Tots es troben reunits en la sala il·luminada per desenes d’espelmes, penjades en les quatre grans parets que els envolten, doncs així tots es veuen les cares felices i plenes de goig i orgull. N’Aegisthus parla a tots els seus convidats:
– Avui, amics i amigues, ens ocupa una victòria, potser no la més neta i legal, però al cap i a la fi, victòria. Sempre han dit el mateix, “Qui són aquells cabells bruts?” o “Un altre cop han vingut els detestables”. Hem caminat amb el cap baix, respirem fluix per tal que no ens escoltin… . Això s’ha acabat, els riures ompliran l’andrón aquesta nit i els nostres enemics ploraran llàgrimes en forma de déus rabiosos per la seva derrota absoluta.
Després de parlar Aegisthus, la seva muller, l’Agàlia, continua les paraules de benvinguda:
– L’Acestes, el nostre estimat fill de tota la vida, ha vençut els seus contrincants sense suar ni una sola gota, però ja parlarem de tot el que ha passat en aquest gloriós dia després de prendre els nostres merescuts aliments de la nit, doncs, d’aquesta manera podrem posar més èmfasi al nostre diàleg. Comenceu i gaudiu d’aquest àpat pagat per nosaltres, no us preocupeu, hi ha menjar per 400.
I així ho van fer, tots van començar a engolir els plats que descansaven davant seu sobre la gran taula de roure, tan rodona com la lluna mateixa en els dies de màxima esplendor. Uns reien i cantaven mentre d’altres comentaven el succés esportiu ocorregut hores abans. Al cap de mitja hora, tots ja bevien el vi en honor de Dionís i els seus germans i pares, passant-se les copes contínuament. El pare del vencedor va decidir dir algunes paraules:
– Abans de continuar aquesta festa meravellosa faré rei i sobirà d’aquesta reunió al meu fill, sense ell, aquí no estaria ni l’aire que respirem, vols dir algunes paraules, fill meu?
L’Acestes ja havia tancat els ulls fa estona, producte de la gran quantitat beguda d’alcohol minuts abans. En veure’l, va dir la seva mare:
– Ara que dorm hem de parlar. Ningú no li explicarà què hem invocat per a que guanyés la gran cursa, ell no ho ha de saber, el seu cor és massa noble per acceptar-ho i donar les gràcies.
El marit continua les ordres:
– Tal i com ha dit la meva estimada Agàlia, no parlareu d’aquest tema ni entre vosaltres, ni tan sols pensareu sobre aquesta victòria, així no s’escaparan les paraules de les vostres boques massa grans.
El silenci va regnar la sala durant deu segons molt llargs, fins que una veu que provenia de la porta s’alçà en aquella casa sense soroll:
– Us treuré un pes de sobre.
Llampecs i trons ompliren tot l’andrón i, sense saber ningú com, l’Acestes va desaparèixer. Des d’aquell dia funest, ple d’alegria i pena, ningú no va tornar a veure el guanyador de la gran cursa.
Raül Àlvarez
1r Batxillerat Humanístic
