A Grècia, el conreu del gènere còmic va durar dos segles, des de mitjan segle V aC fins a mitjan segle III aC. Els historiadors divideixen la comèdia grega en tres períodes: la comèdia antiga, fins al 400 aC; la comèdia mitjana, del 400 al 320 aC, i la comèdia nova, des del 320 aC.
A continuació explicaré en què consisteixen aquests tipus de comèdies:
La comèdia antiga estava dividida en diverses parts i tres d’aquestes a càrrec del cor, tot i que els actors també hi tenien un número indeterminat de passatges.
Pròleg, que era l’escena que obria l’obra. Pàrode, que era l’entrada del cor. Àgon, que acostumava a ser una disputa entre dos grups antagònics que solia finalitzar amb la derrota definitiva d’un dels rivals. Paràbasi, que era el moment en el qual l’autor mitjançant el cor expressava les seves opinions. Èxode, que era l’escena final, de tancament de l’obra.
Cadascuna d’aquestes parts tenia un ritme musical diferent i entre elles s’intercalaven petits episodis dialogats. El major representant de l’antiga comèdia grega era Aristòfanes, el qual finalitzava les seves obres gaire bé sempre amb un acte nupcial o un festí. D’Aristòfanes ens han arribat onze comèdies senceres, de les quaranta-quatre que se li han atribuït. No us perdeu Els ocells!
Tot i així coneixem altres autors com Cràtinos que va guanyar el primer premi sis cops a les “Dionísies Urbanes” o Ferècrates, entre altres.
La comèdia mitjana es caracteritzava per burlar-se de personatges públics, però sense dir els seus noms directament, es tractava de que els personatges fossin coneguts pels seus fets o per algunes frases que els caracteritzaven, d’aquesta manera el públic els podia reconèixer amb facilitat. Aquesta etapa va ser una etapa de transició, no gaire important i per aquest motiu no en tenim gaire informació d’ella.
La comèdia nova és la més diferent de totes tres comèdies ja que aquesta no només tenia una finalitat lúdica, sinó que els autors intentaven mitjançant el ridícul corregir els costums de la societat. Es ridiculitzava el buit, no a persones concretes i el seu màxim representant va ser Menandre.
La comèdia nova es caracteritza per la ambientació urbana, per utilitzar temes quotidians i deixar de banda els que pertanyien a la gamma heroica, i per la desaparició del cor en escena, a l’hora que la vivacitat als diàlegs.
Concretament de la comèdia de Menandre solia estar dividida en cinc actes i aquets separats per entremitjos, estava escrita en llengua antiga i el vers que utilitzava normalment era el iàmbic. Era molt hàbil en la caracterització dels personatges, el quals eren majoritàriament homes populars. Dominava especialment la trama i la veracitat.
Diferències entre les comèdies:
La principal diferència que es pot establir entre la comèdia “antiga” i la “nova”, a més a més de la desaparició del cor, és que mentre a la primera l’argument no és més que un pretext que permet combinar una sèrie quasi interrompuda de situacions que pertanyen a la farsa, ridícules o descabellades amb l’únic objectiu de satiritzar diversos aspectes de l’actualitat. En canvi, la comèdia nova centra el seu interès en la línea argumental, és a dir, la comicitat perd importància i deixa el seu atractiu primordial a l’anècdota ben narrada.
On comencen les bases de la medicina occidental? Quina relació poden tenir racionalitat i coneixement? És possible aplicar el mite a la medicina? Descobrim-ho.
Per poder conèixer els orígens de la medicina actual hem de retornar a la Grècia dels presocràtics, Parmènides, Heraclit, Anaximandre, Anaxímenes, Demòcrit, etc… És en aquest moment, al segle VI aC quan uns pocs començaren a allunyar-se de les explicacions donades pel mite i procuren buscar el significat de les coses per si mateixos, λόγος. La medicina va adquirir una nova formulació, separant la ciència de la religió, i, a partir d’aleshores, la medicina ha esdevingut científica.
En un principi, Apol·lo era el déu de la medicina fins que va delegar aquest càrrec al seu fill Asclepi, quan Apol·lo el va salvar del ventre de la seva mare, Coronis, assasinada pel propi Apol·lo, en un acte de gelosia, va enviar el seu fill Asclepi al mont Pèlion on va ser cuidat i instruït pel centaure Quiró. Segons la mitologia, un cop Asclepi va aprendre tot el que s’ha de saber sobre medicina gràcies a Quiró, cuidador i mestre seu, començà a aplicar els seus coneixements i arts mèdiques per nombroses ciutats gregues. El tipus d’art que dominava Asclepi era considerat una medicina màgica-religiosa que gaudia d’un èxit sobrenatural. Segons la llegenda, Zeus es va veure obligat a destruir Asclepi amb un raig després de que el famós mestre de la medicina es dediqués a ressuscitar alguns morts i col·laborés a la despoblació del món d’Hades amb la seva medicina ja que hi havia menys morts.
Dintre de la vida quotidiana de grecs i romans, Asclepi tenia una gran rellevància, hi havia multitud de temples dedicats a ell i a la cura de tot tipus de malalties, les quals es consideraven malediccions. Als temples dedicats a Asclepi era on es dirigien tots aquells que volien curar els seus mals o calmar-los, allà eren els sacerdots qui rebien els malalts per sotmetre’ls a un seguit de rituals de caràcter ascendent, és a dir, la curació s’aconseguia arribant a l’últim grau místic, tot allò previ era una preparació per tal d’arribar a l’objectiu final, que ja podia ser curar-se o calmar el dolor gràcies a l’ajuda divina d’Asclepi. També és cert que els sacerdots dels temples exigien ofrenes de tot tipus per concedir l’estància al temple d’Asclepi, on seria curat.
A aquesta antiga Grècia, el metge o ἰατρός era un sacerdot de culte al déu Asclepi, i la seva activitat professional es limitava a vigilar les ofrenes i els donatius, complir amb els rituals religiosos i pot ser ajudar a algú que ho necessités per incapacitat o donar petits consells, més que un metge era més semblant al que seria un bruix o chamán de la medicina primitiva.
La medicina grega va estar molt condicionada pels temples dedicats a Asclepi durant mil anys, des del segle X fins l’any 0.
És a partir del segle V aC quan es començà a buscar i trobar unes explicacions més lògiques, les malalties deixen de ser maleficis, pèrdues de l’ànima, o mals d’ull per convertir-se en efectes de la naturalesa, la naturalesa sensible. Alguns escrits de Plató fan referència a Hipòcrates com a metge seguidor d’Asclepi, poca cosa se sap d’ell, la seva figura és quasi llegendària, tot i així el seu nom s’associa amb un dels descobriments més importants de tota la història de la medicina: que la malaltia és un fenomen natural. Per tant la tradició ha consagrat a Hipòcrates com el defensor del concepte de què les malalties no tenien un origen diví sinó que les seves causes es trobaven a l’àmbit de la naturalesa, com per exemple el clima, l’aire, la dieta, la geografia, etc…
Aquesta idea no sorgeix del buit, sinó que estava condicionada per les idees i conclusions d’altres filòsofs anomenats presocràtics, com Milet, Anaxímenes, o els propis pitagòrics els qui aplicaven les matemàtiques de forma precisa al món real quedant totalment asombratas pels seus propis descobriments. Tot aquest afany per descobrir i resoldre les inquietuds més quotidianes va ser causat per la consagració de les polis amb el seu corresponent fòrum, on tothom dialogava, negociava… També el mercat marítim va obrir les portes a Grècia en quant el que es refereix a coneixements d’altres cultures, com per exemple l’egípcia sense la qual no haguessin descobert les matemàtiques. Tots el filòsofs sorgits al segle V aC són homes lliures, pensadors, i grans estudiosos de diverses matèries com astronomia, geografía, biologia, etc…
En l’àmbit de la medicina, Hipòcrates de Cos és considerat el pare de la medicina i se li atribueix a ell el famós i encara actual jurament hipocràtic. Hipòcrates va ser un excel·lent observador per tal de perfeccionar la seva pràctica clínica, aplicava el seu propi mètode igual que Descartes per arribar a les seves conclusions, el mètode hipocràtic. Corpus Hipocraticum és on es recullen una gran quantitat de teories, coneixements, pràctiques, cures, en resum tot allò relacionat amb la medicina. No se sap amb certesa qui ni durant quant de temps va ser escrit el Corpus Hipocraticum, ja que és un recull de diferents idees, basades en allò purament racional, escrites durant més d’un segle.
Hipocràtes crea un mètode de diagnòstic molt innovador i que donà peu al nostre diagnòstic actual. És un metge subjectiu que dóna molta importància al que sent el pacient, també al clima, a l’època de l’any, a l’activitat diària del pacient així com a la dieta que segueix, dóna molta importància a la physis del pacient. Alhora Hipocràtes es caracteritza per l’ús de la dieta, els banys, i tractaments fisiològics sobretot.
Tot i els grans descobriments de Hipòcrates, la medicina religiosa (Asclepi) i la medicina hipocràtica continuen alternant-se fins l’any 0 aproximadament.
Un dels aforismes més coneguts d’Hipòcrates és Ars longa, vita brevis, segurament el seu ofici li va permetre treure aquesta encertada conclusió.
