Entre les obres del pintor malagueny hi ha mostres de la seva passió per la figura del minotaure com el dibuix Bacanal i Minotaure, o l’escultura Faune assegut, però he preferit presentar un carbó d’un altre autor exposat perquè identifiqueu de quin personatge mitològic es tracta.

José Villegas Cordero. Esborrany per a El decálogo de la vida (1898). Procedent del Museo de Bellas Artes de Sevilla [Foto: Gené Gordó]

I aquí us deixo amb l’enigma, que jo, carrer Larios amunt, carrer Larios avall, entre gent cordial i tapes delicioses en locals de culte com el Pimpi o El rincón Chinitas, me’n vaig anar de Màlaga amb molt bon gust de boca…

TERESA

7 thoughts on ““De itinere: Malaca”

  1. Teresa Devesa i Monclús Post author

    He destacat en blau alguns dels elements que podeu comentar, alguns d’ells relacionats amb el temari de primer, però l’article és prou variat perquè hi pogueu tractar temes ben diferents.

  2. Teresa Devesa i Monclús Post author

    Feina feta. Per cert, ja em direu d’on heu tret aquest indicador tan xulo.
    Suposo que la Gené es passarà per l’article, però no sé si deixarà comentari. Sigui com sigui, li faré arribar els teus records.

  3. Margalida Capellà Soler

    Moltes gràcies, Teresa!
    A partir d’ara esperem més col·laboracions teves i dels teus alumnes al Google Maps de teatres romans. El logo l’hem creat per a l’ocasió amb un editor d’imatges. Crec que personalitzar la feina és agraït i, a més, tenim més de cinquanta Google maps. És bo no confondre a primer cop d’ull el d’aqüeductes, amb el de teatres, o amfiteatres.
    Sóc molt pesada en interelacionar la feina i fer xarxa. Es tracta de treballar, d’aprendre i d’ampliar coneixement. Si la feina està feta, no cal repetir-la n’hi ha molta a fer. A més a hores d’ara tenim publicats 653 articles a El Fil de les Clàssiques i 638 a Aracne fila i fila, 9247 comentaris en el primer i 5241 en el segon, si no som molt escrupolosos fent aracnografia i unint feina ens començarem a perdre o a repetir, i gràcies a tots aconseguim fer xarxa i unir caps. T’agraeixo que també hi donis un cop de mà en aquest laberint que gràcies al fil mantenim unit fa un parell d’anys, tirant a terra les parets de les aules, deixant participar des d’infants a gent ja jubilada, gent del país i de fora (sobretot de França i de Grècia), del món de l’educació i no (hi ha molts amants del món clàssic fora de les aules que ens enriqueixen el bloc amb les seves col·laboracions, com el Gaby, en Xisco, en Joan, la Pepita…). Jo volia fer vacances d’internet aquest estiu, creia que ho necessitava per començar el curs amb més força i il·lusió, i amb tanta activitat (si he desconnectat uns dies, a la tornada he tingut feina per anar revisant i comentant la feina feta) m’ha estat impossible i me n’alegro perquè demostra la consolidació d’un ferm projecte col·laboratiu, dins i fora d’aula (quin plaer veure que els alumnes i exalumnes continuen fent comentaris i articles quan ja no hi ha notes pel mig!). De nou, gràcies a tots i a totes que ho feu possible, i especialment a tu, Teresa!

  4. Ana Rosa

    Bé doncs ha estat interessant llegir tota aquesta informació sobre Màlaga, si algun dia per vacances puc anar, hi aniré.
    Sobre el tema del carbó, te pinta de ser medusa més que res per les serps aquestes extranyes que porta al cap. Encara que no ho sembli però es que sino nose qui pot ser.

  5. Paula Cortés

    Salve!
    Màlaga ha sigut sempre un d’aquests destins que em criden molt l’atenció i que m’encantaria visitar, però ara veient aquestes imatges encara en tinc més de ganes!
    El personatge del carbó de la imatge és Medusa, al que es pot reconèixer per les serps que porta al cap. Pertany al mite de Medusa i Perseu, que narra el següent: Medusa era originalment una bonica dona humana de la que Posidó se’n va enamorar, i va violar-la o seduir-la en un temple dedicat a Atena.
    Atena, després de descobrir la profanació que havia sofert el seu temple, va castigar Medusa transformant-la en la mateixa forma que les seves germanes Gòrgones. Els seus cabells es van convertir en serps i la seva mirada tenia el poder de petrificar qualsevol criatura viva. Va ser desterrada més enllà de les terres dels hiperboris.
    Mentre Medusa estava embarassada de Posidó, va ser decapitada per l’heroi Perseu, fill de Zeus i la mortal Dànae. Aquest va ser enviat –amb aquest objectiu– pel rei de Sèrifos, Polidectes, el qual desitjava la seva mort; per tant, li va ordenar aquesta missió esperant que fracassés. Però Hermes i Atena el van ajudar a acomplir la comesa tot donant-li una falç, un sac, un casc que el feia invisible, unes sandàlies alades i un escut.

    Va aconseguir tallar-li el cap i, de la sang del coll tallat que va caure a terra va brollar la seva descendència: en sorgiren el cavall alat Pegàs, el monstre Amfisbena i el gegant Crisaor. Per precaució, Perseu va ficar el cap dins del sac, i va tornar a Sèrifos. Allà va matar Polidectes per haver-li desitjat la mort; li va ensenyar el cap de Medusa i aquest es convertí en pedra. També va usar el cap de Medusa per rescatar Andròmeda i, en algunes versions, petrificar el tità Atlas.

    Més tard, Perseu va regalar el cap de la Gorgona a la deessa Atenea, que el portà al seu escut com a arma, ja que continuava conservant els seus terribles efectes. D’altra banda, la sang de Medusa va ser recollida per Atena i entregada a Asclepi, ja que tenia el poder de ressuscitar als morts.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *