Category Archives: General

Cartes divines per als aràcnids

 

 

 

 

 

 

Bon dia, aràcnids!

Us parlo des de les profunditats. Avui he pujat a la superfície per saber com anava tot arran de terra, però quasi em moro de fred a la costa, així que no vull ni imaginar el fred que tindreu aquí a Sant Hilari. Tot i així, sempre podeu deixar alguna aixeta oberta i potser us vinc a fer alguna visita!

Només volia dir-vos que tingueu molta empenta a seguir endavant amb aquest curs, que només queden dos trimestres! Si fossiu al mig del mar amb un vaixell us enviaria una onada per donar-vos més força, però com que no és així, si més no us puc donar molts ànims! Endavant, que només són quate dies i d’aquí menys del que us espereu estareu aquí a la platja fent-me companyia a 37ºC sota el Sol. Que tingueu molt bon any 2012, i molta sort! una abraçada.

Posidó

“L’ombra”

σκιᾶς ὄναρ ἄνθρωπος

L’home és el somni d’una ombra

Píndar, Pítica VIII 95-96

 

L’OMBRA

“L’ombra”  un reflex negre i obscur que va sempre amb

nosaltres. Un reflex, negre com la nit que cobreix la

nostra ànima i el nostre ésser.

 

Acompanya’m ombra; acompanya’m, amiga meva.

Acompanya’m fins a la fi de la terra i fins a la

fi de la meva vida. No em deixis mai.

 

Estimada meva, no em deixis, no tinc ningú més.

Jo molt sola estaria sense tu. Adéu ombra,

adéu et dic amb llàgrimes relliscant dels meus ulls.

 

Sara Bernad

1r de Batxillerat Grec i Llatí

L’ase d’or en promoció

Si no pots llegir la publicació sobre la nostra promoció de la lectura d’Apuleu, clica aquí.

Si voleu treure el so, cliqueu damunt el segon altaveu.

P.D.:

No us perdeu la falca radiofònica de la Clara i de la Sabina, feta a partir del nostre treball!

Eva Serrano i Paula Franco
4t ESO Llatí Opt. 2

Ciència MMXI: Del mythos al logos

Ja és el segon curs que els clàssics de l’Albéniz participem activament en la Setmana de la ciència de l’institut, convençuts que en el marc interdisciplinar en què pretenem moure’ns, nosaltres hi tenim molt a dir. Si l’any passat ens vam centrar en l’etimologia, en la força dels mots clàssics per donar nom a conceptes científics, enguany hem optat per mostrar com el mite, en concret la metamorfosi, servia per oferir una interpretació de la realitat que envoltava la vida de l’ésser humà.

  • L’alumnat de Llatí de 4t d’ESO, amb el Ramon Surroca al capdavant, ha participat en l’exposició de la planta baixa amb murals il·lustratius de metamorfosis relacionades amb el món vegetal. Val la pena aturar-s’hi perquè han demostrat que d’imaginació no els en falta.
  • El de primer de batxillerat s’ha centrat en les metamorfosis animals i ha publicat els seus treballs tant en format material -no deixeu de fer un cop d’ull als dibuixos d’alguns dels murals- com en format digital, consistent en un conjunt d’articles recollits en aquesta presentació de la seva magistra, la Núria Valls. Els relacionats amb el món de les aus els hem enllaçat a un fantàstic article anterior de Jaume Salinas titulat Els ocells i la mitologia.
  • A segon de batxillerat hem optat per mirar el cel i investigar sobre els catasterismes, és a dir, aquelles metamorfosis que finalitzen en costel·lacions. Els i les alumnes s’han basat en els textos d’Eratòstenes i Ovidi, i han aplicat els seus coneixements en història de l’art per comentar representacions artístiques de diverses èpoques que il·lustren moments dels dos mites triats: Cal·listo i Arcas, i Perseu i Andròmeda.

A continuació, us deixem un muntatge que pretén mostrar el granet de sorra amb què les nostres disciplines han volgut col·laborar amb les exposicions d’atres departaments que a hores d’ara guarneixen les parets del nostre centre. És de destacar que enguany també des de Llengua castellana han aportat una exposició de textos divulgatius de temàtica científica. Esperem que l’any vinent més departaments de lletres s’hi sumin, de manera que quedi ben palès que el coneixement no està tan compartimentat com podria semblar i que l’alumnat s’adoni de la interrelació de les diferents matèries, de la teranyina que les uneix.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=a_2uKEXXotw[/youtube]

TERESA

Un final alternatiu per a L’ase d’or

Després de llegir L’ase d’or, m’he imaginat un altre final. A veure, què us sembla?:

LLIBRE ONZÈ

De sobte, en plena nit, em desvetllo i, enmig del silenci, contemplo embadalit com la faç de la lluna s’alça darrere les ones. Sol i deprimit per la meva condició d’ase, em penedeixo de la sort que per a mi, la cega Fortuna va escollir. Penso què n’és de malèvola  aquesta divinitat! Dubto si és malícia el que brota dels seus poders, o si senzillament se li ha concedit la capacitat de la més àcida ironia. Me la imagino rient-se estrepitosament, fos on fos. Sense voler-ho escolto dins meu les seves sonores riallades, i sentint-me més humiliat que mai a la meva vida, dins meu una intensa ira sorgeix, com les flames de l’infern més profund. Totes i cada una de les parts del meu cos d’animal, s’enfonsen en l’ immesurable mar de l’odi, i les fortes onades porten als meus ulls l’apassionat i temible color roig. No vull saber per què, però començo a riure, simulant les riallades que dins meu ressonen, però que fora del meu cos, aquestes riallades es transformen en brams que tothom sent. Per això, s’acosten un munt de pagesos armats, a mirar qui prolifera aquests sons d’ase humà. I el que veuen, els espanta potser més que la visió d’un drac ferotge, o d’un cruel assassí. Un ase enmig d’una platja, dóna guitzes a la vida, brama al seu infortuni i al seu musell s’entreveuen uns canins anormals, mentre que escup de tanta furor que porta. Els camperols en no saber què fer, amb l’enfurismat animalot, si atacar o fugir, opten per la primera opció. Jo, que encara no m’ensurto dels meus cabals, em veig rodejat per un centenar de persones que em miren amb por i decisió. Volen matar-me, ho sé. Sense ànims per fugir, sense esma per lluitar, vaig deixar-los fer. En clavar-me la primera llança, tot desfent-me de dolor, vaig desitjar que la meva mort fos ràpida, per tal de no patir més sofriment. Vaig prémer molt i molt els ulls, vaig imaginar-me que era un home, que besava una dona que encara no conec, volent creure que res d’això passava. La meva primera gota de sang tocant el terra, els meus ossos trencant-se, la llum dels meus ulls apagant-se, i la meva vida, poc a poc, fugint.
Després que els homes cremin les meves restes, només hi queda la grisa pols. Quin final més trist, per un home de món! Les meves despulles es barregen amb la fina sorra que en una onada, arriben al mar. Unes belles nimfes les recullen amorosament, i se les porten a Posidó, que amb eloqüència em diu:
-Pobre màrtir! Què t’han fet? Has comès, potser, alguna calamitat per acabar d’aquesta manera?
-Oh, Posidó, gran divinitat! –Contesten les meves restes mentre el déu del mar les sosté a les seves gruixudes mans- T’equivoques pensant, que he estat jo el dolent en aquesta història. L’ Error no ha sigut pas meu, sinó  de la deessa Fortuna, que amb mi li ha fet un sacrilegi a la sort.
-Jove Luci – respon-, la deessa Fortuna mai no t’ha volgut fer cap mal, només dóna la mala sort, a qui no sap aprofitar la bona!

Cecilia Bizzotto

4t ESO Llatí opt.1

De itinere: A ritme de polonesa

Cracòvia com a escenari del pas d’any? Fred assegurat i la sensació d’estar allunyada del món llatí que tenim tan proper… Tanmateix us puc ben assegurar que hi he trobat molt més que això, en aquesta bella ciutat polonesa: Chopin de banda sonora, la devoció al Papa Woytila present a cada racó, Copèrnic com a rei absolut de la zona universitària, però sobre tot la calidesa d’una gent amable i acollidora que contraresta amb el seu caliu la fredor d’un entorn sovint massa inhòspit. Ells m’han parlat de la verge moreneta de Czestochowa que sembla que és un dels motius pels quals hi ha qui ens diu “polacos” a nosaltres i pel que fa a la llengua, que de vegades també s’addueix com a motiu d’aquesta denominació, us puc assegurar que no s’assembla gens al català… Per cert, el polonès és una llengua indoeuropea? Si és així, recordeu a quina branca pertany? Amb quin alfabet s’escriu i per quin motiu? Quan i per a qui es va començar a escriure el polonès en lloc de la llengua de cultura per excel·lència, és a dir, el llatí?

I a part d’aquesta referència lingüística -us preguntareu- ¿quin lloc tenen aquestes reflexions en el nostre bloc clàssic? Doncs bé, fins i tot en aquest racó de món no romanitzat, en la història del qual no trobem traces de dominació romana, la influència clàssica m’ha sortit a l’encontre i és que, encara que hi hagi qui ho dubti, el llatí i el grec es troben a la base de la cultura occidental en el seu conjunt. En el muntatge que us presento a continuació podreu trobar els següents àmbits:

  • Referències clàssiques als rètols dels establiments de la ciutat. A més d’interpretar-les us demano que les ubiqueu al Google map d’Establiments clàssics. Si no trobeu l’adreça exacta, podeu situar-les al centre de Cracòvia.
  • Presència del llatí o la cultura clàssica en alguns monuments de la ciutat. Els sabeu interpretar? Podeu buscar informació, però apliqueu sobretot els coneixements assolits a classe.
  • El Collegium maius és una mostra de la prevalença del llatí com a llengua franca del món universitari fins al segle XVIII. Començant pel nom de la institució, demostreu que sabeu prou llatí per traduir i interpretar gramaticalment els rètols. D’altra banda, investigueu sobre el personatge de Nicolau Copèrnic: analitzeu i traduïu els títols de les seves obres i trobeu el nom llatí amb què les signava…
  • Visita obligada, ben a prop de la ciutat, és la del camp de concentració i extermini d’Auschwitz. Experiència punyent, descarnada, sens dubte, però necessària per comprovar la part més fosca de la natura humana, capaç de la major bellesa ensems amb la més vil depravació. La magnitud de l’estudi històric es troba precisament en revisar el passat per tal de millorar el present i prevenir el futur, tot i que malauradament l’ésser humà sembla no aprendre’n i el cicle creació-destrucció es repeteix una vegada i una altra. Al fons del segon camp, Auschwitz II – Birkenau, al final de les vies de tren i entre dos crematoris, s’alça un monument de record de les víctimes, al peu del qual hi ha 21 plaques amb una mateixa inscripció traduïda a diferents idiomes. Us presento la fotografia de la versió en grec modern per tal que intenteu identificar termes a partir del que sabeu de grec clàssic. Per ajudar-vos, a continuació trobareu la versió judeoespanyola, que crec que també mereix un comentari.

 

Do widzenia!

TERESA

Desgavell al Parnàs

Les nimfes xisclaven, els sàtirs corrien embogits, tot plegat un veritable pandemònium.

I tot plegat per què?

Els homes, els semidéus es feien aquesta pregunta tot mirant la cara inescrutable de Zeus. Finalment, una hetera que passava va explicar l’origen del caos:

Sembla ser que l’avi Joaquim parlant amb el músic traci Tàmiris va fer una forta crítica a la música ambiental que solia tocar PAN. El comentari va arribar a oïdes del faune que va anar a trobar l’avi que sense embuts li va confirmar que la música només podia servir per avorrir mortalment els ramats d’ovelles que pasturaven per les valls de Quios.

I ja cansat li va arribar a dir a Pan que s’havia reencarnat en Arquíloc de Paros, mestre de la sàtira i amic d’Homer.

Ja amb la nova identitat va poder veure com Pan fugia fent uns saltironets ridículs, tot tocant la seva flauta desafinada. Va anar a queixar-se a Zeus, que ja estava assabentat de la baralla, i li va dir que no tenia raó i que si algú posava en dubte la seva paraula se les hauria de tenir amb el seu fill Mart, sempre disposat a la guerra. Pan va acotar el cap i escoltà la veu de Zeus que li recordà, tot referint-se a Arquíloc, les paraules d’Hesíode a l‘Ètica nicomaquea:

“TÉ ABSOLUTA SUPERIORITAT L’HOME QUE HO CONEIX TOT PER SI MATEIX”

Prohibida la reproducció. Copyright by J.V.V.

Joaquim Vilardebò

Apunt pòstum

La nena que va voler veure el Sol d’Atenes (Part I)

Són les vuit del matí i em deixo portar pel seductor raig de sol que traspassa l’enreixat de la meva finestra. Em sento inquieta sense cap motiu concret i tinc ganes de respirar l’aire fresc de bon matí.

Em dic Irene i tinc catorze anys, visc amb la meva família en una mansió a la bonica ciutat d’Atenes.

El meu pare es diu Lisandre, és un home bo i intel·ligent, li agrada fer llargues passejades per la ciutat on raona i raona. Ell és metge però crec que li hagués agradat ser filòsof.

La meva mare es diu Helena i és la dona més bonica de tota Grècia. És molt dolça i comprensiva, ens estima molt. La mare és molt presumida, cada dia es posa una mica de color a les seves blanques galtes i una vegada al mes, es tenyeix els seus cabells d’un marró clar. El seu color de veritat és un marró fosc, càlid, preciós. Però ella insisteix que prefereix la tonalitat artificial. La mare també té un munt d’arracades, penjolls i braçalets. Quan la mare està ocupada amb les criades, les meves germanes i jo acostumem a jugar amb els accessoris i fer veure que som ballarines.

Tinc tres germanes i dos germans: l’Alícia, la Dafne, la Penèlope, l’Alexandre i l’Hèctor.

L’Alícia és la més bonica de totes, és la que se sembla més a la mare, tant en el físic com en la manera de pensar. La trobo a faltar, fa un any que no viu amb nosaltres, ja que es va casar amb el fill d’un important polític de la ciutat. Aviat serà mare, espero que la dea Ilítia l’acompanyi en el moment del part! L’Alícia només té disset anys… i me l’estimo molt.

Després està la Dafne, que té setze anys i el pare li està buscant espòs. La Dafne és ben diferent a mi: és seriosa, molt prudent i responsable i sap complir amb les seves obligacions. Té el cabell quasi negre però també és molt bonica. La Dafne i jo no som gaire íntimes, però també l’aprecio.

Seguint amb mi a continuació hi trobem la petita Penèlope que té deu anys i és amb qui tinc més bona relació. La mare i les meves germanes grans sovint diuen que tinc un comportament infantil i inmadur per a la meva edat i que en comptes d’estar jugant amb la Penèlope hauria de preocupar-me més per la meva imatge i d’agradar els joves atenesos. És ben cert que el meu interès pels nois i pel matrimoni és nul i que m’agradaria ser una nena eternament. No em veig com a esposa o mare. No m’agraden les pintures de la mare, no vull desprendre’m de les meves nines i sacrificar-les a les deesses… Està clar que després que Dafne es casi, jo seré la següent.

Seguint amb la Penèlope, puc dir que és una nena molt divertida i tendre. Tota ella és amor per oferir els altres. Físicament és una barreja entre el pare i la mare: el cabell i els ulls d’ella, però la forma de la cara i la manera de ser del pare. És molt femenina, tot el contrari a mi, sovint diuen que sóc un home i que seria més feliç amb una pilota i una roda…

Dibuix de Carla Muñoz

 

El meu germà Alexandre té vint anys i és molt fort i valent, però a la vegada pacífic i protector. Li agrada aprendre de tot, però en especial les arts i la política. Com jo, ell és una còpia del pare. L’Alexandre i jo som carn i ungla i sovint m’explica el que aprén dia a dia a l’àgora amb savis filòsofs de llargues barbes canoses… L’admiro molt.

El meu germà, l’Hèctor, té quinze anys i el que més li agrada és l’esport i l’exercici físic. El seu somni seria poder participar en els Jocs Olímpics i arribar a ser un militar al servei del nostre gran Rei, Alexandre el Gran. L’Hèctor és una còpia masculina de la mare. Tot i que l’estimo, no som gaire íntims…

Tenim vint esclaus: una dida, quatre cuineres i quinze criats i criades. La mare diu que els hem de parlar amb autoritat i superioritat, però jo no ho faig així. Conec la vida de cadascun d’ells i sóc amiga de les nenes esclaves tot i que em diuen que elles no són com jo. No ho puc comprendre, totes som de carn i ossos i parlem la mateixa llengua…

De vegades, envejo l’Alexandre i l’Hèctor perquè ells poden sortir al carrer a diari, mentre que la mare i nosaltres ens quedem tancades a casa, sense renovar l’aire i mirant a través de la finestra com surt i es pon el sol des de la llunyania…

Bé, segueixo amb la meva història. Em vaig llevar i mullar la cara amb aigua freda i em vaig dirigir al gineceu. El gineceu és la part de la casa on estan les dones, tal i com diu la paraula (γυνή).
La mare ja era desperta i filava un bonic tapís. Jo havia provat forces cops de teixir o de filar però la mare no feia més que escridassar-me perquè ho embolicava tot! Així que això de filar… deixem-ho córrer.

Poc després van anar apareixent la Dafne i la Penèlope i llavors vam esmorçar pa sucat amb vi, com era costum. A Atenes ho anomenem “vi sense barreja” (ἀκράτισμα). Vaig jugar amb la Penèlope a les nines, aquestes tenien una mansió preciosa amb mobles en miniatura. La mare estava filant i la Dafne creant tota mena de pentinats davant el mirall.

Aquella tarda estava contenta, aquell dia el pare havia organitzat un gran banquet a casa, amb amics de la joventut i infantesa. També eren convidats la meva germana Alícia i el seu marit Jacint.

Cap a les sis de la tarda, els convidats van anar arribant. Alguns venien d’altres regions! Hi havia gent de Beòcia, Etòlia, Fòcida… Inclús de Lacònia, de Tessàlia, Tràcia o de les Illes Cíclades! Molts amics del meu pare, portaven els seus fills amb ells. La Dafne es va posar vermella i a més a més s’omplí la cara de pólvores i s’arreglà amb molts accessoris! Semblava un tomàquet tan vermella!

La mare, la Dafne i jo també vam ser presents al sopar; juntament amb el pare, l’Alexandre i l’Hèctor. La Penèlope es va quedar amb la dida perquè encara era massa petita. Ens vam vestir amb quitons i alguns homes a més a més portaven un himàcion o una clàmide a sobre! Aquella nit vam menjar hortalisses, verdures, llegums, cereals i un formós brau que vam sacrificar. Després es va fer una libació sagrada pel déu Dionís i el pare ens va demanar a nosaltres, les dones, que ens retiressim a les nostres habitacions. Jo em vaig voler quedar, però la mare em va estirar del braç.

Passaven les hores i els homes seguient parlant, rient i interpretant música; mentre jo era al meu llit, intentant caçar un somni inexistent. Em vaig aixecar i em vaig cobrir amb un himàcion, no em vaig calçar per no fer soroll i vaig anar de puntetes al pis d’avall i vaig mirar per un forat de la porta la gran celebració. Hi havia ballarines que dançaven per a ells i suposo que serien espartans aquells que feien actes incivilitzats i no aptes fora del matrimoni… Era aquell l’Alexandre? Era aquell que besava una ballarina? “Oh, Déu meu!” Em vaig girar i cobrir els ulls. Vaig quedar glaçada quan vaig sentir una mà que es recolzava en la meva espatlla. Em vaig girar i vaig veure que es tractava d’un jove que vestia només amb una clàmide! Com podia anar així? Havia de ser espartà!

– Què fa, senyoreta, a aquestes hores de la nit fora del gineceu? És vostè una ballarina? -Em preguntà.
No vaig saber què dir.
– Es troba bé? – Em passà la mà per la cintura i jo em vaig apartar ràpidament.
– No em toqui així…
– Vostè no és ningú per dir-me què haig de fer, és vostè esclava, oi?
– La veritat és que sóc la filla de Lisandre. Em dic Irene.
– Perdoni, senyoreta, he sigut un maleducat. Jo em dic Artur, i sóc de Lacònia.
“Espartà” -Vaig pensar- “Ho sabia”.
La porta era a punt d’obrir-se per dintre.
– No em poden veure… -Vaig xiuxiuejar- No hauria d’estar aquí!
– Vine, ens amagarem. -Em va agafar de la mà i vam sortir corrents.

Vam amagar-nos en un racó que restava entre una escultura d’Hèstia (vigilava la llar) i una columna. El pare s’estava acomiadant dels convidats, un per un. No entenia perquè l’Artur m’havia ajudat, però després de tot ja no em va semblar un noi tan poc assenyat…
Aquest va ser el primer capítol de la història entre l’Artur i jo.

 

CONTINUARÀ

 

Laia Muñoz Osorio
1r Batx. Grec

Ciència MMXI: L’home llop

Mites i metamorfosis

Photobucket

Setmana de la ciència, una setmana que està situada entre el 16 de novembre i el 21 d’aquests mateix més. Un període de cinc dies en els qual tots els cursos han de fer una sèrie de treballs relacionats amb ciència sigui la matèria que sigui, aquests treballs un cop acabats són exposats per tal que els altres alumnes del centre els puguin veure.

En aquest cas  llatí; en aquesta assignatura es tractava de fer una exposició en la qual apareguin diferents animals vinculats a la mitologia llatina, és a dir, les diferents metamorfosis conegudes.

Hi ha molts casos de metamorfosis i bastant coneguts, però no tots són des d’una perspectiva científica com la que ens explica l’enllaç anterior.  Per exemple, Licàon  és un home que rep la visita d’un hoste misteriós que després es presenta com el déu dels déus. Licàon, que no s’ho creu,  per demostrar que és mentida, el vol assassinar mentres dorm i així deixar clar que és un simple mortal. Abans, però,  li dóna a menjar carn humana com a part del seu malèvol pla.  El déu se n’assabenta i furiós destrossa la casa sobre l’amo i després el converteix en llop. Un llop que manté encara després de la mutació, la mateixa ferocitat representada a la cara i quasi el mateix aspecte en la pell que el personatge de Licàon. 

Com aquests i molts altres casos, les metamorfosis llatines són exposades en les parets del centre Ies Isaac Albéniz de Badalona.

Bilal Archich