Per concloure, com en tot en la història sembla ser que la medicina també ha tingut la seva pròpia batalla, una batalla que confronta irracionalitat contra racionalitat, i sembla que la racionalitat basada en sentits i experiència ha quedat palesa en la nostra societat actual i la nostra medicina té unes bases de desenvolupament totalment científiques, encara que avui en dia són moltes les persones que intenten curar a les persones pel medi espiritual tal com feien els antics sacerdots i seguidors d’Asclepi. L’única explicació que trobo a que mai hagi predominat la racionalitat per sobre de la irracionalitat per complet i viceversa és que l’ésser humà és un ésser irracional i racional a la vegada, és la característica principal de l’home.
Tasca: visioneu aquest vídeo del Museu de Sant Boi sobre Galè i comenteu-lo.
Ahir vaig anar al cinema a veure Viatge màgic a Àfrica en 3D de Jordi Llompart. És la primera pel·lícula europea en aquest format i sembla ben bé que una formi part dels somnis de la Jana, la nena de la meva edat que protagonitza la pel·lícula en un viatge fabulós al món dels somnis i de l’Àfrica. Per què us explico tot això aquí? Doncs, perquè surt un cavall alat de la sort amb cua i crineres blaves i unes metamorfosis del guardià dels contes en mussol. Si us agrada el tràiler de la pel·lícula i teniu cor d’infant aneu a veure-la i porteu-hi els vostres germans, cosins o nebots i sobretot llegiu-los contes, especialment El cor damunt la sorra de Jordi Llompart (ed. Lumen, 2006), en què es basa Viatge màgic a Àfrica en memòria de la seva filla Jana morta a Namíbia:
Sabeu com es diu el fet que els éssers divins prenguin forma humana, tal com passava als déus de l’antiga Grècia? Què en sabeu del cavall alat? Com era? En quines llegendes el trobem? Quina és la seva pervivència? Jo conec el fals Pegàs de la Barbie que és a la vegada Pegàs i unicorn. Moltes gràcies, per endavant!
Aristòfanes és el màxim representant de la comèdia antiga grega. Oscil·la entre la sàtira personalitzada de personatges públics i l’al·legoria, amb danses i cors, amb un llenguatge al·lusiu i obscè. Fa una crítica ferotge de la vida pública del moment (polítics, magistrats, militars, poetes, científics, filòsofs, etc) en un moment difícil de la vida atenesa. Si visqués ara, Polònia de TV3 es quedaria curt al seu costat perquè la situació de crisi i corrupció actual seria un bon camp de cultiu per a la seva sàtira i sarcasme.
Tot seguit podreu veure l’obra Els ocellsrepresentada a la UIB sota la direcció d’Antoni Artigues i us n’adonareu que, tot i que es va estrenar el 414 aC i va obtenir sols un segon premi a les Dionísies ciutadanes el seu missatge i el seu humor és ben vigent en el segle XXI. Qui no busca una ciutat millor per viure? Qui s’apunta per anar a viure a Nefelococígia? Qui no valora la política més noble? Qui no és víctima del seu propi refugi?…
Gaudiu de l’obra i, si podeu, llegiu-la i representeu-la. De ben segur, us agradarà!
Tot recordant el nostre Centaure d’or que el curs passat un dia com avui, dia d’Internet, vàrem tenir l’honor de rebre de Chiron, volem felicitar des d’Aracne fila i fila els guanyadors i guanyadores de la convocatòria d’enguany. Reproduim aquí els mots oficials de Chiron en català:
Coincidint amb la celebració del dia d’Internet (17 de maig), Chiron atorga els seus Centaures d’Or a aquells blogs de temàtica clàssica, mantinguts per alumnes, que constitueixen un exemple a seguir i un estímul per tal de fomentar l’estimació pel món grecoromà.
En aquesta quarta convocatòria, el Centaure d’Or ha estat concedit als blogs:
–Viamstratam, blog d’aula dels alumnes de clàssiques de l’IES Manuel García Barros d’A Estrada (Pontevedra)
–Lingua Mater, blog personal d’Elena Recio, alumna de 4t de l’ESO de l’Instituto Santiago Apóstol d’Almendralejo (Badajoz).
Chiron vol també premiar iniciatives sobre el món clàssic dirigides a alumnes. I, per tant, atorga també un Centaure d’Or al Concurs de Cultura Clàssica Odissea, organitzat per les seccions de la SEEC a Galícia, València-Castelló i Alacant, i que ja ha portat a terme la seva cinquena edició, pel seu decidit afany de promoure el coneixement de la civilització grecoromana entre els alumnes de secundària. Una iniciativa que busca i està preparada per créixer i agrupar en edicions pròximes totes les comunitats que tinguin interès a participar-hi.
Des de Chiron volem felicitar sincerament tots els premiats, alhora que els animem a seguir amb la seva tasca, i desitgem que s’estengui l’exemple entre els estudiants que tenen una estimació veritable pel món clàssic. No hi ha cap altra raó per a l’existència dels Centaures d’Or.
Passeu pels blogs guanyadors d’alumnes de Clàssiques com nosaltres i ja veureu com us agradaran! La feina ben feta sempre té recompensa!
Feliciter, amici amicaeque!
Aràcnids i aràcnides, els centaures del Cristòfol Ferrer
Un any més torna a ser 12 de maig, dia escolar de les matemàtiques. L’any passat ja va tenir el seu espai dedicat al nostre bloc d’aula El Fil de les Clàssiques i aquest any repetim aquí en el bloc dels alumnes, Aracne fila i fila.
La matemàtica, que va néixer com a resposta a problemes experimentals (l’agrimensura egípcia i l’astronomia babilònica) va adquirir en mans dels grecs (Tales, Pitàgoras, Plató, Euclides, Arquimedes, Pappus …) l’aspecte de raonament lògic i la terminologia tradicional. En els Elements d’Euclides (tractat matemàtic de l’època hel·lenística que va esdevenir l’autoritat màxima fins a mitjan segle XIX) ja trobem els fonaments de la nomenclatura matemàtica actual. Les matemàtiques, però, han canviat molt des de les èpoques clàssiques. Els nombres, en èpoques gregues, eren les pròpies lletres, limitant molt els càlculs que es podien fer. Els romans, amb la invenció d’uns nombres, van facilitar una mica la tasca del càlcul, encara que les matemàtiques seguien sent molt complicades i la contribució romana a les matemàtiques a ser ben minsa -pràcticament es redueix a la creació dels àbacs amb pedretes (calculi). per fer els comptes o càlculs-, no hem d’oblidar que els romans van ser els grans transmissors del lèxic grec i la majoria de mots del vocabulari matemàtic, fins i tot el mateix nom, són traducció de mots llatins que, a la vegada, provenen del grec. A veure si sou capaços d’esmentar en comentari, almenys cinc noms matemàtics actuals amb el seu origen grec o llatí?
Així doncs, en època romana i grega, les matemàtiques van quedar-se en l’observació i l’abstracció. Què podeu veure en aquestes fotografies? Què us inspira?
Les corbes formen part del nostre dia a dia, estan a tot arreu i la majoria d’objectes que fem servir. Però que hi veiem nosaltres? Què en sabien els grecs? Segurament no veurem tant com Antonio Ledesma, però podem intentar aconseguir una mirada matemàtica per a veure amb uns altres ulls els objectes de sempre. Enguany el dia escolar de les matemàtiques es celebra amb premsa i matemàtiques, us proposo donar un cop d’ull de la premsa (al bloc lateral com sabeu teniu els enllaços a la premsa digital) i si trobeu alguna fotografia relacionada amb les corbes, l’enllaceu i si teniu o feu fotografies no dubteu en compartir-les i enllaçar-les a la meva presentació. Per cert, quines corbes coneixien els grecs?
Els alumnes de primer de batxillerat de grec havíem de fer un treball sobre les manifestacions artístiques gregues (vid. pàg. 182 ex. 6 Grec 1 ed.Teide) i, en comptes del típic treball de classe en paper o en PowerPoint, hem decidit de fer un treball col·laboratiu amb voicethread. Aquí teniu els resultats dels nostres treballs acabats en el termini acordat per la Lida (si us animeu encara hi podeu participar; això sí fent cas als criteris acordats). Com podeu veure, parlar davant un micròfon, tenint en compte que la majoria no som catalanoparlants, i gravar la nostra veu ha estat tot un repte per a nosaltres però un grupet de noies hem aconseguit comentar les escultures gregues, que hem triat lliurement, des de l’època minoica fins a l’hel·lenística:
Ire, Alis, Laura, Lina, Coty i Núria
Alumnes de Grec 1r Batx.
Dia 9 de maig és el Dia d’Europa. En El Fil de les Clàssiques teniu un apunt que us ajudarà a saber-ne més; jo l’he volgut comentar amb aquesta entrada. A veure si endevineu què canto, en quines llengües i per què?
Bé, després de molt de temps de la nostra estada en el “Teatre Nacional de Catalunya” assistint a la representació de l’obra de Sòfocles Electra i de tenir tot l’honor de parlar amb la Clara Segura, amb el petit recull del material que tenia d’aquell dia junt amb la cançó que canten Electra i Orestes a l’obra, he fet un muntatge explicant, des del meu punt de vista, el que Sòfocles ens intenta dir. El resultat ha estat aquest. Espero que ho gaudiu i que sigueu bons amb les crítiques!
